De la Regla de sant Benet
Capítol 67
1 Els germans que han de sortir de viatge s’encomanaran a la pregària de
tots els germans i de l’abat, 2 i a l’oració final de l’ofici diví es farà
sempre memòria de tots els absents. 3 Els germans que tornen de viatge, el
mateix dia de la seva arribada, a totes les hores canòniques, quan s’acaba l’ofici
diví, que es prostrin a terra a l’oratori, 4 i demanin la pregària de tots per
les faltes que se’ls hagin pogut escapar durant el viatge, veient o escoltant
alguna cosa dolenta o alguna paraula ociosa. 5 I que ningú no s’atreveixi a
contar a un altre res del que haurà vist o haurà sentit fora del monestir,
perquè això fa molts desastres. 6 Si algú s’hi atrevia, que el sotmetin al
càstig de regla. 7 Igualment, el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir
i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre
de l’abat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Fem tot el que puguem per unir-nos en la pregària, suplicant els uns pels
altres (...). Així a més de complir el manament, ens estimulem en la caritat;
i, quan dic caritat, intento expressar amb aquesta paraula el conjunt de tots
els béns»; són paraules de sant Joan Crisòstom (Homilies sobre la segona Carta
als Cristians de Corint, 2-4-5).
La pregària té un paper fonamental en la nostra vida de cristians i de monjos;
aquella a la que no hem d’anteposar mai res, que ha d’anteposar-se a tota altra
cosa. Per
això és un vehicle privilegiat de comunió, pregant junts, pregant els uns pels
altres i estimulant-nos així a la caritat. Un vincle tant fort ha de ser la
pregària que fins i tot quan estem separats, quan un germà marxa de viatge, segueix
essent vincle d’unió. No ens uneixen llaços d’amistat expressats des del punt
de vista humà, perquè a una comunitat ens hi unim per l’amor al Crist no pas
per l’estima limitada als paràmetres humans a aquell o l’altra germà; ens uneix
un mateix objectiu, cercar Déu i això té en la pregària la seva expressió
central. Quan
preguem és quan aquest vincle que ens uneix, que ens ha d’unir, aquest
cristocentrisme de la nostra vida i del nostre camí monàstic, s’expressa d’una
manera evident. Per això mateix quan estem junts hem de cuidar la pregària, ser
ben conscients del que estem fent, de a qui estem pregant i amb qui estem
pregant; pregant units i en harmonia. Si aquest caràcter harmònic i unitari
dona sentit a la nostra pregària, aleshores el que avui ens diu sant Benet
adquireix un sentit ple, perquè el germà absent enyorarà a la comunitat quan
pregui sol allí on estigui i al mateix temps la comunitat enyorarà al germà que
està absent. Així en la pregària comunitària quan concloem encomanant als
germans absents establim un vincle de comunió entre tots.
No és fàcil per a l’absent moltes vegades trobar un espai i un temps per a
pregar l’ofici amb un mínim de calma i de silenci; perquè sovint cal fer-ho en
un aeroport o en un avió; en una estació o en un tren; en un hospital o en una
sala d’espera o bé malalts o bé acompanyant a un germà o familiar malalt, o
fins i tot ves a saber si asseguts en un parc, encara que a vegades podem tenir
la sort de trobar una església oberta on trobar aixopluc espiritual. Pregant en
aquestes sovint difícils condicions és aleshores quan aquesta comunió
espiritual amb la totalitat de la comunitat ens pot ajudar a pregar amb
profunditat, amb la màxima concentració i així és quan la pregària ens fa
profit vertaderament.
En època de sant Benet els viatges no eren pas habituals ni tampoc fàcils, avui
amb molta més facilitat ens podem traslladar d’un lloc a un altre; però el que
passava tant en època de sant Benet com en la nostra, és que, quan sortim del
marc on transcorre la nostra vida, seguir un determinat ritme de la nostra
jornada i que aquest ritme vingui marcat per les diferents hores litúrgiques
pot presentar certa dificultat. Alhora però precisament mantenir el ritme de la
pregària ens permet mantenir també la comunió espiritual amb la comunitat de la
que estem absents.
Un segon aspecte o dificultat que ens pot presentar un viatge és la dispersió
que acabi per empènyer-nos a cometre alguna falta. Això també ho té sant Benet
ben present, com si aquella dita de que l’ocasió fa al lladre la incorporés d’alguna
manera al seu ensenyament. Davant d’aquesta possibilitat sant Benet ens proposa
acollir-nos a la pregària. Demana al monjo que ha de marxar que s’encomani a la
pregària de tots els germans i que quan torni ho faci de nou, aquest cop
demanant també el perdó del Senyor per totes les faltes que se l’hi hagin pogut
escapar, ens diu sant Benet, dient-nos que potser per molt bona voluntat que hi
posem la possibilitat de caure en una o altre falta no la podem obviar perquè
també correm el risc d’haver sentit, sense voler escoltar, o d’haver vist,
sense voler mirar, alguna cosa dolenta o ociosa. Potser aquesta falta sigui
precisament no haver posat prou interès en l’ofici i negligir-lo en un o altre
moment o no haver-hi posat tota l’atenció que aquest ens demana, és a dir
haver-lo fet però sense posar-hi el cor.
Ens adverteix sant Benet contra un tercer perill i és el d’explicar el que
hàgim pogut veure o sentit fora del monestir i causar així algun desastre als
germans. A vegades caiem en aquest parany no pas volent causar cap desastre,
Déu no ho vulgui, però tal volta cercant infantilment de cridar l’atenció o l’admiració
dels altres explicant aquell o l’altra fet que ens ha succeït en un moment o
altre del nostre viatge quan no de la nostra vida, al que hi afegim una certa
dosi de fantasia per acabar d’arrodonir-ho i deixar impactats als nostres
oïdors. Aquí sant Benet ja ens parla de càstig per una tal conducta, cosa que
evidencia que no ho veu pas amb bons ulls.
Sant Benet sap que som humans, sap que som febles i sap per on podem sortir; d’aquí
que també sàpiga que podem tenir la temptació de precisament sortir del clos
del monestir anant a qualsevol lloc per fer-hi qualsevol cosa sense permís o,
si volem dir-ho d’una altra manera, sense comunicar-ho a ningú i encara menys
als superiors. Aquest és el quart perill del que ens parla sant Benet en aquest
capítol, perquè realment és un fet que pot succeir, no ens enganyem, sigui per
fer una petita o no tan petita cosa; o potser petita als ulls de qualsevol
altra persona però del tot inadequada per a un monjo.
Per evitar tot plegat cal encomanar-nos a la pregària dels germans, pregar pels
absents i pregar quan estem absents; aquesta és la fórmula que ens proposa sant
Benet i no és pas una mala fórmula.
diumenge, 14 de març del 2021
ELS GERMANS ENVIATS DE VIATGE
diumenge, 7 de març del 2021
ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 60
1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de
ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència
la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la
Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: «Amic,
¿què has vingut a fer?» 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat
i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho
permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està
sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I
si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna
cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas
aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia
incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc
mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de
lligar-se a la comunitat.
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
Aquest
capítol s’endinsa dins de dos aspectes: el primer és acollir a un nou monjo, en
aquest cas ja sacerdot i el segon és que sant Benet ens exposa la seva idea del
sacerdoci dins de la vida monàstica. La Regla ens ha parlat al Capítol LVIII de
la manera d’admetre als germans i afegeix tres capítols més parlant de casos
concrets: Els fills dels nobles o dels pobres, els monjos que provinents d’un
altre monestir i havent estat hostes volen incorporar-se a la comunitat que els
ha acollit i els ja sacerdots que volen fer el mateix. En els tres capítols
queda clara la idea de sant Benet de que la Regla regeix per a tots i que per a
ningú ha ser gens fàcil accedir a la petició d’ingrés, que cal repetir-la amb
insistència i que a la fi no es mitiga res a ningú i tots estem sotmesos a la
mateixa observança regular.
Aquest capítol d’avui enllaça també amb el capítol LXII que parla dels
sacerdots del monestir on sant Benet recalca que el sacerdoci no ha de ser de
cap manera ocasió de vanagloria i orgull, ni encara menys pretext per oblidar l’obediència
a la Regla i l’observança, ans al contrari ha de ser motiu per avançar més i
més cap a Déu.
Amb la darrera mort d’un germà nostre Marc s’ha produït un fet diguem
colateral, ha desaparegut el darrer dels monjos que ocupava un lloc per damunt
del que hauria establert el criteri d’antiguitat, que és el que estableix sant
Benet a la Regla, seguint així el costum anterior al Concili Vaticà II i a la
seva aplicació, en que qui havia rebut els ordes sagrats, fos de prevere o de
diaca, ocupava un lloc preeminent, aquell qui li havien concedit per respecte
al sacerdoci o al diaconat, i no pas el que li tocava de quan va entrar al
monestir, com diria sant Benet. No és pas que els interessats ho haguessin
triat així, sinó que era el costum monàstic el que ho havia establert d’aquesta
manera. Distingia fins i tot en la ubicació física del monjo en el cor o al
refetor, entre els ordenats i els que no ho havien estat; com també alhora de
nomenar el responsable d’un taller, un degà que diria sant Benet, es triava un
monjo ordenat, encara que fos tant sols responsable nominal. Tot plegat ara ens
pot semblar un tema passat, però el risc de caure en la vanagloria i l’orgull
no s’ha extingit pas, persisteix si no hi posem atenció.
La nostra vocació fonamental és la de monjos, la de cristians evidentment
primer que cap altre, però hem respost a la crida del Senyor concretament dins
del carisma monàstic. Ho hauríem pogut fer, si hi haguéssim estat cridats o si
ho som en el futur, ves a saber, dins del clergat diocesà o com a pares de
família, perquè totes aquestes són vocacions i Déu crida a cadascuna d’elles
per tal de ser evangelitzadors, cadascú des d’on Déu l’ha cridat. És
la diversitat dels carismes dins de l’Església que la fan plural i l’enriqueixen.
Però
el nostre carisma específic és el de monjos i essent monjos alguns són cridats
al servei sacerdotal o diaconal, per sevir a la comunitat i a l’Església, al
poble sant de Déu.
El fonamental per sant Benet és observar la Regla i lligar-se a la comunitat,
també per als sacerdots que o bé essent monjos son ordenats o ben essent
ordenats demanen de ser monjos. Ja han passat aquells temps en que per exemple
al refetor quan a un monjo prevere li queia quelcom era un monjo germà qui s’aixecava
a recollir-ho, això són coses del passat que no ajudaven pas massa a la caritat
i d’aquí aquella denominació dels germans respecte al grup de monjos preveres
com a “pares” que no era pas en mèrit del sacerdoci sinó en demèrit dels qui l’exercien.
Evidentment els protagonistes d’un i altre paper no n’eren pas responsables
sinó que es limitaven a seguir els costums establerts. Sempre i en tot cal que
prevalgui donar a tothom exemple de més humilitat i no considerar el ministeri
ordenat com una mena de promoció personal, ni encara menys com una etapa dins
del currículum monàstic; sinó com un servei a la comunitat. Un servei molt
digne, un servei sagramental, com el del mateix Crist que exemplifica en el
rentament de peus l’autèntic sentit del sacerdoci, Ell que és el gran sacerdot
per sempre.
És interessant veure que en diuen no ordenats d’aquest capítol LX, per exemple
les monges que comenten la Regla. La Mare Montserrat Viñas
extrapola el sentit a tot aquell o aquella que sent la crida a la vida
monàstica venint de la vida apostòlica, i conclou que en aquest cas sant Benet
posa encara més difícil l’admissió. Ressalta a més que els pares del
monaquisme, com ara sant Pacomi, no eren partidaris d’admetre cap clergue
perquè temien que l’aspiració d’un monjo als ordres sacerdotals acabés per ser
causa de supèrbia, de topades o de discòrdies dins de la comunitat; d’aquí la
insistència de sant Benet en que tothom observi la Regla, l’obediència i la
humilitat.
Joan Chittister ressalta que la vida monàstica concebuda per sant Benet, no
oblidem que la Regla és fruit de la seva experiència, era laica i no pas
diocesana o clerical; era senzilla, regular i total; més una manera de viure
que una manera de servir, més una actitud davant de la vida que un ministeri
eclesial.
Per Aquinata Böckmann una dignitat particular no dispensa pas de la vida
comunitària, ans al contrari, la persona que ha rebut aquesta dignitat s’ha de
mostrar encara més humil. Afegeix ella que ser monjo és primer que tot, perquè
no venim al monestir a fer carrerisme, una expressió molt emprada també pel
Papa Francesc en referir-se al sacerdoci en general i encara més en referir-se
a la cúria vaticana, sinó que venim a servir en allò que se’ns demani i no pas
a ser servits.
És la dignitat del servei tal com ens la va ensenyar el mateix Crist la nit del
darrer sopar de manera especial, però també al llarg de tota la seva vida i
sobretot a la creu.
Ho hem escoltat aquesta setmana en l’Evangeli segons sant Mateu durant l’Eucaristia:
«No doneu a ningú el nom de pare aquí a la terra, perquè de pare només en teniu
un que és el del cel» (Mt 23,8) o «el Fill de l’home no ha vingut a ser servit,
sinó a servir.» (Mt 20,28). No fos cas que el Senyor ens digués «Amic, què has
vingut a fer?»
diumenge, 28 de febrer del 2021
COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS
De la Regla de sant Benet
Capítol 53
1 Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja
que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir». 2 I que a tothom es
tributi l’honor convenient, «sobretot als germans en la fe» i als pelegrins. 3
Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans
el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. 4 Primerament que preguin
tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. 5 Que aquest bes de pau no es
doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics. 6 En fer la
salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que
se’n van: 7 amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin
en ells el Crist, que és el qui reben. 8 Un cop rebuts els hostes, els duran a
pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb
ells. 9 Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i
després d’això, que el tractin amb tota humanitat. 10 El superior ha de trencar
el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal
que no es pugui violar; 11 però els germans continuaran els dejunis de
consuetud. 12 L’abat donarà aiguamans als hostes, 13 i tant l’abat com tota la
comunitat els rentaran els peus a tots. 14 Un cop rentats, que diguin aquest
verset: «Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple». 15
Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels
pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que
infonen els rics es fa honorar d’ell mateix. 16 La cuina de l’abat i dels
hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al
monestir, en presentar-se a hores imprevistes no destorbin els germans. 17 Es
destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici.
18 Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense
murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on
se’ls mani. 19 I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del
monestir s’ha d’observar aquesta norma: 20 que quan ho necessitin se’ls
proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls
mani. 21 Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima
plena del temor de Déu. 22 Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que
la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament. 23 Que el
qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; 24 però
si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després
de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de
parlar amb els hostes.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Era foraster i em vau acollir» (Mt 25, 35), la cita de l’Evangeli segons sant
Mateu és la font inspiradora per a sant Benet d’aquest capítol; donant
acompliment a la setena de les obres corporals de misericòrdia, «acollir als
pelegrins». Jesús parla de coses, de fets concrets dels quals ens examinaran en
el judici; com ara donar de menjar al qui té fam, donar de beure al qui té set,
vestir al qui va despullat, visitar al qui està malalt o a la presó. Perquè en
el foraster, en el famolenc, en l’assedegat, en el despullat, en el malalt o en
el presoner hi ha el mateix Crist. Sant Benet no ens proposa un acolliment
selectiu, acollir als qui pensen com nosaltres, als amics, als qui ens cauen
bé; sinó al qui truca a la nostra porta. Tots sabem que a la porta d’un
monestir hi truca gent de tarannà i condició molt diferent i és a tots ells als
qui hem d’acollir. Acollir no implica necessàriament compartir un mateix
pensament, fins i tot unes mateixes creences; significa per damunt de tot
reconèixer al Crist en l’altre; en el poderós i en el feble, en el ric i en el
pobre, en el jove i en el vell i fer-ho amb tota l’atenció i la caritat.
La nostra relació amb els forasters ha d’estar marcada pel vincle de la caritat
i a través d’aquest transmetre, ser capaços de transmetre, el missatge
fonamental de la nostra fe en Crist. Sant Benet sap que hi pot haver riscos,
per això demana que el bes de la pau es doni després d’haver pregat, evitant
així enganys diabòlics, que tots sabem per experiència que existeixen. D’aquí
que la pregària i la llei divina siguin els mitjans privilegiats per transmetre
el missatge de l’Evangeli que ha de marcar tota la nostra vida i que estem
obligats a transmetre i a compartir amb el qui se’ns acosta. Sense enganys,
sense ajuntar-nos ni parlar amb els hostes de manera indeguda; sempre la
humilitat i la sol·licitud han de guiar totes les nostres actuacions. Una sol·licitud
exercida per aquell a qui li ha estat encomanada la tasca concreta d’hostatger;
no pas a cap altre, ni a qui l’ha tinguda en un altre temps ni a qui potser li
abelliria tenir-la però a qui no li ha estat confiada. Sant Benet ens diu que l’hostatger
ha der ser un monjo amb l’ànima plena del temor de Déu, previsor, ja que ha de
tenir els llits parats en nombre suficient; és a dir un monjo amb seny que ho
faci tot assenyadament. Perquè l’hostatger és en certa manera la imatge del
monestir de cara a l’hoste i qui ha de transmetre els valors de la vida
monàstica a qui s’acosta a nosaltres per compartir uns dies o potser fins i tot
unes hores i això no és pas fàcil. Ens ho diu el mateix sant Benet per activa o
per passiva; hi ha el risc de caure en enganys diabòlics, de no fer-ho
humilment, de no fer-ho sol·lícitament o sense respecte o sense temor de Déu o
sense seny. De ben segur que tots nosaltres, o quasi bé tots, abans d’entrar al
monestir hem estat hostes i recordem ben bé qui era el monjo hostatger que ens
va acollir i atendre, cadascun amb un estil propi i particular, però tots ells
actuant seguint les pautes que estableix sant Benet. No s’entendria un
hostatger que sols acollís als seus amics, o un hostatger que intentés fer dels
hostes una mena de comunitat paral·lela i efímera. Perquè no és l’hostatger qui
acull a títol particular, com ho podríem fer cadascun de nosaltres si
visquéssim a allò que abans se’n dia el món, ho fa en nom de tota la comunitat
i això és extrapolable a totes i cadascuna de les diverses feines que tenim
encomanades.
Portem a hores d’ara quasi un any sense hostes, la pandèmia ens va agafar tot
just finalitzada la setmana d’exercicis i al llarg d’aquest any els hostes que
hem tingut han estat ben pocs i per raons quasi excepcionals. Potser això ha
donat a la nostra vida comunitària durant aquets darrers mesos un cert aire més
introspectiu. No és pas que ho hàgim triat sinó que ens ha vingut donat per les
circumstàncies i les mesures sanitàries derivades de la pandèmia. Tots recordem
la darrera Setmana Santa viscuda a porta tancada i de manera singular, ja que
estàvem habituats a viure-la compartint-la amb els hostes i amb la molta gent
que se’ns acosta en aquestes dates en que celebrem el misteri central de la
nostra fe. Tard o d’hora tornarem a rebre hostes i si bé potser serà el moment
d’afinar algunes coses respecte a l’hostatgeria, ens cal tenir aleshores ben
present aquest capítol que avui hem escoltat, perquè rebre al foraster és una
activitat intrínsecament unida a la nostra vida de monjos i ho em de fer amb la
màxima sol·licitud. Certament també per part de l’hoste cal respecte a la
nostra vida, en certa manera a la nostra intimitat; compartim els mateixos
espais i certes parts de la jornada, però això no ha de voler dir
sobreexposar-nos en excés als fora vinguts. Com sempre el punt just està en l’equilibri
i la discreció de la que tant parla sant Benet a la Regla. En aquest mateix
capítol en tenim bones mostres quan ens parla de que ha d’atendre als hostes
aquell a qui l’abat li encomani, que ha de tenir l’ànima plena del temor de Déu
i ha d’actuar amb previsió i assenyadament, que s’han d’evitar gestos i
situacions que donin lloc a enganys diabòlics o que qui no ho té manat no s’ajunti
de cap manera ni parli amb els hostes. Acollint a qui truca a la nostra porta,
acollim a aquell qui un dia ens dirà: «era foraster i em vau acollir.» (Mt 25,35)
diumenge, 21 de febrer del 2021
L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA
De la Regla de sant Benet
Capítol 49 i 48,14-25
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Retreure’ns de tota mena de vicis, donar-nos a l’oració, a la lectura, a la compunció de cor i a l’abstinència; aquest és el programa de sant Benet per la Quaresma del monjo. Quaresma és camí, camí vers la Pasqua i la vida del monjo és també camí cap a la vida eterna; d’aquí que sant Benet ens digui que tota la vida del monjo hauria de respondre a una observança quaresmal, guardant la pròpia vida amb tota la seva puresa, esborrant les negligències dels altres temps. La Quaresma se’ns presenta doncs com una oportunitat, com un moment privilegiat per recuperar el ritme que tal volta hem perdut o recuperar el pas que potser hem alentit o fins i tot, Déu no ho vulgui, hem perdut perquè ens hem aturat.
La nostra vida no és pas un camí de perfecció sinó un camí cap a la perfecció, certs de que mai no serem perfectes perquè un de sol és l’home perfecte, Jesús el Fill de Déu fet home. Nosaltres pecadors mirem d’anar fent en aquest camí, mirem de no caure en excés i d’aixecar-nos tants cops com caiguem i aquest temps de preparació per la Pasqua és un moment oportú per aixecar-nos, espolsar-nos la pols que indefectiblement se’ns va posant a sobre al llarg del camí i seguir endavant. Sant Benet ens proposa uns bons instruments que ens ajudin a aixecar-nos i a treure’ns la pols imposant-nos alguna cosa més, com ara pregàries particulars o abstinència en el menjar i el beure. Aquestes pràctiques tenen sentit si les portem a terme per oferir a Déu alguna cosa, per pròpia voluntat amb el goig de l’Esperit. Sant Benet sap que hi ha riscos, per això afegeix que l’objectiu és esperar la Pasqua amb una joia plena de deler espiritual i defugir la presumpció i la vanagloria. Això mateix ens recorda l’Evangeli segons sant Mateu cada Dimecres de Cendra, comencem la Quaresma escoltant que no hem de dejunar, pregar o fer almoina per ser ben vistos, per ser lloats, sinó fer-ho en el secret; perquè ho fem per oferir-ho al Pare que veu en el secret i Ell sap si la nostra intenció és recte o no ho és tant.
La Quaresma tal volta sigui el moment oportú per ressituar-nos i fer petits gestos, posar-nos objectius modestos però que ens ajudin a caminar amb més diligència cap a la vida eterna, cap a la Pasqua. Per exemple si faig tard sovint a l’Ofici Diví doncs em proposo d’evitar-ho; si hi ha algun Ofici al que no hi assisteixo, miro si realment no puc o si potser amb una mica més d’esforç puc anar-hi. Si parlo on i quan no toca fer-ho com ara a l’oratori, al refetor o després de Completes, intento de posar-hi més atenció i amb l’ajut de la pregària mirar de no caure-hi. Si em sento temptat de fer burla d’aquest o d’aquell altre germà que s’equivoca en la lectura o en el servei a l’altar o a la taula, intento d’evitar-ho i prestar més atenció als meus propis errors que als dels altres. Si em costa prestar atenció a la lectura intento d’aconseguir-ho. Si negligeixo un servei comunitari miro si realment aquesta negligència és justificada o respon més a la meva mandra o al desig d’imposar la meva voluntat a la de Déu. Quan un altre germà em demana alguna cosa o em fa alguna pregunta, miro de no posar-li cara de pomes agres o donar-li una mala resposta. Si soc propens a manifestar el meu disgust o enuig amb gestos o cops, intento de controlar-me. En definitiva recordar el que sant Benet ens diu de no anteposar res al Crist i de veure al Crist en els altres.
No se’ns demanen grans sacrificis, de fer grans gestes; la recerca de la santedat en la vida monàstica és la recerca de la santedat de la porta del costat, en expressió del Papa Francesc. I ara durant aquest temps de Quaresma, en aquest camí cap a la Pasqua és un bon moment, un moment privilegiat, per anar avançant poc a poc, en les coses senzilles, però que tant sovint negligim, oblidant-nos de que qui ha de créixer en nosaltres és el Crist i no pas el nostre ego. No cal que ho fem pas amb violències pròpies d’altres temps i d’altres espiritualitats, però si que ho hem de fer amb convicció, amb l’esperança de que el Senyor ens hi ajudarà. I ens hi pot ajudar si acudim a Ell en la pregària, en la lectura, en la compunció de cor i en l’abstinència, que són les eines pròpies d’aquest temps quaresmal.
I la lectura pren un especial protagonisme cada any en aquest primer diumenge de Quaresma, una festa del llibre creada per sant Benet avant la lettre, molts segles abans de que aquesta tradició arribés al món secular als anys vint del passat segle. La lectura és el mitjà per entrar en contacte directe i personal amb la Paraula de Déu, amb el magisteri de l’Església i el dels Pares, amb tants i tants autors espirituals que partint de llur pròpia experiència de fe ens poden ajudar. Perquè també ells han tingut dificultats, també tots ells han viscut moments durs, han tingut nits fosques i la seva experiència, la seva reflexió ens pot ajudar a nosaltres ara i aquí, per molts segles que hagin passat des de que alguns d’ells ho visquessin tot això. No, la nostra experiència no és nova ni única, sempre serà personal això sense cap mena de dubte, però moltes de les coses que ens passen pel cap, molts dels moments de desencís o de dubte, Déu no ho vulgui, també els han viscut molts altres abans que nosaltres.
En la nostra vida de monjos, de cristians, no és pas tant important el dia a dia, que també ho és, com el balanç final que en puguem fer quan ens presentem davant del Pare. Ens ho deia el Papa Francesc en el seu Missatge per aquesta Quaresma: «En aquest temps de Quaresma, acollir i viure la veritat que es manifestà en Crist significa abans que res deixar-se atrapar per la Paraula de Déu, que l’Església ens transmet de generació en generació. (...) Aquesta veritat és Crist mateix que, assumint plenament la nostra humanitat, es feu camí —exigent però obert a tots— que porta a la plenitud de la vida.»
diumenge, 14 de febrer del 2021
A QUINES HORES S’HA DE MENJAR
De la Regla de sant Benet
Capítol 41
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Potser alguna vegada en l’àmbit familiar hem sentit l’expressió «aquí en aquesta casa es menja a l’hora», tal volta quan una família és nombrosa i els fills es van fent grans es fa cada cop més difícil ajuntar els seus membres a l’entorn de la taula a la mateixa hora. Sant Benet no descuida els detalls i així com ens diu que no hem de fer tard a l’Ofici Diví, no anteposant-hi res, també estableix les hores dels àpats.
Fa uns dies un prevere en una entrevista era preguntat sobre si en tenir entre les seves parròquies un antic monestir avui sense vida, havia sentit la crida de la vocació monàstica, responia que no es veia capaç de seguir un horari, una vida reglada, en el sentit més comú del terme. De fet seguir un mateix horari, uns mateixos gestos i en certa manera uns mateixos costums no és el sentit de la vida monàstica i encara menys el sentit fonamental, són instruments, mitjans per tal de centrar-se en allò que és fonamental que és cercar al Crist. En una caserna, en un col•legi o en una presó aquestes reglamentacions horàries poden esdevenir signes evidents d’obligació o fins i tot d’esclavatge, en el nostre cas no pas. Nosaltres no som esclaus d’un horari, no som pas esclaus del rellotge o de la campana que va marcant el ritme de la nostra jornada, sinó que aquests elements estan al servei de la nostra manera de viure. Sant Benet ho estipula tot per tal de que la nostra vida transcorri amb placidesa i això no vol dir pas que ho faci o ho hagi de fer amb monotonia, perquè cercar Déu no pot ser pas mai objecte d’aquestes qualificacions, sinó que cada dia és nou i cada pas endavant esdevé un moment intens i memorable.
Quan un germà nostre de comunitat és cridat a la casa del Pare no tenim pas la sensació de que la seva vida hagi estat monòtona, alguns podríem fins i tot dir que avorrida, ans al contrari creiem que ha estat apassionant, perquè cercar Déu, seguir al Crist com a model no pot tenir altre qualificatiu si hi posem els cinc sentits i perquè els puguem posar aquests cinc sentits en allò central en la nostra vida, sant Benet ens proposa seguir un ritme metòdic en el que no ens calgui pensar en cada moment en el que ens toca fer, sinó que ho fem amb tota naturalitat. Això també val pel que fa referència al menjar, a la beguda i on i quan restaurar el nostre cos. Sant Benet hi dedica uns quants capítols i al llarg dels mateixos destaca sempre la moderació, evitar els excessos però sense caure en excessives fatigues menjant i bevent el suficient sempre tenint en compte l’activitat física i el clima del lloc on portem a terme la nostra vida en comunitat. El monjo, com tot home, té un cos al que cal atendre, no pas posar-lo al centre de la vida com tantes vegades succeeix en la nostra societat on el culte al cos acaba per esdevenir una obsessió, però no pas desatendre’l ja que la vida la vivim en un cos concret i la vida és un regal que Déu ens fa. Sant Benet ens parla de sobrietat, d’austeritat i de discreció.
Guillem de Saint-Thierry en parla en la seva Carta als germans de Mont-Dieu, un text que dirigit originàriament a una comunitat cartoixana ha servit de referència també a benedictins, cistercencs o franciscans. Ell ens parla també de la moderació, en aquest cas de les vigílies i els dejunis, fent-ho tot amb discreció i raonablement, perquè aquestes pràctiques realitzades sense moderació poden apagar l’esperit i anar contra la salut del cos. Ho hem sentit per boca de sant Benet, l’objectiu és que les ànimes se salvin i fer les coses sense murmuració justificada. Sembla que la murmuració injustificada sant Benet la deixa ja per impossible o millor dit com a mal difícil de desterrar del tot de la vida comunitària.
També en aquest àmbit de la refecció sant Benet ens parla del reflex de l’any litúrgic i de l’any natural; perquè hi ha temps forts com la quaresma, que estem a punt d’encetar, en que cal una més gran contenció en el menjar i la beguda i a això la Regla hi afegeix un toc ecologista i alhora pràctic en parlar de que cal que els àpats es facin amb claror de dia, sens dubte per estalviar-se la fatiga d’encendre els llums, que en l’època de sant Benet no era pas una tasca tant simple com ho és avui.
Menjar i beure a l’hora que toca, amb discreció i contenció, evitant els excessos, alimentant al mateix temps l’ànima tot escoltant una lectura que ens ajudi a créixer, amb uns lectors que sense caure en la vanaglòria posin tota l’atenció en el que llegeixen, uns servidors amatents a la seva tasca i uns monjos amb l’orella atenta a la lectura sense caure en facècies, ni posar la vista en el que pren o menja l’altre.
Com escriu Guillem de Saint-Thierry «Ja mengeu, ja begueu i tot allò que feu, de paraula o d’obra, feu-ho en nom del Senyor Jesús amb pietat, reverència i santedat. Si la teva taula del refetor és frugal per ella mateixa; honra-la amb la teva personal frugalitat. Quan estiguis menjant, no hi posis la teva atenció; mentre el cos pren la seva refacció que l’ànima no oblidi la seva. (...) Cal supervisar la manera i l’hora de menjar, la quantitat i la qualitat dels aliments. (...) Menjar al temps estipulat, sense anticipar-se a l’hora. (...) Que aquesta necessitat no sigui satisfeta de manera carnal com ho fa la gent del món sinó en la manera digne d’un monjo, com convé a un servent de Déu.» (Carta als germans de Mont-Dieu, 131-134)
diumenge, 7 de febrer del 2021
SI HAN DE REBRE TOTS IGUAL LES COSES NECESSÀRIES
De la Regla de sant Benet
Capítol 34
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Necessari, innecessari o superflu semblen paraules o conceptes asèptics, ben definits i delimitats en el seu significat, objectius. Però si entrem en la casuística, en el terreny d’allò concret, potser ja no ho són tant i van adquirint bastant de subjectius. Rebre tots per igual les coses necessàries vist des del punt de vista del conjunt de la humanitat seria la situació ideal, una societat en la que cadascú rebés allò que necessita seria un somni fet realitat. Malauradament sabem prou bé que això és encara un somni, no pas una realitat i que en el conjunt de la població mundial hi ha uns pocs que tenen molt més del necessari i una gran majoria que no tenen ni allò imprescindiblement necessari; hi ha qui llença menjar i qui passa fam; qui té més de dos residències i qui no té un sostre on aixoplugar-se, qui té garantit el dret a l’atenció sanitària i qui no i així tantes altres coses. L’ideal de la comunitat apostòlica era que cadascú rebés allò que necessitava; però també dins de la mateixa Església aquest ideal s’ha anat perdent o com a mínim s’ha desdibuixat i no s’acompleix suficientment. Sant Benet no pot ser pas considerat el precursor d’un comunitarisme social, ni encara menys l’ideòleg de cap sistema polític que tingués aquest ideal igualitari com a fonament, a part de que els que nasqueren amb aquest sentit al llarg del segle XX aviat perderen de vista aquest origen i van acabar per esfondrar-se ofegats per la manca de llibertat. Sant Benet beu en l’Evangeli i ens proposa de viure en aquest igualitarisme asimètric que ens va plantejant al llarg de tota la Regla, fent opció pels febles, pels pobres. Però gran part del sentit del que és o no és necessari depèn de nosaltres mateixos més que de cap mesura externa i ara, tot i que posar cap exemple concret sense que algun de nosaltres se sentís al•ludit seria difícil, segur que ens venen al cap molts casos concrets que afecten als altres però que si ho mirem amb una mica d’interès veurem que també ens toquen a nosaltres mateixos.
Què necessito realment? Aquesta pregunta ens l’hauríem de plantejar sovint juntament amb una segona pregunta, aquell altre germà que necessita? I encara n’hi podríem afegir una tercera de pregunta, si tots necessiten el que jo necessito és sostenible el monestir? Per emprar el mot sostenible, a l’ús avui per avui. Aquest capítol de la Regla no el podem deslligar dels dos immediatament anteriors, la cura de les eines i dels objectes del monestir i no tenir res de propi. Si el que ja tenim ho cuidem, en tenim cura, és un primer pas per que no necessitem més coses i si tot ho considerem d’ús comú moltes coses no ens caldran perquè de fet ja les tenim. Tota aquesta realitat en les circumstàncies que vivim actualment estan lluny de ser una teoria sinó que són ben bé una realitat, una pràctica. Estem en una situació de crisi sanitària que té greus conseqüències econòmiques; la nostra mateixa capacitat econòmica ha minvat considerablement en un any i ara, com mai, ens cal mirar prim alhora de demanar alguna cosa, alhora de decidir que ens és necessari i que no. Moltes vegades quan ens cal afrontar una tasca pensem que si disposéssim d’aquest o d’aquell altre mitja o eina seria més fàcil fer-la i que sense aquesta és molt difícil fer el que ens demanen. Tant se val de la tasca que ens correspongui, ja sigui a la bugaderia, a la cuina, a l’hort, o en qualsevulla de les feines que ens toquen portar a terme i potser abans de demanar ens podríem preguntar si amb el que ja tinc puc fer-ho, si la despesa per adquirir aquesta o aquella altra eina és realment necessària, o en termes econòmics si l’amortitzarem amb el seu ús.
Això que és vàlid per a les coses materials pot ser extrapolable en els recursos humans o en els recursos temporals. Sovint voldríem tenir dos o tres ajudants en la nostra tasca, però la comunitat és la que és, som els que som i som, com som; ens cal atendre múltiples activitats i hem d’afrontar-ho amb els recursos humans que tenim ara per ara. Perquè si hem de recórrer a suports externs el seu cost és d’allò més elevat i grava la nostra economia, tant més en les actuals circumstàncies que no són per malgastar sinó per estalviar en tot allò que es pugui.
També en els recursos temporals podem aplicar aquest principi de prioritzar el més necessari. Tots tenim tasques sempre pendents, però això no ens ha de fer oblidar mai que és el més important, que és el que hem vingut a fer al monestir. No anteposar res a l’Ofici Diví és la millor manera que tenim de no anteposar res al Crist. Per tant tinguem la responsabilitat que tinguem, la feina que tinguem, que segur que serà molta i molt útil, abans que res som monjos i el nostre objectiu és cercar el Crist en un triple equilibri entre pregària, lectura de la Paraula de Déu i treball. Sempre hi ha d’haver un equilibri i en cap cas el treball, que no hem pas de negligir, s’ha d’imposar sobre la pregària i la lectura; perquè si caiem en aquest parany podem acabar secs espiritualment. Sense l’aigua de la pregària i l’adob de la Lectio Divina la nostra vida espiritual pot assecar-se i morir o bé vegetar sense il•lusió. No és fàcil renunciar a posseir, a disposar de coses, d’eines i d’estris; però nosaltres no podem ser esclaus de la propietat, no podem anteposar el tenir, ja siguin objectes materials o temporals, al mateix Crist. La multiplicitat d’una comunitat no significa uniformitat, altrament sorgeix el mal de la murmuració, que neix de l’orgull i que ens fa viure sense pau. No ens entristim si no necessitem, no ens enorgullim si ens cal més. A la fi de la nostra vida, com diu el Papa Francesc, no ens endurem res més que l’amor, tota altra cosa és supèrflua.