SI EL MONJO POT ACCEPTAR CARTES O ALGUNA ALTRA COSA

De la Regla de sant Benet
Capítol 54

1 Que de cap manera no sigui permès al monjo d’acceptar o donar, sense l’autorització de l’abat, cartes, eulògies o petits obsequis, ni de part dels seus familiars, ni de qualsevol persona que sigui, ni d’ells amb ells. 2 I fins si els seus familiars li enviaven alguna cosa, que no gosi acceptar-la sense abans fer-ho avinent a l’abat. 3 I si l’abat disposava que ho acceptés, estarà a la facultat de l’abat de passar-ho a qui ell disposi; 4 i que no es contristi el germà a qui hagi estat adreçat, per no donar ocasió al diable. 5 Si algú gosava fer altrament, que sigui sotmès a la correcció regular.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En una societat on el valor del tant tens, tant vals, s’imposa; l’observació de sant Benet contra la propietat privada ens pot xocar. Sobretot si tenim present que és un dels drets humans inalienables, concretament l’article 17 de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948, estableix el dret a la propietat i diu també que ningú en pot ser privat. Avui en el nostre entorn es fa mans i mànigues per tenir més, no pas per sobreviure, que seria legítim, sinó per acumular i veiem per exemple com casos de corrupció esquitxen aquí i allà, sense distinció de colors polítics, en gent que ja d’antuvi tenen més que el necessari per a viure i per a viure bé, molt per sobre de la mitjana dels seus conciutadans. Podem estar tranquils sant Benet no va contra els drets humans ni atempta contra ells, perquè la mateixa Declaració parla de propietat individual i de propietat col·lectiva, i de no ser-ne privat arbitràriament d’una o altre.

De fet sant Benet ens parla d’una altra cosa; tant en la seva època com també avui si miréssim com viu molta gent certament nosaltres vivim bé. En l’alta edat mitjana sant Benet establia per als monjos un plat a taula, un llit, eines, vestits, una jornada de treball més que raonable; tot plegat constituïen unes condicions de vida per sobre, molt per sobre, de la major part de la població. També avui si ho analitzem vivim bé, bastant bé podríem dir; a més de tot el que estableix sant Benet avui ho hem adaptat als temps actuals i tenim sempre un cotxe a punt per desplaçar-nos, podríem dir que amb la clau al contacte i el dipòsit ple, si hem de menester un bitllet de tren o d’avió sols cal demanar-lo, i no cal dir qualsevol cosa d’ús quotidià de la que el cellerer s’afanya a proveir-nos o el infermer si es tracta d’un medicament o d’una visita mèdica.

Sant Benet no ens parla de privar-nos d’allò necessari, i ho entén amb màniga ample; perquè parla de no agafar mai un enfit, no de no menjar; parla de que no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa, no de no beure vi; sap molt bé de les debilitats humanes i el que pretén sant Benet és que aquestes no ens dominin sinó que nosaltres aprenguem a dominar i a conviure amb les nostres pròpies febleses, tant físiques com morals. Ens parla de simplicitat, d’aprendre a no dependre de les coses materials; com sempre l’objectiu és que res no ens destorbi de la recerca de Crist.

Una de les moltes patologies que ens afecten és aquella que sovint es coneix com la síndrome de Diògenes; acumulem coses a la nostra cel·la o al nostre lloc de treball sota l’excusa del per sí un cas. El cas no arriba mai o si arriba ni recordem que tenim allò que ens cal, ni si ho recordem som capaços de trobar-ho, entre tants per sí de cas que hem acumulat.

Tot això és l’anècdota, el realment important és que sant Benet cerca la senzillesa; una vida equilibrada en la que tant el cos, com la ment i l’esperit siguin oferts a Déu del tot. El ideal de vida benedictí concretat en la Regla, manifesta un estil de vida modest, simple; cal que hi hagi el suficient però no de més. Cada monjo ha de rebre tot el necessari tenint presents les necessitats i debilitats personals perquè la mera privació no serveix de massa, sols crea frustració. Es tracta de saber que els béns, les eines, tot allò que utilitzem són béns compartits, propietat col·lectiva i això significa responsabilitat en el seu ús perquè el que avui utilitzo jo, demà ho farà servir un altre i si a mi em va bé haver-me trobat el cotxe, per exemple, amb el dipòsit ple, o la màquina de rentar plats neta; a qui ho faci servir després meu segurament també li anirà bé i deixar de banda sempre aquell mal pensament de després de mi, el diluvi; com una expressió sense lloc en la vida comunitària, cristiana i monàstica. Sant Benet ens vol fer entendre que cal que usem dels béns materials amb despreniment, no pas amb desinterès; sinó tractant-ho tot com vasos sagrats de l’altar, com recomana sant Benet al majordom.

Viure com a cristians en el món sense absorbits pels seus valors materialistes; mirar les coses sempre com a part integrant de la creació, com a dons de Déu. Escoltàvem l’altra dia en la lectura de la Declaració de l’Orde que hem de viure sempre com a cistercencs, les vint-i-quatre hores; perquè Déu no és una idea, ni un ideal, és una realitat concreta i tant sols en la realitat concreta de les nostres vides podrem trobar-nos amb Ell. Déu no ens demana coses extraordinàries ni heroïcitats, sinó la quotidianitat viscuda amb intensitat, amb els cinc sentits.

Cap tasca és més important que una altra, cap monjo més important que un altre; si ho tenim sempre present això potser evitarem el mal pensament de que si algú de fora em regala això, m’ho quedo sense dir res, perquè és que jo sí que m’ho mereixo. Evitarem fer un ús personal particular d’allò al que tinc accés per la responsabilitat que m’ha estat encomanada; per exemple si en atribució de la meva responsabilitat tinc accés a diners en faig un ús parcialment personal; el que col·loquialment se’n diu cisar, perquè m’ho he guanyat. Tots sabem que això portat a l’extrem dona lloc a situacions que acaben per ser molt doloroses per a tots i que demanen a la fi d’accions extremes mai agradables per a ningú. També ens pot succeir que si la nostra família o coneguts tenen recursos ens ho fem valdre per obtenir allò que desitgem, gosant no sols acceptar-ho, sinó demanar-ho, sense fer-ho abans avinent.

La clau és simplicitat, responsabilitat, despreniment, generositat, pensar en els altres, no donar ocasió al diable, sense contristar-nos mai per aquests temes. El ideal cistercenc, escriu Esther de Waal, posa l’accent en la simplicitat i la modèstia; garantint les condicions necessàries per una vida viscuda en la simplicitat que ens permeti de donar-ho tot a Déu. La conseqüència del desig de possessió, d’acumular és la dificultat d’obrir-nos a l’experiència de Déu; de cap manera permetem que aquest desig ens posseeixi a nosaltres.