LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 32

1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet recomana en el capítol anterior a aquest al majordom que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; que res no tingui per negligible, que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir. Ara, com a complement d’això, aquest capítol estableix que l’administració dels béns mobles, de les eines, dels objectes, es confiï per part de l’abat a monjos de qui es pugui refiar, demostrades per endavant les seves qualitats per llur vida i costums. El que vol sant Benet és que no negligim la cura dels estris i de les coses que tenim al monestir a l’abast de tots. Per una banda procura el manteniment de les coses, però per l’altra, encara més important, remarca l’esperit comunitari. Perquè compartir les coses no és fàcil i no vol dir pas que ja que les compartim les puguem tractar com vulguem, entén-t’ho sempre en el sentit de que ho tractarem malament o de forma descuidada o maldestrament. Tenim totes les coses que emprem uns i altres, per això cal sempre tenir-ne cura de la forma més rigorosa possible.

Aquest esperit, afirma l’abat Cassià, es nodreix i es manifesta a través de gestos concrets d’atenció i de delicadesa. A voltes aquets poden ser ben simples; per exemple encenem un llum per baixar una escala o d’alguna dependència, aleshores cal tenir cura de tancar-lo si ja no el necessitem i no pas deixar-lo obert fins que un altre més tard que d’hora se’l trobi i s’avingui a tancar-lo ell. És un gest simple però que alhora demostra dues coses: consciència d’evitar una despesa innecessària i respecte cap als altres no deixant l’acció en mans del «ja s’ho farà qui s’ho trobi». Gestos tant simples com deixar una porta tancada, i fer-ho sense sorolls que inoportunin als altres; si se’ns trenca quelcom, per exemple un vidre, recollir-ne els trossos; si hem utilitzat un vehicle deixar-lo al seu garatge, si pot ser amb benzina i tantes altres petites coses que costen ben poc de fer. Podríem dir que es tracta d’aplicar el principi de subsidiarietat, tant present en la doctrina social de l’Església i també de deixar-ho tot net, endreçat i digne perquè, com apunta l’abadessa Montserrat Viñas, qui no es capaç de tractar bé tot el que toca és probable que en el tracte amb els altres tampoc sigui gaire delicat.

És el que Aquinata Böckmann defineix com la fidelitat de les petites coses; que no deixa de ser un reflex de com ens comportem amb nosaltres mateixos i de com respectem als altres, a la comunitat. La comunió de béns és una de les característiques de la vida monàstica, a imitació de la primera comunitat cristiana on «la multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots» (Ac 4,32).

És en aquest esperit que hem d’entendre aquest capítol de la Regla que parla sobretot de les eines, de la vida i de la conducta dels germans i parla també de confiança. Confiar alguna cosa a algú significa confiar en ell. El text llatí diu que es confia la custodienda atque recoligenda, per tant, en confia la cura perquè els estris no es perdin o es dispersen i es mantinguin en bones condicions.

Sant Benet també estableix que es porti un inventari del que es dóna i que cal retornar al finalitzar la tasca encomanada. Rebre una càrrega, un encàrrec, al monestir, és assumir-ne la responsabilitat, és a dir que cal respondre a aquesta confiança dipositada amb fets. Sant Benet és sever amb els germans que fan un ús de les coses a ells encomanades per a la satisfacció personal, emprant amb caràcter individual allò que pertany al col·lectiu. Com a bon romà, curós pel dret que havia estudiat de jove, sant Benet no presenta una mancança en una tasca sense penalització en cas de no observar-ne les condicions en que ha estat encomanada. Però és interessant observar la raó adduïda per la que un germà que ha rebut l’encàrrec respecte a alguns objectes del monestir ha de ser castigat si en fa un ús desordenat o negligent. Per exemple un altre indicador n’és la neteja dels llocs comunitaris perquè ens mostra la cura que intentant acomplir amb bon zel un encàrrec donem a la nostra vida espiritual i per extensió a la de la comunitat. Aquí una preocupació per la neteja és una actitud de respecte no només a les coses i als llocs, sinó a un mateix i als altres, a tota la comunitat. El mateix passa quan ens envien a estudiar, o tenim una responsabilitat que suposa rebre diners de l’exterior i tantes coses similars; estem fent un servei a tota la comunitat i no ens n’hem d’apropiar.

Responsabilitat i generositat en l’ús de les eines del monestir que estan al servei de tots com també nosaltres hi estem. Per extensió respectuosos amb la natura. Com escriu Aquinata Böckmann aquest capítol que pot semblar anodí ens deixa clar un missatge Crist no és pas lluny de la manera que emprem les coses, aquestes poden esdevenir un lligam d’amor fraternal i contribuir a refermar-lo o a destruir-lo. El respecte als objectes i a la creació comença en les petites coses i l’espiritualitat està en relació directa amb com vivim la vida quotidiana perquè tot en el nostre viure humà és expressió d’espiritualitat.