De la Regla de sant Benet
Capítol 14
1 Les festes dels sants i totes les solemnitats, que se celebrin tal com hem dit que se celebrés el diumenge, 2 llevat que es diran els salms, antífones i lliçons propis del dia. Que es mantingui, però, la distribució prescrita més amunt.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Dies natalis era l’expressió usual per parlar de les festes o memòries dels sants, és a dir el dia de la seva mort o millor dit del seu naixement a la vida eterna, a la vida vertadera. Certament al llarg dels segles s’han anat incorporant sants al martirologi, no hi ha dia sense un, dos o més sants i per tant no els podem celebrar tots. Una de les causes d’aquest nombre de sants és la universalització de la santedat, s’han anat incorporant sants de diverses parts del món i també de diversa posició eclesial, papes, preveres, religiosos, laics i molts màrtirs, que no han deixat mai de sorgir com a testimonis de fe. En el cas del nostre monestir tenim memòries a les que dediquem tot l’ofici, altres tant sols l’Eucaristia i a més les festes litúrgiques i les solemnitats, aquestes també classificades en tres categories perquè evidentment no és el mateix la Pasqua, la Pentecosta i el Nadal que la que puguem dedicar a un sant, per molt nostre que sigui. Sant Benet al text llatí parla de vero festivitatibus, potser un indicador de que aquest capítol és un excursos o un annexa per marcar les diferències entre les festes dels sants i altres celebracions com ara les solemnitats del Senyor; entre els capítols que sant Benet dedica a la litúrgia.
La memòria dels sants la podem valorar des d’una doble perspectiva, en primer lloc cal donar una certa primacia a l’any litúrgic, això ho deixa molt clar la Constitució Sacrosantum Concilium sobre la Sagrada Litúrgia del Concili Vaticà II, que fa especial ressò en la celebració de tot el misteri de Crist en el cicle de l’any: encarnació, Nadal, Ascensió, Pentecosta; tenint com a centre la resurrecció de Crist de la que fem memòria en el dia del Senyor, això és cada diumenge, i d’una manera especial, junt amb la seva benaurada passió, quan celebrem anualment la Pasqua. La mateixa Constitució ens diu que l’Església ha introduït al llarg de l’any les memòries dels màrtirs i d’altres sants, d’aquells de qui l’Església ha assenyalat que ja gaudeixen de la lloança perfecte i als qui ens podem adreçar perquè ens ajudin davant d’aquell qui és l’únic intercessor davant del Pare, Jesucrist, nostre Senyor. Amb la celebració dels sants l’Església ens els proposa com exemple de vida, la d’aquells que atreuen tothom cap al Pare pel mitjà de Crist (Cf. SC, 104). El centre segueix essent Crist, els sants proclamen llurs meravelles, les de Crist, en els seus servents i presenten als fidels exemples de vida cristiana. Que al llarg de l’any litúrgic el centre és Crist ens ho diu la mateixa Constitució Sacrosantum Concilum quan afegeix «per tal que les festes dels sants no prevalguin sobre les que recorden els misteris de la salvació, moltes han de ser deixades a la celebració de cada església particular o nació o família religiosa; que siguin esteses a tota l’Església solament les que recorden sants d’importància realment universal.» (SC,111).
La santedat és el tema de l’Exhortació Apostòlica Gaudete et exultate, alegreu-vos-en i celebreu-ho, del Papa Francesc. Per a ell la santedat no és la imitació d’un model abstracte i ideal. Les referències de la santedat ordinària són simples, pròximes i populars. Hi ha una petita santedat; hi ha molts tipus de sants. A més dels sants oficialment reconeguts per l’Església, hi ha moltes més persones corrents que no figuren al martirologi romà i, tot i així, han estat decisives per a canviar el món, la vida de llurs famílies o la d’algú altre. Inclouen molts cristians, el martiri dels quals és un signe del nostre temps. «Cada sant és una missió; és un projecte del Pare per reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l’Evangeli» (GE, 19). La santedat és viure els misteris de la vida de Crist, «morir i ressuscitar constantment amb ell» (GE, 20), i reproduir en la pròpia existència diferents aspectes de la vida terrenal de Jesús: la seva proximitat als més desafavorits, la seva pobresa i altres manifestacions del seu lliurament per amor. «Permet a l’Esperit Sant que forgi en tu aquest misteri personal que mostra Jesucrist en el món d’avui» (GS, 23), en la missió de construir el regne d’amor, justícia i pau universal.
La santedat ens manté fidels en el més profund de nosaltres mateixos, lliures de tota forma d’esclavatge, i donant fruits en el nostre món. La santedat no ens fa menys humans, ja que és una trobada entre la nostra debilitat i el poder de la gràcia de Déu. Però ens cal preparar-nos per deixar actuar la gràcia, ens calen moments de solitud i de silenci davant de Déu, per enfrontar-nos al nostre jo veritable i deixar entrar-hi a Déu.
No ens hem d’oblidar mai de les nostres limitacions, però sentint que la nostra vida és un camí cap a Déu, personal i intransferible; alhora obert al gran misteri de la gràcia que actua en la vida de les persones. Els sants no són un superhomes; no són ésser perfectes; ens ho diu avui Jesús en l’Evangeli de sant Lluc; els sants són els qui humils i penedits com el publicà en el temple se senten necessitats de la misericòrdia de Déu; no pas els qui se senten tant satisfets de sí mateixos que es refien de ser justos i tenen per no res a tots els altres; ens ho deia dijous el germà Lluís Serra, citant a Nelson Mandela, «els sants són éssers pecadors, però que continuen esforçant-se per a ser millors.». Aquells qui confiats en la misericòrdia de Déu es confien a llur gràcia que actua i els transforma. (GE 50). Aquells qui ens mostren que esforçant-se és possible avançar cap a Déu, malgrat totes les nostres imperfeccions.
diumenge, 27 d’octubre del 2019
diumenge, 20 d’octubre del 2019
LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,62-70
62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens diu en aquest darrer graó de la humilitat que un cop pujats tots els anteriors allò que en un principi podem observar per temença ho observarem sense cap esforç, com naturalment, com per costum. Això tant sols podem aconseguir-ho si hem pujat els dotze graons. La fórmula ens pot semblar contradictòria però l’exemple és Crist, el model és Crist, no pot ser-ne cap altre, perquè Ell és l’únic home perfecte, cap de nosaltres no ho som ni de lluny, a Ell seguim per amor i estimar al Crist es mostra en el costum del bé i el gust de les virtuts. L’eix central sempre és Crist, els mateixos graons de la humilitat són en certa manera concèntrics al seu voltant. Tant sols estant, sentint-nos estretament vinculats al Crist podrem pujar-los, fer-los realitat, o al menys intentar-ho amb un mínim de garanties. «Ell ha de créixer, i jo he de minvar.» (Jn 3,30) diu Joan el Baptista; ens cal disminuir, fer-nos petits perquè pugui créixer en nosaltres el mateix Crist; que minvi el nostre egocentrisme per deixar espai al cristocentrisme que ha de regir la nostra vida. El recorregut no és pas fàcil, ens cal tenir sempre present el temor de Déu, no estimar la pròpia voluntat sinó la del Senyor, sotmetre’s al superior amb tota obediència, abraçar-se a la paciència davant de les dificultats, manifestar humilment les nostres faltes i febleses, acontentar-nos amb les coses més baixes tot tenint-nos per operaris inhàbils i indignes, sentir-nos els últims i els més vils, no fer altra cosa que el que ens anima la Regla i l’exemple dels majors, reprimir la llengua de parlar, no riure fàcilment ni de seguida i finalment, per si tot això no fos ja prou difícil, tenir la humilitat no tant sols al cor, sinó també en la imatge, perquè de debò ens creiem pecadors, com el publicà en el temple, amb absoluta sinceritat de cor.
Potser sí que com diu sant Benet en el pròleg la temptació davant d’aquest programa, d’aquest full de ruta per la nostra vida, sigui fugir esfereïts de terror (Pròleg 48). Perquè l’escala de la humilitat és alhora la mesura del nostre grau de fidelitat a la Regla i al Crist. Quan ens sentim temptats per qualsevol cosa contraria a aquets graons, quan el nostre desig de governar la nostra vida, de posar-li condicions al Crist, d’enaltir-nos i de tantes altres coses ens assalta de fet és que no ens estem preocupant per allò que és l’únic fonamental, seguir al Crist.
«Dos amors han donat origen a dos ciutats: l’amor a sí mateix fins al menyspreu de Déu, la terrena; i l’amor de Déu fins al menyspreu de sí, la celestial. La primera es gloria de sí mateixa; la segona es gloria en el Senyor. Aquella sol·licita dels homes la gloria; la major gloria d’aquesta se xifra en tenir a Déu com a testimoni de la seva consciència.» (Ciutat de Déu XIV, 28); així ho expressa sant Agustí a la Ciutat de Déu.
Arribats al dotzè graó de la humilitat aquest ens amida la nostra autèntica profunditat espiritual. La manera de recórrer, de pujar aquesta escala, és diferent per a cadascun de nosaltres. No ens enganyéssim pas, això no és perquè algun de nosaltres ja hagi entrat al monestir havent-ne pujat dos, tres o cinc graons; tots partim del terra, i encara gràcies que no ho haguem de fer de subsol. La recorrem de manera diversa perquè podem portar a la motxilla un roc més o menys pesant, o podem estar disposats a anar-la buidant del nostre egoisme a mida que pugem o bé anar-la carregant cada cop més, fent més i més feixuga la pujada. Podem voler pujar-la a pas lleuger corrent el risc d’ensopegar i caure dos o tres graons enrere o fer-ho amb pas segur, ferm, potser un xic lent, però consolidat. Es tracta al cap i a la fi de recórrer el camí vers la nostra vertadera llibertat. La vertadera llibertat és la que ens ofereix Crist al capdamunt de l’escala; ara bé la temptació d’acollir-nos a les falses llibertats personals, als capricis, ens surt al pas a cada replà; sols amb l’ajut de Déu podem ser capaços de refusar-les i seguir amb els ulls fits en terra, cap amunt. A dalt ens espera aquella caritat de Déu que és perfecte.
Tot plegat ho expressa molt bé sant Bernat; per a ell està clar que cadascú tenim la nostra pròpia història personal, per això hem de tenir sempre present que malgrat que Déu ens crida a participar de la seva vida, perquè Ell és fonamentalment bondat, això no ens ha de privar de reconèixer-nos poca cosa, mancats de quasi tot i necessitats de la seva immensa misericòrdia, de la seva caritat, aquella que podem trobar al capdamunt d’aquesta escala. Humilitat i supèrbia en sant Bernat, són en paral·lel, els dos amors que donen lloc a dos ciutats en sant Agustí. La humilitat no és un objectiu en sí mateixa, és un camí, un mètode per assolir la veritat i la caritat. Algú ha definit la humilitat com una autoteràpia del narcisisme, també sant Bernat ens parla en el seu Tractat sobre els graus de la humilitat i de la supèrbia, que per la humilitat es puja i per la supèrbia es baixa; l’home puja, o pot pujar, per la humilitat cap a Déu, mentre que per la supèrbia pot arribar a la degradació, a una pèrdua irreversible d’aquella imatge de Déu que tots tenim impresa en el nostre interior, però que enfosquida pel pecat, ens costa de rescatar, de netejar. Escriu sant Bernat: «Quan el Senyor diu: jo soc el camí, la veritat i la vida, ens mostra l’esforç del camí i el premi a aquest esforç. A la humilitat se l’anomena el camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç.» (Tractat sobre els graus de la humilitat i la supèrbia, Pròleg I,1).
Capítol 7,62-70
62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens diu en aquest darrer graó de la humilitat que un cop pujats tots els anteriors allò que en un principi podem observar per temença ho observarem sense cap esforç, com naturalment, com per costum. Això tant sols podem aconseguir-ho si hem pujat els dotze graons. La fórmula ens pot semblar contradictòria però l’exemple és Crist, el model és Crist, no pot ser-ne cap altre, perquè Ell és l’únic home perfecte, cap de nosaltres no ho som ni de lluny, a Ell seguim per amor i estimar al Crist es mostra en el costum del bé i el gust de les virtuts. L’eix central sempre és Crist, els mateixos graons de la humilitat són en certa manera concèntrics al seu voltant. Tant sols estant, sentint-nos estretament vinculats al Crist podrem pujar-los, fer-los realitat, o al menys intentar-ho amb un mínim de garanties. «Ell ha de créixer, i jo he de minvar.» (Jn 3,30) diu Joan el Baptista; ens cal disminuir, fer-nos petits perquè pugui créixer en nosaltres el mateix Crist; que minvi el nostre egocentrisme per deixar espai al cristocentrisme que ha de regir la nostra vida. El recorregut no és pas fàcil, ens cal tenir sempre present el temor de Déu, no estimar la pròpia voluntat sinó la del Senyor, sotmetre’s al superior amb tota obediència, abraçar-se a la paciència davant de les dificultats, manifestar humilment les nostres faltes i febleses, acontentar-nos amb les coses més baixes tot tenint-nos per operaris inhàbils i indignes, sentir-nos els últims i els més vils, no fer altra cosa que el que ens anima la Regla i l’exemple dels majors, reprimir la llengua de parlar, no riure fàcilment ni de seguida i finalment, per si tot això no fos ja prou difícil, tenir la humilitat no tant sols al cor, sinó també en la imatge, perquè de debò ens creiem pecadors, com el publicà en el temple, amb absoluta sinceritat de cor.
Potser sí que com diu sant Benet en el pròleg la temptació davant d’aquest programa, d’aquest full de ruta per la nostra vida, sigui fugir esfereïts de terror (Pròleg 48). Perquè l’escala de la humilitat és alhora la mesura del nostre grau de fidelitat a la Regla i al Crist. Quan ens sentim temptats per qualsevol cosa contraria a aquets graons, quan el nostre desig de governar la nostra vida, de posar-li condicions al Crist, d’enaltir-nos i de tantes altres coses ens assalta de fet és que no ens estem preocupant per allò que és l’únic fonamental, seguir al Crist.
«Dos amors han donat origen a dos ciutats: l’amor a sí mateix fins al menyspreu de Déu, la terrena; i l’amor de Déu fins al menyspreu de sí, la celestial. La primera es gloria de sí mateixa; la segona es gloria en el Senyor. Aquella sol·licita dels homes la gloria; la major gloria d’aquesta se xifra en tenir a Déu com a testimoni de la seva consciència.» (Ciutat de Déu XIV, 28); així ho expressa sant Agustí a la Ciutat de Déu.
Arribats al dotzè graó de la humilitat aquest ens amida la nostra autèntica profunditat espiritual. La manera de recórrer, de pujar aquesta escala, és diferent per a cadascun de nosaltres. No ens enganyéssim pas, això no és perquè algun de nosaltres ja hagi entrat al monestir havent-ne pujat dos, tres o cinc graons; tots partim del terra, i encara gràcies que no ho haguem de fer de subsol. La recorrem de manera diversa perquè podem portar a la motxilla un roc més o menys pesant, o podem estar disposats a anar-la buidant del nostre egoisme a mida que pugem o bé anar-la carregant cada cop més, fent més i més feixuga la pujada. Podem voler pujar-la a pas lleuger corrent el risc d’ensopegar i caure dos o tres graons enrere o fer-ho amb pas segur, ferm, potser un xic lent, però consolidat. Es tracta al cap i a la fi de recórrer el camí vers la nostra vertadera llibertat. La vertadera llibertat és la que ens ofereix Crist al capdamunt de l’escala; ara bé la temptació d’acollir-nos a les falses llibertats personals, als capricis, ens surt al pas a cada replà; sols amb l’ajut de Déu podem ser capaços de refusar-les i seguir amb els ulls fits en terra, cap amunt. A dalt ens espera aquella caritat de Déu que és perfecte.
Tot plegat ho expressa molt bé sant Bernat; per a ell està clar que cadascú tenim la nostra pròpia història personal, per això hem de tenir sempre present que malgrat que Déu ens crida a participar de la seva vida, perquè Ell és fonamentalment bondat, això no ens ha de privar de reconèixer-nos poca cosa, mancats de quasi tot i necessitats de la seva immensa misericòrdia, de la seva caritat, aquella que podem trobar al capdamunt d’aquesta escala. Humilitat i supèrbia en sant Bernat, són en paral·lel, els dos amors que donen lloc a dos ciutats en sant Agustí. La humilitat no és un objectiu en sí mateixa, és un camí, un mètode per assolir la veritat i la caritat. Algú ha definit la humilitat com una autoteràpia del narcisisme, també sant Bernat ens parla en el seu Tractat sobre els graus de la humilitat i de la supèrbia, que per la humilitat es puja i per la supèrbia es baixa; l’home puja, o pot pujar, per la humilitat cap a Déu, mentre que per la supèrbia pot arribar a la degradació, a una pèrdua irreversible d’aquella imatge de Déu que tots tenim impresa en el nostre interior, però que enfosquida pel pecat, ens costa de rescatar, de netejar. Escriu sant Bernat: «Quan el Senyor diu: jo soc el camí, la veritat i la vida, ens mostra l’esforç del camí i el premi a aquest esforç. A la humilitat se l’anomena el camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç.» (Tractat sobre els graus de la humilitat i la supèrbia, Pròleg I,1).
diumenge, 13 d’octubre del 2019
LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48
44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li venen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Quan soc feble, és quan soc realment fort», (2Co 7,10) ens diu l’Apòstol. Aquesta cita l’escoltem sovint, és una de les lectures breus de Vespres. Però malgrat que ens resulti molt familiar ens costa reconèixer-nos febles; preferim o bé obviar-ho o bé ocultar-ho o dissimular-ho amb múltiples actituds. Potser cadascú de nosaltres podem arrastrar una càrrega excessivament pesada com per ignorar-la, podem anar per la vida amb una motxilla on hi ha un roc pesant, massa feixuc per caminar-hi. No es tracte tant sols dels defectes de fàbrica, en expressió de l’abat Maur Esteva, amb els quals ens hem d’acostumar a viure, amb els que hem d’aprendre a conviure i que hem de posar en positiu perquè lluny de ser un pes es converteixin en una ajuda. No són només les faltes contra la Regla, les que eren objecte i encara ho són en algunes comunitats del capítol de faltes; quan fem tard a l’ofici o negligim un servei. Tampoc són solament els pecats en els que un cop i un altre caiem.
Aquí sant Benet es refereix a que podem tenir quelcom al que ens cal fer front, alguna cosa que ha provocat cicatrius en la nostra ànima, quelcom que necessita del perdó d’altri o que ens cal perdonar i que mai ens hem atrevit a fer-hi front amb vertaderes ganes de resoldre-ho. Dir que tots tenim «un cadàver a l’armari», com es diu en el llenguatge col•loquial, potser seria excessiu; però podem tenir ferides per les que no trobem el remei adequat, algun record que ens persegueix i no ens deixa mai del tot tranquils. Una comunitat està formada per gent d’origen divers, és Déu qui ens ha reunit al monestir i uns hem tingut una infància i d’altres una altra; uns una vida laboral o sentimental determinada i d’altres una altre; uns s’han acostumat a no patir estretors econòmiques i d’altres a que aquest hagi estat un tema central en la seva vida i la de la seva família, i són tant sols exemples. Tot plegat ha anat forjant la nostra personalitat, amb contrastos, amb virtuts i defectes i és així com ens ha cridat Déu al monestir, ben humans, com Crist es feu ben humà per compartir totes aquestes coses amb nosaltres. L’abadessa benedictina Joan Chittister explica que en el seu cas va viure una vida familiar forjada en el conflicte, amb diferències religioses no sempre portades amb tolerància, amb certes adicions excessives d’alguns membres de la família. Escriu que abans d’entrar al monestir havia viscut experiències difícils, molt difícils i que li eren complicades de compartir amb les seves germanes de comunitat; tant que va optar per dissimular-les a base de treball i pregària demanant de poder oblidar-les; però al cap i a la fi estaven sempre presents provocant-li una lluita interior.
Molts cops darrera una actitud determinada, que a primer cop d’ull ens resulta inexplicable, hi ha un conflicte interior que potser no eximeix de responsabilitat però que segurament explica moltes coses. Les actituds poden ser múltiples, algunes diguem que amb conseqüències personals i per la comunitat greus, d’altres que es limiten a cridar l’atenció d’una manera o altre, amb un gest, una afició a guarnir els relats quotidians amb excessiva vehemència, que no arriba a faltar a la veritat però potser sí que carrega les tintes amb exageracions. No es tracta de fer-ne una relació, exhaustiva, sinó de constatar que la finor espiritual de sant Benet és conscient d’aquestes situacions. Per sant Benet el que hem de fer és confiar-nos a Déu, reconèixer-nos, saber-nos febles i en la feblesa sentir-nos forts perquè amb l’ajut de Déu tot ho podrem superar. No és fàcil, ho veiem en el mateix sagrament de la penitència, sinó posat en qüestió sí al menys en crisi de pràctica; també en les comunitats religioses, i ja no cal dir-ho en el cas dels preveres com n’és de greu aquesta actitud si arriba a produir-se, quan confessar i no confessar-se és quelcom més que una greu contradicció. I és que fer partícip a un altre de les nostres misèries no és plat de gust; però al cap i a la fi en fem partícip a Déu, ho reconeixem davant de Déu que ja sap prou bé tot el que ens passa. El que sant Benet ens ve a dir en aquest cinquè graó és que precisament són aquestes misèries el que ens esclavitzen, ens limiten, ens bloquegen i que alliberar-nos-en és possible.
Sols Déu ens pot alliberar dels nostres maldecaps, però cal que l’ajudem, que vulguem alliberar-nos i no ens resignem a viure-hi per sempre més; quan no en fem precisament el sentit de la nostra vida, un sentit equivocat i erroni, però amb el que podem arribar a sentir-nos falsament còmodes. El primer pas, ineludible, és reconèixer-nos febles. Sant Benet rep de la tradició bíblica l’obertura del cor a Déu, en aquest camí de la humilitat, en aquesta escala que aquets dies pugem de la mà de sant Benet, on la vertadera direcció és recuperar la imatge de Déu, aquella perduda en el paradís i sobre la que els nostres pares cistercencs insisteixen tant. En el llenguatge bíblic, tant admirat pels nostres pares, saber-se conegut per Déu és sentir-se estimat per Ell i aquesta certesa és la que fa que surti davant de Déu tot allò que ens afeixuga per amagat que ho portem. Com ens diu el salmista «Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer» (Salm 37,5). Com ho feu Jesús a Getsemaní, confiant-se feble al Pare, rebé d’Ell la fortalesa per redimir-nos amb el preu de la seva sang. Confiar-nos al Senyor, plenament, totalment, generosament i lliurement.
Capítol 7,44-48
44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li venen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Quan soc feble, és quan soc realment fort», (2Co 7,10) ens diu l’Apòstol. Aquesta cita l’escoltem sovint, és una de les lectures breus de Vespres. Però malgrat que ens resulti molt familiar ens costa reconèixer-nos febles; preferim o bé obviar-ho o bé ocultar-ho o dissimular-ho amb múltiples actituds. Potser cadascú de nosaltres podem arrastrar una càrrega excessivament pesada com per ignorar-la, podem anar per la vida amb una motxilla on hi ha un roc pesant, massa feixuc per caminar-hi. No es tracte tant sols dels defectes de fàbrica, en expressió de l’abat Maur Esteva, amb els quals ens hem d’acostumar a viure, amb els que hem d’aprendre a conviure i que hem de posar en positiu perquè lluny de ser un pes es converteixin en una ajuda. No són només les faltes contra la Regla, les que eren objecte i encara ho són en algunes comunitats del capítol de faltes; quan fem tard a l’ofici o negligim un servei. Tampoc són solament els pecats en els que un cop i un altre caiem.
Aquí sant Benet es refereix a que podem tenir quelcom al que ens cal fer front, alguna cosa que ha provocat cicatrius en la nostra ànima, quelcom que necessita del perdó d’altri o que ens cal perdonar i que mai ens hem atrevit a fer-hi front amb vertaderes ganes de resoldre-ho. Dir que tots tenim «un cadàver a l’armari», com es diu en el llenguatge col•loquial, potser seria excessiu; però podem tenir ferides per les que no trobem el remei adequat, algun record que ens persegueix i no ens deixa mai del tot tranquils. Una comunitat està formada per gent d’origen divers, és Déu qui ens ha reunit al monestir i uns hem tingut una infància i d’altres una altra; uns una vida laboral o sentimental determinada i d’altres una altre; uns s’han acostumat a no patir estretors econòmiques i d’altres a que aquest hagi estat un tema central en la seva vida i la de la seva família, i són tant sols exemples. Tot plegat ha anat forjant la nostra personalitat, amb contrastos, amb virtuts i defectes i és així com ens ha cridat Déu al monestir, ben humans, com Crist es feu ben humà per compartir totes aquestes coses amb nosaltres. L’abadessa benedictina Joan Chittister explica que en el seu cas va viure una vida familiar forjada en el conflicte, amb diferències religioses no sempre portades amb tolerància, amb certes adicions excessives d’alguns membres de la família. Escriu que abans d’entrar al monestir havia viscut experiències difícils, molt difícils i que li eren complicades de compartir amb les seves germanes de comunitat; tant que va optar per dissimular-les a base de treball i pregària demanant de poder oblidar-les; però al cap i a la fi estaven sempre presents provocant-li una lluita interior.
Molts cops darrera una actitud determinada, que a primer cop d’ull ens resulta inexplicable, hi ha un conflicte interior que potser no eximeix de responsabilitat però que segurament explica moltes coses. Les actituds poden ser múltiples, algunes diguem que amb conseqüències personals i per la comunitat greus, d’altres que es limiten a cridar l’atenció d’una manera o altre, amb un gest, una afició a guarnir els relats quotidians amb excessiva vehemència, que no arriba a faltar a la veritat però potser sí que carrega les tintes amb exageracions. No es tracta de fer-ne una relació, exhaustiva, sinó de constatar que la finor espiritual de sant Benet és conscient d’aquestes situacions. Per sant Benet el que hem de fer és confiar-nos a Déu, reconèixer-nos, saber-nos febles i en la feblesa sentir-nos forts perquè amb l’ajut de Déu tot ho podrem superar. No és fàcil, ho veiem en el mateix sagrament de la penitència, sinó posat en qüestió sí al menys en crisi de pràctica; també en les comunitats religioses, i ja no cal dir-ho en el cas dels preveres com n’és de greu aquesta actitud si arriba a produir-se, quan confessar i no confessar-se és quelcom més que una greu contradicció. I és que fer partícip a un altre de les nostres misèries no és plat de gust; però al cap i a la fi en fem partícip a Déu, ho reconeixem davant de Déu que ja sap prou bé tot el que ens passa. El que sant Benet ens ve a dir en aquest cinquè graó és que precisament són aquestes misèries el que ens esclavitzen, ens limiten, ens bloquegen i que alliberar-nos-en és possible.
Sols Déu ens pot alliberar dels nostres maldecaps, però cal que l’ajudem, que vulguem alliberar-nos i no ens resignem a viure-hi per sempre més; quan no en fem precisament el sentit de la nostra vida, un sentit equivocat i erroni, però amb el que podem arribar a sentir-nos falsament còmodes. El primer pas, ineludible, és reconèixer-nos febles. Sant Benet rep de la tradició bíblica l’obertura del cor a Déu, en aquest camí de la humilitat, en aquesta escala que aquets dies pugem de la mà de sant Benet, on la vertadera direcció és recuperar la imatge de Déu, aquella perduda en el paradís i sobre la que els nostres pares cistercencs insisteixen tant. En el llenguatge bíblic, tant admirat pels nostres pares, saber-se conegut per Déu és sentir-se estimat per Ell i aquesta certesa és la que fa que surti davant de Déu tot allò que ens afeixuga per amagat que ho portem. Com ens diu el salmista «Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer» (Salm 37,5). Com ho feu Jesús a Getsemaní, confiant-se feble al Pare, rebé d’Ell la fortalesa per redimir-nos amb el preu de la seva sang. Confiar-nos al Senyor, plenament, totalment, generosament i lliurement.
diumenge, 6 d’octubre del 2019
L’OBEDIÈNCIA
De la Regla de sant Benet
Capítol 5
1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Les idees d’humilitat i d’obediència recorren transversalment tota la Regla. No són fins en si mateixes però si un mitjà privilegiat per l’autèntic fi de la nostra vida que és cercar Crist. Aquest capítol dedicat a l’obediència, que completa en certa manera el 71 dedicat a l’obediència dels uns als altres, està situat entre els que parlen dels instruments de les bones obres, el del silenci i el dels graons de la humilitat. Humilitat, obediència i silenci són tres eixos vertebradors de la nostra vida. Les bones obres ens hi porten, ens hi ajuden i l’obediència i el silenci ens preparen per afrontar amb garanties el repte dels graons de la humilitat. La primera idea d’aquest capítol cinquè que tracta sobre l’obediència és la humilitat, i és la primera vegada que apareix aquesta paraula a la Regla. No està present al capítol quart, perquè per sant Benet no es tracta d’un instrument, entre els altres de les bones obres, per sant Benet sota la paraula humilitat s’hi aplega tot el conjunt de les bones obres. La humilitat resumeix, els setanta-tres instruments. Tot depèn d’ella, i el mitjà per aconseguir-la és l’obediència. Tots els instruments deriven del primer manament, el de l’amor, i aquí sant Benet ens diu que el monjo s’exercita en totes aquestes bones obres, per l’obediència; perquè així ens sentim lliures. O bé l’obediència és opressora quan el motiu que la mou no és l’amor, sinó l’egoisme o la pròpia voluntat, o bé s’arriba a la plena llibertat dels fills de Déu.
Potser ens hauríem de preguntar de tant en tant que vol dir l’obediència per a nosaltres, que significa i com la vivim en el dia a dia. Sant Benet hi ha dedicat aquest capítol, però de fet tota la Regla ens hi aboca; és un dels centres de la promesa monàstica que inclou a més la pobresa i la castedat, la conversió de costums que en diem. Sant Benet ens mou a ser obedients en el ben entès de que practicant-la no preferim res al Crist, pobre, humil i obedient, que res no estimem tant com al Crist. En paraules del cardenal Ildefons Schuster, l’obediència és la via triomfal cap a la victòria promesa. Per recórrer aquesta via sant Benet ens suggereix diverses coses. No poder sofrir cap retard en acomplir-ho quan se’ns mana una cosa o abandonar les pròpies coses i renunciar a la pròpia voluntat. Per veure el nostre grau d’acompliment ho podem fer cada dia, per exemple quan sona la campana, veure si som capaços de deixar-ho tot i obeir-la com si sentíssim la veu de Déu; deixant allò que tenim entre mans, deixar allò que fèiem sense acabar i unir en un sol instant el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble; complint-ho igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. En definitiva creient-nos de debò que no hem vingut a fer la nostra voluntat sinó la del Senyor, que no hem vingut a viure al nostre lliure albir, ni a obeir els nostres gustos i desigs; sinó que hem vingut a caminar per aquell camí estret, sovint costerut i feixuc de recórrer, però que és l’únic que porta al Crist. Sant Benet va més enllà encara, no n’hi ha prou amb que aquest camí el recorreguem, sinó que ho hem de fer sense vacil·lació, sense retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. Ens deia dijous sant Elred a Matines «que en aquesta vida mortal ens és impossible de celebrar la Pasqua sense herbes amargues, és a dir, sense l’amargura de la vida.» (Sermó pel dia de Pasqua).
L’obediència és la pedra de toc de la humilitat; o en expressió de sant Jeroni, la memòria del qual celebràvem dilluns, és la forma privilegiada de la humilitat. Certament la seva enemiga és l’orgull però l’obediència que ens proposa sant Benet no és pas frustrant, sinó alliberadora. (Cf. El servei de la autoritat i la obediència, 5) No és una obediència per un interès ben calculat sinó la que neix de la llibertat interior; és una obediència que implica la lliure disponibilitat al servei. L’obediència a Déu és camí de creixement i, en conseqüència, de llibertat de la persona, perquè permet acollir un projecte o una voluntat diferent de la pròpia, que no sols no mortifica o disminueix, sinó que fonamenta la dignitat humana. Al mateix temps, també la llibertat és en sí un camí d’obediència, perquè el creient es realitza lliurement obeint com a fill al Pare. El model és Crist; aquell qui en la seva passió va arribar fins i tot a lliurar-se Ell mateix perquè estava absolutament segur que lliurant-se era fidel a la voluntat del Pare; com recorda sant Bernat, «el que va agradar no va ser la mort, sinó la voluntat del qui moria lliurement». (San Bernat, Errors de Pere Abelard, 8, 21)
Escriu un cartoixà: «Obeir es consentir en ser, en estimar, en viure pel totalment altre, viure l’amor, la vida que Déu ens concedeix ara i aquí, en la seva realitat immediata, incomprensible i senzilla, sense refusar res i sense escollir res. Es ni tant sols apropiar-nos de nosaltres mateixos, no fixar-nos lleis i camins a la pròpia vida. És caminar cap al futur amb l’orgullosa llibertat de la confiança, essent endut, més enllà de les necessitats, per l’amor que és un infinit respecte, (...) és obrir-se radicalment a Déu en la fe, l’amor i la joia. Participant de la llibertat de Déu.» (La libertad de la obediencia. p. 116-117)
Capítol 5
1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Les idees d’humilitat i d’obediència recorren transversalment tota la Regla. No són fins en si mateixes però si un mitjà privilegiat per l’autèntic fi de la nostra vida que és cercar Crist. Aquest capítol dedicat a l’obediència, que completa en certa manera el 71 dedicat a l’obediència dels uns als altres, està situat entre els que parlen dels instruments de les bones obres, el del silenci i el dels graons de la humilitat. Humilitat, obediència i silenci són tres eixos vertebradors de la nostra vida. Les bones obres ens hi porten, ens hi ajuden i l’obediència i el silenci ens preparen per afrontar amb garanties el repte dels graons de la humilitat. La primera idea d’aquest capítol cinquè que tracta sobre l’obediència és la humilitat, i és la primera vegada que apareix aquesta paraula a la Regla. No està present al capítol quart, perquè per sant Benet no es tracta d’un instrument, entre els altres de les bones obres, per sant Benet sota la paraula humilitat s’hi aplega tot el conjunt de les bones obres. La humilitat resumeix, els setanta-tres instruments. Tot depèn d’ella, i el mitjà per aconseguir-la és l’obediència. Tots els instruments deriven del primer manament, el de l’amor, i aquí sant Benet ens diu que el monjo s’exercita en totes aquestes bones obres, per l’obediència; perquè així ens sentim lliures. O bé l’obediència és opressora quan el motiu que la mou no és l’amor, sinó l’egoisme o la pròpia voluntat, o bé s’arriba a la plena llibertat dels fills de Déu.
Potser ens hauríem de preguntar de tant en tant que vol dir l’obediència per a nosaltres, que significa i com la vivim en el dia a dia. Sant Benet hi ha dedicat aquest capítol, però de fet tota la Regla ens hi aboca; és un dels centres de la promesa monàstica que inclou a més la pobresa i la castedat, la conversió de costums que en diem. Sant Benet ens mou a ser obedients en el ben entès de que practicant-la no preferim res al Crist, pobre, humil i obedient, que res no estimem tant com al Crist. En paraules del cardenal Ildefons Schuster, l’obediència és la via triomfal cap a la victòria promesa. Per recórrer aquesta via sant Benet ens suggereix diverses coses. No poder sofrir cap retard en acomplir-ho quan se’ns mana una cosa o abandonar les pròpies coses i renunciar a la pròpia voluntat. Per veure el nostre grau d’acompliment ho podem fer cada dia, per exemple quan sona la campana, veure si som capaços de deixar-ho tot i obeir-la com si sentíssim la veu de Déu; deixant allò que tenim entre mans, deixar allò que fèiem sense acabar i unir en un sol instant el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble; complint-ho igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. En definitiva creient-nos de debò que no hem vingut a fer la nostra voluntat sinó la del Senyor, que no hem vingut a viure al nostre lliure albir, ni a obeir els nostres gustos i desigs; sinó que hem vingut a caminar per aquell camí estret, sovint costerut i feixuc de recórrer, però que és l’únic que porta al Crist. Sant Benet va més enllà encara, no n’hi ha prou amb que aquest camí el recorreguem, sinó que ho hem de fer sense vacil·lació, sense retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. Ens deia dijous sant Elred a Matines «que en aquesta vida mortal ens és impossible de celebrar la Pasqua sense herbes amargues, és a dir, sense l’amargura de la vida.» (Sermó pel dia de Pasqua).
L’obediència és la pedra de toc de la humilitat; o en expressió de sant Jeroni, la memòria del qual celebràvem dilluns, és la forma privilegiada de la humilitat. Certament la seva enemiga és l’orgull però l’obediència que ens proposa sant Benet no és pas frustrant, sinó alliberadora. (Cf. El servei de la autoritat i la obediència, 5) No és una obediència per un interès ben calculat sinó la que neix de la llibertat interior; és una obediència que implica la lliure disponibilitat al servei. L’obediència a Déu és camí de creixement i, en conseqüència, de llibertat de la persona, perquè permet acollir un projecte o una voluntat diferent de la pròpia, que no sols no mortifica o disminueix, sinó que fonamenta la dignitat humana. Al mateix temps, també la llibertat és en sí un camí d’obediència, perquè el creient es realitza lliurement obeint com a fill al Pare. El model és Crist; aquell qui en la seva passió va arribar fins i tot a lliurar-se Ell mateix perquè estava absolutament segur que lliurant-se era fidel a la voluntat del Pare; com recorda sant Bernat, «el que va agradar no va ser la mort, sinó la voluntat del qui moria lliurement». (San Bernat, Errors de Pere Abelard, 8, 21)
Escriu un cartoixà: «Obeir es consentir en ser, en estimar, en viure pel totalment altre, viure l’amor, la vida que Déu ens concedeix ara i aquí, en la seva realitat immediata, incomprensible i senzilla, sense refusar res i sense escollir res. Es ni tant sols apropiar-nos de nosaltres mateixos, no fixar-nos lleis i camins a la pròpia vida. És caminar cap al futur amb l’orgullosa llibertat de la confiança, essent endut, més enllà de les necessitats, per l’amor que és un infinit respecte, (...) és obrir-se radicalment a Déu en la fe, l’amor i la joia. Participant de la llibertat de Déu.» (La libertad de la obediencia. p. 116-117)
diumenge, 22 de setembre del 2019
QUE S’OBEEIXIN ELS UNS ALS ALTRES
De la Regla de sant Benet
Capítol 71
1 El bé de l’obediència, no sols l’han de prestar tots a l’abat, sinó que també els germans s’han d’obeir els uns als altres, 2 sabent que per aquest camí de l’obediència aniran cap a Déu. 3 Posant, doncs, en primer lloc el manament de l’abat o dels priors per ell constituïts, al qual no permetem que s’anteposin manaments particulars, 4 fora d’això, que tots els joves obeeixin els seus ancians amb tota caritat i sol·licitud. 5 Si es trobava algú que hi fos rebel, se l’ha de castigar. 6 I si cap germà per algun motiu, per petit que sigui, és corregit d’una manera o altra per l’abat o per qualsevol ancià seu, 7 o bé si nota que l’ànim de qualsevol ancià està mínimament irritat en contra seu o està disgustat, ni que sigui una mica, 8 a l’instant, sense esperar gens, que es prostri a terra, i així resti ajagut als seus peus donant satisfacció, fins que amb un mot de benedicció passi aquell enuig. 9 Si algú refusava de fer-ho, que se’l sotmeti a un càstig corporal, o bé, si és contumaç, que sigui expulsat del monestir.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En la darrera part de la Regla sant Benet ens dona un seguit de recomanacions finals a mena de recapitulació. Ens parla de que si creiem que el que ens demanen és una cosa impossible de fer, si ho creiem fora del nostre abast, això no ha d’impedir-nos d’intentar d’acomplir-ho; tot seguit ens diu que no hem de defensar ni encara menys agredir a un germà de comunitat, per concloure parlant-nos de l’obediència i del bon zel, aquest darrer capítol resumeix tota la Regla en 12 versets.
L’obediència està molt present al llarg de tota la Regla, obediència a l’abat, als degans, en definitiva a Crist. A Crist creiem tots obeir-lo puntualment, però certament no és fàcil interpretar el que ens vol dir i podem estar temptats d’entendre com a voluntat seva allò que ens és grat i estar certs de que fem la seva voluntat quan de fet fem la nostra. Però tampoc no està exempt de dificultat interpretar el que ens diuen els altres com a voluntat de Déu perquè la major part de les vegades hi creiem veure una voluntat particular quan no un caprici. Destaquem que en aquest capítol sant Benet ens parla d’obeir-nos els uns als altres, posant a l’abat, al prior i als ancians en un lloc destacat a qui obeir però que l’obediència, en definitiva, és el camí que porta a Déu, no pas a satisfer els capricis dels altres o a guanyar-nos la seva voluntat o el seu afecte d’una manera esbiaixada, excessivament particular si volem dir-ho així.
Sant Benet ens acaba de parlar en els capítols anteriors de que ningú es prengui la llibertat de prendre partir a favor o en contra d’un germà de manera arbitraria, per tant no es tracta de seguir cap cabdill humà. Per sant Benet l’obediència és un bé i com a tal ens porta a Déu, no és un objectiu en sí mateixa sinó un mitjà que com tot ens ha de portar a Déu. Perquè la manera com podem escoltar la voluntat de Déu passa per escoltar la dels germans i alhora de ser conscients de que quan expressem la nostra pròpia voluntat aquesta no ha pas de diferir de la que creiem que és la voluntat de Déu. La vida comunitària no és fàcil, sovint correm el perill de caure en la temptació del rebuig; ens comença molestant com passa les pàgines el del costat i acaba molestant-nos fins i tot que respiri, creient-nos màrtirs per haver de suportar-ho sense tenir mai present les nostres de febleses i perdent totalment la imatge de Crist en el germà, que és molt més greu. No és aquesta la indignació de la que parla sant Benet sinó d’una de justificada, de legítima; perquè el que no podem pretendre és tenir aduladors o palmeros, que es diu al sud, i no germans de comunitat; si caiem en aquest parany avui ens farà nosa un germà i demà un altre; perquè al cap i a la fi el que succeeix és que no estem bé nosaltres espiritualment, la nostra relació amb Déu no va bé.
Aquest capítol és en certa manera reversible, intentem esbrinar la voluntat de Déu a través dels altres i alhora ens hem de sentir nosaltres mateixos transmissors de la voluntat de Déu i per tant intentar evitar que el que surt de la nostra boca sigui exclusivament el nostre voler o, Déu no ho vulgui, el nostre caprici. Massa sovint diem “cal fer tal cosa”, quan potser seria més adequat dir “jo crec o és la meva opinió que potser s’hauria de fer això” i no caure en aquella dita castellana de “dijolo Blas punto redondo”.
L’obediència no té bona premsa avui en dia, perquè aquest concepte ha viscut un procés diríem de perversió del terme. Ho podem associar a una mena d’obediència cega, frustrant, anihiladora. Certament els règims autoritaris, d’un signe o d’un altre, que el món ha viscut al llarg del segle XX ens han transmès aquest terme sota la idea o el concepte d’una obediència en nom de la qual s’han comés vertaderes atrocitats, autèntics crims contra la humanitat davant dels quals els seus executors directes podien esgrimir l’argument de l’obediència deguda als seus autors intel·lectuals. No és pas d’aquesta obediència de la que ens parla sant Benet sinó d’una obediència responsable i molt més alliberadora que no pas destructora de la nostra voluntat, perquè l’obediència per sant Benet és sempre una obediència a Déu, exercida per persones amb temor de Déu, que ja sabem que no vol pas dir por a o de Déu ans al contrari, i és una obediència autònoma i independent, en definitiva lliure.
L’objectiu de sant Benet ens pot semblar tant impossible com la quadratura del cercle, restar el que som i alhora esdevenir totalment altres a imatge de Déu. No es tracta d’un rentat de cervell per part de cap altre germà, ni encara menys d’imposar-s’hi per obtenir la satisfacció del propi voler; ans al contrari es tracta sempre d’apartar l’egoisme, l’orgull, l’autosuficiència, l’autoafirmació per inserir-nos voluntàriament i lliurament en una comunitat que cerca Déu. L’obediència si es dirigeix cap a Déu allibera, si se sotmet al caprici humà mata tota esperança de Déu. L’obediència mútua si es llegeix aquest text d’una manera superficial i ràpida, hom té la impressió que és simplement un exercici de poder i d’autoritat per part de l’ancià que al cap i a la fi sols cerca un gest d’humiliació per part dels més joves, una mena de veterania malsana en un estil més propi dels exèrcits o dels col·legis majors de fa uns anys, que d’avui en dia. En realitat, ens parla de la relació mútua de que quan detectem o provoquem en l’ànim de l’altre irritació o disgust ira o indignació hi hagi una actitud respectuosa i reparadora; sempre que sigui un disgust legítim no pas arbitrari. Al cap i a la fi això és la conversió, perquè arribem al monestir per convertir-nos, per deixar-nos transformar gradualment a imatge de Crist, per descobrir la seva voluntat i conformar-hi la nostra. No pas per conformar a tota la comunitat a la nostra voluntat, ni per esgrimir tothora greuges, a vegades tant passats que la pols del temps n’ha enterbolit el record serè i sols ha restat el rancor. Ens hem reunit en comunitat cridats per Crist, intentem cercar-lo junts, dia rere dia, any rere any, i això demana respecte entre nosaltres, paciència. Aquest respecte no es limita a les bones maneres, tot i que són molt importants. Aquest respecte implica cercar la voluntat de Crist pels signes dels que tenim més a la vora. Sant Benet no ens demana que ens mirem tant sols a nosaltres mateixos, no vol pas que ens posem de model, per pròpia voluntat, sinó intentar, si més no intentar-ho, acomodar la nostra voluntat a la de Crist. Escriu sant Bernat que alguns en lloc de seguir a Crist, fugen d’ell. Altres en seguir-lo, pretenen anar-li al davant marcant-li ells el camí; altres el segueixen però no l’abasten mai i finalment alguns el segueixen i el troben. El nostre progrés consisteix en no imaginar-nos mai que hem aconseguit arribar a la meta. Mirar d’aconseguir sempre al qui tenim al davant, al Crist, tractant de superar-nos sense parar i posant sempre la nostra imperfecció a la mirada misericordiosa de Déu.
Capítol 71
1 El bé de l’obediència, no sols l’han de prestar tots a l’abat, sinó que també els germans s’han d’obeir els uns als altres, 2 sabent que per aquest camí de l’obediència aniran cap a Déu. 3 Posant, doncs, en primer lloc el manament de l’abat o dels priors per ell constituïts, al qual no permetem que s’anteposin manaments particulars, 4 fora d’això, que tots els joves obeeixin els seus ancians amb tota caritat i sol·licitud. 5 Si es trobava algú que hi fos rebel, se l’ha de castigar. 6 I si cap germà per algun motiu, per petit que sigui, és corregit d’una manera o altra per l’abat o per qualsevol ancià seu, 7 o bé si nota que l’ànim de qualsevol ancià està mínimament irritat en contra seu o està disgustat, ni que sigui una mica, 8 a l’instant, sense esperar gens, que es prostri a terra, i així resti ajagut als seus peus donant satisfacció, fins que amb un mot de benedicció passi aquell enuig. 9 Si algú refusava de fer-ho, que se’l sotmeti a un càstig corporal, o bé, si és contumaç, que sigui expulsat del monestir.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En la darrera part de la Regla sant Benet ens dona un seguit de recomanacions finals a mena de recapitulació. Ens parla de que si creiem que el que ens demanen és una cosa impossible de fer, si ho creiem fora del nostre abast, això no ha d’impedir-nos d’intentar d’acomplir-ho; tot seguit ens diu que no hem de defensar ni encara menys agredir a un germà de comunitat, per concloure parlant-nos de l’obediència i del bon zel, aquest darrer capítol resumeix tota la Regla en 12 versets.
L’obediència està molt present al llarg de tota la Regla, obediència a l’abat, als degans, en definitiva a Crist. A Crist creiem tots obeir-lo puntualment, però certament no és fàcil interpretar el que ens vol dir i podem estar temptats d’entendre com a voluntat seva allò que ens és grat i estar certs de que fem la seva voluntat quan de fet fem la nostra. Però tampoc no està exempt de dificultat interpretar el que ens diuen els altres com a voluntat de Déu perquè la major part de les vegades hi creiem veure una voluntat particular quan no un caprici. Destaquem que en aquest capítol sant Benet ens parla d’obeir-nos els uns als altres, posant a l’abat, al prior i als ancians en un lloc destacat a qui obeir però que l’obediència, en definitiva, és el camí que porta a Déu, no pas a satisfer els capricis dels altres o a guanyar-nos la seva voluntat o el seu afecte d’una manera esbiaixada, excessivament particular si volem dir-ho així.
Sant Benet ens acaba de parlar en els capítols anteriors de que ningú es prengui la llibertat de prendre partir a favor o en contra d’un germà de manera arbitraria, per tant no es tracta de seguir cap cabdill humà. Per sant Benet l’obediència és un bé i com a tal ens porta a Déu, no és un objectiu en sí mateixa sinó un mitjà que com tot ens ha de portar a Déu. Perquè la manera com podem escoltar la voluntat de Déu passa per escoltar la dels germans i alhora de ser conscients de que quan expressem la nostra pròpia voluntat aquesta no ha pas de diferir de la que creiem que és la voluntat de Déu. La vida comunitària no és fàcil, sovint correm el perill de caure en la temptació del rebuig; ens comença molestant com passa les pàgines el del costat i acaba molestant-nos fins i tot que respiri, creient-nos màrtirs per haver de suportar-ho sense tenir mai present les nostres de febleses i perdent totalment la imatge de Crist en el germà, que és molt més greu. No és aquesta la indignació de la que parla sant Benet sinó d’una de justificada, de legítima; perquè el que no podem pretendre és tenir aduladors o palmeros, que es diu al sud, i no germans de comunitat; si caiem en aquest parany avui ens farà nosa un germà i demà un altre; perquè al cap i a la fi el que succeeix és que no estem bé nosaltres espiritualment, la nostra relació amb Déu no va bé.
Aquest capítol és en certa manera reversible, intentem esbrinar la voluntat de Déu a través dels altres i alhora ens hem de sentir nosaltres mateixos transmissors de la voluntat de Déu i per tant intentar evitar que el que surt de la nostra boca sigui exclusivament el nostre voler o, Déu no ho vulgui, el nostre caprici. Massa sovint diem “cal fer tal cosa”, quan potser seria més adequat dir “jo crec o és la meva opinió que potser s’hauria de fer això” i no caure en aquella dita castellana de “dijolo Blas punto redondo”.
L’obediència no té bona premsa avui en dia, perquè aquest concepte ha viscut un procés diríem de perversió del terme. Ho podem associar a una mena d’obediència cega, frustrant, anihiladora. Certament els règims autoritaris, d’un signe o d’un altre, que el món ha viscut al llarg del segle XX ens han transmès aquest terme sota la idea o el concepte d’una obediència en nom de la qual s’han comés vertaderes atrocitats, autèntics crims contra la humanitat davant dels quals els seus executors directes podien esgrimir l’argument de l’obediència deguda als seus autors intel·lectuals. No és pas d’aquesta obediència de la que ens parla sant Benet sinó d’una obediència responsable i molt més alliberadora que no pas destructora de la nostra voluntat, perquè l’obediència per sant Benet és sempre una obediència a Déu, exercida per persones amb temor de Déu, que ja sabem que no vol pas dir por a o de Déu ans al contrari, i és una obediència autònoma i independent, en definitiva lliure.
L’objectiu de sant Benet ens pot semblar tant impossible com la quadratura del cercle, restar el que som i alhora esdevenir totalment altres a imatge de Déu. No es tracta d’un rentat de cervell per part de cap altre germà, ni encara menys d’imposar-s’hi per obtenir la satisfacció del propi voler; ans al contrari es tracta sempre d’apartar l’egoisme, l’orgull, l’autosuficiència, l’autoafirmació per inserir-nos voluntàriament i lliurament en una comunitat que cerca Déu. L’obediència si es dirigeix cap a Déu allibera, si se sotmet al caprici humà mata tota esperança de Déu. L’obediència mútua si es llegeix aquest text d’una manera superficial i ràpida, hom té la impressió que és simplement un exercici de poder i d’autoritat per part de l’ancià que al cap i a la fi sols cerca un gest d’humiliació per part dels més joves, una mena de veterania malsana en un estil més propi dels exèrcits o dels col·legis majors de fa uns anys, que d’avui en dia. En realitat, ens parla de la relació mútua de que quan detectem o provoquem en l’ànim de l’altre irritació o disgust ira o indignació hi hagi una actitud respectuosa i reparadora; sempre que sigui un disgust legítim no pas arbitrari. Al cap i a la fi això és la conversió, perquè arribem al monestir per convertir-nos, per deixar-nos transformar gradualment a imatge de Crist, per descobrir la seva voluntat i conformar-hi la nostra. No pas per conformar a tota la comunitat a la nostra voluntat, ni per esgrimir tothora greuges, a vegades tant passats que la pols del temps n’ha enterbolit el record serè i sols ha restat el rancor. Ens hem reunit en comunitat cridats per Crist, intentem cercar-lo junts, dia rere dia, any rere any, i això demana respecte entre nosaltres, paciència. Aquest respecte no es limita a les bones maneres, tot i que són molt importants. Aquest respecte implica cercar la voluntat de Crist pels signes dels que tenim més a la vora. Sant Benet no ens demana que ens mirem tant sols a nosaltres mateixos, no vol pas que ens posem de model, per pròpia voluntat, sinó intentar, si més no intentar-ho, acomodar la nostra voluntat a la de Crist. Escriu sant Bernat que alguns en lloc de seguir a Crist, fugen d’ell. Altres en seguir-lo, pretenen anar-li al davant marcant-li ells el camí; altres el segueixen però no l’abasten mai i finalment alguns el segueixen i el troben. El nostre progrés consisteix en no imaginar-nos mai que hem aconseguit arribar a la meta. Mirar d’aconseguir sempre al qui tenim al davant, al Crist, tractant de superar-nos sense parar i posant sempre la nostra imperfecció a la mirada misericordiosa de Déu.
diumenge, 15 de setembre del 2019
LA INSTITUCIÓ DE L’ABAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 64
1 En la institució de l’abat s’ha de tenir sempre per norma que sigui constituït aquell que tota la comunitat s’hagi elegit de comú acord segons el temor de Déu, o bé només una part de la comunitat, ni que sigui petita, però amb més bon criteri. 2 L’elecció es farà tenint en compte el mèrit de vida i la saviesa de doctrina del qui hagi de ser instituït, encara que sigui l’últim per ordre de comunitat. 3 Però fins en el cas que tota la comunitat elegís amb un mateix criteri una persona que consentís als seus desordres —Déu ens en guard—, 4 i aquests desordres arriben d’alguna manera a coneixença del bisbe de la diòcesi a la qual pertany aquell lloc, o dels abats o dels cristians veïns, 5 que impedeixin que prevalgui la conspiració dels dolents i estableixin un administrador digne per a la casa de Déu, 6 sabent que n’han de rebre una bona recompensa si ho fan amb intenció pura i per zel de Déu, i que, al contrari, cometran un pecat si ho negligeixen. 7 El qui ha estat instituït abat ha de pensar sempre quina càrrega no ha acceptat i a qui haurà de donar compte de la seva administració. 8 Que sàpiga que més li pertoca servir que manar. 9 Cal, doncs, que sigui docte en la llei divina, perquè sàpiga i tingui d’on treure coses noves i velles; desinteressat, sobri, misericordiós, 10 i que sempre faci prevaler la misericòrdia sobre la justícia, de manera que també ho obtingui per a ell. 11 Ha d’avorrir els vicis i estimar els germans. 12 En la correcció ha d’obrar amb prudència i no fer «de res massa», no sigui que, volent fregar massa el rovell, es trenqui el vas. 13 Que no perdi mai de vista la seva feblesa, i que es recordi que no s’ha de trencar la canya esquerdada. 14 Amb això no volem dir que hagi de deixar créixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que convé a cadascú, tal com ja hem dit. 15 I que miri de ser més estimat que temut. 16 Que no sigui turbulent ni neguitós, no sigui exagerat ni obstinat, no sigui gelós ni massa suspicaç; si no, mai no tindrà pau. 17 Ha de ser previsor i considerat en els seus manaments, i, tant si allò que mana es refereix a Déu com si es refereix a aquest món , que ho miri i ho temperi 18 pensant en la discreció del sant Jacob, que deia: «Si faig cansar els meus ramats, caminant massa, se’m moriran tots en un dia». 19 Prenent, doncs, aquests i altres exemples de discreció, que és mare de les virtuts, temperi-ho tot de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere. 20 I sobretot, que mantingui en tots els seus punts aquesta Regla, 21 per tal que, després d’haver administrat bé, senti del Senyor allò que sentí el bon servent que al moment degut havia distribuït el blat als seus companys: 22 «En veritat us dic —afirma— que el va posar al cap de tots els seus béns».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
El capítol 64 és el segon dels que sant Benet dedica específicament a l’abat, juntament amb el capítol 2; tenint present que al llarg de tota la Regla aquesta figura hi és omnipresent en els seus comentaris. Aquest capítol en concret està dividit en dos grans parts, la primera dedicada a l’elecció de l’abat, el que s’ha traduït com a institució, i la segona al que aquest ha de pensar i ha de tenir present com a pautes d’actuació. El títol correspon a la primera part però sant Benet no vol deixar passar l’oportunitat de reflexionar de nou sobre la tasca abacial i donar els seus encertats consells.
En la Regla del Mestre la elecció de l’abat estava en mans de l’anterior abat, per tant sant Benet dona un pas important en la democratització d’aquesta institució. Sant Gregori de Niça ja havia advertit dels perills que una metodologia com la de la Regla del Mestre suposava, en concret fa una referència explícita a que això podia suposar cercar la gloria humana, agradar als altres abans que agradar a Déu. Segurament és una de les raons, però no pas l’única que mou a sant Benet a cercar un altre sistema per proveir el càrrec d’abat on el paper de la comunitat sigui determinant, per damunt del bisbe fins i tot. Hi posa però uns límits, no tant a l’elecció en si com a la possible maquinació per l’elecció de cara a una actuació posterior dirigida a cercar una vida comunitària en desordre, una relaxació podríem dir, fet que motivaria i justificaria l’actuació del bisbe o dels abats, o fins i tot dels cristians veïns, diu textualment, per tal de restablir la fidelitat en el seguiment de la Regla. Sant Benet creu en una vocació madura, lliure i decidida; però sap també que hi ha el risc de caure en la temptació del desencís i la comoditat. Com diu sant Agustí en la lectura que escoltem a la col·lació: «No tingueu per cosa gran ser escoltats en la vostra voluntat, considereu gran, veritablement gran, ser escoltats en allò que us és de profit.» (Sermó 354,7).
Queda clar per sant Benet que l’abat, com tota la comunitat, té per missió fonamental el manteniment de l’esperit de seguiment de la Regla i que si això no és produeix, Déu ens en guard diu sant Benet, cal recuperar el més aviat possible l’aplicació de la Regla. Sant Benet parla de conspiració dels dolents i estableix doncs un sistema d’institució però també de control: Primer una elecció per part de la comunitat, o per una part d’aquesta amb mèrits de vida i saviesa de doctrina, cosa que no queda molt clara com fer realitat ni com avaluar aquests mèrits i saviesa, i de l’altra un control episcopal, sempre guiat per una intenció pura i pel zel de Déu. Aquest control, en el cas del nostre Orde, és un dels eixos de la Carta Caritatis de la que aquest any estem celebrant el novè centenari.
Dom Guillaume, abat de Mont des Cats parla en el seu comentari d’aquest capítol del difícil equilibri entre nous projectes comunitaris i el manteniment de la pau, amb el risc de caure en un cert victimisme i un cert desencoratjament. Seria la mateixa trajectòria que l’abat Cassià comenta quan parla del bon zel respecte a tot monjo i que pot afectar a tota responsabilitat o càrrec dins la comunitat: una fase eufòrica, una de desencís i una tercera, necessària però a la que no tothom arriba, d’equilibri. Per ajudar a aquest equilibri sant Benet enumera un seguit de condicions o de consells que es poden resumir en no perdre mai de vista la pròpia feblesa i en mantenir la pau interior, que es pot traduir per no abandonar-se espiritualment. D’aquest objectiu se’n deriven tots els consells concrets: més servir que manar, desinteressat, sobri, misericordiós, avorridor dels vicis, previsor i alhora fugir de la turbulència, del neguit, de l’exageració, de l’obstinació, de la gelosia, de l’excessiva suspicàcia. A Crist ens hi acostem cadascú a la nostra manera, amb el nostre ritme; aquets és un altre dels temes claus d’aquest capítol demanar a cadascú d’acord amb les seves possibilitats per tal d’una banda de no angoixar o no carregar excessivament i de l’altra de no deixar créixer els vicis; un equilibri, que siguem realistes, no és pas fàcil.
Sant Benet no ho posa pas senzill marcant un perfil al que és difícil arribar partint de les pròpies febleses, tant físiques com morals, però surt en ajuda amb un consell final fonamental i és el de mantenir, sobretot afegeix, tots els punts de la Regla. Tenim doncs en la Regla, tots plegats, el full de ruta de la nostra vida, això no vol pas dir que ja d’antuvi siguem capaços d’acomplir-la no diguem en la seva totalitat sinó ni tant sols en una part, però això no significa que no sapiguem que hauríem de fer, quin ha de ser el nostre comportament i sobretot quin és el nostre objectiu, cercar Crist tots junts perquè ens dugui a la vida eterna. Ja sabem prou bé que la Regla no és un fi en si mateixa, sant Benet ens diu que no és sinó un començ en la vida monàstica, una honestedat de costums; el seu sentit és encaminar al monjo, per a obrir-li horitzons infinits de doctrina i de virtut i així qui la practiqui aconseguirà, amb l’ajuda de Déu, la pàtria celestial cap a la qual ens dirigim o ens hem de voler dirigir al menys.
Per aquesta raó fonamental, que no hem de perdre mai de vista com l’objectiu de la nostra vida, anar cap a Crist; és pel que sant Benet demana que l’abat poui en la llei divina, de la que la Regla ve a ser com un manual d’accions concretes. Evangeli i Regla són els dos textos fonamentals que han de guiar la nostra vida cap a Crist.
Capítol 64
1 En la institució de l’abat s’ha de tenir sempre per norma que sigui constituït aquell que tota la comunitat s’hagi elegit de comú acord segons el temor de Déu, o bé només una part de la comunitat, ni que sigui petita, però amb més bon criteri. 2 L’elecció es farà tenint en compte el mèrit de vida i la saviesa de doctrina del qui hagi de ser instituït, encara que sigui l’últim per ordre de comunitat. 3 Però fins en el cas que tota la comunitat elegís amb un mateix criteri una persona que consentís als seus desordres —Déu ens en guard—, 4 i aquests desordres arriben d’alguna manera a coneixença del bisbe de la diòcesi a la qual pertany aquell lloc, o dels abats o dels cristians veïns, 5 que impedeixin que prevalgui la conspiració dels dolents i estableixin un administrador digne per a la casa de Déu, 6 sabent que n’han de rebre una bona recompensa si ho fan amb intenció pura i per zel de Déu, i que, al contrari, cometran un pecat si ho negligeixen. 7 El qui ha estat instituït abat ha de pensar sempre quina càrrega no ha acceptat i a qui haurà de donar compte de la seva administració. 8 Que sàpiga que més li pertoca servir que manar. 9 Cal, doncs, que sigui docte en la llei divina, perquè sàpiga i tingui d’on treure coses noves i velles; desinteressat, sobri, misericordiós, 10 i que sempre faci prevaler la misericòrdia sobre la justícia, de manera que també ho obtingui per a ell. 11 Ha d’avorrir els vicis i estimar els germans. 12 En la correcció ha d’obrar amb prudència i no fer «de res massa», no sigui que, volent fregar massa el rovell, es trenqui el vas. 13 Que no perdi mai de vista la seva feblesa, i que es recordi que no s’ha de trencar la canya esquerdada. 14 Amb això no volem dir que hagi de deixar créixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que convé a cadascú, tal com ja hem dit. 15 I que miri de ser més estimat que temut. 16 Que no sigui turbulent ni neguitós, no sigui exagerat ni obstinat, no sigui gelós ni massa suspicaç; si no, mai no tindrà pau. 17 Ha de ser previsor i considerat en els seus manaments, i, tant si allò que mana es refereix a Déu com si es refereix a aquest món , que ho miri i ho temperi 18 pensant en la discreció del sant Jacob, que deia: «Si faig cansar els meus ramats, caminant massa, se’m moriran tots en un dia». 19 Prenent, doncs, aquests i altres exemples de discreció, que és mare de les virtuts, temperi-ho tot de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere. 20 I sobretot, que mantingui en tots els seus punts aquesta Regla, 21 per tal que, després d’haver administrat bé, senti del Senyor allò que sentí el bon servent que al moment degut havia distribuït el blat als seus companys: 22 «En veritat us dic —afirma— que el va posar al cap de tots els seus béns».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
El capítol 64 és el segon dels que sant Benet dedica específicament a l’abat, juntament amb el capítol 2; tenint present que al llarg de tota la Regla aquesta figura hi és omnipresent en els seus comentaris. Aquest capítol en concret està dividit en dos grans parts, la primera dedicada a l’elecció de l’abat, el que s’ha traduït com a institució, i la segona al que aquest ha de pensar i ha de tenir present com a pautes d’actuació. El títol correspon a la primera part però sant Benet no vol deixar passar l’oportunitat de reflexionar de nou sobre la tasca abacial i donar els seus encertats consells.
En la Regla del Mestre la elecció de l’abat estava en mans de l’anterior abat, per tant sant Benet dona un pas important en la democratització d’aquesta institució. Sant Gregori de Niça ja havia advertit dels perills que una metodologia com la de la Regla del Mestre suposava, en concret fa una referència explícita a que això podia suposar cercar la gloria humana, agradar als altres abans que agradar a Déu. Segurament és una de les raons, però no pas l’única que mou a sant Benet a cercar un altre sistema per proveir el càrrec d’abat on el paper de la comunitat sigui determinant, per damunt del bisbe fins i tot. Hi posa però uns límits, no tant a l’elecció en si com a la possible maquinació per l’elecció de cara a una actuació posterior dirigida a cercar una vida comunitària en desordre, una relaxació podríem dir, fet que motivaria i justificaria l’actuació del bisbe o dels abats, o fins i tot dels cristians veïns, diu textualment, per tal de restablir la fidelitat en el seguiment de la Regla. Sant Benet creu en una vocació madura, lliure i decidida; però sap també que hi ha el risc de caure en la temptació del desencís i la comoditat. Com diu sant Agustí en la lectura que escoltem a la col·lació: «No tingueu per cosa gran ser escoltats en la vostra voluntat, considereu gran, veritablement gran, ser escoltats en allò que us és de profit.» (Sermó 354,7).
Queda clar per sant Benet que l’abat, com tota la comunitat, té per missió fonamental el manteniment de l’esperit de seguiment de la Regla i que si això no és produeix, Déu ens en guard diu sant Benet, cal recuperar el més aviat possible l’aplicació de la Regla. Sant Benet parla de conspiració dels dolents i estableix doncs un sistema d’institució però també de control: Primer una elecció per part de la comunitat, o per una part d’aquesta amb mèrits de vida i saviesa de doctrina, cosa que no queda molt clara com fer realitat ni com avaluar aquests mèrits i saviesa, i de l’altra un control episcopal, sempre guiat per una intenció pura i pel zel de Déu. Aquest control, en el cas del nostre Orde, és un dels eixos de la Carta Caritatis de la que aquest any estem celebrant el novè centenari.
Dom Guillaume, abat de Mont des Cats parla en el seu comentari d’aquest capítol del difícil equilibri entre nous projectes comunitaris i el manteniment de la pau, amb el risc de caure en un cert victimisme i un cert desencoratjament. Seria la mateixa trajectòria que l’abat Cassià comenta quan parla del bon zel respecte a tot monjo i que pot afectar a tota responsabilitat o càrrec dins la comunitat: una fase eufòrica, una de desencís i una tercera, necessària però a la que no tothom arriba, d’equilibri. Per ajudar a aquest equilibri sant Benet enumera un seguit de condicions o de consells que es poden resumir en no perdre mai de vista la pròpia feblesa i en mantenir la pau interior, que es pot traduir per no abandonar-se espiritualment. D’aquest objectiu se’n deriven tots els consells concrets: més servir que manar, desinteressat, sobri, misericordiós, avorridor dels vicis, previsor i alhora fugir de la turbulència, del neguit, de l’exageració, de l’obstinació, de la gelosia, de l’excessiva suspicàcia. A Crist ens hi acostem cadascú a la nostra manera, amb el nostre ritme; aquets és un altre dels temes claus d’aquest capítol demanar a cadascú d’acord amb les seves possibilitats per tal d’una banda de no angoixar o no carregar excessivament i de l’altra de no deixar créixer els vicis; un equilibri, que siguem realistes, no és pas fàcil.
Sant Benet no ho posa pas senzill marcant un perfil al que és difícil arribar partint de les pròpies febleses, tant físiques com morals, però surt en ajuda amb un consell final fonamental i és el de mantenir, sobretot afegeix, tots els punts de la Regla. Tenim doncs en la Regla, tots plegats, el full de ruta de la nostra vida, això no vol pas dir que ja d’antuvi siguem capaços d’acomplir-la no diguem en la seva totalitat sinó ni tant sols en una part, però això no significa que no sapiguem que hauríem de fer, quin ha de ser el nostre comportament i sobretot quin és el nostre objectiu, cercar Crist tots junts perquè ens dugui a la vida eterna. Ja sabem prou bé que la Regla no és un fi en si mateixa, sant Benet ens diu que no és sinó un començ en la vida monàstica, una honestedat de costums; el seu sentit és encaminar al monjo, per a obrir-li horitzons infinits de doctrina i de virtut i així qui la practiqui aconseguirà, amb l’ajuda de Déu, la pàtria celestial cap a la qual ens dirigim o ens hem de voler dirigir al menys.
Per aquesta raó fonamental, que no hem de perdre mai de vista com l’objectiu de la nostra vida, anar cap a Crist; és pel que sant Benet demana que l’abat poui en la llei divina, de la que la Regla ve a ser com un manual d’accions concretes. Evangeli i Regla són els dos textos fonamentals que han de guiar la nostra vida cap a Crist.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)