ELS SETMANERS DE LA CUINA

De la Regla de sant Benet
Capítol 35

1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La paraula clau d’aquest capítol és servei. En un primer cop d’ull podem veure que sant Benet segueix la mateixa idea del capítol 19 de la Regla del Mestre; aquí però s’hi afegeixen altres punts i l’extensió és major. En una primera lectura sant Benet, sempre tan curós, es cuida també de l’aspecte alimentici dels monjos, de que els monjos han de menjar i per tant hi ha qui ha de cuinar i qui ha de servir els àpats. Per tractar aquesta qüestió, que podria semblar tant sols pràctica, un xic banal, el capítol s’estructura en quatre grans apartats: el servei, la universalitat d’atendre’l, tenir present la feblesa dels qui el porten a terme i finalment, no pas com a menys important, sinó com a exemple de que en tot ens cal l’ajut de Déu implorat mitjançant la pregària, el capítol conclou amb la manera com cal invocar l’ajut el Senyor per servir amb diligència i sense defalliment.

Aquinata Böckmann destaca la importància de la primera paraula del capítol fratres / germans, sant Benet no fa servir aquí el mot monjos. Pot ser una referència a la fraternitat cristiana, a la koinonia de la primera Església; no hi ha classes, ni lliures ni esclaus; com el mateix sant Benet destaca al llarg de la Regla. En llur època molts dels monjos provenien de famílies nobles, tant sols ens cal pensar en el mateix sant Benet o en sant Bernat de Claravall; que a casa seva deurien ser servits pels criats i que deurien tenir aquestes ocupacions per opprobria, la paraula que empra en el capítol LVIII i que traduïm habitualment per humiliacions. Heus aquí doncs una primera novetat, la Regla no veu amb bons ulls que qui entra al monestir, si ve de família noble, s’endugui amb ell qui li faci de criat o se’l cerqui entre la comunitat; aquí les úniques excuses són l’enfermetat, la feblesa o una ocupació molt important. Tots som germans i tots participem de les tasques comunes d’igual manera, a diferència de la societat on hi ha qui serveix i qui és servit. Al llarg dels segles en el monacat benedictí això no serà sempre fàcil de mantenir i no serà fins al Concili Vaticà II quan les comunitats s’unificaran i deixaran d’haver-hi dos tipus d’integrants per ser tots monjos; ja no hi ha haurà pares i germans, sinó tots som germans.

Aquesta idea queda aquí reflectida gràficament en el rentament de peus, sembla que els germans no es renten els peus a sí mateixos, sinó els uns als altres, seguint l’exemple de Crist en el darrer sopar. És la plasmació del servei, un servei generós i amb voluntat de ser portat a l’extrem, fet amb caritat com diu sant Benet i amb humilitat. Fa uns dies un diari publicava un article sobre la humilitat; deia que en el món actual on el narcisisme i l’exhibicionisme semblen estar guanyant la partida, on «lucir palmito, hinchar currículum o pavonearse de las propias habilidades reales o supuestas parece un nuevo deporte – “dime de que presumes y te diré de que careces”, sentencia nuestro refranero – y donde tener miles de “likes” (es refereix a les xarxes socials) es la horma de la valía, resulta casi extraño encontrarse con seres humanos que habitan en el “planeta humildad”. La actualidad que poseen estos marcianos, también llamada modestia, contrariamente a lo que pueda parecer, ayuda a que la vida sea más placentera. (…) En definitiva, una persona mesurada no necesita ser el centro de atención, ni hace girar su vida entorno al éxito y el reconocimiento; lo que en sí mismo es un gran logro vital y una enorme fuente de tranquilidad.» (¿Por qué a algunas persones les da vergüenza demostrar lo que valen?, El Mundo 15 de novembre de 2019).

La humilitat per sant Benet es mostra en l’atenció, l’obediència i el servei, que són tres elements claus en la vida comunitària; ja que tota la vida monàstica és una escola del servei, on no podem disposar ni del propi cos; servidors de Jesucrist en els germans, tenint al Senyor com a model. Això no significa no tenir present la feblesa, però no pas com a pretext per no fer el servei, sinó com a raó per rebre ajuda. Ens ho deia avui a Matines sant Agustí: «Feble és aquell de qui es tem que pugui sucumbir quan la temptació l’escomet; malalt en canvi, és aquell qui es troba ja dominat per alguna passió, i es veu com impedit per alguna passió d’acostar-se a Déu i d’acceptar el jou de Crist.» (Sermó sobre els pastors). O la mateixa Regla ens diu en el capítol anterior: «No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses.» (RB 34,2). Feblesa que atén també sant Benet pel que fa al petit detall de prendre un vas de vi amb pa abans de servir, per no caure a fer-ho amb murmuració, el gran perill contra el que la Regla prevé multitud de vegades, ni amb fatiga.

Un tercer aspecte és l’atenció i la cura dels atuells que s’empren en el servei, mantenint-los en bon estat i retornant-los nets. Aquí se segueix la mateixa filosofia del capítol XXXII sobre les eines i els objectes del monestir, o la del capítol XXXI sobre el majordom quan recomana a aquest de mirar tots els objectes i béns del monestir com si fossin vasos sagrats de l’altar.

Per a tot plegat ens cal l’ajut de Déu i aquest l’invoquem mitjançant la pregària feta davant la comunitat. Sols desatacar en aquesta darrera part un petit però molt significatiu detall; recalca sant Benet que el darrer dia de treball dels servidors és el dissabte i tot torna a començar el primer dia de la setmana, el diumenge, el dia del Senyor. No és casual això, la Regla vol destacar un cop més que tot gira entorn de Crist i del misteri de la redempció. Un capítol doncs aquest que pot semblar secundari però on es reflexa la teologia espiritual de sant Benet de manera ben clara. Això ens ha d’empènyer a tenir a Crist sempre present en tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida, Ell és el model, no hem de preferir absolutament res al Crist, que ens ha de dur tots junts a la vida eterna.