De la Regla de sant Benet
Capítol 19
1 Creiem que Déu és present a tot arreu i que «els ulls del Senyor en tot
lloc esguarden el bons i els dolents»; 2 però això, creguem-ho sobretot sense
cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre
d’allò que diu el profeta: «Serviu el Senyor amb temor»; 4 i encara: «Salmegeu
amb gust»; 5 i: «En presència dels àngels us cantaré salms». 6 Així, doncs,
considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i
mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui
d’acord amb la nostra veu.
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Vivim a la presència de Déu. Encara que de vegades ens oblidem la nostra vida
està lliurada a la presència de Déu. Per això, hauríem de tenir molt clar com
vivim la nostra resposta a aquesta presència de Senyor sobre les nostres vides.
La mirada del Senyor no defuig la nostra mirada. Perquè el seu amor dura per
sempre i ens ressegueix cada moment, en el nostre quefer diari.
Per això, nosaltres ens hem de comportar bé, conscients que estem sota la
supervisió del Senyor.
Ara bé, hi ha moments especials durant el dia, que tot el nostre cos, tota la
nostra ànima s’aboca a la pregària del cor. Des del cor alcem les nostres veus
suplicants, les nostres llàgrimes de perdó, la nostra joia espiritual agraint
el do de la bondat que en té el Senyor.
Per això, no hem d’oblidar de servir el Senyor amb amor. És a dir l’amor ha de
surar en la nostra ànima perquè la nostra pregària pugui arribar com l’encens
al cel.
L’amor és clau per a viure la nostra vida de pregària, l’amor és clau per poder
atansar-nos a Déu. Per això, l’amor és la base per poder salmejar amb gust, amb
gust espiritual.
De vegades necessitem recuperar el gust per salmejar, per això, és bo repassar
els llibres, preparar-se’ls en temps i veure que va darrera de què, sobretot en
els temps forts com ara a Pasqua.
Els llibres els hem de cuidar, però els hem d’usar com una eina, com un instrument
que hem rebut per cantar a la presència dels àngels. Tenim cada dia el perill
de deixar-nos portar pel cansament i tancar els ulls mentre ja canten els
altres per mi. Això, no val, cantem i lloem tota la comunitat de monjos, cada
monjo amb la seva veu, ordenadament, seguint un mateix ritme, perquè la
direcció del cant litúrgic sempre és una la que llença la pregària com una
fletxa cap a Déu.
Per això, ens cal estar ben atents perquè realment el nostre cor estigui on ha
d’estar, el nostre pensament estigui d’acord amb la veu i tot el nostre ésser
com a persona s’elevi cap a Déu.
diumenge, 27 d’abril del 2025
L’ACTITUD EN LA SALMÒDIA
dilluns, 21 d’abril del 2025
COM S’HAN DE CELEBRAR LES LAUDES ELS DIES D’ENTRE SETMANA
De la Regla de sant Benet
Capítol 13
1 Els dies d’entre setmana, en canvi, l’ofici de laudes se celebrarà així: 2
Que es digui el salm seixanta-sis, sense antífona, una mica lent com el
diumenge, a fi que tots hi siguin per al cinquanta, que s’ha de dir amb
antífona. 3 Després d’aquest, es diran dos altres salms segons costum, això és:
4 el dilluns, el cinquè i el trenta-cinc; 5 el dimarts, el quaranta-dos i el
cinquanta-sis; 6 el dimecres, el seixanta-tres i el seixanta-quatre; 7 el
dijous, el vuitanta-set i el vuitanta-nou; 8 el divendres, el setanta-cinc i el
noranta-u; 9 i el dissabte, el cent quaranta-dos i el càntic del Deuteronomi,
dividit en dos glòries. 10 Els altres dies s’ha de dir un càntic tret dels
Profetes, cada dia el seu, segons l’ús de l’Església romana. 11 Després d’això,
seguiran els Laudate; en acabat, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de
recitar de memòria, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels
Evangelis, la lletania, i així s’acaba. 12 Que la celebració de les laudes i de
les vespres mai no s’acabi sense que al final el superior digui segons costum
l’oració dominical, escoltant-la tots, a causa de les espines de les
desavinences que solen néixer, 13 a fi que, invitats pel compromís de la
mateixa Oració, per la qual diuen: «perdoneu-nos així com nosaltres perdonem»,
es purifiquin de semblant defecte. 14 A les altres celebracions, en canvi, que
es digui només l’última part de l’Oració de manera que tots responguin: «Ans
deslliureu-nos del mal».
Comentari de l'Abat Rafel Barruè
Ens proposa sant Benet uns salms, el seixanta-sis i el cinquanta que s’han de
dir cada dia, a l’hora de Laudes i, uns altres que cada dia tindrà els seus. A
més un càntic del Deuteronomi, dels Profetes, segons l’Església romana. Podem
dir que tot i que la litúrgia monàstica té les seves particularitats també s’interrelaciona
amb la litúrgia romana.
Avui tenim un ordre diferent, en la celebració dels oficis. L’Himne sempre el
posem a l’inici, encara que els diumenge sempre tenim un salm al davant, el
tercer a Matines i el seixanta-sis a Laudes. Però, tant els monestirs com la
litúrgia romana l’himne és al principi.
També, les lliçons de l’Apòstol recitades de memòria ens seria un mica difícil,
no estem avesats.
Ara bé, malgrat les diferencies que hi pugui haver-hi. El fonamental és que s’ha
d’acabar amb l’oració del Senyor. L’oració del Senyor, recitada pel superior,
escoltant-la tots.
L’oració, la cantem amb diverses músiques. Però, ens cal escoltar el que
cantem, ens cal aprofundir el que diem: perdoneu-nos així com nosaltres
perdonem. El perdó i la reconciliació ens farà començar el dia amb un esperit
rejovenit.
Per això, si hi ha espines de les desavinences entre els germans l’oració del
Senyor ens purificarà d’aquest defecte. Necessitem el perdó de Déu de bon matí,
necessitem els perdó de Déu tot el dia. Per això, abans d’acabar la pregària se’ns
invita, sens proposa, ordenar el nostre esperit.
Ens cal aprendre a perdonar per ser perdonats, per rebre la gràcia de Déu cada
dia de la nostra vida.
diumenge, 13 d’abril del 2025
LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,59
59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida,
perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
La preciosa escala que ens proposa sant Benet, en aquests darrers esglaons de
la humilitat vol ajudar-nos en el nostre quefer diari, en el nostre
comportament, en la nostra manera de ser.
Vol ajudar-nos, perquè cada persona, cada monjo ha estat tallat amb un patró
diferent.
Algú pot ser més callat, més seriós, més tímid. Algú pot ser més rialler, més
xerraire, més extravertit.
Però, encara que cadascú som d’una manera, sant Benet ens vol ajudar a
comportar-nos amb discreció i sobrietat. Per això, trobem com el monjo ha de
parlar, o bé en el cas del desè graó que avui ens toca el tema del riure.
Perquè evidentment el que riu de seguida per qualsevol cosa i aixecant la veu
és neci. Tal vegada seria millor que practiqués la humilitat de ser en
qualsevol cas més discret.
Perquè una cosa és riure aixecant la veu i amb uns esclats que tothom se n’adona
que riu; però altra cosa serà amb discreció viure amb un somriure a la cara.
Ens cal somriure davant de Déu, davant de la nostra relació amb Déu. Déu no ens
vol amb cares amargues.
Per suposat també és molt saludable somriure als nostres germans, als qui
treballen al monestir, als qui venen al monestir per qualsevol motiu a
trobar-nos, a parlar amb nosaltres, cal rebre’ls amb un discret somriure.
Perquè el somriure indica que hi ha felicitat en l’interior de la persona. Si
vivim una vida monàstica interior amb la pau de Déu, el somriure sortirà sense
cap esforç, i mai per mai serà un riure desbocat, sinó un somriure de
felicitat. Un somriure ens diu molt més que mil paraules.
diumenge, 6 d’abril del 2025
LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34
34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se
sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu
l’Apòstol: «Es feu obedient fins a la mort».
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
La preciosa escala de la humilitat que ens proposa sant Benet no està
construïda perquè quedi com un ornament de la seva Regla, com una decoració que
dona goig de veure, sinó més bé com una norma a tenir en compte, com un codi de
circulació, on sempre és greu i perillós saltar-se les directrius.
En aquest tercer graó de la humilitat ens trobem amb la perla de l’obediència. Una
perla preciosa que el monjo ha de fer seva. És a dir, ha de tenir clar que l’obediència
és fonamental en la seva vida, i fonament de l’existència com a persona
consagrada a Déu.
El monjo imita el Crist. El Crist es feu obedient fins a la mort. El monjo ha
de seguir les mateixes petjades del Crist.
Per això, l’obediència, o si vols dir-ho amb altres paraules, l’escolta, el
saber escoltar, el saber escoltar bé el que ens diuen i posar en pràctica el
que hem escoltat, sempre serà la millor manera d’obeir, és a dir, una bona
imitació de Crist.
Perquè al superior es fa per amor, per amor a Déu. Crec que tot el que una
persona cristiana fa, ho hauria de fer per amor a Déu. Aleshores el monjo
encara més, s’hauria de sentir encoratjat a viure per amor a Déu, a escoltar
per amor a Déu, a obeir per amor a Déu, tot per amor a Déu.
Com no és de joiosa la vida, quan tot es fa per amor a Déu?
De fet la humilitat, la pràctica de la humilitat sols pot conduir-nos a Déu.
diumenge, 30 de març del 2025
COM S’HA DE CONVOCAR ELS GERMANS A CONSELL
De la Regla de sant Benet
Capítol 3
1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui
tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després
d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més
convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè
sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans
donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb
arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de
l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però,
així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de
disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin
tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al
monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar
amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que
sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb
temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà
de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es
tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani
el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell,
i, un cop fet, no te’n penediràs».
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no
gosi apartar-se’n temeràriament. Aquest verset setè és el centre de tot el
capítol. La Regla és la mestra de vida en la nostra vida monàstica.
La Regla després de parlar-nos de l’Abat avui ens aconsella com l’abat ha de
convocar els germans, bé per alguns assumptes tots els germans, o bé per a d’altres
assumptes sols els ancians.
Per una banda l’abat a de consultar tot el que fa o s’ha de fer en el monestir,
per altra banda els germans sempre poder suggerir o aportar quelcom de nou en
els afers de la comunitat. Per això cal rebre consell i cal donar-ne.
El consell però, sant Benet ens diu que s’ha de donar amb humilitat i
submissió, sense defensar amb arrogància el propi parer. Tot una joia de modals
fins al darrer extrem, perquè pertoca obeir el mestre.
Però, també pertoca a l’abat disposar-ho tot amb seny i justícia, seguint la
Regla, sabent que haurà de retre compte a Déu. L’abat sempre està al límit,
sempre a la vora del judici de Déu. Perquè a ell se l’imputarà la mancança del
ramat.
Bé, un aspecte final, i de destacar en aquest capítol el trobem al verset
vuitè: Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor. Hem de
saber que hem vingut al monestir lliurement a fer la voluntat de Déu, mai la
nostra.
No sé exactament com podríem gravar el verset en el nostre cor, en el nostre
cap, en les nostres mans. Crist no va venir al món a fer la seva voluntat, sinó
la d’aquell que el va enviar, el Pare.
Així, el monjo no ha de fer la seva voluntat, sinó de la voluntat de Déu. I la
voluntat de Déu, s’acompleix en l’obediència al mestre, és a dir l’escolta ben
atenta i l posada en pràctica de l’escoltat, sense retard ni murmuració.
diumenge, 23 de març del 2025
PRÒLEG: EL GUIATGE DE L’EVANGELI
De la Regla de sant Benet
Pròleg 21-38
21 Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les
bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que
meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. 22 Si volem habitar
en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb
les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: «Senyor, ¿qui
podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?» 24
Després d’aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i ens
mostra el camí d’aquest temple, 25 dient: «Aquell que camina sense culpa i
practica la justícia, 26 que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la
llengua, 27 que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell». 28
Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna
cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus
pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el
temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant
que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el
Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta:
«No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre
nom». 31 Igual com l’apòstol Pau tampoc no s’atribuí res de la seva predicació,
quan deia: «Per la gràcia de Déu sóc el que sóc». 32 I torna a dir ell mateix:
«El qui es gloria, que es gloriï en el Senyor». 33 Per on, també el Senyor diu
a l’Evangeli: «El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el
compararé a un home assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34 vingueren
riuades, bufaren els vents i envestiren la casa, i no caigué perquè estava
fonamentada sobre pedra». 35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor
espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions.
36 Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de
les nostres maleses, 37 tal com diu l’Apòstol: «Que no saps que la paciència de
Déu t’empeny al penediment?» 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: «No vull la
mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui».
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
La fe, la fe i l’observança de les bones obres és cabdal per a viure en una
comunitat monàstica. Per això, aquest temps de Quaresma ens va bé meditar la
nostra fe.
I la fe tota sola és morta, cal viure la fe amb obres, amb les bones obres que
mai per mai facin mal al proïsme. I el proïsme és molt a prop nostre, és entre
nosaltres, l’altre germà és el teu proïsme. Sempre l’altre que tens al davant
és el teu proïsme a qui has de fer el bé.
Perquè de pensaments suggerits pel diable sempre ens poden venir al cap, però
hem d’estar molt alerta per saber rebutjar-los i fins i tot esclafar-los contra
el Crist.
Crec que tenim un salvador molt a prop nostre, Crist ens porta la salvació a
cada moment escoltem-lo i rebutgem qualsevol mal pensament o mala acció que ens
indueixin a fer mal.
Ara bé, el bé que fem l’hem d’atribuir a Déu. Com sant Pau: Si algú es gloria,
que es gloriï en el Senyor.
Cal escoltar molt, cal tenir l’oïda molt fina i atenta per esbrinar la voluntat
de Déu, així fonamentar la nostra vida monàstica, la nostra vida en que ens
movem i som sobre la roca que és Crist.
Perquè aquest dies de la nostra vida són els dies de treva que ens han estat
donats per convertir la nostra vida de pecat en vida de santedat. Recordem que
el Senyor, sempre bo, diu: No vull la mort del pecador, sinó que es
converteixi, i que visqui.