De la Regla de sant Benet
Capítol 11
1 El diumenge, que es llevin més d’hora per a les vigílies. 2 En aquestes vigílies s’ha d’observar la mateixa norma, o sigui que, cantats com més amunt hem disposat sis salms i el verset, i estant tots asseguts convenientment i per ordre als seients, que es llegeixin al volum, com hem dit més amunt, quatre lliçons amb els seus responsoris, 3 però que només al quart el cantor digui el glòria; i, quan el comença, que a l’instant s’aixequin tots amb reverència. 4 Després d’aquestes lliçons, seguiran per ordre sis salms més amb antífones, com els anteriors, i el verset. 5 Després, es tornaran a llegir quatre lliçons més amb els seus responsoris, de la manera que hem dit. 6 Després d’això, es diran tres càntics del volum dels Profetes, els que estableixi l’abat, que s’han de salmejar amb al·leluia. 7 Un cop dit el verset i donada la benedicció per l’abat, es llegiran quatre lliçons més, del Nou Testament, de la manera que hem dit. 8 I després del quart responsori que l’abat comenci l’himne Te Deum laudamus. 9 Acabat l’himne, que l’abat llegeixi una lliçó del volum dels Evangelis, mentre tots estan a peu dret amb respecte i temor. 10 Un cop llegida, que tots responguin «Amén», i que tot seguit l’abat entoni l’himne Te decet laus, i, després de donar la benedicció, començaran les laudes. 11 Aquest ordenament de les vigílies del diumenge, s’ha de mantenir en tot temps, tant a l’estiu com a l’hivern; 12 fora del cas -Déu no ho vulgui- que es llevessin més tard i s’hagués d’escurçar quelcom de les lliçons o dels responsoris. 13 Però vigilin molt que això no passi; i, si mai succeïa, que el causant de la negligència doni una digna satisfacció a Déu a l’oratori.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Què celebrem el diumenge? Ens deia Eusebi de Cesarea aquesta setmana a Matines que cada diumenge celebrem la nostra Pasqua, que cada setmana celebrem els misteris de l’Anyell veritable pel qual vam ser alliberats, que cada diumenge som vivificats amb el sant cos de la Pasqua de salvació. El diumenge és el dia del Senyor, en record d’aquell primer dia de la setmana quan les dones anaren al sepulcre i trobaren la tomba buida, poc abans de que el Senyor se’ls aparegués a elles i als deixebles. Ocupa doncs un lloc central en la setmana i hi ha una profunda relació entre la celebració del diumenge i la resurrecció del Senyor, tot i que beu de la tradició del cicle de la creació, cada setmana es posa a consideració dels fidels l’esdeveniment pasqual del que brolla la salvació del món. Durant els primers segles de monaquisme aquest caràcter central venia realçat per ser el diumenge el dia en que se celebrava l’Eucaristia, ja que la pràctica de celebrar-la diàriament és més tardana. La importància del diumenge ha estat destacada pel Concili Vaticà II i així la Constitució Sacrosantum Concilum ens diu que: «L’Església, per una tradició apostòlica, que té el seu origen en el mateix dia de la Resurrecció de Crist, celebra el misteri pasqual cada vuit dies, en el dia que és anomenat amb raó "dia del Senyor" o diumenge. En aquest dia els fidels han de reunir-se a fi que, escoltant la paraula de Déu i participant en l’Eucaristia, recordin la Passió, la Resurrecció i la glòria del Senyor Jesús i donin gràcies a Déu (...). Per això el diumenge és la festa primordial (...), ja que el diumenge és el fonament i el nucli de tot l’any litúrgic.» (SC 106). D’altres documents com el Codi de Dret Canònic, l’Ordenació General del Missal Romà o la instrucció Misteri Eucarístic insisteixen sobre aquesta importància i sant Joan Pau II li va dedicar la Carta Apostòlica Dies Domini que ens dona les claus teològiques i pastorals de la centralitat del diumenge en la setmana i en l’any litúrgic. L’acumulació de celebracions particulars havia desdibuixat una mica aquesta centralitat, i paral·lelament a la voluntat de preservar la continuïtat de l’any litúrgic, especialment a través de la litúrgia de la Paraula, fou voluntat del Concili ressaltar la importància de la celebració del Dia del Senyor. Escrivia sant Joan Pau II en l’esmentada Carta Apostòlica que «El diumenge, establert com a sustentació de la vida cristiana, té naturalment un valor de testimoniatge i d’anunci. Dia d’oració, de comunió i d’alegria, que repercuteix en la societat irradiant energies de vida i motius d’esperança. És l’anunci que el temps, habitat per Aquell que és el Ressuscitat i Senyor de la història, no és la mort de la nostra il·lusions sinó el bressol d’un futur sempre nou, l’oportunitat que se’ns dóna per a transformar els moments fugaços d’aquesta vida en llavors d’eternitat. El diumenge és una invitació a mirar cap endavant; (...) acompanya i sosté l’esperança dels homes. I de diumenge en diumenge, la comunitat cristiana il·luminada per Crist camina cap al diumenge sense fi de la Jerusalem celestial, quan es completarà en totes les seves facetes la mística Ciutat de Déu.» (DD, 84)
Com vol sant Benet què els monjos celebrin el diumenge? Si la Regla del Mestre establia que calia pregar tota la nit del diumenge, sant Benet, més comprensiu amb la son dels monjos, estableix un esquema que singularitzi el Dia del Senyor litúrgicament, sense per això interrompre en excés la rutina habitual que per a ell forma part fonamental de la vida del monjo. Sant Benet destaca aquesta importància establint una pregària més intensa i rica i, fins i tot, per assaborir el diumenge amb tota intensitat diu que cal llevar-se més d’hora per poder pregar amb els Salms, lliçons i antífones que indica. Sant Benet presta una atenció important a la litúrgia dominical perquè en vol destacar la seva rellevància, no fos cas, Déu no ho vulgui, que els monjos es llevessin més tard i negligeixin així la celebració d’aquest dia sant. Al llarg de la Regla ens parla del diumenge, disset vegades, en relació amb la litúrgia, l’inici dels diferents serveis com lectors o servidors i fent-se ressò de que cal aprofitar-lo per dedicar-se a la lectura de manera més intensiva, com ens diu en el capítol 48 sobre el treball. De nosaltres depèn que aquesta celebració del Dia del Senyor ens ompli espiritualment, que sigui també per a nosaltres centre i nus de la setmana. Parafrasejant a sant Benet quan ens parla de la Quaresma, potser nosaltres podríem proposar-nos el diumenge de guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa i, a la vegada, intentar d’esborrar, aquest dia, totes les negligències dels altres temps. Amb coses concretes i no tant difícils com ara mirant de ser puntuals i fidels a l’ofici diví, encara més diligents en el servei encomanat, potser evitant la murmuració, o potser l’exageració de la veritat, que ha vegades ens porta al llindar de la falsedat; en definitiva assajant esperonats per la força del ressuscitat d’avançar en el nostre camí monàstic que mai no arriba a terme per les nostres febleses tant físiques com morals i que necessita sempre de l’ajut d’aquella misericòrdia de la qual no hem de desesperar mai, la de Déu. Com deia el Papa Benet: «El diumenge és un bé per a l’home. Aquest dia sant és per als cristians dia d’oració que els permet reprendre energies espirituals i sostenir la seva vida amb l’escolta i la meditació de la Paraula de Déu, alimentant-se del Cos de Crist» (12 de juliol de 2009). Visquem-lo amb intensitat cada setmana, més avui octava de Pasqua en què recordem la divina misericòrdia del Senyor ressuscitat.
diumenge, 19 d’abril del 2020
dilluns, 13 d’abril del 2020
LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,59
59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
No li plau a sant Benet que els monjos riguin? En qualsevol cas pot sorprendre que en un capítol tant transcendent com aquest en que pugem o baixen els graons de la humilitat, un d’ells estigui dedicat al riure. Però no és un tema absent al llarg de la Regla. Al capítol IV, quan parla de les bones obres ens diu que el monjo: «[No ha de] dir paraules vanes o que facin riure. No [ha de ] ser amic de riure molt o sorollosament.» Al capítol V, sobre el silenci ens diu que «les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.» En el graó que segueix a aquest diu que «L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, tal com està escrit: "El savi es fa conèixer per les poques paraules".» O al capítol XLIX quan parla sobre la Quaresma ens diu que camí de la Pasqua cal estar-se de parlar molt o de bromejar.
Hi ha una relació evident entre el riure, el bromejar i el silenci, ho veiem en tres graons de la humilitat dels que aquest ocupa el centre. Sant Benet ens parla d’una actitud, més que no pas de fets puntuals, perquè evidentment al llarg de la nostra vida comunitària hi ha forces situacions que poden provocar un somriure. En el fons, el centre està amb quina actitud riem, com ens prenem la nostra vida de monjos. No ha de ser pas amb un posat trist com si es tractés d’una postura teatral; perquè en tot moment la nostra ha de ser una actitud de cor no pas de cara a la galeria. Si faig un posat determinat però el menyspreu inunda el meu cor, estic en fals i Déu ho sap. La temptació ens assalta, és fàcil caure en un comentari amb el del costat per exemple al refetor, si alguna cosa de la lectura o de com la fa el lector ens provoca un somriure; o també al mateix presbiteri o al cor durant l’Ofici o l’Eucaristia. En aquests llocs, especialment a l’església, sigui quin sigui l’ofici que hi tinguem és on hauríem d’evitar el comentari banal, el riure neci del que ens parla sant Benet. Si cal fer una indicació, que sense cap mena de dubte a vegades cal fer, hi ha maneres eficaces de fer-ho evitant l’excés; recordem en aquest cas el que ens diu el capítol XX de la Regla sobre l’actitud en la Salmodia. Sant Benet ens parla d’estar pel que hem d’estar allí on estem, i si creiem que Déu és present a tot arreu, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví, com ens diu al capítol XIX.
El raonament de sant Benet sobre el riure neci arrela de fet en el seu entorn cultural. Climent d’Alexandria ja parlava no pas d’eliminar el riure, sinó de delimitar-lo al moment oportú. També per Ambrós, Jeroni, Basili o Joan Crisostom el riure desviava l’atenció cap al cos i per aquest motiu consideraven que allunyava l’ànima de Déu. En tots ells hi ha present una reacció cap a l’excessiva mundanitat de la societat en la que els tocà de viure que consideraven que impedia o dificultava la vida espiritual. Sant Benet, com no pot ser d’altra manera, és hereu d’aquesta tradició i l’assumeix. Però certament el mateix sant Benet tant al text de la Regla com al llarg de la seva vida, si seguim els diàlegs de sant Gregori, no renuncia pas a la ironia, a un diguem que fi humor. És aquest, segurament, el sentit en que ens cal interpretar avui aquest desè graó de la humilitat; condemna el riure fàcil i neci, condemna l’obscenitat i la crueltat; cercant que el nostre riure o somriure estigui amarat de maduresa espiritual. El riure aixecant la veu, a grans riallades, si té en el seu origen el menyspreu o el sarcasme esdevé propi de necis. Ens cal tenir present en quin context ens parla sant Benet del riure, ho fa a tant sols dos graons del final d’aquesta escala de la humilitat per la qual exaltant-nos baixem i humiliant-nos pugem. La humilitat, que es fonamenta en la consciència dels nostres propis defectes, febleses i carències; si la vivim amb autenticitat ens allibera poc a poc, però això ens costa i molt, pel pes insuportable de l’orgull. Si ens prenem seriosament la nostra vida i el respecte als altres, no hi ha lloc per a aquest riure neci que sant Benet condemna.
Com escriu una comentarista sobre el text (Joan Chittister, Espíritu radical. Doce maneras de vivir una vida libre y auténtica), cap altre graó de la humiliat és tant clar com aquest sobre el que significa tenir un ego excessiu i quan nèciament riem d’altri de fet estem abandonant tota pretensió de madurar espiritualment. La humilitat no és falsa modèstia, sinó la nostra capacitat se sentir-nos a gust amb la veritat del que som i del que no arribem a ser, amb encerts i amb errors. Escriu aquesta comentarista que les persones vertaderament humils no es permeten actuar com els abusadors del pati d’una escola que rient dels altres, murmurant o de moltes altres maneres, no demostren més que un fals i nociu sentit de la superioritat que no implica ser millors, ans al contrari. Perquè el que hem vingut a fer al monestir és seguir al Crist, no pas a satisfer el nostre ego. Sant Benet cerca aquí de mostrar-nos el seu interès perquè esdevinguem equilibrats i justos, en qualsevol moment, i això no ho aconseguirem pas si maldem per imposar la nostra voluntat, es a dir el nostre caprici, per damunt de tot i al preu que sigui, bé faltant a la veritat, o adornant-la de tal manera que sigui difícil de reconèixer-la, faltant a la caritat o acudint al menyspreu. La idea de conjunt d’aquesta escala, de la que no podem anar saltant graons de dos en dos o de tres en tres, sinó que els hem de trepitjar tots i cadascun d’ells, no és altra, com els instruments de les bones obres, per citar tant sols un exemple, que posar-nos davant dels perills que la nostra pròpia persona ens pot ocasionar en el camí monàstic.
Com escriu una altra comentarista, (destacar que es curiós que el contingut d’aquest graó susciti més reflexió en les poques monges comentaristes de la Regla que en cap altre) sant Benet no té res contra l’humor si aquest prové de la vertadera humilitat, de l’acceptació de les nostres misèries; el que es mostra és contrari, aquí i arreu, a la supèrbia que acaba per destruir les relacions humanes (Aquinata Böckmann, Commentaire de la Règle de saint Benoît). Com escriu sant Bernat «El qui sincerament vulgui conèixer la veritat pròpia de sí mateix, cal que es tregui la biga de la seva supèrbia, perquè l’hi impedeix que els seus ulls connectin amb la llum. (...) Aleshores podrà trobar la veritat en sí mateix o, millor dit, trobar-se a sí mateix en la veritat.» (Sant Bernat, Els graus de la humilitat i la supèrbia).
Capítol 7,59
59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
No li plau a sant Benet que els monjos riguin? En qualsevol cas pot sorprendre que en un capítol tant transcendent com aquest en que pugem o baixen els graons de la humilitat, un d’ells estigui dedicat al riure. Però no és un tema absent al llarg de la Regla. Al capítol IV, quan parla de les bones obres ens diu que el monjo: «[No ha de] dir paraules vanes o que facin riure. No [ha de ] ser amic de riure molt o sorollosament.» Al capítol V, sobre el silenci ens diu que «les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.» En el graó que segueix a aquest diu que «L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, tal com està escrit: "El savi es fa conèixer per les poques paraules".» O al capítol XLIX quan parla sobre la Quaresma ens diu que camí de la Pasqua cal estar-se de parlar molt o de bromejar.
Hi ha una relació evident entre el riure, el bromejar i el silenci, ho veiem en tres graons de la humilitat dels que aquest ocupa el centre. Sant Benet ens parla d’una actitud, més que no pas de fets puntuals, perquè evidentment al llarg de la nostra vida comunitària hi ha forces situacions que poden provocar un somriure. En el fons, el centre està amb quina actitud riem, com ens prenem la nostra vida de monjos. No ha de ser pas amb un posat trist com si es tractés d’una postura teatral; perquè en tot moment la nostra ha de ser una actitud de cor no pas de cara a la galeria. Si faig un posat determinat però el menyspreu inunda el meu cor, estic en fals i Déu ho sap. La temptació ens assalta, és fàcil caure en un comentari amb el del costat per exemple al refetor, si alguna cosa de la lectura o de com la fa el lector ens provoca un somriure; o també al mateix presbiteri o al cor durant l’Ofici o l’Eucaristia. En aquests llocs, especialment a l’església, sigui quin sigui l’ofici que hi tinguem és on hauríem d’evitar el comentari banal, el riure neci del que ens parla sant Benet. Si cal fer una indicació, que sense cap mena de dubte a vegades cal fer, hi ha maneres eficaces de fer-ho evitant l’excés; recordem en aquest cas el que ens diu el capítol XX de la Regla sobre l’actitud en la Salmodia. Sant Benet ens parla d’estar pel que hem d’estar allí on estem, i si creiem que Déu és present a tot arreu, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví, com ens diu al capítol XIX.
El raonament de sant Benet sobre el riure neci arrela de fet en el seu entorn cultural. Climent d’Alexandria ja parlava no pas d’eliminar el riure, sinó de delimitar-lo al moment oportú. També per Ambrós, Jeroni, Basili o Joan Crisostom el riure desviava l’atenció cap al cos i per aquest motiu consideraven que allunyava l’ànima de Déu. En tots ells hi ha present una reacció cap a l’excessiva mundanitat de la societat en la que els tocà de viure que consideraven que impedia o dificultava la vida espiritual. Sant Benet, com no pot ser d’altra manera, és hereu d’aquesta tradició i l’assumeix. Però certament el mateix sant Benet tant al text de la Regla com al llarg de la seva vida, si seguim els diàlegs de sant Gregori, no renuncia pas a la ironia, a un diguem que fi humor. És aquest, segurament, el sentit en que ens cal interpretar avui aquest desè graó de la humilitat; condemna el riure fàcil i neci, condemna l’obscenitat i la crueltat; cercant que el nostre riure o somriure estigui amarat de maduresa espiritual. El riure aixecant la veu, a grans riallades, si té en el seu origen el menyspreu o el sarcasme esdevé propi de necis. Ens cal tenir present en quin context ens parla sant Benet del riure, ho fa a tant sols dos graons del final d’aquesta escala de la humilitat per la qual exaltant-nos baixem i humiliant-nos pugem. La humilitat, que es fonamenta en la consciència dels nostres propis defectes, febleses i carències; si la vivim amb autenticitat ens allibera poc a poc, però això ens costa i molt, pel pes insuportable de l’orgull. Si ens prenem seriosament la nostra vida i el respecte als altres, no hi ha lloc per a aquest riure neci que sant Benet condemna.
Com escriu una comentarista sobre el text (Joan Chittister, Espíritu radical. Doce maneras de vivir una vida libre y auténtica), cap altre graó de la humiliat és tant clar com aquest sobre el que significa tenir un ego excessiu i quan nèciament riem d’altri de fet estem abandonant tota pretensió de madurar espiritualment. La humilitat no és falsa modèstia, sinó la nostra capacitat se sentir-nos a gust amb la veritat del que som i del que no arribem a ser, amb encerts i amb errors. Escriu aquesta comentarista que les persones vertaderament humils no es permeten actuar com els abusadors del pati d’una escola que rient dels altres, murmurant o de moltes altres maneres, no demostren més que un fals i nociu sentit de la superioritat que no implica ser millors, ans al contrari. Perquè el que hem vingut a fer al monestir és seguir al Crist, no pas a satisfer el nostre ego. Sant Benet cerca aquí de mostrar-nos el seu interès perquè esdevinguem equilibrats i justos, en qualsevol moment, i això no ho aconseguirem pas si maldem per imposar la nostra voluntat, es a dir el nostre caprici, per damunt de tot i al preu que sigui, bé faltant a la veritat, o adornant-la de tal manera que sigui difícil de reconèixer-la, faltant a la caritat o acudint al menyspreu. La idea de conjunt d’aquesta escala, de la que no podem anar saltant graons de dos en dos o de tres en tres, sinó que els hem de trepitjar tots i cadascun d’ells, no és altra, com els instruments de les bones obres, per citar tant sols un exemple, que posar-nos davant dels perills que la nostra pròpia persona ens pot ocasionar en el camí monàstic.
Com escriu una altra comentarista, (destacar que es curiós que el contingut d’aquest graó susciti més reflexió en les poques monges comentaristes de la Regla que en cap altre) sant Benet no té res contra l’humor si aquest prové de la vertadera humilitat, de l’acceptació de les nostres misèries; el que es mostra és contrari, aquí i arreu, a la supèrbia que acaba per destruir les relacions humanes (Aquinata Böckmann, Commentaire de la Règle de saint Benoît). Com escriu sant Bernat «El qui sincerament vulgui conèixer la veritat pròpia de sí mateix, cal que es tregui la biga de la seva supèrbia, perquè l’hi impedeix que els seus ulls connectin amb la llum. (...) Aleshores podrà trobar la veritat en sí mateix o, millor dit, trobar-se a sí mateix en la veritat.» (Sant Bernat, Els graus de la humilitat i la supèrbia).
diumenge, 29 de març del 2020
COM HA DE SER L’ABAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 2,30-40
30 S’ha de recordar sempre l’abat del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot, que, desatenent o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són encomanades, no posi més afany en les coses transitòries, terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35 I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi’s que està escrit: «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat d’escreix»; 36 i encara: «Res no falta als qui el temen». 37 Que sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s’ha de preparar a donar-ne compte. 38 I tal com sigui el nombre de germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així, tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té encomanades, mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Deia el Papa Francesc en l’Audiència General del passat 18 de març que «Tots som deutors. Tots. Envers Déu, que és tan generós, i envers els germans. Tots sabem que no som el pare o la mare que hauríem de ser, el marit o la muller, el germà o la germana que hauríem de ser. Tots estem «en dèficit», en la vida. I necessitem perdó. Sabem que nosaltres també hem fet el mal, falta sempre alguna cosa en el bé que hauríem d’haver fet.» Això també i sobretot l’abat ho ha de recordar sempre, perquè com ens diu sant Benet a qui més se li confia, més se li exigeix. La consciència de les nostres febleses tant físiques com morals, en expressió de sant Benet, de les nostres limitacions superables en certa mesura i de les que no ho són o ho són amb molta dificultat, aquells defectes de fàbrica dels que parlava l’abat Maur Esteva; tot plegat forma part de nosaltres, és part de la motxilla que ens carreguem o ens ha anat carregant la vida a l’espatla i amb la que hem de caminar vers el Crist, vers la vida eterna i tant de bo si de tant en tant en podem deixar caure un roc més que no pas carregar-la a cada passa, com ens succeeix sovint.
El temperament, la intel·ligència de cadascú, les virtuts i els defectes que conformen la nostra personalitat ens poden ajudar a avançar o ens poden ser un llastre. Tot això, que cada persona ha de viure per sí mateixa, nosaltres ho vivim d’una manera particular, formant una comunitat. Déu ens ha cridat a seguir-lo de més a prop en el sí d’una comunitat. Aquesta comunitat no l’hem feta al nostre gust, a la nostra conveniència, perquè una comunitat, com tant mateix una família, o fins i tot un lloc de treball, no és un grup d’amics com aquell que es troba per fer activitats d’esbarjo o compartir estones de lleure; perquè en aquest nostre cas amistats massa extretes, massa particulars, són excloents i porten sovint a la divisió i al conflicte. Correm el risc d’actuar com Aaron i Maria i com ens deia Orígenes avui a matines: «la primera lliçó que jo trec d’aquest episodi, lliçó ben útil i ben necessària, és que no haig de calumniar el meu germà ni parlar malament del proïsme, ni obrir la boca per criticar, ja no dic els sants, sinó ningú.» (Homilia 7). Però en tots els casos si que hi ha quelcom que uneix, un element comú fonamental, en el sentit de ser fonament. En el cas d’una comunitat aquest fonament és transcendent, perquè és seguir més de prop al Crist en el clos d’un monestir, amb les esplèndides i fortíssimes armes de l’obediència, de la paciència, de la humilitat i del bon zel.
La nostra resposta a la crida del Senyor, el “jo” del que ens parla sant Benet al pròleg de la Regla que esdevé resposta a la pregunta de «Qui és l’home que estima la vida i desitja viure dies feliços?», és una resposta lliure, madura i responsable. Si venim al monestir per amagar-nos o fugir del món, si hi venim per satisfer alguna ambició, si hi venim per qualsevol altre motiu que no sigui seguir al Crist, potser que hi restem tota la vida, però serà una vida buida, sense sentit. El qui segueix al Senyor, el qui s’hi dona, ha de voler, ha d’intentar anar conformant la seva voluntat a la del Crist. A aquest procés estan destinats els afalacs, les amenaces, la persuasió, que sant Benet demana a l’abat acomodant-se a les moltes maneres de ser.
En una recent obra (Risques et dèrives de la vie religieuse, Paris 2020) l’actual Prior de la Gran Cartoixa, Dom Dysmas de Lassus, aborda els riscos i derives de la vida religiosa, és a dir el que ha vingut a anomenar-se, els abusos espirituals. Un tema que forma part, amb d’altres, de l’agenda del nostre proper Capítol General, perquè el nostre mateix Orde ha viscut darrerament situacions on algú imposava un pensament únic a la seva comunitat, no tractant de veure en els altres la maduresa i la responsabilitat de llur vocació, sinó creant una mena de lideratge espiritual on res es pot apartar del desig o caprici del qui es creu predestinat a decidir en tot la vida i el destí dels altres. En l’origen hi ha la certesa de que per a alguns no hi ha debilitats, de que les febleses no son part consubstancial de la seva naturalesa humana, om es creu lliure d’aquestes, haver arribat a un estat de perfecció que lluny de ser cert, aniquila la pròpia i l’aliena vocació. Com escriu, Dom Dysmas, més enllà de la litúrgia, de la vida reglada, de la pregària, hi ha la llibertat de l’ànima; llibertat d’escollir la nostra via interior viscuda en la confiança, al recer d’una comunitat, vivint-ho com a do, servei i plenitud amb i per als altres. Ens cal recordar sempre la nostra debilitat i obrir-la a l’acció de la gràcia, sense la qual res no és possible. Aquesta nostra debilitat la vivim amb més intensitat en ocasions excepcionals, com la que ara mateix experimentem.
Deia divendres en el moment per la pregària per la fi de la pandèmia a la plaça de sant Pere el Papa Francesc que «la tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquelles falses i supèrflues seguretats amb les que havíem construït les nostres agendes, els nostres projectes, rutines i prioritats. Ens mostra com havíem deixat adormit i abandonat el que alimenta, sosté i dona força a la nostra vida i a la nostra comunitat.» (27 de març 2020). Ara, aquets dies, la nostra societat viu una forta tempesta, una galerna quasi bé; tot s’ha alterat, cap persona no està on estava habitualment, ni ningú fa el que habitualment feia; hi ha por, angoixa i dolor. A nosaltres, habituats a les nostres tempestes particulars, se’ns demana de viure-ho com a qui més se li ha confiat, amb l’esperança de que la Quaresma ens prepara per la Pasqua i aquesta és la vertadera vida dels fills de Déu, guanyada per Crist a la creu. Sovint aquets dies la mirada dels nostres conciutadans es gira vers nosaltres per rebre un consell de com viure el confinament, de com portar-lo sense morir en l’intent. Principis de la Regla com la paciència, l’obediència, la humilitat, el bon zel; poden ser, sinó un model, sí una ajuda per a molta gent.
Però alhora això ens ha de fer reflexionar de com ho vivim nosaltres, de com ho portem, per quan ens toqui donar-ne compte, quan se’ns examini al darrer dia en l’amor, en expressió de sant Joan de la Creu. Ens cal preguntar-nos si maldem per fer la voluntat del Pare o lluitem per fer la nostra, per exemple rient les gràcies a uns i ignorant o fins i tot menyspreant, Déu no ho vulgui, a d’altres i defugint així de fer la voluntat de Déu; un risc que tots correm i sobre el que sant Benet ens adverteix en dir-nos que no hem de fer accepció de persones o que ningú es prengui el dret a defensar-ne un altre. A això ens hi han d’ajudar les admonicions i les esmenes, mentre hi posem de la nostra part i ens anem esmenant dels nostres defectes, anem deixant anar rocs i assumint les nostres pròpies limitacions, que no son pas poques, per tal d’intentar superar-les. Com deia el Papa Francesc en l’audiència de l’esmentat 18 de març: «la misèria mateixa i la manca de justícia mateixa es converteixen en una ocasió per a obrir-se al regne del cel, amb una mesura més gran, la mesura de Déu, que és misericòrdia.»
Capítol 2,30-40
30 S’ha de recordar sempre l’abat del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot, que, desatenent o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són encomanades, no posi més afany en les coses transitòries, terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35 I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi’s que està escrit: «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat d’escreix»; 36 i encara: «Res no falta als qui el temen». 37 Que sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s’ha de preparar a donar-ne compte. 38 I tal com sigui el nombre de germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així, tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té encomanades, mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Deia el Papa Francesc en l’Audiència General del passat 18 de març que «Tots som deutors. Tots. Envers Déu, que és tan generós, i envers els germans. Tots sabem que no som el pare o la mare que hauríem de ser, el marit o la muller, el germà o la germana que hauríem de ser. Tots estem «en dèficit», en la vida. I necessitem perdó. Sabem que nosaltres també hem fet el mal, falta sempre alguna cosa en el bé que hauríem d’haver fet.» Això també i sobretot l’abat ho ha de recordar sempre, perquè com ens diu sant Benet a qui més se li confia, més se li exigeix. La consciència de les nostres febleses tant físiques com morals, en expressió de sant Benet, de les nostres limitacions superables en certa mesura i de les que no ho són o ho són amb molta dificultat, aquells defectes de fàbrica dels que parlava l’abat Maur Esteva; tot plegat forma part de nosaltres, és part de la motxilla que ens carreguem o ens ha anat carregant la vida a l’espatla i amb la que hem de caminar vers el Crist, vers la vida eterna i tant de bo si de tant en tant en podem deixar caure un roc més que no pas carregar-la a cada passa, com ens succeeix sovint.
El temperament, la intel·ligència de cadascú, les virtuts i els defectes que conformen la nostra personalitat ens poden ajudar a avançar o ens poden ser un llastre. Tot això, que cada persona ha de viure per sí mateixa, nosaltres ho vivim d’una manera particular, formant una comunitat. Déu ens ha cridat a seguir-lo de més a prop en el sí d’una comunitat. Aquesta comunitat no l’hem feta al nostre gust, a la nostra conveniència, perquè una comunitat, com tant mateix una família, o fins i tot un lloc de treball, no és un grup d’amics com aquell que es troba per fer activitats d’esbarjo o compartir estones de lleure; perquè en aquest nostre cas amistats massa extretes, massa particulars, són excloents i porten sovint a la divisió i al conflicte. Correm el risc d’actuar com Aaron i Maria i com ens deia Orígenes avui a matines: «la primera lliçó que jo trec d’aquest episodi, lliçó ben útil i ben necessària, és que no haig de calumniar el meu germà ni parlar malament del proïsme, ni obrir la boca per criticar, ja no dic els sants, sinó ningú.» (Homilia 7). Però en tots els casos si que hi ha quelcom que uneix, un element comú fonamental, en el sentit de ser fonament. En el cas d’una comunitat aquest fonament és transcendent, perquè és seguir més de prop al Crist en el clos d’un monestir, amb les esplèndides i fortíssimes armes de l’obediència, de la paciència, de la humilitat i del bon zel.
La nostra resposta a la crida del Senyor, el “jo” del que ens parla sant Benet al pròleg de la Regla que esdevé resposta a la pregunta de «Qui és l’home que estima la vida i desitja viure dies feliços?», és una resposta lliure, madura i responsable. Si venim al monestir per amagar-nos o fugir del món, si hi venim per satisfer alguna ambició, si hi venim per qualsevol altre motiu que no sigui seguir al Crist, potser que hi restem tota la vida, però serà una vida buida, sense sentit. El qui segueix al Senyor, el qui s’hi dona, ha de voler, ha d’intentar anar conformant la seva voluntat a la del Crist. A aquest procés estan destinats els afalacs, les amenaces, la persuasió, que sant Benet demana a l’abat acomodant-se a les moltes maneres de ser.
En una recent obra (Risques et dèrives de la vie religieuse, Paris 2020) l’actual Prior de la Gran Cartoixa, Dom Dysmas de Lassus, aborda els riscos i derives de la vida religiosa, és a dir el que ha vingut a anomenar-se, els abusos espirituals. Un tema que forma part, amb d’altres, de l’agenda del nostre proper Capítol General, perquè el nostre mateix Orde ha viscut darrerament situacions on algú imposava un pensament únic a la seva comunitat, no tractant de veure en els altres la maduresa i la responsabilitat de llur vocació, sinó creant una mena de lideratge espiritual on res es pot apartar del desig o caprici del qui es creu predestinat a decidir en tot la vida i el destí dels altres. En l’origen hi ha la certesa de que per a alguns no hi ha debilitats, de que les febleses no son part consubstancial de la seva naturalesa humana, om es creu lliure d’aquestes, haver arribat a un estat de perfecció que lluny de ser cert, aniquila la pròpia i l’aliena vocació. Com escriu, Dom Dysmas, més enllà de la litúrgia, de la vida reglada, de la pregària, hi ha la llibertat de l’ànima; llibertat d’escollir la nostra via interior viscuda en la confiança, al recer d’una comunitat, vivint-ho com a do, servei i plenitud amb i per als altres. Ens cal recordar sempre la nostra debilitat i obrir-la a l’acció de la gràcia, sense la qual res no és possible. Aquesta nostra debilitat la vivim amb més intensitat en ocasions excepcionals, com la que ara mateix experimentem.
Deia divendres en el moment per la pregària per la fi de la pandèmia a la plaça de sant Pere el Papa Francesc que «la tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquelles falses i supèrflues seguretats amb les que havíem construït les nostres agendes, els nostres projectes, rutines i prioritats. Ens mostra com havíem deixat adormit i abandonat el que alimenta, sosté i dona força a la nostra vida i a la nostra comunitat.» (27 de març 2020). Ara, aquets dies, la nostra societat viu una forta tempesta, una galerna quasi bé; tot s’ha alterat, cap persona no està on estava habitualment, ni ningú fa el que habitualment feia; hi ha por, angoixa i dolor. A nosaltres, habituats a les nostres tempestes particulars, se’ns demana de viure-ho com a qui més se li ha confiat, amb l’esperança de que la Quaresma ens prepara per la Pasqua i aquesta és la vertadera vida dels fills de Déu, guanyada per Crist a la creu. Sovint aquets dies la mirada dels nostres conciutadans es gira vers nosaltres per rebre un consell de com viure el confinament, de com portar-lo sense morir en l’intent. Principis de la Regla com la paciència, l’obediència, la humilitat, el bon zel; poden ser, sinó un model, sí una ajuda per a molta gent.
Però alhora això ens ha de fer reflexionar de com ho vivim nosaltres, de com ho portem, per quan ens toqui donar-ne compte, quan se’ns examini al darrer dia en l’amor, en expressió de sant Joan de la Creu. Ens cal preguntar-nos si maldem per fer la voluntat del Pare o lluitem per fer la nostra, per exemple rient les gràcies a uns i ignorant o fins i tot menyspreant, Déu no ho vulgui, a d’altres i defugint així de fer la voluntat de Déu; un risc que tots correm i sobre el que sant Benet ens adverteix en dir-nos que no hem de fer accepció de persones o que ningú es prengui el dret a defensar-ne un altre. A això ens hi han d’ajudar les admonicions i les esmenes, mentre hi posem de la nostra part i ens anem esmenant dels nostres defectes, anem deixant anar rocs i assumint les nostres pròpies limitacions, que no son pas poques, per tal d’intentar superar-les. Com deia el Papa Francesc en l’audiència de l’esmentat 18 de març: «la misèria mateixa i la manca de justícia mateixa es converteixen en una ocasió per a obrir-se al regne del cel, amb una mesura més gran, la mesura de Déu, que és misericòrdia.»
diumenge, 22 de març del 2020
PRÒLEG: EL CAMÍ DE LA VIDA
De la Regla de sant Benet
Pròleg 8-20
8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: «Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En dotze versets sant Benet fa nou cites de l’Escriptura, sis de Salms, una de sant Pau, una de l’Apocalipsi i una del quart Evangeli. Tota una mostra de com sant Benet poua en l’Escriptura, ens l’apropa, la concreta i la fa norma i guia per a la nostra vida. Déu mitjançant l’Escriptura, per la seva lectura, ens convida a desvetllar-nos; per això la Paraula és centre de la nostra vida de monjos, la font primera del nostre contacte amb Déu, perquè és la veu de Déu. No són pas cites per citar les que fa sant Benet sinó que les empra per mostrar-nos que és Déu mateix qui ens exhorta, qui ens crida, qui ens demana d’aixecar-nos i seguir-lo. La vida de tot cristià se centra en la relació personal i intransferible amb Déu, la relació de la creatura amb el seu creador; no hi pot haver res de més gran.
Per Jesucrist hem estat fets fills amb el fill i és el Pare qui ens crida a través de l’Esperit que actua en el poble de Déu que és l’Església; perquè vivim la nostra relació personal amb Déu formant part d’una comunitat, formant part de l’Església. En la crida la iniciativa és sempre de Déu que ens convida a obrir-nos a la seva gràcia. A les beceroles de la Regla, sant Benet empra verbs que impliquen acció, moviment, decisió per part nostra. Ens cal aixecar-nos, desvetllar-nos, escoltar i caminar, abandonant la mandra espiritual. Per això hem d’estimar la vida, aquella que Déu ens ha donat, aquella a la que Déu ens crida; hem de voler viure-la amb dies feliços; delir-nos per la vida veritable i perpetua i per això els nostres cors no poden endurir-se, ans al contrari han d’obrir-se a Déu el nostre creador, per intercessió del Fill, han d’obrir-se a la gràcia que ens es donada per l’Esperit.
Déu ens demana una resposta a la seva crida, davant d’Ell no ens podem quedar callats, quiets, impassibles; hem de dir «jo», donar un pas endavant i mostra-ho amb fets, guardant la llengua del mal, no dient res de fals, abandonant el mal per tendir a fer el bé; en definitiva cercant la pau de l’esperit i seguint-la, perquè és per ella que podrem arribar fins al Crist. Aquestes premisses que ens demana el Senyor d’acomplir per a seguir-lo no són pas fútils. La nostra resposta ha de ser personal, lliure i decidida; és això el que vol dir respondre «jo» a la crida. Un cop cridats a seguir-lo, i ho som pel baptisme certament com tot cristià, però encara més per la nostra vocació de monjos; no podem enterbolir la nostra ruta amb la boira de la falsedat, de l’exageració que ratlla la mentida, no podem dir ni voler dir res de fals; allò al que a voltes, potser massa sovint, estem temptats de fer per a consolidar la nostra voluntat al preu que sigui, per fer la nostra i no pas la de Déu. Falsedat i mal van de la mà, una és instrument de l’altra i a vegades no som conscients del mal que fem en faltar, en un grau o altre, a la veritat; aquella que es correspon a la vida veritable, aquella que acompanya a la pau, la que ens ajuda a abandonar el mal i a canviar-lo pel bé; perquè ambdós poden ser obra nostra i està a les nostres mans obrir-nos o tancar-nos amb pany i forrellat a la gràcia de Déu, és quan com ens diu l’Apòstol «no faig allò que vull, sinó allò que detesto» (Rm 7,15).
Acomplerts aquests requisits, disposats a fer-ho, és quan Déu ens mira, ens escolta i ens diu “Aquí em teniu”; la mateixa veu del Senyor ens convida i tot bondadós, com és per naturalesa, ens mostra el camí de la vida, el camí de la pau. Escriu sant Bernat que: «Aquesta submissió, a la voluntat a Déu, es presenta sota un triple aspecte: voler de manera absoluta el que ens consta que Déu vol; avorrir sense contemplacions el que Déu no vol; i el que no sabem si ho vol o no, tampoc ho vulguem ni ho rebutgem nosaltres de manera categòrica» (Sermó 26,2). Déu pren cura de les seves creatures, tanta que ha enviat al seu Fill per ser-ne una més, sense deixar de ser Déu alhora; per això ens dona la possibilitat, ens l’ofereix, ens hi crida, a créixer i avançar tot dret pel camí de la pau.
Sant Benet ens diu «aixequem-nos doncs», aquesta conjunció, traducció del ergo llatí, que sant Benet empra trenta-quatre cops a la Regla; és una conclusió, el punt on després d’un discerniment, ens cal donar una resposta; ja no toca esperar, ja no toca diferir la decisió, sinó respondre d’un cop per tots, prendre una decisió irrevocable, ferma i lliure. Aquest doncs / ergo no és un parlar per parlar, és una conversió de costums, un abandó del mal, de la falsedat; per caminar, per començar a caminar, potser lentament però amb pas decidit, pel camí de la pau que porta a la vida veritable i perpetua.
Déu ens crida sempre, sempre està amatent, però si ens allunyem d’Ell la seva veu es va fent feble, ens costa cada cop més de sentir-lo i podem arribar a no poder escoltar-la, perquè ens hem allunyat tant d’Ell i el soroll del nostre ego és tant gran, que poc o res podem sentir ja de la seva veu. No és pas que Déu s’allunyi, mai no s’allunya, però si que ho fem nosaltres o bé ens aturem, ens estanquem en la nostra falsa comoditat, mentre Ell avança; aleshores l’eficàcia de la seva paraula esdevé cada cop menys vivificant. Si no responem a la seva crida, alhora allunyant-nos-hi cada cop més, potser arribarem a ni entendre el que ens diu.
La resposta, dir «jo», no és altra cosa que acostar-nos a Déu, fer experiència de Déu, entrar en relació personal amb Ell, il·luminats per la llum deífica, aquella de la que el salmista ens diu: «La teva paraula fa llum als meus passos, és la claror que m’il·lumina el camí.» (Salm 119,105).
Sant Benet ens dona en aquests versets del pròleg una pinzellada, un tast, de tota la Regla; d’aquell camí que el Senyor ens convida a recórrer en cridar-nos; del camí que escollim en dir-li «jo». En paraules del Papa Benet: «avui, el seguiment de Crist és ardu; significa aprendre a tenir la mirada en Jesús, a conèixer-lo íntimament, a escoltar-lo en la Paraula i a trobar-ho en els sagraments; vol dir aprendre a conformar la pròpia voluntat amb la seva.» (Benet XVI, Missatge del Papa Benet XVI per a la XLVIII Jornada Mundial d’Oració per les Vocacions de 2011)
Pròleg 8-20
8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: «Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En dotze versets sant Benet fa nou cites de l’Escriptura, sis de Salms, una de sant Pau, una de l’Apocalipsi i una del quart Evangeli. Tota una mostra de com sant Benet poua en l’Escriptura, ens l’apropa, la concreta i la fa norma i guia per a la nostra vida. Déu mitjançant l’Escriptura, per la seva lectura, ens convida a desvetllar-nos; per això la Paraula és centre de la nostra vida de monjos, la font primera del nostre contacte amb Déu, perquè és la veu de Déu. No són pas cites per citar les que fa sant Benet sinó que les empra per mostrar-nos que és Déu mateix qui ens exhorta, qui ens crida, qui ens demana d’aixecar-nos i seguir-lo. La vida de tot cristià se centra en la relació personal i intransferible amb Déu, la relació de la creatura amb el seu creador; no hi pot haver res de més gran.
Per Jesucrist hem estat fets fills amb el fill i és el Pare qui ens crida a través de l’Esperit que actua en el poble de Déu que és l’Església; perquè vivim la nostra relació personal amb Déu formant part d’una comunitat, formant part de l’Església. En la crida la iniciativa és sempre de Déu que ens convida a obrir-nos a la seva gràcia. A les beceroles de la Regla, sant Benet empra verbs que impliquen acció, moviment, decisió per part nostra. Ens cal aixecar-nos, desvetllar-nos, escoltar i caminar, abandonant la mandra espiritual. Per això hem d’estimar la vida, aquella que Déu ens ha donat, aquella a la que Déu ens crida; hem de voler viure-la amb dies feliços; delir-nos per la vida veritable i perpetua i per això els nostres cors no poden endurir-se, ans al contrari han d’obrir-se a Déu el nostre creador, per intercessió del Fill, han d’obrir-se a la gràcia que ens es donada per l’Esperit.
Déu ens demana una resposta a la seva crida, davant d’Ell no ens podem quedar callats, quiets, impassibles; hem de dir «jo», donar un pas endavant i mostra-ho amb fets, guardant la llengua del mal, no dient res de fals, abandonant el mal per tendir a fer el bé; en definitiva cercant la pau de l’esperit i seguint-la, perquè és per ella que podrem arribar fins al Crist. Aquestes premisses que ens demana el Senyor d’acomplir per a seguir-lo no són pas fútils. La nostra resposta ha de ser personal, lliure i decidida; és això el que vol dir respondre «jo» a la crida. Un cop cridats a seguir-lo, i ho som pel baptisme certament com tot cristià, però encara més per la nostra vocació de monjos; no podem enterbolir la nostra ruta amb la boira de la falsedat, de l’exageració que ratlla la mentida, no podem dir ni voler dir res de fals; allò al que a voltes, potser massa sovint, estem temptats de fer per a consolidar la nostra voluntat al preu que sigui, per fer la nostra i no pas la de Déu. Falsedat i mal van de la mà, una és instrument de l’altra i a vegades no som conscients del mal que fem en faltar, en un grau o altre, a la veritat; aquella que es correspon a la vida veritable, aquella que acompanya a la pau, la que ens ajuda a abandonar el mal i a canviar-lo pel bé; perquè ambdós poden ser obra nostra i està a les nostres mans obrir-nos o tancar-nos amb pany i forrellat a la gràcia de Déu, és quan com ens diu l’Apòstol «no faig allò que vull, sinó allò que detesto» (Rm 7,15).
Acomplerts aquests requisits, disposats a fer-ho, és quan Déu ens mira, ens escolta i ens diu “Aquí em teniu”; la mateixa veu del Senyor ens convida i tot bondadós, com és per naturalesa, ens mostra el camí de la vida, el camí de la pau. Escriu sant Bernat que: «Aquesta submissió, a la voluntat a Déu, es presenta sota un triple aspecte: voler de manera absoluta el que ens consta que Déu vol; avorrir sense contemplacions el que Déu no vol; i el que no sabem si ho vol o no, tampoc ho vulguem ni ho rebutgem nosaltres de manera categòrica» (Sermó 26,2). Déu pren cura de les seves creatures, tanta que ha enviat al seu Fill per ser-ne una més, sense deixar de ser Déu alhora; per això ens dona la possibilitat, ens l’ofereix, ens hi crida, a créixer i avançar tot dret pel camí de la pau.
Sant Benet ens diu «aixequem-nos doncs», aquesta conjunció, traducció del ergo llatí, que sant Benet empra trenta-quatre cops a la Regla; és una conclusió, el punt on després d’un discerniment, ens cal donar una resposta; ja no toca esperar, ja no toca diferir la decisió, sinó respondre d’un cop per tots, prendre una decisió irrevocable, ferma i lliure. Aquest doncs / ergo no és un parlar per parlar, és una conversió de costums, un abandó del mal, de la falsedat; per caminar, per començar a caminar, potser lentament però amb pas decidit, pel camí de la pau que porta a la vida veritable i perpetua.
Déu ens crida sempre, sempre està amatent, però si ens allunyem d’Ell la seva veu es va fent feble, ens costa cada cop més de sentir-lo i podem arribar a no poder escoltar-la, perquè ens hem allunyat tant d’Ell i el soroll del nostre ego és tant gran, que poc o res podem sentir ja de la seva veu. No és pas que Déu s’allunyi, mai no s’allunya, però si que ho fem nosaltres o bé ens aturem, ens estanquem en la nostra falsa comoditat, mentre Ell avança; aleshores l’eficàcia de la seva paraula esdevé cada cop menys vivificant. Si no responem a la seva crida, alhora allunyant-nos-hi cada cop més, potser arribarem a ni entendre el que ens diu.
La resposta, dir «jo», no és altra cosa que acostar-nos a Déu, fer experiència de Déu, entrar en relació personal amb Ell, il·luminats per la llum deífica, aquella de la que el salmista ens diu: «La teva paraula fa llum als meus passos, és la claror que m’il·lumina el camí.» (Salm 119,105).
Sant Benet ens dona en aquests versets del pròleg una pinzellada, un tast, de tota la Regla; d’aquell camí que el Senyor ens convida a recórrer en cridar-nos; del camí que escollim en dir-li «jo». En paraules del Papa Benet: «avui, el seguiment de Crist és ardu; significa aprendre a tenir la mirada en Jesús, a conèixer-lo íntimament, a escoltar-lo en la Paraula i a trobar-ho en els sagraments; vol dir aprendre a conformar la pròpia voluntat amb la seva.» (Benet XVI, Missatge del Papa Benet XVI per a la XLVIII Jornada Mundial d’Oració per les Vocacions de 2011)
diumenge, 8 de març del 2020
COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS
De la Regla de sant Benet
Capítol 61
1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Un primer aspecte d’aquest capítol ens situa en el seu context. Sant Benet ens ha anat parlant de les diferents persones que demanen d’entrar al monestir. En el capítol 58 sobre els germans en general, per passar després als infants oferts, una pràctica habitual al seu temps, després els sacerdots i avui els monjos provinents d’altres comunitats. A diferència del sacerdot o del clergue del capítol anterior, el monjo pelegrí potser no pretén unir-se a la comunitat, sinó només ser-hi acollit com a hoste durant un temps. Per a sant Benet això no ha de representar pas un problema, pot ser acceptat sempre que vulgui; això sí, tant sols si no pertorba la pau de la família monàstica amb demandes, crítiques o xafarderies. De fet això no exclou que pugui fer observacions, amb humilitat i amb caritat; perquè potser el Senyor hagi enviat al monjo foraster precisament per a portar a terme aquesta tasca, perquè sempre hi ha alguna cosa per corregir i millorar i la voluntat del Senyor pot manifestar-se a través d’un foraster, com a través de les observacions dels més joves monàsticament, com diu sant Benet al capítol tercer.
En un segon aspecte sant Benet se centra en els manaments evangèlics; la Regla esdevé així una concreció, una mena de manual pràctic de l’aplicació de l’Evangeli en la vida monàstica diària. Ho hem escoltat aquesta mateixa setmana, primera de Quaresma, quan Jesús ens deia que era foraster i el vam acollir o bé al contrari, que era foraster i no el vam acollir; paràgraf que avui recull i concreta sant Benet. Tant l’Evangeli com la Regla ens instrueixen en quina hauria de ser la nostra actitud, en com hauríem, d’obrar. Nosaltres som lliures, creats lliures per Déu, per aplicar tot allò que escoltem, el que el Senyor ens convida a acomplir, pel nostre bé, per la nostra salvació o no acomplir-ho. Lliures per no anteposar res al Crist o per anteposar-hi la nostra voluntat, quan no el nostre caprici. Aquesta llibertat comporta elecció i responsabilitat, si sabem com hauríem d’obrar i no ho fem, som nosaltres els responsables d’allunyar-nos de Déu i dels seus preceptes, no pas ningú més. Ens ho deia també en l’inici d’aquest temps quaresmal, Moisès en el llibre del Deuteronomi «avui et toca escollir entre la vida i la mort, entre la felicitat i la desgràcia» (Dt 30,15); o ho escoltàvem ahir mateix a Matines: «invitat per molts atractius, l’home per força ha de triar certes coses i ha de renunciar a d’altres. Més encara: dèbil i pecador, moltes vegades fa el que no voldria i no fa el que desitjaria fer» (GS,9), citant la Constitució pastoral del Concili Vaticà II, Gaudium et spes. La nostra vida, la de tot cristià, és una constant elecció entre fer el bé i obrar el mal; entre acomplir la voluntat de Déu, o al menys intentar-ho, i la temptació de fer la nostra. Ens hi trobem cada dia, en dilemes ben quotidians: faig el servei que em toca fer o bé cerco una excusa i si puc l’endosso a un altre; surto del monestir potser innecessàriament o em quedo, si surto ho comunico o m’ho callo; intento arribar puntual a l’Ofici Diví, no anteposant-hi res com ens diu sant Benet, o bé poso qualsevol altre cosa pel davant i faig tard; consulto un tema amb qui pertoca fer-ho de la comunitat o bé tiro pel dret; en tots els casos podem optar per fer la voluntat de Déu o la nostra creient-nos amos dels nostres destins i sense necessitat de donar explicacions a ningú. Aleshores o bé no seguim ni l’Evangeli, ni la Regla; seguim el nostre caprici o bé ens anem conformant a la voluntat del Senyor. És l’eterna lluita contra la temptació, ens ho deia avui a Matines Origines «quan ens proposem viure segons Déu, ens escomet una multitud de temptacions i ensopeguem amb moltes dificultats. (...) El camí de la saviesa és un camí tortuós, té molts revolts, dificultats infinites, desnivells innombrables» (Homilia 5). En aquest capítol sant Benet ens mostra les dues possibilitats d’obrar; ho fa en la doble direcció de monjo foraster o de monjo acollidor. Podem ser dels qui essent forasters estem contents amb els costums que trobem, no pertorbem el monestir amb les nostres pretensions, llegeixis capricis, i ens acontentem amb allò que hi trobem; o bé podem ser dels exigents i viciosos. Un cop escollida la nostra postura som candidats a ser acollits o a ser convidats a marxar del costat del Senyor, de la seva dreta, com ens deia l’Evangeli de sant Mateu dilluns passat.
Un tercer aspecte que ens aporta sant Benet en aquest capítol, i un d’important, és el de la comunió, ho concreta amb una frase «en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei.» Servir i militar són dues expressions, podríem dir fortes, presents en altres capítols de la Regla i aquí ens apareixen com un resum del que ha de ser la nostra vida: servir i militar sota un rei que no és altre que el Senyor, no pas sucumbir a la temptació de servir la nostra voluntat. És positiu conèixer altres monestirs, altres comunitats, altres monjos i monges; això ens ajuda a adquirir per exemple la dimensió d’orde, de comunió entre tots els seus membres i també entre les diferents famílies monàstiques que seguim la Regla de sant Benet o formes similars de vida. Conviure uns dies amb una altra comunitat ens ajuda a centrar-nos a relativitzar allò que ens capfica amb excés i és ocasió d’obrir els nostres esperits.
Sant Benet acaba el capítol amb una frase que va més enllà del seu context concret, perquè si estimem als altres com a nosaltres mateixos de ben segur que això ens mourà a no fer als altres el que no volem per a nosaltres. No és pas fàcil, ens ho deia avui a Matines Origines «Tu potser t’imaginaves que el camí indicat per Déu era un camí pla i còmode, sense cap mena de dificultat ni esforç. Doncs no: és una ascensió i una ascensió tortuosa. El camí que condueix a la virtut no fa baixada: puja i puja escarpadament, treballosament.» (Homilia 5)
Capítol 61
1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Un primer aspecte d’aquest capítol ens situa en el seu context. Sant Benet ens ha anat parlant de les diferents persones que demanen d’entrar al monestir. En el capítol 58 sobre els germans en general, per passar després als infants oferts, una pràctica habitual al seu temps, després els sacerdots i avui els monjos provinents d’altres comunitats. A diferència del sacerdot o del clergue del capítol anterior, el monjo pelegrí potser no pretén unir-se a la comunitat, sinó només ser-hi acollit com a hoste durant un temps. Per a sant Benet això no ha de representar pas un problema, pot ser acceptat sempre que vulgui; això sí, tant sols si no pertorba la pau de la família monàstica amb demandes, crítiques o xafarderies. De fet això no exclou que pugui fer observacions, amb humilitat i amb caritat; perquè potser el Senyor hagi enviat al monjo foraster precisament per a portar a terme aquesta tasca, perquè sempre hi ha alguna cosa per corregir i millorar i la voluntat del Senyor pot manifestar-se a través d’un foraster, com a través de les observacions dels més joves monàsticament, com diu sant Benet al capítol tercer.
En un segon aspecte sant Benet se centra en els manaments evangèlics; la Regla esdevé així una concreció, una mena de manual pràctic de l’aplicació de l’Evangeli en la vida monàstica diària. Ho hem escoltat aquesta mateixa setmana, primera de Quaresma, quan Jesús ens deia que era foraster i el vam acollir o bé al contrari, que era foraster i no el vam acollir; paràgraf que avui recull i concreta sant Benet. Tant l’Evangeli com la Regla ens instrueixen en quina hauria de ser la nostra actitud, en com hauríem, d’obrar. Nosaltres som lliures, creats lliures per Déu, per aplicar tot allò que escoltem, el que el Senyor ens convida a acomplir, pel nostre bé, per la nostra salvació o no acomplir-ho. Lliures per no anteposar res al Crist o per anteposar-hi la nostra voluntat, quan no el nostre caprici. Aquesta llibertat comporta elecció i responsabilitat, si sabem com hauríem d’obrar i no ho fem, som nosaltres els responsables d’allunyar-nos de Déu i dels seus preceptes, no pas ningú més. Ens ho deia també en l’inici d’aquest temps quaresmal, Moisès en el llibre del Deuteronomi «avui et toca escollir entre la vida i la mort, entre la felicitat i la desgràcia» (Dt 30,15); o ho escoltàvem ahir mateix a Matines: «invitat per molts atractius, l’home per força ha de triar certes coses i ha de renunciar a d’altres. Més encara: dèbil i pecador, moltes vegades fa el que no voldria i no fa el que desitjaria fer» (GS,9), citant la Constitució pastoral del Concili Vaticà II, Gaudium et spes. La nostra vida, la de tot cristià, és una constant elecció entre fer el bé i obrar el mal; entre acomplir la voluntat de Déu, o al menys intentar-ho, i la temptació de fer la nostra. Ens hi trobem cada dia, en dilemes ben quotidians: faig el servei que em toca fer o bé cerco una excusa i si puc l’endosso a un altre; surto del monestir potser innecessàriament o em quedo, si surto ho comunico o m’ho callo; intento arribar puntual a l’Ofici Diví, no anteposant-hi res com ens diu sant Benet, o bé poso qualsevol altre cosa pel davant i faig tard; consulto un tema amb qui pertoca fer-ho de la comunitat o bé tiro pel dret; en tots els casos podem optar per fer la voluntat de Déu o la nostra creient-nos amos dels nostres destins i sense necessitat de donar explicacions a ningú. Aleshores o bé no seguim ni l’Evangeli, ni la Regla; seguim el nostre caprici o bé ens anem conformant a la voluntat del Senyor. És l’eterna lluita contra la temptació, ens ho deia avui a Matines Origines «quan ens proposem viure segons Déu, ens escomet una multitud de temptacions i ensopeguem amb moltes dificultats. (...) El camí de la saviesa és un camí tortuós, té molts revolts, dificultats infinites, desnivells innombrables» (Homilia 5). En aquest capítol sant Benet ens mostra les dues possibilitats d’obrar; ho fa en la doble direcció de monjo foraster o de monjo acollidor. Podem ser dels qui essent forasters estem contents amb els costums que trobem, no pertorbem el monestir amb les nostres pretensions, llegeixis capricis, i ens acontentem amb allò que hi trobem; o bé podem ser dels exigents i viciosos. Un cop escollida la nostra postura som candidats a ser acollits o a ser convidats a marxar del costat del Senyor, de la seva dreta, com ens deia l’Evangeli de sant Mateu dilluns passat.
Un tercer aspecte que ens aporta sant Benet en aquest capítol, i un d’important, és el de la comunió, ho concreta amb una frase «en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei.» Servir i militar són dues expressions, podríem dir fortes, presents en altres capítols de la Regla i aquí ens apareixen com un resum del que ha de ser la nostra vida: servir i militar sota un rei que no és altre que el Senyor, no pas sucumbir a la temptació de servir la nostra voluntat. És positiu conèixer altres monestirs, altres comunitats, altres monjos i monges; això ens ajuda a adquirir per exemple la dimensió d’orde, de comunió entre tots els seus membres i també entre les diferents famílies monàstiques que seguim la Regla de sant Benet o formes similars de vida. Conviure uns dies amb una altra comunitat ens ajuda a centrar-nos a relativitzar allò que ens capfica amb excés i és ocasió d’obrir els nostres esperits.
Sant Benet acaba el capítol amb una frase que va més enllà del seu context concret, perquè si estimem als altres com a nosaltres mateixos de ben segur que això ens mourà a no fer als altres el que no volem per a nosaltres. No és pas fàcil, ens ho deia avui a Matines Origines «Tu potser t’imaginaves que el camí indicat per Déu era un camí pla i còmode, sense cap mena de dificultat ni esforç. Doncs no: és una ascensió i una ascensió tortuosa. El camí que condueix a la virtut no fa baixada: puja i puja escarpadament, treballosament.» (Homilia 5)
diumenge, 1 de març del 2020
L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA
De la Regla de sant Benet
Capítol 49 i 48,14-25
49,1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.
48,14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 1 març 2020
La vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal. La Quaresma esdevé doncs un temps privilegiat, un temps per a viure amb intensitat, per a recuperar el pas perdut i per posar els ulls fits en l’objectiu, que no és altre que la Pasqua. És un temps que ens serveix com a exemple, com a model per tot el nostre camí en la vida monàstica; perquè el camí cap a la Pasqua és al començament forçosament estret, com ho és el de la vida monàstica i la meta en la nostra vida és la Pasqua definitiva per a cadascun de nosaltres, al final del camí, al final d’aquesta vida terrenal. Aquest paral·lelisme el podem anar veient en la mateixa litúrgia, aquest primer diumenge ens presenta l’episodi de les temptacions de Jesús, ben presents al llarg del nostre camí monàstic; temptació a caure en el tedi, en la rutina, en la mandra espiritual; unes temptacions que ens ajuden a vèncer-les la pregària, la lectura i la compunció de cor, com ens recomana avui sant Benet per a aquest temps quaresmal. I la lectura té aquest primer diumenge de Quaresma un paper central; el llibre que hem escollit ens ha d’ajudar a viure aquest temps amb especial intensitat; per això sant Benet ens diu que l’hem de llegir per ordre i tot sencer, sense distraccions.
La Quaresma per sant Benet, com el conjunt de la nostra vida, té una doble vessant; d’una banda la de la privació, l’abstinència, la compunció; però no per viure-les amb tristesa sinó amb esperança, com a eines en aquest viatge espiritual que ens ha de portar tots junts a la vida eterna i l’esperança és l’altra vessant, la més important. Ens deia avui sant Agustí a Matines que ens cal aprendre allò que hem de menysprear en aquesta vida i allò que hem d’esperar de l’altra (Carta 140).
Parem atenció a que sant Benet, com sempre, no generalitza sinó que està atent a les nostres debilitats, a les nostres febleses. Sap que viure tota la nostra vida com una Quaresma pot ser-nos ben difícil, sinó impossible. Per això no ens demana sols de mortificar-nos, sinó de convertir-nos, d’avançar en el camí cap a Déu, cercant aquella virtut que ens hem de delir per arribar-hi. D’aquí que ens exhorti a tenir especial cura durant la Quaresma de certes coses que, en la mesura del possible, hauríem de mantenir durant tot l’any. Aquestes coses són òbviament aquelles que sant Benet considera els elements essencials de la vida monàstica, i per extensió de tota la vida cristiana. Un primer aspecte, que les engloba totes, és cercar la puresa de la vida; cercar durant aquests dies, de disminuir el neguit d’altres moments. Una puresa que, en un sentit general i profund, correspon a la idea de sant Benet de simplicitat, de tenir clar el sentit de la nostra vida com a monjos, com a cristians; sense distraccions ni negligències.
Per aconseguir aquesta unitat, aquesta simplicitat o puresa de vida; cal intentar abstenir-nos de tots els vicis; utilitzant els mitjans esmentats, això és la pregària, la compunció, la lectura i l’abstinència. El context en què sant Benet esmenta aquests elements, de l’ascetisme que hauríem de practicar sempre, ens mostra que no són pas fins en sí mateixos, sinó mitjans que s’han d’utilitzar per assolir un cor ni dividit ni dispers. Si durant la Quaresma s’utilitzen de manera més intensiva aquestes eines, com si fos un banc de proves, una mica més enllà del que exigeix la Regla per a la resta de l’any, ha de ser sempre una decisió personal, lliure; perquè és quelcom que s’ofereix a Déu i el més important, l’únic que hem d’oferir a Déu és la nostra voluntat, el nostre amor. I aquesta ofrena només es pot fer amb joia; amb la joia de l’esperança pasqual.
Per a sant Benet, tota la vida monàstica tendeix, cap a la joia; ha de ser un desig de plenitud de la vida que només podem rebre de Déu per mitjà de la seva gràcia i per tant no podem exigir-lo, sinó tant sols desitjar-lo, demanar-lo. Desig de plenitud de vida, aspiració a transformar-nos cada cop més en imatge de Crist, i això sols pot créixer en nosaltres en tant que disminueixi el desig de satisfer les nostres pròpies apetències, aquelles que ens allunyen del desig de Déu; passant del nostre egocentrisme al cristocentrisme que ens hauria de guiar sempre. Com escoltàvem ahir en la lectura de les nostres constitucions; la nostra vida monàstica té per finalitat cercar i trobar Déu. I el mitjancer i camí que ens porta cap a Déu Pare és el Crist , que volem seguir, com ensenya l’Evangeli, de manera especial, directament i amb radicalitat (Art. 17). Per això no pot ser en cap cas una recerca de purificació fruit de la vanitat personal. Sant Benet insisteix que qualsevol esforç particular ha de ser un acte realment personal i voluntari, sempre acompanyat d’un discerniment sobre si aquest ens acosta a Déu o bé ens hi allunya, perquè ens acosta a nosaltres mateixos. Aquest discerniment, en el context d’una comunitat, el concreta sant Benet en obtenir el permís de l’abat amb l’objectiu d’ajudar-nos a assolir tota la puresa possible pel nostre cor.
Deia el Papa Benet XVI en la seva penúltima audiència general: «Superar la temptació de sotmetre a Déu a un mateix i als propis interessos, o de posar-lo en un racó, i convertir-se a l’ordre just de prioritats, donar a Déu el primer lloc, és un camí que cada cristià ha de recórrer sempre de nou. “Convertir-se”, una invitació que escoltarem moltes vegades en Quaresma, significa seguir a Jesús de manera que el seu Evangeli sigui guia concreta de la vida; significa deixar que Déu ens transformi, deixar de pensar que som nosaltres els únics constructors de la nostra existència; significa reconèixer que som creatures, que depenem de Déu, del seu amor, i només “perdent” la nostra vida en Ell podem guanyar-la. Això exigeix prendre les nostres decisions a la llum de la Paraula de Déu.»
Que la Paraula de Déu i la seva lectura ens guiïn en aquest camí vers la Pasqua.
Capítol 49 i 48,14-25
49,1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.
48,14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 1 març 2020
La vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal. La Quaresma esdevé doncs un temps privilegiat, un temps per a viure amb intensitat, per a recuperar el pas perdut i per posar els ulls fits en l’objectiu, que no és altre que la Pasqua. És un temps que ens serveix com a exemple, com a model per tot el nostre camí en la vida monàstica; perquè el camí cap a la Pasqua és al començament forçosament estret, com ho és el de la vida monàstica i la meta en la nostra vida és la Pasqua definitiva per a cadascun de nosaltres, al final del camí, al final d’aquesta vida terrenal. Aquest paral·lelisme el podem anar veient en la mateixa litúrgia, aquest primer diumenge ens presenta l’episodi de les temptacions de Jesús, ben presents al llarg del nostre camí monàstic; temptació a caure en el tedi, en la rutina, en la mandra espiritual; unes temptacions que ens ajuden a vèncer-les la pregària, la lectura i la compunció de cor, com ens recomana avui sant Benet per a aquest temps quaresmal. I la lectura té aquest primer diumenge de Quaresma un paper central; el llibre que hem escollit ens ha d’ajudar a viure aquest temps amb especial intensitat; per això sant Benet ens diu que l’hem de llegir per ordre i tot sencer, sense distraccions.
La Quaresma per sant Benet, com el conjunt de la nostra vida, té una doble vessant; d’una banda la de la privació, l’abstinència, la compunció; però no per viure-les amb tristesa sinó amb esperança, com a eines en aquest viatge espiritual que ens ha de portar tots junts a la vida eterna i l’esperança és l’altra vessant, la més important. Ens deia avui sant Agustí a Matines que ens cal aprendre allò que hem de menysprear en aquesta vida i allò que hem d’esperar de l’altra (Carta 140).
Parem atenció a que sant Benet, com sempre, no generalitza sinó que està atent a les nostres debilitats, a les nostres febleses. Sap que viure tota la nostra vida com una Quaresma pot ser-nos ben difícil, sinó impossible. Per això no ens demana sols de mortificar-nos, sinó de convertir-nos, d’avançar en el camí cap a Déu, cercant aquella virtut que ens hem de delir per arribar-hi. D’aquí que ens exhorti a tenir especial cura durant la Quaresma de certes coses que, en la mesura del possible, hauríem de mantenir durant tot l’any. Aquestes coses són òbviament aquelles que sant Benet considera els elements essencials de la vida monàstica, i per extensió de tota la vida cristiana. Un primer aspecte, que les engloba totes, és cercar la puresa de la vida; cercar durant aquests dies, de disminuir el neguit d’altres moments. Una puresa que, en un sentit general i profund, correspon a la idea de sant Benet de simplicitat, de tenir clar el sentit de la nostra vida com a monjos, com a cristians; sense distraccions ni negligències.
Per aconseguir aquesta unitat, aquesta simplicitat o puresa de vida; cal intentar abstenir-nos de tots els vicis; utilitzant els mitjans esmentats, això és la pregària, la compunció, la lectura i l’abstinència. El context en què sant Benet esmenta aquests elements, de l’ascetisme que hauríem de practicar sempre, ens mostra que no són pas fins en sí mateixos, sinó mitjans que s’han d’utilitzar per assolir un cor ni dividit ni dispers. Si durant la Quaresma s’utilitzen de manera més intensiva aquestes eines, com si fos un banc de proves, una mica més enllà del que exigeix la Regla per a la resta de l’any, ha de ser sempre una decisió personal, lliure; perquè és quelcom que s’ofereix a Déu i el més important, l’únic que hem d’oferir a Déu és la nostra voluntat, el nostre amor. I aquesta ofrena només es pot fer amb joia; amb la joia de l’esperança pasqual.
Per a sant Benet, tota la vida monàstica tendeix, cap a la joia; ha de ser un desig de plenitud de la vida que només podem rebre de Déu per mitjà de la seva gràcia i per tant no podem exigir-lo, sinó tant sols desitjar-lo, demanar-lo. Desig de plenitud de vida, aspiració a transformar-nos cada cop més en imatge de Crist, i això sols pot créixer en nosaltres en tant que disminueixi el desig de satisfer les nostres pròpies apetències, aquelles que ens allunyen del desig de Déu; passant del nostre egocentrisme al cristocentrisme que ens hauria de guiar sempre. Com escoltàvem ahir en la lectura de les nostres constitucions; la nostra vida monàstica té per finalitat cercar i trobar Déu. I el mitjancer i camí que ens porta cap a Déu Pare és el Crist , que volem seguir, com ensenya l’Evangeli, de manera especial, directament i amb radicalitat (Art. 17). Per això no pot ser en cap cas una recerca de purificació fruit de la vanitat personal. Sant Benet insisteix que qualsevol esforç particular ha de ser un acte realment personal i voluntari, sempre acompanyat d’un discerniment sobre si aquest ens acosta a Déu o bé ens hi allunya, perquè ens acosta a nosaltres mateixos. Aquest discerniment, en el context d’una comunitat, el concreta sant Benet en obtenir el permís de l’abat amb l’objectiu d’ajudar-nos a assolir tota la puresa possible pel nostre cor.
Deia el Papa Benet XVI en la seva penúltima audiència general: «Superar la temptació de sotmetre a Déu a un mateix i als propis interessos, o de posar-lo en un racó, i convertir-se a l’ordre just de prioritats, donar a Déu el primer lloc, és un camí que cada cristià ha de recórrer sempre de nou. “Convertir-se”, una invitació que escoltarem moltes vegades en Quaresma, significa seguir a Jesús de manera que el seu Evangeli sigui guia concreta de la vida; significa deixar que Déu ens transformi, deixar de pensar que som nosaltres els únics constructors de la nostra existència; significa reconèixer que som creatures, que depenem de Déu, del seu amor, i només “perdent” la nostra vida en Ell podem guanyar-la. Això exigeix prendre les nostres decisions a la llum de la Paraula de Déu.»
Que la Paraula de Déu i la seva lectura ens guiïn en aquest camí vers la Pasqua.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)