ELS DEGANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 21

1 Si la comunitat és nombrosa, que se n’escullin germans de bona reputació i de vida santa, i siguin constituïts degans, 2 que tinguin cura de les seves deganies en totes les coses, segons els manaments de Déu i les ordres del seu abat. 3 Aquests degans han de ser escollits tals, que l’abat pugui compartir amb ells, refiat, les seves càrregues; 4 i no siguin escollits per antiguitat, sinó segons el mèrit de la seva vida i la saviesa de doctrina. 5 Aquests degans, si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible, i, després de la primera, segona i tercera correcció, no volia esmenar-se, que el treguin 6 i que es posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 7 El mateix establim pel que fa al prior.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens porta avui a col·lació un tema d’organització; les comunitats han d’estar establertes en deganies; no vol pas dir això que vulgui establir divisions entre els monjos, ans al contrari, ens parla de seguir els manaments de Déu i les ordres de l’abat; de que els degans siguin persones de les qui se’n puguin refiar, amb uns mèrits de vida i una saviesa de doctrina i, com sempre, si algun d’aquest degans s’infla d’orgull o fa quelcom reprensible que sigui amonestat i si no es corregeix substituït per algú més digne. Per a alguns comentaristes sant Benet aplica aquí alguns principis del dret romà, no pot resultar estrany tanmateix perquè va estudiar lleis a Roma i aquesta disciplina va deixar el seu pòsit en la seva manera de veure l’organització d’una comunitat, posar al servei de la comunitat el que haguem pogut aprendre abans de venir al monestir és una primera aportació de sant Benet en aquest capítol. En concret aplica el principi divide et impera, en un moment, segles VI i VII, en que en les comunitats monàstiques és una pràctica habitual que els bisbes intervinguin en el seu govern; sant Benet vol evitar així aquest primer perill, l’intrusisme que porta a un dualisme fruit d’una intervenció de fora de la comunitat i també vol evitar el protagonisme, que la possible supèrbia d’alguns acabi creant escàndols o faci mal a les ànimes dels monjos.

Sant Benet no cerca per a les comunitats un capdillisme, subratlla al llarg de la Regla que al qui hem vingut a seguir és a Crist i amb aquest objectiu és bona la corresponsabilitat i no pas bona l’actitud quan ens creiem per damunt de tots, millors que tots, perquè al cap i a la fi podem acabar fent la nostra voluntat i no la de Déu o confonent el nostre caprici amb la voluntat de Déu, que encara podria ser pitjor, Déu no ho vulgui. Sorprèn potser una mica la situació d’aquest capítol i del següent, enmig dels que parlen de la litúrgia i de com s’ha d’organitzar aquesta; però no és pas un capítol secundari aquest. Sant Benet vol evitar també que sorgeixin petits cercles de poder dins d’una comunitat, cosa que seria contraria a l’esperit de la Regla i que ja palesa quan parla del capítol o del consell, establint un igualitarisme asimètric. Aquesta col·legialitat o sinodalitat, per emprar un concepte d’actualitat a l’Església i formulat àmpliament pel Concili Vaticà II, vol fer-nos a tots corresponssables del nostre destí com a comunitat i ho som. Escriu Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, que no és pas estrany que un germà es lamenti de la seva comunitat i que davant d’aquest fet ens hauríem de posar la pregunta de qui és la comunitat?, afegeix que si la mà es lamenta del peu, o l’ull està gelós de la boca, no pot viure el cos en harmonia. Cada membre del cos té el seu lloc, la seva funció, la seva responsabilitat i a la responsabilitat del conjunt del cos no és aliè cada un dels membres. Per això ens parla de tenir cura de totes les coses que ens han estat confiades; cadascú en el seu àmbit i tots en conjunt. Si ens encomanen una responsabilitat, qualsevulla que sigui, hem d’intentar portar-la a terme amb responsabilitat, generositat i esperit de servei. Sols així es poden compartir refiadament les càrregues; això serveix tant per les feines que tenim cadascú dins la comunitat: cuiners, hostatgers, sagristà, bugader, cantors, cereller o majordom, infermer o porters, la que sigui; com pels serveis que ens són encomanats setmanalment. No si val defugir la responsabilitat, si no podem assumir-la, tal com ens en parla sant Benet al capítol LXVIII quan tracta de si ens manen coses impossibles, ho podem dir però no caiguem en la temptació de no fer-ho bé o simplement de no fer res, perquè així ens ho trauran de sobre. Sant Benet ens parla de responsabilitat, de tenir cura de tot, seguint els manaments del Senyor.

A tall d’anècdota, quan existia el servei militar obligatori existia una tècnica per defugir responsabilitats, s’anomenava col·loquialment escaqueo; consistia o bé en no fer-se visible quan podies calcular que et manarien alguna feina o bé no fer-la o fer-la tant malament que el superior desistís de manar-te mai més res; evidentment les forces armades també tenien un recurs davant d’això i era la mesura coercitiva de l’arrest, la por al qual obrava miracles. Certament hi pot haver coses que no siguem capaços de fer; a les comunitats hi venim cridats per Déu, no hi ha una mena de concurs oposició per proveir aquesta o aquella altra plaça. Sant Benet defineix la vida monàstica com una milícia, és cert, però la motivació, la causa de la nostra presència al monestir no té res a veure amb la que ajuntava gent per formar els exèrcits fa unes dècades. Si tenim sempre present davant dels ulls que hem vingut per a seguir a Crist, que hi hem vingut seguint lliurament la seva crida i que volem ocupar la nostra vida en servir-lo a Ell, entre d’altres maneres servint a la comunitat, no tindrem cap temptació de fugit d’estudi i la nostra serà una disponibilitat total al Senyor. No en va sant Benet defineix el monestir com una escola del servei diví; una escola, es a dir on cada dia n’aprenem una mica més, anem progressant adequadament, o al menys això hem de pretendre; i del servei diví, al Senyor, servint no pas a la nostra voluntat massa sovint capritxosa i voluble, sinó a Déu.

En una visió més teològica del capítol per a sant Benet la comunitat és un reflex, una representació del poble de Déu, seguint el model de la comunitat apostòlica, amb un sol cor i una sola ànima, però amb responsabilitats diverses. Sense perdre mai de vista l’objectiu fonamental i essencial, cercar Déu en el clos del monestir.