PRÒLEG: EL GUIATGE DE L’EVANGELI

De la Regla de sant Benet
Pròleg 21-38

21 Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. 22 Si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: «Senyor, ¿qui podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?» 24 Després d’aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i ens mostra el camí d’aquest temple, 25 dient: «Aquell que camina sense culpa i practica la justícia, 26 que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la llengua, 27 que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell». 28 Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta: «No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom». 31 Igual com l’apòstol Pau tampoc no s’atribuí res de la seva predicació, quan deia: «Per la gràcia de Déu sóc el que sóc». 32 I torna a dir ell mateix: «El qui es gloria, que es gloriï en el Senyor». 33 Per on, també el Senyor diu a l’Evangeli: «El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el compararé a un home assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34 vingueren riuades, bufaren els vents i envestiren la casa, i no caigué perquè estava fonamentada sobre pedra». 35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36 Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, 37 tal com diu l’Apòstol: «Que no saps que la paciència de Déu t’empeny al penediment?» 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: «No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El nostre objectiu en venir al monestir és fer el camí de la fe guiats per l’Evangeli i la nostra meta és arribar a veure a aquell qui ens ha cridat al seu regne. Això sols és possible corrent-hi amb les bones obres, obrant honradament, practicant la justícia, dient la veritat, no escampant calumnies, no fent mal al proïsme, ni carregant res d’infamant als altres. Sant Benet ens deixa ben clar el full de ruta i ens ensenya també que de qualsevol cosa que aconseguim, de qualsevol passa segura que donem endavant en aquest camí no ens n’hem de vanagloriar perquè nosaltres mateixos, nosaltres sols, no podem fer res, sinó que tot ho fa el Senyor. Sor Michaela Puzicha destaca la importància del verset 21 del pròleg que marca, segons ella, com un parèntesis entre dues citacions sàlmiques, per deixar ben clar que l’Evangeli és l’únic camí per arribar a la vida cristiana i que tota regla monàstica no pot estar sinó en un segon terme. Una vida segons l’Evangeli condueix a veure al Crist, tota altra no hi porta perquè no té a l’Evangeli com a font.

Al llarg de la nostra vida monàstica hem d’anar construint la casa de la nostra fe sobre la roca de l’Evangeli. Així hauria de ser, però massa sovint la construïm sobre la sorra de la nostra mediocritat, dels nostres capricis i de la nostra mandra espiritual. Per construir-la, per ben fonamentar-la ens hi hem de posar d’hora i cada dia. Si sucumbim a la peresa i al recurs o a l’excusa del “demà ja m’aixecaré, demà ja ho faré, però avui no puc”, argumentant-ho tot just quan toca la campana a trenc d’alba o una mica abans, se’ns anirà fent cada cop més difícil complir i en lloc de posar aquest primer fonament de la pregària matinera sobre la roca, amb la mandra ens fonamentem en la sorra i així no hi ha qui aguanti la torrentada de la calúmnia, el vent de la infàmia i correm el risc d’ensorrar-nos en la infidelitat. Segurament seria exagerat dir que qui compleix amb l’obligació del cor, és a dir és zelós per l’Ofici Diví, que qui s’esforça en respectar els temps establerts pel contacte amb la Paraula de Déu fent la lectio i qui segueix l’horari marcat pel treball és ja per això mateix sempre feliç; seria exagerat dir-ho perquè tenim dies de tot, uns de més feliços i d’altres de menys afortunats. Però si que resulta curiós com aquell qui va caient en la infidelitat a l’Ofici Diví, sobretot si és l’hora més matinera i per tant també esdevé infidel en la Lectio del matí, no esdevé per això un monjo feliç, ans al contrari pot acabar esdevenint el més rondinaire de la comunitat.

Podríem doncs ben bé dir que la infidelitat no fa la felicitat perquè en el fons quan som infidels ho sabem, ens n’adonem, n’estem certs, tot i que potser no hi vulguem pensar i intentem allunyar aquest pensament del nostre cap, de que essent infidels no anem pels camins de l’Evangeli, no posem els fonaments sobre una roca ferma, perquè el nostre caprici és ben bé sorra i una sorra ben bellugadissa, que fa trontollar tot l’edifici de la nostra vida monàstica i per tant de la nostra mateixa fe.

El pròleg de la Regla és quelcom més que un tast, que una introducció, en aquest text sant Benet ens va portant cap a les premisses fonamentals del camí monàstic. Sant Benet sap mot bé que tant sols amb l’Evangeli avancem, però també sap que amb la calumnia, amb la infàmia, amb el menyspreu no anem enlloc, perquè són argúcies, són molt mal companys per aquest camí cap al Regne, ens pot semblar que ens ajuden perquè emprant-los ens sembla que aconseguim els nostres objectius, però anem errats, no aconseguim els nostres objectius que són les bones obres, obrar honradament, practicar la justícia; aconseguim els objectius del maligne, obrant allò que ell vol que obren per tal d’allunyar-nos del Regne. Ve el Maligne i no ja ens pren la llavor sembrada en el nostre cor, sinó que a més impedeix que el Senyor la sembri en el nostre interior, impedint-nos de pregar, impedint-nos d’acostar-nos a la seva paraula (Cf. Mt 13,19).

Sant Benet també ens dona el remei, la manera de barrar al pas al maligne, esclafant tot allò que ens suggereix el diable, tot el que ens vol suggestionar rebutjant-ho de cor i esclafant tots aquests mals pensaments, tot just nascuts contra el Crist. Així al Crist no tant sols hem d’atribuir-li tot allò de mèrit que puguem fer, sinó també sortir-nos-en amb bé de la lluita contra el diable. En paraules del Papa Francesc: «no pensem que —el diable— és un mite, una representació, un símbol, una figura o una idea. Aquest engany ens porta a baixar els braços, a descurar-nos i a quedar més exposats. Ell no necessita posseir-nos. Ens enverina amb l’odi, amb la tristesa, amb l’enveja, amb els vicis. I així, mentre nosaltres baixem la guàrdia, ell aprofita per a destruir la nostra vida, les nostres famílies i les nostres comunitats.» (Gaudete et exsultate, 161). Com escriu sant Pere: «Sigueu sobris, vetlleu! El vostre adversari, el diable, rugint com un lleó, ronda cercant qui engolir. Resistiu-li ferms en la fe.» (1Pe 5,8) I sols podrem resistir-li ferms si anem construint la nostra fe sobre un bon fonament.

Conclou aquest fragment del pròleg sant Benet amb una crida a actuar, a respondre amb fets a aquestes exhortacions, a esmenar-nos, a convertir-nos. El Senyor no vol la nostra mort, vol la nostra conversió, vol que rectifiquem els nostres errors i que avancem pel camí de l’Evangeli, vol que abandonem les malifetes i obrem honradament. El Senyor vol tot el contrari del que vol el diable, perquè Ell vol el nostre bé i la nostra salvació i el maligne ens vol mal i cerca la nostra perdició. Quan ens endropim espiritualment, quan caiem en la calúmnia, el mal i la infàmia li fem el joc al diable, quan obrem el bé ens acostem al Regne. Està en gran part a les nostres mans no tant obrar el bé com deixar fer al Senyor, deixar-lo que ens ajudi a ben fonamentar la nostra fe, sobre la roca del bon zel, de la pregària i de la seva Paraula.

En paraules de sant Joan Pau II: «La redempció continua sent un oferiment de salvació que correspon a l’home d’acollir amb llibertat. Per això, cadascun serà jutjat «d’acord amb les seves obres» (Ap 20, 13). (...) Per això, la «condemnació» no s’ha d’atribuir a la iniciativa de Déu, atès que en el seu amor misericordiós ell no pot voler sinó la salvació dels éssers que ha creat. En realitat, és la criatura la que es tanca al seu amor. La «condemnació» consisteix precisament en el fet que l’home s’allunya definitivament de Déu, per elecció lliure i confirmada amb la mort, que segella per sempre aquesta opció. La sentència de Déu ratifica aquest estat. La fe cristiana ensenya que, en el risc del «si» i del «no» que caracteritza la llibertat de les criatures, algú ha dit ja «no». Es tracta de les criatures espirituals que es van rebel·lar contra l’amor de Déu i a les quals es diu dimonis (cf. Concili IV del Laterà). Per a nosaltres, els éssers humans, aquesta història ressona com un advertiment: ens exhorta contínuament a evitar la tragèdia en la qual desemboca el pecat i a viure la nostra vida segons el model de Jesús, que sempre va dir «sí» a Déu. » (Audiència general 28 de juliol de 1999). Si ens confiem al Crist com escriu el profeta Jeremies: «Lluitaran contra tu però no et venceran. Jo seré al teu costat per alliberar-te. T’ho dic jo, el Senyor.» (Jr 1,19).