LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48

44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li venen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Quan soc feble, és quan soc realment fort», (2Co 7,10) ens diu l’Apòstol. Aquesta cita l’escoltem sovint, és una de les lectures breus de Vespres. Però malgrat que ens resulti molt familiar ens costa reconèixer-nos febles; preferim o bé obviar-ho o bé ocultar-ho o dissimular-ho amb múltiples actituds. Potser cadascú de nosaltres podem arrastrar una càrrega excessivament pesada com per ignorar-la, podem anar per la vida amb una motxilla on hi ha un roc pesant, massa feixuc per caminar-hi. No es tracte tant sols dels defectes de fàbrica, en expressió de l’abat Maur Esteva, amb els quals ens hem d’acostumar a viure, amb els que hem d’aprendre a conviure i que hem de posar en positiu perquè lluny de ser un pes es converteixin en una ajuda. No són només les faltes contra la Regla, les que eren objecte i encara ho són en algunes comunitats del capítol de faltes; quan fem tard a l’ofici o negligim un servei. Tampoc són solament els pecats en els que un cop i un altre caiem.

Aquí sant Benet es refereix a que podem tenir quelcom al que ens cal fer front, alguna cosa que ha provocat cicatrius en la nostra ànima, quelcom que necessita del perdó d’altri o que ens cal perdonar i que mai ens hem atrevit a fer-hi front amb vertaderes ganes de resoldre-ho. Dir que tots tenim «un cadàver a l’armari», com es diu en el llenguatge col•loquial, potser seria excessiu; però podem tenir ferides per les que no trobem el remei adequat, algun record que ens persegueix i no ens deixa mai del tot tranquils. Una comunitat està formada per gent d’origen divers, és Déu qui ens ha reunit al monestir i uns hem tingut una infància i d’altres una altra; uns una vida laboral o sentimental determinada i d’altres una altre; uns s’han acostumat a no patir estretors econòmiques i d’altres a que aquest hagi estat un tema central en la seva vida i la de la seva família, i són tant sols exemples. Tot plegat ha anat forjant la nostra personalitat, amb contrastos, amb virtuts i defectes i és així com ens ha cridat Déu al monestir, ben humans, com Crist es feu ben humà per compartir totes aquestes coses amb nosaltres. L’abadessa benedictina Joan Chittister explica que en el seu cas va viure una vida familiar forjada en el conflicte, amb diferències religioses no sempre portades amb tolerància, amb certes adicions excessives d’alguns membres de la família. Escriu que abans d’entrar al monestir havia viscut experiències difícils, molt difícils i que li eren complicades de compartir amb les seves germanes de comunitat; tant que va optar per dissimular-les a base de treball i pregària demanant de poder oblidar-les; però al cap i a la fi estaven sempre presents provocant-li una lluita interior.

Molts cops darrera una actitud determinada, que a primer cop d’ull ens resulta inexplicable, hi ha un conflicte interior que potser no eximeix de responsabilitat però que segurament explica moltes coses. Les actituds poden ser múltiples, algunes diguem que amb conseqüències personals i per la comunitat greus, d’altres que es limiten a cridar l’atenció d’una manera o altre, amb un gest, una afició a guarnir els relats quotidians amb excessiva vehemència, que no arriba a faltar a la veritat però potser sí que carrega les tintes amb exageracions. No es tracta de fer-ne una relació, exhaustiva, sinó de constatar que la finor espiritual de sant Benet és conscient d’aquestes situacions. Per sant Benet el que hem de fer és confiar-nos a Déu, reconèixer-nos, saber-nos febles i en la feblesa sentir-nos forts perquè amb l’ajut de Déu tot ho podrem superar. No és fàcil, ho veiem en el mateix sagrament de la penitència, sinó posat en qüestió sí al menys en crisi de pràctica; també en les comunitats religioses, i ja no cal dir-ho en el cas dels preveres com n’és de greu aquesta actitud si arriba a produir-se, quan confessar i no confessar-se és quelcom més que una greu contradicció. I és que fer partícip a un altre de les nostres misèries no és plat de gust; però al cap i a la fi en fem partícip a Déu, ho reconeixem davant de Déu que ja sap prou bé tot el que ens passa. El que sant Benet ens ve a dir en aquest cinquè graó és que precisament són aquestes misèries el que ens esclavitzen, ens limiten, ens bloquegen i que alliberar-nos-en és possible.

Sols Déu ens pot alliberar dels nostres maldecaps, però cal que l’ajudem, que vulguem alliberar-nos i no ens resignem a viure-hi per sempre més; quan no en fem precisament el sentit de la nostra vida, un sentit equivocat i erroni, però amb el que podem arribar a sentir-nos falsament còmodes. El primer pas, ineludible, és reconèixer-nos febles. Sant Benet rep de la tradició bíblica l’obertura del cor a Déu, en aquest camí de la humilitat, en aquesta escala que aquets dies pugem de la mà de sant Benet, on la vertadera direcció és recuperar la imatge de Déu, aquella perduda en el paradís i sobre la que els nostres pares cistercencs insisteixen tant. En el llenguatge bíblic, tant admirat pels nostres pares, saber-se conegut per Déu és sentir-se estimat per Ell i aquesta certesa és la que fa que surti davant de Déu tot allò que ens afeixuga per amagat que ho portem. Com ens diu el salmista «Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer» (Salm 37,5). Com ho feu Jesús a Getsemaní, confiant-se feble al Pare, rebé d’Ell la fortalesa per redimir-nos amb el preu de la seva sang. Confiar-nos al Senyor, plenament, totalment, generosament i lliurement.