COM S’HA DE CONVOCAR ELS GERMANS A CONSELL

De la Regla de sant Benet
Capítol 3

1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n temeràriament. Aquest verset setè és el centre de tot el capítol. La Regla és la mestra de vida en la nostra vida monàstica.

La Regla després de parlar-nos de l’Abat avui ens aconsella com l’abat ha de convocar els germans, bé per alguns assumptes tots els germans, o bé per a d’altres assumptes sols els ancians.

Per una banda l’abat a de consultar tot el que fa o s’ha de fer en el monestir, per altra banda els germans sempre poder suggerir o aportar quelcom de nou en els afers de la comunitat. Per això cal rebre consell i cal donar-ne.

El consell però, sant Benet ens diu que s’ha de donar amb humilitat i submissió, sense defensar amb arrogància el propi parer. Tot una joia de modals fins al darrer extrem, perquè pertoca obeir el mestre.

Però, també pertoca a l’abat disposar-ho tot amb seny i justícia, seguint la Regla, sabent que haurà de retre compte a Déu. L’abat sempre està al límit, sempre a la vora del judici de Déu. Perquè a ell se l’imputarà la mancança del ramat.

Bé, un aspecte final, i de destacar en aquest capítol el trobem al verset vuitè: Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor. Hem de saber que hem vingut al monestir lliurement a fer la voluntat de Déu, mai la nostra.

No sé exactament com podríem gravar el verset en el nostre cor, en el nostre cap, en les nostres mans. Crist no va venir al món a fer la seva voluntat, sinó la d’aquell que el va enviar, el Pare.

Així, el monjo no ha de fer la seva voluntat, sinó de la voluntat de Déu. I la voluntat de Déu, s’acompleix en l’obediència al mestre, és a dir l’escolta ben atenta i l posada en pràctica de l’escoltat, sense retard ni murmuració.