QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES

De la Regla de sant Benet
Capítol 42

1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens destaca abans que res que els monjos hem de ser homes de silenci, cultivar-lo sempre, durant tot el dia però sobretot a la nit, en el període de temps que s’ha vingut a denominar com el gran silenci. El monjo ha de ser un home de silenci, de pregària, de treball, enemic de la murmuració, amic de Déu, sempre, tothora. El silenci dels monjos no és un silenci estèril, és un silenci atent, aspectant, en la línia de la concepció teològica cristiana del silenci; Jesús es retirava sovint a la nit per pregar, sol en silenci davant del Pare.

Per al gran silenci ens preparem amb els Salms de Completes amb els que invoquem la protecció del Senyor per la nit, veiem la nit en relació amb la mort, amb l’estada de Crist al sepulcre, una nit que no és pas la fi sinó l’espera del nou dia, record del moment de la resurrecció quan encara era fosc aquell primer diumenge, moment que recordem especialment quan anem a Matines. Aquest silenci nocturn té doncs un sentit escatològic, el son de la mort per ressuscitar a una nova vida, a un nou dia.

Per a preservar el nostre silenci hi ha tres cercles concèntrics que ens hi ajuden, que ens hi poden ajudar. En primer lloc la mateixa ubicació del monestir; no som al desert, és cert, però estem a certa distància dels nuclis urbans i això lluny de ser un inconvenient ho hem de veure com una situació privilegiada que ens centra en la nostra vida de recerca del Crist, evitant destorbs innecessaris, superflus. «El lloc més adequat per dedicar-se a la pregària, a la contemplació i a la solitud és un lloc remot i tranquil.» (Dionís el Cartoixà) escriu un dels pares del monaquisme. És el concepte de separació del món, de fuga mundi, com es formulava en altres temps i que avui podríem entendre com un prendre distància per veure el món amb una certa perspectiva que ens permeti pregar per ell, formant-ne part i alhora intentant de veure’l amb els ulls de la fe en tot moment.

Un segon cercle és el mateix monestir, que seguint la Regla de sant Benet està pensat per a poder viure-hi amb tot allò que cal, sense sentir-se-hi tancat, amb espais amplis, en un lloc privilegiat per l’entorn i per la mateixa arquitectura concebuda amb aquesta finalitat, ajudar-nos a viure amb intensitat la recerca de Déu. Un espai per pregar, un espai on menjar escoltant una lectura, un altre on seguir la lectura de la Regla, un altre on treballar, un on descansar i un altre on mantenir el contacte amb la Paraula de Déu. Alguns d’aquests espais els compartim amb els qui se’ns acosten, amb els hostes, amb ells hem de compartir també el silenci, junt amb la pregària; dos elements on potser cal d’ajudar-los, perquè en la nostra societat no hi ha massa pràctica del silenci, ajudar-los a viure’ls amb serenor i la millor manera de fer-ho és mostrant-los la pràctica, és a dir mantenint nosaltres el silenci al cor, al claustre, al refetor.

El tercer cercle és potser el més important, el que ens demana treballar-hi més, és el silenci interior al que ajuda i molt practicar el silenci exterior. Ens ho deia ahir sant Columbà a Matines: «El que és òptim acostuma a ser molt trencadís i les coses més precioses exigeixen una major cautela i una custòdia més diligent; és molt fràgil allò que una petita paraula pot fer perdre o un petit dany inferit per un germà pot anihilar. Perquè no hi ha res que plagui tant als homes com dir coses que no els importen, com preocupar-se de coses de les quals no han de fer res, com dir pertot paraules ocioses i com bescantar els absents. Aleshores, els qui no puguin dir: El Senyor m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats, que callin, i si diuen alguna cosa, que sigui pacífica.» (De les Instruccions de sant Columbà, abat).

A aquest esforç per mantenir el silenci, especialment el silenci nocturn, ens hi ajuden en acabar el dia la lectura, sant Benet ens parla de la lectura de les Col·lacions o les vides dels Pares o quelcom edificant. És com si en acostar-nos a la pregària final del dia el que escoltem es transformés en un suau remor que ens convida i ens motiva al silenci. Els temps han canviat i el silenci interior i exterior ha de ser també un silenci virtual per poder reposar en pau com li demanem al Senyor en acabar el dia.

Parlem massa del silenci, fins i tot omplim planes sobre ell i acabem trencant-lo a la mínima ocasió per acabar dient qualsevol cosa per obtenir una lleu atenció de l’altre. Potser això sigui allò de que parla sant Benet al capítol VIII quan ens diu que les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemna en tot lloc a una eterna reclusió. Hi ha moments i moments i com diu Siràcida: «Un enraonar inoportú és com riure en un funeral.» (Sir 22,6). Hi ha llocs i moments privilegiats per mantenir el silenci: Al cor, al claustre, al refetor o a la sala capitular; a partir de Completes i fins després de Laudes. Aprofitem-los i gaudim-ne.