diumenge, 7 de maig de 2017

SI S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 29

1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Per sant Benet la vocació monàstica, tota vocació eclesial, es composa de dos elements, d’una banda la crida del Senyor, sense defecte a la que la gràcia acompanya i precedeix. De l’altra la nostra resposta que no sempre està a l’alçada d’aquesta crida. La fragilitat de la resposta humana ens fa posar la crida de Déu en perill i per sant Benet hi ha un sol camí per retornar-hi, i aquest és el de la humilitat. Tots en un moment o altre o en diversos moments del nostre camí monàstic tornem en certa manera a la casella de sortida després d’alguna crisi. Podem abandonar el monestir o podem romandre-hi com a hostes privilegiats. Al cap i a la fi el que cal es adonar-se que la nostra vida és un constant camí de conversió; no ha de canviar Déu o han de canviar o hem de canviar els altres, sinó que hem de canviar nosaltres. Romandre en la vida monàstica, al monestir, sols és possible si acceptem de convertir-nos cada dia i aquesta conversió sols és possible des de la humilitat, des de l’acceptació de les nostres febleses tant físiques com morals, de l’assumpció dels nostres defectes de fàbrica i a partir d’aquí conscienciar-nos que els altres tampoc són perfectes ni estan fets a imatge i semblança nostra, sinó de Déu que ens ha fet diferents.

La vocació monàstica, tota vocació, és una aventura complexa, amb passes endavant i passes endarrere; ningú està lliure d’aquesta fluctuació; mai no ho tenim tot clar ni del tot. Existeix la temptació de defensar i preservar la pròpia tranquil·litat, la pròpia seguretat, evitant o eliminant tot risc de destorb, de turbulència. Però això pot limitar-se tan sols a l’aspecte superficial i formal. Sovint no es tracta que algunes coses o persones ens destorbin sinó que Déu no és el centre del nostre camí, no el tenim present en el dia a dia, de continu.

Sant Benet preveu que un germà abandoni la vida monàstica. Si prenem el llibre del P. Jordi sobre la restauració de la vida monàstica a Poblet veurem al final, en la relació de membres que inclou, com un elevat nombre dels que han entrat a Poblet en un moment o altre, per una o altra raó l’han abandonat. Uns per anar a la vida secular, altres incorporant-se a un altre orde o monestir, altres per donar servei com a preveres a una església particular i potser alguns també iniciant una vida de giròvags cercant una comunitat a mida que sempre és diversa i plural i per tant ens presenta la problemàtica de la convivència. El que cal que no perilli mai és la visió de l’objectiu comú que ens uneix: seguir el Crist no anteposant-li mai res. La inestabilitat no és pas una malaltia moderna, sant Benet ja la preveu, forma part de la naturalesa humana. El nostre desig de Déu pot estar també subjecte al nostre estat d’ànim. Augmentar o disminuir víctima dels nostres estats d’ànim.

Realment el que ens falla és la relació amb Déu? Si i no. No en tant que els problemes que tenim són majoritàriament de convivència fraterna, i si en tant que no veiem en l’altre germà el Crist. També ens afecta la insatisfacció en tant que no acabem de trobar en el monestir aquell ideal de vida que ens havíem construït en entrar-hi i que ha topat amb la realitat. Per Joan Cassià aquestes turbulències del nostre desig de Déu s’han de combatre amb el discerniment, és a dir prendre distància davant d’allò que sentim. Un art espiritual que poc a poc ens porta a la llibertat interior i a la pau d’esperit.

Sant Benet té en aquest capítol una gran comprensió de la debilitat humana, i sobretot per la persona que en un moment donat de la seva vida pot prendre una decisió o una altra. Quan algú arriba al monestir i desitja entrar-hi, sant Benet insisteix que se li pregunti què vol, i si realment ho vol. També quan un germà vol tornar, cal provar-lo. Veure si realment vol tornar, si vertaderament és la seva voluntat, si el que el va portar a abandonar el monestir s’ha esmenat, i ell s’ha convertit, i ara vol viure de nou amb il·lusió la vida monàstica. El que sorprèn és que sant Benet plantegi el retorn, no una, sinó tres vegades. Aquesta actitud, que segueix sent vàlida avui en dia, només demana, i no és pas poc, una gran misericòrdia, a més del respecte per cada camí individual. La lluita que cadascú ha de portar amb si mateix i la seva relació amb Déu, també possiblement, amb l’abat i la comunitat, és un camí humà i espiritual, un camí únic per a cadascú, personal i intransferible.

Aquest capítol demostra, un veritable realisme i una gran misericòrdia. Un realisme per la dificultat de l’estabilitat de la vida al monestir per dedicar-se a la recerca de Déu. Misericòrdia per deixar la porta oberta al possible retorn d’un germà. Retorn possible per la llibertat del germà: «si ell vol tornar». «Si ell vol tornar» és inseparable aquí del «si es vol quedar». Perquè si es tracta de tornar, és per quedar-se. Tot està sotmès a la voluntat del germà. En aquesta situació extrema és sempre possible qüestionar la nostra pròpia estabilitat al monestir. Si em quedo aquí, és perquè vull, o és per simple costum per esdevenir un subjecte passiu, incapaç de fer altra cosa? Al monestir hi som lliurement; per respondre a la crida rebuda i intentar portar a terme en la seva plenitud la crida a seguir Crist. Una resposta renovada cada dia per voler seguir sent monjos. Ens comprometem lliurement pels vots monàstics, la clau de la nostra vocació és, sens dubte, aquesta elecció cada dia. En la resposta diària rau el secret del creixement de la nostra llibertat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada