QUE AL MONESTIR NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 69

1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest d’avui ens pot semblar un capítol menor. Som a la part de la Regla que segons alguns estudiosos del text va ser afegida un cop acabada la primera redacció, així sembla demostrar-ho la conclusió del capítol 66 quan acaba dient: «I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.» (RB 66,8). Estant afegits talment com si a sant Benet li hagués vingut al cap llavors que s’havia deixat alguna cosa per dir. Si tenim present que entre aquests darrers capítols hi ha el 72 dedicat al bon zel, que ve a ser en certa manera un compendi de tota la Regla, potser aquesta interpretació o no és del tot encertada o fou una sort que sant Benet se n’adonés que s’havia deixat alguna cosa i ens regalés el capítol 72 que és com la joia de la Regla, la seva clau de volta. La disposició d’aquest capítol d’avui entre el que ens parla de si demanen als germans coses impossibles i el següent que ens diu que ningú s’ha d’atrevir a pegar a un altre germà, pot donar-nos una certa idea d’unitat. No seria inversemblant pensar en un germà al que se li ha demanat una cosa que aquest jutja impossible i que un altra surt en defensa d’aquest o bé al contrari, la seva actitud el disgusta o l’irrita i acaba per agredir-lo. En conclusió podríem dir que no hem de prendre partit ni a favor ni, encara menys, en contra, sobretot si ens passa pel cap arribar a l’agressió física, Déu no ho vulgui.

Però que ens pot portar a defensar-ne un i a agredir-ne un altra? Segurament unes relacions interpersonals mal plantejades. Ens mostra que vivim amb animadversions i amb passions i les dues possibilitats, totes dues, no són pròpies de monjos i alhora són perjudicials per la vida comunitària. La relació entre els germans ha de ser fraterna en el sentit evangèlic del terme. Pensem sempre en l’exemple de la comunitat apostòlica on certament hi havia lligams d’afecte tot i que no exempts de situacions que podríem dir, sinó conflictives si al menys tenses. La comunitat apostòlica va tenir molts conflictes; el mateix llibre dels Fets dels Apòstols ens en parla i bastantes vegades. Foren conflictes entre podríem dir tendències o maneres de viure la fe des del judaisme camí del cristianisme; conflictes amb una motivació geogràfica entre el centre i la perifèria; conflictes amb el poder polític dominant en aquell moment tant a nivell religiós com civil; conflictes també fonamentats sobre els interessos econòmics; conflictes entre grups i entre persones, entre líders i membres de les comunitats, entre lideratges de la primera i de la segona generació, entre tradició i fe; conflictes externs i interns; conflictes en definitiva alguns quasi inevitables i d’altres del tot evitables; conflictes previstos o provocats, i conflictes ocasionals o imprevistos; conflictes oberts i clars, i conflictes amagats i no declarats; hi hagué de tot. Ja la mateixa comunitat estant Jesús present presentà conflictes, tant sols cal pensar amb la reacció dels apòstols davant la petició de la mare de Jaume i Joan de que aquets ocupessin els primers llocs al Regne (cf. Mt 20,20) o la resposta d’un Crist ressuscitat vora el llac de Tiberíades davant de Simó Pere, Tomàs, l’anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més quan Pere es va girar i veié que darrere venia el deixeble que Jesús estimava i li digué a Jesús «Senyor, i d’aquest, què en serà?» i Crist li va respondre «Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir? Tu segueix-me.» (cf. Jn 21,20-22). O també quan pel camí els deixebles havien discutit sobre quin d’ells era el més important i Jesús els reprengué amb duresa (cf. Mc 9,34). Així doncs els deixebles discrepaven entre ells, ambicionaven primers llocs i tenien moltes altres actituds ben humanes malgrat tenir al Mestre vora seu, malgrat haver fet experiència del ressuscitat, malgrat haver rebut la força de l’Esperit Sant.

El document titulat La vida fraterna en comunitat de l’actual Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i Societats de Vida Apostòlica, aleshores Congregació, deia: «Les comunitats, per tant, no poden evitar tots els conflictes; la unitat que han de construir és una unitat que s’estableix al preu de la reconciliació. La situació d’imperfecció de les comunitats no ha de descoratjar» (La vida fraterna en comunitat, 56). I afegia: «La vida fraterna en comú exigeix, per part de tots, un bon equilibri psicològic sobre la base del qual pugui madurar la vida afectiva de cadascun. Component fonamental d’aquesta maduresa, és la llibertat afectiva, gràcies a la qual el consagrat esdevé mestre de la seva vocació i mestre segons la seva vocació. Només aquesta llibertat i maduresa permeten precisament viure bé l’afectivitat, tant dins com fora de la comunitat. Estimar la pròpia vocació, sentir la crida com una raó vàlida per a viure i acollir la consagració com una realitat veritable, bella i bona que comunica veritat, bellesa i bondat a la pròpia existència: tot això fa a la persona forta i autònoma, segura de la pròpia identitat, no necessitada de suports ni d’altres compensacions, fins i tot de tipus afectiu; i reforça el vincle que uneix al consagrat amb aquells que comparteixen amb ell la mateixa crida» (La vida fraterna en comunitat, 37).

I és que si aquesta defensa d’un germà o igualment l’animadversió que pogués portar a agredir-lo, venen d’un afectivitat desordenada, fruit de la concupiscència que diria sant Joan Pau II, el conflicte interior no és pas menor. En una comunitat ens uneix una mateixa vocació, una mateixa crida viscuda de maneres molt diverses, en moments molt diversos però que respon a un únic Senyor, a Déu que és qui ens crida quan vol, on vol i de la manera que vol. No venim a viure amb tal o altre germà per afinitats personals, això la nostra societat ja té altres marcs on viure aquest tipus de relacions. L’amic és Crist i aquesta amistat és per ser compartida i no viscuda amb exclusivitat ni amb gelosies. Escriu Dom Dismas de Lassus, Prior de la Gran Cartoixa: «Ningú discuteix que la renúncia forma part del camí de la vida espiritual. Però no renunciem per renunciar, renunciem a un bé per a obtenir un bé molt més gran» (Los riesgos de la vida religiosa). Escrivia sant Elred, mestre en la matèria: «quan ja estiguis segur que res inconvenient et demanarà ni t’oferirà el teu amic, que considera a l’amistat com a virtut, no com a lucre, que fuig de l’adulació i detesta la permissió, que actua amb llibertat, però conservant la discreció, que és pacient en la correcció i ferm i estable en la dilecció, llavors sentiràs aquella espiritual dolçor, és a dir, “Que n’és, de bo i agradable, viure tots junts els germans!” (Salm 133,1)» (L’amistat espiritual).