QUE AL MONESTIR NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 69

1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 20 setembre 2020

Els comentaristes o exegetes de la Regla ens diuen que en un primer redactat aquesta acabava en el capítol 66 quan parla dels porters del monestir i conclou dient que la Regla ha de ser llegida sovint en comunitat per que ningú pugui al•legar ignorància; tal com demana que l’escolti tres cops qui vol entrar al monestir per saber així ben bé a què es compromet. Podria interpretar-se doncs que aquets capítols finals són com un afegitó, com si sant Benet s’hagués adonat, qui sap si passat un temps d’una primera redacció, de que li calia dir alguna cosa més sobre certs aspectes concrets de la nostra vida, que el dia a dia, la vida comunitària, li mostrava que s’havia deixat per dir quelcom i no pas menor en importància. Si va anar així ens ha llegat el magnífic regal per exemple del capítol 72 sobre el bon zel que resumeix el moll de l’os de tot el text.

Quan anem escoltant la Regla ens n’adonem de que sant Benet no és massa amic dels particularismes, de les relacions particulars excessivament estretes; més aviat ens adverteix molts cops del perill que suposen per a uns i per als altres; per als qui en són protagonistes i per als qui en poden ser víctimes. Aquest capítol que avui hem escoltat no el podem deslligar del següent perquè en el fons ens parlen del mateix, de les amistats particulars o dels grups de pressió dit en llenguatge social actual. Sant Benet ens diu que de cap manera ens podem prendre la llibertat de defensar a un altre germà ni de pegar arbitràriament, vol dir sense permís de l’abat que evidentment no pot ni ha d’existir, a un altre germà. El perill de donar ocasió a escàndols és molt greu i el que no volem per a nosaltres no ho hem de fer a l’altra, conclou acudint a l’Escriptura. Ens ve a dir sant Benet que no som ningú per erigir-nos en jutges del nostre germà i per tant, encara menys, per absoldre o condemnar a ningú. Això no és fàcil, ens costa de portar-ho a la pràctica, d’acceptar la pluralitat, la diversitat, alhora que la comunió en l’únic objectiu que ens ha d’unir, la recerca de Déu per arribar a la vida eterna.

Déu ens crida a la vida monàstica, com crida a la vida sacerdotal, a la matrimonial o a d’altres; però aquí els companys de viatge no els escollim, ens els posa Déu en el nostre camí. Aleshores fer accepció de persones, jutjar-les dignes o indignes de ser monjos no entra pas en les nostres atribucions. Sovint creiem que sí, que Déu ens ha fet jutges d’una mena de tribunal amb atribucions excepcionals per decidir si aquest o aquell altre monjo ha de restar o ha de marxar; ha de tenir aquest o aquell altre servei, millor que càrrec. L’origen del suposat poder judicial del que creiem estar investits rau en la nostra manca d’humilitat, és quan els graons de la humilitat els baixem tots d’una i a trompades, perquè jutgem de manera improcedent i imprudent a un altre germà fins a defensar-lo o agredir-lo. És el que ens diu l’Evangeli de veure la brossa en l’ull del germà i no la biga en el propi ull, en el relat de Mateu i Lluc (Mt 7,3-5 i Lc 6,41-42).

Sant Benet ens parla de fets concrets que manifesten aquesta nostra afecció o desafecció a un o altre germà. Ho concreta parlant de defensar i de pegar i això ho podem fer de manera directe i evident, Déu no ho vulgui, o de manera dissimulada o indirecte. Ho escoltem aquets dies en la lectura del refetor sobre la murmuració, aquest mal que tant afecta a l’Església i sobre el que el Papa Francesc tant ens adverteix. La murmuració és una agressió tant o més reprovable que la física; com ho pot ser una mala cara amb aquells qui creiem que no ballen al so del ritme que marquem o els cops de porta, en els que sovint caiem uns i altres, per manifestar així, per deixar així ben clar el nostre malestar cap aquell o l’altra germà, que val a dir que molt sovint no es dona pas per al•ludit. El monestir no és el lloc per a portar a terme determinades actituds personals, al monestir no hi ha lloc per a les amistats massa particulars del tipus que tal volta no hem tingut el coratge d’afrontar en allò que se’n deia abans el món i que aquí massa sovint porten a manipulacions, malestar, dependències malsanes i a divisions comunitàries. Aquí no hi ha lloc per a que ens assalti el pensament de que si aquest o aquell altra monjo no hi fos jo no seria pas aquí; o a la inversa, que cal que aquest o aquell altra marxin per a poder restar-hi jo tranquil. Aquest no és el camí ni de l’Evangeli ni de la Regla; a més és un camí estèril perquè avui em fa goig o nosa aquest i demà serà un altra el qui em causarà alegria o molèstia la seva presència, perquè en el fons hi ha quelcom que m’impedeix de veure nítidament en el germà la imatge de Déu i no és tant sols el que fa el germà, per molt admirable o reprovable que sigui, el que m’ho impedeix, soc jo mateix qui ho impedeixo amb el meu egocentrisme, creient-me el centre de tot i la perfecció feta carn. Sols hi ha un home perfecte i és Crist, com recorda el Concili Vaticà II (GS, 41); tots nosaltres, ens agradi o no, ens ho creguem o no, som d’allò més perfectibles. L’afecció i la desafecció; l’afinitat i la desafinitat no s’han de traslluir en defenses o ofenses perquè aquestes esdevindran sempre injustes i parcials. El jutge sols és Déu, nosaltres, tots plegats per molt perfectes que ens puguem arribar a creure, tant sols som els objectes del seu judici. Com ens deia avui sant Màxim de Tori a Matines «aquell qui és conscient de tenir per company a Crist, s’avergonyeix de fer coses dolentes. Crist és la nostra ajuda en les coses bones; en les dolentes el qui ens preserva.» (Sermó 73).