SI ELS MONJOS HAN DE TENIR RES DE PROPI

De la Regla de sant Benet
Capítol 33

1 Sobretot cal que aquest vici sigui extirpat de soca-rel del monestir: 2 que ningú no gosi donar o rebre res sense permís de l’abat, 3 ni tenir cap cosa com a pròpia, absolutament res, ni un còdex, ni tauletes, ni estil, res absolutament, 4 com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, 5 sinó que, totes les coses necessàries, les han d’esperar del pare del monestir; i que no els sigui lícit de tenir res que l’abat no els ho hagi donat o permès. 6 «Que tot sigui comú a tots», tal com està escrit, i que «ningú no digui ni tingui res com a seu».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els éssers humans tenim una tendència natural, podríem dir que genètica, cap a la possessió, vers a considerar determinades coses com a nostres. Una tendència que apareix ben aviat a la infantesa i que a vegades és estimulada pels mateixos pares o mestres amb la intenció de responsabilitzar-nos de la cura de coses tals com la roba, els estris d’estudi o tantes altres. Aquesta tendència innata sembla no desaparèixer amb el pas dels anys fins i tot quan s’ha portat un tipus de vida, com ara la monàstica, on no s’hauria de tenir o de considerar res com a propi. Ho veiem en les actituds d’alguns germans grans quan els arriba l’edat avançada i la ment ja no pot controlar tant les seves reaccions com abans, com pateixen una vertadera paranoia respecte a allò que consideren seu i que creuen que els han robat, quan de fet han oblidat on ho han posat. Al sentiment de desconfiança que els neguiteja s’uneix un ressorgiment del sentit de la propietat. Una situació poc en consonància amb el que ens diu sant Benet sobre els monjos que defineix «com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat.» Evidentment quan un monjo es fa gran, molt gran, i va perdent facultats no se l’hi han d’exigir coses per damunt de les seves possibilitats, però no deixa de ser curiós que qui ha portat una vida on la norma és no tenir cap cosa com a pròpia pateixi i a vegades molt, pel destí i la sort del que considera única i exclusivament seu. Deu ser que aquest vici de la propietat, com el denomina sant Benet, és bastant més difícil d’erradicar del que sembla a primera vista i que sovint no desapareix mai.

Posseir no és tant sols un vici, és essencialment una temptació en la que tots caiem o correm el risc de caure. Recorrent a familiars, a algun filoteu o a alguna filotea, a amics, companys o coneguts, com deia fra Marc, que poden ser objecte de la nostra demanda explícita o indirecte per satisfer sols en part els nostres desitjos de posseir, ja que aquest vici veritablement no es satisfà mai perquè creix sempre exponencialment. En aquest cas no és el més important el què o la quantitat, que si és quelcom forassenyat si que esdevé també un problema, sinó la mateixa naturalesa d’un fet puntual o habitual que troba ben aviat un bon acolliment en satisfer aquesta tendència nostre ben humana a posseir.

Però aquest vici, com el defineix sant Benet, pot presentar múltiples imatges. Ens podem apropiar d’una responsabilitat, sempre confiada per la comunitat i sempre, sempre temporal, per fer-ne una mena de fortí des d’on satisfer la nostra ambició de posseir, en aquest cas no tant sols coses materials, que també, sinó sobretot posseir influència o capacitat de decisió sobre d’altres. El cas emblemàtic o el més evident és el del majordom que tot i que sant Benet deixa molt clar quin ha de ser el seu paper i la seva funció, massa sovint esdevé pedra d’ensopec per l’abat i per tota la comunitat. Aquesta situació acaba per tenir un final no feliç i algun cas, que ens és ben proper en el temps, no n’és sinó una mostra i tinguem ben present que la nostra comunitat en aquest terreny no ha estat pas una excepció sinó que en d’altres comunitats s’han viscut o es viuen situacions similars. Però el que pot passar al cellerer o majordom li pot passar a qualsevol altra amb una responsabilitat, sigui la que sigui: cuina, hostatgeria, biblioteca, bugaderia, hort, porteria o correu, perquè som humans i on hi ha la temptació i alhora l’ocasió, pot acabar per haver-hi, Déu no ho vulgui, la falta. Hi pot haver fins i tot una manera més profunda de possessió i és la pretensió d’influenciar sobre d’altres germans en profit dels nostres propis interessos, sempre particulars, creant llaços afectius fora de lloc en un monestir o establint d’altres fórmules esbiaixades, perquè a vegades podem fer servir la nostra parcel·la de poder, que de fet és de responsabilitat i de servei i no pas de poder, per dirigir la voluntat d’altres en profit propi intentant apropiar-nos-les.

Com vèncer-la doncs aquesta temptació? En primer lloc és un treball personal tant espiritual com d’establir hàbits diaris. Si portem la nostra vida interior i la vida comunitària amb un sà equilibri entre ofici diví, pregària personal, treball, descans i contacte amb la Paraula de Déu, no ens estalviarem del tot el risc però serà més fàcil vèncer la temptació. Si pel contrari anem rondant físicament i espiritualment d’un lloc a un altre, sempre disconformes amb el que vivim, el perill de caure serà molt més alt. Però a resistir la temptació ens hi poden també ajudar els germans. En primer lloc amb el seu exemple de fidelitat a la Regla i això inclou que al que li pertoca cal que doni tot allò necessari, no pas allò superflu o fruit del caprici, al que li demana per evitar que la temptació de cercar-ho en un altre lloc ens assalti. Exemples senzills i quotidians ens poden venir a tots al cap i tant falta qui ambiciona alguna cosa per caprici com qui no dona el que és vertaderament necessari, especialment si actua mogut per interessos personals. En paraules de sant Agustí: «La meva voluntat perversa es va fer passió, la qual, servida, es va fer costum, i el costum no contrariat es va fer necessitat.» (Confessions VIII, 5). No estem pas exempts de les ambicions humanes, a vegades fins i tot la vida monàstica, la vida en clausura, en el millor sentit del terme, pot actuar de caixa de ressonància o fer que tenint petits capricis, que creant-nos necessitats que no són tals, intentem, ni que sigui inconscientment, de compensar una part o la totalitat del que hem renunciat per seguir al Crist. Escriu Joan Cassià a les Col·lacions: «Sapiguem, amb tot, que si ens retirem al desert o a qualsevol lloc solitari, abans d’haver curat els nostres vicis, frenem solament els efectes, però la passió queda intacta. Roman amagada en el nostre cor l’arrel dels pecats, puix que no l’hem extirpat. Més encara: aquesta arrel progressa pas a pas. (...) Els següents indicis ens faran reconèixer que viu encara en nosaltres. (...) [Un germà] ens demana un manuscrit per a llegir, o fer ús d’algun objecte que ens pertany. La seva demanda ens entristeix o la hi neguem: no hi ha dubte que estem presos en els llaços de l’avarícia. (...) [O] Comparem la nostra austeritat amb la relaxació d’un altre, i apunta en la nostra ànima un pensament d’altivesa: és segur que som encara víctimes de la plaga de la supèrbia.» (XIX,XII).

Certament hem renunciat a formar una família, hem renunciat a disposar d’un més gran o més petit poder econòmic que ens doni una certa independència i hem renunciat a posseir res com a propi, acceptant de tenir-ho tot en comú, de compartir-ho tot per tal de que cadascú tingui quan li calgui allò que necessita. També però ho podríem mirar en positiu, tenim el que ens cal, hi ha d’altres germans que es preocupen perquè així sigui i no estem lligats per la dinàmica de la societat de consum o al menys no hauria de ser així. Una vida monàstica sincera, fidel, espiritualment sana i equilibrada implica renúncies, certament, però hi ha molt més a guanyar que a perdre, perquè a qui hem vingut a servir no li plany mai de recompensar als qui el serveixen amb alegria.

Perquè el que vertaderament val és el balanç al final de la jornada, al final del camí i aleshores no se’ns pesarà pel que hàgim acumulat de coses materials, sinó si hem seguit o no fidelment al Crist segons el camí establert per sant Benet a la seva Regla, o al menys si ens hem esmerçat en intentar-ho. Quan un germà nostre és cridat pel Pare el seu llegat no és el que pugui deixar a la seva cel·la, sinó la petjada que ha deixat en cadascun de nosaltres, que al cap i a la fi és reflex del que presentarà com a balanç de la seva vida davant del Pare.

LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: «Es feu obedient fins a la mort».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Per amor de Déu» és la motivació que ens dona sant Benet per tal d’obeir als superiors. I és que de fet hem vingut al monestir no a fer la nostra voluntat sinó la voluntat d’aquell qui ens hi ha cridat. Però aleshores com saber que fem la voluntat del Senyor? Com saber que en realitat no estem fent la nostra voluntat justificant-la en que fem la voluntat del Senyor? Per això sant Benet externalitza podríem dir l’obediència per tal de saber que no fem la nostra. De fet en qualsevol vida, en qualsevol moment de la vida, obeïm. Als pares a casa ja des de petits, als mestres a l’escola, als caps al treball si hem tingut experiència laboral o també per exemple als metges, o així hauríem de fer-ho, quan es tracta de temes de salut i és molt probable que a la part final de la nostra vida acabem per obeir a qui tingui cura de nosaltres i fer-ho a desgrat. A nivell social és evident que estem obligats a obeir les lleis civils, siguin del nostre grat o no ho siguin i en el nostre cas també les lleis canòniques.

L’obediència forma doncs part de la nostra vida. Segurament quan passem de la infància a l’adolescència o de l’adolescència a la joventut i d’aquesta a la maduresa, la manera d’obeir va canviant perquè les circumstàncies també van canviant i en alguns moments podem haver tingut períodes de rebel·lia contra aquell qui hagi significat per a nosaltres l’autoritat, ja siguin per exemple pares o mestres. Aquí en aquest camí que pot ser la nostra relació amb l’obediència hem d’arribar també a un grau de maduresa. No serien certament madurs si ens mantenim en una eterna adolescència emocional on ens mou més la voluntat d’imposar els nostres capricis per damunt d’allò que ve a anomenar-se el bé comú. I aquest concepte de bé comú en una vida comunitària és important tenir-lo present.

Podem mancar per acció o per omissió, podem desobeir per desconeixement, per negligència o, Déu no ho vulgui, directament per mala voluntat. I no és que desobeïm tant sols quan els germans o els superiors se n’adonen, nosaltres mateixos som els primers a saber-nos desobedients i molt sovint aquesta desobediència no ens proporciona la felicitat, ans al contrari, ens crea sensació de mancança, d’incompliment. Un exemple, cadascú de nosaltres té encomanada una tasca, una tasca que fem en bé de la comunitat; negligir-la ve a ser l’expressió més pràctica de desobeir allò que ens han manat o encomanat.

Aquets dies a Hauterive el grup anomenat AmiCis hem reflexionat sobre les idees principals que abordava el Papa Francesc en el seu discurs al Capítol General del nostre Orde. En primer lloc cal dir que aquest discurs va ser elaborat segurament per la Secretaria d’Estat vaticana en base a uns punts centrals que el nostre Abat General havia suggerit de tractar durant l’audiència als membres del Capítol General. Però reflexionant a l’entorn d’idees com observança, conversió, pobresa o caminar junts, apareix el tema de l’obediència. No és pas que el Papa Francesc hagués parlat al Capítol General del nostre Orde d’obeir-lo a ell, sinó que la seva intervenció anava al centre, es dirigia cap a aquell a qui hem d’obeir per damunt de tot, que no és altra que el Crist que ens ha cridat a seguir-lo en la vida monàstica. Per això quan ens posem, siguem qui siguem per damunt podríem dir del bé i del mal, acabem desobeint i a qui realment desobeïm és al Crist, a aquell qui ens parla cada dia a través de la seva Paraula, a través de la pregària i a través també dels altres. No obeir-lo a Ell no vol pas dir que siguem lliures, ans al contrari, vol dir més aviat que som esclaus, que s’imposa la nostra pròpia voluntat per damunt de la d’Ell. Per damunt d’aquell que sabem molt bé que no va venir a fer la seva voluntat, sinó la voluntat del Pare i que tot i que en moments concrets no s’escapés de l’angoixa personal, en cap moment va dubtar de quina era la seva missió i per a què havia vingut al món, per a què s’havia fet home, perquè l’havia enviat el Pare.

A nosaltres no se’ns demana de donar la vida pel Crist, al menys no en un primer moment, se’ns demanen coses molt més simples però tot i així molts cops ens desagrada fer-les per la seva mateixa naturalesa, per la motivació per la que ho fem o per qui ens ha dit de fer-ho no és del nostre grat. Ja d’antuvi aquest tercer graó de la humilitat ens pot fer baixar l’escala esfereïts o al menys intentant posar les nostres condicions damunt la taula per tal d’acomplir amb aquest precepte, plantejant una obediència negociada. Hi ha però germans als qui l’obediència els surt del cor, del més profund del cor, tot i que n’hi ha d’altres que tot hi esforçar-nos-hi ens costa sinó cada cop més d’obeir sí que no progressem adequadament en aquest tema. No és que el tema de l’obediència estigui de moda, segurament tot al contrari, ho veiem en la mateixa Església i no sols a casa nostra, per exemple a França l’Església ha entrat en una mena de crisi moral i el seu paper com a referent social es veu extremadament condicionat per escàndols de diversa mena. Aquesta crisi d’autoritat fa que alguns sectors enyorin altres moments de la història eclesial quan ningú discutia els preceptes, mentre que d’altres sectors posen en qüestió qualsevol precepte sorgit per exemple d’un bisbe o del mateix Papa. L’Esperit Sant a vegades el fem davallar sobre nosaltres mateixos cada dia i l’espantem per evitar que davalli sobre els altres i si ho fa, no el reconeixem pas com a Esperit.

Un dels textos sobre els que hem reflexionat aquest dies a Hauterive era un apotegma d’un pare del desert. Venia a explicar que dos sants monjos havien rebut el do de veure si l’altra germà estava en gràcia de Déu o no. Doncs bé un divendres un dels monjos surt del monestir i reprèn a algú a qui veu menjant carn dient-li “però que fas en divendres?”. El monjo torna al monestir i el seu company s’adonà que la gràcia de Déu l’havia abandonat. El germà va al seu encontre i li diu amb tota delicadesa que veu que la gràcia de Déu l’ha deixat. En principi el primer no creu haver fet res malament, però ajudat pel germà reconeix la reprensió feta en divendres a un tercer. En comunió preguen tots dos durant dues setmanes per esmenar-se mútuament. Faltar a l’obediència potser es perdre en certa manera la gràcia de Déu i quan hi caiem ens caldria adonar-nos-en i pregar per recuperar la gràcia.

PRÒLEG: EL GUIATGE DE L’EVANGELI

De la Regla de sant Benet
Pròleg 21-38

21 Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. 22 Si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: «Senyor, ¿qui podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?» 24 Després d’aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i ens mostra el camí d’aquest temple, 25 dient: «Aquell que camina sense culpa i practica la justícia, 26 que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la llengua, 27 que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell». 28 Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta: «No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom». 31 Igual com l’apòstol Pau tampoc no s’atribuí res de la seva predicació, quan deia: «Per la gràcia de Déu sóc el que sóc». 32 I torna a dir ell mateix: «El qui es gloria, que es gloriï en el Senyor». 33 Per on, també el Senyor diu a l’Evangeli: «El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el compararé a un home assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34 vingueren riuades, bufaren els vents i envestiren la casa, i no caigué perquè estava fonamentada sobre pedra». 35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36 Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, 37 tal com diu l’Apòstol: «Que no saps que la paciència de Déu t’empeny al penediment?» 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: «No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El nostre objectiu en venir al monestir és fer el camí de la fe guiats per l’Evangeli i la nostra meta és arribar a veure a aquell qui ens ha cridat al seu regne. Això sols és possible corrent-hi amb les bones obres, obrant honradament, practicant la justícia, dient la veritat, no escampant calumnies, no fent mal al proïsme, ni carregant res d’infamant als altres. Sant Benet ens deixa ben clar el full de ruta i ens ensenya també que de qualsevol cosa que aconseguim, de qualsevol passa segura que donem endavant en aquest camí no ens n’hem de vanagloriar perquè nosaltres mateixos, nosaltres sols, no podem fer res, sinó que tot ho fa el Senyor. Sor Michaela Puzicha destaca la importància del verset 21 del pròleg que marca, segons ella, com un parèntesis entre dues citacions sàlmiques, per deixar ben clar que l’Evangeli és l’únic camí per arribar a la vida cristiana i que tota regla monàstica no pot estar sinó en un segon terme. Una vida segons l’Evangeli condueix a veure al Crist, tota altra no hi porta perquè no té a l’Evangeli com a font.

Al llarg de la nostra vida monàstica hem d’anar construint la casa de la nostra fe sobre la roca de l’Evangeli. Així hauria de ser, però massa sovint la construïm sobre la sorra de la nostra mediocritat, dels nostres capricis i de la nostra mandra espiritual. Per construir-la, per ben fonamentar-la ens hi hem de posar d’hora i cada dia. Si sucumbim a la peresa i al recurs o a l’excusa del “demà ja m’aixecaré, demà ja ho faré, però avui no puc”, argumentant-ho tot just quan toca la campana a trenc d’alba o una mica abans, se’ns anirà fent cada cop més difícil complir i en lloc de posar aquest primer fonament de la pregària matinera sobre la roca, amb la mandra ens fonamentem en la sorra i així no hi ha qui aguanti la torrentada de la calúmnia, el vent de la infàmia i correm el risc d’ensorrar-nos en la infidelitat. Segurament seria exagerat dir que qui compleix amb l’obligació del cor, és a dir és zelós per l’Ofici Diví, que qui s’esforça en respectar els temps establerts pel contacte amb la Paraula de Déu fent la lectio i qui segueix l’horari marcat pel treball és ja per això mateix sempre feliç; seria exagerat dir-ho perquè tenim dies de tot, uns de més feliços i d’altres de menys afortunats. Però si que resulta curiós com aquell qui va caient en la infidelitat a l’Ofici Diví, sobretot si és l’hora més matinera i per tant també esdevé infidel en la Lectio del matí, no esdevé per això un monjo feliç, ans al contrari pot acabar esdevenint el més rondinaire de la comunitat.

Podríem doncs ben bé dir que la infidelitat no fa la felicitat perquè en el fons quan som infidels ho sabem, ens n’adonem, n’estem certs, tot i que potser no hi vulguem pensar i intentem allunyar aquest pensament del nostre cap, de que essent infidels no anem pels camins de l’Evangeli, no posem els fonaments sobre una roca ferma, perquè el nostre caprici és ben bé sorra i una sorra ben bellugadissa, que fa trontollar tot l’edifici de la nostra vida monàstica i per tant de la nostra mateixa fe.

El pròleg de la Regla és quelcom més que un tast, que una introducció, en aquest text sant Benet ens va portant cap a les premisses fonamentals del camí monàstic. Sant Benet sap mot bé que tant sols amb l’Evangeli avancem, però també sap que amb la calumnia, amb la infàmia, amb el menyspreu no anem enlloc, perquè són argúcies, són molt mal companys per aquest camí cap al Regne, ens pot semblar que ens ajuden perquè emprant-los ens sembla que aconseguim els nostres objectius, però anem errats, no aconseguim els nostres objectius que són les bones obres, obrar honradament, practicar la justícia; aconseguim els objectius del maligne, obrant allò que ell vol que obren per tal d’allunyar-nos del Regne. Ve el Maligne i no ja ens pren la llavor sembrada en el nostre cor, sinó que a més impedeix que el Senyor la sembri en el nostre interior, impedint-nos de pregar, impedint-nos d’acostar-nos a la seva paraula (Cf. Mt 13,19).

Sant Benet també ens dona el remei, la manera de barrar al pas al maligne, esclafant tot allò que ens suggereix el diable, tot el que ens vol suggestionar rebutjant-ho de cor i esclafant tots aquests mals pensaments, tot just nascuts contra el Crist. Així al Crist no tant sols hem d’atribuir-li tot allò de mèrit que puguem fer, sinó també sortir-nos-en amb bé de la lluita contra el diable. En paraules del Papa Francesc: «no pensem que —el diable— és un mite, una representació, un símbol, una figura o una idea. Aquest engany ens porta a baixar els braços, a descurar-nos i a quedar més exposats. Ell no necessita posseir-nos. Ens enverina amb l’odi, amb la tristesa, amb l’enveja, amb els vicis. I així, mentre nosaltres baixem la guàrdia, ell aprofita per a destruir la nostra vida, les nostres famílies i les nostres comunitats.» (Gaudete et exsultate, 161). Com escriu sant Pere: «Sigueu sobris, vetlleu! El vostre adversari, el diable, rugint com un lleó, ronda cercant qui engolir. Resistiu-li ferms en la fe.» (1Pe 5,8) I sols podrem resistir-li ferms si anem construint la nostra fe sobre un bon fonament.

Conclou aquest fragment del pròleg sant Benet amb una crida a actuar, a respondre amb fets a aquestes exhortacions, a esmenar-nos, a convertir-nos. El Senyor no vol la nostra mort, vol la nostra conversió, vol que rectifiquem els nostres errors i que avancem pel camí de l’Evangeli, vol que abandonem les malifetes i obrem honradament. El Senyor vol tot el contrari del que vol el diable, perquè Ell vol el nostre bé i la nostra salvació i el maligne ens vol mal i cerca la nostra perdició. Quan ens endropim espiritualment, quan caiem en la calúmnia, el mal i la infàmia li fem el joc al diable, quan obrem el bé ens acostem al Regne. Està en gran part a les nostres mans no tant obrar el bé com deixar fer al Senyor, deixar-lo que ens ajudi a ben fonamentar la nostra fe, sobre la roca del bon zel, de la pregària i de la seva Paraula.

En paraules de sant Joan Pau II: «La redempció continua sent un oferiment de salvació que correspon a l’home d’acollir amb llibertat. Per això, cadascun serà jutjat «d’acord amb les seves obres» (Ap 20, 13). (...) Per això, la «condemnació» no s’ha d’atribuir a la iniciativa de Déu, atès que en el seu amor misericordiós ell no pot voler sinó la salvació dels éssers que ha creat. En realitat, és la criatura la que es tanca al seu amor. La «condemnació» consisteix precisament en el fet que l’home s’allunya definitivament de Déu, per elecció lliure i confirmada amb la mort, que segella per sempre aquesta opció. La sentència de Déu ratifica aquest estat. La fe cristiana ensenya que, en el risc del «si» i del «no» que caracteritza la llibertat de les criatures, algú ha dit ja «no». Es tracta de les criatures espirituals que es van rebel·lar contra l’amor de Déu i a les quals es diu dimonis (cf. Concili IV del Laterà). Per a nosaltres, els éssers humans, aquesta història ressona com un advertiment: ens exhorta contínuament a evitar la tragèdia en la qual desemboca el pecat i a viure la nostra vida segons el model de Jesús, que sempre va dir «sí» a Déu. » (Audiència general 28 de juliol de 1999). Si ens confiem al Crist com escriu el profeta Jeremies: «Lluitaran contra tu però no et venceran. Jo seré al teu costat per alliberar-te. T’ho dic jo, el Senyor.» (Jr 1,19).

QUE AL MONESTIR NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 69

1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest d’avui ens pot semblar un capítol menor. Som a la part de la Regla que segons alguns estudiosos del text va ser afegida un cop acabada la primera redacció, així sembla demostrar-ho la conclusió del capítol 66 quan acaba dient: «I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.» (RB 66,8). Estant afegits talment com si a sant Benet li hagués vingut al cap llavors que s’havia deixat alguna cosa per dir. Si tenim present que entre aquests darrers capítols hi ha el 72 dedicat al bon zel, que ve a ser en certa manera un compendi de tota la Regla, potser aquesta interpretació o no és del tot encertada o fou una sort que sant Benet se n’adonés que s’havia deixat alguna cosa i ens regalés el capítol 72 que és com la joia de la Regla, la seva clau de volta. La disposició d’aquest capítol d’avui entre el que ens parla de si demanen als germans coses impossibles i el següent que ens diu que ningú s’ha d’atrevir a pegar a un altre germà, pot donar-nos una certa idea d’unitat. No seria inversemblant pensar en un germà al que se li ha demanat una cosa que aquest jutja impossible i que un altra surt en defensa d’aquest o bé al contrari, la seva actitud el disgusta o l’irrita i acaba per agredir-lo. En conclusió podríem dir que no hem de prendre partit ni a favor ni, encara menys, en contra, sobretot si ens passa pel cap arribar a l’agressió física, Déu no ho vulgui.

Però que ens pot portar a defensar-ne un i a agredir-ne un altra? Segurament unes relacions interpersonals mal plantejades. Ens mostra que vivim amb animadversions i amb passions i les dues possibilitats, totes dues, no són pròpies de monjos i alhora són perjudicials per la vida comunitària. La relació entre els germans ha de ser fraterna en el sentit evangèlic del terme. Pensem sempre en l’exemple de la comunitat apostòlica on certament hi havia lligams d’afecte tot i que no exempts de situacions que podríem dir, sinó conflictives si al menys tenses. La comunitat apostòlica va tenir molts conflictes; el mateix llibre dels Fets dels Apòstols ens en parla i bastantes vegades. Foren conflictes entre podríem dir tendències o maneres de viure la fe des del judaisme camí del cristianisme; conflictes amb una motivació geogràfica entre el centre i la perifèria; conflictes amb el poder polític dominant en aquell moment tant a nivell religiós com civil; conflictes també fonamentats sobre els interessos econòmics; conflictes entre grups i entre persones, entre líders i membres de les comunitats, entre lideratges de la primera i de la segona generació, entre tradició i fe; conflictes externs i interns; conflictes en definitiva alguns quasi inevitables i d’altres del tot evitables; conflictes previstos o provocats, i conflictes ocasionals o imprevistos; conflictes oberts i clars, i conflictes amagats i no declarats; hi hagué de tot. Ja la mateixa comunitat estant Jesús present presentà conflictes, tant sols cal pensar amb la reacció dels apòstols davant la petició de la mare de Jaume i Joan de que aquets ocupessin els primers llocs al Regne (cf. Mt 20,20) o la resposta d’un Crist ressuscitat vora el llac de Tiberíades davant de Simó Pere, Tomàs, l’anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més quan Pere es va girar i veié que darrere venia el deixeble que Jesús estimava i li digué a Jesús «Senyor, i d’aquest, què en serà?» i Crist li va respondre «Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir? Tu segueix-me.» (cf. Jn 21,20-22). O també quan pel camí els deixebles havien discutit sobre quin d’ells era el més important i Jesús els reprengué amb duresa (cf. Mc 9,34). Així doncs els deixebles discrepaven entre ells, ambicionaven primers llocs i tenien moltes altres actituds ben humanes malgrat tenir al Mestre vora seu, malgrat haver fet experiència del ressuscitat, malgrat haver rebut la força de l’Esperit Sant.

El document titulat La vida fraterna en comunitat de l’actual Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i Societats de Vida Apostòlica, aleshores Congregació, deia: «Les comunitats, per tant, no poden evitar tots els conflictes; la unitat que han de construir és una unitat que s’estableix al preu de la reconciliació. La situació d’imperfecció de les comunitats no ha de descoratjar» (La vida fraterna en comunitat, 56). I afegia: «La vida fraterna en comú exigeix, per part de tots, un bon equilibri psicològic sobre la base del qual pugui madurar la vida afectiva de cadascun. Component fonamental d’aquesta maduresa, és la llibertat afectiva, gràcies a la qual el consagrat esdevé mestre de la seva vocació i mestre segons la seva vocació. Només aquesta llibertat i maduresa permeten precisament viure bé l’afectivitat, tant dins com fora de la comunitat. Estimar la pròpia vocació, sentir la crida com una raó vàlida per a viure i acollir la consagració com una realitat veritable, bella i bona que comunica veritat, bellesa i bondat a la pròpia existència: tot això fa a la persona forta i autònoma, segura de la pròpia identitat, no necessitada de suports ni d’altres compensacions, fins i tot de tipus afectiu; i reforça el vincle que uneix al consagrat amb aquells que comparteixen amb ell la mateixa crida» (La vida fraterna en comunitat, 37).

I és que si aquesta defensa d’un germà o igualment l’animadversió que pogués portar a agredir-lo, venen d’un afectivitat desordenada, fruit de la concupiscència que diria sant Joan Pau II, el conflicte interior no és pas menor. En una comunitat ens uneix una mateixa vocació, una mateixa crida viscuda de maneres molt diverses, en moments molt diversos però que respon a un únic Senyor, a Déu que és qui ens crida quan vol, on vol i de la manera que vol. No venim a viure amb tal o altre germà per afinitats personals, això la nostra societat ja té altres marcs on viure aquest tipus de relacions. L’amic és Crist i aquesta amistat és per ser compartida i no viscuda amb exclusivitat ni amb gelosies. Escriu Dom Dismas de Lassus, Prior de la Gran Cartoixa: «Ningú discuteix que la renúncia forma part del camí de la vida espiritual. Però no renunciem per renunciar, renunciem a un bé per a obtenir un bé molt més gran» (Los riesgos de la vida religiosa). Escrivia sant Elred, mestre en la matèria: «quan ja estiguis segur que res inconvenient et demanarà ni t’oferirà el teu amic, que considera a l’amistat com a virtut, no com a lucre, que fuig de l’adulació i detesta la permissió, que actua amb llibertat, però conservant la discreció, que és pacient en la correcció i ferm i estable en la dilecció, llavors sentiràs aquella espiritual dolçor, és a dir, “Que n’és, de bo i agradable, viure tots junts els germans!” (Salm 133,1)» (L’amistat espiritual).

ELS SACERDOTS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 62

1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu la germana benedictina Michaela Puzicha que la presència de preveres en les comunitats monàstiques no és en absolut evident perquè el monaquisme neix i es desenvolupa com un moviment laic (Commentaire de la Règle de saint Benoît). La major part dels comentaris de la Regla de sant Benet estan escrits per monjos casi sempre preveres, segurament aquesta raó els condicioni en comentar aquest capítol perquè d’una manera o altra seria per a ells molt difícil de raonar que sacerdoci i monaquisme no van de la mà, tot i que això no vol dir que siguin contradictoris. Hi ha qui és cridat a la vida monàstica i qui és cridat a la vida sacerdotal, com qui és cridat a la vida matrimonial; per tant aquí hi pot haver més un cert conflicte de vocacions o de prioritat de vocacions que una contradicció. Qui entra al monestir hi entra per a fer-se monjo, això al capítol sobre l’admissió dels germans sant Benet ho deixa molt clar, i dins de la comunitat pot ser cridat a un servei o a un altre; som cridats a servir, no pas a servir-nos-en. No és per tant el sacerdoci en la vida monàstica un grau, per molt que al llarg dels segles quedés així establert provocant al cap i a la fi una divisió, una fractura entre monjos de primera, que serien els preveres, i monjos de segona, que serien els no preveres; entre pares i germans com s’ha dit simplificant; una divisió que va subsistir fins al Concili Vaticà II. En algunes comunitats encara perdura, en la nostra segurament també ha existit, una certa frustració d’aquells a qui es va impedir l’accés al sacerdoci o al diaconat, que pel cas ve a ser el mateix, impedint així a alguns monjos concrets d’assumir determinades responsabilitats.

El Decret Perfectae caritatis del Concili Vaticà II ens diu que: «El Sagrat Concili declara que res obsta al fet que en els Instituts de Germans, romanent invariada la seva naturalesa laical, alguns dels seus membres, en virtut d’una disposició del Capítol General, i per a atendre les necessitats del ministeri sacerdotal, en les seves pròpies cases rebin les sagrades ordres.» (PC, 10). Tot i això no deixa de ser aquest un tema d’actualitat ja que recentment el Papa Francesc, mitjançant un rescripte de 18 de maig de 2022, va derogar el cànon 588 § 2 del Codi de dret canònic i establí que es faculta al Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica d’autoritzar, discrecionalment i en casos individuals, als membres no clergues perquè pugui conferir-se’ls l’ofici de Superior major en els Instituts religiosos clericals de dret pontifici i en les Societats clericals de vida apostòlica de dret pontifici de l’Església llatina i dependents d’aquesta; sempre però que el Dicasteri tingui reservat el dret d’avaluar el cas individualment i atengui les raons donades pel moderador suprem o pel Capítol general de l’orde, institut o societat. Aquesta nova situació no va ser tractada per exemple al darrer Capítol General del nostre Orde i caldria saber com afecta al caràcter clerical del mateix, perquè per exemple pot obrir un dia la porta a tenir una Abadesa General, si així ho establessin les Constitucions de l’Orde i així ho confirmés el Dicasteri en el cas concret. Però més enllà de la possibilitat, la filosofia que hi ha al darrera d’aquest rescripte del Papa Francesc, que no oblidem que ve de la Companyia de Jesús on hi ha aquesta divisió entre membres preveres i no preveres, es la priorització de la vocació a la vida religiosa en la línia del que diu Perfectae caritatis: «La vida religiosa laical, tant d’homes com de dones, constitueix un estat complet en si mateix de professió dels consells evangèlics.» (PC, 10).

Sembla doncs que sant Benet tot això ja ho tenia present, com així mateix ho tenen present les nostres Constitucions que sols determinen el sacerdoci per l’abat i pel mestre de novicis, no pas per cap altra responsabilitat, en la línia del darrer Concili que parla de rebre les sagrades ordres per tal d’atendre les necessitats del ministeri sacerdotal, en les pròpies comunitats. (Cf. PC, 10). El que en cap cas sembla plaure a sant Benet és un monjo prevere enorgullit i vanagloriós, cregut i cert de que a causa del sacerdoci no està obligat a l’observança regular, i creient-ho es manifesti oblidadís de l’obediència, i cerqui d’ocupar un lloc per damunt del que li toca per la seva entrada al monestir, ja sigui físicament al cor o al refetor, com moralment. El monjo ordenat de prevere ha d’evitar el pretext del sacerdoci i avançar més i més cap a Déu, escriu sant Benet. És curiosa aquesta traducció en català de la paraula llatina occasione per “pretext”, però que està en la línia del que acaba determinant sant Benet per al infractor: ser jutjat no com a sacerdot sinó com a rebel, ser amonestat sovint si no es corregia i que quan les faltes són ja manifestes ser expulsat del monestir per la seva contumàcia. Sembla que un monjo ordenat de prevere pot arribar a ser rebel i contumaç en la falta, o així ho creu sant Benet i experiència a ell no era pas el que li mancava. També es curiós i ben simptomàtic el recurs al bisbe en cas de no esmenar-se de la seva vanaglòria i orgull el monjo sacerdot i al respecte destaca la germana Michaela Puzicha que és tracta d’una temptativa de desvetllar la consciència del prevere apel·lant a aquell qui l’ha ordenat. (Commentaire de la Règle de saint Benoît).

El sacerdoci pot comportar altres riscos com el que apunta Dom Dismas de Lassus, Prior de la Gran Cartoixa, quan escriu: «Fa falta tenir el coratge de reconèixer-ho: la paternitat espiritual i l’obertura del cor poden ser utilitzats de manera perversa per a convertir a una altra ànima en esclava.» (Los riesgos de la vida religiosa). Perquè evidentment el ministeri no concedeix la infal·libilitat i hom pot creure que en haver estat ordenat de prevere, en el cas de la vida monàstica quan l’abat ho ha desitjat o ho ha considerat oportú com escriu sant Benet, s’ha convertit el monjo ordenat en un starets, com el mateix Dom Dismas escriu referint-se a un cas concret, com podrien ser molts d’altres, tot dient: «el cas típic en la vida de la vida monàstica és la funció del mestre de novicis. El seu nomenament no fa del mestre de novicis un starets, sinó que sols se li reconeix la capacitat d’acompanyar als joves monjos en els seus primers anys.» (Los riesgos de la vida religiosa) I on escriu el Prior de la Gran Cartoixa —mestre de novicis— evidentment hi podríem escriure qualsevol altra responsabilitat dins d’una comunitat.

Per evitar riscos és molt important, fonamental, la formació i en aquesta línia l’abat general Maur Esteva deia al sínode de l’Orde de 2002: «De fet, no es poden promoure les vocacions al sacerdoci i a la vida consagrada sense profunds i sòlids fonaments teològics.» És també ben simptomàtic que aquest capítol de la Regla de sant Benet no tingui cap correspondència en la Regla del Mestre, com és bastant habitual que tingui; això és essencialment perquè la Regla del Mestre no preveu ni l’acolliment de preveres al monestir ni l’ordenació de monjos, insistint de manera ben clara en el caràcter absolutament laical del monaquisme, dissociant clarament la vocació monàstica del sagrament de l’ordre, com escriu la germana Michaela Puzicha (Commentaire de la Règle de saint Benoît).

Recordem que l’abat Maur Esteve dedicà la seva tesina de llicenciatura al Pontifici Ateneu de sant Anselm el curs 1968-1969 al tema de la discussió sobre la relació entre sacerdoci i vida monàstica en els escrits dels anys immediatament anteriors i els posteriors al Concili Vaticà II. Escrivia a modus de conclusió citant al P. Lafont: «Cal que els postulants prenguin posició d’indiferència en relació amb el sacerdoci fent-los veure que han d’aprofundir en la seva vocació de monjos deixant per a més tard pensar en el sacerdoci. Fins i tot acabada la formació han de viure com a monjos i comprendre millor la “doble vocació” de monjo-sacerdot.» (Sacerdoce claustral, a Studia Anselmiana, 42)

EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 55

1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 -la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu-, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que “es donava a cadascú segons el que li calia”. 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu Anselm Grün que l’espiritualitat de la Regla toca de peus a terra, de la mateixa manera que l’espiritualitat dels Pares del Desert, font de la que beu sant Benet, té un enfoc pràctic i s’exerceix mitjançant actes concrets. Per a l’espiritualitat benedictina desenvolupa un paper molt important el control de la realitat, és a dir que la realitat ha de mostrar si l’espiritualitat és vertadera, si s’ajusta a l’esperit del Crist o s’acontenta amb meres consideracions pietoses. (Ejercicios benedictinos). Sens dubte que un tema ben concret on es mostra si l’espiritualitat de la Regla la vivim de cor o tant sols en una pura aparença és aquest de posseir, fent referència a això que sant Benet anomena com un vici que cal que sigui extirpat de soca-rel. Tenim una tendència natural a posseir, a sentir determinades coses com a pròpies i aquesta realitat enrareix a vegades la nostra vida de monjos. Sant Benet és ben conscient d’aquesta nostra feble naturalesa i ens dona determinats consells per a ajudar-nos-hi en aquest camí del deseiximent de les coses materials. Aquest deseiximent no ha de significar en cap cas menyspreu de res, perquè a vegades correm el risc de que si ens donen tot el que ens cal arribem a no donar-li importància i podem fer-ne un mal ús del vestit, del calçat, de les eines o dels mateixos immobles.

Sant Benet tracta també al capítol 32 de la Regla de com hem de tractar les eines, els vestits i qualsevol mena d’objectes del monestir, fins i tot defineix com han de ser els germans a qui l’abat els encomana aquests objectes: amb una vida i uns costums dels quals hom pugui refiar-se, capaços de guardar-ho i recollir-ho i sinó ho fan així i tracten les coses amb deixadesa o malament han de ser renyats i fins i tot sotmesos a la disciplina regular (cf. RB 32,1). Al cap i a la fi tots hem de seguir el consell que sant Benet dona al majordom «mirar tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin vasos sagrats de l’altar» (RB 31,10).

Hi havia un vell costum als monestirs que era considerar les coses ad usum, és a dir que les emprem però no són pas nostres sinó de tota la comunitat. Aquesta idea sant Benet ens la presenta per exemple quan ens parla dels setmaners de la cuina i ens diu que retornin al majordom nets i en bon estat els atuells del seu ofici (cf. RB 25,10); o en aquest mateix capítol, que ens surt avui al pas, quan estableix que els qui van de viatge prenguin femorals del vestuari i els hi retornin rentats en tornar o que quan marxen del monestir usin unes túniques o unes cogulles una mica millors que les que solen portar amb la condició de que les retornin al vestuari en tornar. Què ens impedeix de mirar-los els vestits o altres objectes com a vasos sagrats? Què ens mou a ambicionar coses o a envejar les tenen els altres? Ens hi empeny aquella inclinació de la naturalesa humana cap al pecat, la propensió natural dels éssers humans a obrar malament, la insubordinació dels desitjos a la raó; ja que mentre que la raó cerca a Déu; els desitjos, en insubordinar-se, s’oposen a aquesta raó que busca a Déu. Això s’anomena concupiscència que és allò que ens fa tendir a preferir el que ens és plaent i a evadir-nos o mirar d’evadir-nos del més exigent o dolorós. I aquest concepte, concupiscència, a tots ens sona a hores d’ara perquè sant Joan Pau II al llarg de les seves primeres catequesis com a Papa el va tractar abastament centrat en la teologia del cos; però de fet la concupiscència és a l’origen i abasta tots els set pecats capitals i també el de l’avarícia contra la que no hi ha altra remei que la virtut de la generositat. Aquesta generositat ens la planteja sant Benet aconsellant-nos a no fer del color o la tosquedat del vestit un problema sinó que mirem d’acontentar-nos amb el que es pot trobar a la regió on vivim i es pot adquirir a més bon preu.

Cert també que aquesta recomanació va portar a viure a algunes comunitats l’esperit del Concili Vaticà II d’una manera una mica esbiaixada. Escriu respecte al tema del vestit Joan Chittister analitzant l’aplicació del Concili o millor dit una certa interpretació del Concili: «Els arguments per tal de ser una “presència encarnada” en la societat, per estar immerses en la vida en lloc de retirades d’ella, feia sorgir problemes que res tenien a veure amb la teologia. Germanes que havien estat en comunitat durant anys, que no s’havien pentinat o arreglat el cabell durant dècades i ni tant sols havien escollit uns mitjons des de que tenien quinze anys, van tenir que elegir vestits i a més que aquests els escaiguessin. Les que tenien família, mares o germanes de sang que les ajudaven, eren les més afortunades. Altres es trobaven totalment perdudes, incòmodes i despullades de la seva dignitat. Quedaven soles, confoses per la nova teologia que empenyia a abandonar la roba que havia estat vigent durant segles.» (Tal com érem, p. 172).

Cal dir que de fet el Decret Perfectae caritatits sobre l’adequada renovació de la vida religiosa el que deia era: «L’hàbit religiós, com a signe que és de la consagració, sigui senzill i modest, pobre al mateix temps que decent, que s’adapti també a les exigències de la salut i a les circumstàncies de temps i lloc i s’acomodi a les necessitats del ministeri. L’hàbit, tant d’homes com de dones, que no s’ajusti a aquestes normes, ha de ser modificat.» (PC, 17) Però aquí al marge de l’anècdota ens sorgeix una reflexió sobre quelcom també important, que és la possibilitat de recórrer, alguns, a la família o a les amistats per a obtenir allò material que no poden obtenir en la comunitat, sigui roba, estris o una abrigall o una flassada com ens diu sant Benet. Això crea al cap i a la fi una divisió, una fractura social que no és gens bona de potenciar. Certament per origen, per la vida que ha portat cadascú abans d’entrar al monestir hi ha qui ha tingut de tot i qui ha patit estretors i això es pot traduir en la vida comunitària en recórrer a la família o als amics per seguir tenint o per de vell nou tenir de tot, de tot el que ens abelleix més enllà del necessari. A tots ens venen al cap casos concrets de monjos que demanaven o demanen als coneguts del monestir coses concretes, en general no pas necessàries sinó fruit moltes vegades del caprici.

En aquest punt a part de lluitar contra la nostra concupiscència hi ha d’haver l’aplicació del que ens diu sant Benet, és a dir donar a cadascú segons les seves necessitats i recalca ell mateix que la necessitat ve dels febles i la mala voluntat de posseir dels envejosos. I és que sant Benet ens parla també d’un altre pecat capital, ben relacionat o podríem dir que moltes vegades causant de l’avarícia, que és l’enveja contra la que no hi ha altra remei que la virtut de la caritat. L’enveja mou una gran part de la nostra societat, en certa manera elements que per si mateixos poden ser bons, com ara la publicitat, també poden generar enveges; voldríem ser com aquell que ens mostren els mitjans o tenir el que ells tenen i no tenim present que o bé són ficció o bé allò que posseeixen no els dona pas la felicitat i fins i tot segurament els hi impedeix de ser feliços. Conèixer a vegades ens crea necessitat, en general no ens cal allò que no coneixem i si en temps de sant Benet això es limitava a crear la mala voluntat dels envejosos dins de la comunitat en veure el que se’ls havia donat als febles; ara amb les facilitats de comunicació poden caure en l’espiral del consumisme i caure també en la temptació de demanar a aquells i de trucar a les portes on no hauríem de trucar per demanar. Sant Benet ens ha dit en el capítol precedent que no ens està permès d’acceptar o donar res sense permís del superior, fins i tot si ve dels familiars. Per evitar el risc de caure en la temptació de demanar, cal que per exemple el cellerer doni el que sigui necessari i no posi únicament l’accent en la pràctica d’aquella dita castellana de que «ante el vicio de pedir, está la virtud de no dar» que es tradueix en català per «contra el vici de demanar, la virtut de no donar.» Demanar el necessari no és vici, negar el que cal no és virtut. Però ens cal tenir present sempre allò que ens diu sant Benet al capítol 34: «que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; i així tots els membres viuran en pau. Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració.» (RB 34,3-6). Així potser practicarem aquesta espiritualitat de peus a terra, pràctica sobre la que reflexionava Anselm Grün, evitant allò de superflu que cal suprimir i alhora tenint totes les coses necessàries.