De la Regla de sant Benet
Capítol 40
1 «Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una altra». 2 Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. 3 Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5 Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, 7 perquè «el vi fa claudicar fins i tot els savis». 8 Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Una de les característiques de la vida monàstica és la regulació de tots els seus aspectes. L’horari, la pregària, el treball, l’estructura de la comunitat, el menjar i la beguda. Tot organitzat perquè no ens calgui centrar-nos en altra cosa que seguir el Crist. Pot semblar una uniformitat excessiva, però sant Benet és ben conscient de la diversitat de la comunitat, que cadascun ha rebut de Déu un do particular, no pas tots els mateixos, i que aquest conjunt es posat al servei de la comunitat i tots junts al servei de Déu. Si algun pot estar-se d’alguna cosa sigui benvingut, si no podem estar-nos-en, febles com som, almenys hem d’actuar amb moderació, amb mesura. En aquest aspecte, tot i no ser pas l’únic, sant Benet demostra un realisme exemplar; sap i diu que seria millor que ens abstinguem del vi, però coneix bé la feblesa humana i prefereix no demanar allò impossible d’acomplir sinó regular-ho per aconseguir una moderació que sigui assumible també pels febles. Uns poden tenir la força suficient per a estar-se’n i per això tindran la seva recompensa, d’altres per la raó de llur treball o de llur feblesa, tot i que el vi no és gens propi de monjos, com que no se’ls pot fer entendre, almenys que en prenguin amb moderació.
En primer lloc d’aquest capítol en podem fer una lectura textual: el vi o l’alcohol han esgarriat, esgarrien i poden esgarriar la vida d’un monjo, com la de tota persona; potser com en d’altres temptacions pot esdevenir un refugi quan ens trobem en dificultats interiors i intentem de fugir-ne; cal ser-ne conscients.
Una segona lectura ens torna a centrar sobre la diversitat dels qui formem la comunitat, uns en volen més, d’altres menys, uns voldrien una vida comunitària més així i d’altres més aixà, i potser a la fi la que portem no és del gust de tots.
De nou sant Benet ens adverteix, tantes vegades ho fa al llarg de la Regla, bon coneixedor del nostre principal mal, que sobretot no murmurem, per damunt de tot que ens abstinguem de murmurar. I certament no ens en podem estar perquè veiem les coses cadascú de la nostra particular manera i voldríem que tots els altres ho fessin tot tal com nosaltres volem. Ens costa d’acceptar la diversitat, de ser conscients de les nostres febleses o de donar gràcies perquè en algun terreny no en tenim. Sempre hem d’avançar i millorar la nostra vida personal de monjos i la comunitària, però partint de les nostres pròpies febleses que poden ser físiques com l’abús del vi o del menjar, o morals, o de jutjar constantment a tots i a tot amb l’arma de la murmuració.
Actuar sempre amb moderació ens aconsella i demana sant Benet, en tota circumstància. Aquesta setmana, el terrorisme de caire integrista musulmà ha sacsejat el nostre país, podríem dir que ben bé el cor del nostre país. Desgraciadament les nostres terres no desconeixen la violència terrorista, no fa tants anys la colpí, tot i que amb una altra arrel, de manera violenta i indiscriminada i el record dels morts que va deixar encara resta entre nosaltres. Sigui quin sigui el seu origen sempre és injustificat i va contra tot allò que significa la voluntat de Déu, sigui quina sigui la religió sota la qual es justifiqui.
Què fer davant d’aquesta violència sense raó, què ens pertoca de fer a nosaltres? En primer lloc, com en tot, reaccionar amb mesura; abans que res intensificar la nostra pregària per fer-nos més propers a les víctimes i llurs famílies; tota víctima d’aquesta violència és sempre innocent, tant més quan es tracta de famílies que gaudint del lleure veuen truncada per sempre la seva vida. Pregar també pels seus assassins, perquè el Senyor els mogui el cor per entendre que Déu mai no vol la violència, que mai aquesta es pot justificar en nom de Déu.
Pensem que també nosaltres, cristians, en altres temps, que ara semblen molt llunyans, vàrem acudir a mètodes violents per intentar fer un bé, almenys segur que així ho pensaven qui impulsaven els actes. Estàvem ben equivocats com ho estan ara els qui seguint determinats sectors d’altres religions practiquen la violència; per això precisament preguem per ells perquè entenguin que Déu és amor, mai és odi.
Tinguem també present, sense que això ens hagi d’obsessionar, que en països uns veïns i altres més llunyans, aquest tipus de violència ha actuat de forma directa contra ministres, fidels i temples de l’Església. També al segle XXI l’Església dona màrtirs, hi ha cristians que donen la seva vida pel simple fet de ser-ho. Pensem-hi per si, Déu no ho vulgui, un dia ens arribés a colpir aquesta violència de forma directa; com ho afrontaríem, tot i que la reacció humana sigui sempre imprevisible.
Finalment, però no en darrer lloc, pensem que tot terrorisme té com a primer objectiu alterar la nostra vida diària amb la por. El millor que podem fer doncs és no alterar-la, que no ens la condicioni ni canviï en excés. Posem aquests dies en primer terme de la nostra pregària i de la nostra reflexió davant de Déu aquests fets; pensant que, al cap i a la fi, uns i altres són víctimes de l’odi; uns innocentment, els qui un dia surten de casa per passar uns dies de lleure amb la família o els amics, per anar a un concert, per passejar per una ciutat o per assistir a una celebració eucarística.
Preguem també pels qui estan obcecats i no entenen bé què els demana realment Déu i la seva religió, que no és pas en absolut el que estan fent. Encomanem-los tots en la nostra pregària i mantinguem la serenitat i el ritme de la nostra vida tenint sempre presents les necessitats de tot el món i en especial les de les víctimes i llurs famílies.
diumenge, 20 d’agost del 2017
diumenge, 13 d’agost del 2017
SI ELS MONJOS HAN DE TENIR RES DE PROPI
De la Regla de sant Benet
Capítol 33
1 Sobretot cal que aquest vici sigui extirpat de soca-rel del monestir: 2 que ningú no gosi donar o rebre res sense permís de l’abat, 3 ni tenir cap cosa com a pròpia, absolutament res, ni un còdex, ni tauletes, ni estil, res absolutament, 4 com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, 5 sinó que, totes les coses necessàries, les han d’esperar del pare del monestir; i que no els sigui lícit de tenir res que l’abat no els ho hagi donat o permès. 6 «Que tot sigui comú a tots», tal com està escrit, i que «ningú no digui ni tingui res com a seu».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet dedica dos capítols a preguntar-se: «Si els monjos han de tenir res de propi?» i «Si han de rebre tots igual les coses necessàries?». La resposta a la primera pregunta és negativa i a la segona és positiva. Fàcilment veiem la relació del text de sant Benet respecte als textos de Cassià, sant Agustí i la Regla del Mestre. Però és encara més important el context evangèlic i patrístic.
En els dos capítols anteriors, igual que en els capítols següents, sant Benet aborda diversos aspectes de la gestió dels béns materials dins de la comunitat. Aquí ens parla de l’actitud espiritual, sobre l’exclusió de la propietat privada com a fonamental en l’espiritualitat monàstica; no parla de pobresa, no empra la paraula, parla de possessió com a vici, i de necessitat. La paraula clau tant en aquest capítol com en el següent és el verb tenir. Els monjos no hem de tenir sinó el que es distribueix a tots, allò que ens cal, que necessitem.
L’esperit de la Regla, com el de totes les regles monàstiques en relació als béns materials s’han de llegir tenint present l’Evangeli. Hi ha, la primera benaurança que ens parla dels pobres i la recomanació de Jesús de no acumular tresors a la terra, com també la de no preocupar-nos pel futur. Ben directa és la crida al jove ric a vendre totes les seves possessions seguint allò que varen fer els deixebles que deixant tots els seus béns i els del seus pares, varen seguir Jesús. En el context de la vida monàstica, és evident que hi ha una referència fonamental a la comunitat primitiva de Jerusalem, que ho tenia tot en comú, tal com es descriu en el capítol quart del llibre dels Fets dels Apòstols.
De fet la pobresa personal del monjo la planteja sant Benet amb més radicalitat que la de l’ermità que té la seva ermita, una encara que petita porció de terreny amb algunes eines de treball, roba o una mica de menjar. En la tradició monàstica tenir-ho tot en comú és vist com una forma important d’alliberar la ment de preocupacions temporals i de permetre al monjo seguir Crist pobre amb un cor pobre. Sant Benet parla de la propietat com d’un vici que cal extirpar radicalment del monestir, per tant ningú s’ha de prendre la llibertat de donar o rebre res sense ordre de l’abat, ni tenir res propi, absolutament res. Ni tan sols ens és permès de disposar del nostre propi cos o de la nostra voluntat.
Tot comú a tots, com diu l’Escriptura, sense pretendre que alguna cosa sigui considerada nostra; perquè fins i tot l’acte de donar quelcom a un germà amb el pretext de la caritat, per descomptat, pot ser un exercici de propietat, de poder sobre allò que es dóna. Aquest capítol de la Regla només es pot entendre en el context d’una vida autènticament monàstica. Recordem que sant Benet, en la seva definició del que és un monjo, parla com a primera característica d’aquell que viu en comunitat. Ens diu que el monjo ha d’esperar allò que necessita; no es limita a esmentar l’abat, sinó que ens diu que té l’obligació de proporcionar a tots els monjos allò que necessiten; per al monjo rebre-ho és una expectativa, no pas un dret. Avui cal evidentment modificar la llista d’objectes dels que sant Benet parla, i esmentar ordinadors, telèfons mòbils, iPods, etc. Pel que fa a tots aquests objectes, el que és important és usar-los com a instruments de treball al servei de la comunitat, no com a aparells per a l’entreteniment, per servir cap caprici personal, o simplement per satisfer el nostre desig de posseir.
Ens cal valorar les motivacions del que ens és necessari i mantenir un autocontrol sobre la nostra temptació al consumisme. No és pas fàcil, la nostra societat fa de la necessitat virtut, crear necessitat de coses que realment no ho són pas és l’objectiu per exemple de la publicitat. No és pas fàcil afrontar-ho això avui des del monestir potser quan ja hi hem entrat contaminats per aquesta espiral de crear i satisfer necessitats que no ho són pas; o tot i estar al monestir, hem vist com n’és de fàcil caure-hi. Crear-nos necessitats té a més els seus riscos colaterals. Ens pot portar segons la responsabilitat que tinguem al monestir a cercar recursos econòmics per satisfer-les, evidentment recursos no pas lícits. També ens pot empènyer a demanar a persones amigues de satisfer aquestes suposades necessitats, creant-nos una dependència amb algú de fora de la comunitat que mai no és bona; d’una banda passem a dependre d’altri i potser a la curta o a la llarga a pagar-ne el peatge; de l’altra el més habitual és que qui ens proporciona quelcom des de fora de la comunitat acabi per sinó menysprear la nostra vida si per tenir-ne una visió poc positiva.
El caprici, la necessitat que no és tal, és perillosa sempre i per a tothom, però molt més per a nosaltres monjos. L’afany de posseir és un risc que ens sotja a cada instant; també nosaltres podem caure en la temptació de tenir el darrer model de mòbil, de fer-nos nostres una dependència, unes eines, o de dependre fins a la nit d’una connexió a internet. Alguns monestirs han hagut d’establir, durant el gran silenci de Completes a Laudes, un gran silenci també a nivell de la xarxa; sempre és millor confiar abans d’arribar a aquest tipus de mesures, en l’autocontrol personal. Però de fet l’habitud de disposar d’un servei ens acaba fent-nos en certa manera dependents i si per qualsevol home o dona això no és bo molt menys encara per a un monjo. Viure la vida monàstica enmig d’una societat de consum pot esdevenir cada cop més difícil. Ens cal no caure en el a cor què vols, cor què desitges; aquesta seria una de les relectures d’aquest capítol avui; contenció, valorar si necessitem o si tant sols desitgem objectes o mitjans, no caure en el consumisme, en el caprici. Sant Benet no parla pas que el monjo passi necessitat, sinó de que tenint allò que li cal no desitgi allò que no li és necessari. Ni donar, ni rebre, ni tenir cap cosa com a pròpia, com uns homes a qui no ens és lícit de fer el que volem, ni del nostre propi cos ni de la nostra voluntat, allò necessari esperar-ho, no tenir res que no ens ho hagin donat o permès; no tenir res com a nostre, sinó tot en comú.
No ens parla Sant Benet d’un ideal en el qual tots tinguin les mateixes coses, predica un igualitarisme asimètric. Sant Benet es col•loca del costat dels febles i vol que se’ls atengui, i així el que necessiti menys, doni gràcies a Déu i no s’entristeixi i el que necessita més, humiliï’s, però ningú ha de caure en la temptació de comparar-se als altres i jutjar-los per la seva pròpia necessitat. D’aquesta forma Sant Benet vol no tant sols destacar la virtut de la pobresa, sinó també condemnar el pecat de l’enveja i la murmuració. Davant aquests mals cal oposar la virtut de la caritat, no donant a tots el mateix sinó a cadascun el seu, és a dir el que realment necessitem, que no vol dir pas allò que desitgem. Escriu l’abat Cassià Maria Just que «els monjos elegim lliurament la dependència total de la comunitat. Però cal que sigui una dependència lleial, d’homes madurs, convençuts. No pas una dependència suportada a contracor, amb evasions i trampes: una dependència viscuda així seria infantilitzant i no ajudaria pas a créixer.»
Capítol 33
1 Sobretot cal que aquest vici sigui extirpat de soca-rel del monestir: 2 que ningú no gosi donar o rebre res sense permís de l’abat, 3 ni tenir cap cosa com a pròpia, absolutament res, ni un còdex, ni tauletes, ni estil, res absolutament, 4 com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, 5 sinó que, totes les coses necessàries, les han d’esperar del pare del monestir; i que no els sigui lícit de tenir res que l’abat no els ho hagi donat o permès. 6 «Que tot sigui comú a tots», tal com està escrit, i que «ningú no digui ni tingui res com a seu».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet dedica dos capítols a preguntar-se: «Si els monjos han de tenir res de propi?» i «Si han de rebre tots igual les coses necessàries?». La resposta a la primera pregunta és negativa i a la segona és positiva. Fàcilment veiem la relació del text de sant Benet respecte als textos de Cassià, sant Agustí i la Regla del Mestre. Però és encara més important el context evangèlic i patrístic.
En els dos capítols anteriors, igual que en els capítols següents, sant Benet aborda diversos aspectes de la gestió dels béns materials dins de la comunitat. Aquí ens parla de l’actitud espiritual, sobre l’exclusió de la propietat privada com a fonamental en l’espiritualitat monàstica; no parla de pobresa, no empra la paraula, parla de possessió com a vici, i de necessitat. La paraula clau tant en aquest capítol com en el següent és el verb tenir. Els monjos no hem de tenir sinó el que es distribueix a tots, allò que ens cal, que necessitem.
L’esperit de la Regla, com el de totes les regles monàstiques en relació als béns materials s’han de llegir tenint present l’Evangeli. Hi ha, la primera benaurança que ens parla dels pobres i la recomanació de Jesús de no acumular tresors a la terra, com també la de no preocupar-nos pel futur. Ben directa és la crida al jove ric a vendre totes les seves possessions seguint allò que varen fer els deixebles que deixant tots els seus béns i els del seus pares, varen seguir Jesús. En el context de la vida monàstica, és evident que hi ha una referència fonamental a la comunitat primitiva de Jerusalem, que ho tenia tot en comú, tal com es descriu en el capítol quart del llibre dels Fets dels Apòstols.
De fet la pobresa personal del monjo la planteja sant Benet amb més radicalitat que la de l’ermità que té la seva ermita, una encara que petita porció de terreny amb algunes eines de treball, roba o una mica de menjar. En la tradició monàstica tenir-ho tot en comú és vist com una forma important d’alliberar la ment de preocupacions temporals i de permetre al monjo seguir Crist pobre amb un cor pobre. Sant Benet parla de la propietat com d’un vici que cal extirpar radicalment del monestir, per tant ningú s’ha de prendre la llibertat de donar o rebre res sense ordre de l’abat, ni tenir res propi, absolutament res. Ni tan sols ens és permès de disposar del nostre propi cos o de la nostra voluntat.
Tot comú a tots, com diu l’Escriptura, sense pretendre que alguna cosa sigui considerada nostra; perquè fins i tot l’acte de donar quelcom a un germà amb el pretext de la caritat, per descomptat, pot ser un exercici de propietat, de poder sobre allò que es dóna. Aquest capítol de la Regla només es pot entendre en el context d’una vida autènticament monàstica. Recordem que sant Benet, en la seva definició del que és un monjo, parla com a primera característica d’aquell que viu en comunitat. Ens diu que el monjo ha d’esperar allò que necessita; no es limita a esmentar l’abat, sinó que ens diu que té l’obligació de proporcionar a tots els monjos allò que necessiten; per al monjo rebre-ho és una expectativa, no pas un dret. Avui cal evidentment modificar la llista d’objectes dels que sant Benet parla, i esmentar ordinadors, telèfons mòbils, iPods, etc. Pel que fa a tots aquests objectes, el que és important és usar-los com a instruments de treball al servei de la comunitat, no com a aparells per a l’entreteniment, per servir cap caprici personal, o simplement per satisfer el nostre desig de posseir.
Ens cal valorar les motivacions del que ens és necessari i mantenir un autocontrol sobre la nostra temptació al consumisme. No és pas fàcil, la nostra societat fa de la necessitat virtut, crear necessitat de coses que realment no ho són pas és l’objectiu per exemple de la publicitat. No és pas fàcil afrontar-ho això avui des del monestir potser quan ja hi hem entrat contaminats per aquesta espiral de crear i satisfer necessitats que no ho són pas; o tot i estar al monestir, hem vist com n’és de fàcil caure-hi. Crear-nos necessitats té a més els seus riscos colaterals. Ens pot portar segons la responsabilitat que tinguem al monestir a cercar recursos econòmics per satisfer-les, evidentment recursos no pas lícits. També ens pot empènyer a demanar a persones amigues de satisfer aquestes suposades necessitats, creant-nos una dependència amb algú de fora de la comunitat que mai no és bona; d’una banda passem a dependre d’altri i potser a la curta o a la llarga a pagar-ne el peatge; de l’altra el més habitual és que qui ens proporciona quelcom des de fora de la comunitat acabi per sinó menysprear la nostra vida si per tenir-ne una visió poc positiva.
El caprici, la necessitat que no és tal, és perillosa sempre i per a tothom, però molt més per a nosaltres monjos. L’afany de posseir és un risc que ens sotja a cada instant; també nosaltres podem caure en la temptació de tenir el darrer model de mòbil, de fer-nos nostres una dependència, unes eines, o de dependre fins a la nit d’una connexió a internet. Alguns monestirs han hagut d’establir, durant el gran silenci de Completes a Laudes, un gran silenci també a nivell de la xarxa; sempre és millor confiar abans d’arribar a aquest tipus de mesures, en l’autocontrol personal. Però de fet l’habitud de disposar d’un servei ens acaba fent-nos en certa manera dependents i si per qualsevol home o dona això no és bo molt menys encara per a un monjo. Viure la vida monàstica enmig d’una societat de consum pot esdevenir cada cop més difícil. Ens cal no caure en el a cor què vols, cor què desitges; aquesta seria una de les relectures d’aquest capítol avui; contenció, valorar si necessitem o si tant sols desitgem objectes o mitjans, no caure en el consumisme, en el caprici. Sant Benet no parla pas que el monjo passi necessitat, sinó de que tenint allò que li cal no desitgi allò que no li és necessari. Ni donar, ni rebre, ni tenir cap cosa com a pròpia, com uns homes a qui no ens és lícit de fer el que volem, ni del nostre propi cos ni de la nostra voluntat, allò necessari esperar-ho, no tenir res que no ens ho hagin donat o permès; no tenir res com a nostre, sinó tot en comú.
No ens parla Sant Benet d’un ideal en el qual tots tinguin les mateixes coses, predica un igualitarisme asimètric. Sant Benet es col•loca del costat dels febles i vol que se’ls atengui, i així el que necessiti menys, doni gràcies a Déu i no s’entristeixi i el que necessita més, humiliï’s, però ningú ha de caure en la temptació de comparar-se als altres i jutjar-los per la seva pròpia necessitat. D’aquesta forma Sant Benet vol no tant sols destacar la virtut de la pobresa, sinó també condemnar el pecat de l’enveja i la murmuració. Davant aquests mals cal oposar la virtut de la caritat, no donant a tots el mateix sinó a cadascun el seu, és a dir el que realment necessitem, que no vol dir pas allò que desitgem. Escriu l’abat Cassià Maria Just que «els monjos elegim lliurament la dependència total de la comunitat. Però cal que sigui una dependència lleial, d’homes madurs, convençuts. No pas una dependència suportada a contracor, amb evasions i trampes: una dependència viscuda així seria infantilitzant i no ajudaria pas a créixer.»
diumenge, 6 d’agost del 2017
ELS QUI SENSE PERMÍS S’AJUNTEN ALS EXCOMUNICATS
De la Regla de sant Benet
Capítol 26
1 Si algun germà, sense ordre de l’abat, s’atreveix a ajuntar-se, de la manera que sigui, a un germà excomunicat, o a parlar amb ell, o a passar-li algun encàrrec, 2 que el castiguin amb una excomunió semblant.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Els capítols XXIII-XXX de la Regla s’anomenen el codi penal. El paral•lelisme amb la paràbola del fill pròdig és destacat per molts comentaristes. Un Pare bo que no ve a la nostra recerca com a fills perduts sinó que ens espera a l’aguait que ens adonem del nostre error, de la nostra falta i tornem penedits a la casa del Pare. Una falta, la del fill pròdig, que afecta tota la família, com les nostres afecten tota la comunitat, que és com un cos i quan un membre està malalt repercuteix en tots els altres; per sant Benet cal anar a més amb compte que aquest membre malalt no encomani la seva malaltia als altres; perquè com escriu l’abadessa Montserrat Viñas, el pecat té sempre una dimensió social, afecta a tots; d’aquí el consell de sant Benet de no ajuntar-se ni de paraula ni d’obra al germà excomunicat.
L’objectiu de sant Benet és crear una consciència de penediment perquè si ens entestem a mantenir-nos en l’error, si creiem que tot allò irregular que fem ho fem en raó d’una causa justa anem errats, ens allunyen de Déu. El Pare sempre ens espera, però cal que ens adonem del nostre error i que penedits anem al seu encontre. Pertanyem a una comunitat, no podem cercar el consol en relacions personals alienes al monestir, hem triat de viure en comunitat i o bé l’acceptem o bé la deixem. Sant Benet planteja l’excomunió, la separació de la comunitat, com una ocasió per la humilitat i el penediment; perquè si ens separem dels qui estimem és oportunitat de penediment, si en canvi ho fem dels qui no estimem ho és de desesperació i altivesa, tot i que ens pugui semblar ocasió d’alleujament, escriu també l’abadessa Montserrat Viñas.
Per sant Benet en alguna ocasió cal fer-nos patir per adonar-nos-en que hem obrat malament, perquè l’excomunió actuï com un revulsiu que ens porti al penediment, a la conversió. L’excomunió, l’apartament, l’ostracisme és un mal, que es pot produir quan hem culminat la nostra desafecció, certament, però al cap i a la fi ho és també per tota la comunitat que veu com un dels seus membres, que és el que som, no ho oblidem, restem lluny de la casa del Pare sense adonar-nos-en que ens esperen, que sols ens cal aixecar-nos, tornar a casa i trucar a la porta i aleshores ens obriran i rebrem el perdó.
Les faltes que ens excomuniquen i que sant Benet considera les més greus són la desobediència, l’orgull, la murmuració i el menyspreu; totes contràries a la llei evangèlica que ens hem obligat a seguir, totes destructores del sentit de la pròpia comunitat i en totes hi caiem. La Regla insisteix un cop i un altre a posar-nos en alerta per no caure-hi, o almenys quan succeeix adornar-nos-en i posar voluntat per sortir-nos-en. Avui el concepte d’excomunió ens sona estrany, dur, en certa manera desfasat, propi d’altres temps, per tant llegint la Regla hem de posar avui l’accent en tot allò que ens aparta de la comunió. Si ens anem separant de la comunitat, acabarem vivim al marge i aconseguirem que la comunitat també ens tingui al marge, no per càstig, sinó com a conseqüència de la nostra actitud, de la nostra automarginació, de la nostra desafecció, deixant-nos per inútils. Ens cal vigilar per no caure en l’aïllament, creant-nos el nostre espai, el nostre món marginal, fent el que toca i res més, i a vegades fer el que toca ja seria un guany perquè ni això fem. És l’actitud del «ja s’ho faran», del «a mi que m’expliquen a aquestes alçades», del «ja estic desenganyat de tot», del «a mi que em deixin tranquil», del «tots són uns falsos», del «jo sols rebo sempre en aquesta vida i en aquesta casa» i tantes altres frases fetes.
Durant el Sínode de l’Orde va sortir, de fet era un dels punts que es plantejaven, el tema de la visió excessivament pessimista, negativa, destructora de la vida comunitària en què tots podem caure i que acaba rovellant tota la comunitat. Caure si, però no deixar-nos-hi enfangar in aeternum perquè a la fi ja no podrem viure d’altra manera que lamentant-nos a tota hora, de tothom i per tot. Consentir el dol, ens diu Enzo Bianchi, però per tornar a les fonts, per recuperar la il•lusió de la nostra vocació. Escriu Joan Chittister que el que no sabem controlar ho hem de saber refrenar abans no sigui massa tard, que el que hi ha de tort en nosaltres ho hem de saber redreçar nosaltres mateixos. També ens cal no ser com el germà gran de la paràbola, judicant amb lleugeresa, murmurant si a voltes ens sembla que no es castiga o es renya com seria del nostre gust impartint la justícia que volem pels altres, sobretot pels altres està clar. Perquè quan ens toca no ens ve de gust, per exemple que ens treguin una tasca concreta perquè al cap i a la fi s’han adonat que no és que la féssim a desgana sinó que la fèiem malament, al nostre caprici, perjudicant els altres. I això tampoc no és plat de gust per la comunitat en el seu conjunt, perquè significa que l’hem decebut, potser perquè de tant de sentir-nos bé en la crítica hem acabat per no poder abandonar-la, perquè ha esdevingut l’únic sentit de la nostra vida, en som esclaus.
Potser avui he recorregut més que mai als comentaris de dues abadesses perquè en aquest aspecte manifesten una sensibilitat més fina tot i que no defugen la feixuguesa i risc del problema. Excomunicats per qui? Ens podem preguntar, com elles. Per nosaltres mateixos, ni més ni menys i és ben trist, responen en els seus comentaris a aquest capítol. El Pare ens espera a tots amb els braços oberts, surt cada vespre al turó a veure si ja ens hem adonat de la nostra falta, dels nostres mancaments; però sovint ens entestem a restar pasturant porcs i ens queixem perquè no és el Pare qui s’aixeca i ve a demanar-nos perdó a nosaltres, potser per haver-nos donat la meitat de l’herència i haver deixat que ens la malgastem i esperem que vingui i ens ho digui amb les paraules que hem imaginat; i no ve, sols espera i això ens sorprèn.
En un primer moment, tot just fallem en l’observança, com el fill pròdig abandonà la casa paterna, potser durant alguns mesos, tot ens va bé, creiem que és bonic haver aconseguit finalment la nostra vida, ens sentim feliços, fins i tot més llestos que ningú; com el fill pròdig dilapidant la seva meitat de l’herència. Però després, a poc a poc, acabem sentint l’avorriment, com el fill pròdig la gana, perquè al cap i a la fi no som feliços envoltats sempre del mateix buit. I al final ens queda una absència cada vegada més inquietant; percebem cada vegada amb major intensitat que aquesta vida que hem triat allunyant-nos de la que hem de portar, no és pas la vida; més encara, ens adonem que, continuant vivint d’aquesta manera, la vertadera vida s’allunya cada vegada més de nosaltres. Veiem que tot ens resulta buit perquè esdevenim esclaus de fer i pensar les mateixes coses i potser fins i tot, Déu no ho vulgui, sempre en negatiu. També aleshores ens diu sant Benet, tenim l’oportunitat de començar a recapacitar i de preguntar-nos si aquesta és realment la vida que volem portar fins a la fi dels nostres dies, sinó seria potser millor viure de nou, encara que fos d’una minsa manera, pels altres, contribuint a la construcció del món, al creixement de la comunitat humana; i no acabant odiant l’abat, sigui qui sigui, els germans, siguin quins siguin, el món, sigui com sigui, i al cap i a la fi a nosaltres mateixos, considerant-nos ovelles camí de l’escorxador. Sempre hi som a temps, sempre hi ha per a nosaltres un nou camí, un camí interior.
Reflexionant i començant a veure que som molt més lliures contribuint a la construcció de la comunitat, de l’Església, redescobrint el projecte que Déu té per a nosaltres, que no pas romanent en la nostra fosca realitat. Però cal el nostre esforç, la nostra voluntat, cal que reflexionem, que ens aixequem de la nostra postració i ens posem en camí cap al Pare. Comentava el papa Benet sobre la paràbola del fill pròdig: «aquesta paràbola ens ajuda a comprendre qui és l’home: no és una “mònada”, una entitat aïllada que viu només per si mateixa i ha de tenir la vida només per si mateixa. Al contrari, vivim amb els altres, hem estat creats juntament amb els altres, i només estant amb els altres, lliurant-nos als altres, trobem la vida. L’home és una criatura en la qual Déu ha imprès la seva imatge, una criatura que és atreta a l’horitzó de la seva gràcia, però també és una criatura fràgil, exposada al mal; tot i que també és capaç de fer el bé. L’home és una persona lliure. Hem de comprendre el que és la llibertat i el que és només aparença de llibertat. Podríem dir que la llibertat és un trampolí per llançar-nos al mar infinit de la bondat divina, però pot transformar-se també en un pla inclinat pel qual llisquem cap a l’abisme del pecat i del mal, perdent així també la llibertat i la nostra dignitat.» (Homilia 18 de març de 2007 al Centre penitenciari per a menors de Casal del Marmo).
Nosaltres, creats lliures, triem el bé o el mal, la falsa o la vertadera llibertat. A la fi d’aquesta vida, ens diu l’apòstol: «tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida» (2Co 5,10). Aleshores el Senyor que ens vol per a Ell fent el bé, ens diu, com escriu el Deuteronomi, «et proposo d’escollir entre la vida i la mort, entre la benedicció i la maledicció. Tu escull la vida i viuràs.»
Capítol 26
1 Si algun germà, sense ordre de l’abat, s’atreveix a ajuntar-se, de la manera que sigui, a un germà excomunicat, o a parlar amb ell, o a passar-li algun encàrrec, 2 que el castiguin amb una excomunió semblant.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Els capítols XXIII-XXX de la Regla s’anomenen el codi penal. El paral•lelisme amb la paràbola del fill pròdig és destacat per molts comentaristes. Un Pare bo que no ve a la nostra recerca com a fills perduts sinó que ens espera a l’aguait que ens adonem del nostre error, de la nostra falta i tornem penedits a la casa del Pare. Una falta, la del fill pròdig, que afecta tota la família, com les nostres afecten tota la comunitat, que és com un cos i quan un membre està malalt repercuteix en tots els altres; per sant Benet cal anar a més amb compte que aquest membre malalt no encomani la seva malaltia als altres; perquè com escriu l’abadessa Montserrat Viñas, el pecat té sempre una dimensió social, afecta a tots; d’aquí el consell de sant Benet de no ajuntar-se ni de paraula ni d’obra al germà excomunicat.
L’objectiu de sant Benet és crear una consciència de penediment perquè si ens entestem a mantenir-nos en l’error, si creiem que tot allò irregular que fem ho fem en raó d’una causa justa anem errats, ens allunyen de Déu. El Pare sempre ens espera, però cal que ens adonem del nostre error i que penedits anem al seu encontre. Pertanyem a una comunitat, no podem cercar el consol en relacions personals alienes al monestir, hem triat de viure en comunitat i o bé l’acceptem o bé la deixem. Sant Benet planteja l’excomunió, la separació de la comunitat, com una ocasió per la humilitat i el penediment; perquè si ens separem dels qui estimem és oportunitat de penediment, si en canvi ho fem dels qui no estimem ho és de desesperació i altivesa, tot i que ens pugui semblar ocasió d’alleujament, escriu també l’abadessa Montserrat Viñas.
Per sant Benet en alguna ocasió cal fer-nos patir per adonar-nos-en que hem obrat malament, perquè l’excomunió actuï com un revulsiu que ens porti al penediment, a la conversió. L’excomunió, l’apartament, l’ostracisme és un mal, que es pot produir quan hem culminat la nostra desafecció, certament, però al cap i a la fi ho és també per tota la comunitat que veu com un dels seus membres, que és el que som, no ho oblidem, restem lluny de la casa del Pare sense adonar-nos-en que ens esperen, que sols ens cal aixecar-nos, tornar a casa i trucar a la porta i aleshores ens obriran i rebrem el perdó.
Les faltes que ens excomuniquen i que sant Benet considera les més greus són la desobediència, l’orgull, la murmuració i el menyspreu; totes contràries a la llei evangèlica que ens hem obligat a seguir, totes destructores del sentit de la pròpia comunitat i en totes hi caiem. La Regla insisteix un cop i un altre a posar-nos en alerta per no caure-hi, o almenys quan succeeix adornar-nos-en i posar voluntat per sortir-nos-en. Avui el concepte d’excomunió ens sona estrany, dur, en certa manera desfasat, propi d’altres temps, per tant llegint la Regla hem de posar avui l’accent en tot allò que ens aparta de la comunió. Si ens anem separant de la comunitat, acabarem vivim al marge i aconseguirem que la comunitat també ens tingui al marge, no per càstig, sinó com a conseqüència de la nostra actitud, de la nostra automarginació, de la nostra desafecció, deixant-nos per inútils. Ens cal vigilar per no caure en l’aïllament, creant-nos el nostre espai, el nostre món marginal, fent el que toca i res més, i a vegades fer el que toca ja seria un guany perquè ni això fem. És l’actitud del «ja s’ho faran», del «a mi que m’expliquen a aquestes alçades», del «ja estic desenganyat de tot», del «a mi que em deixin tranquil», del «tots són uns falsos», del «jo sols rebo sempre en aquesta vida i en aquesta casa» i tantes altres frases fetes.
Durant el Sínode de l’Orde va sortir, de fet era un dels punts que es plantejaven, el tema de la visió excessivament pessimista, negativa, destructora de la vida comunitària en què tots podem caure i que acaba rovellant tota la comunitat. Caure si, però no deixar-nos-hi enfangar in aeternum perquè a la fi ja no podrem viure d’altra manera que lamentant-nos a tota hora, de tothom i per tot. Consentir el dol, ens diu Enzo Bianchi, però per tornar a les fonts, per recuperar la il•lusió de la nostra vocació. Escriu Joan Chittister que el que no sabem controlar ho hem de saber refrenar abans no sigui massa tard, que el que hi ha de tort en nosaltres ho hem de saber redreçar nosaltres mateixos. També ens cal no ser com el germà gran de la paràbola, judicant amb lleugeresa, murmurant si a voltes ens sembla que no es castiga o es renya com seria del nostre gust impartint la justícia que volem pels altres, sobretot pels altres està clar. Perquè quan ens toca no ens ve de gust, per exemple que ens treguin una tasca concreta perquè al cap i a la fi s’han adonat que no és que la féssim a desgana sinó que la fèiem malament, al nostre caprici, perjudicant els altres. I això tampoc no és plat de gust per la comunitat en el seu conjunt, perquè significa que l’hem decebut, potser perquè de tant de sentir-nos bé en la crítica hem acabat per no poder abandonar-la, perquè ha esdevingut l’únic sentit de la nostra vida, en som esclaus.
Potser avui he recorregut més que mai als comentaris de dues abadesses perquè en aquest aspecte manifesten una sensibilitat més fina tot i que no defugen la feixuguesa i risc del problema. Excomunicats per qui? Ens podem preguntar, com elles. Per nosaltres mateixos, ni més ni menys i és ben trist, responen en els seus comentaris a aquest capítol. El Pare ens espera a tots amb els braços oberts, surt cada vespre al turó a veure si ja ens hem adonat de la nostra falta, dels nostres mancaments; però sovint ens entestem a restar pasturant porcs i ens queixem perquè no és el Pare qui s’aixeca i ve a demanar-nos perdó a nosaltres, potser per haver-nos donat la meitat de l’herència i haver deixat que ens la malgastem i esperem que vingui i ens ho digui amb les paraules que hem imaginat; i no ve, sols espera i això ens sorprèn.
En un primer moment, tot just fallem en l’observança, com el fill pròdig abandonà la casa paterna, potser durant alguns mesos, tot ens va bé, creiem que és bonic haver aconseguit finalment la nostra vida, ens sentim feliços, fins i tot més llestos que ningú; com el fill pròdig dilapidant la seva meitat de l’herència. Però després, a poc a poc, acabem sentint l’avorriment, com el fill pròdig la gana, perquè al cap i a la fi no som feliços envoltats sempre del mateix buit. I al final ens queda una absència cada vegada més inquietant; percebem cada vegada amb major intensitat que aquesta vida que hem triat allunyant-nos de la que hem de portar, no és pas la vida; més encara, ens adonem que, continuant vivint d’aquesta manera, la vertadera vida s’allunya cada vegada més de nosaltres. Veiem que tot ens resulta buit perquè esdevenim esclaus de fer i pensar les mateixes coses i potser fins i tot, Déu no ho vulgui, sempre en negatiu. També aleshores ens diu sant Benet, tenim l’oportunitat de començar a recapacitar i de preguntar-nos si aquesta és realment la vida que volem portar fins a la fi dels nostres dies, sinó seria potser millor viure de nou, encara que fos d’una minsa manera, pels altres, contribuint a la construcció del món, al creixement de la comunitat humana; i no acabant odiant l’abat, sigui qui sigui, els germans, siguin quins siguin, el món, sigui com sigui, i al cap i a la fi a nosaltres mateixos, considerant-nos ovelles camí de l’escorxador. Sempre hi som a temps, sempre hi ha per a nosaltres un nou camí, un camí interior.
Reflexionant i començant a veure que som molt més lliures contribuint a la construcció de la comunitat, de l’Església, redescobrint el projecte que Déu té per a nosaltres, que no pas romanent en la nostra fosca realitat. Però cal el nostre esforç, la nostra voluntat, cal que reflexionem, que ens aixequem de la nostra postració i ens posem en camí cap al Pare. Comentava el papa Benet sobre la paràbola del fill pròdig: «aquesta paràbola ens ajuda a comprendre qui és l’home: no és una “mònada”, una entitat aïllada que viu només per si mateixa i ha de tenir la vida només per si mateixa. Al contrari, vivim amb els altres, hem estat creats juntament amb els altres, i només estant amb els altres, lliurant-nos als altres, trobem la vida. L’home és una criatura en la qual Déu ha imprès la seva imatge, una criatura que és atreta a l’horitzó de la seva gràcia, però també és una criatura fràgil, exposada al mal; tot i que també és capaç de fer el bé. L’home és una persona lliure. Hem de comprendre el que és la llibertat i el que és només aparença de llibertat. Podríem dir que la llibertat és un trampolí per llançar-nos al mar infinit de la bondat divina, però pot transformar-se també en un pla inclinat pel qual llisquem cap a l’abisme del pecat i del mal, perdent així també la llibertat i la nostra dignitat.» (Homilia 18 de març de 2007 al Centre penitenciari per a menors de Casal del Marmo).
Nosaltres, creats lliures, triem el bé o el mal, la falsa o la vertadera llibertat. A la fi d’aquesta vida, ens diu l’apòstol: «tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida» (2Co 5,10). Aleshores el Senyor que ens vol per a Ell fent el bé, ens diu, com escriu el Deuteronomi, «et proposo d’escollir entre la vida i la mort, entre la benedicció i la maledicció. Tu escull la vida i viuràs.»
diumenge, 30 de juliol del 2017
L’ACTITUD EN LA SALMÒDIA
De la Regla de sant Benet
Capítol 19
1 Creiem que Déu és present a tot arreu i que «els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents»; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò que diu el profeta: «Serviu el Senyor amb temor»; 4 i encara: «Salmegeu amb gust»; 5 i: «En presència dels àngels us cantaré salms». 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 30 juliol 2017
Viure sota la mirada de Déu, creure’s sempre sota l’esguard de Déu. Ja ens ho ha dit sant Benet en el capítol 7, hem de sentir-nos sempre en presència de Déu: «el primer graó de la humilitat és que mantingui sempre davant els ulls el temor de Déu i eviti completament d’oblidar-lo; que recordi sempre tot el que Déu té manat, (...) I, guardant-se tothora de pecats i de vicis, això és, dels pensaments, de la llengua, de les mans, dels peus, i de la voluntat pròpia, com també els desigs de la carn, l’home ha de comptar que Déu l’observa tothora des del cel i que en tot lloc les seves accions són presents a la mirada de la divinitat i reportades en tot moment pels àngels.»
Pregar, treballar, menjar i dormir davant de Déu. Potser alguns recordem una escena de la pel·lícula «Camino», un dels personatges és una dona que s’ha quedat vídua, quan li diuen si se sent sola contesta que mai estem sols, sempre hi ha Jesús al nostre costat. No per sentir-nos vigilats o controlats, sinó per sentir la presència amorosa del Senyor a qui cerquem, a qui hem vingut a dedicar tota la nostra vida.
Tan sovint fem coses d’amagat perquè no les vegin els nostres germans i no ens adonem que Déu sempre ens veu. Tenir Déu sempre present és tenir present el sentit últim de la nostra vida, el sentit fontal, essencial, vital. Però encara ens diu més sant Benet, si sempre ens hem de creure en presència del Senyor tant més quan preguem en comunitat, quan salmegem. Si hi manquem, si per peresa, per son o tan sovint per anteposar-hi altres coses, que tots hi caiem en un moment o altre, manquem a la cita, manquem al Senyor. Seria prou fàcil aquí fer el símil de la relació amb l’enamorada per a qui l’enamorat ho deixa tot per tal de sentir-la prop seu, sentir la seva presència fins i tot en el silenci o en la foscor.
Sant Benet comença per afirmar una veritat de fe; que Déu és present a tot arreu. És present quan fem el bé i quan fem el mal; hi és present, el veiem i ens mira. Si això és cert en tot moment i en tot lloc, ho és d’una manera especial quan anem a l’Ofici Diví. Assistere en llatí té un sentit fort, significa una presència activa, participativa, conscient. Per tant, l’Ofici Diví és sobretot una acció, una acció conjunta, comunitària, una obra, on Déu és fa present per a nosaltres i en nosaltres, per la nostra comunitat i enmig de la nostra comunitat, on el tractem de manera personal, tot i que de fet ho fem durant tot el dia, però de manera molt concreta això és així en la pregària comunitària. Sant Benet recolza aquesta afirmació amb tres cites de l’Escriptura.
Ens diu: «serviu el Senyor amb temor», de la cita del Salm 2,11 que la BCI tradueix dient «Respecteu el Senyor, sotmeteu-vos-hi, veniu tremolosos a fer-li homenatge.» La vida monàstica és una escola del servei diví i l’ofici és una de les seves expressions, segurament la més important. Hem d’anar-hi amb temor, és a dir amb una actitud de profund respecte, davant la presència intensa de Déu. La segona cita és «Salmegeu amb gust, d’una manera sàvia, que significa pregar amb una actitud de comprensió mútua, Déu és present enmig nostre, li parlem i ens parla. La tercera cita és: «En presència dels àngels us cantaré salms»; en la traducció de la BCI «T’enalteixo amb tot el cor, Senyor, et vull cantar a la presència dels àngels». Insisteix sant Benet en la idea de la presència, una presència que és una mirada, una contemplació.
D’aquí la idea de que la nostra pregària a la terra ens uneix a la litúrgia celestial; una idea que ha estat desenvolupada pels primers abats de Cluny, especialment per sant Odiló. Sant Benet arriba a la conclusió que tot això s’ha d’expressar en una pregària de gran fortalesa, on cada paraula ha de ser acuradament recitada, cantada, analitzada, assaborida; sentint-nos sempre davant dels ulls de Déu i dels seus àngels.
Si avui dia, la tendència és la recerca de paraules i fórmules que expressen clarament el que sentim o volem dir a Déu; l’actitud de sant Benet és més una actitud; viure a la presència de Déu, viure sota la seva mirada és la finalitat de la vida del monjo segons els primers pares de la vida monàstica. Un ideal bell i auster que pot però esdevenir un pes terrible i angoixant sinó el vivim amb amor. La mirada de què parla sant Benet no és certament aquella que vigilava Caín quan matà el seu germà, aquella era una mirada acusadora.
Per als pares de la vida monàstica la mirada de Déu és la mirada de Jesús com se’ns ha donat a conèixer a través de l’Evangeli; de còlera davant dels fariseus sí, però compassiva i amorosa pel jove ric o per Zaqueu. Una mirada que guareix, que dóna pau, que allibera. Si som conscients i creiem que Déu és present arreu, cal que la nostra vida estigui sempre d’acord amb aquest pensament; que el nostre esperit, el nostre pensament i la nostra veu vagin d’acord; mens nostra concordet voci nostrae. És al cap i a la fi un camí vers la reconstrucció de la integritat de la persona humana; un camí per recuperar la imatge de Déu que portem certament però que enterbolim, que perdem, pels nostres mancaments, pels nostres pecats. Una tasca de tota una vida, una tasca per fer en gran part ajudats en comunitat i la litúrgia, l’Ofici Diví, ens hi apropa, són moments privilegiats al llarg del dia per harmonitzar cos i esperit, penetrant a poc a poc, assaborint, el sentit dels salms, descobrint les nostres ferides, les fractures interiors de les nostres ànimes: la impietat, la gelosia, la luxúria, la murmuració i tantes altres.
Viure a la presència de Déu és cercar de retrobar la unitat interior i en aquesta reconstrucció espiritual la pregària amb els salms hi juga un paper essencial. Pregar, salmodiar a la presència de Déu, demana un paper actiu, ésser-hi presents abans que res, sí, però ser-hi amb els cinc sentits.
Sant Benet conclou aquets capítols dedicats a l’ofici diví amb aquest on destaca la percepció de la presència de Déu, que és el primer fruit de la nostra fe, la presència de Déu precedeix la nostra resposta creient al Senyor, sentint aquesta presència sempre, a la cel·la, enmig dels altres, en tot lloc. El Senyor és present arreu; creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’Ofici Diví. Presència rebuda amb fe i acció. Ens deia avui a Matines sant Bernat «On hi ha Déu, hi ha el goig; on hi ha Déu, hi ha la tranquil·litat; on hi ha Déu, hi ha la felicitat.»
Capítol 19
1 Creiem que Déu és present a tot arreu i que «els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents»; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò que diu el profeta: «Serviu el Senyor amb temor»; 4 i encara: «Salmegeu amb gust»; 5 i: «En presència dels àngels us cantaré salms». 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 30 juliol 2017
Viure sota la mirada de Déu, creure’s sempre sota l’esguard de Déu. Ja ens ho ha dit sant Benet en el capítol 7, hem de sentir-nos sempre en presència de Déu: «el primer graó de la humilitat és que mantingui sempre davant els ulls el temor de Déu i eviti completament d’oblidar-lo; que recordi sempre tot el que Déu té manat, (...) I, guardant-se tothora de pecats i de vicis, això és, dels pensaments, de la llengua, de les mans, dels peus, i de la voluntat pròpia, com també els desigs de la carn, l’home ha de comptar que Déu l’observa tothora des del cel i que en tot lloc les seves accions són presents a la mirada de la divinitat i reportades en tot moment pels àngels.»
Pregar, treballar, menjar i dormir davant de Déu. Potser alguns recordem una escena de la pel·lícula «Camino», un dels personatges és una dona que s’ha quedat vídua, quan li diuen si se sent sola contesta que mai estem sols, sempre hi ha Jesús al nostre costat. No per sentir-nos vigilats o controlats, sinó per sentir la presència amorosa del Senyor a qui cerquem, a qui hem vingut a dedicar tota la nostra vida.
Tan sovint fem coses d’amagat perquè no les vegin els nostres germans i no ens adonem que Déu sempre ens veu. Tenir Déu sempre present és tenir present el sentit últim de la nostra vida, el sentit fontal, essencial, vital. Però encara ens diu més sant Benet, si sempre ens hem de creure en presència del Senyor tant més quan preguem en comunitat, quan salmegem. Si hi manquem, si per peresa, per son o tan sovint per anteposar-hi altres coses, que tots hi caiem en un moment o altre, manquem a la cita, manquem al Senyor. Seria prou fàcil aquí fer el símil de la relació amb l’enamorada per a qui l’enamorat ho deixa tot per tal de sentir-la prop seu, sentir la seva presència fins i tot en el silenci o en la foscor.
Sant Benet comença per afirmar una veritat de fe; que Déu és present a tot arreu. És present quan fem el bé i quan fem el mal; hi és present, el veiem i ens mira. Si això és cert en tot moment i en tot lloc, ho és d’una manera especial quan anem a l’Ofici Diví. Assistere en llatí té un sentit fort, significa una presència activa, participativa, conscient. Per tant, l’Ofici Diví és sobretot una acció, una acció conjunta, comunitària, una obra, on Déu és fa present per a nosaltres i en nosaltres, per la nostra comunitat i enmig de la nostra comunitat, on el tractem de manera personal, tot i que de fet ho fem durant tot el dia, però de manera molt concreta això és així en la pregària comunitària. Sant Benet recolza aquesta afirmació amb tres cites de l’Escriptura.
Ens diu: «serviu el Senyor amb temor», de la cita del Salm 2,11 que la BCI tradueix dient «Respecteu el Senyor, sotmeteu-vos-hi, veniu tremolosos a fer-li homenatge.» La vida monàstica és una escola del servei diví i l’ofici és una de les seves expressions, segurament la més important. Hem d’anar-hi amb temor, és a dir amb una actitud de profund respecte, davant la presència intensa de Déu. La segona cita és «Salmegeu amb gust, d’una manera sàvia, que significa pregar amb una actitud de comprensió mútua, Déu és present enmig nostre, li parlem i ens parla. La tercera cita és: «En presència dels àngels us cantaré salms»; en la traducció de la BCI «T’enalteixo amb tot el cor, Senyor, et vull cantar a la presència dels àngels». Insisteix sant Benet en la idea de la presència, una presència que és una mirada, una contemplació.
D’aquí la idea de que la nostra pregària a la terra ens uneix a la litúrgia celestial; una idea que ha estat desenvolupada pels primers abats de Cluny, especialment per sant Odiló. Sant Benet arriba a la conclusió que tot això s’ha d’expressar en una pregària de gran fortalesa, on cada paraula ha de ser acuradament recitada, cantada, analitzada, assaborida; sentint-nos sempre davant dels ulls de Déu i dels seus àngels.
Si avui dia, la tendència és la recerca de paraules i fórmules que expressen clarament el que sentim o volem dir a Déu; l’actitud de sant Benet és més una actitud; viure a la presència de Déu, viure sota la seva mirada és la finalitat de la vida del monjo segons els primers pares de la vida monàstica. Un ideal bell i auster que pot però esdevenir un pes terrible i angoixant sinó el vivim amb amor. La mirada de què parla sant Benet no és certament aquella que vigilava Caín quan matà el seu germà, aquella era una mirada acusadora.
Per als pares de la vida monàstica la mirada de Déu és la mirada de Jesús com se’ns ha donat a conèixer a través de l’Evangeli; de còlera davant dels fariseus sí, però compassiva i amorosa pel jove ric o per Zaqueu. Una mirada que guareix, que dóna pau, que allibera. Si som conscients i creiem que Déu és present arreu, cal que la nostra vida estigui sempre d’acord amb aquest pensament; que el nostre esperit, el nostre pensament i la nostra veu vagin d’acord; mens nostra concordet voci nostrae. És al cap i a la fi un camí vers la reconstrucció de la integritat de la persona humana; un camí per recuperar la imatge de Déu que portem certament però que enterbolim, que perdem, pels nostres mancaments, pels nostres pecats. Una tasca de tota una vida, una tasca per fer en gran part ajudats en comunitat i la litúrgia, l’Ofici Diví, ens hi apropa, són moments privilegiats al llarg del dia per harmonitzar cos i esperit, penetrant a poc a poc, assaborint, el sentit dels salms, descobrint les nostres ferides, les fractures interiors de les nostres ànimes: la impietat, la gelosia, la luxúria, la murmuració i tantes altres.
Viure a la presència de Déu és cercar de retrobar la unitat interior i en aquesta reconstrucció espiritual la pregària amb els salms hi juga un paper essencial. Pregar, salmodiar a la presència de Déu, demana un paper actiu, ésser-hi presents abans que res, sí, però ser-hi amb els cinc sentits.
Sant Benet conclou aquets capítols dedicats a l’ofici diví amb aquest on destaca la percepció de la presència de Déu, que és el primer fruit de la nostra fe, la presència de Déu precedeix la nostra resposta creient al Senyor, sentint aquesta presència sempre, a la cel·la, enmig dels altres, en tot lloc. El Senyor és present arreu; creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’Ofici Diví. Presència rebuda amb fe i acció. Ens deia avui a Matines sant Bernat «On hi ha Déu, hi ha el goig; on hi ha Déu, hi ha la tranquil·litat; on hi ha Déu, hi ha la felicitat.»
diumenge, 16 de juliol del 2017
LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,59
59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Escriu Cohelet que «Hi ha un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar» (Coh 3,4). Sant Benet és un home auster a qui no plau la trivialitat i que veu en el riure fàcil un risc de relaxació espiritual. La Regla és un text literari que no cau en l’humorisme, però certament no renuncia a la ironia quan cal. La repetició de la frase «Déu no ho vulgui» no deixa de tenir el seu sentit irònic davant d’actituds que denuncia però que espera del nostre bon seny que no es produeixin. La joia no està pas absent en la idea que sant Benet té del monjo. En parla en el capítol 7 en el quart graó de la humilitat quan diu que els monjos segurs en l’esperança divina segueixen joiosos el seu camí; en el capítol 49 quan diu que el monjo afronti amb goig de l’Esperit Sant l’observança quaresmal o al capítol 5 sobre l’obediència quan cita l’apòstol dient que «Déu estima al qui dóna amb alegria». Per sant Benet el monjo ha d’afrontar amb joia la seva vida fins i tot en l’obediència, l’observança quaresmal o la humilitat, perquè està joiós de ser monjo.
Ens cal il·lusió per viure la vida monàstica, la il·lusió sempre ha de ser progressiva, des de postulant per ser novici a passar a profés simple i després solemne, i mantenir-se en els anys de forma positiva en el ressorgir del dia a dia. Un cop s’ha fet la professió solemne no podem caure en l’avorriment, en la passivitat, en el no estar enlloc, en la nostra pròpia vida allunyada de la comunitat i de Crist, a la fi en una vida regressiva. La vida monàstica no pot esdevenir una cursa amb fites fins que un és profés solemne, la gran meta de ser profés solemne i de tenir la cel·la, tenir la teva pròpia vida pensant que ja ets autèntic monjo, facis el que facis o deixis de fer. Hem de tenir il·lusió per seguir vivint en Crist, viure en el Senyor, tenir joia en allò que vivim. La pròpia comunitat és la que ens hi ha d’ajudar en cas de mancança, deteriorament o pèrdua de vocació amb el suport necessari i amb els mitjans que ens ofereixen la Regla de sant Benet i la pròpia comunitat. Hi ha diversitat d’elements per ajudar-nos a la vocació, el que cal és tenir plena confiança i predisposició a ser ajudat i guiat per a superar-ho. Ens hem de deixar ajudar pels germans de comunitat en el seu guiatge fratern i d’acolliment. Participant de l’activitat de la comunitat amb plena conversió i connexió a la vida monàstica, confrontant la vida que és pròpia de l’Evangeli i la Regla i la vida real que estem portant a terme, que vivim. Viure en comunitat significa viure per a la comunitat, per Crist, compartint tots els aspectes de la vida d’un sense tenir cap vida alternativa al projecte del Senyor.
Sant Benet ens diu que hi ha moments en què el riure no és la millor de les actituds. En l’ofici diví ens cal mantenir l’atenció en allò que estem fent, lloant Déu. Ens hi ajuda l’actitud interior i també, en certa manera l’actitud exterior, el posat, fer els gestos amb la deguda reverència, aquestes coses no són pas el centre de l’ofici diví, sinó instruments per destacar-ne el seu centre que no es altre que la lloança de Déu. Sant Benet no vol que la tristesa sigui l’actitud predominant en els monestirs, la seva visió de la vida del monjo és equilibrada, humana. Una joia, però, profunda, nascuda de l’esperança de la Pasqua que ens permeti portar amb lleugeresa les dificultats pròpies de tota vida. Sant Benet coneix per experiència les febleses humanes, les nostres vulnerabilitats, fragilitats, sovint la nostra tendència a la peresa i a deixar-ho córrer per no afrontar els problemes. Una visió realista que no implica pas ni rigidesa, ni menyspreu, ni animositat. Certament sant Benet és un mestre exigent però no es podria dir mai que sigui un purità ple del zel amarg. Sant Benet, dur amb si mateix, esdevé aquell qui odia els vicis però estima els homes. La visió realista de l’home que amara tota l’experiència personal de sant Benet i que inspira la Regla, és una invitació a avançar pel camí estret però segur de la vida monàstica, conscients sí de les nostres febleses però també de la certesa que amb l’ajut de Déu i de la comunitat, de tots dos, podem seguir avançant dia rere dia i a la fi del camí haver-nos mantingut fidels.
L’observança en tot moment de la vida i en tota acció és un mitjà per mantenir una atenció total en Crist. Significa fer sense retard, sense excitació, sense murmurar, sense replicar, sense tebiesa o peresa, amb zel, la tasca confiada a cadascú de la millor manera possible, acomplint-la amb els simples deures de cada dia. Sempre presents, conservant en cada instant el control de les pròpies accions, dels propis actes, dels propis gestos, del propi pensament. La distracció, el retard, l’oblit, el lapsus, l’error, la negligència; és tot allò que sant Benet inclou en aquesta lleugeresa pel riure. De fet no diu que el monjo no rigui, sinó que no ho faci fàcilment, banalment, sense sentit. Una de les trames argumentals, no pas la menor, de la famosa novel·la d’Umberto Eco «El nom de la rosa», se centrava precisament en aquest tema del riure, si Jesús va riure o no va riure, quina idea tenien del riure els filòsofs clàssics. «Què té de dolent el riure?» preguntava el protagonista i un monjo ancià li responia «El riure acaba amb la por. Sense por no hi ha fe. Perquè sense por al dimoni, no hi ha necessitat de Déu.» No ha de ser la por el nostre sentiment davant de Déu, sinó l’amor i la disponibilitat. No tinguem por a Crist, obrim-li de bat a bat les portes dels nostres cors (cf. Homilia de sant Joan Pau II, 22 octubre 1978).
«La disponibilitat per la continua conversió, la disponibilitat per seguir un camí de conversió de vida, depèn de la nostra joia. Si un comença a escalar una muntanya, estarà en camí fins al cim tan sols si posa la seva joia en el cim. Si la col·loca en una etapa intermèdia, s’aturarà, no avançarà més. Però el problema és que la joia veritable del nostre cor és sempre més gran que els nostres objectius immediats. Crist és el cim de la nostra vida i de la nostra joia que ens és donada en cada etapa del camí, però amb la condició de continuar caminant per seguir-lo fins al final, fins a la plenitud de la joia i de la vida. Sovint ens aturem en el camí de la conversió perquè creiem que n’hi ha prou amb un canvi exterior, superficial. Creiem ser feliços canviant tan sols el que hi ha fora de nosaltres, però això no és el que renova la vida, el que la canvia, el que la fa plena.
«Sant Benet vol guiar-nos en aquest camí de conversió constant fins a la veritable joia en l’amor filial i fratern. Deixem ajudar-nos, deixem-nos guiar per Ell en aquest camí» (Del comentari a la Regla de l’Abat General de l’Orde Cistercenc Mauro-Giuseppe Lepori, Roma 22 d’agost de 2012).
Capítol 7,59
59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Escriu Cohelet que «Hi ha un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar» (Coh 3,4). Sant Benet és un home auster a qui no plau la trivialitat i que veu en el riure fàcil un risc de relaxació espiritual. La Regla és un text literari que no cau en l’humorisme, però certament no renuncia a la ironia quan cal. La repetició de la frase «Déu no ho vulgui» no deixa de tenir el seu sentit irònic davant d’actituds que denuncia però que espera del nostre bon seny que no es produeixin. La joia no està pas absent en la idea que sant Benet té del monjo. En parla en el capítol 7 en el quart graó de la humilitat quan diu que els monjos segurs en l’esperança divina segueixen joiosos el seu camí; en el capítol 49 quan diu que el monjo afronti amb goig de l’Esperit Sant l’observança quaresmal o al capítol 5 sobre l’obediència quan cita l’apòstol dient que «Déu estima al qui dóna amb alegria». Per sant Benet el monjo ha d’afrontar amb joia la seva vida fins i tot en l’obediència, l’observança quaresmal o la humilitat, perquè està joiós de ser monjo.
Ens cal il·lusió per viure la vida monàstica, la il·lusió sempre ha de ser progressiva, des de postulant per ser novici a passar a profés simple i després solemne, i mantenir-se en els anys de forma positiva en el ressorgir del dia a dia. Un cop s’ha fet la professió solemne no podem caure en l’avorriment, en la passivitat, en el no estar enlloc, en la nostra pròpia vida allunyada de la comunitat i de Crist, a la fi en una vida regressiva. La vida monàstica no pot esdevenir una cursa amb fites fins que un és profés solemne, la gran meta de ser profés solemne i de tenir la cel·la, tenir la teva pròpia vida pensant que ja ets autèntic monjo, facis el que facis o deixis de fer. Hem de tenir il·lusió per seguir vivint en Crist, viure en el Senyor, tenir joia en allò que vivim. La pròpia comunitat és la que ens hi ha d’ajudar en cas de mancança, deteriorament o pèrdua de vocació amb el suport necessari i amb els mitjans que ens ofereixen la Regla de sant Benet i la pròpia comunitat. Hi ha diversitat d’elements per ajudar-nos a la vocació, el que cal és tenir plena confiança i predisposició a ser ajudat i guiat per a superar-ho. Ens hem de deixar ajudar pels germans de comunitat en el seu guiatge fratern i d’acolliment. Participant de l’activitat de la comunitat amb plena conversió i connexió a la vida monàstica, confrontant la vida que és pròpia de l’Evangeli i la Regla i la vida real que estem portant a terme, que vivim. Viure en comunitat significa viure per a la comunitat, per Crist, compartint tots els aspectes de la vida d’un sense tenir cap vida alternativa al projecte del Senyor.
Sant Benet ens diu que hi ha moments en què el riure no és la millor de les actituds. En l’ofici diví ens cal mantenir l’atenció en allò que estem fent, lloant Déu. Ens hi ajuda l’actitud interior i també, en certa manera l’actitud exterior, el posat, fer els gestos amb la deguda reverència, aquestes coses no són pas el centre de l’ofici diví, sinó instruments per destacar-ne el seu centre que no es altre que la lloança de Déu. Sant Benet no vol que la tristesa sigui l’actitud predominant en els monestirs, la seva visió de la vida del monjo és equilibrada, humana. Una joia, però, profunda, nascuda de l’esperança de la Pasqua que ens permeti portar amb lleugeresa les dificultats pròpies de tota vida. Sant Benet coneix per experiència les febleses humanes, les nostres vulnerabilitats, fragilitats, sovint la nostra tendència a la peresa i a deixar-ho córrer per no afrontar els problemes. Una visió realista que no implica pas ni rigidesa, ni menyspreu, ni animositat. Certament sant Benet és un mestre exigent però no es podria dir mai que sigui un purità ple del zel amarg. Sant Benet, dur amb si mateix, esdevé aquell qui odia els vicis però estima els homes. La visió realista de l’home que amara tota l’experiència personal de sant Benet i que inspira la Regla, és una invitació a avançar pel camí estret però segur de la vida monàstica, conscients sí de les nostres febleses però també de la certesa que amb l’ajut de Déu i de la comunitat, de tots dos, podem seguir avançant dia rere dia i a la fi del camí haver-nos mantingut fidels.
L’observança en tot moment de la vida i en tota acció és un mitjà per mantenir una atenció total en Crist. Significa fer sense retard, sense excitació, sense murmurar, sense replicar, sense tebiesa o peresa, amb zel, la tasca confiada a cadascú de la millor manera possible, acomplint-la amb els simples deures de cada dia. Sempre presents, conservant en cada instant el control de les pròpies accions, dels propis actes, dels propis gestos, del propi pensament. La distracció, el retard, l’oblit, el lapsus, l’error, la negligència; és tot allò que sant Benet inclou en aquesta lleugeresa pel riure. De fet no diu que el monjo no rigui, sinó que no ho faci fàcilment, banalment, sense sentit. Una de les trames argumentals, no pas la menor, de la famosa novel·la d’Umberto Eco «El nom de la rosa», se centrava precisament en aquest tema del riure, si Jesús va riure o no va riure, quina idea tenien del riure els filòsofs clàssics. «Què té de dolent el riure?» preguntava el protagonista i un monjo ancià li responia «El riure acaba amb la por. Sense por no hi ha fe. Perquè sense por al dimoni, no hi ha necessitat de Déu.» No ha de ser la por el nostre sentiment davant de Déu, sinó l’amor i la disponibilitat. No tinguem por a Crist, obrim-li de bat a bat les portes dels nostres cors (cf. Homilia de sant Joan Pau II, 22 octubre 1978).
«La disponibilitat per la continua conversió, la disponibilitat per seguir un camí de conversió de vida, depèn de la nostra joia. Si un comença a escalar una muntanya, estarà en camí fins al cim tan sols si posa la seva joia en el cim. Si la col·loca en una etapa intermèdia, s’aturarà, no avançarà més. Però el problema és que la joia veritable del nostre cor és sempre més gran que els nostres objectius immediats. Crist és el cim de la nostra vida i de la nostra joia que ens és donada en cada etapa del camí, però amb la condició de continuar caminant per seguir-lo fins al final, fins a la plenitud de la joia i de la vida. Sovint ens aturem en el camí de la conversió perquè creiem que n’hi ha prou amb un canvi exterior, superficial. Creiem ser feliços canviant tan sols el que hi ha fora de nosaltres, però això no és el que renova la vida, el que la canvia, el que la fa plena.
«Sant Benet vol guiar-nos en aquest camí de conversió constant fins a la veritable joia en l’amor filial i fratern. Deixem ajudar-nos, deixem-nos guiar per Ell en aquest camí» (Del comentari a la Regla de l’Abat General de l’Orde Cistercenc Mauro-Giuseppe Lepori, Roma 22 d’agost de 2012).
diumenge, 2 de juliol del 2017
COM S’HA DE CONVOCAR ELS GERMANS A CONSELL
De la Regla de sant Benet
Capítol 3
1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
L’abat necessita consell, en uns afers el de de tota la comunitat i en d’altres el d’alguns germans. D’una banda sant Benet recomana una mesura prudent que implica no prendre les decisions de manera immediata ni precipitada, i de l’altra dona a l’abat l’oportunitat de compartir i en certa manera de descarregar part de la seva consciència en altres germans. Escoltar consell ja ens diu sant Benet que no implica pas que l’abat no faci el que cregui i pensi com a més convenient, tot queda a la decisió de l’abat que te la responsabilitat de judicar què és el més profitós i convenient, amb seny i justícia, amb temor de Déu; evidentment la possibilitat d’errar és sempre present. Si als germans, a tots, els demana sant Benet d’obeir, a l’abat, escoltar el parer d’alguns o de molts d’ells, pot ajudar-lo i molt a entreveure el camí correcte.
Sempre poden sorgir situacions no pas fàcils, en les quals el primer pas és intentar tenir els elements de judici necessaris, donat que si hi ha un monjo implicat sovint no és pas ell qui ho comunica, ans al contrari pot tenir la temptació d’amagar-ho tant com pugui. A qui l’abat demana consell ha de poder conèixer doncs fets concrets i no pas intuïcions, per poder emetre una opinió; majoritàriament l’abat demana l’opinió del seu consell tot i que alguna vegada pot demanar a més l’opinió a algun altre germà. Cal sempre tenir present que tot allò que es diu o es parla en el consell de l’abat no pot ser revelat o comentat pels seus membres a ningú, ja que fora una falta molt greu, com ho és també divulgar tot allò que es parla i decideix en el capítol comunitari. Un es podria preguntar per què no tractar-ho tot en capítol; sovint alguns temes afecten molt directament un membre concret de la comunitat i el seu ampli coneixement podria tenir una important repercussió en la relació comunitària potser no pas útil. Un altre tema seria que una falta concreta s’anés repetint o fos molt greu com ara anar contra la comunitat, fet que implica les mesures ja previstes en les nostres constitucions, doloroses però d’aplicació necessària si és el cas.
En el consell els consellers expressen la seva opinió i això permet a l’abat tenir una idea de les diverses actuacions possibles, sovint s’hi produeix allò que hom anomena una tempesta d’idees de la qual a poc a poc va sortint una reflexió entre tots. El consell de l’abat és de molta ajuda i hem d’anar avançant perquè els capítols comunitaris esdevinguin també un espai d’intercanvi d’opinions que ens permeti reflexionar en comú. El capítol comunitari no ha de funcionar tant com un parlament on es presenten unes proposicions i es voten després d’un debat sinó com un vertader espai de diàleg parlant dels temes concrets del dia a dia certament, però també de temes de fons com per exemple el treball comunitari, les hores de pregària o d’altres.
Les vostres aportacions al Sínode de l’Orde m’han servit alhora per copsar què podem millorar de la nostra vida comunitària: Lectio, treball, silenci, compartir activitats. En certa manera aquesta dinàmica de diàleg i debat, que ha d’existir realment, s’ha perdut i valdria la pena recuperar-la, tot i que no sigui fàcil i ens demani a tots treball i maduresa comunitària i personal. Un dels temes comunitaris importants pendents, del qual haurem de parlar entre tots en els propers mesos, és el del treball, ara que els nostres estudiants estan ja acabant els estudis.
Sant Benet ens mostra ja ben clarament que el límit de l’actuació tolerable en un monjo és no seguir el seu propi voler. Quan caiem en la temptació de no seguir l’horari de la vida comunitària, de no dedicar els temps determinats a la pregària, al contacte amb la paraula i al treball, correm el risc d’anar a parar a una crisi espiritual d’efectes imprevisibles. Un risc tant més elevat com la situació es perllongui en el temps i no tornem al compliment que ens pertoca. Pot succeir fins i tot que en la tasca que ens havien encomanat hàgim anat creant una dinàmica en profit propi que de tant practicada ja ens pugui semblar normal i òbviament ens dolgui perdre.
«Que ningú no segueixi el seu propi voler», ens diu clarament sant Benet i aquesta és la frase central d’aquest capítol. Ni l’abat, ni la resta dels monjos no han de seguir la seva pròpia voluntat. Sovint succeeix que els superiors no fan allò que voldrien fer o els seria més còmode o més tranquil, sinó allò que creuen que cal fer en cada moment per molest, dolorós o fatigós que pugui ser i dirigit sempre al bé de tota la comunitat i no al seu bé o al d’un membre en contra de la resta, i no oblidem en cap moment que la possibilitat d’equivocar-se és sempre present.
Sant Benet preveu el consell en dos tipus de situacions diferents: les qüestions molt importants i les qüestions menys importants. En les primeres tota la comunitat ha d’estar convocada; en les altres, n’hi ha prou a demanar el consell dels ancians. Evidentment la determinació del que és més important i del que ho és menys surt d’un judici subjectiu. És cert també que el Dret Canònic o les Constitucions de l’Orde, sobre la base d’una experiència secular, han determinat un cert nombre de decisions que l’abat no pot pas prendre sense haver sentit el parer de la comunitat o del seu consell, i d’altres que no pot prendre sense haver-ne rebut el consentiment de l’un o de l’altre, segons els casos. A part d’aquests casos, no pas tan freqüents, pot sempre consultar o bé tots els germans o bé alguns en particular segons la naturalesa de les decisions a prendre i les competències de cadascun.
L’abat, d’una banda, ho ha de fer tot amb consell, i de l’altra, sempre amb el temor de Déu, en el respecte de la Regla, sabent que haurà de donar compte a Déu de les seves decisions i que no ha de permetre que ningú faci el seu propi voler, ni pot dissimular els pecats dels qui faltin sinó arrencar-los així que comencin a apuntar i intentar d’extirpar-los de soca-rel. La responsabilitat de l’abat és de la de protegir la comunitat contra les iniciatives personals que pot prendre tal o tal germà seguint tan sols la seva voluntat pròpia fins i tot en contra de la comunitat, perjudicant-la, Déu no ho vulgui.
Podem llegir també en aquest capítol «que ningú no s’atreveixi a disputar contra el seu abat ni dins ni fora del monestir». I és que el mal de la murmuració, sobre el qual tan insisteix sant Benet, és un dels riscos més grans que tenim en la nostra vida. Ens costa sovint molt poc agafar el telèfon i començar a plànyer-nos amb gent de fora del que no ens agrada o explicar allò de la nostra vida comunitària que no hauríem d’explicar mai a ningú. Tot això és el mal de la murmuració del qual no ens desempalleguerem mai i que tan mal fa a la vida comunitària. Darrere d’una murmuració hi ha la gelosia i l’enveja, les murmuracions divideixen la comunitat, destrueixen la comunitat, són les armes del diable, diu el Papa Francesc. Sant Agustí va fer escriure al refetor de la seva comunitat «que ningú no murmuri dels absents; qui ho pensi, que cuiti a aixecar-se de la taula.» Tinguem-ho present aquestes vacances i sempre.
Capítol 3
1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
L’abat necessita consell, en uns afers el de de tota la comunitat i en d’altres el d’alguns germans. D’una banda sant Benet recomana una mesura prudent que implica no prendre les decisions de manera immediata ni precipitada, i de l’altra dona a l’abat l’oportunitat de compartir i en certa manera de descarregar part de la seva consciència en altres germans. Escoltar consell ja ens diu sant Benet que no implica pas que l’abat no faci el que cregui i pensi com a més convenient, tot queda a la decisió de l’abat que te la responsabilitat de judicar què és el més profitós i convenient, amb seny i justícia, amb temor de Déu; evidentment la possibilitat d’errar és sempre present. Si als germans, a tots, els demana sant Benet d’obeir, a l’abat, escoltar el parer d’alguns o de molts d’ells, pot ajudar-lo i molt a entreveure el camí correcte.
Sempre poden sorgir situacions no pas fàcils, en les quals el primer pas és intentar tenir els elements de judici necessaris, donat que si hi ha un monjo implicat sovint no és pas ell qui ho comunica, ans al contrari pot tenir la temptació d’amagar-ho tant com pugui. A qui l’abat demana consell ha de poder conèixer doncs fets concrets i no pas intuïcions, per poder emetre una opinió; majoritàriament l’abat demana l’opinió del seu consell tot i que alguna vegada pot demanar a més l’opinió a algun altre germà. Cal sempre tenir present que tot allò que es diu o es parla en el consell de l’abat no pot ser revelat o comentat pels seus membres a ningú, ja que fora una falta molt greu, com ho és també divulgar tot allò que es parla i decideix en el capítol comunitari. Un es podria preguntar per què no tractar-ho tot en capítol; sovint alguns temes afecten molt directament un membre concret de la comunitat i el seu ampli coneixement podria tenir una important repercussió en la relació comunitària potser no pas útil. Un altre tema seria que una falta concreta s’anés repetint o fos molt greu com ara anar contra la comunitat, fet que implica les mesures ja previstes en les nostres constitucions, doloroses però d’aplicació necessària si és el cas.
En el consell els consellers expressen la seva opinió i això permet a l’abat tenir una idea de les diverses actuacions possibles, sovint s’hi produeix allò que hom anomena una tempesta d’idees de la qual a poc a poc va sortint una reflexió entre tots. El consell de l’abat és de molta ajuda i hem d’anar avançant perquè els capítols comunitaris esdevinguin també un espai d’intercanvi d’opinions que ens permeti reflexionar en comú. El capítol comunitari no ha de funcionar tant com un parlament on es presenten unes proposicions i es voten després d’un debat sinó com un vertader espai de diàleg parlant dels temes concrets del dia a dia certament, però també de temes de fons com per exemple el treball comunitari, les hores de pregària o d’altres.
Les vostres aportacions al Sínode de l’Orde m’han servit alhora per copsar què podem millorar de la nostra vida comunitària: Lectio, treball, silenci, compartir activitats. En certa manera aquesta dinàmica de diàleg i debat, que ha d’existir realment, s’ha perdut i valdria la pena recuperar-la, tot i que no sigui fàcil i ens demani a tots treball i maduresa comunitària i personal. Un dels temes comunitaris importants pendents, del qual haurem de parlar entre tots en els propers mesos, és el del treball, ara que els nostres estudiants estan ja acabant els estudis.
Sant Benet ens mostra ja ben clarament que el límit de l’actuació tolerable en un monjo és no seguir el seu propi voler. Quan caiem en la temptació de no seguir l’horari de la vida comunitària, de no dedicar els temps determinats a la pregària, al contacte amb la paraula i al treball, correm el risc d’anar a parar a una crisi espiritual d’efectes imprevisibles. Un risc tant més elevat com la situació es perllongui en el temps i no tornem al compliment que ens pertoca. Pot succeir fins i tot que en la tasca que ens havien encomanat hàgim anat creant una dinàmica en profit propi que de tant practicada ja ens pugui semblar normal i òbviament ens dolgui perdre.
«Que ningú no segueixi el seu propi voler», ens diu clarament sant Benet i aquesta és la frase central d’aquest capítol. Ni l’abat, ni la resta dels monjos no han de seguir la seva pròpia voluntat. Sovint succeeix que els superiors no fan allò que voldrien fer o els seria més còmode o més tranquil, sinó allò que creuen que cal fer en cada moment per molest, dolorós o fatigós que pugui ser i dirigit sempre al bé de tota la comunitat i no al seu bé o al d’un membre en contra de la resta, i no oblidem en cap moment que la possibilitat d’equivocar-se és sempre present.
Sant Benet preveu el consell en dos tipus de situacions diferents: les qüestions molt importants i les qüestions menys importants. En les primeres tota la comunitat ha d’estar convocada; en les altres, n’hi ha prou a demanar el consell dels ancians. Evidentment la determinació del que és més important i del que ho és menys surt d’un judici subjectiu. És cert també que el Dret Canònic o les Constitucions de l’Orde, sobre la base d’una experiència secular, han determinat un cert nombre de decisions que l’abat no pot pas prendre sense haver sentit el parer de la comunitat o del seu consell, i d’altres que no pot prendre sense haver-ne rebut el consentiment de l’un o de l’altre, segons els casos. A part d’aquests casos, no pas tan freqüents, pot sempre consultar o bé tots els germans o bé alguns en particular segons la naturalesa de les decisions a prendre i les competències de cadascun.
L’abat, d’una banda, ho ha de fer tot amb consell, i de l’altra, sempre amb el temor de Déu, en el respecte de la Regla, sabent que haurà de donar compte a Déu de les seves decisions i que no ha de permetre que ningú faci el seu propi voler, ni pot dissimular els pecats dels qui faltin sinó arrencar-los així que comencin a apuntar i intentar d’extirpar-los de soca-rel. La responsabilitat de l’abat és de la de protegir la comunitat contra les iniciatives personals que pot prendre tal o tal germà seguint tan sols la seva voluntat pròpia fins i tot en contra de la comunitat, perjudicant-la, Déu no ho vulgui.
Podem llegir també en aquest capítol «que ningú no s’atreveixi a disputar contra el seu abat ni dins ni fora del monestir». I és que el mal de la murmuració, sobre el qual tan insisteix sant Benet, és un dels riscos més grans que tenim en la nostra vida. Ens costa sovint molt poc agafar el telèfon i començar a plànyer-nos amb gent de fora del que no ens agrada o explicar allò de la nostra vida comunitària que no hauríem d’explicar mai a ningú. Tot això és el mal de la murmuració del qual no ens desempalleguerem mai i que tan mal fa a la vida comunitària. Darrere d’una murmuració hi ha la gelosia i l’enveja, les murmuracions divideixen la comunitat, destrueixen la comunitat, són les armes del diable, diu el Papa Francesc. Sant Agustí va fer escriure al refetor de la seva comunitat «que ningú no murmuri dels absents; qui ho pensi, que cuiti a aixecar-se de la taula.» Tinguem-ho present aquestes vacances i sempre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)