EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet

Capítol 72

1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 19 març 2017

Aquest capítol esdevé una síntesi doctrinal de tota la Regla de sant Benet i també hauria de ser el fil conductor de tota la nostra vida com a monjos, és a dir, conformar-nos a la voluntat del Senyor, tal era el propòsit del postulant definit en el pròleg, per arribar a la caritat perfecta. La caritat en el seu dia a dia es mesura en la nostra relació amb Déu i amb els altres. No exigir res a canvi de la nostra caritat ni a Déu ni als altres; preferir l’oblit d’un mateix i de les nostres pròpies necessitats o capricis davant dels interessos dels altres; arribant així a la plenitud de la caritat amb un amor humil i sincer vers els germans per damunt del nostre esperit a voltes mesquí, roí i contestatari. Fits els ulls en aquest objectiu assumirem els sofriments propis de la nostra condició humana i assaborirem la pau i el goig en profunditat en el nostre cor i no preferirem res absolutament al Crist.

Ens cal ser zelosos, amb aquest zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. Zelosos per l’assistència i la puntualitat a l’ofici diví amb aquell zel que sant Benet demana al monjo a qui s’encarregui de fer el senyal perquè tot es faci a les hores corresponents (RB 47). Zelosos per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions, com es demana al qui vol entrar a la comunitat (RB 58). Zelosos pel zel de Déu i amb intenció pura per no caure en desordres (RB 64). Zelosos amb aquell bon zel que féu que Jesús arremetés al temple contra els qui havien fet de la casa del Pare un lloc de mercadeig. Però també hi ha un zel dolent que ens consumeix i no ens deixa viure, que ens allunya de Déu i dels germans i que com diu sant Benet ens duu a l’infern; al nostre propi infern on som nosaltres mateixos els qui carreguem i atiem el foc que lentament va consumint la nostra vocació amb les feixes del nostre egoisme, de la nostra insolidaritat, de la nostra covardia a afrontar el nostre compromís amb Déu i la comunitat amb sinceritat i honradesa. Un infern particular que ens podem entestar a fer-ne infern per a tots els altres, fins arribar al punt en què qualsevol cosa que ens diguin i que creiem que contravé la nostra pròpia voluntat és causa de greuge creient-nos víctimes d’una persecució que no és res més que el nostre empobriment espiritual.

És el zel de Jaume i Joan que, en ser rebutjats en un poble de samaritans, demanen al Senyor que faci baixar foc del cel i consumeixi els qui no els han volgut acollir; però recordem la reacció de Jesús que es va girar i els renyà i se n’anaren en un altre poble (Lc 9,54). L’arrel del zel dolent també pot tenir un origen legítim, en haver estat víctimes d’alguna injustícia o del desamor dels germans de comunitat; sinó sublimem la situació concreta que ens dona amargor correm el risc aleshores d’anar-nos apartant del dia a dia de la comunitat i tancar-nos en nosaltres mateixos. On arrelen el bon zel i el zel dolent? Escriu l’abat Sighard Kleiner que «el monjo és com un arbre plantat a la vora de l’aigua les fulles del qual mai no moren i donen fruit al seu temps». Anem també amb compte de no tallar el pas de l’aigua i ser causa que les arrels dels qui ens envolten s’assequin. Com l’arbre els monjos hem de créixer absorbint la gràcia de l’Esperit per donar fruits de caritat, de goig i de pau; fruits en una paraula de totes les virtuts. Som com uns arbres plantats en un jardí clos, que és el monestir, on ens hem de deixar amarar de l’esperit de la Regla agafant de model els instruments de les bones obres (RB 4).

La simple i fidel observança ens permet als monjos d’arribar a un estat, on sense deixar de ser amos de les nostres accions, deixem lloc a l’Esperit; aquest és l’autèntic estat del bon zel. Certament la nostra fidelitat coneix eclipsis, la nostra vocació es refreda sovint i distraccions i banalitats ens tempten. Correm sempre el risc que la nostra vocació quedi eixarreïda. Ens deia avui sant Joan Crisòstom «que conservar és més admirable que crear, perquè conservar és lluitar contra la tendència de tornar al no res, i per això conservar és una cosa realment important i admirable». No ens hem de deixar arrossegar fora de l’engranatge de la Regla, si ens dediquem a seguir el camí que sant Benet ens proposa amb decisió i fidelitat, la nostra ànima se sentirà cridada a les profunditats de l’amor de l’Esperit que va del Fill al Pare i no deixarà de donar, al seu temps, els fruits de vida.

Deixem que l’aigua de l’Evangeli amari les arrels de la nostra vocació, no tanquem les portes dels nostres cors a la Paraula de Déu, ens hi ajudarà el mateix ritme pautat de la vida monàstica cercant de mantenir l’equilibri entre pregària i treball. L’objectiu no és tant intentar identificar-nos amb Crist, tractant sols d’imitar-lo, és a dir, actuar com pensem que ho faria si estigués en la nostra situació; l’objectiu és reconèixer-lo en els que ha escollit per identificar-s’hi; veure Crist en l’abat, en el sagristà, en el prior, en el porter, en el cuiner, en l’hostatger, en el bugader, en l’infermer i en el malalt; és a dir en cadascun dels nostres germans, especialment en aquells que més pateixen i també en els hostes i els qui s’apropen al monestir.

En aquest capítol sant Benet ens mostra que l’espiritualitat que ens transmet la Regla és sol·licitud vers els altres amb un amor a Déu superior al que puguem sentir per nosaltres mateixos. Estar a l’escolta de la Paraula en tots els moments i aspectes de la vida, però sobretot allí on ens costa més, que és en la relació amb els altres.

Sant Benet a les acaballes de la Regla ens planteja un viatge de retorn al seu pròleg, aprendre a escoltar Déu en la nostra simple, incerta i a voltes incomprensible vida de cada dia. El zel amarg ens encega i ens fa sords; el bon zel ens compromet amb Crist i amb els germans i ens ajuda a lliurar-nos dia a dia, minut a minut a cercar a Déu. La Regla no ens promet que observant-la aconseguim la felicitat, el que ens diu sant Benet és que la seva observança ens fa restar oberts a la voluntat de Déu; l’equilibri de la Regla fa possible un camí tranquil vers Déu on la pregària, arrelada en la Paraula, és llum pels nostres passos, la que ens il·lumina el camí. De l’aparent monotonia i quotidianitat en podem fer un mitjà que ens porti a descobrir la plenitud de la vida. És a les nostres mans que aquest camí senzill viscut amb coherència i profunditat ens canviï poc a poc la vida. La Quaresma que és un temps de conversió, de camí; ens ofereix cada any un temps, uns dies més privilegiats per fer camí, per dedicar-nos més intensament a cercar Déu. Preparem-nos per la Pasqua amb intensitat, com si fos la primera que vivim o la darrera que viurem, expectants i esperançats.