LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,62-70

62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens diu en aquest darrer graó de la humilitat que un cop pujats tots els anteriors allò que en un principi podem observar per temença ho observarem sense cap esforç, com naturalment, com per costum. Això tant sols podem aconseguir-ho si hem pujat els dotze graons. La fórmula ens pot semblar contradictòria però l’exemple és Crist, el model és Crist, no pot ser-ne cap altre, perquè Ell és l’únic home perfecte, cap de nosaltres no ho som ni de lluny, a Ell seguim per amor i estimar al Crist es mostra en el costum del bé i el gust de les virtuts. L’eix central sempre és Crist, els mateixos graons de la humilitat són en certa manera concèntrics al seu voltant. Tant sols estant, sentint-nos estretament vinculats al Crist podrem pujar-los, fer-los realitat, o al menys intentar-ho amb un mínim de garanties. «Ell ha de créixer, i jo he de minvar.» (Jn 3,30) diu Joan el Baptista; ens cal disminuir, fer-nos petits perquè pugui créixer en nosaltres el mateix Crist; que minvi el nostre egocentrisme per deixar espai al cristocentrisme que ha de regir la nostra vida. El recorregut no és pas fàcil, ens cal tenir sempre present el temor de Déu, no estimar la pròpia voluntat sinó la del Senyor, sotmetre’s al superior amb tota obediència, abraçar-se a la paciència davant de les dificultats, manifestar humilment les nostres faltes i febleses, acontentar-nos amb les coses més baixes tot tenint-nos per operaris inhàbils i indignes, sentir-nos els últims i els més vils, no fer altra cosa que el que ens anima la Regla i l’exemple dels majors, reprimir la llengua de parlar, no riure fàcilment ni de seguida i finalment, per si tot això no fos ja prou difícil, tenir la humilitat no tant sols al cor, sinó també en la imatge, perquè de debò ens creiem pecadors, com el publicà en el temple, amb absoluta sinceritat de cor.

Potser sí que com diu sant Benet en el pròleg la temptació davant d’aquest programa, d’aquest full de ruta per la nostra vida, sigui fugir esfereïts de terror (Pròleg 48). Perquè l’escala de la humilitat és alhora la mesura del nostre grau de fidelitat a la Regla i al Crist. Quan ens sentim temptats per qualsevol cosa contraria a aquets graons, quan el nostre desig de governar la nostra vida, de posar-li condicions al Crist, d’enaltir-nos i de tantes altres coses ens assalta de fet és que no ens estem preocupant per allò que és l’únic fonamental, seguir al Crist.

«Dos amors han donat origen a dos ciutats: l’amor a sí mateix fins al menyspreu de Déu, la terrena; i l’amor de Déu fins al menyspreu de sí, la celestial. La primera es gloria de sí mateixa; la segona es gloria en el Senyor. Aquella sol·licita dels homes la gloria; la major gloria d’aquesta se xifra en tenir a Déu com a testimoni de la seva consciència.» (Ciutat de Déu XIV, 28); així ho expressa sant Agustí a la Ciutat de Déu.

Arribats al dotzè graó de la humilitat aquest ens amida la nostra autèntica profunditat espiritual. La manera de recórrer, de pujar aquesta escala, és diferent per a cadascun de nosaltres. No ens enganyéssim pas, això no és perquè algun de nosaltres ja hagi entrat al monestir havent-ne pujat dos, tres o cinc graons; tots partim del terra, i encara gràcies que no ho haguem de fer de subsol. La recorrem de manera diversa perquè podem portar a la motxilla un roc més o menys pesant, o podem estar disposats a anar-la buidant del nostre egoisme a mida que pugem o bé anar-la carregant cada cop més, fent més i més feixuga la pujada. Podem voler pujar-la a pas lleuger corrent el risc d’ensopegar i caure dos o tres graons enrere o fer-ho amb pas segur, ferm, potser un xic lent, però consolidat. Es tracta al cap i a la fi de recórrer el camí vers la nostra vertadera llibertat. La vertadera llibertat és la que ens ofereix Crist al capdamunt de l’escala; ara bé la temptació d’acollir-nos a les falses llibertats personals, als capricis, ens surt al pas a cada replà; sols amb l’ajut de Déu podem ser capaços de refusar-les i seguir amb els ulls fits en terra, cap amunt. A dalt ens espera aquella caritat de Déu que és perfecte.

Tot plegat ho expressa molt bé sant Bernat; per a ell està clar que cadascú tenim la nostra pròpia història personal, per això hem de tenir sempre present que malgrat que Déu ens crida a participar de la seva vida, perquè Ell és fonamentalment bondat, això no ens ha de privar de reconèixer-nos poca cosa, mancats de quasi tot i necessitats de la seva immensa misericòrdia, de la seva caritat, aquella que podem trobar al capdamunt d’aquesta escala. Humilitat i supèrbia en sant Bernat, són en paral·lel, els dos amors que donen lloc a dos ciutats en sant Agustí. La humilitat no és un objectiu en sí mateixa, és un camí, un mètode per assolir la veritat i la caritat. Algú ha definit la humilitat com una autoteràpia del narcisisme, també sant Bernat ens parla en el seu Tractat sobre els graus de la humilitat i de la supèrbia, que per la humilitat es puja i per la supèrbia es baixa; l’home puja, o pot pujar, per la humilitat cap a Déu, mentre que per la supèrbia pot arribar a la degradació, a una pèrdua irreversible d’aquella imatge de Déu que tots tenim impresa en el nostre interior, però que enfosquida pel pecat, ens costa de rescatar, de netejar. Escriu sant Bernat: «Quan el Senyor diu: jo soc el camí, la veritat i la vida, ens mostra l’esforç del camí i el premi a aquest esforç. A la humilitat se l’anomena el camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç.» (Tractat sobre els graus de la humilitat i la supèrbia, Pròleg I,1).