LA MESURA DEL MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 39

1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Qui no vulgui treballar, que no mengi» (2Te 3,10). Si la setmana passada ens tocava el capítol dedicat a les eines del monestir i aquesta ens surt al pas el que parla del menjar, la famosa frase de l’apòstol Pau a la segona carta als Tessalonicencs ens hi pot fer de pont. Perquè les eines són per treballar, no pas per acaparar-les o fer-nos-en una col·lecció; i el treball, a part de fer-nos sentir part del món i ser un dels tres pilars de la nostra vida, serveix per guanyar-nos el pa, o al menys hauria de servir per això.

La moderació és el lema present en tota la Regla; moderació, austeritat, autenticitat. San Benet es preocupa de que els monjos estiguin alimentats, vestits, amb un llit a la seva disposició, tot un luxe a la seva època; però sense excessos ja que no hi ha res tan contrari a un cristià com la disbauxa i als monjos com un enfit. No és un tema exclusiu de sant Benet, preocupa i ocupa als pares i això vol dir que és un risc evident, present en la nostra vida.

En la vida monàstica es pot descobrir, Déu no ho vulgui, com la importància de l’alimentació deriva en gastimargia i gola, en expressió de sant Joan Clímac; és a dir descobrir l’acte de menjar com un vici molt lligat a d’altres. Així el mateix sant Joan Clímac hi dedica el catorze graó de la seva escala espiritual; on entre altres coses ens diu que la gola obnubila la raó, de manera que ens fa creure en la necessitat de menjar tot el que ens passa pel davant, i alhora s’empassa en l’home la temprança, la penitència i la compassió. Afegeix dient que «les filles de la gola són la mandra, la murmuració, l’excessiva confiança en nosaltres mateixos, les grolleries i els riures, la porfídia, l’apatia per escoltar la paraula de Déu, la insensibilitat per les coses espirituals, la presó de l’ànima, les despeses supèrflues i excessives, la supèrbia, la gosadia i l’afició a les coses mundanes. A elles els segueixen l’oració impura i tot tipus de calamitats i desastres no previstos, bestretes de la desesperació, que és el major dels mals.» És certament una reflexió que ens pot fer perdre la gana.

Una de les frases que del P. Rosavini ja fa uns anys, quan recordava per a una entrevista els primers anys de la restauració de la vida monàstica a Poblet, era la resposta a la pregunta de si en aquells primers anys havien passat fam, va dir que «no teníamos hambre, pero si apetito»; la podríem aplicar a aquest capítol; per sant Benet es tracta de satisfer la nostra fam, no la nostra gola. Menjar serveix per refer les nostres forces, com dormir; són dues coses necessàries per a viure. Un estomac afamat no escolta però un de massa ple tampoc, perquè té tendència a la són. La finalitat dels àpats és restar de nou disponibles per al Senyor amb forces i voluntat renovades i no cap altre. La nostra vida espiritual es pot veure afeblida certament per un estomac excessivament famolenc, però molt més per una digestió pesada deguda a la gola. Altra cosa és la gola espiritual; el perill d’habituar-se i complaure’s massa en la gratificació que pot venir de la pregària personal, com si fos una fi en sí mateixa i no un mitjà; és el que sant Joan de la Creu defineix com la gola espiritual, un inconscient orgull sobre les coses espirituals, en considerar inferiors als altres; però aquesta no ocupa avui a sant Benet.

Sant Benet ens dona d’alguna manera fet el menú ideal i notem que fins i tot contempla que si algun monjo no pot prendre d’un cert plat en mengi de l’altre, que siguin tots dos cuits i que en qualsevol cas siguin suficients i si poden tenir quelcom del propi hort se’n afegeixi un tercer. També regula el pa i demana al majordom que administri la ració amb equitat. I, fidel a la seva sensibilitat contempla que si el treball és més feixuc, cal tenir-ho en compte alhora de refer forces.

Els trets fonamentals d’aquest capítol són la sobrietat i l’economia, evitar excessos; això ha de ser sempre una norma de conducta rectíssima en la nostra vida de monjos. Sant Benet no tem tant la diversitat lligada als temperaments, a la cultura, als hàbits de vida; sinó els excessos que ens arribin a impedir d’obrir-nos a la gràcia de Déu. Riscos en tenim: el menjar, la beguda, la dependència d’altri, l’excessiu contacte amb l’exterior, sigui presencial o sigui virtual, i tantes altres coses. La clau per sant Benet està en l’equilibri i en la mesura. El monaquisme és una vida cristiana intensiva, escriu Aquinata Böckmann, d’aquí la importància de vigilar els excessos; és l’excés el que fa perdre l’equilibri, la temprança. Ens cal una vida intensiva i regulada per un horari i uns costums; no perquè sí, sinó per permetre’ns de centrar-nos en allò que cal: la Paraula de Déu, la pregària i el treball. La Paraula i la pregària ens alimenten espiritualment; el treball ens ha de permetre alimentar-nos materialment, sense caure ni en la gola espiritual ni en la material.

Escrivia sant Joan Clímac que «si la gola tracta de dominar-te, doma-la treballant; i si flaqueges en això tracta de dominar-la amb oracions i vigílies».