PRÒLEG: SEGUINT EL GUIATGE DE L’EVANGELI

De la Regla de sant Benet
Pròleg 21-38

21 Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. 22 Si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: «Senyor, ¿qui podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?» 24 Després d’aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i ens mostra el camí d’aquest temple, 25 dient: «Aquell que camina sense culpa i practica la justícia, 26 que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la llengua, 27 que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell». 28 Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta: «No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom». 31 Igual com l’apòstol Pau tampoc no s’atribuí res de la seva predicació, quan deia: «Per la gràcia de Déu sóc el que sóc». 32 I torna a dir ell mateix: «El qui es gloria, que es gloriï en el Senyor». 33 Per on, també el Senyor diu a l’Evangeli: «El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el compararé a un home assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34 vingueren riuades, bufaren els vents i envestiren la casa, i no caigué perquè estava fonamentada sobre pedra». 35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36 Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, 37 tal com diu l’Apòstol: «Que no saps que la paciència de Déu t’empeny al penediment?» 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: «No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La fe i l’observança de les bones obres són les dues eines que ens proposa sant Benet per arribar al Regne i això es concreta en obrar honradament, practicar la justícia, dir la veritat, no calumniar, no fer mal al proïsme carregant-li res infamant. La lluita contra el maligne no és pas aliena a la nostra vida; no estem inclinats de natural a fer el mal però el maligne ens hi tempta sovint, sap que podem caure-hi fàcilment per satisfer la nostra pròpia voluntat i això a ell li va molt bé. Juga amb la nostra feblesa. Per això sant Benet ens convida a esclafar els mals pensaments, no pas a assaborir-los sinó a intentar superar-los amb l’ajut d’aquell qui és l’únic que ens pot ajudar a fer-ho. El camí és saber-nos confiats en Crist, no envanir-nos, encara menys de fer el mal, sinó deixar-nos modelar per la gràcia de Déu, tal com diu sant Pau, aquell a qui sant Bernat definí com la trompeta celestial.

Fe i observança, són els pilars perquè la fe sense les obres és morta com ens diu la Carta de sant Jaume. El Senyor ens hi alliçona, alimentant-nos amb la seva Paraula i per això espera de nosaltres que responguem amb obres, amb fets a les seves sabies exhortacions. Sant Benet ens presenta la vida com un temps de treva, un temps de gràcia que ens és ofert per tal d’avançar en el nostre camí cap al Regne. Sovint ens podem preguntar a què hem vingut al món, a què hem vingut al monestir. Potser ara ens pot venir al cap aquell monjo per a nosaltres tant estimat que ens explicava que havia vingut al monestir per morir, i el seu temps de treva i de gràcia fou ben llarg. No, no venim pas per a mortificar-nos, encara menys per a mortificar als altres, tot i que a vegades ho sembli, venim a convertir-nos, som cridats a la conversió com ho és tot batejat; la conversió a la que som cridats per la bondat de Déu. Conversió vol dir canvi, a vegades lent, a vegades dubtós, a vegades amb un pas enrere; però camí al cap i a la fi cap al Regne.

En aquest camí hi trobem moltes pedres d’ensopec. Sovint creiem que són els altres els que esdevenen obstacles per a avançar o els que ens posen paranys o traves al camí per tal de fer-nos-hi caure. No és pas sempre així, la major part de les vegades les pedres ens les posem nosaltres mateixos i fins i tot les creem de nou. No pas per edificar-hi a sobre de manera ferma i segura sinó per convertir-les en calumnies i infàmies sempre a punt per a ser llançades contra els altres, al cap i a la fi contra nosaltres mateixos, però en cap cas per apartar-les ran del camí per no ensopegar-hi ni nosaltres ni els que ens vinguin al darrera. Quantes energies que podríem emprar en la nostra conversió no perdem vigilant i criticant el que fa l’altre o carregant-li infàmies. Em comentava fa uns dies una superiora que li semblava que a les comunitats tenim establerta i ben establerta, la plaça de rondinaires i criticaires; que els que ho havien estat ahir després amb l’edat la seva visió s’havia dulcificat però ja havien estat substituts per d’altres que amb plaer desenvolupaven aquest paper de l’auca que sense el qual sembla que no hi pot haver comunitat vertadera i ara potser fins i tot aprofitant les noves tecnologies, com tants cops passa en el conjunt de l’Església.

Crist no estigué pas exempt de crítiques, ans al contrari, i Ell és sempre el model. Tot el text de la Regla és cristocèntric, Crist com a model, com a mestre i fins i tot com a parallamps, si així el podem concebre. Sentir-lo al costat en el nostre camí, sempre a punt per a donar-nos un cop de mà quan les dificultats apunten per rebutjar el maligne, rebutjar els mals pensaments i les males intencions per esclafar-les contra el Crist perquè Ell ens en deslliuri. Quantes energies perdem entossudits en fer mal al proïsme i quantes oportunitats de fer el bé deixem perdre obrint massa sovint la boca per dir mal dels altres o actuar-hi en contra. Massa envanits en nosaltres mateixos i al cap i a la fi poc confiats en Crist. Seguir al Crist amb les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència, la humilitat i la paciència; defugint l’enveja, la vanitat, la maledicència; vet aquí com podem arribar a merèixer aquell qui ens ha cridat al seu regne.

No som perfectes, cap de nosaltres ho és; però tots som perfectibles, tenim remei, tenim possibilitats de fer camí cap al Crist, de fer camí de conversió. Aquesta és la nostra limitació, aquella que aprofita el maligne per burxar-nos i intentar de perdre’ns; però aquesta és també la nostra gran riquesa, la nostra possibilitat de salvació. A vegades costa tant fer el bé com fer el mal, o potser costa més esforç fer el mal, pensar malament de l’altre que fer-li el bé o pensar bé d’ell. Un simple fet trivial ens pot desestabilitzar si tant sols hi veiem o hi volem veure el costat fosc i negatiu. La plaça de rondinaire i murmurador sempre estarà lliure per acollir-nos-hi certament; però ocupar-la, optar-hi ens fa més feliços o ens fa més infeliços? Preguntem-nos-ho abans d’ocupar-la i afincar-nos-hi, no fos cas que acabéssim per ser monjos perquè no podem ser altra cosa o no ens atrevim a ser-ho.

Dites totes les cites de l’Escriptura sant Benet ens diu que el Senyor espera la nostra resposta, continuada, cada dia. Mirem d’aprofitar aquets dies de treva, que és la nostra vida, per a esmena de les nostres maleses, no els deixem perdre, el Senyor no vol altra cosa que la nostra conversió i la nostra vida. Com ens deia avui sant Joan Crisòstom a Matines «quan vulguis reconstruir en tu aquella mansió que Déu s’edificà en el primer home, adorna’t amb la modèstia i la humilitat i fes-te resplendent amb la llum de la justícia; guarneix el teu ésser amb bones obres com amb or acendrat.» (Homilia 6 sobre l’Oració).

QUE AL MONESTIR NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 69

1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 20 setembre 2020

Els comentaristes o exegetes de la Regla ens diuen que en un primer redactat aquesta acabava en el capítol 66 quan parla dels porters del monestir i conclou dient que la Regla ha de ser llegida sovint en comunitat per que ningú pugui al•legar ignorància; tal com demana que l’escolti tres cops qui vol entrar al monestir per saber així ben bé a què es compromet. Podria interpretar-se doncs que aquets capítols finals són com un afegitó, com si sant Benet s’hagués adonat, qui sap si passat un temps d’una primera redacció, de que li calia dir alguna cosa més sobre certs aspectes concrets de la nostra vida, que el dia a dia, la vida comunitària, li mostrava que s’havia deixat per dir quelcom i no pas menor en importància. Si va anar així ens ha llegat el magnífic regal per exemple del capítol 72 sobre el bon zel que resumeix el moll de l’os de tot el text.

Quan anem escoltant la Regla ens n’adonem de que sant Benet no és massa amic dels particularismes, de les relacions particulars excessivament estretes; més aviat ens adverteix molts cops del perill que suposen per a uns i per als altres; per als qui en són protagonistes i per als qui en poden ser víctimes. Aquest capítol que avui hem escoltat no el podem deslligar del següent perquè en el fons ens parlen del mateix, de les amistats particulars o dels grups de pressió dit en llenguatge social actual. Sant Benet ens diu que de cap manera ens podem prendre la llibertat de defensar a un altre germà ni de pegar arbitràriament, vol dir sense permís de l’abat que evidentment no pot ni ha d’existir, a un altre germà. El perill de donar ocasió a escàndols és molt greu i el que no volem per a nosaltres no ho hem de fer a l’altra, conclou acudint a l’Escriptura. Ens ve a dir sant Benet que no som ningú per erigir-nos en jutges del nostre germà i per tant, encara menys, per absoldre o condemnar a ningú. Això no és fàcil, ens costa de portar-ho a la pràctica, d’acceptar la pluralitat, la diversitat, alhora que la comunió en l’únic objectiu que ens ha d’unir, la recerca de Déu per arribar a la vida eterna.

Déu ens crida a la vida monàstica, com crida a la vida sacerdotal, a la matrimonial o a d’altres; però aquí els companys de viatge no els escollim, ens els posa Déu en el nostre camí. Aleshores fer accepció de persones, jutjar-les dignes o indignes de ser monjos no entra pas en les nostres atribucions. Sovint creiem que sí, que Déu ens ha fet jutges d’una mena de tribunal amb atribucions excepcionals per decidir si aquest o aquell altre monjo ha de restar o ha de marxar; ha de tenir aquest o aquell altre servei, millor que càrrec. L’origen del suposat poder judicial del que creiem estar investits rau en la nostra manca d’humilitat, és quan els graons de la humilitat els baixem tots d’una i a trompades, perquè jutgem de manera improcedent i imprudent a un altre germà fins a defensar-lo o agredir-lo. És el que ens diu l’Evangeli de veure la brossa en l’ull del germà i no la biga en el propi ull, en el relat de Mateu i Lluc (Mt 7,3-5 i Lc 6,41-42).

Sant Benet ens parla de fets concrets que manifesten aquesta nostra afecció o desafecció a un o altre germà. Ho concreta parlant de defensar i de pegar i això ho podem fer de manera directe i evident, Déu no ho vulgui, o de manera dissimulada o indirecte. Ho escoltem aquets dies en la lectura del refetor sobre la murmuració, aquest mal que tant afecta a l’Església i sobre el que el Papa Francesc tant ens adverteix. La murmuració és una agressió tant o més reprovable que la física; com ho pot ser una mala cara amb aquells qui creiem que no ballen al so del ritme que marquem o els cops de porta, en els que sovint caiem uns i altres, per manifestar així, per deixar així ben clar el nostre malestar cap aquell o l’altra germà, que val a dir que molt sovint no es dona pas per al•ludit. El monestir no és el lloc per a portar a terme determinades actituds personals, al monestir no hi ha lloc per a les amistats massa particulars del tipus que tal volta no hem tingut el coratge d’afrontar en allò que se’n deia abans el món i que aquí massa sovint porten a manipulacions, malestar, dependències malsanes i a divisions comunitàries. Aquí no hi ha lloc per a que ens assalti el pensament de que si aquest o aquell altra monjo no hi fos jo no seria pas aquí; o a la inversa, que cal que aquest o aquell altra marxin per a poder restar-hi jo tranquil. Aquest no és el camí ni de l’Evangeli ni de la Regla; a més és un camí estèril perquè avui em fa goig o nosa aquest i demà serà un altra el qui em causarà alegria o molèstia la seva presència, perquè en el fons hi ha quelcom que m’impedeix de veure nítidament en el germà la imatge de Déu i no és tant sols el que fa el germà, per molt admirable o reprovable que sigui, el que m’ho impedeix, soc jo mateix qui ho impedeixo amb el meu egocentrisme, creient-me el centre de tot i la perfecció feta carn. Sols hi ha un home perfecte i és Crist, com recorda el Concili Vaticà II (GS, 41); tots nosaltres, ens agradi o no, ens ho creguem o no, som d’allò més perfectibles. L’afecció i la desafecció; l’afinitat i la desafinitat no s’han de traslluir en defenses o ofenses perquè aquestes esdevindran sempre injustes i parcials. El jutge sols és Déu, nosaltres, tots plegats per molt perfectes que ens puguem arribar a creure, tant sols som els objectes del seu judici. Com ens deia avui sant Màxim de Tori a Matines «aquell qui és conscient de tenir per company a Crist, s’avergonyeix de fer coses dolentes. Crist és la nostra ajuda en les coses bones; en les dolentes el qui ens preserva.» (Sermó 73).

ELS SACERDOTS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 62

1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sacerdoci i vida monàstica, escoltant el que sant Benet ens diu en la Regla i amb ell molts dels pares del monaquisme, no semblen dues vocacions de fàcil convivència o encaix. El que ens vol destacar sant Benet és que venim al monestir per a cercar Déu des d’una vida monàstica, és a dir venim al monestir per a ser monjos, no pas per a realitzar aquesta o aquella altra funció que potser abellim o ambicionem o una altra que tal volta ens cau a sobre com una llosa i en ambdós casos hi ha el perill de que la frustració o un pes excessiu acabi per ofegar la nostra vocació sinó la tenim ben clara i la posem tothora en mans de Déu. En la vida monàstica el sacerdoci és un servei elevat a la comunitat i a l’Església; seria un error per tant ambicionar-lo en la línia d’allò que el Papa Francesc anomena carrerisme o cercar en la vida monàstica un subterfugi per accedir al presbiterat si tal volta no s’ha pogut aconseguir a través d’un seminari diocesà tal com s’ambicionava. Sempre al monestir ha de ser primer la vocació monàstica per damunt de qualsevol altra cosa, com ens diu sant Benet quan parla en el capítol sobre l’admissió dels germans tot dient que un cop feta la professió el monjo no ha de «sostreure el coll al jou de la Regla, que després d’haver-s’ho pensat tant pogué refusar o acceptar.» (RB 58, 16).

Certament en l’època de sant Benet la celebració de l’Eucaristia diària no era pas un costum habitual, es conservava aquella idea del cristianisme primitiu de destacar el primer dia de la setmana amb la reunió al voltant de l’altar per celebrar el memorial del Senyor i la seva resurrecció. Aleshores podríem dir que per sant Benet amb un sol prevere a la comunitat per atendre el servei de l’altar n’hi havia prou. Poc a poc s’anà derivant vers una celebració diària per a cada prevere, d’aquí el vestigi arquitectònic que ens queda de múltiples capelles a l’església per permetre a cada sacerdot la celebració eucarística amb un mínim de privacitat. Avui aquest costum sols perviu en algunes cartoixes i els aires de la reforma litúrgica del Concili Vaticà II s’han anat imposant i amb ells la concelebració, tenint en l’Eucaristia comunitària o conventual l’eix sobre el que bascula la nostra jornada diària basada en la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula. Així el Decret Perfectae Caritatis ens diu que els consagrats «amb el cor i amb els llavis i segons la ment de l’Església celebrin la sagrada litúrgia, principalment el misteri sacrosant de l’Eucaristia, i alimentin així la pròpia vida espiritual en aquesta font inestroncable.» (Perfectae Caritatis, 6).

La tradició monàstica es mostrà sempre molt reservada sobre l’accés dels monjos al sacerdoci. És el cas de Joan Cassià, amb la cèlebre frase de que els monjos cal que fugin de les dones i dels bisbes, d’aquets darrers per evitar la temptació de l’ordenació (Institucions, 11,18) i de les primeres per raons més òbvies; o de Ciril d’Escitópolis atribuint a sant Sabas la frase que diu que «el principi i l’arrel de l’amor al poder, és el desig de ser clergue.» (Vida de sant Sabas, XVIII). Amb el pas del temps, especialment a partir del segle XIII i també al nostre Orde, s’establiren dues categories de monjos: els de cor, pels que ser prevere era necessari, i els germans o laics; una divisió que partia ja des del moment de l’entrada a la comunitat en que s’optava o es dirigia a una opció o a l’altra sense cap possibilitat de canvi de sentit; creant això més d’una fustració.

Tot plegat acabà amb el Concili Vaticà II tal com diu el Decret Perfectae Caritatis «els monestirs i els instituts masculins no merament laicals poden admetre, segons el seu caràcter i d’acord amb les constitucions, clergues i laics, amb el mateix estil de vida i amb els mateixos drets i obligacions, llevat d’aquelles coses que dimanen de l’orde sagrat.» (Perfectae Caritatis, 15). Així es posava fi a la divisió de monjos de cor i de germans llecs o de pares i germans, segons ho vulguem expressar, per tal de formar una comunitat uniforme amb diferents serveis, ja que servei és el sacerdoci, certament elevat i de caràcter sagramental.

Si sant Benet hagués viscut al segle XX i hagués hagut d’aplicar les resolucions conciliars, que en certa manera retornaven a allò que ell entenia per vida monàstica, en el capítol que avui hem escoltat veiem el que li preocuparia de debò. No és altra cosa que evitar la vanagloria i l’orgull de l’ordenat, evitant que s’atreveixi a fer res de diferent a la resta dels germans, que deixi d’ocupar el lloc que li pertoca per la seva entrada al monestir, o que oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i a l’observança observant sempre la norma establerta per als degans i els priors. La conclusió a la que arriba sant Benet és qui si el monjo prevere no actua com cal ha de ser jutjat com a rebel i no com a sacerdot, fet que és molt greu. En una primera lectura pot semblar que sant Benet no és un entusiasta del sacerdoci monàstic, de fet ell és curós amb els riscos que veu que hi pot haver i intenta, com en tantes altres coses, prevenir-nos i advertir-nos.

El qui fou pastor de l’Església de Tarragona, el cardenal Francesc d’Assis Vidal i Barraquer, del qual avui s’escau l’aniversari de la seva mort a l’exili suïs de Fribourg, deia als preveres: «que el vostre exemple i les vostres paraules, sempre lliures de tota passió, edifiquin als fidels. Exhorteu, ensenyeu, actueu amb aquella altesa i rectitud de mires, amb aquella serenitat i humilitat, amb aquell desapassionament, amb aquella pau i tranquil·litat d’esperit propis d’un ministre de Crist i dispensadors dels misteris d’un Déu que vingué a portar-nos pau i amor.» (Carta pastoral dels bisbes de Catalunya de 7 de març de 1924).

EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 55

1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 —la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu—, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que «es donava a cadascú segons el que li calia». 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin», certament aquells qui hem escollit una vida de la que sant Benet ens diu que hem de viure com qui sap que des d’aquell dia, el de la professió, no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos (RB 48,25) hauríem de viure sense estar condicionats per alguns dels costums que marquen la nostra societat. Avui posseir, exhibir allò que es posseeix esdevé una norma de vida, tant que la mateixa necessitat d’aparentar quelcom hipoteca quan no arruïna persones i famílies. Aquesta crisi que patim ens ho ha fet evident, en mancar uns ingressos determinats o previstos molta gent ha vist capgirat el seu estil de vida i la pobresa i la necessitat s’han fet evidents per a molta gent que no la patia fins ara. No hauria de ser així entre els monjos, és cert, però moltes vegades pot més la força del nostre entorn que la nostra mateixa voluntat.

Sant Benet ens parla de tenir allò necessari però d’evitar allò superflu, del que ens diu que s’ha de suprimir. Però en l’aspecte de la possessió no ens veiem lliures de l’assalt quasi bé de la totalitat dels set pecats capitals. Fins i tot podem aparentar una certa pobresa, però que no ens arriba al cor perquè no es tracta de portar els vestits esparracats o bruts, com ens diu sant Benet en preveure una muda, una cogulla diferent segons sigui hivern o estiu o un millor vestit per anar fora del monestir, es tracta d’humilitat de cor. Els nostres orígens son diversos, hi ha qui ha patit escassetat i las ha vist de tots colors i també hi ha qui no li ha calgut patir mai per a res tenint sempre les espatlles ben cobertes fes el que fes. Per això també la valoració del que és o no és necessari pot variar de l’un a l’altre. Davant el tenir o no tenir, sovint ens assalta l’enveja, que com escoltàvem en la lectura del refetor aquets dies, és la mare de la murmuració, i aleshores la pregunta de per què aquell té això o allò altre i jo no, ens mortifica.

Sant Benet ho té clar que cal tenir allò necessari i això inclou el necessari per a la feina que ens ha estat encomanada. Sempre podríem tenir més, potser si no haguéssim entrat al monestir no passaríem tanta calor a l’estiu perquè viuríem en una llar amb aire condicionat; potser tindríem un o dos telèfons mòbils, un o dos cotxes o una segona residència o podríem menjar allò que ens abelleix a cada moment o dormir fins que el cor ens digui prou. Certament hem renunciat a determinades coses, però la mateixa vida, la de qualsevol persona implica sempre renúncies. Els pares renuncien a moltes coses pels fills, a comoditats, a certa tranquil·litat, a poder disposar del seu temps amb més llibertat. El mateix passa en acceptar o desenvolupar una feina determinada que a voltes implica un horari laboral incòmode, canviar de residència, un llarg desplaçament o ves a saber quin desavantatge. Davant de tot plegat ens cal valorar quin és el motiu de la renuncia, la raó de fons que en molts casos, el de molta gent, pot ser una necessitat econòmica, però que en el nostre cas és una raó molt més elevada. Aquesta renúncia no s’hi val a fer-se-la valdre davant de la família, dels amics o dels coneguts com si fóssim uns campions de la caritat, perquè és evident que ningú de nosaltres ho és per molt que s’ho vulgui creure, ja que aquí podríem aplicar allò que ens diu sant Benet quan ens parla dels instruments de les bones obres de «no voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat» (RB 4,62).

La nostra renúncia, les nostres renúncies, són per Crist i les hem de fer amb humilitat, sense voler fer-ne ostentació de cap mena. El nostre vestit sovint ens identifica però no ens justifica per a fer-ne d’ell un avantatge, per a cercar un reconeixement excessivament gratuït; tot i que en la societat d’avui sovint ja no sigui pas un reconeixement el que podem rebre sinó algun estirabot. Hauríem d’escorcollar no tant sols els nostres llits o les nostres cel·les per veure si ens hem apropiat de res que no sigui necessari, sinó sobretot els nostres cors per mirar si l’avarícia ens empresona, l’enveja vers el que té o fa servir l’altre ens oprimeix, la supèrbia pel que tenim ens corseca, la peresa ens impedeix d’avançar en el camí de la humilitat, i si tot plegat s’uneix a la luxúria i a la gola, ni que siguin virtuals, podem acabar per caure en la ira que ho trastoca tot plegat. Esther de Waal escriu sobre la via de la simplicitat com un dels eixos de la tradició cistercenca. Ens parla d’aprendre a despendre’ns de tot allò que és inútil i superflu per avançar cap a la simplicitat interior, no tant sols vers una simplicitat exterior o d’aparador. Ser monjos des del interior del cor i no pas maldar per ser-ho simplement d’imatge mentre en l’interior del nostre cor menyspreem al germà, que al cap i a la fi vol dir menysprear a Déu. Pensar sempre tots plegats en la retribució de Déu que és l’única important en la vida de qualsevol cristià i per tant molt més en la nostra. No és la pobresa en sí mateixa el que és important, sinó l’esperit de pobresa, la pobresa de cor que lliga malament amb qualsevol dels pecats capitals.

EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA: ELS DIES DE QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25

14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquesta setmana escoltàvem la paràbola de les verges prudents i de les imprudents o de les noies assenyades i de les desassenyades; l’espera de l’espòs com a objectiu i la necessitat de preparar-nos-hi per la seva arribada. La lectura espiritual pot esdevenir per a nosaltres com oli per a la torxa de la nostra fe, cal que ens afanyem per tenir en tot moment la torxa de la nostra fe ben assortida d’oli, no fos cas que l’espòs arribes en el moment menys pensat i ens agafes sense. La lectura de la que ens parla avui sant Benet cal que la fem de manera continuada, cada dia perquè tant sols així tindrem la llàntia a punt. De res no val esperar al darrer moment perquè potser aleshores sigui massa tard.

Quina ha de ser la nostra lectura? En primer lloc i de manera fonamental i privilegiada la Paraula de Déu, el contacte personal amb Déu a través de la seva Paraula. Però a mantenir la llum de la nostra fe ens hi pot ajudar també la lectura del magisteri de l’Església i la les obres dels Pares. No es tracta tant sols de formar-nos, que en certa mesura també, sinó sobretot de cercar, de llegir allò que ens ajudi a ser una mica millors cada dia. Escrivia un autor espiritual al respecte «ja que has entrat en un monestir, no has de tenir res en comú amb els estudis d’aquells que en els nostres temps es dediquen en la solitud a estudiar llengües, ni amb aquells que investiguen les argúcies dels filòsofs o els temes espinosos dels teòlegs. Tu cerca, llegeix, ocupa’t tant sols de lectures que et fessin millor.» (Cartes d’acompanyament espiritual, 11). La lectura ha de ser per al nostre profit, per al nostre creixement espiritual. D’aquí el interès de sant Benet en que no negligim aquesta activitat, la seva insistència en deixar un o dos ancians a la cura d’evitar que la peresa ens canviï l’estona de lectura en una estona de no fer res, que ja sabem que l’ociositat és enemiga de l’ànima, com també ens diu sant Benet i font de murmuració, una de les principals xacres de la vida comunitària.

La Lectio Divina és el mètode, l’oportunitat que ens ofereix la vida monàstica per apropar-nos a la Paraula de Déu. Algun autor diu que la Lectio succeeix més que no pas es fa, perquè precisament és una lectura divina, una trobada entre la Paraula de Déu i el interior de l’home, per tant cal afrontar-la amb la disposició d’acollir una presència, que potser no sempre ens afalagarà les orelles, ans al contrari, però que hem d’abordar amb la voluntat de ser interpel·lats per la Paraula que ve de Déu i és de Déu.

D’aquí que també a això ens hi ajudi la lectura del magisteri de l’Església i la de les obres dels Pares. El Concili Vaticà II va fer molt de remarca en que l’Escriptura es referma en la tradició, en el magisteri i en la reflexió dels autors que al llarg dels segles han anat configurant el conjunt del que anomenem tradició. El Concili no volgué simplement amb aquest raonament contraposar-se al sola scriptura de la Reforma, sinó destacar que la seva lectura, la seva interpretació, el seu estudi al llarg dels segles ens ajuda i molt a comprendre el sentit mateix de la Paraula de Déu. La tradició esdevé així una riquesa incorporada, no pas oposada, sinó complementaria i fonamentalment una ajuda per apropar-nos a la Paraula. El Papa Benet XVI ho resumia dient que: «Escriptura i Tradició, Escriptura i anunci apostòlic com a claus de lectura, s’uneixen i gairebé es fonen, per a formar juntes el “fonament ferm posat per Déu” (2 Tm 2,19). L’anunci apostòlic, és a dir la Tradició, és necessari per a introduir-se en la comprensió de l’Escriptura i captar en ella la veu de Crist.» (Audiència General, 28 de gener de 2009).

Com ens diu el mateix sant Benet «quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador?» (RB 73,3-4).

Tenim dos espais al llarg de la jornada dedicats a la lectura. Sempre primant la de la Paraula de Déu, sí que podem dedicar també temps per a aquesta tradició sempre enriquidora i sempre nova. Evitem la negligència, la peresa o l’ociositat, destinant més estona per a proveir d’oli les nostres llànties, la torxa de la nostra fe. No fos que l’espòs arribés quan encara estem pensant, demà sí, demà em dedicaré a llegir i la nostra llàntia s’apagués i ens trobéssim a fosques davant l’arribada de l’espòs. Un espòs que no pot ser pas altra fora de Jesucrist, cap home per notable que sigui deixarà mai de ser una creatura imperfecte o millor dit perfectible als ulls de Déu i per a perfeccionar-nos res millor que el contacte amb la Paraula de Déu i amb la reflexió d’aquells que han centrat la seva vida en aprofundir en el seu misteri.

El mateix autor espiritual abans esmentat afegeix: «Qualsevol cosa que llegeixis, llegeix-la amb la intenció d’aprendre el que és necessari o bé perquè et convé a la compunció i a la devoció. Per això en tot t’has de proposar com a finalitat la gloria de Déu, no sigui que pensant en tu mateix, al sortir més savi dels estudis, cerquis o desitgis quelcom caduc, com honors, càrrecs o reputació. Llegeix doncs amb simplicitat, és a dir tant sols per créixer en el coneixement i l’amor de Déu.» (Cartes d’acompanyament espiritual, 11).

ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

De la Regla de sant Benet
Capítol 43

1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El centre i el sentit de la vida monàstica és la recerca de Déu, un camí que té tres pilars fonamentals: La pregària, el treball i el contacte continuat amb la Paraula de Déu, el magisteri de l’Església i el dels Pares. Aquest centre podria ser anomenat l’esperit de la Regla, el fil conductor d’un camí, a vegades estret, que ens ha de portar a la vida eterna. Però sant Benet no es limita a donar-nos els grans principis, el seu text és fruit d’una llarga experiència de vida comunitària i també arriba a definir petits o no tant petits detalls que ens poden ajudar a fer camí, a viure o a intentar viure, si més no, com a monjos amb sinceritat de cor. Defineix al llarg dels capítols de la Regla molts dels aspectes concrets de la nostra vida diària, a tall d’exemple al llarg d’aquesta setmana ens ha parlat de la mesura en el menjar i en el beure, del silenci entre Completes i Laudes o del tracte amb els germans mallats, els ancians o els infants.

La frase que pot emmarcar aquest capítol que escoltem avui la tenim ben sentida i apresa i ens diu «que no s’anteposi res a l’ofici Diví.» Prioritzar la pregària, especialment l’oració comuna és doncs l’objectiu i per tal d’assolir-lo sant Benet ens dona un seguit de consells o de pautes. La primera fa referència a la campana, al senyal, a la veu de Déu com se l’ha definit moltes vegades i ens diu que quan l’escoltem cal deixar el que estem fent, el que tenim entre mans per acudir amb la més gran rapidesa a l’oratori. No pas sols amb promptitud o amb diligència, sinó que diu summa cum festinatione curratur, deixant qualsevol cosa, qualsevol, que tinguem entre mans perquè res hi ha tant important com l’ofici diví; ni una feina, ni una visita, ni una trucada, res pot ser més important. Ara bé cal fer-ho sempre tot a l’estil que ens recomana i ens demana sant Benet, amb gravetat, amb moderació, no pas donant lloc a facècies que no ens ajudarien pas a participar a l’ofici diví sinó amb la gravetat i la disposició de cor que la pregària, que l’encontre amb Déu reclama. Com escrivia un autor espiritual «Mai arribis tard al cor ni als altres actes conventuals. Tu espera als altres, però ningú a tu. Sigues sol·lícit, sense fer les coses tard o malament i sense permetre’t sorolls inoportuns o murmuracions.» (Cartes d’acompanyament espiritual, 12).

Sant Benet ja quan ens parla de l’oratori del monestir ens diu que allí hi hem de guardar el màxim silenci i la reverència deguda a Déu i que no és permès de quedar-s’hi, d’estar-s’hi sinó és per pregar. Aquesta gravetat ens ha d’acompanyar des de que escoltem la campana que ens convoca a l’ofici diví fins que sortim de l’oratori. Fins i tot sant Benet arriba al detall de que el Salm 94 es digui molt a poc a poc per tal de facilitar-nos-hi la participació. Però per a la Regla hi ha quelcom encara pitjor que fer tard a l’ofici diví i és no anar-hi o quedar-se fora de l’oratori per adormir-se de nou o per entretenir-se enraonant. Sant Benet ens diu al respecte que val més entrar que no pas perdre-ho tot. Sembla que coneix bé les nostres debilitats, que foren les seves, i les nostres temptacions, que foren les seves. Per acabar com davant qualsevol mancament ens demana sant Benet de reconèixer-lo i fer un ferm propòsit d’esmena, donant la satisfacció que demana, com diu ell si més no per vergonya.

Aquest capítol té dues parts ben marcades perquè ens parla, al mateix nivell, de la pregària i de la taula. Els refetors dels nostres monestirs ja arquitectònicament ens mostren que els àpats comunitaris no són tant sols una simple necessitat corporal que cal satisfer, són també una part important de la vida comunitària i com a tal cal tractar-la, amb la mateixa puntualitat que la pregària. Per això és important que hi siguem tots plegats en el moment de la benedicció de la taula, en el moment en que demanem al Senyor que beneeixi els àpats, tots plegats sense faltar-hi ningú, per negligència o mal costum.

Puntualitat, sentiment de culpa davant dels mancaments, propòsit d’esmena i satisfacció són els elements que han de marcar la nostra participació a l’oratori i a la taula. La raó de fons és Déu, qui si no? La vida monàstica, la vida cristiana sense Déu seria una follia. Tot ho fem orientat, centrat en Ell i sense Ell res no té sentit. Ens ho diu sant Benet al capítol XIX, Déu és present a tot arreu, però això cal que ho tinguem present sobretot, sense cap de mena de dubte afegeix, a l’ofici diví. Si som conscients de que anem al seu encontre, què ens pot fer retardar l’anada? Déu és arreu, això no ho hauríem d’oblidar mai, ni a l’oratori, ni a la taula, ni al treball, ni enlloc.

Com escrivia un autor espiritual: «t’aconsello, fill, que en totes les coses cerquis sincerament a Déu, preferint la seva voluntat a qualsevol altre inclinació d’ànim. Així res t’entristirà, res es farà contra la teva voluntat, esmerçada sempre en comportar-se segons Déu i rebre-ho tot de les seves mans. El que en tot opta per la voluntat de Déu, Déu no actua mai contra la seva voluntat.» (Cartes d’acompanyament espiritual, 19).