ELS SETMANERS DE LA CUINA

De la Regla de sant Benet
Capítol 35

1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La primera idea que avui ens presenta sant Benet és la del servei. Per sant Benet tot servei comunitari té una doble vessant. No tant sols mereix una recompensa en proporció al servei realitzat sinó que augmenta la nostra caritat, la nostra capacitat d’estimar. L’amor creix estimant, no ens hauria de cansar estimar, servir. Però l’amor no té un sol sentit de circulació sinó que té un doble sentit, com el servei que es rep però sobretot es presta; ens hem de sentir estimats però sobretot hem d’estimar. Qui estima, qui serveix rebrà cent per ú; perquè qui es reserva, qui es gasiver en el servei poc estima.

Servir en la vida comunitària vol dir disponibilitat, el servei és el marc concret, l’obrador, pel creixement de la caritat. Coneixem germans, sobretot dels grans, disposats a servir a estimar fins a l’extrem, durant tota la seva vida. De serveis n’hi ha que ajuden més que d’altres a entrar en la vida monàstica, a avançar en la vida comunitària, que afecten a tota la comunitat cada dia. Ho és el de la cuina, el del refetor, el del bugader, el dels servidors de taula, el dels lectors i d’altres; perquè són serveis d’absoluta disponibilitat. Perquè per exemple qui cuina primer que tot cuina i ho intenta fer el millor possible, cuinant fins i tot plats que a ell no li plauen però que sap que a la comunitat o una gran part d’ella li agraden i no fa del seu gust una norma pels altres sinó de les preferències dels altres una norma per a ell. Sap que no rebrà masses felicitacions i si moltes queixes i crítiques quan a algú no li plagui el que ha cuinat i sobretot ha de recomençar cada dia perquè com diu la dita l’estomac no té memòria. També el refetorer o el bugader o el servidor de taula veu sovint valorat el seu servei no per tot el que fa sinó pel poc que oblida o perd un dia, i això, que certament és injust, demana amor i humilitat per a continuar servint. La qualitat del servei revela la qualitat de la vida interior i mostra la mesura de la nostra conversió interior, no pas amb grans gestos ni amb grans frases sinó amb el petit i humil servei del dia rere dia. Servint amb tot el cor, servint com voldríem ser servits.

En la vida comunitària uns som servidors dels altres, ara uns ara altres, aquesta és una de les idees centrals d’aquest capítol de la Regla, el servei mutu amb caritat. Una comunitat de iguals, un grup d’homes que hem escollit lliurament el servei al Senyor i als germans; això vol dir abans que res que tots som iguals. A vegades sorprèn veure a un hoste o fins i tot a algun de nosaltres, especialment en les primeres setmanes de vida monàstica, amb un gest més propi de qui s’ha assegut a taula en un restaurant de tres forquilles que en el refetor d’una comunitat monàstica, amb aquell gest que potser vol dir que demanem pel maitre perquè la sopa és o bé massa freda o bé massa calenta o bé no ens plau el plat rebut o creiem que esperem massa temps la safata; també hi ha qui té o sucumbeix a la temptació d’entrar tot seguit d’acabar a la cuina per expressar la seva més enèrgica queixa sobre el plat servit que a ell no li ha plagut; al cap i a la fi debilitats humanes.

Una segona idea que hi ha darrera d’aquest capítol és la responsabilitat davant del que ens pertoca a cadascú, del que ens han encarregat o manat de fer. Complir el nostre deure no ha de ser una excepció sinó la norma de conducta, perquè sovint ens envaeix la temptació de pensar i dir-nos interiorment, si aquesta setmana he fet tal i qual cosa, tinc per tant ben merescut no fer o no anar a tal i qual; no hauria d’anar així; hem vingut a servir i no pas a ser servits perquè el nostre model és Crist i no pas cap altre dels molts que podríem agafar de la societat que ens envolta.

Tot això implica també un ús racional i moderat dels mitjans; quan a vegades demanes a algú de fer una cosa concreta el primer perill que corres és de que et faci una llista tal de demandes o de suposades coses imprescindibles per fer aquella tasca que desisteixes de confiar-li. Certament l’ús dels mitjans ha de ser sempre moderat, sí a tot el que sigui facilitar la nostra tasca concreta; no a tot allò que signifiqui acumulació, possessió, acaparament de mitjans per acabar morts de riure en un indret o un altre. I tots tenim aquesta temptació de pensar en “el de per si de cas” que a la fi vol dir en realitat “m’agradaria tenir allò que crec que necessito però que certament no em cal per fer el que haig de fer”. Uns estris que ens cal conservar nets i en bon estat, saben ben bé que rebem i que donem.

Una tercera idea és la manera en que cal fer tot servei, demanant l’ajut de Déu, mitjançant una petita pregària i rebent la benedicció, amb humilitat, imitant Crist com ens ho mostra la referència, no pas l’única en la Regla, al rentament de peus. Un gest que uneix servei i pregària, litúrgia i vida. Sant Benet amatent sempre als petits detalls i amb la gran humanitat que el caracteritza, no oblida que cal servir sense murmuració ni massa fatiga i per això demana que qui serveix pugui prendre una mica de pa i vi abans de començar la seva tasca.

Viure per Déu es fa realitat en les petites coses de la vida sobretot en les que ens costen un xic, tenint els peus sobre la terra, com diria algú de casa. En paraules del Papa Francesc cal ser sant complint amb honradesa i competència el nostre treball al servei dels germans, lluitant pel bé comú i renunciant als nostres interessos personals, davant la temptació de pensar que la santedat està reservada només pels qui tenen la possibilitat de prendre distància de les ocupacions ordinàries, que la santedat és tancar els ulls i posar cara de santet. Això no és la santedat, la santedat és quelcom de més gran, de més profund que ens dóna Déu. Estem cridats a ser sants precisament vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge cristià en les ocupacions de cada dia.