De la Regla de sant Benet
Capítol 2,1-10
1 L’abat que és digne de regir el monestir s’ha de recordar sempre de com l’anomenen i ha d’acomplir amb fets el nom de superior. 2 Hom creu, en efecte, que actua en lloc del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix nom, 3 segons el que diu l’Apòstol: «Heu rebut l’esperit de fills adoptius que ens fa clamar: Abbà, Pare». 4 Per tant, l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor, 5 sinó que els seus manaments i la seva doctrina difonguin en els cors dels deixebles el llevat de la justícia divina. 6 Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu. 7 I que sàpiga l’abat que s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. 8 Però també, si ha esmerçat tota la diligència de pastor pel ramat inquiet i desobedient, i ha posat tota la cura en llurs accions malsanes, 9 el pastor, absolt en el judici del Senyor, li podrà dir amb el profeta: «No he amagat la vostra justícia en el meu cor, he proclamat la vostra veritat i la vostra salvació; però ells m’han desdenyat i m’han menyspreat». 10 I aleshores, finalment, que la mort prevalgui com a càstig sobre les ovelles indòcils a la seva cura.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Escoltàvem aquesta setmana a Matines un sermó de sant Bernat sobre l’Ascensió del Senyor; en ell sant Bernat parlava de la sol·licitud paternal del pastor, de l’únic i vertader pastor que no és altre que Crist. Per un d’aquells lapsus que passen de tant en tant la paraula sol·licitud, que emprava sant Bernat, va sonar com a solitud. Una casualitat ocurrent ja que ambdues paraules poden definir alhora en un aspecte i un altre la tasca del pastor, del bisbe, de l’abat, del rector, del superior i no cal dir del Papa. Sol·licitud cap als altres, postergant en certa manera allò que pot interessar a nivell personal, per allò altre que interessa al conjunt de la comunitat. Solitud que podem experimentar també en comunitat i és un sentiment que per exemple m’han comunicat alguns abats del nostre Orde aquestes darreres setmanes durant la pandèmia, em deien que se sentien sols tot i estar enmig d’una comunitat i formar-ne part activa. Evidentment no són sentiments aquests tant sols del superior, perquè sol·lícits ho hem de ser tots, els uns envers els altres i sols ens hi sentim tots un moment o altre de la nostra vida o de la nostra jornada.
Ens diu sant Benet que per l’abat, com per qualsevol monjo, el model és Crist, el pastor sol·lícit per excel·lència. Aleshores, com saber com actuar? Sant Benet ens respon que seguint els preceptes del Senyor, no establint ni manant ni fent res al marge d’aquests. La doctrina sembla per a sant Benet un fonament essencial del qual ha de brollar l’obediència per evitar de totes, totes que la mort prevalgui sobre les ovelles inquietes, desobedients que sols pensen en accions malsanes. D’aquí que sigui tant important, que sigui fonamental pouar un cop i un altre en aquells elements que ens donen la pauta per a la nostra vida com a monjos: l’Evangeli, la Regla, l’ensenyament dels sants Pares i l’exemple dels ancians. D’aquí és d’on tots plegats hem de treure les coses noves i velles que ens han d’ajudar a fer camí cap a la vida eterna, sortint-nos-en ben parats de l’examen en el terrible judici de Déu o al menys intentant-ho.
La nostra fragilitat, les nostres debilitats tant físiques com morals, ens fan semblants a aquell edifici del que ens parlava també aquesta setmana sant Lleó el Gran quan escoltàvem un fragment del seu Tractat sobre el dejuni quaresmal. Ens afecten les infiltracions de les humitats de l’egoisme, la fúria de les tempestes de les temptacions o el pas dels anys ens deteriora la humilitat; per això ens cal exercir una vigilància assídua per tal de que res de desordenat o d’impur no s’infiltri en la nostra ànima. Perquè les infiltracions sempre són perilloses, per petites que semblin en un principi, poden acabar provocant un esfondrament. Cal recórrer a qui ens ajudi per tal d’evitar-ho i com ens deia sant Lleó el Gran el nostre edifici no pot subsistir de cap de les maneres sense la protecció prèvia del creador. «O és que hi algú tant insolent i superb que es considera tan immaculat o immune fins al punt de no necessitar cap mena de renovació?» afegia. No, no som ni insolents, ni superbs, o al menys cap de nosaltres pretén ser-ho ja que ni que sigui pel record del terrible judici intentem de ser diligents en el nostre camí, sol·lícits cap a Déu i cap als germans, tot i ser febles.
Hem de ser tots conscients, però, que viure en comunitat és en primer lloc una riquesa, però implica certament renúncies. No és pas estrany que un o altre acudeixi al superior per demanar quelcom, fins i tot existeix el risc de que algú, Déu no ho vulgui, cerqui en certa manera el seu profit personal, treure un avantatge davant dels altres. Aleshores ens podem plantejar si allò que demano per a mi, si també els altres ho demanessin quina seria la conseqüència, a vegades no pas bona; aquí la sol·licitud no significaria pas atendre una petició forassenyada. Darrere de tota comunitat, de tot grup, hi ha d’haver la corresponsabilitat; ho citava la lectura de l’entrevista amb el Cardenal Tarancón que escoltem al refetor, posant-ho en boca del Papa Pius XII «corresponsabilitat de tots en bé de la societat —aquí podem posar-hi ara nosaltres en bé de la comunitat— i és això el que correspon a persones racionals i lliures.» Perquè la nostra vocació, la resposta que hem donat a la crida del Senyor és racional i lliure, madura; ara bé hem d’estar convençuts, certs de què vol dir respondre a la crida.
Fa un temps un hoste amb certa inquietud vocacional manifestava una determinada feblesa, no pas menor, afegia però que treballava bé i acomplia l’horari de la pregària. Però no es tracta tant sols de treballar, que també, d’acomplir un horari, que també, sinó sobretot de que darrera de tot plegat hi hagi una recta intenció i si a una feblesa, a una infiltració, no li donem la importància adequada pot acabar per ensorrar la casa i afectar greument l’estructura de les cases veïnes. La solidesa dels fonaments de la nostra vocació, la sana doctrina fonamentada en els preceptes del Senyor, ens hi ha d’ajudar. Per això sant Benet en aquest capítol segon examina la figura del superior en relació amb la doctrina espiritual que ha d’ensenyar; mentre que al capítol 64 parla més aviat de l’elecció de l’abat i de les tasques que li han estat encomanades; tot i que se’n parli de l’abat gairebé a tota la Regla i de manera especial en la secció disciplinària o quan tracta de les diferents responsabilitats o oficis.
Però en aquest capítol una frase sintetitza tot el seu contingut, una frase profunda i alhora esborronadora, L’abat pren el lloc de Crist al monestir; una idea que ja ve de la Regla del Mestre i que sintetitza que l’ideal de qualsevol comunitat monàstica és la comunitat apostòlica. Model i repte a la vegada. «La comunitat religiosa és un do de l’Esperit, abans de ser una construcció humana. (...) Té el seu origen en l’amor de Déu difós en els cors per mitjà de l’Esperit, (...) Per tant, no es pot comprendre la comunitat religiosa sense partir de que és do de Déu, que és un misteri i que endinsa les seves arrels en el cor mateix de la Trinitat santa i santificadora, que la vol com a part del misteri de l’Església per a la vida del món.» (VFC, 8), com ens diu el document Vida fraterna en comunitat de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica. Sol·lícits doncs a rebre el do de l’Esperit, en solitud per rebre l’amor del Pare, no anteposant res al Crist, soli Deo, tant sols Déu.
diumenge, 28 de juny del 2020
diumenge, 21 de juny del 2020
EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS
De la Regla de sant Benet
Capítol 72
1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Hi ha un zel que prové de l’amargor, és aquell zel amb el que fem mal als altres, però que sobretot ens autodestrueix, perquè ens paralitza, ens domina i fins i tot acaba provocant com a efecte secundari alteracions en la nostra salut. Aquest mal zel neix de l’enveja, del inconformisme amb nosaltres mateixos i apareix quan lluny d’assumir les nostres febleses tant físiques com morals, les projectem de mala manera sovint contra els germans. No ens enganyéssim pas, tots el practiquem un cop o un altre i ens porta al tancament o a l’exageració, a intentar voler desaparèixer del focus d’atenció o a voler ser la núvia a la boda, el nen al bateig i el mort a l’enterrament, com es diu de manera col•loquial però ben realista. Amb aquest mal zel dominant-nos, no podem viure essent centre d’atenció o no podem fer-ho sense ser aquí i allà protagonistes de tot, volent escoltar tothora elogis vinguin o no a compte i és clar aleshores els altres ens comencen a fer nosa i son víctimes del nostre mal zel i nosaltres també, no ho oblidem, perquè sempre som els primers perjudicats. Ho sentim sovint a Sexta de boca de l’apòstol: «Ajudeu-vos a portar les càrregues els uns als altres, i compliu així la llei de Crist. Si algú es pensa ser alguna cosa, quan de fet no és res, s’enganya a si mateix. Més aviat, que cadascú examini la seva pròpia conducta; llavors, si troba motius per a gloriar-se, serà veient-se a ell mateix i no comparant-se amb els altres.» (Ga 6,2-4). Sant Benet ens ve a dir que així no, que així no anem bé, perquè aquest zel amarg i dolent per ell mateix, no fa sinó amargar-nos i fer-nos dolents, ens empeny a un vertader infern i ens allunya de Déu.
Però el zel, ser zelós no és de per si dolent, ans al contrari, el zel ben entès ens pot ajudar en la nostra vida, perquè ens allunya dels vicis i ens porta a Déu i a la vida eterna, que és allí cap on anem o bé cap on hauríem de voler anar. Sant Benet ens va parlant al llarg de la Regla d’aquest zel, per exemple el demana al principiant per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions. No podem oblidar-ho pas al llarg de tota la nostra vida monàstica, aquest zel bo i profitós ens ha d’acompanyar sempre i no hem de perdre mai el zel per la pregària, per l’obediència, per la humilitat. Aquest bon zel ens porta no pas a la destructora enveja o a la malsana indiferència o superioritat, sinó a honorar-nos els uns als altres. Els uns als altres, no vol dir que tots els altres m’honorin a mi o que estiguin obligats a fer-ho, sinó a honorar-nos mútuament i aquí sant Benet es ben clar, ens diu que això tant sols es pot fer si partim de la base del reconeixement de les nostres febleses tant físiques com morals i de les dels altres, i un cop reconeguts febles no hem acabat el procés, aleshores cal portar-ho amb paciència. Aquest portar-ho amb paciència no és tampoc un anar dient “ai Senyor, ai Senyor, quina paciència que haig de tenir amb aquests germans meus, pobres pecadors” i anar sospirant dia i nit. Sant Benet es de nou ben clar, suportar-nos amb paciència és obeir-nos els uns als altres amb emulació; que vol dir cercar d’igualar o de superar algú en alguna cosa, l’emulació no és enveja sinó concórrer, superar-se, en aquest cas les pròpies febleses. En l’arrel de tot plegat hi ha o bé el desig de buscar tant sols allò que ens sembla útil per a nosaltres o bé el que ho sigui per als altres. La primera postura representa el zel dolent i amarg que ens allunya de Déu; la segona el zel bo que allunya dels vicis i ens porta cap a Déu. Accions concretes per avançar en aquesta bona direcció ens les proposa el mateix sant Benet: practicar desinteressadament la caritat fraterna, témer Déu amb amor, estimar amb sinceritat i humilitat. Sant Benet demostra conèixer molt bé la vida comunitària, perquè ara aquí ens parla de ser caritatius però no per interès, no per a rebre de nou la caritat que donem i si pot ser amb escreix, sinó practicar-la desinteressadament. La sinceritat i la humilitat han d’estar en l’arrel de la pràctica de la caritat, si no hi són de res no val que les practiquem, perquè aleshores no deixa de ser la nostra vida un mercadeig de sentiments i d’actituds.
Darrera de tot no hi ha altre cosa que el Crist, qui si no? A Ell no li hem d’anteposar res, absolutament res; ni allò que ens sembla útil a nosaltres, ni cap altra objectiu que no pot esdevenir sinó innoble davant de l’enorme noblesa del Crist. Seguir-lo per que ens porti cap a la vida eterna. La darrera frase d’aquest capítol esdevé per sí mateixa un resum de tota la Regla: Crist com a model i únic mitjancer; la vida eterna, la vida en plenitud, a la casa del Pare com a únic objectiu. Som febles, ho sabem, ho hem de saber per a poder superar-ho, per a poder anar vencent les dificultats amb les esplèndides i fortíssimes armes de l’obediència, amb aquesta inigualable arma que és el bon zel. Déu no s’imposa, és molt zelós, amb un zel inimitable, de la nostra llibertat i vol que lliurament ens obeïm amb emulació els uns als altres, que cerquem allò que és útil per als altres, que practiquem desinteressadament la caritat fraterna. Al darrera de tot això hi ha el temor de Déu amb amor, és tant sols aquest amor temorós que ens pot moure cap al Crist i anant cap a Ell, apropar-nos amb afecte sincer i humil als germans. En paraules del Papa Benet XVI: «Sant Benet (...) va indicar als seus seguidors com a objectiu fonamental de l’existència, més encara, l’únic, la recerca de Déu: Quaerere Deum. Però sabia que, quan el creient entra en relació profunda amb Déu, no pot acontentar-se amb viure de manera mediocre segons una ètica minimalista i una religiositat superficial. (...) Sant Benet va prendre de sant Ciprià [una expressió] que sintetitza en la seva Regla el programa de vida dels monjos: Nihil amori Christi praeponere, «No anteposar res a l’amor de Crist». En això consisteix la santedat, proposta que val per a tot cristià.» (19 juliol 2005).
Capítol 72
1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Hi ha un zel que prové de l’amargor, és aquell zel amb el que fem mal als altres, però que sobretot ens autodestrueix, perquè ens paralitza, ens domina i fins i tot acaba provocant com a efecte secundari alteracions en la nostra salut. Aquest mal zel neix de l’enveja, del inconformisme amb nosaltres mateixos i apareix quan lluny d’assumir les nostres febleses tant físiques com morals, les projectem de mala manera sovint contra els germans. No ens enganyéssim pas, tots el practiquem un cop o un altre i ens porta al tancament o a l’exageració, a intentar voler desaparèixer del focus d’atenció o a voler ser la núvia a la boda, el nen al bateig i el mort a l’enterrament, com es diu de manera col•loquial però ben realista. Amb aquest mal zel dominant-nos, no podem viure essent centre d’atenció o no podem fer-ho sense ser aquí i allà protagonistes de tot, volent escoltar tothora elogis vinguin o no a compte i és clar aleshores els altres ens comencen a fer nosa i son víctimes del nostre mal zel i nosaltres també, no ho oblidem, perquè sempre som els primers perjudicats. Ho sentim sovint a Sexta de boca de l’apòstol: «Ajudeu-vos a portar les càrregues els uns als altres, i compliu així la llei de Crist. Si algú es pensa ser alguna cosa, quan de fet no és res, s’enganya a si mateix. Més aviat, que cadascú examini la seva pròpia conducta; llavors, si troba motius per a gloriar-se, serà veient-se a ell mateix i no comparant-se amb els altres.» (Ga 6,2-4). Sant Benet ens ve a dir que així no, que així no anem bé, perquè aquest zel amarg i dolent per ell mateix, no fa sinó amargar-nos i fer-nos dolents, ens empeny a un vertader infern i ens allunya de Déu.
Però el zel, ser zelós no és de per si dolent, ans al contrari, el zel ben entès ens pot ajudar en la nostra vida, perquè ens allunya dels vicis i ens porta a Déu i a la vida eterna, que és allí cap on anem o bé cap on hauríem de voler anar. Sant Benet ens va parlant al llarg de la Regla d’aquest zel, per exemple el demana al principiant per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions. No podem oblidar-ho pas al llarg de tota la nostra vida monàstica, aquest zel bo i profitós ens ha d’acompanyar sempre i no hem de perdre mai el zel per la pregària, per l’obediència, per la humilitat. Aquest bon zel ens porta no pas a la destructora enveja o a la malsana indiferència o superioritat, sinó a honorar-nos els uns als altres. Els uns als altres, no vol dir que tots els altres m’honorin a mi o que estiguin obligats a fer-ho, sinó a honorar-nos mútuament i aquí sant Benet es ben clar, ens diu que això tant sols es pot fer si partim de la base del reconeixement de les nostres febleses tant físiques com morals i de les dels altres, i un cop reconeguts febles no hem acabat el procés, aleshores cal portar-ho amb paciència. Aquest portar-ho amb paciència no és tampoc un anar dient “ai Senyor, ai Senyor, quina paciència que haig de tenir amb aquests germans meus, pobres pecadors” i anar sospirant dia i nit. Sant Benet es de nou ben clar, suportar-nos amb paciència és obeir-nos els uns als altres amb emulació; que vol dir cercar d’igualar o de superar algú en alguna cosa, l’emulació no és enveja sinó concórrer, superar-se, en aquest cas les pròpies febleses. En l’arrel de tot plegat hi ha o bé el desig de buscar tant sols allò que ens sembla útil per a nosaltres o bé el que ho sigui per als altres. La primera postura representa el zel dolent i amarg que ens allunya de Déu; la segona el zel bo que allunya dels vicis i ens porta cap a Déu. Accions concretes per avançar en aquesta bona direcció ens les proposa el mateix sant Benet: practicar desinteressadament la caritat fraterna, témer Déu amb amor, estimar amb sinceritat i humilitat. Sant Benet demostra conèixer molt bé la vida comunitària, perquè ara aquí ens parla de ser caritatius però no per interès, no per a rebre de nou la caritat que donem i si pot ser amb escreix, sinó practicar-la desinteressadament. La sinceritat i la humilitat han d’estar en l’arrel de la pràctica de la caritat, si no hi són de res no val que les practiquem, perquè aleshores no deixa de ser la nostra vida un mercadeig de sentiments i d’actituds.
Darrera de tot no hi ha altre cosa que el Crist, qui si no? A Ell no li hem d’anteposar res, absolutament res; ni allò que ens sembla útil a nosaltres, ni cap altra objectiu que no pot esdevenir sinó innoble davant de l’enorme noblesa del Crist. Seguir-lo per que ens porti cap a la vida eterna. La darrera frase d’aquest capítol esdevé per sí mateixa un resum de tota la Regla: Crist com a model i únic mitjancer; la vida eterna, la vida en plenitud, a la casa del Pare com a únic objectiu. Som febles, ho sabem, ho hem de saber per a poder superar-ho, per a poder anar vencent les dificultats amb les esplèndides i fortíssimes armes de l’obediència, amb aquesta inigualable arma que és el bon zel. Déu no s’imposa, és molt zelós, amb un zel inimitable, de la nostra llibertat i vol que lliurament ens obeïm amb emulació els uns als altres, que cerquem allò que és útil per als altres, que practiquem desinteressadament la caritat fraterna. Al darrera de tot això hi ha el temor de Déu amb amor, és tant sols aquest amor temorós que ens pot moure cap al Crist i anant cap a Ell, apropar-nos amb afecte sincer i humil als germans. En paraules del Papa Benet XVI: «Sant Benet (...) va indicar als seus seguidors com a objectiu fonamental de l’existència, més encara, l’únic, la recerca de Déu: Quaerere Deum. Però sabia que, quan el creient entra en relació profunda amb Déu, no pot acontentar-se amb viure de manera mediocre segons una ètica minimalista i una religiositat superficial. (...) Sant Benet va prendre de sant Ciprià [una expressió] que sintetitza en la seva Regla el programa de vida dels monjos: Nihil amori Christi praeponere, «No anteposar res a l’amor de Crist». En això consisteix la santedat, proposta que val per a tot cristià.» (19 juliol 2005).
diumenge, 14 de juny del 2020
EL PRIOR DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 65
1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet sap que tot sovint s’originen escàndols greus als monestirs, Déu no ho vulgui. En aquesta part final del primer redactat de la Regla, es refereix a l’abat, a l’ordre de la comunitat, als forasters, siguin monjos o sacerdots, i als porters. Com no pot ser d’altra manera no és una imatge idíl·lica o bucòlica la que ens dona, sinó ben realista. Sant Benet sap que les passions humanes, per molt que maldem per supera-les, ens fan caure un cop i un altre en els mateixos paranys. Per vèncer-los, en tot moment ens ha de guiar una intenció pura i el zel de Déu, aquell bon zel del que ens parla la mateixa Regla. Però l’ensuperbiment, les enveges, les renyines, les calumnies, les gelosies, les discòrdies, l’adulació i els desordres malden per abrusar les nostres ànimes.
Som humans, no deixem de ser-ho pel fet de ser monjos; ara bé, nosaltres no podem al·legar ignorància, desconeixement. Sabem que l’Evangeli i la Regla són la nostra norma de vida, que menysprear els seus ensenyaments, ens porta a perdre la pau i la caritat, tant personal com comunitària. El que ens diu en aquest capítol sant Benet referent al Prior, com quan ens parla de l’administrador, dels sacerdots del monestir o del mateix abat, està guiat per una mateixa idea; cal observar més sol·lícitament els preceptes de la Regla com més responsabilitat ens ha estat confiada. No si val, doncs, per a sant Benet aquella idea de que un cop feta la professió solemne ja hem arribat a la fi i podem seguir, mal interpretant-la, aquella dita de sant Agustí, fes el que vulguis; si no estimem la Regla no hem arribat enlloc; perquè el mateix sant Benet estableix que els qui han d’estudiar, menjar i dormir són els nouvinguts, no pas els qui ja hem deixat sobre l’altar la cèdula que ofrena al Senyor la nostra vida.
Malgrat compartir l’objectiu de cercar Déu en el clos del monestir, malgrat militar o lluitar per militar sota una mateixa Regla, Déu ens ha fet diversos i aquí rau la riquesa i també les no poques dificultats de la vida comunitària. Sant Benet estableix per això l’organització del monestir en deganies, perquè encomanant-ho a molts, ningú se’n pugui enorgullir tot sol. Aquesta tasca que se’ns encomana l’hem de complir amb respecte, sense actuar en contra de la voluntat i de la disposició de l’abat, no perquè ell s’ho hagi pres sinó per honor i amor del Crist, com ens diu sant Benet al capítol 63. Complir-ho tot amb respecte, significa ocupar-nos-hi amb totes les nostres forces i alhora respectar la tasca encomanada als altres.
Deia fa ja uns anys, l’any 2000, a un grup d’abats benedictins reunits a Roma a Sant Anselm, el qui era aleshores mestre general dels dominics, Timothy Radcliffe, que les nostres vides no adquireixen forma o significat ascendint un escalafó o essent promoguts. Som tan sols germans i germanes, frares, monjos i monges. Mai podem aspirar a més. Un soldat o un universitari que tingui èxit pot pujar professionalment a través dels diversos graus. Les seves vides demostren el seu valor, en tant que són promoguts fins a ser catedràtics o generals. Però això no es compleix en el nostre cas. L’única escala que existeix a la Regla de Sant Benet és l’escala de la humilitat. Segurament els monjos algunes vegades alimentem desitjos secrets de fer carrera i somien amb la glòria de ser majordoms, priors, abats o fins i tot abats generals. I afegia el P. Radcliffe amb una certa ironia: «Crec que molts monjos es miren al mirall imaginant-se com estarien amb pectoral, o fins i tot amb mitra, i pot ser que algun esbossi una benedicció quan creu que ningú el mira. [El mateix podríem dir respecte a qualsevol altre ofici o degania, sigui prior, majordom, hostatger, refetorer o cuiner]. Però sabem tots molt bé que les nostres vides adquireixen el seu sentit, no per ser promoguts, sinó perquè [som monjos i com a tals] ens trobem en camí cap al Regne. La Regla se’ns dóna, diu Sant Benet, per a apressar la nostra arribada a la llar celestial.» (El trono de Dios. El papel de los monasterios en el Nuevo Milenio).
Per a Sant Benet és molt important la lleialtat. Quan a un se li dóna una autoritat major és perquè l’exerceixi amb humilitat, honestedat i lleialtat. Tots sabem que la temptació sorgeix amb freqüència portant-nos a vegades a actituds destructives, encegant-nos la ment i enterbolint les relacions. La vida monàstica en estar sempre junts i en un lloc clos, fa que el monestir es transformi en un indret propici per a posar a prova les relacions humanes, sorgint enfrontaments, divisions on cadascú busca imposar el seu criteri, sigui abellint un determinat càrrec, sigui volent exercir de poder en l’ombra, una idea aquesta que acostuma a acabar en frustració. També al monestir la realitat humana es presenta en tota la seva cruesa, perquè els monjos som homes i on hi ha homes hi ha humanitat, com deia un dia l’abat Maur Esteva. Això lluny de desanimar-nos, ens ha de fer veure el monestir com un lloc per a créixer, sense escandalitzar-nos de la duresa de capítols de la Regla com aquest, perquè tot això existeix arreu de manera més o menys explícita, però cal que en el nostre cas, existeixi també l’obstinació sincera per superar-ho.
Com escoltàvem ahir recollint el pensament del Cardenal Tarancón «Hem de reconèixer que les persones humanes som una contradicció vivent. Nosaltres sabem el que volem, però la realitat no està mai d’acord amb els nostres desitjos, són dos camins distints. I per a justificar-nos, acomodem l’ideal a la nostra petitesa i arribem a creure que una manera de comportar-se és absolutament cristiana [en el nostre cas podríem afegir monàstica] perquè nosaltres posem aquesta intenció per damunt de tot, encara que oblidem el més important, que és la caritat, l’amor i el servei als germans.» (NICOLÀS, Fúlvia. Converses amb un Cardenal valencià, pàg. 43-45).
Capítol 65
1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet sap que tot sovint s’originen escàndols greus als monestirs, Déu no ho vulgui. En aquesta part final del primer redactat de la Regla, es refereix a l’abat, a l’ordre de la comunitat, als forasters, siguin monjos o sacerdots, i als porters. Com no pot ser d’altra manera no és una imatge idíl·lica o bucòlica la que ens dona, sinó ben realista. Sant Benet sap que les passions humanes, per molt que maldem per supera-les, ens fan caure un cop i un altre en els mateixos paranys. Per vèncer-los, en tot moment ens ha de guiar una intenció pura i el zel de Déu, aquell bon zel del que ens parla la mateixa Regla. Però l’ensuperbiment, les enveges, les renyines, les calumnies, les gelosies, les discòrdies, l’adulació i els desordres malden per abrusar les nostres ànimes.
Som humans, no deixem de ser-ho pel fet de ser monjos; ara bé, nosaltres no podem al·legar ignorància, desconeixement. Sabem que l’Evangeli i la Regla són la nostra norma de vida, que menysprear els seus ensenyaments, ens porta a perdre la pau i la caritat, tant personal com comunitària. El que ens diu en aquest capítol sant Benet referent al Prior, com quan ens parla de l’administrador, dels sacerdots del monestir o del mateix abat, està guiat per una mateixa idea; cal observar més sol·lícitament els preceptes de la Regla com més responsabilitat ens ha estat confiada. No si val, doncs, per a sant Benet aquella idea de que un cop feta la professió solemne ja hem arribat a la fi i podem seguir, mal interpretant-la, aquella dita de sant Agustí, fes el que vulguis; si no estimem la Regla no hem arribat enlloc; perquè el mateix sant Benet estableix que els qui han d’estudiar, menjar i dormir són els nouvinguts, no pas els qui ja hem deixat sobre l’altar la cèdula que ofrena al Senyor la nostra vida.
Malgrat compartir l’objectiu de cercar Déu en el clos del monestir, malgrat militar o lluitar per militar sota una mateixa Regla, Déu ens ha fet diversos i aquí rau la riquesa i també les no poques dificultats de la vida comunitària. Sant Benet estableix per això l’organització del monestir en deganies, perquè encomanant-ho a molts, ningú se’n pugui enorgullir tot sol. Aquesta tasca que se’ns encomana l’hem de complir amb respecte, sense actuar en contra de la voluntat i de la disposició de l’abat, no perquè ell s’ho hagi pres sinó per honor i amor del Crist, com ens diu sant Benet al capítol 63. Complir-ho tot amb respecte, significa ocupar-nos-hi amb totes les nostres forces i alhora respectar la tasca encomanada als altres.
Deia fa ja uns anys, l’any 2000, a un grup d’abats benedictins reunits a Roma a Sant Anselm, el qui era aleshores mestre general dels dominics, Timothy Radcliffe, que les nostres vides no adquireixen forma o significat ascendint un escalafó o essent promoguts. Som tan sols germans i germanes, frares, monjos i monges. Mai podem aspirar a més. Un soldat o un universitari que tingui èxit pot pujar professionalment a través dels diversos graus. Les seves vides demostren el seu valor, en tant que són promoguts fins a ser catedràtics o generals. Però això no es compleix en el nostre cas. L’única escala que existeix a la Regla de Sant Benet és l’escala de la humilitat. Segurament els monjos algunes vegades alimentem desitjos secrets de fer carrera i somien amb la glòria de ser majordoms, priors, abats o fins i tot abats generals. I afegia el P. Radcliffe amb una certa ironia: «Crec que molts monjos es miren al mirall imaginant-se com estarien amb pectoral, o fins i tot amb mitra, i pot ser que algun esbossi una benedicció quan creu que ningú el mira. [El mateix podríem dir respecte a qualsevol altre ofici o degania, sigui prior, majordom, hostatger, refetorer o cuiner]. Però sabem tots molt bé que les nostres vides adquireixen el seu sentit, no per ser promoguts, sinó perquè [som monjos i com a tals] ens trobem en camí cap al Regne. La Regla se’ns dóna, diu Sant Benet, per a apressar la nostra arribada a la llar celestial.» (El trono de Dios. El papel de los monasterios en el Nuevo Milenio).
Per a Sant Benet és molt important la lleialtat. Quan a un se li dóna una autoritat major és perquè l’exerceixi amb humilitat, honestedat i lleialtat. Tots sabem que la temptació sorgeix amb freqüència portant-nos a vegades a actituds destructives, encegant-nos la ment i enterbolint les relacions. La vida monàstica en estar sempre junts i en un lloc clos, fa que el monestir es transformi en un indret propici per a posar a prova les relacions humanes, sorgint enfrontaments, divisions on cadascú busca imposar el seu criteri, sigui abellint un determinat càrrec, sigui volent exercir de poder en l’ombra, una idea aquesta que acostuma a acabar en frustració. També al monestir la realitat humana es presenta en tota la seva cruesa, perquè els monjos som homes i on hi ha homes hi ha humanitat, com deia un dia l’abat Maur Esteva. Això lluny de desanimar-nos, ens ha de fer veure el monestir com un lloc per a créixer, sense escandalitzar-nos de la duresa de capítols de la Regla com aquest, perquè tot això existeix arreu de manera més o menys explícita, però cal que en el nostre cas, existeixi també l’obstinació sincera per superar-ho.
Com escoltàvem ahir recollint el pensament del Cardenal Tarancón «Hem de reconèixer que les persones humanes som una contradicció vivent. Nosaltres sabem el que volem, però la realitat no està mai d’acord amb els nostres desitjos, són dos camins distints. I per a justificar-nos, acomodem l’ideal a la nostra petitesa i arribem a creure que una manera de comportar-se és absolutament cristiana [en el nostre cas podríem afegir monàstica] perquè nosaltres posem aquesta intenció per damunt de tot, encara que oblidem el més important, que és la caritat, l’amor i el servei als germans.» (NICOLÀS, Fúlvia. Converses amb un Cardenal valencià, pàg. 43-45).
diumenge, 7 de juny del 2020
LA MANERA D’ADMETRE ELS GERMANS
De la Regla de sant Benet
Capítol 58
1 Quan algú es presenta per primera vegada per fer-se monjo, que no l’admetin fàcilment; 2 ans, com diu l’Apòstol, «proveu els esperits per si són de Déu». 3 Si, doncs, el qui es presenta perseverava trucant i, després de quatre o cinc dies, es veia que suporta amb paciència els greuges que li han fet i la dificultat de l’admissió i que persisteix en la seva demanda, 4 que li concedeixin l’entrada, i que s’estigui uns quants dies a l’hostatgeria. 5 Després s’estarà al noviciat, on han d’estudiar, menjar i dormir. 6 Que se’ls destini un ancià que sigui capaç de guanyar les ànimes, el qual ha de vetllar damunt d’ells molt atentament. 7 Que es preocupi de veure si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions. 8 Se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu. 9 Si mantenia la promesa de lligar-se a la comunitat, al cap de dos mesos se li ha de llegir tota sencera aquesta Regla, 10 i dir-li: «Vet aquí la llei sota la qual vols militar: si pots observar-la, entra; i si no pots, ves-te’n lliurement». 11 Si encara persistia, aleshores que el duguin de nou al noviciat, i que es torni a provar fins on arriba la seva paciència. 12 I al cap de sis mesos se li ha de llegir la Regla, a fi que sàpiga a què es vol comprometre. 13 I si encara persisteix, al cap de quatre mesos, que se li torni a llegir una altra vegada la Regla. 14 I si, després d’haver-s’hi pensat, prometia de complir totes les coses i d’observar tot el que li manin, llavors sigui admès a la comunitat; 15 però ha de saber que la llei de la Regla estableix que a partir d’aquell dia no li serà lícit d’anar-se’n del monestir 16 ni de sostreure el coll al jou de la Regla, que després d’haver-s’ho pensat tant pogué refusar o acceptar. 17 El qui ha de ser admès, que prometi a l’oratori, davant de tothom, de lligar-se a la comunitat, de comportar-se com a monjo i de ser obedient, 18 davant de Déu i dels seus sants, perquè, si mai obrava altrament, sàpiga que ha de ser condemnat per aquell de qui es burla. 19 Farà d’això que ha promès una cèdula de petició a nom dels sants, les relíquies dels quals es troben allà, i de l’abat, que hi és present. 20 Aquesta cèdula, que l’escrigui de pròpia mà, o bé, si no sap de lletra, que demani a un altre que la hi escrigui, i que el novici hi faci un senyal i la posi ell mateix damunt l’altar. 21 Un cop la hi hagi dipositada, començarà tot seguit el novici aquest verset: «Rebeu-me, Senyor, segons la vostra paraula i viuré: que no em vegi confós en la meva esperança». 22 Tota la comunitat repetirà tres vegades aquest verset, i hi afegirà el «Glòria al Pare». 23 Aleshores el germà novici es prostrarà als peus de cada un, perquè preguin per ell; i que ja des d’aquell dia se’l consideri de la comunitat. 24 Si posseeix béns, o que abans els distribueixi als pobres, o que amb una donació legal els cedeixi al monestir, sense reservar-se res de res, 25 com qui sap que des d’aquell dia no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos. 26 Tot seguit, doncs, a l’oratori, li trauran els seus vestits que portava i el vestiran amb els del monestir. 27 Els vestits que li han tret, es conservaran guardats al vestuari; 28 perquè, si mai per instigació del dimoni consentia a anar-se’n del monestir —Déu no ho permeti—, aleshores, que el despullin dels vestits del monestir i que l’expulsin. 29 Però que no li donin aquella seva cèdula que l’abat prengué de damunt l’altar, sinó que es guardi al monestir.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens presenta en aquest capítol de la Regla l’admissió dels germans com una relació bilateral entre el candidat i la comunitat. Una bilateralitat subjecte al gran protagonista, el Senyor que és qui crida al candidat a la vida monàstica i qui il·lumina a la comunitat per saber si aquest cerca Déu de veritat i per tant si cal rebre’l o no. Sant Benet estableix un doble discerniment, individual i co·lectiu, per interpretar la voluntat de Déu. Però no és pas un procés estàtic. D’una banda el candidat s’ha de presentar, trucar, perseverar, suportar amb paciència els greuges i la dificultat i persistir; és a dir ha de treballar i anar madurant la seva vocació. En la vocació hi entra també en joc, a més de la gràcia de Déu, la lliure cooperació de l’home. No hem d’esperar que tot ens vingui fet.
Déu ens parla també a través dels esdeveniments i de les persones i fins i tot a través dels nostres gustos i inclinacions. Si ens sentim cridats per Déu cal provar l’autenticitat de la vocació fent-la passar pel sedàs d’una seriosa reflexió i sotmetent-la a la prova del temps. Davant del candidat que truca a la porta, la comunitat no l’ha d’admetre fàcilment, l’ha de posar a prova i si la perseverança es manté concedir-li l’entrada. Com escriu Dom Dysmas de Lassus, Prior de la Gran Cartoixa: «El discerniment de les vocacions gira entorn d’aquests elements. Sant Benet ens dóna un exemple: Si revera Deum quærit —si cerca Déu de veritat—. Si aquest no és el cas, tal persona no té el seu lloc en la vida monàstica i se li ha de dir. No és un retret ni una depreciació, simplement es que s’ha equivocat de porta i si intenta costi el que costi fer-se monjo, un s’exposa a greus fastiguejos.»
Aquest capítol ens hauria d’acompanyar no tant sols en les primeres etapes de la nostra vida monàstica, com certament ho fa, sinó que l’hauríem de tenir present sempre, l’hauríem de rellegir sovint, perquè perseverar, suportar amb paciència i persistir són actituds no tant sols del principiant sinó que ens han d’acompanyar al llarg de tota la nostra vida com a monjos. El refranyer català recull la dita «com més costa, més val», sembla que sant Benet és del mateix parer i no posa pas fàcil l’admissió dels nous germans. En aquesta època de manca de vocacions, on prendre un compromís per tota la vida més que espantar, terroritza, on la provisionalitat s’escampa a tots els àmbits i afecta institucions fonamentals com el matrimoni o la família; aquest capítol de la Regla pot ser un bon motiu de reflexió no tant sols per a nosaltres, sinó per a molta gent. La vocació és un regal de Déu, la vocació entesa en sentit ampli, a la vida sacerdotal, consagrada, matrimonial, missionera; i també professional.
Tota vocació monàstica ha de significar un procés, passar per moments d’aridesa, de dificultat, travessar deserts per tal de descobrir el candidat si aquesta és la vida que Déu vol per a ell i per part de la comunitat saber si cerca Déu de veritat. Sant Benet ens dona múltiples pistes de com intuir si hi ha vocació. La primera, a part de la perseverança, és el zel, zel per l’Ofici Diví, per l’obediència i per les humiliacions. Aquesta darrera idea, la humiliació, ja d’antuvi, tant sols sentir-la en la nostra societat, fa basarda; però pensem-hi una mica i aleshores la veurem en relació directa amb la humilitat, factor fonamental per a sant Benet i també per a sant Bernat. No es tracta d’humiliar per humiliar en el sentit en que potser es feia sevir el concepte en altres temps, però tampoc no és bo obviar les dificultats creant un monaquisme a la carta perquè tard o d’hora anirà en perjudici del qui truca a la porta i també de la mateixa comunitat.
És un risc en una època de manca de vocacions caure en l’adulació del nouvingut tant com potser ho era fa unes dècades caure en la sublimació de la comunitat; perquè al cap i a la fi aquestes actituds no ajuden al creixement espiritual personal i es corre el risc de que sigui el candidat, Déu no ho vulgui, qui acabi provant la vocació de la comunitat no vers Crist sinó vers una mena de capdillisme malsà i inapropiat; perquè a qui venim a seguir és a Crist no pas a cap fals ídol. Un cop admès el candidat el programa és suggestiu: Estudiar, menjar i dormir. Sembla fàcil, però sant Benet afegeix tot seguit que se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres i la necessitat de passar per aquestes, ja que per elles es va a Déu. Escriu Dietrich Bonhoeffer que el seguiment «no és el capritx d’una vida portada segons la pròpia voluntat, sinó que és Crist mateix qui condueix al deixeble.» Pel discerniment el candidat tracta de descobrir si és portat per Déu i mitjançant la reflexió, la comunitat intenta veure si la seva vocació és de Déu o és caprici humà.
En aquest camí reposat cap a la consolidació de la vocació, si mai pot haver-la, hi té un paper fonamental la mateixa Regla. Dos mesos després d’arribar se li ha de llegir la Regla tota sencera i repetir-li la lectura sis mesos després. Ha de quedar-nos ben clar sota quina llei volem militar i per a decidir-nos-hi se’ns dona temps per pensar-ho i llibertat per acceptar o refusar. En tot el procés el paper de l’ancià, del mestre de novicis, és molt important perquè de la bona formació rebuda, no tant sols conceptual sinó sobretot espiritual, dependrà l’evolució i la consolidació de la vocació. En acabar aquesta fase inicial de la nostra vida monàstica, oferim la nostra vida sobre l’altar, deixant-hi la cèdula de la nostra professió, culminem una etapa d’una cursa que no ha fet sinó començar amb els ulls fits en la vida eterna.
Com ens deia ahir dissabte Gualteri de sant Víctor a Matines «Si ja resulta difícil renunciar als nostres plans, és a dir, als projectes llargament acariciats, molt més difícil és negar-se a si mateix, renunciant a la pròpia voluntat. La qual cosa és, malgrat tot, necessària, si volem seguir al Crist. El soldat de Crist efectivament ha de renunciar a la seva pròpia voluntat en pro de la voluntat d’un altre, i no tant sols ha d’abandonar una voluntat dolenta per una bona, sinó fins i tot la seva pròpia bona voluntat per la voluntat bona de l’altre.» (Gualter de Sant Víctor, Sermó 3 [atribuït] sobre la triple glòria de la Creu, 3,5.6.7.9).
Capítol 58
1 Quan algú es presenta per primera vegada per fer-se monjo, que no l’admetin fàcilment; 2 ans, com diu l’Apòstol, «proveu els esperits per si són de Déu». 3 Si, doncs, el qui es presenta perseverava trucant i, després de quatre o cinc dies, es veia que suporta amb paciència els greuges que li han fet i la dificultat de l’admissió i que persisteix en la seva demanda, 4 que li concedeixin l’entrada, i que s’estigui uns quants dies a l’hostatgeria. 5 Després s’estarà al noviciat, on han d’estudiar, menjar i dormir. 6 Que se’ls destini un ancià que sigui capaç de guanyar les ànimes, el qual ha de vetllar damunt d’ells molt atentament. 7 Que es preocupi de veure si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions. 8 Se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu. 9 Si mantenia la promesa de lligar-se a la comunitat, al cap de dos mesos se li ha de llegir tota sencera aquesta Regla, 10 i dir-li: «Vet aquí la llei sota la qual vols militar: si pots observar-la, entra; i si no pots, ves-te’n lliurement». 11 Si encara persistia, aleshores que el duguin de nou al noviciat, i que es torni a provar fins on arriba la seva paciència. 12 I al cap de sis mesos se li ha de llegir la Regla, a fi que sàpiga a què es vol comprometre. 13 I si encara persisteix, al cap de quatre mesos, que se li torni a llegir una altra vegada la Regla. 14 I si, després d’haver-s’hi pensat, prometia de complir totes les coses i d’observar tot el que li manin, llavors sigui admès a la comunitat; 15 però ha de saber que la llei de la Regla estableix que a partir d’aquell dia no li serà lícit d’anar-se’n del monestir 16 ni de sostreure el coll al jou de la Regla, que després d’haver-s’ho pensat tant pogué refusar o acceptar. 17 El qui ha de ser admès, que prometi a l’oratori, davant de tothom, de lligar-se a la comunitat, de comportar-se com a monjo i de ser obedient, 18 davant de Déu i dels seus sants, perquè, si mai obrava altrament, sàpiga que ha de ser condemnat per aquell de qui es burla. 19 Farà d’això que ha promès una cèdula de petició a nom dels sants, les relíquies dels quals es troben allà, i de l’abat, que hi és present. 20 Aquesta cèdula, que l’escrigui de pròpia mà, o bé, si no sap de lletra, que demani a un altre que la hi escrigui, i que el novici hi faci un senyal i la posi ell mateix damunt l’altar. 21 Un cop la hi hagi dipositada, començarà tot seguit el novici aquest verset: «Rebeu-me, Senyor, segons la vostra paraula i viuré: que no em vegi confós en la meva esperança». 22 Tota la comunitat repetirà tres vegades aquest verset, i hi afegirà el «Glòria al Pare». 23 Aleshores el germà novici es prostrarà als peus de cada un, perquè preguin per ell; i que ja des d’aquell dia se’l consideri de la comunitat. 24 Si posseeix béns, o que abans els distribueixi als pobres, o que amb una donació legal els cedeixi al monestir, sense reservar-se res de res, 25 com qui sap que des d’aquell dia no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos. 26 Tot seguit, doncs, a l’oratori, li trauran els seus vestits que portava i el vestiran amb els del monestir. 27 Els vestits que li han tret, es conservaran guardats al vestuari; 28 perquè, si mai per instigació del dimoni consentia a anar-se’n del monestir —Déu no ho permeti—, aleshores, que el despullin dels vestits del monestir i que l’expulsin. 29 Però que no li donin aquella seva cèdula que l’abat prengué de damunt l’altar, sinó que es guardi al monestir.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens presenta en aquest capítol de la Regla l’admissió dels germans com una relació bilateral entre el candidat i la comunitat. Una bilateralitat subjecte al gran protagonista, el Senyor que és qui crida al candidat a la vida monàstica i qui il·lumina a la comunitat per saber si aquest cerca Déu de veritat i per tant si cal rebre’l o no. Sant Benet estableix un doble discerniment, individual i co·lectiu, per interpretar la voluntat de Déu. Però no és pas un procés estàtic. D’una banda el candidat s’ha de presentar, trucar, perseverar, suportar amb paciència els greuges i la dificultat i persistir; és a dir ha de treballar i anar madurant la seva vocació. En la vocació hi entra també en joc, a més de la gràcia de Déu, la lliure cooperació de l’home. No hem d’esperar que tot ens vingui fet.
Déu ens parla també a través dels esdeveniments i de les persones i fins i tot a través dels nostres gustos i inclinacions. Si ens sentim cridats per Déu cal provar l’autenticitat de la vocació fent-la passar pel sedàs d’una seriosa reflexió i sotmetent-la a la prova del temps. Davant del candidat que truca a la porta, la comunitat no l’ha d’admetre fàcilment, l’ha de posar a prova i si la perseverança es manté concedir-li l’entrada. Com escriu Dom Dysmas de Lassus, Prior de la Gran Cartoixa: «El discerniment de les vocacions gira entorn d’aquests elements. Sant Benet ens dóna un exemple: Si revera Deum quærit —si cerca Déu de veritat—. Si aquest no és el cas, tal persona no té el seu lloc en la vida monàstica i se li ha de dir. No és un retret ni una depreciació, simplement es que s’ha equivocat de porta i si intenta costi el que costi fer-se monjo, un s’exposa a greus fastiguejos.»
Aquest capítol ens hauria d’acompanyar no tant sols en les primeres etapes de la nostra vida monàstica, com certament ho fa, sinó que l’hauríem de tenir present sempre, l’hauríem de rellegir sovint, perquè perseverar, suportar amb paciència i persistir són actituds no tant sols del principiant sinó que ens han d’acompanyar al llarg de tota la nostra vida com a monjos. El refranyer català recull la dita «com més costa, més val», sembla que sant Benet és del mateix parer i no posa pas fàcil l’admissió dels nous germans. En aquesta època de manca de vocacions, on prendre un compromís per tota la vida més que espantar, terroritza, on la provisionalitat s’escampa a tots els àmbits i afecta institucions fonamentals com el matrimoni o la família; aquest capítol de la Regla pot ser un bon motiu de reflexió no tant sols per a nosaltres, sinó per a molta gent. La vocació és un regal de Déu, la vocació entesa en sentit ampli, a la vida sacerdotal, consagrada, matrimonial, missionera; i també professional.
Tota vocació monàstica ha de significar un procés, passar per moments d’aridesa, de dificultat, travessar deserts per tal de descobrir el candidat si aquesta és la vida que Déu vol per a ell i per part de la comunitat saber si cerca Déu de veritat. Sant Benet ens dona múltiples pistes de com intuir si hi ha vocació. La primera, a part de la perseverança, és el zel, zel per l’Ofici Diví, per l’obediència i per les humiliacions. Aquesta darrera idea, la humiliació, ja d’antuvi, tant sols sentir-la en la nostra societat, fa basarda; però pensem-hi una mica i aleshores la veurem en relació directa amb la humilitat, factor fonamental per a sant Benet i també per a sant Bernat. No es tracta d’humiliar per humiliar en el sentit en que potser es feia sevir el concepte en altres temps, però tampoc no és bo obviar les dificultats creant un monaquisme a la carta perquè tard o d’hora anirà en perjudici del qui truca a la porta i també de la mateixa comunitat.
És un risc en una època de manca de vocacions caure en l’adulació del nouvingut tant com potser ho era fa unes dècades caure en la sublimació de la comunitat; perquè al cap i a la fi aquestes actituds no ajuden al creixement espiritual personal i es corre el risc de que sigui el candidat, Déu no ho vulgui, qui acabi provant la vocació de la comunitat no vers Crist sinó vers una mena de capdillisme malsà i inapropiat; perquè a qui venim a seguir és a Crist no pas a cap fals ídol. Un cop admès el candidat el programa és suggestiu: Estudiar, menjar i dormir. Sembla fàcil, però sant Benet afegeix tot seguit que se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres i la necessitat de passar per aquestes, ja que per elles es va a Déu. Escriu Dietrich Bonhoeffer que el seguiment «no és el capritx d’una vida portada segons la pròpia voluntat, sinó que és Crist mateix qui condueix al deixeble.» Pel discerniment el candidat tracta de descobrir si és portat per Déu i mitjançant la reflexió, la comunitat intenta veure si la seva vocació és de Déu o és caprici humà.
En aquest camí reposat cap a la consolidació de la vocació, si mai pot haver-la, hi té un paper fonamental la mateixa Regla. Dos mesos després d’arribar se li ha de llegir la Regla tota sencera i repetir-li la lectura sis mesos després. Ha de quedar-nos ben clar sota quina llei volem militar i per a decidir-nos-hi se’ns dona temps per pensar-ho i llibertat per acceptar o refusar. En tot el procés el paper de l’ancià, del mestre de novicis, és molt important perquè de la bona formació rebuda, no tant sols conceptual sinó sobretot espiritual, dependrà l’evolució i la consolidació de la vocació. En acabar aquesta fase inicial de la nostra vida monàstica, oferim la nostra vida sobre l’altar, deixant-hi la cèdula de la nostra professió, culminem una etapa d’una cursa que no ha fet sinó començar amb els ulls fits en la vida eterna.
Com ens deia ahir dissabte Gualteri de sant Víctor a Matines «Si ja resulta difícil renunciar als nostres plans, és a dir, als projectes llargament acariciats, molt més difícil és negar-se a si mateix, renunciant a la pròpia voluntat. La qual cosa és, malgrat tot, necessària, si volem seguir al Crist. El soldat de Crist efectivament ha de renunciar a la seva pròpia voluntat en pro de la voluntat d’un altre, i no tant sols ha d’abandonar una voluntat dolenta per una bona, sinó fins i tot la seva pròpia bona voluntat per la voluntat bona de l’altre.» (Gualter de Sant Víctor, Sermó 3 [atribuït] sobre la triple glòria de la Creu, 3,5.6.7.9).
diumenge, 31 de maig del 2020
ELS GERMANS QUE NO VAN GAIRE LLUNY
De la Regla de sant Benet
Capítol 51
1 El germà que és enviat per qualsevol encàrrec i espera retornar el mateix dia al monestir, que no gosi menjar a fora, encara que algú li ho pregui molt, 2 llevat del cas que el seu abat li ho indiqui. 3 Si obrava altrament, que sigui excomunicat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Quan sortim del monestir podem anar lluny o no tant lluny. Sant Benet ens demana que en qualsevol cas no perdem aquella moderació que ha de regir tota la nostra vida. Potser les sortides per un encàrrec avui ja no impliquen haver d’estar l’hora de menjar a fora del monestir. Recordo com fa ja uns quants anys el simple fet d’anar a Tarragona podia ocupar tot el dia, en primer lloc perquè la comunitat no tenia ni tants cotxes ni tants conductors i en segon lloc perquè els mitjans de transport públics eren també bastant limitats en velocitat i horaris i també la xarxa viària. Avui podem anar a Tarragona, Reus o Valls amb molta més comoditat o també a Barcelona, sense necessitat de fer-hi nit. Però la idea de san Benet, la idea de fons, manté la seva vigència, no abandonar la moderació. Sant Benet no ho considera pas una falta lleu això de menjar a fora sense permís ja que demana que qui obra altrament sigui excomunicat, que no és poca cosa.
En això de menjar fora del monestir, repeteixo que potser més abans que no pas ara, hi havia una doble vessant. D’una banda el monjo podia abellir de menjar quelcom diferent seguint allò de un dia és un dia; d’altra banda les famílies o els amics del monestir que els acollien s’esmerçaven en donar-los algun plat suculent amb el pensament de que no pas cada dia en podien gaudir. Potser no és pas un escàndol però a voltes dona la sensació de que el monjo viu a desgrat la seva vocació, la seva vida diària i té necessitat de tenir de tant en tant alguna diguem compensació. En èpoques passades hi ha qui per un encàrrec es passava dos dies fora i aprofitava per visitar alguna casa i fins i tot demanar-hi d’antuvi un plat concret. També els dijous hi havia qui tenia el costum d’anar a alguna casa, en aquest cas més propera, per berenar-hi. Avui com que la mateixa vida de la gent ha canviat molt, tot plegat ja no és massa habitual perquè la gent treballa, no està per acollir visitants i alhora, com hem vist, les nostres sortides són més ràpides i puntuals. Potser de tant en tant algú conegut del monestir es queixa de que tal monjo s’hi presenta massa sovint sense massa excusa, però és un fet bastant limitat.
Però a molta gent de fora del monestir els costa d’entendre que ens puguem estar de certes coses, que no les enyorem i per això mateix, sense mala fe en la major part dels casos, ens volen fer un obsequi donant-nos tal o qual cosa. En aquesta concepció hi ha una manca de coneixement profunda del que és la vida monàstica, la vida consagrada potser en general. No ens privem de les coses per força sinó que diguem que ho fem de grat. Potser ara més que abans alguns monjos ja han gaudit, si es pot dir gaudir, de certes comoditats de la vida, si en podem dir comoditats, i som molt conscients de que en venir al monestir renunciem no tant sols a menjar fora de casa per plaer, sinó també a una determinada vida social i afectiva, a una independència econòmica i d’altres coses similars. Tampoc no podem pretendre de suplir-les al monestir d’alguna altra manera, perquè per exemple cercar amistats particulars, massa particulars, o fer de la comunitat una selecció entre els meus amics i els qui no ho considero pas, porta a múltiples problemes i no pas menors.
L’origen està potser en una mala concepció de la idea de llibertat personal. Soc lliure, podem dir, i és ben cert que Déu ens ha creat lliures; però si hi afegim, soc lliure i per tant puc aixecar-me del llit quan vulgui, emprar la jornada amb el que em sembli i anar a dinar on m’apeteixi, aleshores no hem aconseguit que la nostra llibertat es vagi adequant a la voluntat de Déu, que és a qui hem vingut a servir. Certament la vida comunitària no és fàcil, ningú ha dit mai que ho fos i menys que ningú el mateix sant Benet, però com molt sovint tampoc no ho és la vida familiar o la laboral, no ens enganyem pas. Hem d’esforçar-nos per abandonar aquella cara de pomes agres que massa sovint tenim la temptació de mantenir dia i nit i que més que ser una afrontà als germans, que també ho és, demostra la mala salut espiritual de la nostra pròpia ànima. No, no hem estat cridats per Déu per fer sants als nostres germans mitjançant el martiri; hem estat cridats perquè superant les nostres febleses, aconseguim la salvació de la nostra ànima i la del conjunt de la comunitat i a això hi hem estat cridats tots.
El P. Lorenzo Montecalvo, un prevere napolità, té publicat un interessant estudi que porta per títol Comunitat o comoditat? Al llarg del mateix apunta a la hipocresia, l’agressivitat, l’enveja, l’adulació, l’arrogància o les simpaties i antipaties, com les causes de cercar la comoditat personal abans que cap altra cosa. Això sovint ens empeny a intentar eliminar tota dificultat que suposi un obstacle a la nostra pròpia voluntat i aleshores posem pals a les rodes a la voluntat de Déu i desitjant a qualsevol preu la nostra comoditat creem la incomoditat dels germans i potser, Déu no ho vulgui, de Déu mateix. El monjo, el religiós, escriu el P. Lorenzo Montecalvo, ha esta cridat a viure en comunitat per trobar-se amb Déu, no per torbar-se a sí mateix; ha estat cridat, hem estat cridats, a que la nostra personalitat es desenvolupi harmoniosament per esdevenir aquella imatge de Déu perduda pel pecat, o al menys per intentar de totes, totes recuperar-la; i afegeix que si caiem en la temptació de fer-nos amos del nostre destí, és que som devorats pel desig de considerar-nos en exclusiva il·luminats per Déu, considerant aleshores als altres germans pura tenebra, i conseqüentment com l’enemic a combatre.
En paraules de sant Bernat «No a totes les ànimes se’ls concedeix de gaudir al mateix lloc de la íntima presència de l’espòs, sinó tal com el Pare ho ha disposat per a cadascuna. No l’elegim nosaltres a Ell, va ser Ell qui ens va elegir a nosaltres i ens destinà.» (Sermó sobre el Càntic dels Càntics 23,9). És la riquesa i la dificultat de viure en comunitat, riquesa perquè fins i tot en una falta que no veiem avui tant greu com menjar o sortir sense permís, sant Benet la castiga amb l’excomunió, és a dir amb l’exclusió de la comunitat.
Capítol 51
1 El germà que és enviat per qualsevol encàrrec i espera retornar el mateix dia al monestir, que no gosi menjar a fora, encara que algú li ho pregui molt, 2 llevat del cas que el seu abat li ho indiqui. 3 Si obrava altrament, que sigui excomunicat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Quan sortim del monestir podem anar lluny o no tant lluny. Sant Benet ens demana que en qualsevol cas no perdem aquella moderació que ha de regir tota la nostra vida. Potser les sortides per un encàrrec avui ja no impliquen haver d’estar l’hora de menjar a fora del monestir. Recordo com fa ja uns quants anys el simple fet d’anar a Tarragona podia ocupar tot el dia, en primer lloc perquè la comunitat no tenia ni tants cotxes ni tants conductors i en segon lloc perquè els mitjans de transport públics eren també bastant limitats en velocitat i horaris i també la xarxa viària. Avui podem anar a Tarragona, Reus o Valls amb molta més comoditat o també a Barcelona, sense necessitat de fer-hi nit. Però la idea de san Benet, la idea de fons, manté la seva vigència, no abandonar la moderació. Sant Benet no ho considera pas una falta lleu això de menjar a fora sense permís ja que demana que qui obra altrament sigui excomunicat, que no és poca cosa.
En això de menjar fora del monestir, repeteixo que potser més abans que no pas ara, hi havia una doble vessant. D’una banda el monjo podia abellir de menjar quelcom diferent seguint allò de un dia és un dia; d’altra banda les famílies o els amics del monestir que els acollien s’esmerçaven en donar-los algun plat suculent amb el pensament de que no pas cada dia en podien gaudir. Potser no és pas un escàndol però a voltes dona la sensació de que el monjo viu a desgrat la seva vocació, la seva vida diària i té necessitat de tenir de tant en tant alguna diguem compensació. En èpoques passades hi ha qui per un encàrrec es passava dos dies fora i aprofitava per visitar alguna casa i fins i tot demanar-hi d’antuvi un plat concret. També els dijous hi havia qui tenia el costum d’anar a alguna casa, en aquest cas més propera, per berenar-hi. Avui com que la mateixa vida de la gent ha canviat molt, tot plegat ja no és massa habitual perquè la gent treballa, no està per acollir visitants i alhora, com hem vist, les nostres sortides són més ràpides i puntuals. Potser de tant en tant algú conegut del monestir es queixa de que tal monjo s’hi presenta massa sovint sense massa excusa, però és un fet bastant limitat.
Però a molta gent de fora del monestir els costa d’entendre que ens puguem estar de certes coses, que no les enyorem i per això mateix, sense mala fe en la major part dels casos, ens volen fer un obsequi donant-nos tal o qual cosa. En aquesta concepció hi ha una manca de coneixement profunda del que és la vida monàstica, la vida consagrada potser en general. No ens privem de les coses per força sinó que diguem que ho fem de grat. Potser ara més que abans alguns monjos ja han gaudit, si es pot dir gaudir, de certes comoditats de la vida, si en podem dir comoditats, i som molt conscients de que en venir al monestir renunciem no tant sols a menjar fora de casa per plaer, sinó també a una determinada vida social i afectiva, a una independència econòmica i d’altres coses similars. Tampoc no podem pretendre de suplir-les al monestir d’alguna altra manera, perquè per exemple cercar amistats particulars, massa particulars, o fer de la comunitat una selecció entre els meus amics i els qui no ho considero pas, porta a múltiples problemes i no pas menors.
L’origen està potser en una mala concepció de la idea de llibertat personal. Soc lliure, podem dir, i és ben cert que Déu ens ha creat lliures; però si hi afegim, soc lliure i per tant puc aixecar-me del llit quan vulgui, emprar la jornada amb el que em sembli i anar a dinar on m’apeteixi, aleshores no hem aconseguit que la nostra llibertat es vagi adequant a la voluntat de Déu, que és a qui hem vingut a servir. Certament la vida comunitària no és fàcil, ningú ha dit mai que ho fos i menys que ningú el mateix sant Benet, però com molt sovint tampoc no ho és la vida familiar o la laboral, no ens enganyem pas. Hem d’esforçar-nos per abandonar aquella cara de pomes agres que massa sovint tenim la temptació de mantenir dia i nit i que més que ser una afrontà als germans, que també ho és, demostra la mala salut espiritual de la nostra pròpia ànima. No, no hem estat cridats per Déu per fer sants als nostres germans mitjançant el martiri; hem estat cridats perquè superant les nostres febleses, aconseguim la salvació de la nostra ànima i la del conjunt de la comunitat i a això hi hem estat cridats tots.
El P. Lorenzo Montecalvo, un prevere napolità, té publicat un interessant estudi que porta per títol Comunitat o comoditat? Al llarg del mateix apunta a la hipocresia, l’agressivitat, l’enveja, l’adulació, l’arrogància o les simpaties i antipaties, com les causes de cercar la comoditat personal abans que cap altra cosa. Això sovint ens empeny a intentar eliminar tota dificultat que suposi un obstacle a la nostra pròpia voluntat i aleshores posem pals a les rodes a la voluntat de Déu i desitjant a qualsevol preu la nostra comoditat creem la incomoditat dels germans i potser, Déu no ho vulgui, de Déu mateix. El monjo, el religiós, escriu el P. Lorenzo Montecalvo, ha esta cridat a viure en comunitat per trobar-se amb Déu, no per torbar-se a sí mateix; ha estat cridat, hem estat cridats, a que la nostra personalitat es desenvolupi harmoniosament per esdevenir aquella imatge de Déu perduda pel pecat, o al menys per intentar de totes, totes recuperar-la; i afegeix que si caiem en la temptació de fer-nos amos del nostre destí, és que som devorats pel desig de considerar-nos en exclusiva il·luminats per Déu, considerant aleshores als altres germans pura tenebra, i conseqüentment com l’enemic a combatre.
En paraules de sant Bernat «No a totes les ànimes se’ls concedeix de gaudir al mateix lloc de la íntima presència de l’espòs, sinó tal com el Pare ho ha disposat per a cadascuna. No l’elegim nosaltres a Ell, va ser Ell qui ens va elegir a nosaltres i ens destinà.» (Sermó sobre el Càntic dels Càntics 23,9). És la riquesa i la dificultat de viure en comunitat, riquesa perquè fins i tot en una falta que no veiem avui tant greu com menjar o sortir sense permís, sant Benet la castiga amb l’excomunió, és a dir amb l’exclusió de la comunitat.
diumenge, 24 de maig del 2020
ELS QUI FALTEN EN QUALSEVOL ALTRA COSA
De la Regla de sant Benet
Capítol 46
1 Si algú en qualsevol feina, treballant a la cuina, al rebost, en un servei, al forn, a l’hort, en algun ofici o a qualsevol lloc, comet algun mancament, 2 o trenca o perd alguna cosa, o fa alguna altra falta sigui allà on sigui, 3 i no es presenta de seguida davant l’abat i la comunitat i ell mateix espontàniament en dóna satisfacció i declara el seu mancament, 4 sinó que és sabut per un altre, serà sotmès a una correcció més dura. 5 Però si es tracta d’un pecat secret de l’ànima, que el manifesti només a l’abat o als ancians espirituals 6 que sàpiguen guarir tant les ferides pròpies com les dels altres, no pas descobrir-les i fer-les públiques.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«De ceteris defectibus meis», relatiu a la resta de les meves faltes, era la fórmula emprada per acusar-se davant la comunitat per alguna negligència o falta diguem-ne menor. Aquest capítol ens parla de faltes i de pecats; sant Benet distingeix entre el que són errors, descuits o negligències que podem cometre en qualsevol moment i que cal manifestar espontàniament i donar-ne satisfacció i els pecats secrets de l’ànima, que van més enllà d’un mancament perquè esdevenen veritables ferides que s’han de guarir sense fer-se públiques. Tots sabem per experiència que cometem mancaments, que trenquem alguna cosa o l’espatllem i que a vegades potser d’una manera més instintiva que voluntària intentem amagar-ho, no relacionar-ho amb nosaltres i fins i tot, Déu no ho vulgui, intentar atribuir-ho a un altre.
Si hi pensem una mica veurem que no n’hi ha per tant, certament hem de ser curosos amb les coses, seguint la idea de sant Benet de que tot cal tractar-ho com a vasos sagrats de l’altar, que tot és de tots i per tant avui ho faig servir jo i demà serà un altre, aleshores millor mantenir-ho en el millor estat i poder passar-ho, a qui ho hagi de menester després, en les millors condicions possibles. Però tenir les coses en comú també pot implicar el risc de no valorar-les, de creure que Déu proveirà i segurament la major part de les vegades proveeix, de fet és la comunitat qui proveeix, però no per això estem eximits de la nostra responsabilitat de tractar-ho tot el millor que puguem. Cadascun de nosaltres ha tingut una història personal abans d’entrar al monestir, amb una vida concreta, en el sí d’una família determinada, potser amb unes responsabilitats laborals també concretes; tot plegat ha anat forjant la nostra manera d’apreciar i valorar les coses materials. Per exemple quan demanés de fer alguna cosa a algun monjo o aquest té encomanada una determinada degania, en expressió de la Regla, hi ha qui se’n surt amb qualsevol estri, hi ha qui li cal alguna eina nova i de fet l’empra després, però també hi ha qui sempre necessita tantes coses per a escometre la tasca que potser és millor pensar en demanar-li a un altre que se’n surti amb menys.
En aquest mateix sentit quan tenim una responsabilitat encomanada ens neguiteja que un altre trenqui o espatlli quelcom que depèn de nosaltres i potser a vegades, moguts per un excessiu cel, reaccionem amb una certa acritud o, Déu no ho vulgui, ho fem davant d’alguns i perdonem d’antuvi d’altres, és a dir fem accepció de persones. Però sigui a la cuina, al rebost, a l’hort o en qualsevol ofici no estem pas feinejant per a nosaltres mateixos sinó per al conjunt de la comunitat. És una feina en bé de la comunitat, no pas un hobby per distreure’ns.
La mateixa reflexió es pot aplicar al conjunt del monestir, a l’edifici, que esdevé quelcom més per a nosaltres que un conjunt de dependències, perquè el clos del monestir és el marc concret on avui nosaltres i abans que nosaltres generacions de monjos han cercat Déu. Hem de tenir-ne cura, estimar el lloc i intentar conservar-lo amb la màxima diligència possible. A vegades amb gestos ben fàcils: apagar una llum, tancar una porta, recollir un paper del terra; no caure en aquella temptació del ja m’ho faran que potser portem apresa de fora però que aquí no té lloc, si és que en té en qualsevol altra situació. El principi de subsidiarietat és un dels fonaments de la Doctrina Social de l’Església i a vegades el podem aplicar en coses ben quotidianes i senzilles.
Fa molts anys una campanya publicitària tenia per eslògan “cuando un bosque se quema, algo suyo se quema”, eren anys de molts incendis forestals i de molt poca conscienciació cap el medi ambient tant a nivell econòmic, molts veien en una arbrat cremat la possibilitat de construir-hi una urbanització, com a nivell personal, no semblava afectar-nos que el bosc anés desapareixent poc a poc. Avui gràcies a Déu la conscienciació ecològica és molt superior i pocs o ningú reacciona amb indiferència o amb dissimulada satisfacció davant d’un incendi forestal. És una simple anècdota però que ens pot servir perquè quan alguna cosa es trenca, està bruta o es fa malbé, sigui la que sigui, ens afecta a cadascun de nosaltres en particular i a tota la comunitat en conjunt. Es tracta de mantenir l’equilibri entre considera-ho tot responsabilitat nostra i no tenir res per a propi o particular.
Amb el seu realisme habitual sant Benet afegeix que anem amb compte perquè potser el que volem dissimular sigui sabut per un altre i acabi per ser conegut allò que hauríem volgut amagar i certament així acostuma a succeir i a vegades se sap més sense preguntar que preguntant.
Pot resultar una mica sorprenent la darrera part d’aquest capítol. Sant Benet ens ha parlat de faltes que semblen lleus, ha emprat mots com mancament, trencar, pel mateix us, o perdre; però acaba parlant-nos de quelcom molt més seriós, de pecats secrets de l’ànima. Les ferides pròpies ens fan mal, certament tots en portem una o altre, però també segons com les visquem podem acabant fent mal als altres actuant amb exageracions verbals, que s’apropen a la falsedat, gesticulars, que s’acosten a la ira, o egocèntriques que s’acosten al menyspreu als germans, Déu no ho vulgui. Les ferides cal guarir-les perquè d’altra manera acaben per convertir-se en un greu problema sobretot si estan darrera les nostres faltes, si faltem voluntàriament; si en són el motiu més que no pas un descuit o una negligència no volguda.
Com escriu sant Bernat: «En la vida espiritual hem d’esperar una doble ajuda: la correcció i el consol. La primera actua des de fora; l’altra ens visita interiorment. Una reprimeix la insolència; l’altra provoca la confiança. La primera engendra humilitat, la segona consol.» (Sermó sobre el Càntic dels Càntics 21, 10).
Capítol 46
1 Si algú en qualsevol feina, treballant a la cuina, al rebost, en un servei, al forn, a l’hort, en algun ofici o a qualsevol lloc, comet algun mancament, 2 o trenca o perd alguna cosa, o fa alguna altra falta sigui allà on sigui, 3 i no es presenta de seguida davant l’abat i la comunitat i ell mateix espontàniament en dóna satisfacció i declara el seu mancament, 4 sinó que és sabut per un altre, serà sotmès a una correcció més dura. 5 Però si es tracta d’un pecat secret de l’ànima, que el manifesti només a l’abat o als ancians espirituals 6 que sàpiguen guarir tant les ferides pròpies com les dels altres, no pas descobrir-les i fer-les públiques.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«De ceteris defectibus meis», relatiu a la resta de les meves faltes, era la fórmula emprada per acusar-se davant la comunitat per alguna negligència o falta diguem-ne menor. Aquest capítol ens parla de faltes i de pecats; sant Benet distingeix entre el que són errors, descuits o negligències que podem cometre en qualsevol moment i que cal manifestar espontàniament i donar-ne satisfacció i els pecats secrets de l’ànima, que van més enllà d’un mancament perquè esdevenen veritables ferides que s’han de guarir sense fer-se públiques. Tots sabem per experiència que cometem mancaments, que trenquem alguna cosa o l’espatllem i que a vegades potser d’una manera més instintiva que voluntària intentem amagar-ho, no relacionar-ho amb nosaltres i fins i tot, Déu no ho vulgui, intentar atribuir-ho a un altre.
Si hi pensem una mica veurem que no n’hi ha per tant, certament hem de ser curosos amb les coses, seguint la idea de sant Benet de que tot cal tractar-ho com a vasos sagrats de l’altar, que tot és de tots i per tant avui ho faig servir jo i demà serà un altre, aleshores millor mantenir-ho en el millor estat i poder passar-ho, a qui ho hagi de menester després, en les millors condicions possibles. Però tenir les coses en comú també pot implicar el risc de no valorar-les, de creure que Déu proveirà i segurament la major part de les vegades proveeix, de fet és la comunitat qui proveeix, però no per això estem eximits de la nostra responsabilitat de tractar-ho tot el millor que puguem. Cadascun de nosaltres ha tingut una història personal abans d’entrar al monestir, amb una vida concreta, en el sí d’una família determinada, potser amb unes responsabilitats laborals també concretes; tot plegat ha anat forjant la nostra manera d’apreciar i valorar les coses materials. Per exemple quan demanés de fer alguna cosa a algun monjo o aquest té encomanada una determinada degania, en expressió de la Regla, hi ha qui se’n surt amb qualsevol estri, hi ha qui li cal alguna eina nova i de fet l’empra després, però també hi ha qui sempre necessita tantes coses per a escometre la tasca que potser és millor pensar en demanar-li a un altre que se’n surti amb menys.
En aquest mateix sentit quan tenim una responsabilitat encomanada ens neguiteja que un altre trenqui o espatlli quelcom que depèn de nosaltres i potser a vegades, moguts per un excessiu cel, reaccionem amb una certa acritud o, Déu no ho vulgui, ho fem davant d’alguns i perdonem d’antuvi d’altres, és a dir fem accepció de persones. Però sigui a la cuina, al rebost, a l’hort o en qualsevol ofici no estem pas feinejant per a nosaltres mateixos sinó per al conjunt de la comunitat. És una feina en bé de la comunitat, no pas un hobby per distreure’ns.
La mateixa reflexió es pot aplicar al conjunt del monestir, a l’edifici, que esdevé quelcom més per a nosaltres que un conjunt de dependències, perquè el clos del monestir és el marc concret on avui nosaltres i abans que nosaltres generacions de monjos han cercat Déu. Hem de tenir-ne cura, estimar el lloc i intentar conservar-lo amb la màxima diligència possible. A vegades amb gestos ben fàcils: apagar una llum, tancar una porta, recollir un paper del terra; no caure en aquella temptació del ja m’ho faran que potser portem apresa de fora però que aquí no té lloc, si és que en té en qualsevol altra situació. El principi de subsidiarietat és un dels fonaments de la Doctrina Social de l’Església i a vegades el podem aplicar en coses ben quotidianes i senzilles.
Fa molts anys una campanya publicitària tenia per eslògan “cuando un bosque se quema, algo suyo se quema”, eren anys de molts incendis forestals i de molt poca conscienciació cap el medi ambient tant a nivell econòmic, molts veien en una arbrat cremat la possibilitat de construir-hi una urbanització, com a nivell personal, no semblava afectar-nos que el bosc anés desapareixent poc a poc. Avui gràcies a Déu la conscienciació ecològica és molt superior i pocs o ningú reacciona amb indiferència o amb dissimulada satisfacció davant d’un incendi forestal. És una simple anècdota però que ens pot servir perquè quan alguna cosa es trenca, està bruta o es fa malbé, sigui la que sigui, ens afecta a cadascun de nosaltres en particular i a tota la comunitat en conjunt. Es tracta de mantenir l’equilibri entre considera-ho tot responsabilitat nostra i no tenir res per a propi o particular.
Amb el seu realisme habitual sant Benet afegeix que anem amb compte perquè potser el que volem dissimular sigui sabut per un altre i acabi per ser conegut allò que hauríem volgut amagar i certament així acostuma a succeir i a vegades se sap més sense preguntar que preguntant.
Pot resultar una mica sorprenent la darrera part d’aquest capítol. Sant Benet ens ha parlat de faltes que semblen lleus, ha emprat mots com mancament, trencar, pel mateix us, o perdre; però acaba parlant-nos de quelcom molt més seriós, de pecats secrets de l’ànima. Les ferides pròpies ens fan mal, certament tots en portem una o altre, però també segons com les visquem podem acabant fent mal als altres actuant amb exageracions verbals, que s’apropen a la falsedat, gesticulars, que s’acosten a la ira, o egocèntriques que s’acosten al menyspreu als germans, Déu no ho vulgui. Les ferides cal guarir-les perquè d’altra manera acaben per convertir-se en un greu problema sobretot si estan darrera les nostres faltes, si faltem voluntàriament; si en són el motiu més que no pas un descuit o una negligència no volguda.
Com escriu sant Bernat: «En la vida espiritual hem d’esperar una doble ajuda: la correcció i el consol. La primera actua des de fora; l’altra ens visita interiorment. Una reprimeix la insolència; l’altra provoca la confiança. La primera engendra humilitat, la segona consol.» (Sermó sobre el Càntic dels Càntics 21, 10).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)