LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,59

59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La preciosa escala que ens proposa sant Benet, en aquests darrers esglaons de la humilitat vol ajudar-nos en el nostre quefer diari, en el nostre comportament, en la nostra manera de ser.

Vol ajudar-nos, perquè cada persona, cada monjo ha estat tallat amb un patró diferent.

Algú pot ser més callat, més seriós, més tímid. Algú pot ser més rialler, més xerraire, més extravertit.

Però, encara que cadascú som d’una manera, sant Benet ens vol ajudar a comportar-nos amb discreció i sobrietat. Per això, trobem com el monjo ha de parlar, o bé en el cas del desè graó que avui ens toca el tema del riure.

Perquè evidentment el que riu de seguida per qualsevol cosa i aixecant la veu és neci. Tal vegada seria millor que practiqués la humilitat de ser en qualsevol cas més discret.

Perquè una cosa és riure aixecant la veu i amb uns esclats que tothom se n’adona que riu; però altra cosa serà amb discreció viure amb un somriure a la cara.

Ens cal somriure davant de Déu, davant de la nostra relació amb Déu. Déu no ens vol amb cares amargues.

Per suposat també és molt saludable somriure als nostres germans, als qui treballen al monestir, als qui venen al monestir per qualsevol motiu a trobar-nos, a parlar amb nosaltres, cal rebre’ls amb un discret somriure.

Perquè el somriure indica que hi ha felicitat en l’interior de la persona. Si vivim una vida monàstica interior amb la pau de Déu, el somriure sortirà sense cap esforç, i mai per mai serà un riure desbocat, sinó un somriure de felicitat. Un somriure ens diu molt més que mil paraules.