EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 55

1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 —la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu—, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que «es donava a cadascú segons el que li calia». 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin», certament aquells qui hem escollit una vida de la que sant Benet ens diu que hem de viure com qui sap que des d’aquell dia, el de la professió, no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos (RB 48,25) hauríem de viure sense estar condicionats per alguns dels costums que marquen la nostra societat. Avui posseir, exhibir allò que es posseeix esdevé una norma de vida, tant que la mateixa necessitat d’aparentar quelcom hipoteca quan no arruïna persones i famílies. Aquesta crisi que patim ens ho ha fet evident, en mancar uns ingressos determinats o previstos molta gent ha vist capgirat el seu estil de vida i la pobresa i la necessitat s’han fet evidents per a molta gent que no la patia fins ara. No hauria de ser així entre els monjos, és cert, però moltes vegades pot més la força del nostre entorn que la nostra mateixa voluntat.

Sant Benet ens parla de tenir allò necessari però d’evitar allò superflu, del que ens diu que s’ha de suprimir. Però en l’aspecte de la possessió no ens veiem lliures de l’assalt quasi bé de la totalitat dels set pecats capitals. Fins i tot podem aparentar una certa pobresa, però que no ens arriba al cor perquè no es tracta de portar els vestits esparracats o bruts, com ens diu sant Benet en preveure una muda, una cogulla diferent segons sigui hivern o estiu o un millor vestit per anar fora del monestir, es tracta d’humilitat de cor. Els nostres orígens son diversos, hi ha qui ha patit escassetat i las ha vist de tots colors i també hi ha qui no li ha calgut patir mai per a res tenint sempre les espatlles ben cobertes fes el que fes. Per això també la valoració del que és o no és necessari pot variar de l’un a l’altre. Davant el tenir o no tenir, sovint ens assalta l’enveja, que com escoltàvem en la lectura del refetor aquets dies, és la mare de la murmuració, i aleshores la pregunta de per què aquell té això o allò altre i jo no, ens mortifica.

Sant Benet ho té clar que cal tenir allò necessari i això inclou el necessari per a la feina que ens ha estat encomanada. Sempre podríem tenir més, potser si no haguéssim entrat al monestir no passaríem tanta calor a l’estiu perquè viuríem en una llar amb aire condicionat; potser tindríem un o dos telèfons mòbils, un o dos cotxes o una segona residència o podríem menjar allò que ens abelleix a cada moment o dormir fins que el cor ens digui prou. Certament hem renunciat a determinades coses, però la mateixa vida, la de qualsevol persona implica sempre renúncies. Els pares renuncien a moltes coses pels fills, a comoditats, a certa tranquil·litat, a poder disposar del seu temps amb més llibertat. El mateix passa en acceptar o desenvolupar una feina determinada que a voltes implica un horari laboral incòmode, canviar de residència, un llarg desplaçament o ves a saber quin desavantatge. Davant de tot plegat ens cal valorar quin és el motiu de la renuncia, la raó de fons que en molts casos, el de molta gent, pot ser una necessitat econòmica, però que en el nostre cas és una raó molt més elevada. Aquesta renúncia no s’hi val a fer-se-la valdre davant de la família, dels amics o dels coneguts com si fóssim uns campions de la caritat, perquè és evident que ningú de nosaltres ho és per molt que s’ho vulgui creure, ja que aquí podríem aplicar allò que ens diu sant Benet quan ens parla dels instruments de les bones obres de «no voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat» (RB 4,62).

La nostra renúncia, les nostres renúncies, són per Crist i les hem de fer amb humilitat, sense voler fer-ne ostentació de cap mena. El nostre vestit sovint ens identifica però no ens justifica per a fer-ne d’ell un avantatge, per a cercar un reconeixement excessivament gratuït; tot i que en la societat d’avui sovint ja no sigui pas un reconeixement el que podem rebre sinó algun estirabot. Hauríem d’escorcollar no tant sols els nostres llits o les nostres cel·les per veure si ens hem apropiat de res que no sigui necessari, sinó sobretot els nostres cors per mirar si l’avarícia ens empresona, l’enveja vers el que té o fa servir l’altre ens oprimeix, la supèrbia pel que tenim ens corseca, la peresa ens impedeix d’avançar en el camí de la humilitat, i si tot plegat s’uneix a la luxúria i a la gola, ni que siguin virtuals, podem acabar per caure en la ira que ho trastoca tot plegat. Esther de Waal escriu sobre la via de la simplicitat com un dels eixos de la tradició cistercenca. Ens parla d’aprendre a despendre’ns de tot allò que és inútil i superflu per avançar cap a la simplicitat interior, no tant sols vers una simplicitat exterior o d’aparador. Ser monjos des del interior del cor i no pas maldar per ser-ho simplement d’imatge mentre en l’interior del nostre cor menyspreem al germà, que al cap i a la fi vol dir menysprear a Déu. Pensar sempre tots plegats en la retribució de Déu que és l’única important en la vida de qualsevol cristià i per tant molt més en la nostra. No és la pobresa en sí mateixa el que és important, sinó l’esperit de pobresa, la pobresa de cor que lliga malament amb qualsevol dels pecats capitals.