QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES

De la Regla de sant Benet
Capítol 42

1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens presenta avui una mena de ritus per l’adormiment. Certament experimentem en els nostres dies la dificultat de mantenir el silenci, de crear-lo al nostre voltant, de viure’l. Podem escriure molt sobre el tema, però fer-lo realitat ens és molt més difícil. Costa obtenir un silenci que abasti tots els aspectes de la nostra vida, reals i virtuals. La nostra societat defuig el silenci, tots en podem fer experiència quan anem a un lloc o un altre, com pel carrer, al metro, a l’autobús o a l’avió poques són les persones que no porten uns auriculars, parlen pel telèfon mòbil o escolten gravacions musicals.

Sant Benet sap que el silenci ens convé i ens el presenta com una eina per preservar la castedat, la pregària interior i el recolliment. Ens diu que l’hauríem de practicar sempre, però sobretot a les hores de la nit. Ens ho diu de la mateixa manera que quan parla de que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, però sap que amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, ens convida a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, els dies de quaresma. Hem d’estar especialment propers a Déu durant la quaresma, l’ofici diví i a la nit. Si creiem que Déu és present a tot arreu, sobretot, sense cap mena de dubte, durant la quaresma, quan som a l’ofici diví i durant la nit; aleshores ens cal estar a la presència de Déu mantenint-nos-hi de la manera més d’acord amb la nostra vocació. Sant Benet sap que no sempre és així, que ens costa diguem que mantenir el llistó alt. Per això també sospita, fonamentadament, que ens costa de guardar el silenci i ens indica que ens hi esforcem sobretot per mantenir-lo després de completes; perquè un cop finida la darrera pregària del dia tant sols els nostres llavis es descloguin, quan encara la nit no s’ha desvetllat i demanen a matines que el Senyor ens els obri per proclamar la seva lloança.

El capítol que avui ens ocupa comença i acaba parlant del silenci nocturn però el centre, el cos del mateix l’ocupa la darrera lectura de la jornada. Sempre hem de recordar que la vida del monjo, cada jornada de la seva vida, forma un conjunt, un equilibrat conjunt d’accions que tenen per centre la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu; si en negligim una part, si ens en perdem una o altra anem coixos, fem una vida incompleta. I la constància marca caràcter, escoltàvem ahir al vespre en la lectura del refetor com el rector de qui sant Joan Maria Vianey era vicari, Don Balley, conservava del seu passat monàstic la regularitat en la distribució del temps i la fidelitat a la pregària; havien esdevingut el seus hàbits. Ens hi cal pensar sovint en la nostra fidelitat a la pregària, a la Paraula, al treball i al silenci. Un proverbi hindú, citat per Margaret Thatcher diu: «Vigila els teus pensaments, esdevindran paraules. Vigila les teves paraules, esdevindran actes. Vigila els teus actes, esdevindran costums. Vigila els teus costums, esdevindran el teu caràcter. Vigila el teu caràcter perquè esdevindrà el teu destí. Acabem essent el que pensem.» aquí també ens el podríem aplicar; pensant en fer silenci, en pregar, en treballar acabarem per crear-ne l’hàbit.

Sant Benet ens presenta la nit com un moment fort, com la quaresma o l’ofici diví, al que ens hi disposa una lectura comunitària de la Regla, d’un text dels pares o de les col·lacions i el record als germans difunts. Potser aquesta insistència en la lectura durant la quaresma, al refetor i just abans de dormir es mostra a sant Benet com el propulsor, avant la lettre, de la formació permanent; no vol que estiguem ociosos, que les nostres orelles s’obrin a cap altre cosa que no sigui la Paraula de Déu o una lectura edificant, posant l’accent en la lectura i l’escolta. Per això després de parlar sobre les vespres i el sopar, que s’ha de prendre mentre encara és de dia, sant Benet ens parla de lectura i de silenci.

L’experiència de la nit té un lloc important a l’Escriptura. Tant en l’Antic com en el Nou Testament, la nit es presenta de forma ambivalent. D’una banda l’home s’espanta fàcilment per la foscor, sobretot en els temps de sant Benet, que li crea la por a estar exposat a perills, veu la nit com una situació de risc, i realment ho és. Les tenebres són un símbol de mort i de separació de Déu, fins i tot la nit pot ser un moment de lluita amb Déu, o amb el seu missatger, com en el cas de Jacob. Però sovint és durant la nit, durant un somni, que no és vertaderament un somni, quan Déu manifesta la seva voluntat. Són molts els profetes que van rebre la seva vocació de nit; moltes les experiències espirituals relacionades amb la nit. I en el Nou Testament, Jesús es retira sovint de nit per pregar en solitud i és a la nit que els seus deixebles s’associen a aquesta pregària, quan no s’adormien està clar. Finalment segons el gran discurs escatològic de Jesús, al final de l’Evangeli, és de nit que el Senyor tornarà. No ens ha de sorprendre, doncs, que la nit tingui una gran importància en l’espiritualitat cristiana i especialment en la tradició monàstica.

En la tradició cenobítica, part de la nit s’empra en l’oració comuna, però la resta de la nit s’ha de passar reposant en un gran silenci, que té una dimensió sagrada i, d’alguna manera, mística. Així doncs, com diu Benet al començament d’aquest capítol, si és cert que el monjo ha de conrear en tot moment el silenci, que crea el context de la seva relació amb Déu, ho ha de fer amb una atenció especial durant les hores de la nit. Així des del final de l’Ofici de Completes, fins a les Laudes de l’endemà, entrem en un període de gran silenci dedicat a la pregària i a dormir, que si es viu bé pot ser també un moment de contacte amb Déu. Per això preparar-se per dormir és important; no és només l’absència de converses el que ens cal procurar sinó també l’absència d’activitat; i aquí si que fallem ben bé; al menys hauríem d’assegurar-nos de que siguin ocupacions que no ens dispersen massa del silenci nocturn.

Aquesta és, òbviament, la raó per la qual sant Benet preveu com la comunitat ha d’organitzar les darreres hores d’activitat entre el sopar i les Completes de manera que els germans tots junts escoltin en silenci una lectura. Una lectura de les conferències de Cassià o dels escrits d’altres pares del desert; també pot ser una lectura de l’Escriptura, però, sant Benet com sempre tant previsor, ens vol estalviar malsons i demana d’evitar aquells llibres que puguin excitar la nostra imaginació, especialment els primers llibres de l’Antic Testament, rics en contes de guerres, sensualitat i violència. Com previsor és també quan diu que tot i que cal que ens aixequem de seguida de la taula per anar a la lectura, n’hi ha alguns que poden estar ocupats en alguna altra feina i que per això cal que ens hi anem aplegant tots al llarg de la lectura; observem que diu ocupats en alguna feina i no badant o defugint d’estar on ens toca estar.

Sant Benet preveu tant sols dues situacions en què és permès fer una excepció a la regla absoluta del gran silenci de la nit. El primer és la necessitat de rebre hostes que, especialment en aquell moment de viatges difícils i perillosos, podien arribar tard a la nit o durant la nit. L’altre cas és quan l’abat ha de demanar a algú que faci alguna cosa. I això també és una necessitat. Per ser coherents amb la nostra vida de monjos, hauríem de veure com apliquem cadascun de nosaltres tots aquests principis en la nostra situació actual, aquí i ara.