De la Regla de sant Benet
Capítol 39
1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Si esperàvem sentir en aquest capítol de boca de sant Benet que la mesura del menjar és menjar sense mesura, és evident que no ho escoltem, perquè en l’ànim de sant Benet hi ha sempre la contenció, la voluntat d’evitar excessos i actuar sempre amb discreció. Tal criteri l’aplica, com no pot ser d’altra manera, a les coses referides al cos, al menjar i a la beguda, cercant-hi també la mesura perquè com escoltàvem de sant Bernat aquests dies als seus sermons sobre el Càntic dels Càntics «aquest llenguatge espiritual desaprova la vostra vehemència menys discreta, fins i tot la vostra obstinada intransigència. Us entesteu en no acontentar-vos amb la vida comuna. No en teniu prou amb els dejunis assenyalats per la Regla, ni les solemnes vigílies, ni l’observança regular. Us sembla excessiu el vestit i l’aliment; preferiu la singularitat a allò comú. Per què us torneu a governar vosaltres sols? (...) Fins quan us tindreu per savis? Déu es lliurà i se sotmeté a uns éssers mortals i vosaltres seguiu encara pels vostres camins? Heu rebut un bon esperit, però no us serviu bé d’ell» (Sermó 20,3).
En un món on un gran nombre de persones sofreixen a causa de l’escassetat d’aliments i on d’altra banda n’hi ha moltes altres que adopten règims alimentaris lleugers buscant un major benestar sense per això descobrir virtuts espirituals en el dejuni; aquests dos capítols que sant Benet dedica al menjar i a la beguda ens han de moure a la reflexió sobre el paper que el menjar, la nutrició representa en les nostres vides com a monjos. Fixem per un moment la nostra atenció en l’espai físic destinat en els monestirs per a acollir els àpats; es tracta d’un espai comunitari per excel·lència; espai en el qual habitualment acollim també als hostes, als qui ens visiten i això és ja un símptoma evident de la importància que té en la vida comunitària el refetor. Un espai comú que l’arquitectura tradicional monàstica ha volgut embellir tant gairebé com l’Església o la sala capitular; representant aquestes tres dependències l’equilibri de la vida monàstica amb els espais dedicats al descans, al treball i a la lectura de la Paraula de Déu. Menjar és un acte natural, com també ha de ser-ho espiritualment per al monjo la lloança a Déu és a dir l’Ofici Diví, el treball i el contacte amb la Paraula, que ens alimenta espiritualment. Per sant Benet aquesta moderació ha de concretar-se al llarg de la jornada del monjo en una norma fonamental, aquesta és estar on cal estar, quan si ha d’estar i fent el que s’hi ha d’estar fent.
Si hem vingut al monestir, no ha estat contra la nostra voluntat, sinó perquè la nostra voluntat ha vingut a emmotllar-se a la voluntat de Déu, és a dir què voluntàriament hem vingut al monestir per complir la seva voluntat. Aquesta voluntat es concreta, com recorda sant Benet, en l’Evangeli i en el seu diguem manual pràctic que és la Regla.
Per això per exemple és tan important no negligir o retardar l’assistència al capítol comunitari diari perquè aquest s’inicia amb la lectura d’un capítol de la Regla. Potser podem pensar que ja l’hem sentit tantes vegades que ja no ens fa falta escoltar-la més; sí aquest és el nostre pensament, si això és el que pensem i a partir d’aquí negligim o retardem l’assistència al capítol, la lectura de col·lació i completes; som els més necessitats d’escoltar de nou la lectura de la Regla perquè en ella Sant Benet va desgranant pas a pas com al llarg de la nostra jornada diària, al llarg de tota la nostra vida de monjos, hem de concretar aquesta donació de la nostra voluntat a la voluntat de Déu, que no passa certament per imposar la nostra voluntat per sobre de tot i concretar aquesta actitud en estar fent el que volem, quan volem i on volem; perquè hi ha un temps en la vida monàstica per a cada cosa; un temps per a pregar, un temps per a treballar, un temps per a descansar, un temps per a estar en contacte amb la Paraula de Déu, un temps de contacte comunitari, un temps per a alimentar-nos i uns espais concrets per a realitzar cadascuna d’aquestes activitats.
Per tant si quan hem d’acudir al refetor o a la sala capitular ens dediquem a una altra cosa, que potser no és en absolut criticable en un altre moment de la jornada, estem negligint la nostra vida de monjos i això podem aplicar-ho a cadascuna de les nostres activitats. Si per exemple el temps dedicat a la neteja comunitària estem on no hauríem d’estar, fent potser el que no hauríem de fer en aquell moment en que som cridats a fer la neteja; també ens apartem del seguiment de la Regla l’acompliment de la qual hem d’estimar. La clau ens la deia avui sant Ambrós a Matines: estimar és molt més que guardar, perquè guardar és fruit moltes vegades de la necessitat o del temor, mentre que estimar és fruit de la caritat (cf. Comentari sobre el Salm 118).
Per a Sant Benet és molt important l’equilibri, la mesura, la moderació, el ritme; evitant com diu sant Bernat les singularitats que sempre mostren darrere d’elles l’arrel de l’egoisme, la petjada, el sentiment de considerar-nos superiors als altres i per tant menysvalorar, tenir de menys als nostres germans. Els nostres dons i talents han de ser posats al servei del Senyor, en una comunitat concreta a la qual creiem que Déu ens hi ha cridat. Quan ens parla sant Benet per exemple del vestit, ens diu que no fem un problema del material amb què estigui elaborat. Això mateix podríem aplicar-lo al menjar; perquè certament uns dies el que arriba al refetor pot ser del nostre grat, altres dies potser no tant i en alguna ocasió pot ser que se serveixi un plat que avorrim. Això no ha d’entristir-nos, ni menys encara provocar el nostre enuig. Sant Benet no busca pas que els monjos estiguem mal alimentats, fins i tot és comprensiu, en el següent capítol que parla sobre la beguda, de la impossibilitat d’una abstinència i tampoc es mostra contrari a que un dels nostres sentits, com és el gust, sigui vulnerat i sobretot presta atenció als febles, als malalts.
En l’actualitat en la nostra comunitat podem sentir-nos afortunats perquè sis germans posen generosament els seus dons i talents al llarg de la setmana a elaborar el menjar; cadascun amb el seu estil propi; però tots ells moguts pel desig de servir tan bé com sigui possible al conjunt de la comunitat.
Sant Benet busca en qualsevol cas una alimentació sòbria, equilibrada i suficient per a rebre-la al refetor en silenci, amb agraïment cap a aquells que l’han elaborat i sense perdre alhora l’atenció a la lectura que ens serveix simultàniament d’informació o d’aliment espiritual. La mesura sempre com a norma, també en el menjar perquè com escriu sant Bernat «aquesta cautela l’hem d’observar en la pròpia conducta, de manera que no se sobrepassi mai el límit de la discreció amb cap mena de superstició, lleugeresa o vehemència del fervor sota el pretext d’una major devoció.» (Sermó 20,9)
diumenge, 17 de maig del 2020
diumenge, 10 de maig del 2020
LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 32
1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En aquest capítol sant Benet s’ocupa de com hem de tractar les eines, els vestits i qualsevol objecte del monestir. En el capítol anterior, dedicat al majordom, és a dir al monjo més directament encarregat de les coses materials, ja ens ha donat la idea clau de com hem de tractar qualsevol cosa, com si fossin vasos sagrats de l’altar (RB 31,10). En una societat en la qual posseir és considera ja de per sí mateix un valor, i usar per tirar i comprar de nou esdevé una dinàmica habitual, la reflexió de sant Benet sobre la propietat i de com tractar-la pot esdevenir anticultural. Perquè si avui ens parla de com tractar les eines en els capítols següents ens parlarà de que si bé hem de tenir el necessari no ho hem de considerar pas com a res propi, si no que hem de seguir aquella fórmula dels monjos antics que deien ad usum, segons el costum en traducció de la Real Acadèmia Espanyola, és a dir empra-ho en funció de la tasca que tenim encomanada, en bé del conjunt de la comunitat i tractar-ho bé guardant-ho i recollint-ho, com ens diu expressament aquest capítol.
Sant Benet estableix en la Regla un igualitarisme asimètric, no homogeni ni uniforme, perquè està atent a les necessitats dels més febles, dels nens, dels ancians o dels malalts; fa l’opció pels febles en llenguatge eclesial actual. Tanmateix és ben present en el text de la Regla que tant se val si el qui entra al monestir és infant o prevere avançat en anys, noble o esclau; tots servim al mateix Crist i per tant els dons i valors de cadascú cal posar-los al servei del conjunt de la comunitat. No entendria sant Benet que si la nostra família o els nostres amics tenen possibilitats les utilitzéssim nosaltres per treure’n un benefici particular, per tenir aquesta o aquella altra cosa que d’altres no tenen ni tindran. Sucumbim a vegades a la temptació de tenir per tenir, potser perquè fa goig veure un armari ben farcit d’estris o potser perquè caiem en la temptació de preveure qualsevol eventualitat en la que ens caldrà això o allò altre, en el «per si un cas», una situació que potser mai no arribarà però a la que en el fons temem d’afrontar si no tenim allò que ens calgui quan calgui. Això ens pot portar al síndrome de Diògenes acumulant coses a la cel·la o al nostre lloc de treball, coses que algunes ens seran útils algun dia i d’altres segurament mai, però està clar, que com que mai se sap, millor tenir-ho que no pas no tenir-ho quan ens calgui.
Sant Benet no vol pas que caiguem ni en l’estretor per l’estretor ni tampoc en l’abundància per l’abundància; un principi que aplica també al vestit, al menjar o al beure; tenir el necessari i evitar el superflu, perquè l’afany per posseir no ens distregui del nostre vertader objectiu com a monjos, cercar Déu. Aleshores allò que ens cal per la mateixa necessitat hem de mirar de tractar-ho bé, de conservar-ho en bon estat de revista, de guardar-ho i recollir-ho un cop usat i així prestar el nostre servei de manera eficaç i en benefici de tota la comunitat.
Ja veiem que aquesta idea sant Benet l’aplica a tot: vestit, menjar o eines; per tant també podem entendre que ho aplica al mateix monestir, a l’edifici, del que parla poc com a tal, però que és ben present en cadascuna de les activitats: pregar, menjar, treballar, dormir i meditar la Paraula de Déu; perquè cada activitat es fa a un lloc concret i aquest espai ha de servir per allò a que ha estat destinat i esdevé així una eina que tots estem obligats a tractar bé, sense deixadesa. «Els teus servents estimen aquestes seves pedres, els fa llàstima aquesta pols» (Salm 102,115) diu el Salmista; que ens convida així a estimar el lloc, com estimaren la Regla i el lloc els nostres sants Pares fundadors. Dit en llenguatge del capítol d’avui, el conjunt del monestir se’ns confia esperant que tinguem una vida i uns costums que mereixin confiança als ulls de Déu. Vivim en un lloc privilegiat, amarat per quasi vuit segles de vida monàstica i que alhora ha patit les vicissituds de la història i més d’un segle d’abandó i degradació.
Cada cop que passem pel claustre, preguem a l’església, mengem al refetor o escoltem la lectura a la sala capitular; entrem en comunió amb totes aquelles passades generacions de monjos que visqueren aquí la seva vocació i això és un privilegi i un valor afegit al nostre dia a dia. També és cert que viure en un lloc monumental, patrimoni mundial i que no és propietat nostra, comporta servituds, inconvenients. Aquests dies de pandèmia podem gaudir, si és que enmig de tant de dolor i incertesa es pot emprar aquest mot, del monestir per a nosaltres sols; sense visites turístiques, sense hostes. Més d’un cop segurament passa pel nostre cap la idea de que vivim aquestes setmanes una situació excepcional, també en aquest aspecte; una vida que potser sols es viu, així de portes tancades a l’exterior, amb tanta radicalitat en una cartoixa. Però siguem conscients de l’excepcionalitat i de que tard o d’hora haurem de tornar a complir els nostres deures amb la societat que ens permet d’habitar aquí en un cert equilibri, sempre difícil, entre vida monàstica i monument patrimoni mundial; per tant un monument per compartir en la mesura del possible amb la resta de ciutadans que se’ns acosten.
Per això el mateix monestir és per a nosaltres l’eina més preuada, per això ens dediquem a conservar-la amb diverses eines des de l’escombra, a la cura de qualsevol incidència que pugui patir, que habitualment no són poques; passant a vegades per un petit detall com tancar una llum que ja no és necessària, arreplegar un paper caigut a terra o cloure una porta que no cal que estigui ja oberta. Perquè estimem aquestes pedres, ens fa llàstima la pols que l’embruta setmana rere setmana; això que ho hem de tenir present sempre, tinguem-ho present cada dissabte afrontant amb un cert i sa orgull la neteja setmanal del monestir. Pensant en que no deixa de ser un privilegi habitar i tenir cura del mateix espai on tantes generacions de monjos han cercat Déu, en el clos d’aquest monestir concret.
Capítol 32
1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En aquest capítol sant Benet s’ocupa de com hem de tractar les eines, els vestits i qualsevol objecte del monestir. En el capítol anterior, dedicat al majordom, és a dir al monjo més directament encarregat de les coses materials, ja ens ha donat la idea clau de com hem de tractar qualsevol cosa, com si fossin vasos sagrats de l’altar (RB 31,10). En una societat en la qual posseir és considera ja de per sí mateix un valor, i usar per tirar i comprar de nou esdevé una dinàmica habitual, la reflexió de sant Benet sobre la propietat i de com tractar-la pot esdevenir anticultural. Perquè si avui ens parla de com tractar les eines en els capítols següents ens parlarà de que si bé hem de tenir el necessari no ho hem de considerar pas com a res propi, si no que hem de seguir aquella fórmula dels monjos antics que deien ad usum, segons el costum en traducció de la Real Acadèmia Espanyola, és a dir empra-ho en funció de la tasca que tenim encomanada, en bé del conjunt de la comunitat i tractar-ho bé guardant-ho i recollint-ho, com ens diu expressament aquest capítol.
Sant Benet estableix en la Regla un igualitarisme asimètric, no homogeni ni uniforme, perquè està atent a les necessitats dels més febles, dels nens, dels ancians o dels malalts; fa l’opció pels febles en llenguatge eclesial actual. Tanmateix és ben present en el text de la Regla que tant se val si el qui entra al monestir és infant o prevere avançat en anys, noble o esclau; tots servim al mateix Crist i per tant els dons i valors de cadascú cal posar-los al servei del conjunt de la comunitat. No entendria sant Benet que si la nostra família o els nostres amics tenen possibilitats les utilitzéssim nosaltres per treure’n un benefici particular, per tenir aquesta o aquella altra cosa que d’altres no tenen ni tindran. Sucumbim a vegades a la temptació de tenir per tenir, potser perquè fa goig veure un armari ben farcit d’estris o potser perquè caiem en la temptació de preveure qualsevol eventualitat en la que ens caldrà això o allò altre, en el «per si un cas», una situació que potser mai no arribarà però a la que en el fons temem d’afrontar si no tenim allò que ens calgui quan calgui. Això ens pot portar al síndrome de Diògenes acumulant coses a la cel·la o al nostre lloc de treball, coses que algunes ens seran útils algun dia i d’altres segurament mai, però està clar, que com que mai se sap, millor tenir-ho que no pas no tenir-ho quan ens calgui.
Sant Benet no vol pas que caiguem ni en l’estretor per l’estretor ni tampoc en l’abundància per l’abundància; un principi que aplica també al vestit, al menjar o al beure; tenir el necessari i evitar el superflu, perquè l’afany per posseir no ens distregui del nostre vertader objectiu com a monjos, cercar Déu. Aleshores allò que ens cal per la mateixa necessitat hem de mirar de tractar-ho bé, de conservar-ho en bon estat de revista, de guardar-ho i recollir-ho un cop usat i així prestar el nostre servei de manera eficaç i en benefici de tota la comunitat.
Ja veiem que aquesta idea sant Benet l’aplica a tot: vestit, menjar o eines; per tant també podem entendre que ho aplica al mateix monestir, a l’edifici, del que parla poc com a tal, però que és ben present en cadascuna de les activitats: pregar, menjar, treballar, dormir i meditar la Paraula de Déu; perquè cada activitat es fa a un lloc concret i aquest espai ha de servir per allò a que ha estat destinat i esdevé així una eina que tots estem obligats a tractar bé, sense deixadesa. «Els teus servents estimen aquestes seves pedres, els fa llàstima aquesta pols» (Salm 102,115) diu el Salmista; que ens convida així a estimar el lloc, com estimaren la Regla i el lloc els nostres sants Pares fundadors. Dit en llenguatge del capítol d’avui, el conjunt del monestir se’ns confia esperant que tinguem una vida i uns costums que mereixin confiança als ulls de Déu. Vivim en un lloc privilegiat, amarat per quasi vuit segles de vida monàstica i que alhora ha patit les vicissituds de la història i més d’un segle d’abandó i degradació.
Cada cop que passem pel claustre, preguem a l’església, mengem al refetor o escoltem la lectura a la sala capitular; entrem en comunió amb totes aquelles passades generacions de monjos que visqueren aquí la seva vocació i això és un privilegi i un valor afegit al nostre dia a dia. També és cert que viure en un lloc monumental, patrimoni mundial i que no és propietat nostra, comporta servituds, inconvenients. Aquests dies de pandèmia podem gaudir, si és que enmig de tant de dolor i incertesa es pot emprar aquest mot, del monestir per a nosaltres sols; sense visites turístiques, sense hostes. Més d’un cop segurament passa pel nostre cap la idea de que vivim aquestes setmanes una situació excepcional, també en aquest aspecte; una vida que potser sols es viu, així de portes tancades a l’exterior, amb tanta radicalitat en una cartoixa. Però siguem conscients de l’excepcionalitat i de que tard o d’hora haurem de tornar a complir els nostres deures amb la societat que ens permet d’habitar aquí en un cert equilibri, sempre difícil, entre vida monàstica i monument patrimoni mundial; per tant un monument per compartir en la mesura del possible amb la resta de ciutadans que se’ns acosten.
Per això el mateix monestir és per a nosaltres l’eina més preuada, per això ens dediquem a conservar-la amb diverses eines des de l’escombra, a la cura de qualsevol incidència que pugui patir, que habitualment no són poques; passant a vegades per un petit detall com tancar una llum que ja no és necessària, arreplegar un paper caigut a terra o cloure una porta que no cal que estigui ja oberta. Perquè estimem aquestes pedres, ens fa llàstima la pols que l’embruta setmana rere setmana; això que ho hem de tenir present sempre, tinguem-ho present cada dissabte afrontant amb un cert i sa orgull la neteja setmanal del monestir. Pensant en que no deixa de ser un privilegi habitar i tenir cura del mateix espai on tantes generacions de monjos han cercat Déu, en el clos d’aquest monestir concret.
diumenge, 3 de maig del 2020
LES FALTES GREUS
De la Regla de sant Benet
Capítol 25
1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Els capítols del 23 al 30 de la Regla constitueixen els que s’anomena el codi penal. Sant Benet és ben conscient de que podem fallar, de que fallem i de que cal obrir camins a la rectificació. Potser es podria aplicar aquella frase que esdevingué norma de conducta d’un institut armat al segle XIX “odia el delito y compadece al delincuente”, perquè aquesta és més o menys la idea de sant Benet respecte a les faltes, condemnar la falta i ser misericordiós amb qui la comet, perquè Déu és sempre misericordiós amb el pecador. El que realment importa és la motivació, el que ens mou a cometre una falta. Pot ser una negligència més o menys innocent, pot ser un descuit o una manca d’aptitud; però també pot respondre a una voluntat inequívoca de voler faltar. Perquè no es tracta de l’exterior, de l’aparença, de la façana, que potser podem presentar ben atractiva, sinó del fons del cor. Potser podem tenir una bona imatge externa, com una casa amb una façana amb força testos florits i ben pintada, però on a l’interior és ben bé una altra la realitat, perquè és a dins on hi ha les bigues corcades per la nostra falta contumaç; les canyaferles afectades pel rovell de la desobediència; el terra malmès i aixecat pel nostre orgull i els fonaments afectats per l’aluminosi de la murmuració i el menyspreu. Com diu sant Bernat «al qui li abelleix ser lloat per la seva humilitat, no posseeix aquesta virtut: la destrueix» (Sermó 16 sobre el Càntic dels Càntics, 9).
Podem caure, caiem certament, en faltes lleus i podem arribar a fer-ho en faltes greus, ja que en certa manera la reiteració d’unes ens pot portar a cometre les altres, perquè la repetició ens pot crear una certa sensació d’impunitat i acabar per malmetre la nostra consciència i fer-la laxa. Per exemple si caiem en la temptació un cop rere l’altre de la mandra, de l’exageració de la realitat o de qualsevol altre de similar, podem acabar essent peresosos o mentiders; i la mentida és la filla més vil i nociva de la ignorància segons sant Bernat. (Sermó 17 sobre el Càntic dels Càntics, II,3). La falta lleu és el camí, a vegades l’autopista, que ens porta a la falta greu més ràpidament del que no pas voldríem, si al fons del nostre cor hi fa niu el corcó de l’orgull i la decidida voluntat d’imposar el nostre criteri pesi a qui pesi i per damunt de tot. Ho diu sant Bernat, amb el seu acostumat estil directe i en certa manera punyent: «Fa vergonya recordar l’altivesa amb que alguns es vanen, sense cap pudor, de la seva deplorable supèrbia, després d’haver pres el sant hàbit, per suplantar a d’altres, per abusar del seu germà i tornar temeràriament mal per mal, o insult per insult, aplicant la llei del talió com a resposta a la injuria o a la calumnia» (Sermó 16 sobre el Càntic dels Càntics, 9).
Per sant Benet tota sanció no cerca altra cosa que la salvació de l’ànima i l’extirpació radical del vici que ens a portat a faltar. Ens ho diu, recolzat en una cita de l’Apòstol, el que és important no és pas el cos, sinó l’ànima. D’una banda hem d’estar atents a que les faltes lleus no vagin esdevenint en costums, nos hi habituem i acabem per caure en faltes greus; de l’altra cal no perdre de vista la riquesa de la diversitat d’una comunitat on cadascú té la seva pròpia personalitat i la suma d’aquestes sempre aporta quelcom de positiu al conjunt, vencent el risc de caure en imposar la nostra personalitat per sobre de les altres i arribar així al menyspreu, i aquest és una falta molt greu i que neix de la supèrbia, origen de tots els pecats, en paraules de sant Bernat.
Qualsevol mancament lleu o greu és un atemptat contra la comunitat i per tant cal que sigui corregida i se’n doni satisfacció. Aquest és un altre aspecte important d’aquest capítol, les penes fan referència a l’exclusió d’actes comunitaris: el menjar, la pregària, el contacte amb els altres germans i la prohibició de rebre la benedicció, tant el germà exclòs com el seu menjar. Potser perquè, com altres coses, repetim el gest molt sovint perdem una mica de vista la importància no tant sols de pregar, menjar i viure en comunitat, sinó també de petits gestos com ara la benedicció sobre nosaltres o sobre els aliments que anem a prendre. Aquesta referència de sant Benet ens ha de fer adonar, ens ha de recordar, que la benedicció que rebem en acabar l’Ofici Diví, l’Eucaristia i sobretot en acabar la jornada en la darrera pregària, no és un gest banal, sinó important, molt important, perquè és la benedicció del Senyor, la mirada de Déu que es posa damunt nostre. Tanmateix pel que fa referència als àpats, per això és bo que intentem ser tots al refetor en el moment de la benedicció i que ha de ser una raó molt important la que ens privi de beneir tots junts els aliments que estem a punt de prendre.
Sempre, més que no pas el fet en concret, el més important és la motivació que ens porta a estar absents de la benedicció de la taula, o a retardar-nos a l’Ofici Diví o, Déu no ho vulgui, a ser-hi absents; quina és la raó que ens mou a cometre faltes lleus que si descuidem, sinó hi parem atenció acaben esdevenint faltes greus i afectant la nostra vocació i de retruc la vida comunitària. Com diu també sant Bernat en la mateixa lectura «us exhorto a que intenteu sortir del molest i angoixós record dels vostres pecats i camineu per les sendes més planeres del record seré dels beneficis de Déu. Així, contemplant-lo a Ell, us alleujareu de la vostra pròpia confusió» (Sermó 16 sobre el Càntic dels Càntics, ). El centre d’aquest codi penal, no en podia ser d’altre, és Crist i d’aquí en deriva, de la seva recerca en comunitat, la importància de viure la nostra vocació amb responsabilitat i amb generositat. No, cap de nosaltres no és ni millor ni pitjor que els altres; cadascun tenim les nostres virtuts i els nostres defectes, puntuals o de fàbrica, com deia l’Abat Maur Esteva; per això es rica la vida comunitària, no pas fàcil, certament, d’això en som tots ben conscients, perquè trobar l’equilibri personal i comunitari és tasca feixuga i àrdua, que mai no acaba. Sant Benet ens prevé i ens exhorta a lluitar contra les faltes, a esmenar-nos mirant de no caure mai ni en la autocomplaença, fruit de la supèrbia, ni en la autocrítica destructiva, sinó deixar-nos sempre ens mans de la misericòrdia de Déu, obrint-nos a la seva gràcia.
Capítol 25
1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Els capítols del 23 al 30 de la Regla constitueixen els que s’anomena el codi penal. Sant Benet és ben conscient de que podem fallar, de que fallem i de que cal obrir camins a la rectificació. Potser es podria aplicar aquella frase que esdevingué norma de conducta d’un institut armat al segle XIX “odia el delito y compadece al delincuente”, perquè aquesta és més o menys la idea de sant Benet respecte a les faltes, condemnar la falta i ser misericordiós amb qui la comet, perquè Déu és sempre misericordiós amb el pecador. El que realment importa és la motivació, el que ens mou a cometre una falta. Pot ser una negligència més o menys innocent, pot ser un descuit o una manca d’aptitud; però també pot respondre a una voluntat inequívoca de voler faltar. Perquè no es tracta de l’exterior, de l’aparença, de la façana, que potser podem presentar ben atractiva, sinó del fons del cor. Potser podem tenir una bona imatge externa, com una casa amb una façana amb força testos florits i ben pintada, però on a l’interior és ben bé una altra la realitat, perquè és a dins on hi ha les bigues corcades per la nostra falta contumaç; les canyaferles afectades pel rovell de la desobediència; el terra malmès i aixecat pel nostre orgull i els fonaments afectats per l’aluminosi de la murmuració i el menyspreu. Com diu sant Bernat «al qui li abelleix ser lloat per la seva humilitat, no posseeix aquesta virtut: la destrueix» (Sermó 16 sobre el Càntic dels Càntics, 9).
Podem caure, caiem certament, en faltes lleus i podem arribar a fer-ho en faltes greus, ja que en certa manera la reiteració d’unes ens pot portar a cometre les altres, perquè la repetició ens pot crear una certa sensació d’impunitat i acabar per malmetre la nostra consciència i fer-la laxa. Per exemple si caiem en la temptació un cop rere l’altre de la mandra, de l’exageració de la realitat o de qualsevol altre de similar, podem acabar essent peresosos o mentiders; i la mentida és la filla més vil i nociva de la ignorància segons sant Bernat. (Sermó 17 sobre el Càntic dels Càntics, II,3). La falta lleu és el camí, a vegades l’autopista, que ens porta a la falta greu més ràpidament del que no pas voldríem, si al fons del nostre cor hi fa niu el corcó de l’orgull i la decidida voluntat d’imposar el nostre criteri pesi a qui pesi i per damunt de tot. Ho diu sant Bernat, amb el seu acostumat estil directe i en certa manera punyent: «Fa vergonya recordar l’altivesa amb que alguns es vanen, sense cap pudor, de la seva deplorable supèrbia, després d’haver pres el sant hàbit, per suplantar a d’altres, per abusar del seu germà i tornar temeràriament mal per mal, o insult per insult, aplicant la llei del talió com a resposta a la injuria o a la calumnia» (Sermó 16 sobre el Càntic dels Càntics, 9).
Per sant Benet tota sanció no cerca altra cosa que la salvació de l’ànima i l’extirpació radical del vici que ens a portat a faltar. Ens ho diu, recolzat en una cita de l’Apòstol, el que és important no és pas el cos, sinó l’ànima. D’una banda hem d’estar atents a que les faltes lleus no vagin esdevenint en costums, nos hi habituem i acabem per caure en faltes greus; de l’altra cal no perdre de vista la riquesa de la diversitat d’una comunitat on cadascú té la seva pròpia personalitat i la suma d’aquestes sempre aporta quelcom de positiu al conjunt, vencent el risc de caure en imposar la nostra personalitat per sobre de les altres i arribar així al menyspreu, i aquest és una falta molt greu i que neix de la supèrbia, origen de tots els pecats, en paraules de sant Bernat.
Qualsevol mancament lleu o greu és un atemptat contra la comunitat i per tant cal que sigui corregida i se’n doni satisfacció. Aquest és un altre aspecte important d’aquest capítol, les penes fan referència a l’exclusió d’actes comunitaris: el menjar, la pregària, el contacte amb els altres germans i la prohibició de rebre la benedicció, tant el germà exclòs com el seu menjar. Potser perquè, com altres coses, repetim el gest molt sovint perdem una mica de vista la importància no tant sols de pregar, menjar i viure en comunitat, sinó també de petits gestos com ara la benedicció sobre nosaltres o sobre els aliments que anem a prendre. Aquesta referència de sant Benet ens ha de fer adonar, ens ha de recordar, que la benedicció que rebem en acabar l’Ofici Diví, l’Eucaristia i sobretot en acabar la jornada en la darrera pregària, no és un gest banal, sinó important, molt important, perquè és la benedicció del Senyor, la mirada de Déu que es posa damunt nostre. Tanmateix pel que fa referència als àpats, per això és bo que intentem ser tots al refetor en el moment de la benedicció i que ha de ser una raó molt important la que ens privi de beneir tots junts els aliments que estem a punt de prendre.
Sempre, més que no pas el fet en concret, el més important és la motivació que ens porta a estar absents de la benedicció de la taula, o a retardar-nos a l’Ofici Diví o, Déu no ho vulgui, a ser-hi absents; quina és la raó que ens mou a cometre faltes lleus que si descuidem, sinó hi parem atenció acaben esdevenint faltes greus i afectant la nostra vocació i de retruc la vida comunitària. Com diu també sant Bernat en la mateixa lectura «us exhorto a que intenteu sortir del molest i angoixós record dels vostres pecats i camineu per les sendes més planeres del record seré dels beneficis de Déu. Així, contemplant-lo a Ell, us alleujareu de la vostra pròpia confusió» (Sermó 16 sobre el Càntic dels Càntics, ). El centre d’aquest codi penal, no en podia ser d’altre, és Crist i d’aquí en deriva, de la seva recerca en comunitat, la importància de viure la nostra vocació amb responsabilitat i amb generositat. No, cap de nosaltres no és ni millor ni pitjor que els altres; cadascun tenim les nostres virtuts i els nostres defectes, puntuals o de fàbrica, com deia l’Abat Maur Esteva; per això es rica la vida comunitària, no pas fàcil, certament, d’això en som tots ben conscients, perquè trobar l’equilibri personal i comunitari és tasca feixuga i àrdua, que mai no acaba. Sant Benet ens prevé i ens exhorta a lluitar contra les faltes, a esmenar-nos mirant de no caure mai ni en la autocomplaença, fruit de la supèrbia, ni en la autocrítica destructiva, sinó deixar-nos sempre ens mans de la misericòrdia de Déu, obrint-nos a la seva gràcia.
diumenge, 26 d’abril del 2020
AMB QUIN ORDRE S’HAN DE DIR ELS SALMS
De la Regla de sant Benet
Capítol 18
1 En primer lloc es dirà el verset «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me», el glòria i l’himne de cada hora. 2 Després, a l’hora de prima, el diumenge, s’han de dir quatre divisions del salm cent divuit, 3 però a les altres hores, o sigui, a tèrcia, sexta i nona, es diran tres divisions de l’esmentat salm cent divuit. 4 A prima del dilluns s’han de dir tres salms: el primer, el segon i el sisè; 5 i així cada dia, fins al diumenge, es diran a prima tres salms, per ordre, fins al salm dinou, de manera, però, que el salm nou i el disset es parteixin en dos. 6 I així resulta que a les vigílies del diumenge es pot començar sempre pel vintè. 7 A tèrcia, sexta i nona del dilluns es diran les nou divisions restants del salm cent divuit, tres a cada hora. 8 Acabat així el salm cent divuit en dos dies, és a dir, entre el diumenge i el dilluns, 9 que a partir del dimarts, a tèrcia, sexta i nona es recitin tres salms, del cent dinou fins al cent vint-i-set, o sigui nou salms. 10 Aquests salms s’han de repetir sempre igualment a les mateixes hores fins al diumenge, conservant tanmateix cada dia una disposició uniforme d’himnes, lliçons i versets, 11 de manera que el diumenge començaran sempre amb el cent divuit. 12 Les vespres es faran cada dia amb el cant de quatre salms. 13 Que aquests salms comencin pel cent nou fins al cent quaranta-set, 14 fora d’aquells que han estat presos per a d’altres hores, és a saber, del cent disset fins al cent vint-i-set, el cent trenta-tres i el cent quaranta dos. 15 Tots els que queden s’han de dir a vespres. 16 I com que així manquen tres salms, caldrà dividir els que són més llargs d’entre els indicats, o sigui, el cent trenta-vuit, el cent quaranta-tres i el cent quaranta-quatre. 17 En canvi, el cent setze, com que és curt, s’ajuntarà amb el cent quinze. 18 Establert, doncs, l’ordenament dels salms de vespres, la resta, això és, la lliçó, el responsori, l’himne, el verset i el càntic, que es faci tal com més amunt hem determinat. 19 A completes es repetiran cada dia els mateixos salms, o sigui, el quart, el noranta i el cent trenta-tres. 20 Disposat l’ordenament de la salmòdia diürna, que tots els salms que queden siguin repartits proporcionalment entre les set vigílies nocturnes, 21 dividint els salms més llargs d’entre ells i assignant-ne dotze a cada nit. 22 Sobretot advertim que, si per ventura a algú no li agradava aquesta distribució dels salms, ho ordeni, si creia que és millor, d’una altra manera, 23 mentre en tot cas observi això, que cada setmana es reciti el salteri amb tots els cent cinquanta salms, i que a les vigílies del diumenge es reprengui sempre per on s’ha començat. 24 Perquè els monjos que en el curs d’una setmana reciten menys d’un salteri, amb els càntics de costum, mostren una gran deixadesa en el servei a què estan dedicats, 25 quan podem llegir que els nostres sants Pares feien coratjosament en un sol dia el que tant de bo nosaltres, tebis, acomplim en tota una setmana.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Escrivia fa uns dies un monjo col·laborador habitual de Catalunya Cristiana que «veiem ressorgir, aquests dies, per la xarxa catòlica, tot un aparador de devocions piadoses: Viacrucis, rosaris, exposicions del Santíssim, una mica presentades com a artefactes contra la por. I els Salms? —es preguntava l’articulista— Si els retrobéssim, descobriríem en els Salms i en nosaltres una força inesperada, ara que en necessitem tanta, un tresor de bellesa i de saviesa incomparable.», concloïa l’article. No es tracta pas de menysvalorar cap altre pregària sinó de singularitzar, de posar en primer pla els Salms com la pregària amb majúscules.
Els Salms són una riquesa de l’Església, heretada de l’Antic Testament, que el món monàstic de manera molt especial ha preservat fins avui i que el Concili Vaticà II ha volgut posar de nou en el centre de la pregària, ara també a la dels fidels, mitjançant l’Ofici Diví, la Litúrgia de les Hores. Una pregària mil·lenària perquè sols a la llum dels antecedents jueus la pregària cristiana adquireix tot el seu sentit. Una pregària cristològica en tant que fou la pregària emprada pel mateix Jesús per adreçar-se al Pare. Jesús, com ens diu el P. Hilari Raguer, accepta el sistema de l’oració oficial jueva i hi infon el seu nou esperit i quan ens convida a pregar en secret és per donar a entendre que tant en privat com en públic cal mirar de plaure tant sols a Déu.
A tot això sant Benet no hi és pas aliè, al llarg de tot el text de la Regla i molt especialment quan parla i estableix l’estructura de l’Ofici Diví insisteix en la centralitat de la pregària mitjançant els Salms, que els nostres sants Pares feien coratjosament en la seva totalitat en un sol dia, el que tant de bo nosaltres, tebis, ho acomplim en tota una setmana.
Hi ha diverses maneres d’aprofundir en aquesta pregària que ens és tant i tant propera, hi ha diferents camins. Un a través de la seva estructura literària, dels seus autors, de la seva formació, del context en el qual van sorgir, apropar-s’hi per l’estudi. Una altra partir considerant els diferents sentiments de l’esperit humà que manifesten; ja sigui alegria o bé reconeixement, també acció de gràcies o amor o tendresa o fins i tot entusiasme; així com també intens sofriment, recriminació, petició d’ajuda i de justícia, que es converteixen a vegades en ràbia i imprecació; tot l’ampli ventall de sentiments que l’ésser humà pot experimentar al llarg de la seva existència i que Jesús va compartir mitjançant la seva humanitat. En el Salms l’ésser humà es troba totalment a si mateix, es pot reconèixer en cada un dels moments de la seva vida, en els bons i en els dolents, en els confiats i en els d’incertesa i d’angoixa com els que ara podem viure.
Els Pares de l’Església són els qui per excel·lència han sabut presentar-los en clau cristològica, ens ajuden a veure-hi a Crist pregant, a Crist a través de la plenitud del seu misteri; esdevenint així aquesta la clau de lectura dels Salms que ens ha arribat a nosaltres a través de la tradició de l’Església. Els Pares estaven totalment convençuts de que en els Salms es parla de Crist. En primer lloc perquè el mateix Jesús, en ressuscitar, se’ls va aplicar a si mateix parlant de l’acompliment dels Salms, per exemple dient als seus deixebles: «És necessari que es compleixi tot el que està escrit en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms sobre mi» (Lc. 24, 44). Els Pares hi afegeixen encara un altre punt de vista i és que els Salms no tant sols ens parlen de Crist, sinó que es dirigeixen a Crist, i fins i tot és el mateix Crist qui parla en ells. Llegir el psalteri a la llum del misteri de Crist ens fa adonar-nos alhora de la seva dimensió comunitària, eclesial. És així com els Salms han pogut ser assumits, des dels primers segles; com aquella oració del Poble de Déu per fer en comunitat, per ser pregats fonamentalment en comunió, amb una sola veu.
Parem esment tant sols en un punt concret d’aquest capítol, ja que potser perquè el repetim cada dia un mínim de quatre vegades podem dir-lo sense adonar-nos-en ben bé del que significa. És el verset introductori que en català diu: «Sigueu amb nosaltres Déu nostre. Senyor veniu a ajudar-nos», una traducció que no acaba de recollir del tot el sentit de la frase llatina «Deus in adjutorium meum intende, Domine ad adjuvandum me festina». Què potser recullen millor per exemple les fórmules en castellà: «Dios mío, ven en mi auxilio; Señor date prisa en socorrerme», en francès «Dieu, viens à mon aide. Seigneur, à notre secours» o en italià «Dio vieni a salvarmi, Signore vieni presto in mio aiuto», per citar tant sols uns exemples. Els antics monjos segurs de ser d’alguna manera, instruments de l’Esperit Sant i convençuts per la seva fe que els versets dels Salms proporcionen una energia particular, que sols pot venir de l’Esperit Sant, van manifestar aquesta convicció emprant els Salms com a pregària jaculatòria, que ve de la paraula llatina iaculum, és a dir, dard. Eren expressions sàlmiques molt breus que podien ser emprades per a ser repetides i llançades, com si fossin fletxes incendiàries, contra les temptacions i qualsevol altre situació. En aquest sentit Joan Cassià ens parla de que alguns monjos havien descobert l’eficàcia extraordinària del brevíssim incipit del salm 70 (69), que des de llavors i fins avui esdevé la porta d’entrada a la Litúrgia de les Hores.
Demanem doncs al Senyor que vingui a salvar-nos, fem-ho de cor en començar cada pregària, perquè en els Salms, com escrivia Dietrich Bonhoeffer hi prega David, Salomó, Crist i ara també nosaltres i en dir nosaltres s’entén la comunitat sencera; per la riquesa del Salteri participem de Crist i de la seva comunitat fent camí vers Déu.
Capítol 18
1 En primer lloc es dirà el verset «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me», el glòria i l’himne de cada hora. 2 Després, a l’hora de prima, el diumenge, s’han de dir quatre divisions del salm cent divuit, 3 però a les altres hores, o sigui, a tèrcia, sexta i nona, es diran tres divisions de l’esmentat salm cent divuit. 4 A prima del dilluns s’han de dir tres salms: el primer, el segon i el sisè; 5 i així cada dia, fins al diumenge, es diran a prima tres salms, per ordre, fins al salm dinou, de manera, però, que el salm nou i el disset es parteixin en dos. 6 I així resulta que a les vigílies del diumenge es pot començar sempre pel vintè. 7 A tèrcia, sexta i nona del dilluns es diran les nou divisions restants del salm cent divuit, tres a cada hora. 8 Acabat així el salm cent divuit en dos dies, és a dir, entre el diumenge i el dilluns, 9 que a partir del dimarts, a tèrcia, sexta i nona es recitin tres salms, del cent dinou fins al cent vint-i-set, o sigui nou salms. 10 Aquests salms s’han de repetir sempre igualment a les mateixes hores fins al diumenge, conservant tanmateix cada dia una disposició uniforme d’himnes, lliçons i versets, 11 de manera que el diumenge començaran sempre amb el cent divuit. 12 Les vespres es faran cada dia amb el cant de quatre salms. 13 Que aquests salms comencin pel cent nou fins al cent quaranta-set, 14 fora d’aquells que han estat presos per a d’altres hores, és a saber, del cent disset fins al cent vint-i-set, el cent trenta-tres i el cent quaranta dos. 15 Tots els que queden s’han de dir a vespres. 16 I com que així manquen tres salms, caldrà dividir els que són més llargs d’entre els indicats, o sigui, el cent trenta-vuit, el cent quaranta-tres i el cent quaranta-quatre. 17 En canvi, el cent setze, com que és curt, s’ajuntarà amb el cent quinze. 18 Establert, doncs, l’ordenament dels salms de vespres, la resta, això és, la lliçó, el responsori, l’himne, el verset i el càntic, que es faci tal com més amunt hem determinat. 19 A completes es repetiran cada dia els mateixos salms, o sigui, el quart, el noranta i el cent trenta-tres. 20 Disposat l’ordenament de la salmòdia diürna, que tots els salms que queden siguin repartits proporcionalment entre les set vigílies nocturnes, 21 dividint els salms més llargs d’entre ells i assignant-ne dotze a cada nit. 22 Sobretot advertim que, si per ventura a algú no li agradava aquesta distribució dels salms, ho ordeni, si creia que és millor, d’una altra manera, 23 mentre en tot cas observi això, que cada setmana es reciti el salteri amb tots els cent cinquanta salms, i que a les vigílies del diumenge es reprengui sempre per on s’ha començat. 24 Perquè els monjos que en el curs d’una setmana reciten menys d’un salteri, amb els càntics de costum, mostren una gran deixadesa en el servei a què estan dedicats, 25 quan podem llegir que els nostres sants Pares feien coratjosament en un sol dia el que tant de bo nosaltres, tebis, acomplim en tota una setmana.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Escrivia fa uns dies un monjo col·laborador habitual de Catalunya Cristiana que «veiem ressorgir, aquests dies, per la xarxa catòlica, tot un aparador de devocions piadoses: Viacrucis, rosaris, exposicions del Santíssim, una mica presentades com a artefactes contra la por. I els Salms? —es preguntava l’articulista— Si els retrobéssim, descobriríem en els Salms i en nosaltres una força inesperada, ara que en necessitem tanta, un tresor de bellesa i de saviesa incomparable.», concloïa l’article. No es tracta pas de menysvalorar cap altre pregària sinó de singularitzar, de posar en primer pla els Salms com la pregària amb majúscules.
Els Salms són una riquesa de l’Església, heretada de l’Antic Testament, que el món monàstic de manera molt especial ha preservat fins avui i que el Concili Vaticà II ha volgut posar de nou en el centre de la pregària, ara també a la dels fidels, mitjançant l’Ofici Diví, la Litúrgia de les Hores. Una pregària mil·lenària perquè sols a la llum dels antecedents jueus la pregària cristiana adquireix tot el seu sentit. Una pregària cristològica en tant que fou la pregària emprada pel mateix Jesús per adreçar-se al Pare. Jesús, com ens diu el P. Hilari Raguer, accepta el sistema de l’oració oficial jueva i hi infon el seu nou esperit i quan ens convida a pregar en secret és per donar a entendre que tant en privat com en públic cal mirar de plaure tant sols a Déu.
A tot això sant Benet no hi és pas aliè, al llarg de tot el text de la Regla i molt especialment quan parla i estableix l’estructura de l’Ofici Diví insisteix en la centralitat de la pregària mitjançant els Salms, que els nostres sants Pares feien coratjosament en la seva totalitat en un sol dia, el que tant de bo nosaltres, tebis, ho acomplim en tota una setmana.
Hi ha diverses maneres d’aprofundir en aquesta pregària que ens és tant i tant propera, hi ha diferents camins. Un a través de la seva estructura literària, dels seus autors, de la seva formació, del context en el qual van sorgir, apropar-s’hi per l’estudi. Una altra partir considerant els diferents sentiments de l’esperit humà que manifesten; ja sigui alegria o bé reconeixement, també acció de gràcies o amor o tendresa o fins i tot entusiasme; així com també intens sofriment, recriminació, petició d’ajuda i de justícia, que es converteixen a vegades en ràbia i imprecació; tot l’ampli ventall de sentiments que l’ésser humà pot experimentar al llarg de la seva existència i que Jesús va compartir mitjançant la seva humanitat. En el Salms l’ésser humà es troba totalment a si mateix, es pot reconèixer en cada un dels moments de la seva vida, en els bons i en els dolents, en els confiats i en els d’incertesa i d’angoixa com els que ara podem viure.
Els Pares de l’Església són els qui per excel·lència han sabut presentar-los en clau cristològica, ens ajuden a veure-hi a Crist pregant, a Crist a través de la plenitud del seu misteri; esdevenint així aquesta la clau de lectura dels Salms que ens ha arribat a nosaltres a través de la tradició de l’Església. Els Pares estaven totalment convençuts de que en els Salms es parla de Crist. En primer lloc perquè el mateix Jesús, en ressuscitar, se’ls va aplicar a si mateix parlant de l’acompliment dels Salms, per exemple dient als seus deixebles: «És necessari que es compleixi tot el que està escrit en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms sobre mi» (Lc. 24, 44). Els Pares hi afegeixen encara un altre punt de vista i és que els Salms no tant sols ens parlen de Crist, sinó que es dirigeixen a Crist, i fins i tot és el mateix Crist qui parla en ells. Llegir el psalteri a la llum del misteri de Crist ens fa adonar-nos alhora de la seva dimensió comunitària, eclesial. És així com els Salms han pogut ser assumits, des dels primers segles; com aquella oració del Poble de Déu per fer en comunitat, per ser pregats fonamentalment en comunió, amb una sola veu.
Parem esment tant sols en un punt concret d’aquest capítol, ja que potser perquè el repetim cada dia un mínim de quatre vegades podem dir-lo sense adonar-nos-en ben bé del que significa. És el verset introductori que en català diu: «Sigueu amb nosaltres Déu nostre. Senyor veniu a ajudar-nos», una traducció que no acaba de recollir del tot el sentit de la frase llatina «Deus in adjutorium meum intende, Domine ad adjuvandum me festina». Què potser recullen millor per exemple les fórmules en castellà: «Dios mío, ven en mi auxilio; Señor date prisa en socorrerme», en francès «Dieu, viens à mon aide. Seigneur, à notre secours» o en italià «Dio vieni a salvarmi, Signore vieni presto in mio aiuto», per citar tant sols uns exemples. Els antics monjos segurs de ser d’alguna manera, instruments de l’Esperit Sant i convençuts per la seva fe que els versets dels Salms proporcionen una energia particular, que sols pot venir de l’Esperit Sant, van manifestar aquesta convicció emprant els Salms com a pregària jaculatòria, que ve de la paraula llatina iaculum, és a dir, dard. Eren expressions sàlmiques molt breus que podien ser emprades per a ser repetides i llançades, com si fossin fletxes incendiàries, contra les temptacions i qualsevol altre situació. En aquest sentit Joan Cassià ens parla de que alguns monjos havien descobert l’eficàcia extraordinària del brevíssim incipit del salm 70 (69), que des de llavors i fins avui esdevé la porta d’entrada a la Litúrgia de les Hores.
Demanem doncs al Senyor que vingui a salvar-nos, fem-ho de cor en començar cada pregària, perquè en els Salms, com escrivia Dietrich Bonhoeffer hi prega David, Salomó, Crist i ara també nosaltres i en dir nosaltres s’entén la comunitat sencera; per la riquesa del Salteri participem de Crist i de la seva comunitat fent camí vers Déu.
diumenge, 19 d’abril del 2020
COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES ELS DIUMENGES
De la Regla de sant Benet
Capítol 11
1 El diumenge, que es llevin més d’hora per a les vigílies. 2 En aquestes vigílies s’ha d’observar la mateixa norma, o sigui que, cantats com més amunt hem disposat sis salms i el verset, i estant tots asseguts convenientment i per ordre als seients, que es llegeixin al volum, com hem dit més amunt, quatre lliçons amb els seus responsoris, 3 però que només al quart el cantor digui el glòria; i, quan el comença, que a l’instant s’aixequin tots amb reverència. 4 Després d’aquestes lliçons, seguiran per ordre sis salms més amb antífones, com els anteriors, i el verset. 5 Després, es tornaran a llegir quatre lliçons més amb els seus responsoris, de la manera que hem dit. 6 Després d’això, es diran tres càntics del volum dels Profetes, els que estableixi l’abat, que s’han de salmejar amb al·leluia. 7 Un cop dit el verset i donada la benedicció per l’abat, es llegiran quatre lliçons més, del Nou Testament, de la manera que hem dit. 8 I després del quart responsori que l’abat comenci l’himne Te Deum laudamus. 9 Acabat l’himne, que l’abat llegeixi una lliçó del volum dels Evangelis, mentre tots estan a peu dret amb respecte i temor. 10 Un cop llegida, que tots responguin «Amén», i que tot seguit l’abat entoni l’himne Te decet laus, i, després de donar la benedicció, començaran les laudes. 11 Aquest ordenament de les vigílies del diumenge, s’ha de mantenir en tot temps, tant a l’estiu com a l’hivern; 12 fora del cas -Déu no ho vulgui- que es llevessin més tard i s’hagués d’escurçar quelcom de les lliçons o dels responsoris. 13 Però vigilin molt que això no passi; i, si mai succeïa, que el causant de la negligència doni una digna satisfacció a Déu a l’oratori.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Què celebrem el diumenge? Ens deia Eusebi de Cesarea aquesta setmana a Matines que cada diumenge celebrem la nostra Pasqua, que cada setmana celebrem els misteris de l’Anyell veritable pel qual vam ser alliberats, que cada diumenge som vivificats amb el sant cos de la Pasqua de salvació. El diumenge és el dia del Senyor, en record d’aquell primer dia de la setmana quan les dones anaren al sepulcre i trobaren la tomba buida, poc abans de que el Senyor se’ls aparegués a elles i als deixebles. Ocupa doncs un lloc central en la setmana i hi ha una profunda relació entre la celebració del diumenge i la resurrecció del Senyor, tot i que beu de la tradició del cicle de la creació, cada setmana es posa a consideració dels fidels l’esdeveniment pasqual del que brolla la salvació del món. Durant els primers segles de monaquisme aquest caràcter central venia realçat per ser el diumenge el dia en que se celebrava l’Eucaristia, ja que la pràctica de celebrar-la diàriament és més tardana. La importància del diumenge ha estat destacada pel Concili Vaticà II i així la Constitució Sacrosantum Concilum ens diu que: «L’Església, per una tradició apostòlica, que té el seu origen en el mateix dia de la Resurrecció de Crist, celebra el misteri pasqual cada vuit dies, en el dia que és anomenat amb raó "dia del Senyor" o diumenge. En aquest dia els fidels han de reunir-se a fi que, escoltant la paraula de Déu i participant en l’Eucaristia, recordin la Passió, la Resurrecció i la glòria del Senyor Jesús i donin gràcies a Déu (...). Per això el diumenge és la festa primordial (...), ja que el diumenge és el fonament i el nucli de tot l’any litúrgic.» (SC 106). D’altres documents com el Codi de Dret Canònic, l’Ordenació General del Missal Romà o la instrucció Misteri Eucarístic insisteixen sobre aquesta importància i sant Joan Pau II li va dedicar la Carta Apostòlica Dies Domini que ens dona les claus teològiques i pastorals de la centralitat del diumenge en la setmana i en l’any litúrgic. L’acumulació de celebracions particulars havia desdibuixat una mica aquesta centralitat, i paral·lelament a la voluntat de preservar la continuïtat de l’any litúrgic, especialment a través de la litúrgia de la Paraula, fou voluntat del Concili ressaltar la importància de la celebració del Dia del Senyor. Escrivia sant Joan Pau II en l’esmentada Carta Apostòlica que «El diumenge, establert com a sustentació de la vida cristiana, té naturalment un valor de testimoniatge i d’anunci. Dia d’oració, de comunió i d’alegria, que repercuteix en la societat irradiant energies de vida i motius d’esperança. És l’anunci que el temps, habitat per Aquell que és el Ressuscitat i Senyor de la història, no és la mort de la nostra il·lusions sinó el bressol d’un futur sempre nou, l’oportunitat que se’ns dóna per a transformar els moments fugaços d’aquesta vida en llavors d’eternitat. El diumenge és una invitació a mirar cap endavant; (...) acompanya i sosté l’esperança dels homes. I de diumenge en diumenge, la comunitat cristiana il·luminada per Crist camina cap al diumenge sense fi de la Jerusalem celestial, quan es completarà en totes les seves facetes la mística Ciutat de Déu.» (DD, 84)
Com vol sant Benet què els monjos celebrin el diumenge? Si la Regla del Mestre establia que calia pregar tota la nit del diumenge, sant Benet, més comprensiu amb la son dels monjos, estableix un esquema que singularitzi el Dia del Senyor litúrgicament, sense per això interrompre en excés la rutina habitual que per a ell forma part fonamental de la vida del monjo. Sant Benet destaca aquesta importància establint una pregària més intensa i rica i, fins i tot, per assaborir el diumenge amb tota intensitat diu que cal llevar-se més d’hora per poder pregar amb els Salms, lliçons i antífones que indica. Sant Benet presta una atenció important a la litúrgia dominical perquè en vol destacar la seva rellevància, no fos cas, Déu no ho vulgui, que els monjos es llevessin més tard i negligeixin així la celebració d’aquest dia sant. Al llarg de la Regla ens parla del diumenge, disset vegades, en relació amb la litúrgia, l’inici dels diferents serveis com lectors o servidors i fent-se ressò de que cal aprofitar-lo per dedicar-se a la lectura de manera més intensiva, com ens diu en el capítol 48 sobre el treball. De nosaltres depèn que aquesta celebració del Dia del Senyor ens ompli espiritualment, que sigui també per a nosaltres centre i nus de la setmana. Parafrasejant a sant Benet quan ens parla de la Quaresma, potser nosaltres podríem proposar-nos el diumenge de guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa i, a la vegada, intentar d’esborrar, aquest dia, totes les negligències dels altres temps. Amb coses concretes i no tant difícils com ara mirant de ser puntuals i fidels a l’ofici diví, encara més diligents en el servei encomanat, potser evitant la murmuració, o potser l’exageració de la veritat, que ha vegades ens porta al llindar de la falsedat; en definitiva assajant esperonats per la força del ressuscitat d’avançar en el nostre camí monàstic que mai no arriba a terme per les nostres febleses tant físiques com morals i que necessita sempre de l’ajut d’aquella misericòrdia de la qual no hem de desesperar mai, la de Déu. Com deia el Papa Benet: «El diumenge és un bé per a l’home. Aquest dia sant és per als cristians dia d’oració que els permet reprendre energies espirituals i sostenir la seva vida amb l’escolta i la meditació de la Paraula de Déu, alimentant-se del Cos de Crist» (12 de juliol de 2009). Visquem-lo amb intensitat cada setmana, més avui octava de Pasqua en què recordem la divina misericòrdia del Senyor ressuscitat.
Capítol 11
1 El diumenge, que es llevin més d’hora per a les vigílies. 2 En aquestes vigílies s’ha d’observar la mateixa norma, o sigui que, cantats com més amunt hem disposat sis salms i el verset, i estant tots asseguts convenientment i per ordre als seients, que es llegeixin al volum, com hem dit més amunt, quatre lliçons amb els seus responsoris, 3 però que només al quart el cantor digui el glòria; i, quan el comença, que a l’instant s’aixequin tots amb reverència. 4 Després d’aquestes lliçons, seguiran per ordre sis salms més amb antífones, com els anteriors, i el verset. 5 Després, es tornaran a llegir quatre lliçons més amb els seus responsoris, de la manera que hem dit. 6 Després d’això, es diran tres càntics del volum dels Profetes, els que estableixi l’abat, que s’han de salmejar amb al·leluia. 7 Un cop dit el verset i donada la benedicció per l’abat, es llegiran quatre lliçons més, del Nou Testament, de la manera que hem dit. 8 I després del quart responsori que l’abat comenci l’himne Te Deum laudamus. 9 Acabat l’himne, que l’abat llegeixi una lliçó del volum dels Evangelis, mentre tots estan a peu dret amb respecte i temor. 10 Un cop llegida, que tots responguin «Amén», i que tot seguit l’abat entoni l’himne Te decet laus, i, després de donar la benedicció, començaran les laudes. 11 Aquest ordenament de les vigílies del diumenge, s’ha de mantenir en tot temps, tant a l’estiu com a l’hivern; 12 fora del cas -Déu no ho vulgui- que es llevessin més tard i s’hagués d’escurçar quelcom de les lliçons o dels responsoris. 13 Però vigilin molt que això no passi; i, si mai succeïa, que el causant de la negligència doni una digna satisfacció a Déu a l’oratori.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Què celebrem el diumenge? Ens deia Eusebi de Cesarea aquesta setmana a Matines que cada diumenge celebrem la nostra Pasqua, que cada setmana celebrem els misteris de l’Anyell veritable pel qual vam ser alliberats, que cada diumenge som vivificats amb el sant cos de la Pasqua de salvació. El diumenge és el dia del Senyor, en record d’aquell primer dia de la setmana quan les dones anaren al sepulcre i trobaren la tomba buida, poc abans de que el Senyor se’ls aparegués a elles i als deixebles. Ocupa doncs un lloc central en la setmana i hi ha una profunda relació entre la celebració del diumenge i la resurrecció del Senyor, tot i que beu de la tradició del cicle de la creació, cada setmana es posa a consideració dels fidels l’esdeveniment pasqual del que brolla la salvació del món. Durant els primers segles de monaquisme aquest caràcter central venia realçat per ser el diumenge el dia en que se celebrava l’Eucaristia, ja que la pràctica de celebrar-la diàriament és més tardana. La importància del diumenge ha estat destacada pel Concili Vaticà II i així la Constitució Sacrosantum Concilum ens diu que: «L’Església, per una tradició apostòlica, que té el seu origen en el mateix dia de la Resurrecció de Crist, celebra el misteri pasqual cada vuit dies, en el dia que és anomenat amb raó "dia del Senyor" o diumenge. En aquest dia els fidels han de reunir-se a fi que, escoltant la paraula de Déu i participant en l’Eucaristia, recordin la Passió, la Resurrecció i la glòria del Senyor Jesús i donin gràcies a Déu (...). Per això el diumenge és la festa primordial (...), ja que el diumenge és el fonament i el nucli de tot l’any litúrgic.» (SC 106). D’altres documents com el Codi de Dret Canònic, l’Ordenació General del Missal Romà o la instrucció Misteri Eucarístic insisteixen sobre aquesta importància i sant Joan Pau II li va dedicar la Carta Apostòlica Dies Domini que ens dona les claus teològiques i pastorals de la centralitat del diumenge en la setmana i en l’any litúrgic. L’acumulació de celebracions particulars havia desdibuixat una mica aquesta centralitat, i paral·lelament a la voluntat de preservar la continuïtat de l’any litúrgic, especialment a través de la litúrgia de la Paraula, fou voluntat del Concili ressaltar la importància de la celebració del Dia del Senyor. Escrivia sant Joan Pau II en l’esmentada Carta Apostòlica que «El diumenge, establert com a sustentació de la vida cristiana, té naturalment un valor de testimoniatge i d’anunci. Dia d’oració, de comunió i d’alegria, que repercuteix en la societat irradiant energies de vida i motius d’esperança. És l’anunci que el temps, habitat per Aquell que és el Ressuscitat i Senyor de la història, no és la mort de la nostra il·lusions sinó el bressol d’un futur sempre nou, l’oportunitat que se’ns dóna per a transformar els moments fugaços d’aquesta vida en llavors d’eternitat. El diumenge és una invitació a mirar cap endavant; (...) acompanya i sosté l’esperança dels homes. I de diumenge en diumenge, la comunitat cristiana il·luminada per Crist camina cap al diumenge sense fi de la Jerusalem celestial, quan es completarà en totes les seves facetes la mística Ciutat de Déu.» (DD, 84)
Com vol sant Benet què els monjos celebrin el diumenge? Si la Regla del Mestre establia que calia pregar tota la nit del diumenge, sant Benet, més comprensiu amb la son dels monjos, estableix un esquema que singularitzi el Dia del Senyor litúrgicament, sense per això interrompre en excés la rutina habitual que per a ell forma part fonamental de la vida del monjo. Sant Benet destaca aquesta importància establint una pregària més intensa i rica i, fins i tot, per assaborir el diumenge amb tota intensitat diu que cal llevar-se més d’hora per poder pregar amb els Salms, lliçons i antífones que indica. Sant Benet presta una atenció important a la litúrgia dominical perquè en vol destacar la seva rellevància, no fos cas, Déu no ho vulgui, que els monjos es llevessin més tard i negligeixin així la celebració d’aquest dia sant. Al llarg de la Regla ens parla del diumenge, disset vegades, en relació amb la litúrgia, l’inici dels diferents serveis com lectors o servidors i fent-se ressò de que cal aprofitar-lo per dedicar-se a la lectura de manera més intensiva, com ens diu en el capítol 48 sobre el treball. De nosaltres depèn que aquesta celebració del Dia del Senyor ens ompli espiritualment, que sigui també per a nosaltres centre i nus de la setmana. Parafrasejant a sant Benet quan ens parla de la Quaresma, potser nosaltres podríem proposar-nos el diumenge de guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa i, a la vegada, intentar d’esborrar, aquest dia, totes les negligències dels altres temps. Amb coses concretes i no tant difícils com ara mirant de ser puntuals i fidels a l’ofici diví, encara més diligents en el servei encomanat, potser evitant la murmuració, o potser l’exageració de la veritat, que ha vegades ens porta al llindar de la falsedat; en definitiva assajant esperonats per la força del ressuscitat d’avançar en el nostre camí monàstic que mai no arriba a terme per les nostres febleses tant físiques com morals i que necessita sempre de l’ajut d’aquella misericòrdia de la qual no hem de desesperar mai, la de Déu. Com deia el Papa Benet: «El diumenge és un bé per a l’home. Aquest dia sant és per als cristians dia d’oració que els permet reprendre energies espirituals i sostenir la seva vida amb l’escolta i la meditació de la Paraula de Déu, alimentant-se del Cos de Crist» (12 de juliol de 2009). Visquem-lo amb intensitat cada setmana, més avui octava de Pasqua en què recordem la divina misericòrdia del Senyor ressuscitat.
dilluns, 13 d’abril del 2020
LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,59
59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
No li plau a sant Benet que els monjos riguin? En qualsevol cas pot sorprendre que en un capítol tant transcendent com aquest en que pugem o baixen els graons de la humilitat, un d’ells estigui dedicat al riure. Però no és un tema absent al llarg de la Regla. Al capítol IV, quan parla de les bones obres ens diu que el monjo: «[No ha de] dir paraules vanes o que facin riure. No [ha de ] ser amic de riure molt o sorollosament.» Al capítol V, sobre el silenci ens diu que «les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.» En el graó que segueix a aquest diu que «L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, tal com està escrit: "El savi es fa conèixer per les poques paraules".» O al capítol XLIX quan parla sobre la Quaresma ens diu que camí de la Pasqua cal estar-se de parlar molt o de bromejar.
Hi ha una relació evident entre el riure, el bromejar i el silenci, ho veiem en tres graons de la humilitat dels que aquest ocupa el centre. Sant Benet ens parla d’una actitud, més que no pas de fets puntuals, perquè evidentment al llarg de la nostra vida comunitària hi ha forces situacions que poden provocar un somriure. En el fons, el centre està amb quina actitud riem, com ens prenem la nostra vida de monjos. No ha de ser pas amb un posat trist com si es tractés d’una postura teatral; perquè en tot moment la nostra ha de ser una actitud de cor no pas de cara a la galeria. Si faig un posat determinat però el menyspreu inunda el meu cor, estic en fals i Déu ho sap. La temptació ens assalta, és fàcil caure en un comentari amb el del costat per exemple al refetor, si alguna cosa de la lectura o de com la fa el lector ens provoca un somriure; o també al mateix presbiteri o al cor durant l’Ofici o l’Eucaristia. En aquests llocs, especialment a l’església, sigui quin sigui l’ofici que hi tinguem és on hauríem d’evitar el comentari banal, el riure neci del que ens parla sant Benet. Si cal fer una indicació, que sense cap mena de dubte a vegades cal fer, hi ha maneres eficaces de fer-ho evitant l’excés; recordem en aquest cas el que ens diu el capítol XX de la Regla sobre l’actitud en la Salmodia. Sant Benet ens parla d’estar pel que hem d’estar allí on estem, i si creiem que Déu és present a tot arreu, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví, com ens diu al capítol XIX.
El raonament de sant Benet sobre el riure neci arrela de fet en el seu entorn cultural. Climent d’Alexandria ja parlava no pas d’eliminar el riure, sinó de delimitar-lo al moment oportú. També per Ambrós, Jeroni, Basili o Joan Crisostom el riure desviava l’atenció cap al cos i per aquest motiu consideraven que allunyava l’ànima de Déu. En tots ells hi ha present una reacció cap a l’excessiva mundanitat de la societat en la que els tocà de viure que consideraven que impedia o dificultava la vida espiritual. Sant Benet, com no pot ser d’altra manera, és hereu d’aquesta tradició i l’assumeix. Però certament el mateix sant Benet tant al text de la Regla com al llarg de la seva vida, si seguim els diàlegs de sant Gregori, no renuncia pas a la ironia, a un diguem que fi humor. És aquest, segurament, el sentit en que ens cal interpretar avui aquest desè graó de la humilitat; condemna el riure fàcil i neci, condemna l’obscenitat i la crueltat; cercant que el nostre riure o somriure estigui amarat de maduresa espiritual. El riure aixecant la veu, a grans riallades, si té en el seu origen el menyspreu o el sarcasme esdevé propi de necis. Ens cal tenir present en quin context ens parla sant Benet del riure, ho fa a tant sols dos graons del final d’aquesta escala de la humilitat per la qual exaltant-nos baixem i humiliant-nos pugem. La humilitat, que es fonamenta en la consciència dels nostres propis defectes, febleses i carències; si la vivim amb autenticitat ens allibera poc a poc, però això ens costa i molt, pel pes insuportable de l’orgull. Si ens prenem seriosament la nostra vida i el respecte als altres, no hi ha lloc per a aquest riure neci que sant Benet condemna.
Com escriu una comentarista sobre el text (Joan Chittister, Espíritu radical. Doce maneras de vivir una vida libre y auténtica), cap altre graó de la humiliat és tant clar com aquest sobre el que significa tenir un ego excessiu i quan nèciament riem d’altri de fet estem abandonant tota pretensió de madurar espiritualment. La humilitat no és falsa modèstia, sinó la nostra capacitat se sentir-nos a gust amb la veritat del que som i del que no arribem a ser, amb encerts i amb errors. Escriu aquesta comentarista que les persones vertaderament humils no es permeten actuar com els abusadors del pati d’una escola que rient dels altres, murmurant o de moltes altres maneres, no demostren més que un fals i nociu sentit de la superioritat que no implica ser millors, ans al contrari. Perquè el que hem vingut a fer al monestir és seguir al Crist, no pas a satisfer el nostre ego. Sant Benet cerca aquí de mostrar-nos el seu interès perquè esdevinguem equilibrats i justos, en qualsevol moment, i això no ho aconseguirem pas si maldem per imposar la nostra voluntat, es a dir el nostre caprici, per damunt de tot i al preu que sigui, bé faltant a la veritat, o adornant-la de tal manera que sigui difícil de reconèixer-la, faltant a la caritat o acudint al menyspreu. La idea de conjunt d’aquesta escala, de la que no podem anar saltant graons de dos en dos o de tres en tres, sinó que els hem de trepitjar tots i cadascun d’ells, no és altra, com els instruments de les bones obres, per citar tant sols un exemple, que posar-nos davant dels perills que la nostra pròpia persona ens pot ocasionar en el camí monàstic.
Com escriu una altra comentarista, (destacar que es curiós que el contingut d’aquest graó susciti més reflexió en les poques monges comentaristes de la Regla que en cap altre) sant Benet no té res contra l’humor si aquest prové de la vertadera humilitat, de l’acceptació de les nostres misèries; el que es mostra és contrari, aquí i arreu, a la supèrbia que acaba per destruir les relacions humanes (Aquinata Böckmann, Commentaire de la Règle de saint Benoît). Com escriu sant Bernat «El qui sincerament vulgui conèixer la veritat pròpia de sí mateix, cal que es tregui la biga de la seva supèrbia, perquè l’hi impedeix que els seus ulls connectin amb la llum. (...) Aleshores podrà trobar la veritat en sí mateix o, millor dit, trobar-se a sí mateix en la veritat.» (Sant Bernat, Els graus de la humilitat i la supèrbia).
Capítol 7,59
59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
No li plau a sant Benet que els monjos riguin? En qualsevol cas pot sorprendre que en un capítol tant transcendent com aquest en que pugem o baixen els graons de la humilitat, un d’ells estigui dedicat al riure. Però no és un tema absent al llarg de la Regla. Al capítol IV, quan parla de les bones obres ens diu que el monjo: «[No ha de] dir paraules vanes o que facin riure. No [ha de ] ser amic de riure molt o sorollosament.» Al capítol V, sobre el silenci ens diu que «les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.» En el graó que segueix a aquest diu que «L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, tal com està escrit: "El savi es fa conèixer per les poques paraules".» O al capítol XLIX quan parla sobre la Quaresma ens diu que camí de la Pasqua cal estar-se de parlar molt o de bromejar.
Hi ha una relació evident entre el riure, el bromejar i el silenci, ho veiem en tres graons de la humilitat dels que aquest ocupa el centre. Sant Benet ens parla d’una actitud, més que no pas de fets puntuals, perquè evidentment al llarg de la nostra vida comunitària hi ha forces situacions que poden provocar un somriure. En el fons, el centre està amb quina actitud riem, com ens prenem la nostra vida de monjos. No ha de ser pas amb un posat trist com si es tractés d’una postura teatral; perquè en tot moment la nostra ha de ser una actitud de cor no pas de cara a la galeria. Si faig un posat determinat però el menyspreu inunda el meu cor, estic en fals i Déu ho sap. La temptació ens assalta, és fàcil caure en un comentari amb el del costat per exemple al refetor, si alguna cosa de la lectura o de com la fa el lector ens provoca un somriure; o també al mateix presbiteri o al cor durant l’Ofici o l’Eucaristia. En aquests llocs, especialment a l’església, sigui quin sigui l’ofici que hi tinguem és on hauríem d’evitar el comentari banal, el riure neci del que ens parla sant Benet. Si cal fer una indicació, que sense cap mena de dubte a vegades cal fer, hi ha maneres eficaces de fer-ho evitant l’excés; recordem en aquest cas el que ens diu el capítol XX de la Regla sobre l’actitud en la Salmodia. Sant Benet ens parla d’estar pel que hem d’estar allí on estem, i si creiem que Déu és present a tot arreu, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví, com ens diu al capítol XIX.
El raonament de sant Benet sobre el riure neci arrela de fet en el seu entorn cultural. Climent d’Alexandria ja parlava no pas d’eliminar el riure, sinó de delimitar-lo al moment oportú. També per Ambrós, Jeroni, Basili o Joan Crisostom el riure desviava l’atenció cap al cos i per aquest motiu consideraven que allunyava l’ànima de Déu. En tots ells hi ha present una reacció cap a l’excessiva mundanitat de la societat en la que els tocà de viure que consideraven que impedia o dificultava la vida espiritual. Sant Benet, com no pot ser d’altra manera, és hereu d’aquesta tradició i l’assumeix. Però certament el mateix sant Benet tant al text de la Regla com al llarg de la seva vida, si seguim els diàlegs de sant Gregori, no renuncia pas a la ironia, a un diguem que fi humor. És aquest, segurament, el sentit en que ens cal interpretar avui aquest desè graó de la humilitat; condemna el riure fàcil i neci, condemna l’obscenitat i la crueltat; cercant que el nostre riure o somriure estigui amarat de maduresa espiritual. El riure aixecant la veu, a grans riallades, si té en el seu origen el menyspreu o el sarcasme esdevé propi de necis. Ens cal tenir present en quin context ens parla sant Benet del riure, ho fa a tant sols dos graons del final d’aquesta escala de la humilitat per la qual exaltant-nos baixem i humiliant-nos pugem. La humilitat, que es fonamenta en la consciència dels nostres propis defectes, febleses i carències; si la vivim amb autenticitat ens allibera poc a poc, però això ens costa i molt, pel pes insuportable de l’orgull. Si ens prenem seriosament la nostra vida i el respecte als altres, no hi ha lloc per a aquest riure neci que sant Benet condemna.
Com escriu una comentarista sobre el text (Joan Chittister, Espíritu radical. Doce maneras de vivir una vida libre y auténtica), cap altre graó de la humiliat és tant clar com aquest sobre el que significa tenir un ego excessiu i quan nèciament riem d’altri de fet estem abandonant tota pretensió de madurar espiritualment. La humilitat no és falsa modèstia, sinó la nostra capacitat se sentir-nos a gust amb la veritat del que som i del que no arribem a ser, amb encerts i amb errors. Escriu aquesta comentarista que les persones vertaderament humils no es permeten actuar com els abusadors del pati d’una escola que rient dels altres, murmurant o de moltes altres maneres, no demostren més que un fals i nociu sentit de la superioritat que no implica ser millors, ans al contrari. Perquè el que hem vingut a fer al monestir és seguir al Crist, no pas a satisfer el nostre ego. Sant Benet cerca aquí de mostrar-nos el seu interès perquè esdevinguem equilibrats i justos, en qualsevol moment, i això no ho aconseguirem pas si maldem per imposar la nostra voluntat, es a dir el nostre caprici, per damunt de tot i al preu que sigui, bé faltant a la veritat, o adornant-la de tal manera que sigui difícil de reconèixer-la, faltant a la caritat o acudint al menyspreu. La idea de conjunt d’aquesta escala, de la que no podem anar saltant graons de dos en dos o de tres en tres, sinó que els hem de trepitjar tots i cadascun d’ells, no és altra, com els instruments de les bones obres, per citar tant sols un exemple, que posar-nos davant dels perills que la nostra pròpia persona ens pot ocasionar en el camí monàstic.
Com escriu una altra comentarista, (destacar que es curiós que el contingut d’aquest graó susciti més reflexió en les poques monges comentaristes de la Regla que en cap altre) sant Benet no té res contra l’humor si aquest prové de la vertadera humilitat, de l’acceptació de les nostres misèries; el que es mostra és contrari, aquí i arreu, a la supèrbia que acaba per destruir les relacions humanes (Aquinata Böckmann, Commentaire de la Règle de saint Benoît). Com escriu sant Bernat «El qui sincerament vulgui conèixer la veritat pròpia de sí mateix, cal que es tregui la biga de la seva supèrbia, perquè l’hi impedeix que els seus ulls connectin amb la llum. (...) Aleshores podrà trobar la veritat en sí mateix o, millor dit, trobar-se a sí mateix en la veritat.» (Sant Bernat, Els graus de la humilitat i la supèrbia).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)