COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,1-10

1 L’abat que és digne de regir el monestir s’ha de recordar sempre de com l’anomenen i ha d’acomplir amb fets el nom de superior. 2 Hom creu, en efecte, que fa les vegades del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix nom, 3 segons el que diu l’Apòstol: «Heu rebut l’esperit de fills adoptius que ens fa clamar: Abbà, Pare». 4 Per tant, l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor, 5 sinó que els seus manaments i la seva doctrina difonguin en els cors dels deixebles el llevat de la justícia divina. 6 Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu. 7 I que sàpiga l’abat que s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. 8 Però també, si ha esmerçat tota la diligència de pastor pel ramat inquiet i desobedient, i ha posat tota la cura en llurs accions malsanes, 9 el pastor, absolt en el judici del Senyor, li podrà dir amb el profeta: «No he amagat la vostra justícia en el meu cor, he proclamat la vostra veritat i la vostra salvació; però ells m’han desdenyat i m’han menyspreat». 10 I aleshores, finalment, que la mort prevalgui com a càstig sobre les ovelles indòcils a la seva cura.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet sap ben bé que l’abat és un home com qualsevol altre, que té simpaties i antipaties, fílies i fòbies, moments bons i mals moments i el que li demana és que intenti no oblidar a quin servei ha estat cridat pel Senyor a través de la seva mateixa comunitat.

El model de la comunitat monàstica és la primera comunitat apostòlica, sant Benet demana a l’abat que faci les vegades del Crist, i per tant que no faci distinció de persones, aquest potser és el primer problema de l’abat i de qualsevol altre monjo, que l’arbre de la visió personal no ens acaba de deixar veure el bosc dels nostres germans. «Ahí es nada» que dirien a Castella; ja que fins i tot Crist tenia un nucli més íntim amb Pere, Jaume i Joan.

L’abat òbviament no és Crist i per això si qualsevol cristià, si tot monjo, necessita interioritzar i aprofundir el contacte amb la Paraula de Déu, l’abat molt més. «Pel fet de ser abat no deixes de ser monjo. El monjo el fa la professió, i l’abat la necessitat. I perquè la necessitat no faci ombra a la professió, que la teva condició d’abat s’afegeixi, sense suplantar-la, a la teva condició de monjo» com escrivia sant Bernat a l’arquebisbe Enric. Deia el nostre Abat General en la meva benedicció que «L’abat, com Pere, ha de permetre que Crist tingui cura de la seva misèria. Ai dels superiors que es creuen obligats a ser perfectes! Pere és cridat a estimar Jesús més que els altres (cf. Jo 21,15), no perquè en sigui capaç o digne, sinó perquè Crist li ha perdonat molt més que a tots els altres, perquè Crist ha rentat els seus peus bruts del fang de la presumpció i de l’orgull molt més que els de tots els altres. A qui molt se li ha perdonat se li demana d’estimar més (cf. Lc 7,47). Quan un superior vol obtenir una gràcia per a la seva comunitat, el mètode més segur és recordar-se d’oferir al Senyor la seva pròpia misèria. Els millors administradors del tresor de Déu són els captaires».

L’abat no és mai prou digne de regir el monestir, com qualsevol altre monjo tampoc no n’és de creure’s o designar-se mestre; tant la comunitat com ell mateix han de demanar constantment al Senyor llum i preocupar-se i ocupar-se en no manar, ni establir, ni fer res al marge del precepte del Senyor. En certa manera es podria dir que l’abat no fa el que vol o el que li vindria de gust fer sinó allò que creu que ha de fer tot i que sovint li sembli que no li comporti alegries sinó tristesa i hagi de fer, com diu el cardenal Lluís Martínez Sistach citant al cardenal Jubany, la funció d’un guàrdia urbà que procura evitar col·lisions i enfrontaments.

El fonament de l’equilibri rau, ens ho diu clarament sant Benet, tant en la doctrina de l’abat, que no pot ser altra que la que ens explicita la Regla interpretant al seu torn allò que el Senyor demana a una comunitat, com en l’obediència dels deixebles; de totes dues coses, recalca sant Benet. Una doctrina que no pot allunyar-se de cap manera del que ens diu sant Benet com ara l’obediència, la pràctica del silenci, la reverència en la pregària, la mesura en el menjar i la beguda, no fer tard a l’ofici diví i a la taula, no atrevir-se a pegar-ne un altre, ocupar-se en el treball; i observar-ho tot «per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts» (RB 7,69).

Transmetre una doctrina com aquesta exigeix un treball previ d’estudi i reflexió; un mateix ha d’elaborar les seves pròpies idees per després exposar-les. Certament que aquest és un treball seriós, que queda en l’àmbit privat, però per guiar un altre no n’hi ha prou amb donar aliment, cal que l’altre vulgui aprofitar el que si li dona. Per això a l’hora de corregir els seus germans, sant Benet torna a manar a l’abat que s’adapti al temperament divers de cadascun. Aquí rau la major dificultat de la tasca abacial, saber a qui tractar amb afalacs, a qui amb reprensions, a qui amb persuasions; i conforme a la manera de ser de cadascun i segons el seu grau d’intel·ligència, emmotllant-se a tots sense haver de lamentar cap pèrdua en el ramat confiat.

Una de les coses més interessants de la vida comunitària, però també de les més difícils, és l’adaptació als altres cercant alhora el bé comú, deixant de banda els propis interessos. Potser l’adaptació al treball, a l’Ofici Diví i a la lectio són coses a les quals un es pot anar adequant amb més o menys facilitat, tot i que sempre convé no descuidar-ho per no caure a l’accídia. Però les relacions fraternes ens posen a prova de forma especial perquè toquen el nostre ego, tendeixen a descobrir-nos el que som veritablement i a despullar-nos de nosaltres mateixos.

Podem intentar fugir refugiant-nos en les nostres pròpies ocupacions o en la solitud, però en una vida comunitària mai ens podem amagar del tot. Hi ha una tendència natural a mirar les coses des d’un mateix i fer de la nostra visió el model que els altres haurien de seguir. Sempre cal fer un camí personal de sortida del nostre jo i d’obertura a l’altre. Potser sols li queda a l’abat el consol de que si ha esmerçat tota la diligència de la que és capaç i ha fet conèixer la veritat, pugui superar l’examen en el terrible judici de Déu on se li imputarà tot el que el bon pastor trobi de menys en el profit de les ovelles. Certament no seria cap consol que la mort prevalgués sobre cap de les ovelles a la seva cura per més indòcils que haguessin estat. La comunitat és una tasca de tots, tots junts fem camí i cap pèrdua no satisfà ningú sinó que empobreix i entristeix a tots. Esforcem-nos a fer camí junts, uns al costat dels altres, suportant-nos les nostres febleses tant físiques com morals però també intentant fer cada dia un pas endavant en la construcció de la comunitat; posant els nostres dons i carismes al servei dels altres amb generositat. Pensant sempre més en que podem fer nosaltres per la comunitat que no pas la comunitat per nosaltres, citant una frase històrica. Tots hem rebut l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: Abbà, Pare. Esmercem-nos doncs tots plegats amb la major diligència a rebre en els nostres cors el llevat de la justícia divina.