De la Regla de sant Benet
Capítol 34
1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Necessitats, febleses i murmuracions són les tres paraules claus d’aquest capítol. Tenir totes les necessitats cobertes fins i tot avui és una situació de privilegi, tant més en l’època en la que sant Benet escrigué la Regla quan la major part de la població no tenia les necessitats bàsiques garantides ni de bon tros. Sempre hauríem de donar gràcies a Déu per tenir allò que necessitem a punt. Un plat a taula, un llit, un cotxe a la porta si ens cal i tot allò que hem de menester per a la nostra vida. La societat actual crea addiccions, crea necessitats allí on no n’hi ha i a la vegada crea frustracions si no s’obté, no pas tot allò que es necessita sinó, tot allò que hom desitja per superflu i innecessari que sigui. Quan aquesta dinàmica social està tant arrelada costa més de mantenir-s’hi al marge des de la nostra opció de vida concreta. A nivell material ens hauríem de donar per satisfets perquè tenim tot allò que ens cal i hauríem d’estar alliberats d’aquella dinàmica tant actual que estableix el desig com a meta, un desig que alimenta un nou desig i així de manera il·limitada sense arribar mai a la felicitat perquè no satisfem mai del tot no pas les nostres necessitats, sinó els nostres capricis. Tenir per tenir pot semblar que fa la felicitat però no és cert, fins i tot a vegades també nosaltres podem pensar que si tinguéssim allò concret ja no ens caldria res més, i no, si finalment ho tinguéssim la felicitat no ens vindria automàticament perquè potser ja desitjaríem quelcom de nou. A nivell material un dels nostres vots és el de pobresa, potser parlar de pobresa seria excessiu veient la nostra vida, però si que podríem parlar de contenció, d’evitar caure en el consumisme i en els excessos, podríem parlar d’aprofitar el que tenim, d’optimitzar recursos dit en un llenguatge més economicista. Cada vegada que pensem a apagar la nostra set en quelcom material, la seva possessió comporta la seva devaluació, ja no ho valorem perquè ja ho tenim i això fa créixer en nosaltres encara més el buit.
Sant Benet ens parla aquí també de febleses, de tristor i de murmuracions. Si en tot moment ens estem comparant els uns als altres certament ens costarà tenir pau. Potser un dia o una temporada necessitem quelcom i després ja no; aleshores doncs ens cal donar gràcies a Déu de ja no haver-ho de menester més que no pas plànyer-nos d’una suposta pèrdua que no és tal perquè si ens calgués de nou ho tornaríem a tenir. Sant Benet ens recomana el sentiment d’humiliació si ens cal alguna cosa i el de comprensió vers al necessitat si no ens cal, un bon consell.
Expliquen que els anglesos intentaven transmetre els seus costums als pobles africans colonitzats per ells, entre aquests costums hi havia el del criquet. Es van adonar que els partits entre africans sempre acabaven en empat. En preguntar el per què d’aquest seu comportament la resposta fou: «guanyar sempre crea problemes perquè hi ha sempre un guanyador i un vençut i això té el risc de traspassar els límits del terreny de joc. Però si empatem, tots gaudim del partit i no hi ha cap risc de que ningú es pugui sentir humiliat ni ningú es pugui sentir superior. Així un partit esdevé una estona de bona convivència i res més.» Aquesta història sant Benet és impossible que la conegués però al cap i a la fi quan ens parla de necessitats, febleses i murmuracions ens convida a adoptar aquesta actitud de no voler ser superiors als altres en res, tampoc en l’aspecte material. El que sant Benet ens proposa és un igualitarisme asimètric, tots som iguals però alhora no ho som pas; el que ens cal és, tenint la mirada en Crist, veure cobertes les nostres necessitats però no pas crear-ne de noves, no pas de supèrflues, ni encara menys provocar malestar al respecte de les necessitats dels altres. La murmuració és en el fons una queixa i la queixa pot esdevenir una manera d’afrontar la vida i alhora d’activar en els altres un sentiment de llàstima; escriu Salvo Noè, en el llibre Prohibit queixar-se que tant anomena el Papa Francesc, aquesta actitud és com si la suposta víctima poses en marxa un mecanisme per involucrar a favor seu al potencial salvador que creu tenir al davant, un mecanisme dirigit a manipular als altres.
Aquest capítol a part del seu evident sentit material ens pot posar al davant també la necessitat espiritual. Al monestir tenim o podem tenir tot allò que ens cal per a portar a terme una saludable vida monàstica: un ambient, una formació, un horari, un ofici diví, un contacte amb la Paraula de Déu, un treball, una comunitat. Però en aquest terreny podem caure en una mena de consumisme espiritual, allunyant-nos de la centralitat en Crist; cercant aquella ocupació concreta que creiem merèixer per ser els més idonis, envejant el que fa un altre o volent tenir algun recurs un xic superflu per a la nostra activitat i quan no ho aconseguim, com tant sovint ens ho recorda sant Benet, podem caure en el mal de la murmuració, expressat de paraula, obra o omissió. Tot plegat ens pot fer perdre la pau i aquest és el gran perill, perdre la pau i no pas per quelcom de fonamental sinó per alguna cosa accidental, de més a més. Si és cert que el sentiment de necessitat material, el consumisme, crea molta més infelicitat que felicitat, també la inestabilitat espiritual fonamentada en una falsa necessitat de quelcom, ens pot crear infelicitat en perdre de vista el seguiment de Crist, pobre i humil. Ens ho deia avui sant Ambròs a Matines: «L’arbre de la creu és com la nau de la nostra salvació, el nostre vehicle, no la nostra pena. Realment, no hi ha salvació possible fora d’aquest vehicle de salvació eterna: mentre espero la mort, no la sento; menyspreant la pena, no la sofreixo; no tenint en compte la por, la ignoro.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada