De la Regla de sant Benet
Capítol 38
1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fóra feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La Regla ens parla avui dels lectors setmaners, de la lectura i de les dues condicions per aprofitar-la: escolta i silenci. Sant Benet ens parla d’un servei a la comunitat, com ho és també la cura dels malalts i dels grans, dels quals ha fet esment als capítols anteriors. El monjo és aquell qui escolta, el qui escolta la Paraula de Déu i que, fins i tot durant els àpats, segueix nodrint-se espiritualment. L’actitud d’escolta del monjo és constant, com si es tractés d’una formació permanent, en la qual sant Benet dona especial importància a la lectura de la Paraula, tant en privat com en els actes comunitaris.
El costum de la lectura durant els àpats hauria començat en els monestirs de la tradició de sant Basili, mentre que sembla que els monjos de tradició egípcia menjaven en silenci absolut. Per Cassià, és en primer lloc una manera d’evitar les xafarderies o fins i tot conflictes entre germans durant els menjars. El propòsit de la lectura és inicialment preservar el silenci però més tard, la tradició agustiniana i Cesari d’Arles, donen a aquest costum una dimensió espiritual, s’ha d’alimentar la ment amb la Paraula de Déu, al mateix temps que es nodreix el cos per l’aliment material. Sant Benet fa una referència molt concreta al silenci, que ha ser absolut durant el menjar, on si cal demanar alguna cosa s’ha de fer amb discreció, evitant de trencar el silenci al refetor. Un silenci actiu ja que propicia l’escolta de la Paraula de Déu i dels escrits dels pares. Un altre punt important, que s’anomena al principi i al final del capítol, és que aquesta lectura es realitzi amb dignitat, amb la finalitat d’edificar els oients. Cal tenir en compte el fet que en aquell moment el nombre de germans que sabien llegir era restringit, molt baix. Sant Benet, que en altres punts de la Regla insisteix tant a no fer accepció de persones o no trencar l’ordre de la comunitat regit per l’antiguitat, aquí si que contempla que llegeixi aquell qui pot fer arribar la lectura als germans amb claredat i fent-la comprensible, edificant els altres. Adverteix però que el lector no s’enorgulleixi de la seva lectura, d’aquí que li calgui demanar abans la benedicció, que remarca el caràcter de servei d’aquesta tasca.
Per sant Benet l’actitud del lector ha de ser similar a la del lector a l’ofici diví. S’ha d’intentar transmetre el text de manera clara; deixant de banda els sentiments personals, fins i tot si el text mou el lector a la discrepància o a l’avorriment. La lectura ha de ser un instrument perquè el text arribi a l’oient amb la seva puresa i nuesa, i deixant a cadascú la tasca de desenvolupar els seus propis sentiments i respondre al text per si mateix i no pels sentiments o emocions del lector. Es fa difícil d’entendre un text si el lector tracta de transmetre les emocions que el text li desperta. Que es pugui, com diu sant Benet «escoltar amb gust les lectures santes» (RB 4,55). Com escriu Dom Leclercq, el lector ha de realitzar una lectura acústica, ja que no es comprèn sinó allò que s’escolta. A casa nostra, gràcies a Déu, tenim bons lectors que ens fan arribar els textos amb claredat, nitidesa i objectivitat i així ens ajuden a créixer espiritualment.
Els llibres llegits en l’època de sant Benet deurien ser fonamentalment i potser exclusivament els de l’Escriptura. Malgrat això, es pot pensar que el tema d’aquesta lectura també cobria tots els llibres esmentats en l’últim capítol de la regla quan sant Benet escriu: «¿quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador? I, encara, les Col•lacions dels Pares i les Institucions i les seves Vides, i la Regla del nostre pare sant Basili, ¿què són sinó instruments de virtut per a monjos de vida santa i obedients?» (RB 73,3-6). Avui l’amplitud de les publicacions ens permet escoltar una major varietat de lectures. Al llarg dels anys escoltem la Bíblia diverses vegades tota sencera i també la Regla i un seguit d’obres, algunes ens poden arribar o agradar més que d’altres, però si que entre totes ens donen una quantitat impressionant d’informació sobre diversos temes; però el fet és que un grup de germans escoltem junts, any rere any, les mateixes lectures i això ajuda o hauria d’ajudar a formar una unitat, tot i que cadascú hi doni la seva resposta personal. Aquest és un altre aspecte de la dimensió de la vida monàstica benedictina, escoltar en comunitat.
I, què hem de llegir? Procurem a la col•lació escoltar textos patrístics o espirituals una mica més profunds que al refetor, on potser la capacitat de concentració no és tan elevada. En un i altre lloc la lectura ens va endinsant en l’espiritualitat, ens actualitza el magisteri o ens apropa a la biografia de diversos personatges protagonistes actuals o passats de l’Església. El monjo és aquell qui escolta, aquell disposat a obrir-se per aprendre cada dia una mica més, aprofundint així la nostra fe amb la lectura de les experiències i els estudis d’altres companys nostres de viatge en el seguiment de Crist. A la fi de la nostra vida haurem escoltat molts llibres, alguns ens hauran enriquit i altres fins i tot els recordarem. Tots però els haurem escoltat si hi parem l’orella atenta per a aprendre’n alguna cosa o treure’n algun profit.
diumenge, 20 de novembre del 2016
diumenge, 13 de novembre del 2016
EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS
De la Regla de Sant Benet
Capítol 72
PROFESSIÓ TEMPORAL DE F. JURIJUS ŠONLINSKIS I F. LLORENÇ VILLAGRASA
1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.
De la carta als Romans 12,9-21
9 Que l’amor no sigui fingit. Fugiu del mal, abraceu-vos al bé. 10 Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres. 11 Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d’esperit, serviu el Senyor. 12 Que l’esperança us ompli d’alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració. 13 Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb deler l’hospitalitat. 14 Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. 15 Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. 16 Viviu d’acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. 17 No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. 18 Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. 19 Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà; deixeu que actuï el càstig de Déu, tal com diu l’Escriptura: A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga, diu el Senyor. 20 Més aviat, si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap. 21 No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé.
Exhortació del P. Abat Octavi Vilà
Estimats fra Iurius i fra Llorenç,
Avui us comprometeu amb Crist davant d’aquesta comunitat. El Senyor us ha preguntat «Qui és l’home que vol viure la vida i desitja veure dies feliços?» (RB Pròleg 39) i vosaltres generosament heu contestat «jo».
Us comprometeu a cercar Déu en aquesta comunitat i el Senyor espera de vosaltres que cada dia respongueu amb fets a aquest compromís vostre que expressareu prometent obediència, estabilitat en el monestir i conversió de costums. Aquests vots no són un objectiu en si mateixos sinó que són un mitjà per cercar Déu en el silenci, en la solitud, en la pregària, en el treball i en la lectura divina, tot en comunió fraterna. Ja fa més d’un any que vàreu arribar al monestir, heu pogut conèixer de prop la nostra vida i ja heu descobert que és un camí forçosament estret on no tot són flors i violes i en el qual cal tenir sempre present el vertader i únic objectiu que és cercar Déu. Per això, conscients de la vostra migradesa i també de la migradesa de la comunitat a la qual us incorporeu, heu demanat la misericòrdia de Déu i la nostra. «No desesperar mai de la misericòrdia de Déu» (RB IV,74) és quelcom fonamental per avançar en aquest camí estret que avui inicieu amb el vostre compromís d’una manera més intensa fent la professió per tres anys.
A avançar us hi ajudarà tenir un bon zel, sent zelosos «per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions» (RB LVIII,7), pacients en la tribulació i constants en l’oració, com ens diu l’apòstol en el capítol de la carta als Romans que heu triat perquè l’escoltem. Ja sabeu que haureu de suportar amb paciència les febleses físiques i morals dels altres i nosaltres les vostres. Us serà més fàcil si no cerqueu allò que us sembli útil per a vosaltres sols, tenint més aviat present el que és útil als altres, així practicareu la caritat fraterna i coherents amb l’opció de vida que heu triat sereu també fidels al manament del Senyor d’estimar els germans com a vosaltres mateixos; o com diu la carta als Romans, que no us tingueu per més del que sou, ni ens hi tingueu a nosaltres. Heu estat escollits pel Senyor, Ell és qui us ha cridat a seguir-lo més de prop i heu acceptat lliurement de seguir el seu mestratge perseverant i participant dels seus sofriments amb la paciència fins a merèixer compartir el seu regne i fer-ho en aquesta comunitat que, imperfecta com és, us acull. Així és la vida del monjo, una pacient i activa espera del regne, un caminar dia a dia cap a Crist.
Sant Pau ens diu que ens hem de deixar transformar i renovar per Déu per tal de reconèixer la seva voluntat. Coneixent-vos a vosaltres mateixos arribareu al temor de Déu i el temor de Déu porta a estimar-lo. Temeu Déu amb amor, sigueu temorosos de Déu, però perquè l’estimeu per damunt de tot; perquè Ell ompli de sentit la vostra vida. Prometreu obediència, això és consagrar la vostra llibertat a Déu reconeixent així que sou creació seva i que voleu servir-lo amb la mateixa obediència amb què Crist obeí el Pare; sent pobres com Crist fou pobre i sent casts com Ell ho fou. Al clos del monestir la nostra vida ha de ser una vida de recerca de Déu, un pelegrinatge vers el regne en el qual, per bé o per mal, no estareu sols.
Fareu camí en aquesta comunitat a la qual us lligueu pel vot d’estabilitat. Això no significa restar aturats, estàtics en la vostra manera de fer o de pensar; sinó estar promptes per canviar els costums una mica cada dia fins que al final de la jornada estigueu a punt per trobar-vos davant del Senyor. Per a fer aquest camí us cal estar confiats en el Senyor, no cercar la salvació només amb els vostres migrats i humans recursos, en el vostre pensament, la vostra habilitat, els vostres talents. Emprar el que Déu us ha donat en benefici seu i alhora confiar-li les vostres febleses tan físiques com morals i per damunt de tot esperançats en la seva infinita misericòrdia.
Inicieu una nova etapa del vostre camí monàstic, més compromesa amb Crist i amb aquesta comunitat. Una comunitat amb tot allò de bo i de no tant bo que te; perquè avui us arreleu també una mica més a aquesta comunitat vivint el vostre vot d’estabilitat. Certament en veure-la imperfecta no us en podreu estar de ser-ne crítics, però procureu que aquesta crítica sigui sempre constructiva i mai corrosiva.
Estimant els vostres vots, aquests que avui per primer cop i amb caràcter temporal feu davant del Senyor i d’aquesta comunitat, és com trobareu l’alegria i rebreu la benedicció de Déu si persevereu en la seva recerca. El Senyor us ha cridat aquí a cercar-lo, vosaltres heu respost a la seva crida, afanyeu-vos cada dia a recordar-ho, a tenir-ho sempre present. A convertir-vos cada dia. La conversió és una gràcia que desperta la consciència de les nostres mancances portant-nos per la humilitat, a l’encontre personal amb Déu. No és sols una intenció, un comportament exterior que pugui ser avaluat pels altres; és una transformació interior que es reflecteix en el dia a dia, en la relació amb els altres i amb els germans de comunitat primer que tot.
Estimats fra Iuri i fra Llorenç, rebreu avui la Regla, un text en el qual ja uns heu anat endinsant en els darrers mesos; observant-la fidelment podreu arribar a la caritat perfecta, podreu unir-vos més estretament amb Déu amb aquest nou títol de la professió religiosa. El nucli de la Regla i l’essència del monjo són l’estabilitat, la conversió de costums i l’obediència, si us neguéssiu a observar el que prometreu per la vostra cèdula de professió davant de Déu demostraríeu no participar ni confiar en la misericòrdia del Senyor. Però tingueu per cert que el camí és llarg, a voltes planer, a voltes costerut, fins i tot amb revolts perillosos; no en fugiu esporuguits, seguiu caminant confiats que qui us crida és Crist, el Fill de Déu fet home i vencedor de la mort. Com escriu Elred de Rievall «cal elegir-lo per damunt de tot, per gaudir d’Ell, perquè és l’origen de l’amor; ens cal desitjar-lo per damunt de tot perquè és com el llit del riu i el impuls de l’amor, i en abastar-lo, com que haurem estimat perfectament un bé perfecte, la felicitat serà també perfecte» (Speculum caritatis III,26). Calceu-vos les sandàlies de la humilitat, preneu el bastó de l’obediència, pengeu-vos el sarró de l’estabilitat i cobriu-vos amb la conversió i seguiu caminant. Tota la comunitat us hi ajudarem i us desitgem ja ara un bon camí i us diem benvinguts.
Capítol 72
PROFESSIÓ TEMPORAL DE F. JURIJUS ŠONLINSKIS I F. LLORENÇ VILLAGRASA
1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.
De la carta als Romans 12,9-21
9 Que l’amor no sigui fingit. Fugiu del mal, abraceu-vos al bé. 10 Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres. 11 Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d’esperit, serviu el Senyor. 12 Que l’esperança us ompli d’alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració. 13 Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb deler l’hospitalitat. 14 Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. 15 Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. 16 Viviu d’acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. 17 No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. 18 Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. 19 Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà; deixeu que actuï el càstig de Déu, tal com diu l’Escriptura: A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga, diu el Senyor. 20 Més aviat, si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap. 21 No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé.
Exhortació del P. Abat Octavi Vilà
Estimats fra Iurius i fra Llorenç,
Avui us comprometeu amb Crist davant d’aquesta comunitat. El Senyor us ha preguntat «Qui és l’home que vol viure la vida i desitja veure dies feliços?» (RB Pròleg 39) i vosaltres generosament heu contestat «jo».
Us comprometeu a cercar Déu en aquesta comunitat i el Senyor espera de vosaltres que cada dia respongueu amb fets a aquest compromís vostre que expressareu prometent obediència, estabilitat en el monestir i conversió de costums. Aquests vots no són un objectiu en si mateixos sinó que són un mitjà per cercar Déu en el silenci, en la solitud, en la pregària, en el treball i en la lectura divina, tot en comunió fraterna. Ja fa més d’un any que vàreu arribar al monestir, heu pogut conèixer de prop la nostra vida i ja heu descobert que és un camí forçosament estret on no tot són flors i violes i en el qual cal tenir sempre present el vertader i únic objectiu que és cercar Déu. Per això, conscients de la vostra migradesa i també de la migradesa de la comunitat a la qual us incorporeu, heu demanat la misericòrdia de Déu i la nostra. «No desesperar mai de la misericòrdia de Déu» (RB IV,74) és quelcom fonamental per avançar en aquest camí estret que avui inicieu amb el vostre compromís d’una manera més intensa fent la professió per tres anys.
A avançar us hi ajudarà tenir un bon zel, sent zelosos «per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions» (RB LVIII,7), pacients en la tribulació i constants en l’oració, com ens diu l’apòstol en el capítol de la carta als Romans que heu triat perquè l’escoltem. Ja sabeu que haureu de suportar amb paciència les febleses físiques i morals dels altres i nosaltres les vostres. Us serà més fàcil si no cerqueu allò que us sembli útil per a vosaltres sols, tenint més aviat present el que és útil als altres, així practicareu la caritat fraterna i coherents amb l’opció de vida que heu triat sereu també fidels al manament del Senyor d’estimar els germans com a vosaltres mateixos; o com diu la carta als Romans, que no us tingueu per més del que sou, ni ens hi tingueu a nosaltres. Heu estat escollits pel Senyor, Ell és qui us ha cridat a seguir-lo més de prop i heu acceptat lliurement de seguir el seu mestratge perseverant i participant dels seus sofriments amb la paciència fins a merèixer compartir el seu regne i fer-ho en aquesta comunitat que, imperfecta com és, us acull. Així és la vida del monjo, una pacient i activa espera del regne, un caminar dia a dia cap a Crist.
Sant Pau ens diu que ens hem de deixar transformar i renovar per Déu per tal de reconèixer la seva voluntat. Coneixent-vos a vosaltres mateixos arribareu al temor de Déu i el temor de Déu porta a estimar-lo. Temeu Déu amb amor, sigueu temorosos de Déu, però perquè l’estimeu per damunt de tot; perquè Ell ompli de sentit la vostra vida. Prometreu obediència, això és consagrar la vostra llibertat a Déu reconeixent així que sou creació seva i que voleu servir-lo amb la mateixa obediència amb què Crist obeí el Pare; sent pobres com Crist fou pobre i sent casts com Ell ho fou. Al clos del monestir la nostra vida ha de ser una vida de recerca de Déu, un pelegrinatge vers el regne en el qual, per bé o per mal, no estareu sols.
Fareu camí en aquesta comunitat a la qual us lligueu pel vot d’estabilitat. Això no significa restar aturats, estàtics en la vostra manera de fer o de pensar; sinó estar promptes per canviar els costums una mica cada dia fins que al final de la jornada estigueu a punt per trobar-vos davant del Senyor. Per a fer aquest camí us cal estar confiats en el Senyor, no cercar la salvació només amb els vostres migrats i humans recursos, en el vostre pensament, la vostra habilitat, els vostres talents. Emprar el que Déu us ha donat en benefici seu i alhora confiar-li les vostres febleses tan físiques com morals i per damunt de tot esperançats en la seva infinita misericòrdia.
Inicieu una nova etapa del vostre camí monàstic, més compromesa amb Crist i amb aquesta comunitat. Una comunitat amb tot allò de bo i de no tant bo que te; perquè avui us arreleu també una mica més a aquesta comunitat vivint el vostre vot d’estabilitat. Certament en veure-la imperfecta no us en podreu estar de ser-ne crítics, però procureu que aquesta crítica sigui sempre constructiva i mai corrosiva.
Estimant els vostres vots, aquests que avui per primer cop i amb caràcter temporal feu davant del Senyor i d’aquesta comunitat, és com trobareu l’alegria i rebreu la benedicció de Déu si persevereu en la seva recerca. El Senyor us ha cridat aquí a cercar-lo, vosaltres heu respost a la seva crida, afanyeu-vos cada dia a recordar-ho, a tenir-ho sempre present. A convertir-vos cada dia. La conversió és una gràcia que desperta la consciència de les nostres mancances portant-nos per la humilitat, a l’encontre personal amb Déu. No és sols una intenció, un comportament exterior que pugui ser avaluat pels altres; és una transformació interior que es reflecteix en el dia a dia, en la relació amb els altres i amb els germans de comunitat primer que tot.
Estimats fra Iuri i fra Llorenç, rebreu avui la Regla, un text en el qual ja uns heu anat endinsant en els darrers mesos; observant-la fidelment podreu arribar a la caritat perfecta, podreu unir-vos més estretament amb Déu amb aquest nou títol de la professió religiosa. El nucli de la Regla i l’essència del monjo són l’estabilitat, la conversió de costums i l’obediència, si us neguéssiu a observar el que prometreu per la vostra cèdula de professió davant de Déu demostraríeu no participar ni confiar en la misericòrdia del Senyor. Però tingueu per cert que el camí és llarg, a voltes planer, a voltes costerut, fins i tot amb revolts perillosos; no en fugiu esporuguits, seguiu caminant confiats que qui us crida és Crist, el Fill de Déu fet home i vencedor de la mort. Com escriu Elred de Rievall «cal elegir-lo per damunt de tot, per gaudir d’Ell, perquè és l’origen de l’amor; ens cal desitjar-lo per damunt de tot perquè és com el llit del riu i el impuls de l’amor, i en abastar-lo, com que haurem estimat perfectament un bé perfecte, la felicitat serà també perfecte» (Speculum caritatis III,26). Calceu-vos les sandàlies de la humilitat, preneu el bastó de l’obediència, pengeu-vos el sarró de l’estabilitat i cobriu-vos amb la conversió i seguiu caminant. Tota la comunitat us hi ajudarem i us desitgem ja ara un bon camí i us diem benvinguts.
diumenge, 6 de novembre del 2016
QUINA HA DE SER LA MESURA DE L’EXCOMUNIÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 24
1 Segons la mena de falta s’ha de mesurar l’abast de l’excomunió i del càstig. 2 L’apreciació de les faltes dependrà del judici de l’abat. 3 Si un germà ha caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar a la taula. 4 El qui així hagi estat privat de la taula comuna seguirà aquesta norma: a l’oratori no entonarà salm ni antífona, ni recitarà cap lliçó, fins que hagi satisfet. 5 Menjarà tot sol després que hagin menjat els germans; 6 de manera que si, per exemple, els germans mengen a l’hora sisena, aquell germà a la novena; si els germans a la novena, ell al vespre, 7 fins que obtingui el perdó amb una satisfacció adequada.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Hi ha diferents menes de faltes, n’hi ha de lleus i n’hi ha de greus; però en unes i en altres, tot i que en diferent mesura, la penitència és l’apartament, l’exclusió del ritme diari de la comunitat fins a obtenir el perdó amb una satisfacció adequada, restant l’afectat sol a la taula i mut en la pregària comunitària al cor. Així ho estableix sant Benet que ens presenta tres elements: la causa, la sanció i els autors: el de la culpa, imputat o investigat que es diu avui, i el qui imposa la sanció, el jutge que és l’abat de qui depèn el judici i l’apreciació de les faltes.
Per sant Benet hi ha quatre motius en l’origen de les faltes: la desobediència, l’orgull, la murmuració i el menyspreu. ¿Considerem encara avui un càstig, un donar satisfacció, com diria la Regla, l’exclusió de la taula comuna o l’apartament a l’oratori? Potser amb un cop d’ull veuríem que pot ser ben bé a l’inrevés, que per més d’un seria un càstig compartir tota una jornada completa amb la comunitat. Certament l’exclusió té avui un significat nou, no és lliga tant a la culpa sinó a la incapacitat d’integrar-se en un grup establert, al qual, per cert, ens hem incorporat voluntàriament cercant un lloc on seguir la crida del Senyor. L’exclusió és el resultat d’aquesta dificultat d’integració; l’exclòs, l’excomunicat, és aquell qui no pot o no vol seguir les mínimes normes comunes i el ritme de la vida del grup que va escollir per cercar Déu de veritat.
Per sant Benet, en canvi, l’exclusió està lligada a la culpa i és proporcionada a ella; no pas per no compartir idees concretes, sinó per mancar en alguna cosa a la vida comunitària. Avui, fins i tot en faltes greus, la sanció, la pena o la solució es consensua amb qui ha faltat, de tal manera que és de fet l’afectat qui demana per exemple deixar la comunitat un temps concret. Però hi ha una altra forma més evident, freqüent i estesa d’exclusió i és quan nosaltres mateixos ens l’apliquem. De ben segur que mai amb la idea d’autoexcomunicar-nos o sancionar-nos per faltes comeses, ni menys encara per satisfer qualsevol mancança a la caritat. Més aviat amb la nostra actitud i els nostres actes excomuniquem tota la resta de la comunitat; és l’actitud del «ja s’ho faran», «a mi que em deixin tranquil i no em maregin».
Els altres membres de la comunitat els excomuniquem i de fet ens autoexcomuniquem de pensament, paraula, obra i omissió. De pensament quan ens anem formant el nostre propi món, el nostre monestir particular fet a mida nostra que poc a poc va tenint molt poc a veure amb l’origen de la nostra vocació, ens fem una regla a mida. Ho fem de paraula quan caiem en allò que sant Benet blasma tantes vegades, que és la murmuració. Ho fem d’obra amb grans i amb petits detalls de cada dia. Ho fem per omissió quan ens autoexcloem de tants actes comunitaris com poden ser la pregària, la recreació o la taula. Així de pensament, paraula, obra i omissió en autoexcomuniquem, de fet trenquem els vots que vàrem fer davant Déu, no pas a cap superior concret, sinó aquells que vàrem dipositar sobre l’altar com a ofrena; i alhora trenquem també els lligams amb la comunitat, ens muntem una vocació idiorítmica, al nostre gust. Sempre trobarem excuses per justificar les nostres mancances davant dels altres, però, desenganyem-nos, a Déu no el podem convèncer i a voltes ni a nosaltres mateixos; cadascú sap molt bé què pot fer i què no pot fer, què ha de fer i què no ha de fer; i som el nostre millor jutge. Cal vigilar atentament per no caure en l’aïllament, creant-nos amb excés el nostre espai, el nostre món, fent el que creiem que ens pertoca i res més.
Sant Carles Borromeo ens deia aquesta setmana a Matines «tots som dèbils, però Déu ens ha donat mitjans amb els quals, si ho volem, podem fàcilment ajudar-nos a nosaltres mateixos. (...) ¿Vols que t’ensenyi com progressaràs de virtut en virtut, i si en l’ofici coral ja has estat atent, com ho estaràs més quan hi tornaràs, i la teva oblació serà més acceptable davant del Senyor? Escolta el que et dic: si en tu ja hi ha encesa una espurna petita d’amor a Déu, no vulguis de seguida exhibir-la, no l’exposis al vent; tingues tancat el forn perquè no es refredi i perdi calor; aparta, en tant que puguis, les distraccions, conserva’t unit a Déu i evita paraules inútils. (...) si cantes al cor, medita el que dius i a qui ho dius. (...) D’aquesta manera podrem vèncer fàcilment les dificultats incomptables que experimentem cada dia, que són inevitables pel fet que ens hi trobem enmig, i tindrem forces per a fer néixer Crist en nosaltres i en els altres» (Sermó pronunciat en l’últim sínode que va convocar).
Posar en la pregària, en la lectura de la Paraula i en el treball tot el nostre pensament, les nostres paraules i les nostres obres; posar-hi els cinc sentits. Tots els membres de la comunitat, de l’abat als novicis, som responsables de la vitalitat i del dinamisme de la Regla en la vida de la comunitat. La rutina de la vida monàstica ens dóna la possibilitat de col·locar la nostra voluntat sota la guia de l’Esperit; però no és en si mateixa un objectiu. Per superar els nostres egoismes, per aprendre a identificar els nostres interessos i a nosaltres mateixos amb la comunitat ens cal no considerar els interessos privats en oposició als comunitaris. Com planteja sant Bernat és l’alliberament de la persona mitjançant la seva plena i madura participació en la vida comuna a través de l’oblació d’un mateix, amb caràcter martirial, és a dir amb el testimoni de la nostra vida, aquella que vàrem oferir al Senyor dipositant la nostra vocació sobre l’altar el dia de la professió. Hem rebut un regal, un do de Déu, la nostra vocació. Un talent no per ocultar sinó per fer-lo a treballar; una llavor no per enterrar sinó per sembrar. A les nostres mans està fer-la rendir, fer-la créixer.
Capítol 24
1 Segons la mena de falta s’ha de mesurar l’abast de l’excomunió i del càstig. 2 L’apreciació de les faltes dependrà del judici de l’abat. 3 Si un germà ha caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar a la taula. 4 El qui així hagi estat privat de la taula comuna seguirà aquesta norma: a l’oratori no entonarà salm ni antífona, ni recitarà cap lliçó, fins que hagi satisfet. 5 Menjarà tot sol després que hagin menjat els germans; 6 de manera que si, per exemple, els germans mengen a l’hora sisena, aquell germà a la novena; si els germans a la novena, ell al vespre, 7 fins que obtingui el perdó amb una satisfacció adequada.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Hi ha diferents menes de faltes, n’hi ha de lleus i n’hi ha de greus; però en unes i en altres, tot i que en diferent mesura, la penitència és l’apartament, l’exclusió del ritme diari de la comunitat fins a obtenir el perdó amb una satisfacció adequada, restant l’afectat sol a la taula i mut en la pregària comunitària al cor. Així ho estableix sant Benet que ens presenta tres elements: la causa, la sanció i els autors: el de la culpa, imputat o investigat que es diu avui, i el qui imposa la sanció, el jutge que és l’abat de qui depèn el judici i l’apreciació de les faltes.
Per sant Benet hi ha quatre motius en l’origen de les faltes: la desobediència, l’orgull, la murmuració i el menyspreu. ¿Considerem encara avui un càstig, un donar satisfacció, com diria la Regla, l’exclusió de la taula comuna o l’apartament a l’oratori? Potser amb un cop d’ull veuríem que pot ser ben bé a l’inrevés, que per més d’un seria un càstig compartir tota una jornada completa amb la comunitat. Certament l’exclusió té avui un significat nou, no és lliga tant a la culpa sinó a la incapacitat d’integrar-se en un grup establert, al qual, per cert, ens hem incorporat voluntàriament cercant un lloc on seguir la crida del Senyor. L’exclusió és el resultat d’aquesta dificultat d’integració; l’exclòs, l’excomunicat, és aquell qui no pot o no vol seguir les mínimes normes comunes i el ritme de la vida del grup que va escollir per cercar Déu de veritat.
Per sant Benet, en canvi, l’exclusió està lligada a la culpa i és proporcionada a ella; no pas per no compartir idees concretes, sinó per mancar en alguna cosa a la vida comunitària. Avui, fins i tot en faltes greus, la sanció, la pena o la solució es consensua amb qui ha faltat, de tal manera que és de fet l’afectat qui demana per exemple deixar la comunitat un temps concret. Però hi ha una altra forma més evident, freqüent i estesa d’exclusió i és quan nosaltres mateixos ens l’apliquem. De ben segur que mai amb la idea d’autoexcomunicar-nos o sancionar-nos per faltes comeses, ni menys encara per satisfer qualsevol mancança a la caritat. Més aviat amb la nostra actitud i els nostres actes excomuniquem tota la resta de la comunitat; és l’actitud del «ja s’ho faran», «a mi que em deixin tranquil i no em maregin».
Els altres membres de la comunitat els excomuniquem i de fet ens autoexcomuniquem de pensament, paraula, obra i omissió. De pensament quan ens anem formant el nostre propi món, el nostre monestir particular fet a mida nostra que poc a poc va tenint molt poc a veure amb l’origen de la nostra vocació, ens fem una regla a mida. Ho fem de paraula quan caiem en allò que sant Benet blasma tantes vegades, que és la murmuració. Ho fem d’obra amb grans i amb petits detalls de cada dia. Ho fem per omissió quan ens autoexcloem de tants actes comunitaris com poden ser la pregària, la recreació o la taula. Així de pensament, paraula, obra i omissió en autoexcomuniquem, de fet trenquem els vots que vàrem fer davant Déu, no pas a cap superior concret, sinó aquells que vàrem dipositar sobre l’altar com a ofrena; i alhora trenquem també els lligams amb la comunitat, ens muntem una vocació idiorítmica, al nostre gust. Sempre trobarem excuses per justificar les nostres mancances davant dels altres, però, desenganyem-nos, a Déu no el podem convèncer i a voltes ni a nosaltres mateixos; cadascú sap molt bé què pot fer i què no pot fer, què ha de fer i què no ha de fer; i som el nostre millor jutge. Cal vigilar atentament per no caure en l’aïllament, creant-nos amb excés el nostre espai, el nostre món, fent el que creiem que ens pertoca i res més.
Sant Carles Borromeo ens deia aquesta setmana a Matines «tots som dèbils, però Déu ens ha donat mitjans amb els quals, si ho volem, podem fàcilment ajudar-nos a nosaltres mateixos. (...) ¿Vols que t’ensenyi com progressaràs de virtut en virtut, i si en l’ofici coral ja has estat atent, com ho estaràs més quan hi tornaràs, i la teva oblació serà més acceptable davant del Senyor? Escolta el que et dic: si en tu ja hi ha encesa una espurna petita d’amor a Déu, no vulguis de seguida exhibir-la, no l’exposis al vent; tingues tancat el forn perquè no es refredi i perdi calor; aparta, en tant que puguis, les distraccions, conserva’t unit a Déu i evita paraules inútils. (...) si cantes al cor, medita el que dius i a qui ho dius. (...) D’aquesta manera podrem vèncer fàcilment les dificultats incomptables que experimentem cada dia, que són inevitables pel fet que ens hi trobem enmig, i tindrem forces per a fer néixer Crist en nosaltres i en els altres» (Sermó pronunciat en l’últim sínode que va convocar).
Posar en la pregària, en la lectura de la Paraula i en el treball tot el nostre pensament, les nostres paraules i les nostres obres; posar-hi els cinc sentits. Tots els membres de la comunitat, de l’abat als novicis, som responsables de la vitalitat i del dinamisme de la Regla en la vida de la comunitat. La rutina de la vida monàstica ens dóna la possibilitat de col·locar la nostra voluntat sota la guia de l’Esperit; però no és en si mateixa un objectiu. Per superar els nostres egoismes, per aprendre a identificar els nostres interessos i a nosaltres mateixos amb la comunitat ens cal no considerar els interessos privats en oposició als comunitaris. Com planteja sant Bernat és l’alliberament de la persona mitjançant la seva plena i madura participació en la vida comuna a través de l’oblació d’un mateix, amb caràcter martirial, és a dir amb el testimoni de la nostra vida, aquella que vàrem oferir al Senyor dipositant la nostra vocació sobre l’altar el dia de la professió. Hem rebut un regal, un do de Déu, la nostra vocació. Un talent no per ocultar sinó per fer-lo a treballar; una llavor no per enterrar sinó per sembrar. A les nostres mans està fer-la rendir, fer-la créixer.
diumenge, 30 d’octubre del 2016
QUANTS SALMS S’HAN DE CANTAR A LES HORES ESMENTADES
De la Regla de sant Benet
Capítol 17
1 Ja hem determinat l’ordenament de la salmòdia per als nocturns i per a les laudes. Ocupem-nos ara de les altres hores. 2 A prima s’han de dir tres salms, separats i no amb un sol glòria; 3 l’himne d’aquesta hora després del verset “O Déu, sortiu al meu ajut”, abans de començar els salms. 4 Acabats els tres salms, s’ha de recitar una lliçó, el verset, el Kyrie eleison i les pregàries finals. 5 A tèrcia, sexta i nona se celebrarà la pregària amb el mateix ordre, o sigui, el verset, l’himne de cada hora, tres salms, lliçó i verset, el Kyrie eleison, i les pregàries finals. 6 Si la comunitat és nombrosa, els salms es diran amb antífones; si és reduïda, seguits. 7 La sinaxi vespertina comprendrà quatre salms amb antífones. 8 Després d’aquests salms s’ha de recitar una lliçó; seguidament, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i amb l’oració dominical es fa el comiat. 9 Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s’han de dir seguits, sense antífona; 10 després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
L’ofici diví, l’Opus Dei, es caracteritza pel seu discórrer regular al llarg de la setmana i de cada jornada; es crea així un marc rutinari que ens permet aprofundir en la recerca de Déu, una eina per avançar en l’objectiu de la nostra vida de monjos. Sant Benet ens en presenta una estructura adaptada a les comunitats, però, en fer-ho, segueix expressant la seva concepció de l’Opus Dei a través de diverses petites coses que semblen potser banals en una primera lectura.
Els dos oficis principals del dia són, evidentment, Laudes i Vespres, que tenen una estructura similar. Escriu el beat Pau VI a la Constitució apostòlica Laudis Canticum que «a les Laudes i a les Vespres, com a parts fonamentals de tot l’Ofici, se’ls ha donat la màxima importància, ja que són, per la seva pròpia índole, la veritable oració del matí i de la tarda». La celebració de Laudes, a l’alba, té un marcat caràcter festiu, fins i tot al llarg de la setmana. El sentit és celebrar el triomf de la llum sobre la foscor, l’hora de la resurrecció del Senyor, del triomf de la vida sobre la mort. Els textos de Laudes són acuradament seleccionats per donar a aquesta celebració el sentit de la llum i de la resurrecció.
Els salms han estat sempre la part essencial de la pregària de l’Església, almenys a Occident. La raó és que representen un immens tresor d’adoració, lloança, acció de gràcies i també recullen totes les actituds que un creient pot tenir davant Déu, tant en moments de prova o de persecució com en moments de gran alegria. Són també una gran lectio divina que ens posa en contacte amb diversos segles d’experiència espiritual, amb la relació que han mantingut amb Déu unes quantes generacions de grans intercessors, així com la comunió amb la pregària de tot el poble. Aquesta és la raó per la qual Benet considera el Saltiri com l’aliment essencial de l’oració el monjo.
Podem i hem de pregar sempre i per a tothom; però ningú no pot pregar en nom dels altres, ho hem de fer cadascun de nosaltres i en comunitat. En la pregària hi ha quelcom de connatural al monjo i no pas una obligació. És un do per al creient pregar, i és do per a una comunitat cristiana pregar junts. L’ofici diví ha de ser per als monjos no només una preocupació individual, sinó una preocupació de la comunitat, ja que formen una comunitat que cerca Déu. És per això que el nostre dia a dia està ple de moments de pregària per a expressar aquesta oració contínua en comunitat, que esdevé així aliment i suport de la nostra vida.
En aquest capítol sant Benet ens fa adonar de tres elements comuns a totes les hores de l’ofici diví: els kyries, l’oració dominical i la benedicció.
La invocació Kyrie eleison (Senyor, tingueu pietat) revela en si mateixa dues realitats compreses per part de qui la dirigeix, i realitzades per part de qui la rep: l’aclamació i la súplica. L’aclamació és la lloança, l’honor i el reconeixement a Crist, Senyor de la glòria, del cel i de la terra, a qui nosaltres tenim com a Fill de Déu vencedor del pecat i de la mort. La súplica, és la petició dirigida al Senyor, perquè vessi la seva gràcia sobre nosaltres i ens auxiliï enmig de la nostra feblesa. Essent part dels ritus inicials de la missa i dels conclusius de l’ofici diví, aquesta invocació esdevé el crit confiat que els creients dirigim a Crist, que poc després ens parlarà en la litúrgia de la paraula, i se’ns donarà com a menjar en l’Eucaristia, o ens ha parlat mitjançant els salms i els càntics profètics i evangèlics en l’ofici diví.
El Parenostre, l’oració dominical, recull i expressa les necessitats humanes materials i espirituals: «Dóna’ns cada dia el nostre pa quotidià, i perdona’ns els nostres pecats» (Lc 11,3-4). I precisament a causa de les necessitats i de les dificultats de cada dia, Jesús ens exhorta amb força: «Jo us dic: demaneu i se us donarà; busqueu i trobareu; crideu i se us obrirà. Perquè tot el qui demana, rep; el qui busca, troba; i al qui crida, se li obrirà» (Lc 11,9-10). No es tracta de demanar per satisfer els propis desitjos, sinó més aviat per mantenir desperta l’amistat amb Déu, el qual, segueix dient l’Evangeli, «donarà l’Esperit Sant als quals l’hi demanin» (Lc 11,13). Ho van experimentar els antics pares del desert i també els contemplatius de tots els temps, que van arribar a ser, per raó de l’oració, vertaders amics de Déu (cf. Benet XVI, Àngelus 25 de juliol 2010).
La benedicció final és do i bé, un do espiritual en el sentit fort del terme, un do de l’Esperit invocant Déu sobre la comunitat. Amb la benedicció l’ofici diví conclou remarcant el caràcter de lloança del Senyor i remarca el sentit de l’home com a creatura espiritual. Glòria de Déu i record de la seva imatge en l’home són dos conceptes que van lligats i que en la benedicció final es fan presents. Benedicció trinitària perquè en l’ofici hem pregat al Pare, amb el llenguatge del Fill i sota l’alè de l’Esperit. Simbolitza que la nostra vocació en l’escola del servei diví no és sinó esdevenir homes de benedicció.
L’ofici diví és una pregària sense interrupció i en la mateixa celebració, quan la comunitat es reuneix per aquest motiu, manifesta la veritable naturalesa de l’Església en oració. És pregària de tota la família humana, pròpia de tot el cos de Jesucrist, l’Església; per això expressa la veu de l’estimada Esposa de Crist, els desitjos i vots de tot el poble cristià, les súpliques i peticions per les necessitats de tots els homes. És pregària de Crist i de l’Església que rep la seva unitat del cor de Crist; cal, doncs, que, mentre celebrem l’Ofici, reconeguem en Crist les nostres pròpies veus i reconeguem també la seva veu en nosaltres. L’ofici diví és coneixement de l’Escriptura, sobretot dels salms, que segueixen de prop i proclamen l’acció de Déu en la història de la salvació, que es commemora sense interrupció i anuncia així eficaçment la seva continuació en la vida dels homes (cf. Laudis Canticum).
L’ofici diví conforma un tot en la nostra jornada; si el vivim parcialment no vivim del tot la nostra vida com a monjos. De matines a completes recorrem un camí cada dia nou al qual no hem d’anteposar res. Venim al monestir a cercar Déu, i la pregària, l’ofici diví, com també la pregària personal, el contacte amb la Paraula i el treball, conformen la nostra jornada; un tot dirigit per avançar en aquesta escola de servei al Senyor, a qui lloem, a qui preguem, amb qui parlem, a qui cerquem.
Capítol 17
1 Ja hem determinat l’ordenament de la salmòdia per als nocturns i per a les laudes. Ocupem-nos ara de les altres hores. 2 A prima s’han de dir tres salms, separats i no amb un sol glòria; 3 l’himne d’aquesta hora després del verset “O Déu, sortiu al meu ajut”, abans de començar els salms. 4 Acabats els tres salms, s’ha de recitar una lliçó, el verset, el Kyrie eleison i les pregàries finals. 5 A tèrcia, sexta i nona se celebrarà la pregària amb el mateix ordre, o sigui, el verset, l’himne de cada hora, tres salms, lliçó i verset, el Kyrie eleison, i les pregàries finals. 6 Si la comunitat és nombrosa, els salms es diran amb antífones; si és reduïda, seguits. 7 La sinaxi vespertina comprendrà quatre salms amb antífones. 8 Després d’aquests salms s’ha de recitar una lliçó; seguidament, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i amb l’oració dominical es fa el comiat. 9 Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s’han de dir seguits, sense antífona; 10 després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
L’ofici diví, l’Opus Dei, es caracteritza pel seu discórrer regular al llarg de la setmana i de cada jornada; es crea així un marc rutinari que ens permet aprofundir en la recerca de Déu, una eina per avançar en l’objectiu de la nostra vida de monjos. Sant Benet ens en presenta una estructura adaptada a les comunitats, però, en fer-ho, segueix expressant la seva concepció de l’Opus Dei a través de diverses petites coses que semblen potser banals en una primera lectura.
Els dos oficis principals del dia són, evidentment, Laudes i Vespres, que tenen una estructura similar. Escriu el beat Pau VI a la Constitució apostòlica Laudis Canticum que «a les Laudes i a les Vespres, com a parts fonamentals de tot l’Ofici, se’ls ha donat la màxima importància, ja que són, per la seva pròpia índole, la veritable oració del matí i de la tarda». La celebració de Laudes, a l’alba, té un marcat caràcter festiu, fins i tot al llarg de la setmana. El sentit és celebrar el triomf de la llum sobre la foscor, l’hora de la resurrecció del Senyor, del triomf de la vida sobre la mort. Els textos de Laudes són acuradament seleccionats per donar a aquesta celebració el sentit de la llum i de la resurrecció.
Els salms han estat sempre la part essencial de la pregària de l’Església, almenys a Occident. La raó és que representen un immens tresor d’adoració, lloança, acció de gràcies i també recullen totes les actituds que un creient pot tenir davant Déu, tant en moments de prova o de persecució com en moments de gran alegria. Són també una gran lectio divina que ens posa en contacte amb diversos segles d’experiència espiritual, amb la relació que han mantingut amb Déu unes quantes generacions de grans intercessors, així com la comunió amb la pregària de tot el poble. Aquesta és la raó per la qual Benet considera el Saltiri com l’aliment essencial de l’oració el monjo.
Podem i hem de pregar sempre i per a tothom; però ningú no pot pregar en nom dels altres, ho hem de fer cadascun de nosaltres i en comunitat. En la pregària hi ha quelcom de connatural al monjo i no pas una obligació. És un do per al creient pregar, i és do per a una comunitat cristiana pregar junts. L’ofici diví ha de ser per als monjos no només una preocupació individual, sinó una preocupació de la comunitat, ja que formen una comunitat que cerca Déu. És per això que el nostre dia a dia està ple de moments de pregària per a expressar aquesta oració contínua en comunitat, que esdevé així aliment i suport de la nostra vida.
En aquest capítol sant Benet ens fa adonar de tres elements comuns a totes les hores de l’ofici diví: els kyries, l’oració dominical i la benedicció.
La invocació Kyrie eleison (Senyor, tingueu pietat) revela en si mateixa dues realitats compreses per part de qui la dirigeix, i realitzades per part de qui la rep: l’aclamació i la súplica. L’aclamació és la lloança, l’honor i el reconeixement a Crist, Senyor de la glòria, del cel i de la terra, a qui nosaltres tenim com a Fill de Déu vencedor del pecat i de la mort. La súplica, és la petició dirigida al Senyor, perquè vessi la seva gràcia sobre nosaltres i ens auxiliï enmig de la nostra feblesa. Essent part dels ritus inicials de la missa i dels conclusius de l’ofici diví, aquesta invocació esdevé el crit confiat que els creients dirigim a Crist, que poc després ens parlarà en la litúrgia de la paraula, i se’ns donarà com a menjar en l’Eucaristia, o ens ha parlat mitjançant els salms i els càntics profètics i evangèlics en l’ofici diví.
El Parenostre, l’oració dominical, recull i expressa les necessitats humanes materials i espirituals: «Dóna’ns cada dia el nostre pa quotidià, i perdona’ns els nostres pecats» (Lc 11,3-4). I precisament a causa de les necessitats i de les dificultats de cada dia, Jesús ens exhorta amb força: «Jo us dic: demaneu i se us donarà; busqueu i trobareu; crideu i se us obrirà. Perquè tot el qui demana, rep; el qui busca, troba; i al qui crida, se li obrirà» (Lc 11,9-10). No es tracta de demanar per satisfer els propis desitjos, sinó més aviat per mantenir desperta l’amistat amb Déu, el qual, segueix dient l’Evangeli, «donarà l’Esperit Sant als quals l’hi demanin» (Lc 11,13). Ho van experimentar els antics pares del desert i també els contemplatius de tots els temps, que van arribar a ser, per raó de l’oració, vertaders amics de Déu (cf. Benet XVI, Àngelus 25 de juliol 2010).
La benedicció final és do i bé, un do espiritual en el sentit fort del terme, un do de l’Esperit invocant Déu sobre la comunitat. Amb la benedicció l’ofici diví conclou remarcant el caràcter de lloança del Senyor i remarca el sentit de l’home com a creatura espiritual. Glòria de Déu i record de la seva imatge en l’home són dos conceptes que van lligats i que en la benedicció final es fan presents. Benedicció trinitària perquè en l’ofici hem pregat al Pare, amb el llenguatge del Fill i sota l’alè de l’Esperit. Simbolitza que la nostra vocació en l’escola del servei diví no és sinó esdevenir homes de benedicció.
L’ofici diví és una pregària sense interrupció i en la mateixa celebració, quan la comunitat es reuneix per aquest motiu, manifesta la veritable naturalesa de l’Església en oració. És pregària de tota la família humana, pròpia de tot el cos de Jesucrist, l’Església; per això expressa la veu de l’estimada Esposa de Crist, els desitjos i vots de tot el poble cristià, les súpliques i peticions per les necessitats de tots els homes. És pregària de Crist i de l’Església que rep la seva unitat del cor de Crist; cal, doncs, que, mentre celebrem l’Ofici, reconeguem en Crist les nostres pròpies veus i reconeguem també la seva veu en nosaltres. L’ofici diví és coneixement de l’Escriptura, sobretot dels salms, que segueixen de prop i proclamen l’acció de Déu en la història de la salvació, que es commemora sense interrupció i anuncia així eficaçment la seva continuació en la vida dels homes (cf. Laudis Canticum).
L’ofici diví conforma un tot en la nostra jornada; si el vivim parcialment no vivim del tot la nostra vida com a monjos. De matines a completes recorrem un camí cada dia nou al qual no hem d’anteposar res. Venim al monestir a cercar Déu, i la pregària, l’ofici diví, com també la pregària personal, el contacte amb la Paraula i el treball, conformen la nostra jornada; un tot dirigit per avançar en aquesta escola de servei al Senyor, a qui lloem, a qui preguem, amb qui parlem, a qui cerquem.
diumenge, 23 d’octubre del 2016
COM S’HA DE CELEBRAR LA LLOANÇA NOCTURNA A L’ESTIU
De la Regla de sant Benet
Capítol 10
1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms més amunt esmentat, 2 llevat que no s’han de llegir les lliçons al volum, perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d’aquestes tres lliçons només se n’ha de dir una, de memòria, de l’Antic Testament, seguida d’un responsori breu. 3 Tota la resta, que es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys de dotze salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el noranta-quatre.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Estiu i hivern la nostra jornada comença demanant al Senyor que obri els nostres llavis per proclamar la seva lloança. Comencem el dia, amb la pregària, quan encara és de nit, amb el contacte directe amb la Paraula, amb la lloança en sortir el sol i com a colofó, abans de qualsevol altra activitat, amb l’Eucaristia. Invoquem i lloem el Senyor que es fa present mitjançant la Paraula, que ressuscita altre cop amb la nova albada i que podem trobar en el pa i el vi, que esdevenen el seu cos i la seva sang.
Les primeres hores de la nostra jornada estan dedicades quasi en exclusivitat a la pregària, a la lloança del Senyor i de la seva creació. La nit, fins i tot encara avui, té quelcom de misteriós que fa que l’associem a la mort, al dubte, a la prova, a la malaltia, a la feblesa; amb el dia la vida ressorgeix, com Jesús, que vencé la mort a punta de dia, abans que les dones i els apòstols s’atansessin al sepulcre, essent encara fosc. El ritme de la nostra jornada té un regust, un record del decurs de la vida; el dia neix i mor per tornar a renéixer altre cop, així fem memorial del gran regal de la creació, com el cicle de la natura amb una primavera, un estiu, una tardor i un hivern.
Perquè Déu es present sempre i en tot lloc i a tothora mereix lloança. També en tot estat d’ànim Déu mereix la nostra lloança, és més fàcil quan és de dia, quan estem joiosos i no tenim por perquè és aleshores quan sembla que l’Evangeli doni més fruit; sembla més difícil quan la nit cau sobre nosaltres, el futur s’enfosqueix i les negres nuvolades de les nostres febleses ens ennegreixen encara més la nit.
Les matines no són una mera espera sinó un estat d’atenció vigilant; espera pacient i expectant del retorn escatològic de Crist, un retorn del qual no sabem ni el dia ni l’hora, però sí que estem certs que retornarà, per això també nosaltres quan encara és fosc ens dirigim al sepulcre. L’Ofici de la nit és un moment intens de lloança divina. Per sant Benet continua sent un moment fort de l’Opus Dei on es fa present l’esperit de la litúrgia monàstica. L’Ofici de la nit ha de ser principalment un temps de lloança que, adaptant-se a les estacions de la natura també s’adeqüi a les de la nostra vida.
En la reforma litúrgica, just després del Concili Vaticà II, una de les preocupacions fou alleugerir l’Ofici Diví, i hom no cregué necessari mantenir la tradició dels dotze salms a les vigílies, que sant Benet tan estima. Hi inclou, a més, una breu lliçó recitada de memòria. Un element interessant del text de sant Benet, que suggereix que s’esperava que els monjos se sabessin de memòria parts de l’Escriptura de tant freqüent que era el seu tracte amb la Paraula.
Ens diu Sant Bernat «El qui vol pregar no ha de tenir presents tan sols les circumstàncies del lloc, sinó també el temps oportú. El temps totalment lliure és el temps més còmode i apte, especialment quan la nit imposa un profund silenci. Llavors la pregària és més lliure i més pura. “Lleva’t i clama de nit, a cada relleu de les guàrdies. Que el teu cor es desbordi com l’aigua davant el Senyor. Alça les mans i suplica per la vida dels petits, que pels racons de les places defalleixen de fam.” Que en secret puja la pregària de nit, davant l’única presència del Senyor i de l’àngel que la recull per presentar-la a l’altar del cel» (Sermó 86 sobre el Càntic dels càntics).
Aquest diumenge també la litúrgia ens parla de pregar, ens presenta un text emblemàtic sobre la pregària. D’una banda un fariseu que prega satisfet pel que Déu li ha donat i del seu acompliment de la llei; de l’altra un publicà avergonyit que ni gosa aixecar la mirada del terra. Dues actituds davant de Déu que apareixen irreconciliables. Un prega donant gràcies, lloa Déu certament però per ser ell mateix tan bo i gran com Déu l’ha fet. Més que pregar el fariseu es mira al mirall i li agrada el que veu, no es dirigeix tant a Déu com a si mateix; es troba bé davant Déu i superior al cobrador d’impostos, perquè necessita d’un altre que ell creu inferior per sentir-se cofoi de si mateix; no sap pregar, no sap ni reconèixer la grandesa de Déu ni lloar-la, sembla que no necessiti Déu, en té prou amb ell mateix.
Quantes vegades no som uns monjos fariseus, autosatisfets i autocomplaents, als quals ni tan sols es pot fer la més mínima observació perquè es creuen la mesura de la vida monàstica. El publicà, en canvi, potser no s’ha adonat tan sols que hi ha el fariseu, no s’excusa, se sap pecador i el poc que diu és per reconèixer que no té res a oferir i molt a rebre; la seva és una pregària vertadera que l’encamina vers aquell qui és la veritat. Jesús ens mostra en l’Evangeli d’avui com hem d’acostar-nos a Ell, quan sap que la nostra pregària és autèntica, confiada i humil i s’allunya de l’autosatisfacció que és alhora autodestructora.
És així com vol que ens dirigim a Ell a trenc d’alba, trets de les ombres de la son, conscients però ja des de primera hora de les nostres limitacions. Obrir els nostres llavis per lloar al Senyor és el nostre primer gest de cada dia i tot seguit recorrem al salm 94, que potser de tan sentit que el tenim no li prestem massa atenció. Per sant Benet la seva importància ja se suposa de tan evident que és per a ell, per això ni el compta. En aquest bell text ens presentem davant Déu per lloar-lo perquè és la roca que ens salva, reconeixem que és Ell qui ens ha creat i que som el seu ramat, el seu poble i per això el celebrem amb crits de festa. Els nostres llavis s’obren cada dia per, abans que res, proclamar la lloança del Senyor, l’autor de la creació, d’aquesta creació que reneix cada dia i la resurrecció de la qual ens agafa vetllant per poder ser ben conscients de la grandesa del Senyor, de la meravella de la seva obra i del regal que ens ofereix amb un nou dia que, de bon matí, de nit encara, maldem per consagra-li, tot i que sabem que un moment o altre, o dos o tres moments del dia, o bé caurem en la supèrbia del fariseu o bé en la nostra feblesa, però el Senyor ens regala sempre un nou dia per a tornar a intentar-ho, perquè diguem com el salmista «Aclamaré el vostre amor així que apunti el dia» (Sl 59,17), i no siguem dels qui es refien de ser justos i tenen per no res a tots els altres, no sigui que no siguem dignes de rebre el perdó del Pare.
Capítol 10
1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms més amunt esmentat, 2 llevat que no s’han de llegir les lliçons al volum, perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d’aquestes tres lliçons només se n’ha de dir una, de memòria, de l’Antic Testament, seguida d’un responsori breu. 3 Tota la resta, que es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys de dotze salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el noranta-quatre.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Estiu i hivern la nostra jornada comença demanant al Senyor que obri els nostres llavis per proclamar la seva lloança. Comencem el dia, amb la pregària, quan encara és de nit, amb el contacte directe amb la Paraula, amb la lloança en sortir el sol i com a colofó, abans de qualsevol altra activitat, amb l’Eucaristia. Invoquem i lloem el Senyor que es fa present mitjançant la Paraula, que ressuscita altre cop amb la nova albada i que podem trobar en el pa i el vi, que esdevenen el seu cos i la seva sang.
Les primeres hores de la nostra jornada estan dedicades quasi en exclusivitat a la pregària, a la lloança del Senyor i de la seva creació. La nit, fins i tot encara avui, té quelcom de misteriós que fa que l’associem a la mort, al dubte, a la prova, a la malaltia, a la feblesa; amb el dia la vida ressorgeix, com Jesús, que vencé la mort a punta de dia, abans que les dones i els apòstols s’atansessin al sepulcre, essent encara fosc. El ritme de la nostra jornada té un regust, un record del decurs de la vida; el dia neix i mor per tornar a renéixer altre cop, així fem memorial del gran regal de la creació, com el cicle de la natura amb una primavera, un estiu, una tardor i un hivern.
Perquè Déu es present sempre i en tot lloc i a tothora mereix lloança. També en tot estat d’ànim Déu mereix la nostra lloança, és més fàcil quan és de dia, quan estem joiosos i no tenim por perquè és aleshores quan sembla que l’Evangeli doni més fruit; sembla més difícil quan la nit cau sobre nosaltres, el futur s’enfosqueix i les negres nuvolades de les nostres febleses ens ennegreixen encara més la nit.
Les matines no són una mera espera sinó un estat d’atenció vigilant; espera pacient i expectant del retorn escatològic de Crist, un retorn del qual no sabem ni el dia ni l’hora, però sí que estem certs que retornarà, per això també nosaltres quan encara és fosc ens dirigim al sepulcre. L’Ofici de la nit és un moment intens de lloança divina. Per sant Benet continua sent un moment fort de l’Opus Dei on es fa present l’esperit de la litúrgia monàstica. L’Ofici de la nit ha de ser principalment un temps de lloança que, adaptant-se a les estacions de la natura també s’adeqüi a les de la nostra vida.
En la reforma litúrgica, just després del Concili Vaticà II, una de les preocupacions fou alleugerir l’Ofici Diví, i hom no cregué necessari mantenir la tradició dels dotze salms a les vigílies, que sant Benet tan estima. Hi inclou, a més, una breu lliçó recitada de memòria. Un element interessant del text de sant Benet, que suggereix que s’esperava que els monjos se sabessin de memòria parts de l’Escriptura de tant freqüent que era el seu tracte amb la Paraula.
Ens diu Sant Bernat «El qui vol pregar no ha de tenir presents tan sols les circumstàncies del lloc, sinó també el temps oportú. El temps totalment lliure és el temps més còmode i apte, especialment quan la nit imposa un profund silenci. Llavors la pregària és més lliure i més pura. “Lleva’t i clama de nit, a cada relleu de les guàrdies. Que el teu cor es desbordi com l’aigua davant el Senyor. Alça les mans i suplica per la vida dels petits, que pels racons de les places defalleixen de fam.” Que en secret puja la pregària de nit, davant l’única presència del Senyor i de l’àngel que la recull per presentar-la a l’altar del cel» (Sermó 86 sobre el Càntic dels càntics).
Aquest diumenge també la litúrgia ens parla de pregar, ens presenta un text emblemàtic sobre la pregària. D’una banda un fariseu que prega satisfet pel que Déu li ha donat i del seu acompliment de la llei; de l’altra un publicà avergonyit que ni gosa aixecar la mirada del terra. Dues actituds davant de Déu que apareixen irreconciliables. Un prega donant gràcies, lloa Déu certament però per ser ell mateix tan bo i gran com Déu l’ha fet. Més que pregar el fariseu es mira al mirall i li agrada el que veu, no es dirigeix tant a Déu com a si mateix; es troba bé davant Déu i superior al cobrador d’impostos, perquè necessita d’un altre que ell creu inferior per sentir-se cofoi de si mateix; no sap pregar, no sap ni reconèixer la grandesa de Déu ni lloar-la, sembla que no necessiti Déu, en té prou amb ell mateix.
Quantes vegades no som uns monjos fariseus, autosatisfets i autocomplaents, als quals ni tan sols es pot fer la més mínima observació perquè es creuen la mesura de la vida monàstica. El publicà, en canvi, potser no s’ha adonat tan sols que hi ha el fariseu, no s’excusa, se sap pecador i el poc que diu és per reconèixer que no té res a oferir i molt a rebre; la seva és una pregària vertadera que l’encamina vers aquell qui és la veritat. Jesús ens mostra en l’Evangeli d’avui com hem d’acostar-nos a Ell, quan sap que la nostra pregària és autèntica, confiada i humil i s’allunya de l’autosatisfacció que és alhora autodestructora.
És així com vol que ens dirigim a Ell a trenc d’alba, trets de les ombres de la son, conscients però ja des de primera hora de les nostres limitacions. Obrir els nostres llavis per lloar al Senyor és el nostre primer gest de cada dia i tot seguit recorrem al salm 94, que potser de tan sentit que el tenim no li prestem massa atenció. Per sant Benet la seva importància ja se suposa de tan evident que és per a ell, per això ni el compta. En aquest bell text ens presentem davant Déu per lloar-lo perquè és la roca que ens salva, reconeixem que és Ell qui ens ha creat i que som el seu ramat, el seu poble i per això el celebrem amb crits de festa. Els nostres llavis s’obren cada dia per, abans que res, proclamar la lloança del Senyor, l’autor de la creació, d’aquesta creació que reneix cada dia i la resurrecció de la qual ens agafa vetllant per poder ser ben conscients de la grandesa del Senyor, de la meravella de la seva obra i del regal que ens ofereix amb un nou dia que, de bon matí, de nit encara, maldem per consagra-li, tot i que sabem que un moment o altre, o dos o tres moments del dia, o bé caurem en la supèrbia del fariseu o bé en la nostra feblesa, però el Senyor ens regala sempre un nou dia per a tornar a intentar-ho, perquè diguem com el salmista «Aclamaré el vostre amor així que apunti el dia» (Sl 59,17), i no siguem dels qui es refien de ser justos i tenen per no res a tots els altres, no sigui que no siguem dignes de rebre el perdó del Pare.
diumenge, 16 d’octubre del 2016
LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ
De la Regla sant Benet
Capítol 7,55
55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La Regla i l’exemple dels majors, el text, allò escrit i la vida, la tradició. «Davant de Déu no són justos els qui escolten la Llei: només són fets justos els qui la compleixen» (Rm 2,13). La Regla sols llegida, sols sentida, no va més enllà de ser un text més o menys bell, no té cap sentit en si mateixa. Sant Benet va escriure un text per ser viscut, aplicat i interpretat. La Regla neix de l’experiència personal de la vida monàstica de sant Benet i de tota la tradició monàstica viscuda fins a ell i que va ajudar-lo a formar-se com a monjo. L’exemple dels majors de què parla sant Benet pot ser entès en un sentit ampli com la tradició; talment com les dues fonts de magisteri definides per la Constitució dogmàtica Dei Verbum, en el Concili Vaticà II. Escriptura i tradició, dos conceptes dels quals certament molts anys més tard, el Concili, fa una síntesi entre el sola scriptura de la reforma luterana i el pes de la tradició remarcada per Trento. La tradició en l’Església té tres orígens: L’anunci i l’explanació del misteri cristià a partir de la memòria activa dels fets i les paraules de Jesús, duta a terme per l’Església, tant en l’Escriptura com en la regula fidei; el testimoni de vida cristiana, basat en la santedat, que concreta aquest missatge de salvació i el porta als extrems de la terra, i les estructures eclesials i sacramentals que expressen i vehiculen aquest missatge, cridades a verificar-se segons una praxi de conversió i de purificació, capaç de revalidar o no la tradició viva de l’Església arrelada en la font viva de l’Evangeli.
També la tradició monàstica s’arrela en una font viva, la Regla de sant Benet, que té per guia i fonament el mateix Evangeli, i la tradició la configuren d’una banda l’autoritat dels nostres pares en el monaquisme, anteriors, contemporanis i posteriors a sant Benet i de l’altra les estructures de la nostra vida monàstica, és a dir en el nostre cas l’Orde Cistercenc. Però aquesta tradició i aquestes estructures no són quelcom anquilosat i mort, es van fent dia rere dia i som nosaltres mateixos els qui les anem fent, en som els protagonistes, som els autors de la nostra pròpia tradició.
Quan algú arriba al monestir s’educa, s’introdueix o s’endinsa en la vida monàstica mitjançant la Regla però també per l’exemple dels majors, pel que hi veu, per com es viu aquesta Regla i com el qui arriba percep que es viu. La tradició monàstica no és el «sempre s’ha fet així» de la pura anècdota, és quelcom més profund; la tradició en la vida monàstica és una cadena de vides de monjos, on les baules de les nostres vides, algunes rovellades d’altres llustroses, es van concatenant al llarg dels segles. Per viure la Regla sant Benet no en cerca pas una obediència mecànica, com si fóssim uns autòmats; sant Benet ens demana de viure la Regla talment que l’espontaneïtat i la creativitat tinguin un lloc i donin els seus fruits.
Som al monestir per fer la voluntat de Déu, la d’aquell qui és la veritat, seguint els preceptes de l’Evangeli i aplicant-los a la vida monàstica, això no ho hem d’oblidar mai. Creativitat i espontaneïtat són elements per descobrir-nos a nosaltres mateixos, per endinsar-nos en allò que és el nostre vertader fonament i així avançar lliures tots junts cap a la vida eterna. Essent cada dia una mica més nosaltres mateixos i no allò que volem aparentar ser, anem també participant d’una identitat comunitària, d’una tradició, d’un exemple. Qui comença la vida monàstica o qui passa per un dels inevitables sotracs amb els quals anem creixent pot reaccionar contra tots els petits costums de la comunitat, trobant-los ridículs i desmarcant-se constantment dels altres, singularitzant-se, fent-se un monaquisme a mida. Però també es pot conformar exteriorment a tot sense assumir l’orientació de la comunitat i finalment perdre la pròpia identitat i alhora no compartir la identitat comunitària.
Una comunitat no és fa amb regles i costumaris de l’Orde; una comunitat es va fent, l’anem fent, conformant les nostres vides a Crist, vivint una vertadera vida espiritual. Cercant l’harmonia, l’odre i la unitat endinsats en un moviment més gran que nosaltres mateixos que s’arrela en tota una tradició. Cadascun de nosaltres som mestres de la vida monàstica, cal que ens aturem a pensar-ho; podem ser bons o maldestres; però som mestres perquè de la nostra manera de viure la vocació se’n desprenen uns ensenyaments que arriben als qui s’incorporen al monestir i als qui s’hi acostem com a hostes o com a visitants. Tots recordem germans de comunitat que ja ens han deixat i que han estat vertaders mestres per a nosaltres, fins i tot en aquells aspectes que nosaltres crèiem que no eren pas exemplars, de tot s’aprèn.
La vida del monestir, la vertadera vida que hem vingut a viure, l’anem fent tots i cadascun de nosaltres dia rere dia, hora a hora; ningú no ens pot substituir en aquesta tasca, no ens podem sostreure ni una estona perquè si ho fem, si abdiquem de viure com a monjos ni que sigui un instant, estarem donant un mal exemple. No podem esdevenir els nostres propis mestres, ens cal aprofitar el camí recorregut per la comunitat, la seva experiència de la vida monàstica, aprendre del que els altres han après i dels seus errors també i no voler ser els nostres propis guies, sovint cecs. La comunitat té molt a ensenyar-nos i la seva santedat, com la de l’Església, està més enllà de les faltes i de les mancances que inevitablement acompanyen sempre la nostra humanitat. L’exemple, «la tradició, en les múltiples formes de la tradició de la família, del poble, de l’educació i així successivament, és gairebé com una casa o mansió en la qual l’home viu» (Maur Esteva 2006); «la Tradició no és transmissió de coses o de paraules, d’una col•lecció de coses mortes. La Tradició és el riu viu que es remunta als orígens, el riu viu en el qual els orígens estan sempre presents. El gran riu que ens porta al port de l’eternitat. I en ser així, en aquest riu viu es realitza sempre de nou la paraula del Senyor “Heus aquí que jo estic amb vosaltres tots els dies, fins a la fi del món” (Mt 28,20)» (Benet XVI, 26 d’abril de 2006).
Capítol 7,55
55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La Regla i l’exemple dels majors, el text, allò escrit i la vida, la tradició. «Davant de Déu no són justos els qui escolten la Llei: només són fets justos els qui la compleixen» (Rm 2,13). La Regla sols llegida, sols sentida, no va més enllà de ser un text més o menys bell, no té cap sentit en si mateixa. Sant Benet va escriure un text per ser viscut, aplicat i interpretat. La Regla neix de l’experiència personal de la vida monàstica de sant Benet i de tota la tradició monàstica viscuda fins a ell i que va ajudar-lo a formar-se com a monjo. L’exemple dels majors de què parla sant Benet pot ser entès en un sentit ampli com la tradició; talment com les dues fonts de magisteri definides per la Constitució dogmàtica Dei Verbum, en el Concili Vaticà II. Escriptura i tradició, dos conceptes dels quals certament molts anys més tard, el Concili, fa una síntesi entre el sola scriptura de la reforma luterana i el pes de la tradició remarcada per Trento. La tradició en l’Església té tres orígens: L’anunci i l’explanació del misteri cristià a partir de la memòria activa dels fets i les paraules de Jesús, duta a terme per l’Església, tant en l’Escriptura com en la regula fidei; el testimoni de vida cristiana, basat en la santedat, que concreta aquest missatge de salvació i el porta als extrems de la terra, i les estructures eclesials i sacramentals que expressen i vehiculen aquest missatge, cridades a verificar-se segons una praxi de conversió i de purificació, capaç de revalidar o no la tradició viva de l’Església arrelada en la font viva de l’Evangeli.
També la tradició monàstica s’arrela en una font viva, la Regla de sant Benet, que té per guia i fonament el mateix Evangeli, i la tradició la configuren d’una banda l’autoritat dels nostres pares en el monaquisme, anteriors, contemporanis i posteriors a sant Benet i de l’altra les estructures de la nostra vida monàstica, és a dir en el nostre cas l’Orde Cistercenc. Però aquesta tradició i aquestes estructures no són quelcom anquilosat i mort, es van fent dia rere dia i som nosaltres mateixos els qui les anem fent, en som els protagonistes, som els autors de la nostra pròpia tradició.
Quan algú arriba al monestir s’educa, s’introdueix o s’endinsa en la vida monàstica mitjançant la Regla però també per l’exemple dels majors, pel que hi veu, per com es viu aquesta Regla i com el qui arriba percep que es viu. La tradició monàstica no és el «sempre s’ha fet així» de la pura anècdota, és quelcom més profund; la tradició en la vida monàstica és una cadena de vides de monjos, on les baules de les nostres vides, algunes rovellades d’altres llustroses, es van concatenant al llarg dels segles. Per viure la Regla sant Benet no en cerca pas una obediència mecànica, com si fóssim uns autòmats; sant Benet ens demana de viure la Regla talment que l’espontaneïtat i la creativitat tinguin un lloc i donin els seus fruits.
Som al monestir per fer la voluntat de Déu, la d’aquell qui és la veritat, seguint els preceptes de l’Evangeli i aplicant-los a la vida monàstica, això no ho hem d’oblidar mai. Creativitat i espontaneïtat són elements per descobrir-nos a nosaltres mateixos, per endinsar-nos en allò que és el nostre vertader fonament i així avançar lliures tots junts cap a la vida eterna. Essent cada dia una mica més nosaltres mateixos i no allò que volem aparentar ser, anem també participant d’una identitat comunitària, d’una tradició, d’un exemple. Qui comença la vida monàstica o qui passa per un dels inevitables sotracs amb els quals anem creixent pot reaccionar contra tots els petits costums de la comunitat, trobant-los ridículs i desmarcant-se constantment dels altres, singularitzant-se, fent-se un monaquisme a mida. Però també es pot conformar exteriorment a tot sense assumir l’orientació de la comunitat i finalment perdre la pròpia identitat i alhora no compartir la identitat comunitària.
Una comunitat no és fa amb regles i costumaris de l’Orde; una comunitat es va fent, l’anem fent, conformant les nostres vides a Crist, vivint una vertadera vida espiritual. Cercant l’harmonia, l’odre i la unitat endinsats en un moviment més gran que nosaltres mateixos que s’arrela en tota una tradició. Cadascun de nosaltres som mestres de la vida monàstica, cal que ens aturem a pensar-ho; podem ser bons o maldestres; però som mestres perquè de la nostra manera de viure la vocació se’n desprenen uns ensenyaments que arriben als qui s’incorporen al monestir i als qui s’hi acostem com a hostes o com a visitants. Tots recordem germans de comunitat que ja ens han deixat i que han estat vertaders mestres per a nosaltres, fins i tot en aquells aspectes que nosaltres crèiem que no eren pas exemplars, de tot s’aprèn.
La vida del monestir, la vertadera vida que hem vingut a viure, l’anem fent tots i cadascun de nosaltres dia rere dia, hora a hora; ningú no ens pot substituir en aquesta tasca, no ens podem sostreure ni una estona perquè si ho fem, si abdiquem de viure com a monjos ni que sigui un instant, estarem donant un mal exemple. No podem esdevenir els nostres propis mestres, ens cal aprofitar el camí recorregut per la comunitat, la seva experiència de la vida monàstica, aprendre del que els altres han après i dels seus errors també i no voler ser els nostres propis guies, sovint cecs. La comunitat té molt a ensenyar-nos i la seva santedat, com la de l’Església, està més enllà de les faltes i de les mancances que inevitablement acompanyen sempre la nostra humanitat. L’exemple, «la tradició, en les múltiples formes de la tradició de la família, del poble, de l’educació i així successivament, és gairebé com una casa o mansió en la qual l’home viu» (Maur Esteva 2006); «la Tradició no és transmissió de coses o de paraules, d’una col•lecció de coses mortes. La Tradició és el riu viu que es remunta als orígens, el riu viu en el qual els orígens estan sempre presents. El gran riu que ens porta al port de l’eternitat. I en ser així, en aquest riu viu es realitza sempre de nou la paraula del Senyor “Heus aquí que jo estic amb vosaltres tots els dies, fins a la fi del món” (Mt 28,20)» (Benet XVI, 26 d’abril de 2006).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)