LA PRÀCTICA DEL SILENCI

De la Regla de sant Benet
Capítol 6

1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Per sant Benet, el silenci l’hem de practicar, l’hem de construir. El silenci absolut és un mite, sant Benet ho sap i per això el que ens demana és construir-lo poc a poc per acollir la Paraula de Déu i deixar-li espai. Un silenci doncs per escoltar, per escoltar Déu. Sant Benet ens demana que estimem el silenci, que el desitgem, que com a bons deixebles estiguem sempre promptes a escoltar.

Altres religions cerquen el silenci interior per a crear un buit, per deixar la ment en blanc. El nostre ha de ser un silenci actiu per deixar espai a la Paraula, per obrir-li la porta i deixar-la que entri en el nostre interior. El silenci evita el pecat, diu sant Benet, i la paraula que pot ferir. Hi ha un lligam entre paraula i silenci, silenci i pecat, silenci i escolta, silenci i obediència. Per sant Benet sols la paraula nascuda del silenci pot donar vida; aquella altra que neix de la nostra desesperació, del nostre rancor, del nostre impuls visceral ha de ser apartada de la nostra boca perquè la paraula que neix del desbordament de les nostres passions sols fereix i destrueix, però sovint ens n’adonem quan ja ha sortit com un dard de la nostra boca, com una sageta mal tirada. Déu mateix no parla en la rauxa, ho fa com va parlar a Elies quan «s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada», perquè allí hi havia el Senyor (1Re 19,11-13).

La paraula nascuda del silenci és una paraula nascuda de l’escolta, de l’obediència, en el sentit etimològic del terme. El que vertaderament ens costa és aturar-nos a escoltar, escoltar Déu, als germans, fins i tot el nostre jo més profund, perquè totes aquestes veus les ofeguem amb les nostres paraules vanes. Podem fer silenci exterior però moltes vegades ens costa molt més aconseguir fer silenci interior i esdevenim sords per a nosaltres mateixos i aleshores és impossible deixar espai perquè la Paraula de Déu ens arribi amb claredat.

Per sant Benet el silenci té un pes mentre que la paraula es caracteritza per la seva lleugeresa perquè desestabilitza el caràcter més temperat per arrossegar-lo al pecat. L’enemic del monjo no és la paraula, sinó la paraula ociosa, sense pes. La Paraula, amb majúscules, és la que dona vida. I per Déu el silenci és la primera llengua, escriu Thomas Keating, i com en l’aprenentatge de tota altra llengua necessita d’una gramàtica, d’un vocabulari i de molta pràctica. Tots tenim l’experiència de l’enorme brogit que es pot generar al nostre cap més d’una vegada quan fem silenci.

El títol llatí del capítol De taciturnitate, difícil de traduir, vol expressar l’actitud d’algú per a qui el silenci és un tresor; la traducció més comuna: «des de l’amor al silenci» seria una mica més fidel a la paraula llatina originaria. Sant Benet, com sempre molt realista, comença aquest capítol convidant els seus deixebles, és a dir nosaltres, a fer alguna cosa; a fer el que diu el profeta seguint el salm 38 «Vigilaré els meus passos per no pecar amb la llengua; guardaré closos els meus llavis». D’aquí sant Benet n’extreu dues conclusions, La primera conclusió és que per preservar l’amor al silenci, no tan sols al silenci, però també al silenci, cal abstenir-nos fins i tot de paraules que són bones; quan més, i aquesta és la segona conclusió, abstenir-nos sempre de les vanes o males paraules. Abstenir-se de bones paraules hauria de ser suficient, però a nosaltres, peresosos, almenys ens cal abstenir-nos de les males paraules, d’aquelles que fan mal.

D’acord amb el nostre caràcter, el nostre estat d’ànim, la nostra psicologia, podem ser més xerraires o més inclinats al silenci. Però qualsevol que sigui la nostra naturalesa, si ens examinem amb sinceritat davant Déu veurem que si ens esforcem per viure una vida de pregària contínua i viure-la conscientment i coherentment podem ser portats, en comunió amb Déu, a l’amor al silenci. Si el nostre cor no està ple de la Paraula de Déu i va escoltant-la constantment tindrem necessitat de sentir, que no és pas el mateix que escoltar, converses superficials, o generar-les parlant incessantment. Per a sant Benet, l’enemic del monjo no és la paraula, sinó el discurs buit, sense pes.

El silenci no és un càstig, és el resultat del desig d’una paraula diferent, d’una paraula que dóna vida. Sovint parlem a tot arreu i a tota hora. Potser no ens n’adonen o ens costa molt canviar. Tampoc dir-nos que callem serveix a vegades de massa i pot causar-nos enuig. Tots, jo el primer, podem fer un esforç perquè al claustre, als corredors, al refetor, a l’església o a la sala de cogulles hi hagi més silenci; donar-li una oportunitat, sobretot entre Completes i Laudes.

Un apotegma explica: «Hi havia un home que semblava estar en silenci, però en el seu cor condemnava els altres; un home així parla sense parar. Però n’hi havia una altre que parlava tot el dia, però, romania en silenci: és a dir, no deia res d’inútil» (Apotegma 27). Una discussió amb un germà que remuga, un gest o una paraula que creiem ens ha perjudicat o simplement ha ferit la nostra susceptibilitat; tots aquests tipus de pensaments, que coneixem prou bé, poden arribar a ocupar tant la nostra ment, per exemple al cor durant l’ofici, a la lectura de la Paraula o en tants altres moments de la vida diària; que arribi a ofegar la Paraula de Déu. Potser no serveixi de massa lluitar contra aquests brogits i fins i tot pot succeir que com més hi lluitem més grans es facin. Ens cal sempre confiar-nos a Déu perquè ens ajudi per trobar-lo a Ell en el murmuri d’un ventijol suau, en el llenguatge del silenci.