De la Regla de sant Benet
Capítol 7
35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Perseverar i coratge són dues idees centrals d’aquest capítol, que sant Benet reforça amb referències a l’Escriptura. Quan l’obediència resulta difícil, irritant, quan comporta posar-se davant de situacions d’injustícia, fins i tot aleshores l’Escriptura pot ajudar-nos a entendre la situació. «El diàleg comença veritablement quan acollim la Paraula de Déu en Crist present que ens parla, en Crist que camina amb nosaltres per parlar-nos i il•luminar-nos amb l’Escriptura» ens deia aquets dies el P. Abat General sobre la misericòrdia en la comunitat com a lloc de reconciliació, diàleg i de condonació dels deutes. Per qualsevol home o dona és difícil, impossible realment, encertar en tot i d’acord amb el criteri de tots. Això és vàlid per a tothom, òbviament també o potser encara més pels superiors. L’Escriptura és la nostra eina per al combat espiritual, però com escriu un comentarista, l’Escriptura no és un llibre de cuina, no té receptes escrites clarament per cada un dels nostres problemes, sinó que l’Escriptura s’obre a la nostra consideració, ens interpel·la, ens qüestiona per tal que, cercant les nostres pròpies respostes, puguem seguir endavant. L’Escriptura dóna llum a la vida monàstica, en fa una característica essencial, i Crist, la Paraula feta carn, n’és el centre com sant Benet ens recorda constantment.
L’alliberament de la nostra llibertat ve pel camí de l’obediència. Què vol dir obeir? Vol dir fonamentalment escoltar, estar atent al que ens diu Crist a través de la Paraula, per mitjà de l’abat i de la comunitat; però aquest camí de llibertat no és pas fàcil, ans al contrari, se’ns fa difícil, costerut i ben ple de pedres, que sovint identifiquem amb els nostres germans. Quan caiem en l’absoluta insatisfacció en la nostra vida el primer que ens caldria fer és revisar la nostra relació diària amb la Paraula. La nostra no és ni ha de ser una vida que respongui a petits i mundans incentius, no hem de ser com els nens, que si no ens donen el que volem, si no ens tracten millor que als altres en tot moment ens sentim postergats. Vivim en comunitat, avancem tots junts vers la vida eterna però la temptació d’avançar-hi sols i deixar els altres ran del camí ens envaeix amb massa freqüència. Els temps de les obediències mortificadores han passat, no té sentit frustrar-se per l’únic sentit de fer-ho, sense cap altre sentit de servei a Crist i als germans. Però davant un minvat sentit de la paraula obeir, sentim la temptació de fugir, i davant d’això sant Benet ens demana perseverar, no desencoratjar-nos, avançar en aquest camí de llibertat, d’una llibertat que se’ns ha promès i que desitgem amb totes les nostres forces.
L’amargor és un risc que correm, que ens farà sentir-nos exclosos, contra tot i contra tots, superiors a la fi als altres. Davant d’aquestes situacions cal recórrer a la Paraula que ens dóna la força necessària per seguir el nostre camí. Aguantar-ho tot pel Senyor, ens diu sant Benet. Sortosament els temps de les proves i les mortificacions sense cap altre sentit que aquest, sense respondre a cap altre objectiu han passat. Això no vol dir però que no interpretem a voltes algunes coses en aquesta clau i ens sentim ferits, tractats injustament i en situació adversa.
Fer el que diu sant Pau, i que sant Benet també recorda, això és, beneir el qui ens maleeix, certament seria difícil, però tampoc no cal que maleïm qualsevol que ens contradiu, no interpreta adequadament els nostres desitjos, o ens destorba de la nostra acomodatícia i beatífica rutina. A voltes hi ha coses que es diuen per alguna raó però que no cal tampoc entrar en detalls.
Ens recordava aquets dies l’Abat General que «Quan pensem en les nostres comunitats, o visitem les nostres comunitats, veiem que no és estrany que els germans o germanes “tinguin alguna cosa contra” els altres germans o germanes, o contra els superiors, o fins i tot contra si mateixos.”Estar en contra” és allò oposat a “estar amb” o “ser per a” de la comunió cristiana. És veritablement un problema que cal prendre’s seriosament. No es tracta tant de tenir diferents opinions, sinó d’una manca d’amor vers la persona de l’altre que fereix en profunditat a una comunitat i a l’Església sencera. És l’odi que apaga la caritat. A voltes es tracta tant sols de quelcom que el germà ens fa retret, que no li agrada de nosaltres, i del que ens acusa. Fins i tot en aquest cas cal prendre-s’ho seriosament, perquè vol dir que puc ser vertaderament responsable dels sentiments negatius del germà, de llur tristesa, de la minva de la seva pau.»
Cal tenir sempre present la humilitat, la paciència, no defallir, no fer-se enrere, tenir coratge, mantenint sempre l’esperança i la joia.
diumenge, 10 de juliol del 2016
diumenge, 3 de juliol del 2016
QUINS SÓN ELS INSTRUMENTS DE LES BONES OBRES
De la Regla de sant Benet
Capítol 4
1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces.
2 Després, el proïsme com a si mateix.
3 Després no matar.
4 No cometre adulteri.
5 No furtar.
6 No cobejar.
7 No allevar fals testimoni.
8 Honorar tothom.
9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre.
10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist.
11 Mortificar el cos.
12 No lliurar-se als plaers.
13 Estimar el dejuni.
14 Reconfortar els pobres.
15 Vestir el despullat.
16 Visitar els malalts.
17 Enterrar els morts.
18 Socórrer el qui passa tribulació.
19 Consolar l’afligit.
20 Apartar-se de les maneres de fer del món.
21 No anteposar res a l’amor del Crist.
22 No satisfer la ira.
23 No guardar ressentiment.
24 No tenir engany al cor.
25 No donar una pau fingida.
26 No abandonar la caritat.
27 No jurar, no fos cas que perjurés.
28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca.
29 No tornar mal per mal.
30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb paciència les que ens fan.
31 Estimar els enemics.
32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir.
33 Suportar persecució per causa de la justícia.
34 No ser orgullós.
35 Ni donat al vi.
36 Ni golut.
37 Ni dormidor.
38 Ni peresós.
39 Ni murmurador.
40 Ni criticaire
41 Posar l’esperança en Déu.
42 El bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix;
43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi.
44 Témer el dia del judici.
45 Esglaiar-se de l’infern.
46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual.
47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls.
48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida.
49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc.
50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l’ancià espiritual.
51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses.
52 No ser amic de parlar molt.
53 No dir paraules vanes o que facin riure.
54 No ser amic de riure molt o sorollosament.
55 Escoltar amb gust les lectures santes.
56 Donar-se sovint a l’oració.
57 Confessar cada dia a Déu en l’oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d’aquestes faltes.
59 No satisfer els desigs de la carn.
60 Avorrir la pròpia voluntat.
61 Obeir en tot els manaments de l’abat, encara que ell —Déu no ho vulgui— faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: «Feu el que diuen, però no feu el que fan».
62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat.
63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu.
64 Estimar la castedat.
65 No odiar ningú.
66 No tenir gelosia.
67 No obrar per enveja.
68 No ser amic de baralles.
69 Defugir l’altivesa.
70 Venerar els ancians.
71 Estimar els més joves.
72 En l’amor del Crist, pregar pels enemics.
73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit.
74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu.
75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 «Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d’home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l’estimen». 78 Però l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.» (Lc 10,27) aquest és el manament primer del Senyor i que sant Benet recull, però estimar Déu amb totes les forces i el proïsme no és quelcom imprecís sinó que la Regla ens ho concreta molt més, ens diu com ha de ser el nostre dia a dia, la pràctica d’aquest manament. La vida en comunitat no es limita a acomplir el que toca i prou, que ja seria una gran cosa, sinó que vol dir lliurar-se del tot a Crist i als germans, fer-ho tot per amor seguint l’exemple de Crist, i de tal manera que sempre estiguem promptes al que els germans i la comunitat necessitin. Sant Benet recull 74 sentències, la major part de les quals son cites de l’Escriptura i dels Pares. Crist hi és present, sempre i en tot moment, com la raó darrera i definitiva en la vida del monjo, el model de l’amor que se’ns demana aplicar. Una primera part recull el decàleg, també recull les obres de misericòrdia i un altre grup té un caràcter més escatològic. Sant Benet, al llarg del capítol i de l’enumeració ben concreta del que se’ns demana que fem, inclou també punts de reflexió que donen un sentit més profund al capítol.
Encara que complíssim aquest llarg llistat, el mèrit no hauríem d’atribuir-nos-el mai a nosaltres mateixos, sinó que sempre hem d’atribuir el bé a Déu mentre que el mal és responsabilitat nostra. La realitat ens porta ben sovint en el dia a dia a fer-ho a l’inrevés, fer els altres responsables de les nostres mancances i sentir-nos ben satisfets del que puguem fer bé. La culpa dels nostres mals sempre la donem als altres, i fins i tot demanem que ens ajudin a atribuir-los-hi, quasi mai cerquem el que hi ha en nosaltres de dolent. «Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre» ens diu sant Benet; no atribuïm doncs totes les causes de les nostres mancances als altres si volem que els altres ens les atribueixin a nosaltres.
L’instrument fonamental per aconseguir fer bones obres és l’amor. Sant Benet no pretén pas definir l’amor, ens mostra què és l’amor amb una guia pràctica, amb el guió de l’escola de l’amor. Qui ho acompleix i s’hi esmerça es fa capaç de Déu, capaç d’entendre el que vol dir que Déu és amor. Tal com Déu estima, així hem d’estimar també nosaltres. Sabem que estimar ho és tot, però ens cal estimar de debò. Sant Benet ens diu concretament el que és l’amor autèntic, les arrels del qual es trobem en l’Evangeli en cadascuna de les prescripcions que podem llegir en paral·lel a les Benaurances. Estimar vol dir lliurar-se pels altres així com Crist es va lliurar a la voluntat del Pare. Sant Benet desitja pels monjos una puresa de cor tan gran, que ho fem tot per amor, que l’amor de Déu commogui de tal manera els nostres cors que estiguem sempre prestos a qualsevol servei, tot i que sovint no ens vingui de gust fer-lo.
Déu ens proposa una elecció: o Ell o el nostre egoisme. Aquesta elecció afecta incondicionalment la nostra naturalesa, perquè aquesta té necessitat d’amor. L’amor ha de ser la característica del monjo i el termòmetre de l’amor a Déu és la caritat fraterna, l’amor com a lliurament a un altre, el servei als altres.
Fixem-nos en les frases curtes que escriu Sant Benet com «estimar als enemics», en totes les quals descobrim el misteri de la vida divina en el nostre interior. En dir-nos sant Benet que estimem els enemics, podríem pensar: és possible que en el monestir n’hi pugui haver? És clar que no, però de tant en tant podria establir-se entre alguns de nosaltres una certa hostilitat, una manca d’atenció i de tacte, una indiferència, una poca promptitud a prestar-nos servei de caritat… futileses que, malgrat tot, poden causar sofriment. Ens cal evitar aquest comportament, i si un dia som nosaltres l’objecte d’aquest tracte, procurem no tenir-ho en compte, no compadir-nos de nosaltres mateixos i no jutjar els altres precipitadament, ja que moltes actituds responen al temperament, a l’educació, a la nostra manera de veure les coses, potser més que a una mala intenció. Però, encara que fos així, que algú conscientment ens apartés, ens menyspreés, preguntem-nos si no hi tenim també nosaltres una part de responsabilitat, i en qualsevol cas, com diu sant Benet, ens cal «fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit», no deixar-ho per la posta del sol del darrer dia de la creació.
Déu pot fer obres admirables amb els instruments més pobres, tan pobres com ho som nosaltres. Viure amb aquesta confiança en una inesgotable font de generositat en el camí de la nostra conversió. No es tracta de mantenir-nos irreprotxables; només necessitem, amb una fidelitat cada dia més gran, intentar correspondre a l’amor de Déu, caminar vers aquest acompliment de l’amor.
Quan l’amor creix, el monjo progressa en totes les virtuts exercitades amb aquell anhel de vida eterna on sant Benet vol conduir-nos en orientar-ho tot cap a l’interior, cap a l’essencial, vers Crist. Per tant, quan estem temptats de vanitat, de mandra, del mal humor o de gelosia, pensem que el camp de batalla no és la nostra superficialitat. El combat s’entaula en el nostre interior.
És com si sant Benet ens preguntés: vols la vida eterna?, vius a la presència de Déu?, t’alimentes de la seva Paraula?, pregues amb freqüència? Tot això són crides a la interiorització. I sabem que el combat interior per la vida eterna es realitza en íntima unió amb Déu aquí i ara; per això se’ns diu que estavellem contra Crist els mals pensaments, ja que en aquest combat ell ja ha vençut. Si ens incorporem a ell, les nostres comunitats seran testimoni d’unitat. Una unitat que comença al nostre interior i que si som fidels serem capaços d’exterioritzar-la, de compartir-la amb els altres. No ens ha de preocupar que ens tinguin per sants abans de ser-ho, més aviat guardem-nos d’emprar expressions dures, massa generalitzades i precipitades, amb les quals exposem el nostre punt de vista com l’únic volgut per Déu, i considerem l’opinió dels altres com de poc interès. Al món dominen l’enveja i la gelosia, fruit de l’orgull i de l’egoisme. Sant Benet ens prevé. Per què tenim gelosia d’un germà? Perquè el nostre cor encara no és lliure. Si l’estiméssim, ens alegraríem del bé que veiem en ell, de l’estima de què és objecte i dels seus èxits, encara que falsament ens creguem nosaltres postergats.
D’entre els instruments de les bones obres en trobem dos que es complementen: «posar l’esperança en Déu» i «no desesperar mai de la seva misericòrdia», una cita que ens resulta ben familiar per cert. L’esperança demana puresa de cor i aquesta no s’adquireix en un dia, és treball de tota una vida. Déu ens vol conduir a la perfecció de l’amor i, poc a poc, ens va canviant tota il·lusió sobre nosaltres mateixos en una total confiança en la seva gràcia. L’esperança és fruit del combat de cada dia i aconseguir la puresa de cor una tasca de tota una vida.
Tots estem amenaçats per la temptació de la desesperació. És la temptació més difícil de superar. Confiem massa en nosaltres mateixos i poc en Déu, i ens desil·lusionem respecte al resultat dels nostres esforços. Per això el capítol acaba com havia començat: amb l’amor, que Déu té preparat pels qui l’estimen. I l’última frase hem de llegir-la amb atenció, és l’on i el com de l’amor: al monestir i amb diligència, sols així el monestir serà el lloc on aprendrem i exercitarem la caritat en tota la seva plenitud.
Capítol 4
1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces.
2 Després, el proïsme com a si mateix.
3 Després no matar.
4 No cometre adulteri.
5 No furtar.
6 No cobejar.
7 No allevar fals testimoni.
8 Honorar tothom.
9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre.
10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist.
11 Mortificar el cos.
12 No lliurar-se als plaers.
13 Estimar el dejuni.
14 Reconfortar els pobres.
15 Vestir el despullat.
16 Visitar els malalts.
17 Enterrar els morts.
18 Socórrer el qui passa tribulació.
19 Consolar l’afligit.
20 Apartar-se de les maneres de fer del món.
21 No anteposar res a l’amor del Crist.
22 No satisfer la ira.
23 No guardar ressentiment.
24 No tenir engany al cor.
25 No donar una pau fingida.
26 No abandonar la caritat.
27 No jurar, no fos cas que perjurés.
28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca.
29 No tornar mal per mal.
30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb paciència les que ens fan.
31 Estimar els enemics.
32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir.
33 Suportar persecució per causa de la justícia.
34 No ser orgullós.
35 Ni donat al vi.
36 Ni golut.
37 Ni dormidor.
38 Ni peresós.
39 Ni murmurador.
40 Ni criticaire
41 Posar l’esperança en Déu.
42 El bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix;
43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi.
44 Témer el dia del judici.
45 Esglaiar-se de l’infern.
46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual.
47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls.
48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida.
49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc.
50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l’ancià espiritual.
51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses.
52 No ser amic de parlar molt.
53 No dir paraules vanes o que facin riure.
54 No ser amic de riure molt o sorollosament.
55 Escoltar amb gust les lectures santes.
56 Donar-se sovint a l’oració.
57 Confessar cada dia a Déu en l’oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d’aquestes faltes.
59 No satisfer els desigs de la carn.
60 Avorrir la pròpia voluntat.
61 Obeir en tot els manaments de l’abat, encara que ell —Déu no ho vulgui— faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: «Feu el que diuen, però no feu el que fan».
62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat.
63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu.
64 Estimar la castedat.
65 No odiar ningú.
66 No tenir gelosia.
67 No obrar per enveja.
68 No ser amic de baralles.
69 Defugir l’altivesa.
70 Venerar els ancians.
71 Estimar els més joves.
72 En l’amor del Crist, pregar pels enemics.
73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit.
74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu.
75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 «Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d’home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l’estimen». 78 Però l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.» (Lc 10,27) aquest és el manament primer del Senyor i que sant Benet recull, però estimar Déu amb totes les forces i el proïsme no és quelcom imprecís sinó que la Regla ens ho concreta molt més, ens diu com ha de ser el nostre dia a dia, la pràctica d’aquest manament. La vida en comunitat no es limita a acomplir el que toca i prou, que ja seria una gran cosa, sinó que vol dir lliurar-se del tot a Crist i als germans, fer-ho tot per amor seguint l’exemple de Crist, i de tal manera que sempre estiguem promptes al que els germans i la comunitat necessitin. Sant Benet recull 74 sentències, la major part de les quals son cites de l’Escriptura i dels Pares. Crist hi és present, sempre i en tot moment, com la raó darrera i definitiva en la vida del monjo, el model de l’amor que se’ns demana aplicar. Una primera part recull el decàleg, també recull les obres de misericòrdia i un altre grup té un caràcter més escatològic. Sant Benet, al llarg del capítol i de l’enumeració ben concreta del que se’ns demana que fem, inclou també punts de reflexió que donen un sentit més profund al capítol.
Encara que complíssim aquest llarg llistat, el mèrit no hauríem d’atribuir-nos-el mai a nosaltres mateixos, sinó que sempre hem d’atribuir el bé a Déu mentre que el mal és responsabilitat nostra. La realitat ens porta ben sovint en el dia a dia a fer-ho a l’inrevés, fer els altres responsables de les nostres mancances i sentir-nos ben satisfets del que puguem fer bé. La culpa dels nostres mals sempre la donem als altres, i fins i tot demanem que ens ajudin a atribuir-los-hi, quasi mai cerquem el que hi ha en nosaltres de dolent. «Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre» ens diu sant Benet; no atribuïm doncs totes les causes de les nostres mancances als altres si volem que els altres ens les atribueixin a nosaltres.
L’instrument fonamental per aconseguir fer bones obres és l’amor. Sant Benet no pretén pas definir l’amor, ens mostra què és l’amor amb una guia pràctica, amb el guió de l’escola de l’amor. Qui ho acompleix i s’hi esmerça es fa capaç de Déu, capaç d’entendre el que vol dir que Déu és amor. Tal com Déu estima, així hem d’estimar també nosaltres. Sabem que estimar ho és tot, però ens cal estimar de debò. Sant Benet ens diu concretament el que és l’amor autèntic, les arrels del qual es trobem en l’Evangeli en cadascuna de les prescripcions que podem llegir en paral·lel a les Benaurances. Estimar vol dir lliurar-se pels altres així com Crist es va lliurar a la voluntat del Pare. Sant Benet desitja pels monjos una puresa de cor tan gran, que ho fem tot per amor, que l’amor de Déu commogui de tal manera els nostres cors que estiguem sempre prestos a qualsevol servei, tot i que sovint no ens vingui de gust fer-lo.
Déu ens proposa una elecció: o Ell o el nostre egoisme. Aquesta elecció afecta incondicionalment la nostra naturalesa, perquè aquesta té necessitat d’amor. L’amor ha de ser la característica del monjo i el termòmetre de l’amor a Déu és la caritat fraterna, l’amor com a lliurament a un altre, el servei als altres.
Fixem-nos en les frases curtes que escriu Sant Benet com «estimar als enemics», en totes les quals descobrim el misteri de la vida divina en el nostre interior. En dir-nos sant Benet que estimem els enemics, podríem pensar: és possible que en el monestir n’hi pugui haver? És clar que no, però de tant en tant podria establir-se entre alguns de nosaltres una certa hostilitat, una manca d’atenció i de tacte, una indiferència, una poca promptitud a prestar-nos servei de caritat… futileses que, malgrat tot, poden causar sofriment. Ens cal evitar aquest comportament, i si un dia som nosaltres l’objecte d’aquest tracte, procurem no tenir-ho en compte, no compadir-nos de nosaltres mateixos i no jutjar els altres precipitadament, ja que moltes actituds responen al temperament, a l’educació, a la nostra manera de veure les coses, potser més que a una mala intenció. Però, encara que fos així, que algú conscientment ens apartés, ens menyspreés, preguntem-nos si no hi tenim també nosaltres una part de responsabilitat, i en qualsevol cas, com diu sant Benet, ens cal «fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit», no deixar-ho per la posta del sol del darrer dia de la creació.
Déu pot fer obres admirables amb els instruments més pobres, tan pobres com ho som nosaltres. Viure amb aquesta confiança en una inesgotable font de generositat en el camí de la nostra conversió. No es tracta de mantenir-nos irreprotxables; només necessitem, amb una fidelitat cada dia més gran, intentar correspondre a l’amor de Déu, caminar vers aquest acompliment de l’amor.
Quan l’amor creix, el monjo progressa en totes les virtuts exercitades amb aquell anhel de vida eterna on sant Benet vol conduir-nos en orientar-ho tot cap a l’interior, cap a l’essencial, vers Crist. Per tant, quan estem temptats de vanitat, de mandra, del mal humor o de gelosia, pensem que el camp de batalla no és la nostra superficialitat. El combat s’entaula en el nostre interior.
És com si sant Benet ens preguntés: vols la vida eterna?, vius a la presència de Déu?, t’alimentes de la seva Paraula?, pregues amb freqüència? Tot això són crides a la interiorització. I sabem que el combat interior per la vida eterna es realitza en íntima unió amb Déu aquí i ara; per això se’ns diu que estavellem contra Crist els mals pensaments, ja que en aquest combat ell ja ha vençut. Si ens incorporem a ell, les nostres comunitats seran testimoni d’unitat. Una unitat que comença al nostre interior i que si som fidels serem capaços d’exterioritzar-la, de compartir-la amb els altres. No ens ha de preocupar que ens tinguin per sants abans de ser-ho, més aviat guardem-nos d’emprar expressions dures, massa generalitzades i precipitades, amb les quals exposem el nostre punt de vista com l’únic volgut per Déu, i considerem l’opinió dels altres com de poc interès. Al món dominen l’enveja i la gelosia, fruit de l’orgull i de l’egoisme. Sant Benet ens prevé. Per què tenim gelosia d’un germà? Perquè el nostre cor encara no és lliure. Si l’estiméssim, ens alegraríem del bé que veiem en ell, de l’estima de què és objecte i dels seus èxits, encara que falsament ens creguem nosaltres postergats.
D’entre els instruments de les bones obres en trobem dos que es complementen: «posar l’esperança en Déu» i «no desesperar mai de la seva misericòrdia», una cita que ens resulta ben familiar per cert. L’esperança demana puresa de cor i aquesta no s’adquireix en un dia, és treball de tota una vida. Déu ens vol conduir a la perfecció de l’amor i, poc a poc, ens va canviant tota il·lusió sobre nosaltres mateixos en una total confiança en la seva gràcia. L’esperança és fruit del combat de cada dia i aconseguir la puresa de cor una tasca de tota una vida.
Tots estem amenaçats per la temptació de la desesperació. És la temptació més difícil de superar. Confiem massa en nosaltres mateixos i poc en Déu, i ens desil·lusionem respecte al resultat dels nostres esforços. Per això el capítol acaba com havia començat: amb l’amor, que Déu té preparat pels qui l’estimen. I l’última frase hem de llegir-la amb atenció, és l’on i el com de l’amor: al monestir i amb diligència, sols així el monestir serà el lloc on aprendrem i exercitarem la caritat en tota la seva plenitud.
diumenge, 26 de juny del 2016
PRÒLEG: L’ESCOLA DEL SERVEI DIVÍ
Del pròleg de la Regla de sant Benet (39-50)
39 I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple, hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim, tanmateix, els deures de qui hi habita. 40 Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos per militar en la santa obediència dels preceptes. 41 I, per a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia. 42 I si, defugint les penes de l’infern, volem arribar a la vida perdurable, 43 mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d’aquesta vida, 44 cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre. 45 Cal que establim, doncs, una escola del servei diví. 46 En instituir-la, no esperem haver d’establir res d’aspre, res de feixuc. 47 Però si mai, seguint el dictat d’una justa raó, calia quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a conservació de la caritat, 48 no abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. 49 Tanmateix, amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. 50 Així, no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne. Amén.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Cal que establim, doncs, una escola del servei diví.» La vida monàstica és entesa com una escola, és a dir, fem camí en el progrés en la vida monàstica i en la fe, són les dues matèries principals de les quals ens haurem d’examinar al final del curs de la nostra vida. Serem objecte d’una avaluació contínua on es tindrà en compte tota la nostra trajectòria, el nostre dia a dia de monjos. Podem triar ser com aquell alumne que comença bé o molt bé, però que a mesura que avança el curs, a mesura que va fent anys com a monjo, pensa que ja s’ho ha guanyat tot i que per a ell ja no són vàlides les prescripcions de la Regla, per a ell han prescrit perquè ja està de tornada de tot; el desencís i la pèrdua d’expectatives fan d’ell el monjo que remuga nit i dia, remuga pel menjar, remuga quan un altre parla o predica, i esdevé jutge implacable de tots sense creure’s subjecte a res ni a ningú; evidentment no progressa adequadament, en definitiva no progressa de cap manera o fins i tot tira enrere i a més enreda els companys i voldria que tots esdevinguessin com ell assentats en un inconformisme autodestructor, és aquell a qui a l’escola convidarien a abandonar els estudis o com a mínim a canviar d’escola.
Que no se’ns pugui dir com escoltàvem avui al beat Guerric: «Fins quan, peresós, has de jeure, quan et llevaràs del teu son? Un xic acluques els ulls, un xic t’adorms, un xic creues els braços estirant-te, i mentre dorms, sense que te n’adonis, Crist ressuscitarà del sepulcre i, quan passi la seva glòria, no mereixeràs ni veure’l d’esquena. Aleshores te’n penediràs, ja massa tard» (Sermó 3 sobre la Resurrecció del Senyor). Podem ser d’aquells alumnes que ara avancen, ara s’estanquen, segons els plagui el que els toca fer o viure o se’ls neguin els capricis, aquests necessiten millorar i deixar de banda els seus propis interessos per no anteposar res a Crist. Podem ser com qui va fent, que potser no ha començat amb una gran empenta però que a la fi va avançant i cada cop li agrada més progressar en la vida monàstica, s’hi va sentint cada cop més bé, pas a pas, sense ensurts i va progressant adequadament. Ens costarà molt de ser dels qui avancen amb fermesa i resolució, que no s’envaneixen de la seva bona observança i glorifiquen el Senyor sabent que és Crist qui actua en ells, fonamentant la seva vida monàstica sobre la roca. Sant Benet ens recorda que el Senyor espera de nosaltres que cada dia responguem amb fets a la nostra vocació, cada dia i amb fets, no ara si i ara no, tampoc abans si i ara no perquè estic decebut de tot i de tots; i amb fets, no amb paraules vanes i grans discursos per aplicar als altres i mai a nosaltres mateixos. Perquè és una escola de servei, de fets, no pas de teories per no aplicar-les mai, sinó per posar-les en pràctica cada dia, en cada germà, a cada moment. Aplicant la caritat, sense rondinar a tothora per tot creient-nos únics amos del destí dels altres. Servir és fer-ho cada dia, aixecar-se quan toca, fer el que cal fer i hem triat voluntàriament de fer, encara que sols sigui perquè és la nostra responsabilitat davant del Senyor i dels germans És en la vida diària on posem en joc la nostra temprança. El més fàcil és fugir d’estudi quan quelcom no ens convé i és el que en un moment o altre tots fem o tenim la temptació de fer. Portar a terme i suportar moments estèrils, improductius a curt termini, que ens aporten poca o cap brillantor, que sovint són anònims o no ens aporten reconeixements ni premis, per què fer-ho, doncs?
La temptació és eliminar les dificultats, defugir-les, fugir de la rutina, de la monotonia i qualsevol altra cosa ens sembla millor, sobretot si és fer la nostra i ens refugiem en el nostre egoisme com en un castell amb fossars ben fondos i espitlleres plenes de fletxes a punt de ser disparades sobre qui gosi torbar la nostra pau; falsa i individual pau. Obrim els fossars de la intolerància i llancem les fletxes de la murmuració amb tanta professionalitat que qualsevol personatge d’una novel·la de Walter Scott envejaria per a ell. Estar per estar tampoc no és la resposta, cal estar allí on ens cal estar, fer allò que ens cal fer amb llibertat, convençuts que és la nostra quotidianitat la que ens fa avançar vers Crist, l’únic objectiu que val la pena. Quotidianitat i rutina, regularitat en la pregària, el treball i la lectio divina; no pas com una finalitat en si mateixes sinó perquè la vida espiritual, la vida monàstica, ha de ser constant i ha d’estar centrada en Crist. La quotidianitat, el quefer de cada dia, eviten que el nostre cor i la nostra ment es dispersin i permeten concentrar-se, alliberen el cor per ocupar-se del que és vertaderament important, Crist. La quotidianitat, a la fi, ens allibera per atendre les coses de Déu, aquell el qual almenys algun cop vàrem creure que ens havia cridat a seguir-lo en aquesta escola. Perquè la nostra escola és una escola del servei diví, la crida ens ha estat feta per seguir el Senyor i és en aquest seguiment que la nostra fidelitat serà posada a prova. Cap vida cristiana ni cap vida monàstica pot fugir de moments de defallença i de temptació; tant més si no hi posem el coll i ens deixem endur pels nostres egoismes i capricis, les nostres falses comoditats i seguretats que no són tals. Els moments difícils sorgeixen ben sovint quan baixem la guàrdia de la nostra fidelitat, és aleshores que som més vulnerables que mai a la tristesa, la torbació, el pessimisme, el tedi i tantes altres coses. Les proves, les crisis són necessàries per créixer, però perquè no se’ns enduguin cal bastir els fonaments el més sòlidament que puguem en la pregària, el treball i la lectio divina; tot i així la nostra vida monàstica pot trontollar, però sense aquets fonaments segur que s’esfondra, podrem seguir potser al monestir però serà sols una aparença, una falsa vida de monjos, sense fonaments a l’envit de qualsevol temptació. Tot esdevindrà més important que la rutina de la nostra vida monàstica, una trucada, una visita, dormir unes hores més, i sucumbirem a tota temptació, fins i tot la cercarem perquè no ens sentirem segurs, ni feliços, ni alegres amb la nostra vida de cada dia; i ens caldrà cercar petits al·licients que ens apartaran cada dia més de la veritable escola, del servei, de Déu. Deia sant Bernat que «Déu escolta i no defrauda l’esperança d’aquells qui es mostren magnànims, pacients i unànimes. Aquestes virtuts són un testimoniatge irrecusable de fe, d’esperança i de caritat. En efecte, és evident que l’esperança genera la paciència i que la caritat origina la unió» (Sermó 5 sobre l’Ascensió del Senyor).
Fa pocs dies el nostre Abat General convidava la Congregació brasilera a respondre a la pregunta «som fidels a la nostra vocació?» Per respondre-la apuntava a revisar la nostra fidelitat al Senyor, a Aquell altre que ens crida a la comunió, i deia «la resposta és tota la Regla i tots els ensenyaments dels nostres pares i mares cistercencs. Tot en la vida de la comunitat monàstica és formació i obrir-se als dons de l’Esperit Sant. L’obediència és per això, l’estabilitat és per això, la fraternitat és per això, la conversió és per això, la humilitat, el silenci, l’escolta de la Paraula de Déu, l’ofici diví, el treball i el servei, tot és per fer del monestir un Cenacle obert a l’Esperit Sant.» Són les matèries que cursem en aquesta escola on el servei és el mitjà i l’objectiu Déu.
39 I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple, hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim, tanmateix, els deures de qui hi habita. 40 Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos per militar en la santa obediència dels preceptes. 41 I, per a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia. 42 I si, defugint les penes de l’infern, volem arribar a la vida perdurable, 43 mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d’aquesta vida, 44 cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre. 45 Cal que establim, doncs, una escola del servei diví. 46 En instituir-la, no esperem haver d’establir res d’aspre, res de feixuc. 47 Però si mai, seguint el dictat d’una justa raó, calia quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a conservació de la caritat, 48 no abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. 49 Tanmateix, amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. 50 Així, no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne. Amén.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Cal que establim, doncs, una escola del servei diví.» La vida monàstica és entesa com una escola, és a dir, fem camí en el progrés en la vida monàstica i en la fe, són les dues matèries principals de les quals ens haurem d’examinar al final del curs de la nostra vida. Serem objecte d’una avaluació contínua on es tindrà en compte tota la nostra trajectòria, el nostre dia a dia de monjos. Podem triar ser com aquell alumne que comença bé o molt bé, però que a mesura que avança el curs, a mesura que va fent anys com a monjo, pensa que ja s’ho ha guanyat tot i que per a ell ja no són vàlides les prescripcions de la Regla, per a ell han prescrit perquè ja està de tornada de tot; el desencís i la pèrdua d’expectatives fan d’ell el monjo que remuga nit i dia, remuga pel menjar, remuga quan un altre parla o predica, i esdevé jutge implacable de tots sense creure’s subjecte a res ni a ningú; evidentment no progressa adequadament, en definitiva no progressa de cap manera o fins i tot tira enrere i a més enreda els companys i voldria que tots esdevinguessin com ell assentats en un inconformisme autodestructor, és aquell a qui a l’escola convidarien a abandonar els estudis o com a mínim a canviar d’escola.
Que no se’ns pugui dir com escoltàvem avui al beat Guerric: «Fins quan, peresós, has de jeure, quan et llevaràs del teu son? Un xic acluques els ulls, un xic t’adorms, un xic creues els braços estirant-te, i mentre dorms, sense que te n’adonis, Crist ressuscitarà del sepulcre i, quan passi la seva glòria, no mereixeràs ni veure’l d’esquena. Aleshores te’n penediràs, ja massa tard» (Sermó 3 sobre la Resurrecció del Senyor). Podem ser d’aquells alumnes que ara avancen, ara s’estanquen, segons els plagui el que els toca fer o viure o se’ls neguin els capricis, aquests necessiten millorar i deixar de banda els seus propis interessos per no anteposar res a Crist. Podem ser com qui va fent, que potser no ha començat amb una gran empenta però que a la fi va avançant i cada cop li agrada més progressar en la vida monàstica, s’hi va sentint cada cop més bé, pas a pas, sense ensurts i va progressant adequadament. Ens costarà molt de ser dels qui avancen amb fermesa i resolució, que no s’envaneixen de la seva bona observança i glorifiquen el Senyor sabent que és Crist qui actua en ells, fonamentant la seva vida monàstica sobre la roca. Sant Benet ens recorda que el Senyor espera de nosaltres que cada dia responguem amb fets a la nostra vocació, cada dia i amb fets, no ara si i ara no, tampoc abans si i ara no perquè estic decebut de tot i de tots; i amb fets, no amb paraules vanes i grans discursos per aplicar als altres i mai a nosaltres mateixos. Perquè és una escola de servei, de fets, no pas de teories per no aplicar-les mai, sinó per posar-les en pràctica cada dia, en cada germà, a cada moment. Aplicant la caritat, sense rondinar a tothora per tot creient-nos únics amos del destí dels altres. Servir és fer-ho cada dia, aixecar-se quan toca, fer el que cal fer i hem triat voluntàriament de fer, encara que sols sigui perquè és la nostra responsabilitat davant del Senyor i dels germans És en la vida diària on posem en joc la nostra temprança. El més fàcil és fugir d’estudi quan quelcom no ens convé i és el que en un moment o altre tots fem o tenim la temptació de fer. Portar a terme i suportar moments estèrils, improductius a curt termini, que ens aporten poca o cap brillantor, que sovint són anònims o no ens aporten reconeixements ni premis, per què fer-ho, doncs?
La temptació és eliminar les dificultats, defugir-les, fugir de la rutina, de la monotonia i qualsevol altra cosa ens sembla millor, sobretot si és fer la nostra i ens refugiem en el nostre egoisme com en un castell amb fossars ben fondos i espitlleres plenes de fletxes a punt de ser disparades sobre qui gosi torbar la nostra pau; falsa i individual pau. Obrim els fossars de la intolerància i llancem les fletxes de la murmuració amb tanta professionalitat que qualsevol personatge d’una novel·la de Walter Scott envejaria per a ell. Estar per estar tampoc no és la resposta, cal estar allí on ens cal estar, fer allò que ens cal fer amb llibertat, convençuts que és la nostra quotidianitat la que ens fa avançar vers Crist, l’únic objectiu que val la pena. Quotidianitat i rutina, regularitat en la pregària, el treball i la lectio divina; no pas com una finalitat en si mateixes sinó perquè la vida espiritual, la vida monàstica, ha de ser constant i ha d’estar centrada en Crist. La quotidianitat, el quefer de cada dia, eviten que el nostre cor i la nostra ment es dispersin i permeten concentrar-se, alliberen el cor per ocupar-se del que és vertaderament important, Crist. La quotidianitat, a la fi, ens allibera per atendre les coses de Déu, aquell el qual almenys algun cop vàrem creure que ens havia cridat a seguir-lo en aquesta escola. Perquè la nostra escola és una escola del servei diví, la crida ens ha estat feta per seguir el Senyor i és en aquest seguiment que la nostra fidelitat serà posada a prova. Cap vida cristiana ni cap vida monàstica pot fugir de moments de defallença i de temptació; tant més si no hi posem el coll i ens deixem endur pels nostres egoismes i capricis, les nostres falses comoditats i seguretats que no són tals. Els moments difícils sorgeixen ben sovint quan baixem la guàrdia de la nostra fidelitat, és aleshores que som més vulnerables que mai a la tristesa, la torbació, el pessimisme, el tedi i tantes altres coses. Les proves, les crisis són necessàries per créixer, però perquè no se’ns enduguin cal bastir els fonaments el més sòlidament que puguem en la pregària, el treball i la lectio divina; tot i així la nostra vida monàstica pot trontollar, però sense aquets fonaments segur que s’esfondra, podrem seguir potser al monestir però serà sols una aparença, una falsa vida de monjos, sense fonaments a l’envit de qualsevol temptació. Tot esdevindrà més important que la rutina de la nostra vida monàstica, una trucada, una visita, dormir unes hores més, i sucumbirem a tota temptació, fins i tot la cercarem perquè no ens sentirem segurs, ni feliços, ni alegres amb la nostra vida de cada dia; i ens caldrà cercar petits al·licients que ens apartaran cada dia més de la veritable escola, del servei, de Déu. Deia sant Bernat que «Déu escolta i no defrauda l’esperança d’aquells qui es mostren magnànims, pacients i unànimes. Aquestes virtuts són un testimoniatge irrecusable de fe, d’esperança i de caritat. En efecte, és evident que l’esperança genera la paciència i que la caritat origina la unió» (Sermó 5 sobre l’Ascensió del Senyor).
Fa pocs dies el nostre Abat General convidava la Congregació brasilera a respondre a la pregunta «som fidels a la nostra vocació?» Per respondre-la apuntava a revisar la nostra fidelitat al Senyor, a Aquell altre que ens crida a la comunió, i deia «la resposta és tota la Regla i tots els ensenyaments dels nostres pares i mares cistercencs. Tot en la vida de la comunitat monàstica és formació i obrir-se als dons de l’Esperit Sant. L’obediència és per això, l’estabilitat és per això, la fraternitat és per això, la conversió és per això, la humilitat, el silenci, l’escolta de la Paraula de Déu, l’ofici diví, el treball i el servei, tot és per fer del monestir un Cenacle obert a l’Esperit Sant.» Són les matèries que cursem en aquesta escola on el servei és el mitjà i l’objectiu Déu.
diumenge, 19 de juny del 2016
QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE
De la Regla de sant Benet
Capítol 70
1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se.» Aquest capítol ens porta a parlar de dos temes, d’una banda la intolerància envers els altres, i també d’una legitimació de la violència, allò que la benedictina Joan Chittister defineix com la usurpació arrogant de l’autoritat. Siguem sincers, hi ha violències físiques, però també n’hi ha de morals i psicològiques i totes fan mal a qui les rep, a qui les practica i a la comunitat. L’espiritualitat monàstica depèn del compromís i de la fidelitat personal i no pas de la intimidació, ni en cap cas de la brutalitat. El bé no pot ser mai justificat pel mal, ho sabem, però no és tan estrany que practiquem el mal amb la remota intenció de voler fer el bé. L’abat Cassià Maria Just unifica aquest capítol amb l’anterior com aquells que ens presenten actituds contràries a la convivència monàstica; segurament fruit d’experiències que sant Benet visqué personalment. En el capítol anterior ha advertit contra el risc d’una amistat malentesa en el si d’una comunitat que pot arribar a ser ocasió d’escàndol; en aquest capítol ens parla d’un zel d’amargor que porta a corregir arbitràriament a un altre, imatge de les pròpies frustracions.
«Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin», ens diu sant Benet. Un tema important, el de com advertir i corregir de les faltes; sovint esperem que els altres s’adonin del que fan malament o del que als nostres ulls és una malifeta, quasi sempre no se n’adonen, aleshores ens desesperem i la nostra reacció corre el risc de ser a deshora, inoportuna i del tot contraproduent, és a dir que porti al qui ha faltat a refermar-se i, com diem habitualment, a tancar-se en banda. Això no vol pas dir que s’hagin de deixar passar les mancances, amb aquell igualitarisme asimètric present en tota la Regla de sant Benet, cal corregir «a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió» (RB 2,31). Certament és difícil també per l’abat corregir oportunament i eficaçment, o bé corre el risc de ser injust o dur, o al menys de ser titllat de ser-ho per qui rep la correcció; o bé el risc que els altres creguin que consent a un determinat membre de la comunitat. Aquí mateix moltes setmanes es diuen coses que fem malament, que molesten al conjunt de la comunitat o que no ajuden a la pacífica i monàstica convivència, i malgrat tot no en fem cas o sempre creiem que van per un altre. No cal cercar el temor, cal cercar el punt de convivència, de mútua estimació, de no cercar fer allò que ens ve de gust, sinó allò que cal fer. Quasi sempre davant d’una disjuntiva sabem què cal fer, però o bé per caprici o bé per comoditat tirem pel dret i fem allò que ens és plaent, sovint sols a nosaltres mateixos i aleshores també sovint ens acabem sentint incòmodes i fent sentir incòmodes els altres, quan de fet no seria tan difícil intentar sentir-nos bé tots plegats, potser amb un petit esforç solament. «Perquè està escrit: “El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú”», com ens diu sant Benet recordant Tobit 4,15. Podríem aplicar-ho de manera àmplia, de pensament, paraula, obra i omissió; no pensar dels altres el que no volem que pensin de nosaltres; no dir dels altres allò que no volem que diguin de nosaltres; no fer als altres allò que no volem que ens facin i fer pels altres allò que voldríem que fessin per nosaltres. Sembla fàcil, però no ho és; sols amb la mirada fita en Crist, no anteposant-li res, podrem intentar-ho de debò; perquè és Ell qui ha dit «El qui s’irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l’insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l’infern.» (Mt 5,22) i també «Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien» (Lc 6,27) perquè el seu manament, el que hauríem de seguir cada dia, a cada moment és «que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 15,12).
Podria preguntar-nos també a nosaltres el Papa Francesc «en aquesta comunitat hi ha litigis entre vosaltres? Baralles per enveja? Hi ha murmuracions? Doncs no esteu en el camí de Jesucrist. Aquesta característica és molt important, perquè el dimoni intenta dividir-nos sempre. És el pare de la divisió.» (Cf. Homilia Santa Marta 29 d’abril 2014). Demanem al Senyor que aparti tothora de nosaltres la temptació de caure en la rancúnia, la murmuració i el menyspreu i que obri els nostres cors al seu amor infinit i ens faci capaços de ser-ne transmissors entre els qui tractem, com sovint demanem a Laudes.
Capítol 70
1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se.» Aquest capítol ens porta a parlar de dos temes, d’una banda la intolerància envers els altres, i també d’una legitimació de la violència, allò que la benedictina Joan Chittister defineix com la usurpació arrogant de l’autoritat. Siguem sincers, hi ha violències físiques, però també n’hi ha de morals i psicològiques i totes fan mal a qui les rep, a qui les practica i a la comunitat. L’espiritualitat monàstica depèn del compromís i de la fidelitat personal i no pas de la intimidació, ni en cap cas de la brutalitat. El bé no pot ser mai justificat pel mal, ho sabem, però no és tan estrany que practiquem el mal amb la remota intenció de voler fer el bé. L’abat Cassià Maria Just unifica aquest capítol amb l’anterior com aquells que ens presenten actituds contràries a la convivència monàstica; segurament fruit d’experiències que sant Benet visqué personalment. En el capítol anterior ha advertit contra el risc d’una amistat malentesa en el si d’una comunitat que pot arribar a ser ocasió d’escàndol; en aquest capítol ens parla d’un zel d’amargor que porta a corregir arbitràriament a un altre, imatge de les pròpies frustracions.
«Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin», ens diu sant Benet. Un tema important, el de com advertir i corregir de les faltes; sovint esperem que els altres s’adonin del que fan malament o del que als nostres ulls és una malifeta, quasi sempre no se n’adonen, aleshores ens desesperem i la nostra reacció corre el risc de ser a deshora, inoportuna i del tot contraproduent, és a dir que porti al qui ha faltat a refermar-se i, com diem habitualment, a tancar-se en banda. Això no vol pas dir que s’hagin de deixar passar les mancances, amb aquell igualitarisme asimètric present en tota la Regla de sant Benet, cal corregir «a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió» (RB 2,31). Certament és difícil també per l’abat corregir oportunament i eficaçment, o bé corre el risc de ser injust o dur, o al menys de ser titllat de ser-ho per qui rep la correcció; o bé el risc que els altres creguin que consent a un determinat membre de la comunitat. Aquí mateix moltes setmanes es diuen coses que fem malament, que molesten al conjunt de la comunitat o que no ajuden a la pacífica i monàstica convivència, i malgrat tot no en fem cas o sempre creiem que van per un altre. No cal cercar el temor, cal cercar el punt de convivència, de mútua estimació, de no cercar fer allò que ens ve de gust, sinó allò que cal fer. Quasi sempre davant d’una disjuntiva sabem què cal fer, però o bé per caprici o bé per comoditat tirem pel dret i fem allò que ens és plaent, sovint sols a nosaltres mateixos i aleshores també sovint ens acabem sentint incòmodes i fent sentir incòmodes els altres, quan de fet no seria tan difícil intentar sentir-nos bé tots plegats, potser amb un petit esforç solament. «Perquè està escrit: “El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú”», com ens diu sant Benet recordant Tobit 4,15. Podríem aplicar-ho de manera àmplia, de pensament, paraula, obra i omissió; no pensar dels altres el que no volem que pensin de nosaltres; no dir dels altres allò que no volem que diguin de nosaltres; no fer als altres allò que no volem que ens facin i fer pels altres allò que voldríem que fessin per nosaltres. Sembla fàcil, però no ho és; sols amb la mirada fita en Crist, no anteposant-li res, podrem intentar-ho de debò; perquè és Ell qui ha dit «El qui s’irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l’insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l’infern.» (Mt 5,22) i també «Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien» (Lc 6,27) perquè el seu manament, el que hauríem de seguir cada dia, a cada moment és «que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 15,12).
Podria preguntar-nos també a nosaltres el Papa Francesc «en aquesta comunitat hi ha litigis entre vosaltres? Baralles per enveja? Hi ha murmuracions? Doncs no esteu en el camí de Jesucrist. Aquesta característica és molt important, perquè el dimoni intenta dividir-nos sempre. És el pare de la divisió.» (Cf. Homilia Santa Marta 29 d’abril 2014). Demanem al Senyor que aparti tothora de nosaltres la temptació de caure en la rancúnia, la murmuració i el menyspreu i que obri els nostres cors al seu amor infinit i ens faci capaços de ser-ne transmissors entre els qui tractem, com sovint demanem a Laudes.
diumenge, 12 de juny del 2016
L’ORDRE DE LA COMUNITAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 63
1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col.locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de «germans», i els joves als seus ancians, el de «nonnus», que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran «senyor» i «abat», no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La Regla disposa una vida ordenada, un temps per a aixecar-se i un temps per a dormir, un temps per a pregar i un altre per a treballar, un temps per a nodrir-se espiritualment amb la Paraula i un altre per a alimentar el cos. Com diu Cohèlet «tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa» (Coh 3,1). Sant Benet tampoc no deixa a la improvisació l’ordre de la comunitat; potser per un sentit pràctic, perquè no sembli el transport públic dels nostres dies on hi ha curses per agafar un lloc sense mirar si els ancians o les dones embarassades resten dempeus, però el més segur és que ho fa per un profund sentit monàstic i espiritual, seguint l’ordre d’arribada al monestir i recomanant a l’abat que no pertorbi el ramat disposant injustament i arbitràriament cap altre ordre. D’aquesta organització n’ha de sortir una vida interiorment i exteriorment pautada on no hi ha massa lloc per a la improvisació, i tot amb l’objectiu de centrar-se en allò que és el més important, cercar Déu «i ja que sabeu que de Déu ningú no se’n burla, el nostre deure és caminar d’una manera digna als seus manaments i la seva voluntat», com ens recordava aquesta setmana a Matines sant Policarp (Carta als cristians de Filips, 3). Aquest capítol d’avui amb el 72, sobre el bon zel, és un vertader tractat de relacions interpersonals. L’harmonia i el bon funcionament de la comunitat estan a les mans dels monjos, fent que cada membre de la comunitat ocupi el seu lloc, realitzi la feina que li ha estat encomanada de la millor manera possible i ajudi així a l’harmonia i a la pacífica rutina de la comunitat, que no és un objectiu en si mateixa sinó un mitjà per seguir Crist. «és necessari, doncs, no solament anomenar-nos cristians, sinó ser-ho realment, perquè entre vosaltres n’hi ha algun que de paraula s’ho reconeix, però després actua prescindint d’això: crec que un home així no pot tenir bona consciència»; com ens deia sant Ignasi d’Antioquia també aquesta setmana a Matines en la seva carta als cristians de Magnèsia. Perquè en la nostra vida de monjos no ens hem d’acontentar de les fórmules, de l’aparença, sinó que el que és realment important és ser-ho interiorment, de cor. L’entrada al monestir significa un igualitarisme asimètric, l’efectiva supressió de les diferències d’edat o procedència social. Asimètric perquè la riquesa generacional és part de la riquesa d’una comunitat; així ho hem viscut i encara ho vivim aquí convivint fins fa poc amb alguns dels qui primer vingueren després de la restauració de la vida monàstica a Poblet fa setanta-cinc anys. Per això la cura dels ancians en les seves debilitats ha de ser un dels nostres objectius, servir-los i tenir-ne cura amb caritat fraterna, reconeixement i agraïment. Els joves en edat monàstica, els qui portem menys temps que d’altres al monestir, podem pensar en la ridiculesa o la inutilitat d’algunes o de moltes de les coses que conformen el nostre dia a dia. Els qui porten més anys ens poden dir per la seva part com els germans de Josep «mireu, aquí ve el somniador (..) a veure com acaben els seus somnis» (Gn 37,19-20). Honorar als ancians i estimar als joves, és la recepta de Sant Benet, conscients tots d’haver de comportar-nos de manera adient a la nostra condició de monjos, i com sempre sant Benet ho exigeix primer que ningú a l’abat, que te la dura càrrega d’actuar en lloc de Crist,
Fem camí junts, avançant, examinant el nostre progrés. Les darreres setmanes hem sentit dir a sant Bernat dirigint-se a Eugeni III «quan consideris el que ets, has de recordar el que fores: has de comparar el teu present amb el teu passat. Mira si has progressat en virtut, saviesa, coneixement i moderació de costums; o si, potser, tant de bo no, has retrocedit en tot això. Si ets pel comú més pacient o més impacient; més iracund o més afable; més insolent o més humil; més afable o més aspre; més assequible o més inexorable; més covard o més generós; més greu o més lleuger; més temorós de Déu o més confiat del que et convé» (De consideratione XI,20) Un camí en comú que mai no estarà exempt de problemes, com deia Benet XVI, ho hem sentit a Matines en la memòria de l’apòstol Bernabé: «també entre els sants existeixen contrastos, discòrdies, controvèrsies. Això em sembla molt consolador, ja que veiem que els sants no “han caigut del cel”. Són homes com nosaltres, fins i tot amb problemes complicats. La santedat no consisteix a no equivocar-se o a no pecar mai. La santedat creix amb la capacitat de conversió, de penediment, de disponibilitat per tornar a començar, i sobretot amb la capacitat de reconciliació i de perdó.» (Audiència General, 31 de gener de 2007). Certament és un consol per a tots nosaltres saber que els sants, fins i tot enmig de les seves discòrdies, s’han mantingut fidels fins a la fi de la cursa.
Afanyem-nos a honorar-nos els uns als altres, aprenguem a estimar-nos una mica més cada dia, a ajudar-nos, a perdonar-nos, des del respecte a la diferència i de la convicció de ser comunitat, de fer camí junts. No és fàcil, sant Benet ho sap prou bé i la seva Regla és una ajuda per avançar i esforçar-nos-hi cada dia una mica més, caure i aixecar-nos per seguir avançant sense defallir ni deixar-nos endur per la desesperança. Sempre en ordre, sense distincions ni preferències.
Capítol 63
1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col.locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de «germans», i els joves als seus ancians, el de «nonnus», que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran «senyor» i «abat», no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La Regla disposa una vida ordenada, un temps per a aixecar-se i un temps per a dormir, un temps per a pregar i un altre per a treballar, un temps per a nodrir-se espiritualment amb la Paraula i un altre per a alimentar el cos. Com diu Cohèlet «tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa» (Coh 3,1). Sant Benet tampoc no deixa a la improvisació l’ordre de la comunitat; potser per un sentit pràctic, perquè no sembli el transport públic dels nostres dies on hi ha curses per agafar un lloc sense mirar si els ancians o les dones embarassades resten dempeus, però el més segur és que ho fa per un profund sentit monàstic i espiritual, seguint l’ordre d’arribada al monestir i recomanant a l’abat que no pertorbi el ramat disposant injustament i arbitràriament cap altre ordre. D’aquesta organització n’ha de sortir una vida interiorment i exteriorment pautada on no hi ha massa lloc per a la improvisació, i tot amb l’objectiu de centrar-se en allò que és el més important, cercar Déu «i ja que sabeu que de Déu ningú no se’n burla, el nostre deure és caminar d’una manera digna als seus manaments i la seva voluntat», com ens recordava aquesta setmana a Matines sant Policarp (Carta als cristians de Filips, 3). Aquest capítol d’avui amb el 72, sobre el bon zel, és un vertader tractat de relacions interpersonals. L’harmonia i el bon funcionament de la comunitat estan a les mans dels monjos, fent que cada membre de la comunitat ocupi el seu lloc, realitzi la feina que li ha estat encomanada de la millor manera possible i ajudi així a l’harmonia i a la pacífica rutina de la comunitat, que no és un objectiu en si mateixa sinó un mitjà per seguir Crist. «és necessari, doncs, no solament anomenar-nos cristians, sinó ser-ho realment, perquè entre vosaltres n’hi ha algun que de paraula s’ho reconeix, però després actua prescindint d’això: crec que un home així no pot tenir bona consciència»; com ens deia sant Ignasi d’Antioquia també aquesta setmana a Matines en la seva carta als cristians de Magnèsia. Perquè en la nostra vida de monjos no ens hem d’acontentar de les fórmules, de l’aparença, sinó que el que és realment important és ser-ho interiorment, de cor. L’entrada al monestir significa un igualitarisme asimètric, l’efectiva supressió de les diferències d’edat o procedència social. Asimètric perquè la riquesa generacional és part de la riquesa d’una comunitat; així ho hem viscut i encara ho vivim aquí convivint fins fa poc amb alguns dels qui primer vingueren després de la restauració de la vida monàstica a Poblet fa setanta-cinc anys. Per això la cura dels ancians en les seves debilitats ha de ser un dels nostres objectius, servir-los i tenir-ne cura amb caritat fraterna, reconeixement i agraïment. Els joves en edat monàstica, els qui portem menys temps que d’altres al monestir, podem pensar en la ridiculesa o la inutilitat d’algunes o de moltes de les coses que conformen el nostre dia a dia. Els qui porten més anys ens poden dir per la seva part com els germans de Josep «mireu, aquí ve el somniador (..) a veure com acaben els seus somnis» (Gn 37,19-20). Honorar als ancians i estimar als joves, és la recepta de Sant Benet, conscients tots d’haver de comportar-nos de manera adient a la nostra condició de monjos, i com sempre sant Benet ho exigeix primer que ningú a l’abat, que te la dura càrrega d’actuar en lloc de Crist,
Fem camí junts, avançant, examinant el nostre progrés. Les darreres setmanes hem sentit dir a sant Bernat dirigint-se a Eugeni III «quan consideris el que ets, has de recordar el que fores: has de comparar el teu present amb el teu passat. Mira si has progressat en virtut, saviesa, coneixement i moderació de costums; o si, potser, tant de bo no, has retrocedit en tot això. Si ets pel comú més pacient o més impacient; més iracund o més afable; més insolent o més humil; més afable o més aspre; més assequible o més inexorable; més covard o més generós; més greu o més lleuger; més temorós de Déu o més confiat del que et convé» (De consideratione XI,20) Un camí en comú que mai no estarà exempt de problemes, com deia Benet XVI, ho hem sentit a Matines en la memòria de l’apòstol Bernabé: «també entre els sants existeixen contrastos, discòrdies, controvèrsies. Això em sembla molt consolador, ja que veiem que els sants no “han caigut del cel”. Són homes com nosaltres, fins i tot amb problemes complicats. La santedat no consisteix a no equivocar-se o a no pecar mai. La santedat creix amb la capacitat de conversió, de penediment, de disponibilitat per tornar a començar, i sobretot amb la capacitat de reconciliació i de perdó.» (Audiència General, 31 de gener de 2007). Certament és un consol per a tots nosaltres saber que els sants, fins i tot enmig de les seves discòrdies, s’han mantingut fidels fins a la fi de la cursa.
Afanyem-nos a honorar-nos els uns als altres, aprenguem a estimar-nos una mica més cada dia, a ajudar-nos, a perdonar-nos, des del respecte a la diferència i de la convicció de ser comunitat, de fer camí junts. No és fàcil, sant Benet ho sap prou bé i la seva Regla és una ajuda per avançar i esforçar-nos-hi cada dia una mica més, caure i aixecar-nos per seguir avançant sense defallir ni deixar-nos endur per la desesperança. Sempre en ordre, sense distincions ni preferències.
diumenge, 5 de juny del 2016
LA TAULA DE L’ABAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 56
1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La taula, l’abat i els hostes, tres punts importants en la Regla de sant Benet. Els àpats de la comunitat són un acte comunitari que compartim amb els hostes. Les mateixes construccions dels nostres refetors ja ens indiquen quina importància es dona a la reunió de la comunitat per menjar.
Evidentment allò important no és el fet de menjar, o el que mengem, sinó fer-ho en comunitat i compartir-ho amb els hostes; tot i que, veient en alguns cara d’insatisfacció davant la safata que se’ns ofereix i que rebutgem a voltes o sovint amb contundència, sembli que el més important és el menjar, no és així, però a la fi tampoc no és quelcom massa preocupant si tot i rebutjar allò que se serveix al nostre refetor tenim un aspecte més proper a l’enfit que a la inanició i rebutgem més per caprici que per ascetisme. Segur que avui els hostes valoren més la participació en la taula dels monjos que no pas el contingut de qualsevol àpat al marge de la comunitat, tot i que millor que el menjar sigui bo; de fet és una oportunitat que donem de compartir amb una mica més de profunditat la nostra vida, compartint la pregària i menjant escoltant una lectura en silenci; tota una experiència en un món que no sap ni pregar ni menjar sense estar davant el televisor o estant pendent del mòbil, com a vegades veiem en algun hoste convidat. «Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre», és a dir menjar en silenci, un aspecte que crec hem millorat molt darrerament, però que sempre cal esforçar-se a mantenir.
L’hospitalitat suposa afecte, acceptació, acollir amb goig el qui arriba: la Regla ens diu: «Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: “Era foraster i em vau acollir”» (RB 53,1). El fet de compartir la taula amb els hostes ens mostra la importància de la reunió comunitària, i com en l’episodi d’Emaús cal reconèixer en el qui menja amb nosaltres al mateix Crist. L’acolliment és una actitud evangèlica fonamental; l’acolliment és una obertura a l’altre que exercim en comunitat. Cal també respectar la intimitat de l’hoste, deixar la seva atenció a l’hostatger que és l’encarregat per la comunitat d’atendre el qui s’apropa al monestir. Respectar l’hoste vol dir no sotmetre’l al tercer grau a la recerca d’informació sobre la seva vida per tal de satisfer, ben mirat, la nostra xafarderia com a únic objectiu, ser correctes sense ser tafaners. Sant Benet és prou clar quan diu: «Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes» (RB 53,23-24). Per sant Benet no hi ha cap hoste insignificant, tot home té la imatge del mateix Crist. En aquest acolliment la figura del porter hi juga també un paper important, atenent qui truca a la porta, o al telèfon, adreçant-lo a l’hostatger i si no el troba donant el correu electrònic per tal que sigui atès posteriorment. Acollim doncs els hostes intentant veure-hi al emateix Crist, amb caritat, mesura i senzillesa.
Capítol 56
1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La taula, l’abat i els hostes, tres punts importants en la Regla de sant Benet. Els àpats de la comunitat són un acte comunitari que compartim amb els hostes. Les mateixes construccions dels nostres refetors ja ens indiquen quina importància es dona a la reunió de la comunitat per menjar.
Evidentment allò important no és el fet de menjar, o el que mengem, sinó fer-ho en comunitat i compartir-ho amb els hostes; tot i que, veient en alguns cara d’insatisfacció davant la safata que se’ns ofereix i que rebutgem a voltes o sovint amb contundència, sembli que el més important és el menjar, no és així, però a la fi tampoc no és quelcom massa preocupant si tot i rebutjar allò que se serveix al nostre refetor tenim un aspecte més proper a l’enfit que a la inanició i rebutgem més per caprici que per ascetisme. Segur que avui els hostes valoren més la participació en la taula dels monjos que no pas el contingut de qualsevol àpat al marge de la comunitat, tot i que millor que el menjar sigui bo; de fet és una oportunitat que donem de compartir amb una mica més de profunditat la nostra vida, compartint la pregària i menjant escoltant una lectura en silenci; tota una experiència en un món que no sap ni pregar ni menjar sense estar davant el televisor o estant pendent del mòbil, com a vegades veiem en algun hoste convidat. «Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre», és a dir menjar en silenci, un aspecte que crec hem millorat molt darrerament, però que sempre cal esforçar-se a mantenir.
L’hospitalitat suposa afecte, acceptació, acollir amb goig el qui arriba: la Regla ens diu: «Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: “Era foraster i em vau acollir”» (RB 53,1). El fet de compartir la taula amb els hostes ens mostra la importància de la reunió comunitària, i com en l’episodi d’Emaús cal reconèixer en el qui menja amb nosaltres al mateix Crist. L’acolliment és una actitud evangèlica fonamental; l’acolliment és una obertura a l’altre que exercim en comunitat. Cal també respectar la intimitat de l’hoste, deixar la seva atenció a l’hostatger que és l’encarregat per la comunitat d’atendre el qui s’apropa al monestir. Respectar l’hoste vol dir no sotmetre’l al tercer grau a la recerca d’informació sobre la seva vida per tal de satisfer, ben mirat, la nostra xafarderia com a únic objectiu, ser correctes sense ser tafaners. Sant Benet és prou clar quan diu: «Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes» (RB 53,23-24). Per sant Benet no hi ha cap hoste insignificant, tot home té la imatge del mateix Crist. En aquest acolliment la figura del porter hi juga també un paper important, atenent qui truca a la porta, o al telèfon, adreçant-lo a l’hostatger i si no el troba donant el correu electrònic per tal que sigui atès posteriorment. Acollim doncs els hostes intentant veure-hi al emateix Crist, amb caritat, mesura i senzillesa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)