COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 22

1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Una primera lectura d’aquest capítol, amb una visió actual ens donaria la impressió de que sant Benet es posa fins i tot en la manera de dormir dels monjos, deixant un escàs o nul marge a la llibertat personal. Una lectura d’aquest tipus en aquest i molts altres capítols de la Regla, desenganyem-nos però pot ser molt freqüent en qui s’acosta a un monestir amb una certa inquietud però que es tira enrere a la primera no ja dificultat sinó davant d’una concreció de la vida comunitària. Però com en tot el text de la Regla, per llegir aquest capítol ens hem de posar les ulleres comunitàries. Sant Benet legisla o millor dit dona consells basant-se en la seva pròpia experiència i de ben segur que havia viscut moltes coses. Per això en alguns aspectes fila prim i no deixa de sorprendre’ns a vegades, moltes vegades, la seva rabiosa actualitat. Perquè en aquest capítol podríem trobar-hi un precedent del que avui anomenem protocols per evitar abusos, com ara que parli de dormir vestits, amb un llit per cada monjo i que els monjos joves no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. En aquesta primera lectura hi descobrim doncs una prevenció per tal d’evitar que determinades temptacions no assaltin als monjos a l’hora de reposar i així descansin i es llevin, com diu el mateix sant Benet al capítol 8, ben disposats. En la mateixa línia preventiva podríem interpretar el consell de deixar un llum encès, cremant diu sant Benet, fins a la matinada, és a dir fins l’hora de llevar-se per a l’Ofici Diví.

Sant Benet, si fem una segona lectura, vol prestar una atenció especial al descans dels monjos, com ja anticipa a l’esmentat capítol 8, i estableix un parament dels llits adequat a l’estil de vida, un llit per cadascú i no portar els coltells a la cintura per tal de no fer-se mal mentre dormen. Però l’aspecte espiritualment més interesant ens ve d’una tercera lectura i és la que destaca la disponibilitat, aquest estar sempre a punt per un cop fet el senyal llevar-se sense trigar i afanyar-se a anticipar-se els uns als altres, avisant discretament per evitar les excuses dels dormidors. Aquí també podem aventurar-nos abans que res en com ens cal aixecar-nos, no la manera literal, amb tota gravetat i modèstia, sinó sobretot quin ànim hem de tenir en llevar-nos i aquest és la disponibilitat, la joia podríem dir d’haver passat la nit, d’haver reposat evitant qualsevol temptació que ens pugui llevar el son i de poder gaudir d’un nou dia consagrat al Senyor com un vertader regal que Déu ens fa.

El Senyor es qui ens ha cridat a la vida monàstica, hem de sentir doncs la joia d’haver estat escollits per aquesta vida, certament no pas ens ha d’envair l’orgull de creure’ns superiors a qualsevol altra creient o a qualsevol altra mortal, però sí que ens cal estar contents de viure una nova jornada, una vida consagrada a cercar a Déu perquè no hi pot haver tasca més bonica que aquesta, que més que tasca és un vertader do de Déu.

Però aquesta disponibilitat de llevar-nos, de fer-ho contents i d’ afanyar-nos per anar a l’Ofici Diví, és quelcom que no hem de perdre en cap moment del dia, en cap instant de la nostra vida monàstica. Això no és fàcil o no és sempre fàcil. Però no hi ha tres tant trist com un monjo poc disponible, sobretot al servei als altres. Quan se’ns confia una responsabilitat és per servir; allò de que el vertader poder és el servei, que deia el papa Francesc en l’inici del seu pontificat, no ha de ser un parlar per parlar, ha de ser una realitat. Ai de l’ànima d’aquell monjo que s’aprofita del lloc que se li ha confiat pel seu propi profit, per exercir un poder tirànic sobre els altres, perquè fent-ho, quan caiem en aquesta temptació i a vegades fins i tot arribem a creure que estem per damunt dels altres, deixem de ser monjos, caiem rodolant amb una velocitat vertiginosa tots i cadascun dels graons de la humilitat. I això ens passa, perquè malgrat que no hauríem de tenir una paraula de menyspreu per ningú, menyspreem; malgrat que el mateix Crist ens ha mostrat de paraula i d’obra que hem vingut a servir i no a ser servits, ens servim dels altres. I quan per exemple algú amb una responsabilitat podríem dir que important dins de la comunitat en el servei als germans és advertit, com diu sant Benet, una, dues, tres i moltes vegades i segueix sense esmenar-se al final arriba allò que potser ningú no voldria que arribés.

La joia, la disponibilitat, aquest afany en anticipar-nos, sense perdre mai la gravetat i la modèstia no ha de ser una imatge, ha de ser la conseqüència de viure la nostra vida de monjos amb joia, com un autèntic regal; perquè si hi pensem ni que sigui un minut ens n’adonarem de que així és. No, no hem vingut al monestir a atrinxerar-nos darrera una responsabilitat; tampoc hi hem vingut per a refugiar-nos de la lluita del món cercant una vida còmode amb un plat a taula i un llit amb un parament d’acord al nostre estil de vida sempre a punt; hem vingut a cercar a Déu, hem vingut a servir al Crist que està en cadascun dels germans nostres de comunitat. Compartir-ho tot era un dels eixos de les primeres comunitats cristianes, ho estem recordant aquestes setmanes de Pasqua en que el llibre dels Fets dels Apòstols ens surt al pas amb més assiduïtat. Compartir aquesta joia de viure una vida centrada en la recerca del Crist com un vertader regal ha de ser la raó de fons, el motor que mogui aquesta nostra disponibilitat, aquest estar sempre a punt per a l’Ofici Diví, però no tant sols per a l’Ofici sinó que la nostra pregària, la nostra jornada centrada en el treball, la pregària i el contacte amb la Paraula de Déu, ha de tenir conseqüències pràctiques. La nostra fe, la nostra vocació és per viure-la, sense adormir-nos, evitant les excuses, anticipant-nos els uns als altres, amb gravetat, amb modèstia, sense trigar, afanyant-nos a viure la vida monàstica amb tota la intensitat possible i no una vida de manual, teòrica, sinó sempre pràctica. L’exemple tothora és Crist i Ell no va dubtar a atendre als qui li demanaven la salut, la vista o caminar; no va dubtar a aixecar-se de taula posar-se una tovallola, ajupir-se i rentar els polsosos peus dels deixebles; no va dubtar a assumir la misèria de la nostra condició humana fent-se obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. El cristianisme no és una religió de llibre, és una religió, una fe per a ser viscuda vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, tres-cents seixanta cinc o seixanta-sis dies l’any. El monjo ha de ser allò que deia el Papa Francesc aquest dimecres, aquell «que prega, treballa, prega en silenci, per tota l’Església. I això és l’amor: és l’amor que s’expressa pregant per l’Església, treballant per l’Església, als monestirs.» (Audiència General 25 d’abril de 2023).

ELS OFICIS DIVINS A LA NIT

De la Regla de sant Benet
Capítol 8

1 A l’hivern, això és, del primer de novembre fins a Pasqua, es llevaran a l’hora vuitena de la nit, calculada raonablement, 2 de manera que dormin una mica més de la meitat de la nit, i s’aixequin ben reposats. 3 L’estona que queda després de les vigílies, els germans que ho necessitin l’esmerçaran en l’estudi del salteri i de les lliçons. 4 Però des de Pasqua fins al susdit primer de novembre, que es reguli l’horari de tal manera que a la celebració de les vigílies, després d’un brevíssim interval perquè els germans puguin sortir per les necessitats naturals, segueixin immediatament les laudes que s’han de celebrar a trenc d’alba.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aixecar-nos ben disposats és l’objectiu del repòs nocturn, el nostre ha de ser un descans reparador de les forces tant físiques com espirituals. La rutina en la vida, en qualsevol vida, pot ser sempre considerada com un desavantatge, com quelcom que ens limita o ens empresona; alhora pot ser quelcom alliberador que ens permet centrar-nos en allò que realment ens importa en la nostra vida. Tota vida pot ser rutinària, de fet ho és o ho pot ser una vida laboral, una vida familiar on hi van havent canvis, petits o grans, però en general es basa en grans cicles on un horari escolar o laboral marca el dia a dia. Quan algú visita el monestir i ens pregunta pel nostre horari, una pregunta bastant habitual, es queda en certa manera bocabadat per l’hora en que ens hem d’aixecar, però si passa comptes veurà que podem descansar potser més hores que qualsevol altra persona que porta una vida que hauríem de qualificar de normal en el món. Sant Benet ens parla d’aixecar-nos a l’hora vuitena fins a Pasqua i una mica més aviat a l’estiu; ja sabem per altres capítols que a l’autor de la Regla li importa molt que tot es faci amb claror, amb llum de dia, perquè en la seva època fer-ho de nit, fora de les hores del sol, representava bastants més inconvenients que avui. Però hi ha sempre una pregària, un moment de l’Ofici Diví, que ha d’acomplir allò que ens diu el salmista en el salm 119 «A mitjanit em llevo a lloar-te» (Sl 119, 62). És el que molts autors monàstics defineixen com un moment privilegiat de pregària, molt especial i al que hi hem primer que tot d’arribar-hi, és a dir no faltar-hi, i després arribar-hi descansats per poder estar-hi atents i participatius.

Els monjos quan ens anem saltant parts de l’Ofici Diví, quan ens anem fent un horari a la nostra mida, perdem no ja tant sols el ritme de la jornada sinó també una part important de l’aliment espiritual i aleshores poc a poc ens anem ensopint, ens anem assecant espiritualment, tot ens sembla cada cop més feixuc i el nostre criticisme augmenta de manera proporcional a les absències en l’Ofici Diví; quan som més infidels a l’Ofici, a la lectio i al treball més hipercrítics ens tornem. Cada part de la nostra jornada és important, per això i hem de ser-hi, participar-hi i arribar-hi puntuals, mirant de ser puntuals començarem amb l’ànim seré no sigui que arribant tard, les preses i el neguit ens facin destorbar als germans que hi eren a l’hora deguda. No és casual el lloc que ocupa aquest capítol en el conjunt de la Regla, tot just després dels graons de la humilitat; si no els hem pujat o al menys intentat de pujar i no hem baixat els de la supèrbia, com ens diria sant Bernat, no estem prou disposats per a pregar i per a fer-ho com cal.
Sant Benet no demana ni planteja cap ascetisme desmesurat, ens parla de calcular raonablement les hores de descans, d’esmerçar el temps que calgui per a l’estudi del salteri i de les lliçons, recordem que en la seva època es recitaven de memòria, i fins i tot estableix un brevíssim interval per sortir per tal de satisfer les necessitats naturals. Deia el llibre dels ancians de que a les vigílies cal vetllar i dormir poc, l’estrictament necessari; sembla que sant Benet ara portat per la seva humanitat i la seva mateixa experiència ens aconsella un descans suficient per aixecar-nos ben disposats.

La pregària nocturna, quan encara és fosc, ens recorda la vetlla vora el sepulcre; a trenc d’alba les dones ja hi anaven i quan encara no ha sortit el sol les comunitats monàstiques ens reunim per en la calma de la nit fer la nostra primera pregària; com si fos un record d’aquell primer dia de la setmana en que la fosca representava la nit de la mort i l’albada la llum de la resurrecció. Així en la darrera pregària, Completes, recordem les nostres faltes del dia i en certa manera morim a l’home vell, l’enterrem, per sentir-nos com un home nou i altre vegada part de la nova creació en aquesta primera pregària quan apunta el dia.

Totes les parts de l’Ofici Diví tenen un sentit concret, però sobretot ens cal tenir present que totes juntes adquireixen tot el seu sentit, el sentit ple no l’aconseguirem participant en una o altra part sinó procurant de fer-ho en el seu conjunt. Això val també per la Lectio divina, per la lectura de col·lació o pel treball i evidentment per l’Eucaristia, unes sense les altres ens deixen a mitges, ens deixen coixejant espiritualment parlant. Cert que es denomina a les pregàries centrals del dia com a “hores menors” però podríem dir que no hi ha hores menors o majors, totes són majors i totes juntes conformen la jornada del monjo. Cert que sempre pot sorgir algun impediment que no ens permeti de participar-hi, però ha de ser realment important i no tant sols una temptació passatgera a la que sucumbim amb excessiva facilitat.

La nostra és una vida intensa, perquè intens és el nostre objectiu, arribar tots junts a la vida eterna, intens és el nostre model, el Crist, i intensa és la crida que hem rebut per viure aquesta vida monàstica i viure-la vol dir fer-ho intensament i conscients de que no és pas cap càrrega sinó un vertader regal que hem rebut del Senyor de poder-la viure; poder dedicar la nostra vida a cercar a Déu, a vagar, en el sentit més primogènit del terme, en Déu. Cert que no hi ha vida sense dificultats, la mateixa vida comunitària ho és moltes vegades, però tota dificultat és superable si és té clar l’objectiu, Crist, i a aquest objectiu ens hi podrem acostar en la mesura en que emprem les fortíssimes armes que sant Benet ens proposa per aquest combat espiritual i l’Ofici Diví, en la seva totalitat, n’és una i de molt important per anar conformant-nos al nostre model. La mateixa distribució del nostre horari, semblant al de molts altres monestirs hora amunt, hora avall, ens va endinsant en el misteri del Crist. L’ofici de la nit ens disposa al contacte amb la Paraula de Déu que sens dubte fet de manera directe sense aquesta prèvia preparació, se’ns faria més feixuga. Ofici Diví i Lectio ens porten al centre de la jornada, a l’Eucaristia a la que hi hem d’arribar ben disposats, com diria sant Benet, i alhora ben preparats.

En un món dessacralitzat, nosaltres sacralitzem la nostra jornada de cada dia, mirem de sacralitzar cada dia posant l’accent i la mirada en el Crist. D’aquí que sigui tant important no negligir cap ni un dels moments de la nostra jornada. Com deia un apotegma: «En la quietud de la nit el nostre pensament vigila davant Déu.»

LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54

51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Acabem de viure la celebració del misteri pasqual, acabem de celebrar la passió, mort i resurrecció d’aquell qui s’abaixà fins a prendre la condició d’esclau i patí la mort i una mort de creu. Realment Crist no va dir tant sols amb la llengua que era el darrer i el més vil de tots. Ho sentia al fons del cor tot i saber que era Déu i a nosaltres ens ha fet bé que s’hagi humiliat perquè així, amb la seva obra hem estat redimits i amb el seu exemple hem aprés els seus manaments a través d’una lliçó pràctica i admirable. La nostra societat es fonamenta moltes vegades en una mera aparença, aparentem el que no som i ho fem a vegades per conveniència, a vegades per por a que si ens presentem tal com som serem rebutjats pels altres o a vegades per donar sensació de fortalesa i aconseguir així els nostres objectius, massa sovint malsans. No és aquest l’exemple que ens dona Crist; aquell qui en el darrer sopar s’abaixà fent una feina d’esclau, la de rentar els peus als seus deixebles; aquell qui aguantà ofenses i escopinades, realment no ho feia per aparentar res. Ell, fill de Déu, podria haver actuat d’una manera ben distinta, ens ho diu més d’un cop que hauria pogut demanar l’ajut de legions d’àngels que haurien aturat als que li volien mal. Però aleshores la seva encarnació, la renúncia a la seva igualtat amb Déu, la seva condició humana, en tot igual a la nostra llevat del pecat, no hauria estat útil per a donar-nos exemple.

La humilitat no és pusil·lanimitat, ni covardia, ni manca de coratge; ans al contrari, ser humil, practicar la humilitat de cor és signe de valentia i de fortalesa. Coratge per sentir-nos per exemple inferiors al diable, reconèixer-nos susceptibles de ser temptats i de caure en la temptació i a partir d’aquest reconeixement ser capaços de demanar l’ajut de Déu, essent conscients de que tant sols amb l’ajut de la seva gràcia ens en podrem sortir sense creure’ns que amb les nostres soles forces serem capaços d’afrontar qualsevol embat del maligne.

Aquest setè graó, escriu Aquinata Böckmann, marca una progressió en dues direccions: el monjo cerca de construir la humilitat al fons del seu cor i alhora es designa a si mateix com el més vil. Són aquestes dues premisses per obrir-nos a l’acció de la gràcia de Déu i obrir-nos a ella és el pas ineludible per poder rebre-la. Sant Bernat oposa a aquest graó dos vicis que són la presumpció i l’arrogància practicades quan el monjo està convençut de ser més sant que els altres i s’atribueix a ell mateix els seus propis mèrits, creu ser-ne mereixedor, haver-los aconseguit amb el seu sol esforç, ser fruit de sí mateix. El llevat de l’egoisme fa fermentar el pa de la supèrbia i el menyspreu cap als altres germans.

L’home que es fa a si mateix ha estat i és encara un model per a les nostres societats; com en tants altres àmbits no deixem espai a Déu, no reconeixem l’acció de Déu i acabem per pensar que no ens cal Déu, que no el necessitem per a res. L’Esperit del Senyor està sobre cadascun de nosaltres i dir això, reconèixer-ho no és presumpció, és una realitat. Però d’habitud creiem que ens fem a nosaltres mateixos, quan més aviat sovint desfem en nosaltres mateixos allò que Déu ha volgut construir-hi. Com algunes vegades ha dit el Papa Francesc darrere un cotxe de morts no hi va mai un camió de mudances, pot ser una frase que trobem massa fàcil de dir o de construir, un xic simplista i cridanera, però el pensament que hi ha al darrera és profund. Per més riqueses, títols i honors que un pugui acumular a la fi de res valen, el que realment val davant de Déu són altres barems que podríem dir que no caben en un camió de mudances, perquè per exemple l’amor, la humilitat o la puresa de cor no són mesurables amb mesures humanes, tant sols són mesurables amb els pesos i mesures amb que Déu les calibra.

D’altes vegades també podem caure en la temptació del fariseu al temple que reconeixia segurament que els seus talents eren obra i regal de Déu però alhora es veia mereixedor i ja sabem com Jesús creia abans justificat al publicà que ni tant sols s’atrevia a aixecar la vista al cel que a aquest fariseu que se sentia tant cofoi de la seva situació. La humilitat no és habitualment quelcom que ens vingui per naturalesa, quan naixem no naixem humils, ni tampoc la mateixa formació que anem rebent en les diferents etapes de la vida ens fa a vegades més humils. A això ens hi empeny la mateixa dinàmica social, vivim en una societat cada cop més competitiva en la que les desigualtats de tot tipus formen un dels seus pilars.
El Fill de Déu hauria pogut venir al món d’una altra manera i malgrat això volgué néixer en una establia, quasi com un sense sostre. Jesús hauria pogut tenir una infància més estable i malgrat això hagué de viure com un exiliat. Crist hauria pogut implantar el seu regne en base al poder omnipotent de Déu i malgrat això el proclamà penjat dalt d’una creu. I aquest home que als ulls de molts avui i també en el passat podria aparèixer com un model i un exemple de fracàs és el rei veritable, ben llunyà a qualsevol rei de qualsevol època que ens pugui passar pel cap. Aquest home fracassat, abandonat i perseguit és model per a nosaltres, el nostre ideal d’home, de creient i de monjo. Però Ell malgrat ser el model modèlic no és l’únic exemple de la humilitat viscuda de manera agradable als ulls de Déu. Tenim en Maria l’altre model perquè en paraules de sant Joan Pau II: «María mostra el que va constituir el fonament de la seva santedat: la seva profunda humilitat. Podríem preguntar-nos en què consistia aquesta humilitat. Referent a això, és molt significativa la “torbació” que li va causar la salutació de l’àngel. Davant el misteri de la gràcia, davant l’experiència d’una presència particular de Déu que va fixar la seva mirada en ella, María experimenta un impuls natural d’humilitat, literalment d’humiliació. És la reacció de la persona que té plena consciència de la seva petitesa davant la grandesa de Déu.»

Juntament amb Jesús model ideal, amb Maria la dona modèlica tenim també altres exemples a imitar, els exemples de “la porta del costat” parafrasejant al Papa Francesc, seguidors del Crist i de Maria que a tots ens venen al cap, són els germans ja traspassats que al llarg de la seva vida han donat un exemple d’humilitat i portaven a la pràctica el que diu sant Benet, no volien que els diguessin sants abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè els ho puguem dir ara amb veritat (cf. RB 4,62).

En paraules de sant Bernat: «Quan el Senyor diu: Jo soc el camí, la veritat i la vida, ens declara l’esforç del camí i el premi a l’esforç. A la humilitat se’n diu camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat, el premi a l’esforç. Per què saps, diràs tu, que aquest passatge es refereix a la humilitat, sent així que va dir d’una manera indefinida “Jo soc el camí”? Escolta-ho més concretament: Apreneu de mi, que soc mansuet i humil de cor. Es proposa com a exemple d’humilitat i com a model de mansuetud. Si li imites, no camines en tenebres, sinó que tindràs la llum de la vida.» (Els graons de la humilitat i la supèrbia, 1,2).

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,1-10

1 L’abat que és digne de regir el monestir s’ha de recordar sempre de com l’anomenen i ha d’acomplir amb fets el nom de superior. 2 Hom creu, en efecte, que fa les vegades del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix nom, 3 segons el que diu l’Apòstol: «Heu rebut l’esperit de fills adoptius que ens fa clamar: Abbà, Pare». 4 Per tant, l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor, 5 sinó que els seus manaments i la seva doctrina difonguin en els cors dels deixebles el llevat de la justícia divina. 6 Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu. 7 I que sàpiga l’abat que s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. 8 Però també, si ha esmerçat tota la diligència de pastor pel ramat inquiet i desobedient, i ha posat tota la cura en llurs accions malsanes, 9 el pastor, absolt en el judici del Senyor, li podrà dir amb el profeta: «No he amagat la vostra justícia en el meu cor, he proclamat la vostra veritat i la vostra salvació; però ells m’han desdenyat i m’han menyspreat». 10 I aleshores, finalment, que la mort prevalgui com a càstig sobre les ovelles indòcils a la seva cura.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Un dels comentaris de la Regla més clàssics fou el de l’Abat de Solesmes Dom Paul Delatte. El passat dimarts quan un grup de preveres de la diòcesis de Barcelona visità el nostre monestir, tots ells residents a la casa de sant Josep Oriol, es a dir tots ells grans i jubilats de les seves funcions pastorals, entre ells hi havia mossèn Fernando Xuclà que té a hores d’ara 98 anys; el P Xuclà fou monjo de Poblet entre 1948 i 1954 prenent el nom de Gerard. El cito perquè tingué l’atenció de regalar-me un exemplar del comentari de la Regla de Dom Paul imprès l’any 1913, fa doncs 110 anys. Eren temps en que Dom Guéranger representava per a molts el veritable temperament monàstic, com escriu el mateix Dom Paul en la introducció del seu comentari a la Regla.

És curiós i interessant doncs llegir que diu Dom Paul sobre la figura de l’abat i com es veia a inicis del segle XX aquesta figura. Per a Dom Paul l’autoritat abacial emana de Déu, no ve pas de la comunitat, encara que la comunitat designi a la persona que en serà subjecte. Ve de Déu de dues maneres diferents: com a autoritat i com a autoritat espiritual. Per a Dom Paul quan parlem de la figura de l’abat estem més aviat en un terreny sobrenatural on per tant no es pot parlar més que d’ordre sobrenatural i de gràcia de Déu. El poder de l’abat per a ell era diví, absolut, els límits del qual sols podia establir Déu mateix. Els monjos en qualsevol cas eren convidats a obeir.

Cent cinc anys després Aquinata Böckmann en el seu comentari a la Regla, un dels més importants escrits en els darrers anys, ens parla d’anar amb compte amb abats excessivament carismàtics i venerats, amb una forta personalitat. Sembla doncs una mica lluny de la concepció del poder com a do diví en un sentit unívoc.

Què ha passat durant aquests cent cinc anys perquè la idea sobre la figura de l’abat, el concepte d’abat, hagi canviat de manera sinó radical sí important? Doncs que les idees socials no són pas les mateixes, el que era normal fa un segle ha deixat de ser-ho avui i això també afecta a l’Església i a la vida monàstica, no en va la idea de fons del Concili Vaticà II era posar l’Església al dia.

Avui hauríem de partir per exemple de la responsabilitat personal de tots i cadascun dels monjos, perquè al monjo el fa la vocació, com diria sant Bernat, no la necessitat de ser-ho, o el caprici. El monjo és algú que cerca Déu, no de fer la seva voluntat o que cerca de trobar-se un plat a taula i un llit parat. Però també hi ha coses que no han canviat tant o que directament no han canviat gens. Tot el que sant Benet demana a l’abat o als monjos difícilment pot assolir-ho una persona humana, ni tant sols intentar-ho, només amb l’ajut de Déu pot acostar-se mínimament al que sant Benet demana a l’abat.

Un ministeri que ha de ser sobretot servei.

Sobre aquest tema del servei el Papa Francesc ha insistit i insisteix molt. Sols un exemple, en l’Àngelus del 7 de novembre de 2021 deia: «Abans de res, anar amb compte amb els hipòcrites, és a dir estar atents a no basar la vida en el culte de l’aparença, de l’exterioritat, en la cura exagerada de la pròpia imatge. I, sobretot, estar atents a no doblegar la fe als nostres interessos. (...) no aprofitar-se mai del propi rol per a aixafar als altres, mai guanyar sobre la pell dels més febles! I estar alerta, per a no caure en la vanitat, per a no obsessionar-nos amb les aparences, perdent la substància i vivint en la superficialitat. Preguntar-nos, ens ajudarà: en el que diem i fem, desitgem ser benvolguts i gratificats o donar un servei a Déu i al proïsme, especialment als més febles? Estiguem alerta davant les falsedats del cor, davant la hipocresia, que és una malaltia perillosa de l’ànima!».

L’autorefencialitat és sempre un perill per a la nostra vida de cristians. El mateix Papa Francesc adverteix que la radicalitat de l’Evangeli, de la crida de Jesucrist està en servir: estar al servei, no aturar-se, anar sempre més enllà, oblidant-se d’un mateix; davant d’això hi ha el perill de la comoditat de l’estatus, d’aconseguir un estatus i viure còmodament sense honestedat, com els fariseus dels quals parla Jesús que passejaven per les places, fent-se veure pels altres; pel Papa Francesc aquestes són dues imatges de cristians, dues imatges de sacerdots, dues imatges de religiosos; marcades per la diferència entre servir als altres i servir-se dels altres. (Cf. Homilia 6 de novembre de 2015).

Un dels textos més bells dels nostres pares cistercencs és segurament l’Oració Pastoral de sant Elred. La fina sensibilitat i la profunda humanitat de l’autor del Mirall de la caritat o de l’Amistat espiritual, ens presenta el que l’abat i per extensió tot monjo hauria de demanar al Senyor conscient de les seves febleses tant físiques com morals, cert de les seves limitacions. En aquest text reconeix d’antuvi que tant sols Jesús és el bon pastor, que tot altre és un pastor que al cap i a la fi està angoixat per ell mateix i pel ramat que se li ha confiat i cerca la bondat, no la posseeix d’antuvi. Per això en primer lloc ha de recórrer a la misericòrdia del Senyor, recordant la frase de la Regla de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. En segon lloc ha de confiar la seva misèria al Senyor dient-li: «Per què llavors, oh font de misericòrdia, sent ells el que són, tan cars per a tu, has volgut encomanar-me’ls a mi, que soc tan menyspreable als teus ulls?». Segueix sant Elred acudint a la pregària demanat: «Això és el que et demano, oh font de pietat, confiant en la teva misericòrdia omnipotent i en la teva omnipotència misericordiosíssima: que amb el poder del teu Nom suavíssim i pel misteri de la teva santa humanitat, perdonis els meus pecats i sanis les malalties de la meva ànima, recordant-te de la teva bondat i oblidant la meva ingratitud.» Per tot seguit demanar com Salomó especialment la saviesa: «Un dels antics et va demanar una certa vegada que li concedissis saviesa per a saber governar al teu poble. Era un rei i la seva comanda et va agradar i vas escoltar la seva veu, i no obstant això encara no havies mort en la creu ni havies mostrat al teu poble aquesta admirable caritat.» I acaba pregant a l’Esperit Sant «Ensenya’m, Senyor, a mi, el teu servidor: ensenya’m, et prego, pel teu Esperit Sant, com consagrar-me a ells i com lliurar-me al seu servei. Concedeix-me, Senyor, per la teva gràcia inefable, suportar amb paciència les seves febleses, compadir-los amb bondat i ajudar-los amb discerniment.»

Amb el pas dels segles poden haver canviat les formes, les maneres de ser i de fer, les mentalitats. Però el que no ha canviat, el que no pot canviar són dues coses: Reconèixer-se pecador i limitat i implorar l’ajut del Senyor davant el que a cadascú ens encomana de fer, sigui el que sigui, per tal de que, com conclou la seva Oració pastoral sant Elred, perseverem amb èxit en el nostre sant propòsit, i perseverant en ell obtinguem la vida eterna. Gràcies al seu auxili, sols amb el seu auxili la podrem obtenir.

Els comentaris a la Regla podran ser sempre diversos, sempre influenciables pels corrents de pensament de cada moment. Però el que no canviarà, el que no podrà canviar mai és la necessitat de l’abat o la de qualsevol monjo de confiar-se a l’ajut de Déu. I això no limita pas la llibertat, ans al contrari, conscients de les nostres febleses ens fa participar de la llibertat dels fills de Déu. Com escriu l’Apòstol: «quan soc feble és quan soc realment fort.» (2Co 12,10).

EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 72

1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Ens diu la carta als cristians Hebreus: «Desitgem només que cada un de vosaltres demostri sempre el mateix zel i conservi fins a la fi la seguretat de l’esperança, de manera que no us torneu indolents, sinó que imiteu aquells qui per la fe perseverant, han heretat les promeses.» (He 9,11-12)

El bon zel és el que ens dona esperança, és el que ens ajuda a mantenir-nos perseverants en la fe; en canvi el zel dolent, aquell que és amarg i que allunya de Déu, és el que anem fent dia a dia si caiem en la indolència. Perseverar o caure en la indolència, vet aquí la tria que hem de fer cada matí quan la primera campana ens convida a aixecar-nos per acudir a l’ofici de lectura o Matines; perseverar acudint-hi o caure en la indolència deixant d’anar-hi i quedant-nos al llit; i no tat sols a primera hora, sinó també al llarg del dia; fins i tot a l’hora d’anar a dormir se’ns presenta la tria entre dormir o qui sap si llegir i acabem per caure en la indolència al matí següent quan toca la campana. I com aquesta, tantes altres tries que al llarg del dia ens donen l’oportunitat de perseverar o de caure en la indolència. A vegades ens pot semblar que parlar de bon zel, com de tantes altres coses, res té a veure amb el dia a dia de la nostra vida; que és una exposició teòrica que té molt poc de pràctica; no és pas així ja veiem com en aquest mateix capítol sant Benet quan ens convida a practicar aquest bon zel afegeix tot seguit que ho fem tot amb un amor ferventíssim, això és practicant la paciència, suportant les febleses tant físiques com morals, tant les dels altres com les nostres mateixes, obeint-nos els uns als altres amb emulació, practicant desinteressadament la caritat fraterna, estimant a l’abat amb afecte sincer i humil; tot plegat es resumeix en témer a Déu amb amor i no anteposar res absolutament al Crist i amb una finalitat també ben clara, arribar tots junts a la vida eterna.

Practicar el bon zel no és un costum massa arrelat en els nostres temps on predomina el zel dolent expressat en l’odi, la malfiança, el fanatisme, l’egoisme i tantes altres coses molt més comuns que no pas el bon zel. Certament quan manca en una societat l’amor a Déu aquest és substituït per una mena de politeisme, és a dir cada persona es considera a si mateixa com un déu i per tant tota la resta de la humanitat li ha de retre culte. També és cert que no podem generalitzar el zel dolent perquè arreu del món, tant entre els creients com entre els no creients, hi ha gent bona, amb bons sentiments, que s’esforcen per practicar la bondat, ajudant als altres desinteressadament i això no és altra cosa que practicar el bon zel. D’aquí el risc de que les praxis mundanes persisteixin en nosaltres quan entrem al monestir és evident i demana del nostre esforç persistent, sense defallir, demana acostar-nos a la pràctica del bon zel, perquè si ens deixem endur per la rutina el més probable és que la pràctica del zel dolent ens arrastri; no pas perquè siguem dolents de mena, sinó més aviat perquè deixant-nos arrastrar per la indolència acabem per acostar-nos al mal zel.

Podem també córrer el risc de ser zelosos creient-nos practicar el bon zel quan de fet practiquem exactament el contrari. Podem córrer el risc de caure-hi quan s’apodera de nosaltres un apropiament indegut de les nostres responsabilitats perquè perdem de vista precisament el que ens diu sant Benet d’avançar-nos a honorar-nos els uns als altres i ens honorem més a nosaltres mateixos que als altres. Qualsevol responsabilitat que tinguem és un servei. Avui és bo de recordar, quan fa justament deu anys d’aquella celebració d’inici de pontificat, que en l’homilia el Papa Francesc ho expressava amb aquesta frase: «no oblidem mai que el vertader poder és el servei.» (19 de març de 2013) i això ho podem aplicar molt bé en la nostra vida. No hi ha monjos de primera i de segona, el que vertaderament importa és ser bons als ulls de Déu i a Ell no el podem pas enganyar. Citant una altra homilia d’inici de pontificat, en aquest cas de sant Joan Pau II, deia: «Crist coneix «el que hi ha dins de l’home». Només Ell ho coneix!» (22 d’octubre de1978). Per tant Ell sap si al fons del nostre cor hi ha la voluntat d’estimar i de servir als germans o si apliquem el zel tant sols per cercar el nostre propi profit, per cercar la lloança o si aplicant de manera avara el que se’ns ha confiat busquem més de dominar que de servir als altres. Un administrador zelós, per posar uns exemples, no és aquell que fa tot el possible per no donar a l’altre el que li cal; un hostatger zelós, no és el qui tanca la porta del monestir amb pany i forrellat per evitar de rebre al foraster; un cuiner zelós no és qui es reserva per a ell el millor plat i així tantes altres coses que, Déu no ho vulgui, es poden donar i que gràcies a Déu no es donen a casa nostra.

Però també és important analitzar si tenim a vegades ni que sigui tant sols la temptació d’actuar així i no pas d’imitar als qui han perseverat fins arribar a la vida eterna, per rebre allò que se’ns ha promès a tots; perquè a causa d’un zel mal entès podem acabar per perdre’ns entre la indolència i la gasiveria espiritual. Citant una tercera homilia d’inici de pontificat, en aquest cas la de Benet XVI: «La tasca (...) pot semblar a vegades onerosa. Però és joiosa i gran, perquè en definitiva és un servei a l’alegria, a l’alegria de Déu que vol fer la seva entrada en el món.» (24 d’abril de 2005). Servir amb bon zel és doncs també servir amb joia, alegres de servir, alegres d’estimar, practicant desinteressadament, com ens diu sant Benet, l’amor i la caritat, no pas calculant el que rebrem i de qui ho rebrem, sinó joiosos de seguir al Crist i mirant sempre d’imitar-lo.

Es pregunta Aquinata Böckmann si el bon zel està encara de moda quan tantes persones viuen sense ideals, tant sols preocupades pel seu petit i efímer confort. Davant d’això tant sols una vida marcada, “devorada” escriu ella, per un zel ardent, per les exigències radicals de l’Evangeli i de l’amor a Déu i al germà pot respondre a les aspiracions del món contemporani.

En paraules de san Bernat: «Qui estima a Déu no queda sense recompensa, tot i que l’hem, d’estimar sense tenir en compte aquest premi. El vertader amor no és indiferent al premi, però tampoc ha de ser mercenari, ja que no és interessat. És un afecte de cor, no un contracte. (...) Brota espontani i es manifesta lliurament. Troba en si mateix llur satisfacció. El seu premi és el mateix estimat.» (Llibre sobre l’amor a Déu, VII, 17).