COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 22

1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet no deixa res a l’atzar; sap que els monjos han de descansar, que dormir és essencial per a tota persona perquè ens cansem i som febles físicament. El descans, com tot en la nostra vida, ha de ser auster, equilibrat, suficient i còmode. Un llit per a cadascú a l’època medieval era un luxe sols a l’abast de les classes més altes, la major part de la gent dormia en un terra de palla i prop de l’escalf del bestiar. Sant Benet ens mostra en aquest capítol que necessitem un mínim espai per a la nostra intimitat, avui seria la cel•la, un espai on els altres, excepte en cas de força major, no hi han d’entrar, però que alhora nosaltres hem de tenir endreçat i abillat amb una certa simplicitat, o almenys intentar-ho. Un espai per a pregar, estudiar i dormir en solitud, perquè la nostra vida monàstica es composa de moments de solitud i d’altres de vida comunitària, en un cert equilibri, ja que tant l’excés per un cantó com per l’altre pot ser dolent.

Fins i tot en el dormir el monjo ha d’estar en una actitud de servei, d’aquí que sant Benet li mani estar vestit i cenyit, sempre a punt amb un estil de vida suficient però auster, per no caure en la temptació de coses innecessàries. Viure sols per a Crist, sempre a punt per fer la seva voluntat, fins i tot en allò més petit com ara prestar un servei inesperat quan ens hem fet altres plans o deixar el que estem fent just tocar la campana que ens convoca a la pregària. Estar sempre a punt, en estat d’alerta i així estar lliures per servir Crist des de primera hora, sense trigar, competint per ser el primer d’arribar a l’ofici, certament amb gravetat i modèstia i ajudant-nos els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.

Excusar-nos, que temptador que és quan sentim la campana o els altres llevar-se i donar-nos mitja volta al llit i restar-hi un parell d’hores més; total, segur que algú a Matines hi haurà i jo no hi faig pas especial falta. La vida exigeix que ens anem adonant de mica en mica dels detalls. Fixem-nos que és en relació a l’ofici diví que sant Benet parla de com dormir; ens fa responsables a cadascun de nosaltres de l’ofici diví, perquè depèn de nosaltres, de la nostra promptitud, anticipació, atenció o oblit.

La primera pregària, diu l’abadessa Montserrat Viñas, és la punta de llança que el monjo dirigeix vers el dia que comença; la pregària que, desafiant les tenebres de la nit amb un ritme ferm i tranquil, apunta i s’encamina vers el matí; l’escletxa en la fosca perquè entri el nou dia. Del son de la nit passem a obrir els llavis per lloar Déu i conversar amb Ell; partint d’una consciència endormiscada acabem per viure en plenitud la relació amb Déu. Hem de viure com una joia començar un nou dia en comunió amb Crist ressuscitat, el vertader vencedor de les tenebres. Pensem que també molta gent, quan nosaltres anem a Matines, ha de deixar casa seva de nit per començar una esgotadora jornada de treball, amb un llarg desplaçament en transport públic; o gent que treballa tota la nit als hospitals, fàbriques o tants altres oficis. Quan anem a l’església a primera hora no som els únics que anem pel món però sí que ho podem fer en comunió amb tanta altra gent que en aquella hora treballa, pateix o simplement no pot dormir de tants maldecaps com la vida els dóna. Una hora per pregar i per estar en comunió amb el món, per lloar Déu i per pregar pels altres. Quan en acabar invoquem als germans absents, fem-ho extensiu a tanta gent que en aquella hora pateix la duresa de la vida que la nostra societat els fa viure sense haver-la triat.

Sant Benet sap prou bé que la temptació d’adormir-nos és ben present, que la d’excusar-nos també. Com sempre, revela una llarga experiència i un gran coneixement de la naturalesa humana i destaca de nou la importància absoluta de l’ofici diví, confirmada en diverses ocasions en la Regla, que vol deixar clara i fora de tot dubte.

Que el coltell de la mandra no ens talli la voluntat d’aixecar-nos a l’hora i de posar-nos al servei de Déu amb promptitud.