LA INSTITUCIÓ DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 64

1 En la institució de l’abat s’ha de tenir sempre per norma que sigui constituït aquell que tota la comunitat s’hagi elegit de comú acord segons el temor de Déu, o bé només una part de la comunitat, ni que sigui petita, però amb més bon criteri. 2 L’elecció es farà tenint en compte el mèrit de vida i la saviesa de doctrina del qui hagi de ser instituït, encara que sigui l’últim per ordre de comunitat. 3 Però fins en el cas que tota la comunitat elegís amb un mateix criteri una persona que consentís als seus desordres —Déu ens en guard—, 4 i aquests desordres arriben d’alguna manera a coneixença del bisbe de la diòcesi a la qual pertany aquell lloc, o dels abats o dels cristians veïns, 5 que impedeixin que prevalgui la conspiració dels dolents i estableixin un administrador digne per a la casa de Déu, 6 sabent que n’han de rebre una bona recompensa si ho fan amb intenció pura i per zel de Déu, i que, al contrari, cometran un pecat si ho negligeixen. 7 El qui ha estat instituït abat ha de pensar sempre quina càrrega no ha acceptat i a qui haurà de donar compte de la seva administració. 8 Que sàpiga que més li pertoca servir que manar. 9 Cal, doncs, que sigui docte en la llei divina, perquè sàpiga i tingui d’on treure coses noves i velles; desinteressat, sobri, misericordiós, 10 i que sempre faci prevaler la misericòrdia sobre la justícia, de manera que també ho obtingui per a ell. 11 Ha d’avorrir els vicis i estimar els germans. 12 En la correcció ha d’obrar amb prudència i no fer «de res massa», no sigui que, volent fregar massa el rovell, es trenqui el vas. 13 Que no perdi mai de vista la seva feblesa, i que es recordi que no s’ha de trencar la canya esquerdada. 14 Amb això no volem dir que hagi de deixar créixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que convé a cadascú, tal com ja hem dit. 15 I que miri de ser més estimat que temut. 16 Que no sigui turbulent ni neguitós, no sigui exagerat ni obstinat, no sigui gelós ni massa suspicaç; si no, mai no tindrà pau. 17 Ha de ser previsor i considerat en els seus manaments, i, tant si allò que mana es refereix a Déu com si es refereix a aquest món , que ho miri i ho temperi 18 pensant en la discreció del sant Jacob, que deia: «Si faig cansar els meus ramats, caminant massa, se’m moriran tots en un dia». 19 Prenent, doncs, aquests i altres exemples de discreció, que és mare de les virtuts, temperi-ho tot de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere. 20 I sobretot, que mantingui en tots els seus punts aquesta Regla, 21 per tal que, després d’haver administrat bé, senti del Senyor allò que sentí el bon servent que al moment degut havia distribuït el blat als seus companys: 22 «En veritat us dic -afirma- que el va posar al cap de tots els seus béns».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escrivia l’Abat Maur Esteva en el seu testament: «Ara no em queda altra cosa que acollir-me a la misericòrdia de Déu, ja que no puc fer cap acte de reparació. No hi ha temps per a rectificar, ni puc tornar enrere perquè la vida camina en sentit únic. Solament em queda assumir els meus desencerts, reconèixer la trama de miserables accions que preferiria no recordar, de tant defectuoses, imperfectes, errònies, nècies, ridícules com són, és a dir, palla seca, cremada lentament al caliu de Crist foc, i prou!».

Assumir la imperfecció, els defectes de fàbrica, les pròpies misèries no és tasca fàcil. Sant Benet ens posa el llistó molt alt i quan llegim o escoltem el capítol segon o aquest seixanta-quatre sembla com si demanés que l’abat hagués de ser algú amb unes virtuts tan excel·lents que tots sabem que no es poden donar en ningú en tant alta qualitat. Ja tant sols escoltar que l’elecció d’un abat sigui seguint les raons del mèrit de vida i la saviesa de doctrina ens pot posar alerta sobre el criteri de valoració que puguem tenir d’una persona, perquè més que mèrits el que hem de parlar i sobretot demanar és la misericòrdia de Déu, de la qual no hem mai de desesperar.

La figura de l’abat o millor dit l’estructura d’una comunitat, esdevé avui quasi bé una excepció dins de l’Església, però en els primers anys del cristianisme i fins entrada l’edat mitjana també s’elegien els bisbes i els capítols catedralicis eren quasi bé assimilables a una comunitat monàstica; un sistema ben bé diferent del que podem viure en els nostres dies amb seus episcopals vacants durant llarg temps i un procés de nomenament que molts qualifiquen d’opac. Abans de sant Benet els sistemes eren també diversos, així Aquinata Böckmann ens parla de que un superior era elegit per l’anterior superior, encara en vida com si elegís un hereu en línia amb certes monarquies de l’antiguitat o de l’alta edat mitjana, o bé era escollit pels superiors de les cases o monestirs més propers i fins i tot pel propietari o el donador de les terres del monestir; sembla que aquestes fórmules es prestaven a una certa manipulació. El risc de la manipulació no ha desaparegut pas i a vegades i amb sorpresa un se n’adona que determinada conversa amb determinada persona aliena al monestir s’encamina en una direcció que no és la més apropiada sobretot perquè des de fora es desconeixen moltes circumstàncies que impedeixen un anàlisis lúcid i real.

El que ens deixa clar sant Benet tant en aquest capítol com en el conjunt de la Regla, és que s’han d’impedir de totes, totes els desordres. Al desordre no s’hi arriba de manera directe, o al menys la major part de les vegades no s’hi arriba directament, al desordre correm el risc d’arribar-hi poc a poc, pas a pas. Vivim sempre en un equilibri inestable que a més de la gràcia divina precisa del nostres esforç per obrir-nos a ella. És humana, ben humana, la temptació d’anar provant diguem-ne que la resistència de l’abat o del prior; exemples d’accions més o menys puerils tots els podem tenir al cap. Per exemple arribo tard a l’Ofici Diví o a la lectura de col·lació i qui sap si no em diuen res i així poc a poc el retard esdevé costum i el costum acaba per generar l’absència. No hem d’arribar puntuals, no hem d’assistir i participar de la manera més participativa que puguem en la pregària o en el treball per evitar la reprensió del superior, que dit sigui de pas veiem que per sant Benet no és que en tingui el dret sinó que té el deure de reprendre d’una manera o altra al incomplidor; sinó que anem a l’Ofici Diví, anem al treball, a la recreació, a l’assaig de cant o a qualsevol lloc que toqui, quan toqui, perquè mirem sempre de ser fidels a la nostra vocació.

Hem vingut a ser monjos, o millor dit a mirar de viure com a monjos, a aquesta vocació ens hi sentim cridats pel mateix Senyor; però ja ens ho diu sant Benet, som ànimes malaltisses i la temptació del vici, sigui major o menor, no ens abandona mai. En la nostra vocació hi hem de posar cada dia el zel per Déu en un primer pla, aquell bon zel del que ens parla la Regla al capítol setanta-dos que és el que ha de guiar tota la nostra vida, dia a dia, hora a hora, sense fer mai vacances del zel per Déu; vivint aquesta relació nostra amb el Senyor no pas com una càrrega, ans al contrari, l’hem de viure com un regal que el mateix Senyor ens ha fet. Deixar de donar importància a petits vicis molts cops acaba per generar grans vicis i això sobretot genera en nosaltres, quan hi caiem, Déu no ho vulgui, una inestabilitat espiritual que acaba per fer perillar no ja la nostra vocació, sinó també la nostra ànima.

La turbulència, el neguit, l’exageració, l’obstinació, la suspicàcia acaben per generar la pèrdua de la pau. Ens ho diu sant Benet com un risc, no pas teòric sinó ben real per a l’abat, però també ho és per a qualsevol responsable d’una degania, si emprem el llenguatge de sant Benet, i també ho és per a qualsevol monjo. Perquè al cap i a la fi l’abat, el prior, el majordom o qualsevol degà no deixen de ser monjos, millor dit tenen una determinada responsabilitat pel fet de ser monjos i és aquesta seva condició de monjos la que han de preservar per damunt de qualsevol altra cosa. Com podem ajudar-nos a mantenir un bon nivell de vida monàstica? Si és que ho podem expressar així. Ens hi ajuda mantenir el ritme de vida, la jornada tant sàviament dissenyada per sant Benet. Pregària, treball, contacte amb la Paraula i descans; són quatre eixos que marquen o quatre pilars que sostenen la nostra vida de monjos; és a dir vida en i per Déu viscuda en comunitat. Descurar-ne un pot ser ocasió ja de neguit o de turbulència, fer-ho amb més d’un és ja entrar en situació de risc. I un monjo, sigui l’abat o sigui qui sigui, en situació de risc espiritual esdevé un risc per a tota la comunitat. Caure pel pendent de la indolència, de la rutina o de la banalització és el camí segur cap a la crisi. Viure la vida monàstica amb discreció, ens ho diu sant Benet, és viure-la virtuosament i és camí cap a la vida eterna.

Com escrivia l’abat Maur en el seu testament: «Fer la lectura del propi comportament de tota la vida, de les actituds mantingudes, dels sentiments que les han alimentat, de les motivacions que m’han dut a obrar gairebé per una mena de determinisme sota l’impuls del defecte de fàbrica, es començar la recapitulació en Crist i trobar noves motivacions, nous sentiments, noves actituds, nou comportament, en fi, la transformació en Crist.» El Crist com a punt de partida i com a meta, no n’hi pot haver altra de millor i amb aquesta centralitat en Crist, que està en cada capítol i en cada frase de la Regla de sant Benet, hem d’analitzar la nostra vida de monjos i de creients; conscients de la distància que ens separa del model, sabedors de que no podrem arribar mai ase com Ell; però també intentant sempre d’emmirallar-nos-hi per molt difícil que ho veiem d’acostar-nos-hi. Ens hi pot ben bé ajudar mantenir en tots els seus punts aquesta Regla, a tots els monjos i per suposat a l’abat que al cap a la fi és un monjo més; perquè com diu sant Bernat al monjo el fa la vocació, a l’abat el servei.