ELS ARTESANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 57

1 Si hi ha artesans al monestir, que amb tota humilitat exerceixin els seus oficis, si l’abat ho permet. 2 Però, si mai un d’ells s’envania per la seva traça en l’ofici, perquè li sembla que porta algun guany al monestir, 3 que aquest tal sigui tret de l’ofici, i que no s’hi torni a posar, si no és que l’abat li ho assenyala de nou, un cop s’hagi humiliat. 4 Si s’ha de vendre alguns dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar mirin de no atrevir-se a fer cap frau. 5 Que es recordin sempre d’Ananies i Safira, no fos cas que la mort que aquests van sofrir en el cos, 6 la pateixin en l’ànima ells i tots els qui facin algun frau amb els béns del monestir. 7 I que en els preus no s’infiltri el mal de l’avarícia, 8 sinó que sempre s’ha de donar a un preu una mica més baix que no ho poden donar els seglars, 9 «perquè en totes les coses Déu sigui glorificat».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La comunitat és com un sol cos amb molts membres, a imatge del Crist que és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, siguem molts o pocs, formem un sol cos. Tots nosaltres hem estat cridats per l’Esperit a la vocació monàstica per a formar un sol cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit. Ara bé com el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts; també una comunitat consta de membres diversos. Si el cuiner deia: «Com que no sóc porter, no sóc de la comunitat», no per això deixaria de ser-ho. I si l’hostatger deia: «Com que no sóc infermer, no sóc de la comunitat», no per això deixaria de ser-ho. Si tota la comunitat fos bugader, com podria obrir la porta? Si tot la comunitat fos majordom, com podria atendre als hostes? Però Déu ha distribuït en la comunitat cada un dels membres de la manera que li ha semblat. Si tota la comunitat es reduís a un sol membre, on seria la comunitat? Així, doncs, els membres són molts, però el cos, la comunitat, és una de sola. El cuiner no pot dir al infermer: «No em fas cap falta», ni tampoc l’hostatger al porter: «No em fas cap falta.» Ben al contrari, els membres de la comunitat que semblen més febles són els més necessaris; els que ens semblen poc preuats, tenen més honor; i els que tenim per menys necessaris han de ser els membres més reconeguts. Déu ha disposat la comunitat de tal manera que ha donat més honor als membres que més en necessiten, perquè en la comunitat no hi hagi divisions, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell, i quan un membre és honorat, tots els altres s’alegren amb ell. Doncs bé, nosaltres formem ara i aquí el cos de Crist, i cadascú n’és un membre. En la comunitat al cap i a la fi és Déu qui ha posat, en primer lloc uns, en segon lloc uns altres, en tercer lloc, aquells. Som tots cantors? O tots infermers? O tots sagristans? Tots cuinem? Tenim tots l’encàrrec d’atendre als hostes? Tots atenem l’hort? O tots rentem roba? Però sí que entre tots hem de procurar fer-ho tot de la millor manera possible i el que hem d’anhelar tots junts és aquell do més gran del que ens parla l’Apòstol: l’amor. (Cf. 1Co 12,12-31).

Sant Benet sap que un dels riscos dels artesans i qui diu artesans pot dir qualsevol dels oficis o responsabilitats que puguem tenir dins de la comunitat, és l’orgull. Tant malament veu aquesta falta sant Benet que parla de que aquest tal sigui tret de l’ofici i que no s’hi torni a posar sinó s’ha humiliat i l’abat li ho assenyala de nou. I és que a vegades perdem el nord, el rumb o oblidem la raó per la qual exercim una responsabilitat. Si el cuiner cuinés sols el que li agrada a ell o el que li plau a qui pugui tenir per més proper, Déu no ho vulgui, no serviria pas a la comunitat; si l’hostatger tant sols acollís als seus amics, no serviria a la comunitat; si el cantor tant sols cantés el que li plau tingui a veure amb el temps litúrgic o no, no serviria a la comunitat; si el mestre de novicis es mirés a qui truca a la porta del monestir com si cerqués un amic i no mirant d’esbrinar si cerca o pot cercar a Déu de veritat, no serviria a la comunitat; si el cellerer no volgués comprar allò que lli demanen raonablement, no serviria a la comunitat; si l’infermer canviés a consciència les medicacions, no serviria a la comunitat; i no cal dir-ho ja del majordom, el prior o l’abat.

Certament un artesà pot sucumbir a l’orgull o fins i tot a la temptació del frau; és allò que subliminalment es traspua de la frase “t’ho faig” o “t’ho dono”. És com si un administrador que amb diners de la comunitat, és a dir de tots, emprés aquesta frase no tat sols amb freqüència sinó a més amb total convenciment. Una altra manera de caure en l’orgull pot ser aquell artesà que supostament necessiti d’una quantitat enorme de mitjans, a totes llums desproporcionats en nombre per a la seva tasca; es tracta aquí d’una mena de síndrome de Diògenes on acumular el que altres poden rebutjar queda substituir aquí per acaparar tot el que es pugui treure de la comunitat, actua en aquest cas també aquella màxima del “per si de cas”; fins i tot en alguna ocasió algun artesà monàstic pot tenir la temptació de vantar-se de que de tal abat n’ha tret el que ha volgut, li fos necessari o no; i això no deixa de ser caure en l’orgull i en l’avarícia perquè potser altres monjos també necessiten coses i, prudentment, se n’estan.

És l’arrogància de la que parla sant Bernat quan escriu: «L’arrogant creu tot el que de positiu es diu d’ell. Elogia tot el que fa i no el preocupa el que pretén. S’oblida de les motivacions del seu obrar. Es deixa arrossegar per l’opinió dels altres. Es fia més de si mateix que dels altres; només quan es tracta de la seva persona creu més als altres que a si mateix. Encara que la seva vida és pura xerrameca i ostentació, es considera com l’encarnació mateixa de la vida monàstica, i en l’íntim del seu cor es té pel més sant de tots. Quan lloen algun aspecte de la seva persona, no l’atribueix a la ignorància o benevolència del qual l’encomia, sinó arrogantment als seus propis mèrits.» (Els graus de la humilitat i de l’orgull, 43,1). Un artesà o algú amb una tasca determinada legítimament encarregada, també s’ha de formar i és aquest un aspecte important i que pot significar per a la comunitat esmerçar molts recursos materials i temporals. I a vegades la formació és una inversió malmenada, si el monjo, Déu no ho vulgui, no persevera, ja que queda per un cantó el monjo format i per l’altra el material ingent a l’espera de que algun altra sigui format en aquell ofici, cosa que no es fa d’un dia per l’altre, i ni monjo per un cantó, ni per material per l’altre per separat tenen massa sentit. La formació, sigui per a la tasca o responsabilitat que sigui, cal que sigui d’alguna manera reglada perquè la formació autodidacta és una formació no contrastada, tot i que pugui tenir un punt de bona voluntat, no acaba passant pel sedàs d’una avaluació, no tant sols pel sentit estricte del terme, que pot ser útil ja de per si, sinó sobretot perquè no confrontar uns coneixements adquirits per un mateix, tot sol, sempre és un risc de fer-nos-els a mida i qui sap si a conveniència. Com diu la Declaració de l’Orde el que hem de procurar és «fer bé la feina de cada dia, la qual actualment moltes vegades ens demana tant de sacrifici, que amb raó la podem comparar amb les austeritats de la vida monàstica antiga.» (Declaració, 66)

Llegint alguns capítols de la Regla, podríem arribar a la conclusió de que sant Benet és un malpensat, un desconfiat, un profeta de calamitats que arreu veu perills i la realitat no és pas que sant Benet es malfiï, sinó que coneix molt bé la naturalesa humana i sap de les nostres febleses tant físiques com morals. I per reblar el clau afegeix que no hem de permetre que s’infiltri el mal de l’avarícia i que hem de donar les coses a un preu més baix que no ho poden donar els seglars. Aquí ja per a algun artesà pot arribar l’astorament en haver confiat que ho bé podria cobrar amb escreix materialment o bé se’n podria valdre per a comprar en certa manera favors a altri, es a dir cobrant en espècies. No és que sant Benet vulgui ofegar qualsevol vocació a l’artesanat, i qui diu a l’artesanat pot dir a qualsevol responsabilitat dins de la comunitat, ell vol tant sols advertir-nos dels riscos. I un altre risc no pas menor és el de fugir d’estudi davant la responsabilitat que se’ns pugui demanar. El principi de subsidiarietat, un principi fonamental en la doctrina social de l’Església, significa en la pràctica ser responsables del que ens pertoca fer, del que ens han manat de fer, en tots els seus matisos i el que és més important fer-ho sempre conscients de formar part d’un cos, sense el qual per nosaltres mateixos no seriem res o ben poca cosa. No aprofitant-nos, no oblidant que som monjos i que com a tals no tenim sentit aïllats, sols, malgrat l’etimologia del mateix terme.