De la Regla de sant Benet
Capítol 39
1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Qui no vulgui treballar, que no mengi» (2Te 3,10). Si la setmana passada ens tocava el capítol dedicat a les eines del monestir i aquesta ens surt al pas el que parla del menjar, la famosa frase de l’apòstol Pau a la segona carta als Tessalonicencs ens hi pot fer de pont. Perquè les eines són per treballar, no pas per acaparar-les o fer-nos-en una col·lecció; i el treball, a part de fer-nos sentir part del món i ser un dels tres pilars de la nostra vida, serveix per guanyar-nos el pa, o al menys hauria de servir per això.
La moderació és el lema present en tota la Regla; moderació, austeritat, autenticitat. San Benet es preocupa de que els monjos estiguin alimentats, vestits, amb un llit a la seva disposició, tot un luxe a la seva època; però sense excessos ja que no hi ha res tan contrari a un cristià com la disbauxa i als monjos com un enfit. No és un tema exclusiu de sant Benet, preocupa i ocupa als pares i això vol dir que és un risc evident, present en la nostra vida.
En la vida monàstica es pot descobrir, Déu no ho vulgui, com la importància de l’alimentació deriva en gastimargia i gola, en expressió de sant Joan Clímac; és a dir descobrir l’acte de menjar com un vici molt lligat a d’altres. Així el mateix sant Joan Clímac hi dedica el catorze graó de la seva escala espiritual; on entre altres coses ens diu que la gola obnubila la raó, de manera que ens fa creure en la necessitat de menjar tot el que ens passa pel davant, i alhora s’empassa en l’home la temprança, la penitència i la compassió. Afegeix dient que «les filles de la gola són la mandra, la murmuració, l’excessiva confiança en nosaltres mateixos, les grolleries i els riures, la porfídia, l’apatia per escoltar la paraula de Déu, la insensibilitat per les coses espirituals, la presó de l’ànima, les despeses supèrflues i excessives, la supèrbia, la gosadia i l’afició a les coses mundanes. A elles els segueixen l’oració impura i tot tipus de calamitats i desastres no previstos, bestretes de la desesperació, que és el major dels mals.» És certament una reflexió que ens pot fer perdre la gana.
Una de les frases que del P. Rosavini ja fa uns anys, quan recordava per a una entrevista els primers anys de la restauració de la vida monàstica a Poblet, era la resposta a la pregunta de si en aquells primers anys havien passat fam, va dir que «no teníamos hambre, pero si apetito»; la podríem aplicar a aquest capítol; per sant Benet es tracta de satisfer la nostra fam, no la nostra gola. Menjar serveix per refer les nostres forces, com dormir; són dues coses necessàries per a viure. Un estomac afamat no escolta però un de massa ple tampoc, perquè té tendència a la són. La finalitat dels àpats és restar de nou disponibles per al Senyor amb forces i voluntat renovades i no cap altre. La nostra vida espiritual es pot veure afeblida certament per un estomac excessivament famolenc, però molt més per una digestió pesada deguda a la gola. Altra cosa és la gola espiritual; el perill d’habituar-se i complaure’s massa en la gratificació que pot venir de la pregària personal, com si fos una fi en sí mateixa i no un mitjà; és el que sant Joan de la Creu defineix com la gola espiritual, un inconscient orgull sobre les coses espirituals, en considerar inferiors als altres; però aquesta no ocupa avui a sant Benet.
Sant Benet ens dona d’alguna manera fet el menú ideal i notem que fins i tot contempla que si algun monjo no pot prendre d’un cert plat en mengi de l’altre, que siguin tots dos cuits i que en qualsevol cas siguin suficients i si poden tenir quelcom del propi hort se’n afegeixi un tercer. També regula el pa i demana al majordom que administri la ració amb equitat. I, fidel a la seva sensibilitat contempla que si el treball és més feixuc, cal tenir-ho en compte alhora de refer forces.
Els trets fonamentals d’aquest capítol són la sobrietat i l’economia, evitar excessos; això ha de ser sempre una norma de conducta rectíssima en la nostra vida de monjos. Sant Benet no tem tant la diversitat lligada als temperaments, a la cultura, als hàbits de vida; sinó els excessos que ens arribin a impedir d’obrir-nos a la gràcia de Déu. Riscos en tenim: el menjar, la beguda, la dependència d’altri, l’excessiu contacte amb l’exterior, sigui presencial o sigui virtual, i tantes altres coses. La clau per sant Benet està en l’equilibri i en la mesura. El monaquisme és una vida cristiana intensiva, escriu Aquinata Böckmann, d’aquí la importància de vigilar els excessos; és l’excés el que fa perdre l’equilibri, la temprança. Ens cal una vida intensiva i regulada per un horari i uns costums; no perquè sí, sinó per permetre’ns de centrar-nos en allò que cal: la Paraula de Déu, la pregària i el treball. La Paraula i la pregària ens alimenten espiritualment; el treball ens ha de permetre alimentar-nos materialment, sense caure ni en la gola espiritual ni en la material.
Escrivia sant Joan Clímac que «si la gola tracta de dominar-te, doma-la treballant; i si flaqueges en això tracta de dominar-la amb oracions i vigílies».
diumenge, 19 d’agost del 2018
diumenge, 12 d’agost del 2018
LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 32
1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet recomana en el capítol anterior a aquest al majordom que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; que res no tingui per negligible, que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir. Ara, com a complement d’això, aquest capítol estableix que l’administració dels béns mobles, de les eines, dels objectes, es confiï per part de l’abat a monjos de qui es pugui refiar, demostrades per endavant les seves qualitats per llur vida i costums. El que vol sant Benet és que no negligim la cura dels estris i de les coses que tenim al monestir a l’abast de tots. Per una banda procura el manteniment de les coses, però per l’altra, encara més important, remarca l’esperit comunitari. Perquè compartir les coses no és fàcil i no vol dir pas que ja que les compartim les puguem tractar com vulguem, entén-t’ho sempre en el sentit de que ho tractarem malament o de forma descuidada o maldestrament. Tenim totes les coses que emprem uns i altres, per això cal sempre tenir-ne cura de la forma més rigorosa possible.
Aquest esperit, afirma l’abat Cassià, es nodreix i es manifesta a través de gestos concrets d’atenció i de delicadesa. A voltes aquets poden ser ben simples; per exemple encenem un llum per baixar una escala o d’alguna dependència, aleshores cal tenir cura de tancar-lo si ja no el necessitem i no pas deixar-lo obert fins que un altre més tard que d’hora se’l trobi i s’avingui a tancar-lo ell. És un gest simple però que alhora demostra dues coses: consciència d’evitar una despesa innecessària i respecte cap als altres no deixant l’acció en mans del «ja s’ho farà qui s’ho trobi». Gestos tant simples com deixar una porta tancada, i fer-ho sense sorolls que inoportunin als altres; si se’ns trenca quelcom, per exemple un vidre, recollir-ne els trossos; si hem utilitzat un vehicle deixar-lo al seu garatge, si pot ser amb benzina i tantes altres petites coses que costen ben poc de fer. Podríem dir que es tracta d’aplicar el principi de subsidiarietat, tant present en la doctrina social de l’Església i també de deixar-ho tot net, endreçat i digne perquè, com apunta l’abadessa Montserrat Viñas, qui no es capaç de tractar bé tot el que toca és probable que en el tracte amb els altres tampoc sigui gaire delicat.
És el que Aquinata Böckmann defineix com la fidelitat de les petites coses; que no deixa de ser un reflex de com ens comportem amb nosaltres mateixos i de com respectem als altres, a la comunitat. La comunió de béns és una de les característiques de la vida monàstica, a imitació de la primera comunitat cristiana on «la multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots» (Ac 4,32).
És en aquest esperit que hem d’entendre aquest capítol de la Regla que parla sobretot de les eines, de la vida i de la conducta dels germans i parla també de confiança. Confiar alguna cosa a algú significa confiar en ell. El text llatí diu que es confia la custodienda atque recoligenda, per tant, en confia la cura perquè els estris no es perdin o es dispersen i es mantinguin en bones condicions.
Sant Benet també estableix que es porti un inventari del que es dóna i que cal retornar al finalitzar la tasca encomanada. Rebre una càrrega, un encàrrec, al monestir, és assumir-ne la responsabilitat, és a dir que cal respondre a aquesta confiança dipositada amb fets. Sant Benet és sever amb els germans que fan un ús de les coses a ells encomanades per a la satisfacció personal, emprant amb caràcter individual allò que pertany al col·lectiu. Com a bon romà, curós pel dret que havia estudiat de jove, sant Benet no presenta una mancança en una tasca sense penalització en cas de no observar-ne les condicions en que ha estat encomanada. Però és interessant observar la raó adduïda per la que un germà que ha rebut l’encàrrec respecte a alguns objectes del monestir ha de ser castigat si en fa un ús desordenat o negligent. Per exemple un altre indicador n’és la neteja dels llocs comunitaris perquè ens mostra la cura que intentant acomplir amb bon zel un encàrrec donem a la nostra vida espiritual i per extensió a la de la comunitat. Aquí una preocupació per la neteja és una actitud de respecte no només a les coses i als llocs, sinó a un mateix i als altres, a tota la comunitat. El mateix passa quan ens envien a estudiar, o tenim una responsabilitat que suposa rebre diners de l’exterior i tantes coses similars; estem fent un servei a tota la comunitat i no ens n’hem d’apropiar.
Responsabilitat i generositat en l’ús de les eines del monestir que estan al servei de tots com també nosaltres hi estem. Per extensió respectuosos amb la natura. Com escriu Aquinata Böckmann aquest capítol que pot semblar anodí ens deixa clar un missatge Crist no és pas lluny de la manera que emprem les coses, aquestes poden esdevenir un lligam d’amor fraternal i contribuir a refermar-lo o a destruir-lo. El respecte als objectes i a la creació comença en les petites coses i l’espiritualitat està en relació directa amb com vivim la vida quotidiana perquè tot en el nostre viure humà és expressió d’espiritualitat.
Capítol 32
1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet recomana en el capítol anterior a aquest al majordom que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; que res no tingui per negligible, que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir. Ara, com a complement d’això, aquest capítol estableix que l’administració dels béns mobles, de les eines, dels objectes, es confiï per part de l’abat a monjos de qui es pugui refiar, demostrades per endavant les seves qualitats per llur vida i costums. El que vol sant Benet és que no negligim la cura dels estris i de les coses que tenim al monestir a l’abast de tots. Per una banda procura el manteniment de les coses, però per l’altra, encara més important, remarca l’esperit comunitari. Perquè compartir les coses no és fàcil i no vol dir pas que ja que les compartim les puguem tractar com vulguem, entén-t’ho sempre en el sentit de que ho tractarem malament o de forma descuidada o maldestrament. Tenim totes les coses que emprem uns i altres, per això cal sempre tenir-ne cura de la forma més rigorosa possible.
Aquest esperit, afirma l’abat Cassià, es nodreix i es manifesta a través de gestos concrets d’atenció i de delicadesa. A voltes aquets poden ser ben simples; per exemple encenem un llum per baixar una escala o d’alguna dependència, aleshores cal tenir cura de tancar-lo si ja no el necessitem i no pas deixar-lo obert fins que un altre més tard que d’hora se’l trobi i s’avingui a tancar-lo ell. És un gest simple però que alhora demostra dues coses: consciència d’evitar una despesa innecessària i respecte cap als altres no deixant l’acció en mans del «ja s’ho farà qui s’ho trobi». Gestos tant simples com deixar una porta tancada, i fer-ho sense sorolls que inoportunin als altres; si se’ns trenca quelcom, per exemple un vidre, recollir-ne els trossos; si hem utilitzat un vehicle deixar-lo al seu garatge, si pot ser amb benzina i tantes altres petites coses que costen ben poc de fer. Podríem dir que es tracta d’aplicar el principi de subsidiarietat, tant present en la doctrina social de l’Església i també de deixar-ho tot net, endreçat i digne perquè, com apunta l’abadessa Montserrat Viñas, qui no es capaç de tractar bé tot el que toca és probable que en el tracte amb els altres tampoc sigui gaire delicat.
És el que Aquinata Böckmann defineix com la fidelitat de les petites coses; que no deixa de ser un reflex de com ens comportem amb nosaltres mateixos i de com respectem als altres, a la comunitat. La comunió de béns és una de les característiques de la vida monàstica, a imitació de la primera comunitat cristiana on «la multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots» (Ac 4,32).
És en aquest esperit que hem d’entendre aquest capítol de la Regla que parla sobretot de les eines, de la vida i de la conducta dels germans i parla també de confiança. Confiar alguna cosa a algú significa confiar en ell. El text llatí diu que es confia la custodienda atque recoligenda, per tant, en confia la cura perquè els estris no es perdin o es dispersen i es mantinguin en bones condicions.
Sant Benet també estableix que es porti un inventari del que es dóna i que cal retornar al finalitzar la tasca encomanada. Rebre una càrrega, un encàrrec, al monestir, és assumir-ne la responsabilitat, és a dir que cal respondre a aquesta confiança dipositada amb fets. Sant Benet és sever amb els germans que fan un ús de les coses a ells encomanades per a la satisfacció personal, emprant amb caràcter individual allò que pertany al col·lectiu. Com a bon romà, curós pel dret que havia estudiat de jove, sant Benet no presenta una mancança en una tasca sense penalització en cas de no observar-ne les condicions en que ha estat encomanada. Però és interessant observar la raó adduïda per la que un germà que ha rebut l’encàrrec respecte a alguns objectes del monestir ha de ser castigat si en fa un ús desordenat o negligent. Per exemple un altre indicador n’és la neteja dels llocs comunitaris perquè ens mostra la cura que intentant acomplir amb bon zel un encàrrec donem a la nostra vida espiritual i per extensió a la de la comunitat. Aquí una preocupació per la neteja és una actitud de respecte no només a les coses i als llocs, sinó a un mateix i als altres, a tota la comunitat. El mateix passa quan ens envien a estudiar, o tenim una responsabilitat que suposa rebre diners de l’exterior i tantes coses similars; estem fent un servei a tota la comunitat i no ens n’hem d’apropiar.
Responsabilitat i generositat en l’ús de les eines del monestir que estan al servei de tots com també nosaltres hi estem. Per extensió respectuosos amb la natura. Com escriu Aquinata Böckmann aquest capítol que pot semblar anodí ens deixa clar un missatge Crist no és pas lluny de la manera que emprem les coses, aquestes poden esdevenir un lligam d’amor fraternal i contribuir a refermar-lo o a destruir-lo. El respecte als objectes i a la creació comença en les petites coses i l’espiritualitat està en relació directa amb com vivim la vida quotidiana perquè tot en el nostre viure humà és expressió d’espiritualitat.
diumenge, 5 d’agost del 2018
LES FALTES GREUS
De la Regla de sant Benet
Capítol 25
1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Culpabilitat, faltes, exclusió; no és pas un llenguatge fàcil ni planer. Un dels pilars de la vida comunitària és la correcció, la correcció fraterna. Ens ho diu el mateix Jesús a l’Evangeli de Mateu «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà.» (Mt 18,15). Però la correcció té un enemic molt poderós, el podem anomenar orgull, supèrbia o ego, per dir-ne tant sols alguns dels seus noms. És aquell que ens fa sovint corregir de bon grat i acceptar de mal grat la correcció. Quan el patim no acceptem de ser corregits; sovint al·leguem un defecte de forma: el to, el moment, el lloc, la persona. Però també el podem patir si som nosaltres els correctors i lluny de fer-ho per amor, cerquem la humiliació, la mortificació; al cap i a la fi cerquem de satisfer el nostre caprici i d’intentar remoure l’obstacle que veiem en l’altre i que pensem que ens fa nosa i ens barra el pas. Tot motivacions ben humanes, que podem reconèixer o no, potser de les que ni tant sols ens n’adonem i no en som conscients però que existeixen. El sentit de la correcció ha de ser no voler que ningú camini en el que tot indica que és un camí equivocat; el sentit de la correcció ha de ser fer canviar el rumb per retornar al bon camí.
Per ajudar-nos a tot plegat el primer que ens cal fer és vigilar i prestar una gran atenció a la nostra pròpia salut espiritual. Aquests dies ens ha sortit al pas a Matines algun fragment de les Instruccions de sant Doroteu de Gaza, abat, un text que dedica el capítol 7 a l’acusació de nosaltres mateixos, molt ric i un bon punt de partida per la nostra reflexió. Ens parla de que hem d’esbrinar el motiu principal d’un fet que s’esdevé sovint. A vegades quan sentim una paraula molesta fem com si no l’haguéssim escoltat, no ens sentim molestats, no ens donem per al·ludits; en canvi en altres ocasions així que la nostra orella l’ha escoltada ens sentim contorbats i afligits. Sant Doroteu distingeix una causa d’aquest fet per damunt de tota altre, el nostre estat d’ànim. Si estem enfortits per la pregària i la meditació ens costa més perdre la calma, fins i tot si un germà, Déu no ho vulgui, ens insulta o ens fereix.
Qui està enfortit per l’oració o la meditació tolera fàcilment, sense perdre la calma, a un germà que li falta, tot i que també altres vegades suportarà amb paciència al seu germà, perquè es tracta d’algú a qui professa un gran afecte o, al contrari, també per menyspreu, perquè té en res al qui vol pertorbar-lo i no es digna prendre´l en consideració, com si es tractés del més menyspreable dels homes i aleshores ni es digna a respondre-li de paraula, ni esmentar als altres les seves malediccions i injúries i així no es torba ni afligeix. Lorenzo Montecalvo es pregunta a qui considerem i amb quin criteri el nostre enemic en una comunitat, Déu no ho vulgui; potser al qui malparla de nosaltres, al qui ens calumnia, al qui no ens defensa quan ens sentim injustament acusats, al qui no s’interessa prou per nosaltres, al qui creiem ens mortifica, al qui murmura sobre nosaltres o al qui no ens riu les gràcies tant com voldríem.
Al cap i a la fi la torbació o l’aflicció per les paraules o els actes d’un germà prové d’una mala disposició momentània o de l’odi cap al germà fruit de la pobresa de la nostra pròpia pau interior. Per Doroteu de Gaza veurem que la causa de tota pertorbació consisteix en que ningú s’acusa a si mateix. D’aquí deriva tota molèstia i aflicció, d’aquí deriva que mai trobem descans; i això no ha d’estranyar-nos, ja que aquesta acusació de nosaltres mateixos és l’únic camí que ens pot portar a la pau. Per més virtuts que posseeixi un home, encara que siguin innombrables, si s’aparta d’aquest camí, mai trobarà el repòs, sinó que estarà sempre afligit o afligirà als altres, perdent així el mèrit de totes les seves fatigues.
El que s’acusa a si mateix accepta amb alegria tota classe de molèsties, danys, ultratges, ignomínies i qualsevol altra aflicció que hagi de suportar, ja que es considera mereixedor de tot això, i de cap manera perd la pau. Però, diu sant Doroteu, potser algú objectarà: «Si un germà m’afligeix, i jo, examinant-me a mi mateix, no trobo que li hagi donat cap ocasió, per què haig d’acusar-me?» Ens respon que en realitat, el que s’examina amb diligència i amb temor de Déu mai es trobarà del tot innocent, i s’adonarà que ha donat alguna ocasió, per petita que sigui, bé d’obra, de paraula o de pensament. I si en res es troba culpable, segur que en un altre temps haurà estat motiu d’aflicció per a aquell germà, per la mateixa o per diferent causa; o potser haurà causat molèstia a algun altre en aquella o altra matèria. Afegeix encara Doroteu de Gaza que potser un altre preguntarà per què s’ha d’acusar si, estant assegut amb tota pau i tranquil·litat, ve un germà i el molesta amb una paraula desagradable o ignominiosa i, sentint-se incapaç d’aguantar-la, creu que té raó a alterar-se i enfadar-se amb el seu germà; perquè, si aquest no hagués vingut a molestar-lo, no hagués pecat. Afegeix que també el que està assegut en pau i tranquil·litat, segons creu, amaga, malgrat tot, en el seu interior una passió que ell no veu. Ve el germà, li diu una paraula molesta i, al moment, aquell tira fora el pitjor que porta amagat en el seu interior, perquè no està en pau amb sí mateix. Per sant Doroteu si volem aconseguir misericòrdia, mirem d’esmenar-nos, de purificar-nos, procurant perfeccionar-nos, i veurem que, més que atribuir a un altre una injúria, potser donarem gràcies a aquell germà, ja que ens ha estat motiu de tan gran profit. Així aquestes proves no ens causaran tanta aflicció, sinó que, com més es anem perfeccionant, més lleus ens semblaran. Diu sant Doroteu que l’ànima, com més avança en la perfecció, tant més forta i valerosa es torna amb vista a suportar les penalitats que ens puguin sobrevenir. Certament no es tracta de suportat penalitats perquè sí, ni menys de cercar-les o de provocar-les; però també és cert que al llarg de la jornada ens surten al pas situacions molestes, que un dia suportem amb paciència i resignació i un altre rebutgem amb contundència. Sant Benet ens proposa avui per als qui falten greument solitud, silenci, penitència i quelcom encara molt més important, la manca de benedicció. De tot plegat ens en podem sortir o ho podem evitar, com diu Doroteu de Gaza, alimentant-nos espiritualment i res millor per fer-ho que seguir i gaudir de la jornada monàstica en plenitud: pregària, lectura de la Paraula i treball; tenint present sempre a Déu en els nostres pensaments i en els nostres actes.
Capítol 25
1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Culpabilitat, faltes, exclusió; no és pas un llenguatge fàcil ni planer. Un dels pilars de la vida comunitària és la correcció, la correcció fraterna. Ens ho diu el mateix Jesús a l’Evangeli de Mateu «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà.» (Mt 18,15). Però la correcció té un enemic molt poderós, el podem anomenar orgull, supèrbia o ego, per dir-ne tant sols alguns dels seus noms. És aquell que ens fa sovint corregir de bon grat i acceptar de mal grat la correcció. Quan el patim no acceptem de ser corregits; sovint al·leguem un defecte de forma: el to, el moment, el lloc, la persona. Però també el podem patir si som nosaltres els correctors i lluny de fer-ho per amor, cerquem la humiliació, la mortificació; al cap i a la fi cerquem de satisfer el nostre caprici i d’intentar remoure l’obstacle que veiem en l’altre i que pensem que ens fa nosa i ens barra el pas. Tot motivacions ben humanes, que podem reconèixer o no, potser de les que ni tant sols ens n’adonem i no en som conscients però que existeixen. El sentit de la correcció ha de ser no voler que ningú camini en el que tot indica que és un camí equivocat; el sentit de la correcció ha de ser fer canviar el rumb per retornar al bon camí.
Per ajudar-nos a tot plegat el primer que ens cal fer és vigilar i prestar una gran atenció a la nostra pròpia salut espiritual. Aquests dies ens ha sortit al pas a Matines algun fragment de les Instruccions de sant Doroteu de Gaza, abat, un text que dedica el capítol 7 a l’acusació de nosaltres mateixos, molt ric i un bon punt de partida per la nostra reflexió. Ens parla de que hem d’esbrinar el motiu principal d’un fet que s’esdevé sovint. A vegades quan sentim una paraula molesta fem com si no l’haguéssim escoltat, no ens sentim molestats, no ens donem per al·ludits; en canvi en altres ocasions així que la nostra orella l’ha escoltada ens sentim contorbats i afligits. Sant Doroteu distingeix una causa d’aquest fet per damunt de tota altre, el nostre estat d’ànim. Si estem enfortits per la pregària i la meditació ens costa més perdre la calma, fins i tot si un germà, Déu no ho vulgui, ens insulta o ens fereix.
Qui està enfortit per l’oració o la meditació tolera fàcilment, sense perdre la calma, a un germà que li falta, tot i que també altres vegades suportarà amb paciència al seu germà, perquè es tracta d’algú a qui professa un gran afecte o, al contrari, també per menyspreu, perquè té en res al qui vol pertorbar-lo i no es digna prendre´l en consideració, com si es tractés del més menyspreable dels homes i aleshores ni es digna a respondre-li de paraula, ni esmentar als altres les seves malediccions i injúries i així no es torba ni afligeix. Lorenzo Montecalvo es pregunta a qui considerem i amb quin criteri el nostre enemic en una comunitat, Déu no ho vulgui; potser al qui malparla de nosaltres, al qui ens calumnia, al qui no ens defensa quan ens sentim injustament acusats, al qui no s’interessa prou per nosaltres, al qui creiem ens mortifica, al qui murmura sobre nosaltres o al qui no ens riu les gràcies tant com voldríem.
Al cap i a la fi la torbació o l’aflicció per les paraules o els actes d’un germà prové d’una mala disposició momentània o de l’odi cap al germà fruit de la pobresa de la nostra pròpia pau interior. Per Doroteu de Gaza veurem que la causa de tota pertorbació consisteix en que ningú s’acusa a si mateix. D’aquí deriva tota molèstia i aflicció, d’aquí deriva que mai trobem descans; i això no ha d’estranyar-nos, ja que aquesta acusació de nosaltres mateixos és l’únic camí que ens pot portar a la pau. Per més virtuts que posseeixi un home, encara que siguin innombrables, si s’aparta d’aquest camí, mai trobarà el repòs, sinó que estarà sempre afligit o afligirà als altres, perdent així el mèrit de totes les seves fatigues.
El que s’acusa a si mateix accepta amb alegria tota classe de molèsties, danys, ultratges, ignomínies i qualsevol altra aflicció que hagi de suportar, ja que es considera mereixedor de tot això, i de cap manera perd la pau. Però, diu sant Doroteu, potser algú objectarà: «Si un germà m’afligeix, i jo, examinant-me a mi mateix, no trobo que li hagi donat cap ocasió, per què haig d’acusar-me?» Ens respon que en realitat, el que s’examina amb diligència i amb temor de Déu mai es trobarà del tot innocent, i s’adonarà que ha donat alguna ocasió, per petita que sigui, bé d’obra, de paraula o de pensament. I si en res es troba culpable, segur que en un altre temps haurà estat motiu d’aflicció per a aquell germà, per la mateixa o per diferent causa; o potser haurà causat molèstia a algun altre en aquella o altra matèria. Afegeix encara Doroteu de Gaza que potser un altre preguntarà per què s’ha d’acusar si, estant assegut amb tota pau i tranquil·litat, ve un germà i el molesta amb una paraula desagradable o ignominiosa i, sentint-se incapaç d’aguantar-la, creu que té raó a alterar-se i enfadar-se amb el seu germà; perquè, si aquest no hagués vingut a molestar-lo, no hagués pecat. Afegeix que també el que està assegut en pau i tranquil·litat, segons creu, amaga, malgrat tot, en el seu interior una passió que ell no veu. Ve el germà, li diu una paraula molesta i, al moment, aquell tira fora el pitjor que porta amagat en el seu interior, perquè no està en pau amb sí mateix. Per sant Doroteu si volem aconseguir misericòrdia, mirem d’esmenar-nos, de purificar-nos, procurant perfeccionar-nos, i veurem que, més que atribuir a un altre una injúria, potser donarem gràcies a aquell germà, ja que ens ha estat motiu de tan gran profit. Així aquestes proves no ens causaran tanta aflicció, sinó que, com més es anem perfeccionant, més lleus ens semblaran. Diu sant Doroteu que l’ànima, com més avança en la perfecció, tant més forta i valerosa es torna amb vista a suportar les penalitats que ens puguin sobrevenir. Certament no es tracta de suportat penalitats perquè sí, ni menys de cercar-les o de provocar-les; però també és cert que al llarg de la jornada ens surten al pas situacions molestes, que un dia suportem amb paciència i resignació i un altre rebutgem amb contundència. Sant Benet ens proposa avui per als qui falten greument solitud, silenci, penitència i quelcom encara molt més important, la manca de benedicció. De tot plegat ens en podem sortir o ho podem evitar, com diu Doroteu de Gaza, alimentant-nos espiritualment i res millor per fer-ho que seguir i gaudir de la jornada monàstica en plenitud: pregària, lectura de la Paraula i treball; tenint present sempre a Déu en els nostres pensaments i en els nostres actes.
diumenge, 29 de juliol del 2018
AMB QUIN ORDRE S’HAN DE DIR ELS SALMS
De la Regla de sant Benet
Capítol 18
1 En primer lloc es dirà el verset «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me», el glòria i l’himne de cada hora. 2 Després, a l’hora de prima, el diumenge, s’han de dir quatre divisions del salm cent divuit, 3 però a les altres hores, o sigui, a tèrcia, sexta i nona, es diran tres divisions de l’esmentat salm cent divuit. 4 A prima del dilluns s’han de dir tres salms: el primer, el segon i el sisè; 5 i així cada dia, fins al diumenge, es diran a prima tres salms, per ordre, fins al salm dinou, de manera, però, que el salm nou i el disset es parteixin en dos. 6 I així resulta que a les vigílies del diumenge es pot començar sempre pel vintè. 7 A tèrcia, sexta i nona del dilluns es diran les nou divisions restants del salm cent divuit, tres a cada hora. 8 Acabat així el salm cent divuit en dos dies, és a dir, entre el diumenge i el dilluns, 9 que a partir del dimarts, a tèrcia, sexta i nona es recitin tres salms, del cent dinou fins al cent vint-i-set, o sigui nou salms. 10 Aquests salms s’han de repetir sempre igualment a les mateixes hores fins al diumenge -conservant tanmateix cada dia una disposició uniforme d’himnes, lliçons i versets-, 11 de manera que el diumenge començaran sempre amb el cent divuit. 12 Les vespres es faran cada dia amb el cant de quatre salms. 13 Que aquests salms comencin pel cent nou fins al cent quaranta-set, 14 fora d’aquells que han estat presos per a d’altres hores, és a saber, del cent disset fins al cent vint-i-set, el cent trenta-tres i el cent quaranta dos. 15 Tots els que queden s’han de dir a vespres. 16 I com que així manquen tres salms, caldrà dividir els que són més llargs d’entre els indicats, o sigui, el cent trenta-vuit, el cent quaranta-tres i el cent quaranta-quatre. 17 En canvi, el cent setze, com que és curt, s’ajuntarà amb el cent quinze. 18 Establert, doncs, l’ordenament dels salms de vespres, la resta, això és, la lliçó, el responsori, l’himne, el verset i el càntic, que es faci tal com més amunt hem determinat. 19 A completes es repetiran cada dia els mateixos salms, o sigui, el quart, el noranta i el cent trenta-tres. 20 Disposat l’ordenament de la salmòdia diürna, que tots els salms que queden siguin repartits proporcionalment entre les set vigílies nocturnes, 21 dividint els salms més llargs d’entre ells i assignant-ne dotze a cada nit. 22 Sobretot advertim que, si per ventura a algú no li agradava aquesta distribució dels salms, ho ordeni, si creia que és millor, d’una altra manera, 23 mentre en tot cas observi això, que cada setmana es reciti el salteri amb tots els cent cinquanta salms, i que a les vigílies del diumenge es reprengui sempre per on s’ha començat. 24 Perquè els monjos que en el curs d’una setmana reciten menys d’un salteri, amb els càntics de costum, mostren una gran deixadesa en el servei a què estan dedicats, 25 quan podem llegir que els nostres sants Pares feien coratjosament en un sol dia el que tant de bo nosaltres, tebis, acomplim en tota una setmana.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet porta uns quants capítols, des del VIII, parlant de l’ofici diví i establint-ne les normes; encara resten els dos propers que en són la conclusió i estan dedicats a l’actitud en la salmòdia i a la reverència en la pregària. Malgrat tanta dedicació, tanta concreció, acaba dient-nos que si a algú no li agrada aquesta distribució que ho ordeni d’una altra manera; deixant, això si ben clar, que essent tebis com som recitem al menys el saltiri complet en una setmana, el que els nostres pares feien en un sol dia.
La pregària, l’ofici diví, és un dels centres de la nostra vida comunitària, no el podem negligir, no podem fer-lo objecte de la nostra deixadesa perquè és el servei al que estem dedicats. De la salut d’una comunitat n’és un bon indicador l’ofici diví: la regularitat, la puntualitat, l’assistència, la priorització, la qualitat, la dedicació o el sentit que donem al que estem fent, és a dir pregant, lloant al Senyor. Això ens obliga a ser en primer lloc generosos amb Déu, no anteposant-li res; i ser-ho també amb la comunitat, amb els germans. Tots els serveis de la comunitat, absolutament tots, són en benefici del conjunt. Si algú de nosaltres en un moment determinat ens creiem detentadors, posseïdors, propietaris o monopolitzem quelcom, sigui qui sigui, errem i ves que fins i tot al final no perjudiquem a la comunitat; com també ho podem fer si ens creiem detentadors dels valors monàstics en exclusiva, o dit d’una altra manera més monjos que cap altre o més perfectes que ningú; vivim la vida monàstica en comunitat per bé i per mal, fem camí junts. Viure-la vol dir disponibilitat que rima amb humilitat, caritat i generositat; i amb obediència que rima amb paciència. Escriu El P. Lorenzo Montecalvo que hi pot haver tres tipus de monjos que refusin el concepte de comunitat. Els uniformistes acèrrims que no contemplen la comunitat com una suma de persones amb llur llibertat individual i volen fer als altres a imatge seva i no hi reconeixen la de Déu. Uns altres són els que ell anomena «llogaters» o que estan amb un peu dins i un peu fora del monestir, que sols cerquen un plat a taula, un llit i un sostre però que no senten la comunitat com a cosa pròpia i tant sols els interessa la seva parcel·la, alhora que murmuren o fan morros quan veuen afectada la seva comoditat i el seu caprici. La tercera categoria són els aprofitats que no viuen per la comunitat sinó que creuen que la comunitat ha de viure per a ells.
Per entendre el significat de l’Ofici Diví, de l’Opus Dei, cal partir de l’obligació bàsica de la vida monàstica, el de l’oració contínua, són moments aquests de pregària comuna i si no hi ha a la nostra vida com a mínim un esforç per viure’ls el més constant possible en presència de Déu, aquests moments rituals de pregària comuna restaran buits i seran inútils. L’Opus Dei ha d’ocupar un lloc essencial en la nostra vida de monjos, ha de marcar la nostra jornada, reunint-nos a l’església del monestir, interrompent totes les altres obligacions. D’aquesta manera es desitja subratllar la primacia de la lloança divina, realitzant així l’ideal evangèlic de «que cal pregar sempre sense defallir» (Lc 18,1). Els monjos ens unim per mitjà de l’oració litúrgica a la intercessió i adoració de Crist, summe sacerdot de la nova i eterna aliança. D’aquesta manera la Litúrgia de les Hores no només marca el ritme de la jornada monàstica, sinó que permet al monjo participar espiritualment en els misteris de Senyor i dels seus sants, que celebra, canta i contempla durant tota la jornada i el conjunt la seva vida. I això cal fer-ho bé, centrats, no podem sentir-nos davant de la pregària comunitària com uns llogaters, com uns aprofitats o com uns autòmats. L’hem de viure amb intensitat, que rima amb llibertat. La pregària ens ha de fer veure i assaborir l’amor de Déu, malgrat els nostres defectes i imperfeccions, que tots tenim; ens ha de donar la força necessària per convertir-nos una mica més cada dia. L’Ofici Diví ha de ser realment un moment de gràcia, un encontre vital amb el Senyor; «Ell és la nostra pau» (Ef 2,14) per això tant sols en Ell una comunitat pot viure en la concòrdia; mai podrem tenir pau sinó recordem que cerquem junts al Senyor des de les nostres febleses i defectes de fàbrica. Certament no existeix la comunitat ideal, ni el monjo ideal, qui es cregui ser-ho erra i per sol fet de creure’s millor que ningú i jutjar als altres està ben lluny de ser-ho; som tant sols una comunitat de pecadors en camí de conversió; sols essent monjos pecadors en camí de conversió, sentint-nos pecadors i alhora estimats per Déu, podem caminar junts cercant al Senyor. Avui ens ho deia a Matines sant Agustí, en el decurs de la lectura que fem aquets dies de les Confessions: «Lloaran el Senyor els qui sincerament el busquen. Perquè els qui el busquen el troben i, en trobar-lo, el lloen.»
Capítol 18
1 En primer lloc es dirà el verset «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me», el glòria i l’himne de cada hora. 2 Després, a l’hora de prima, el diumenge, s’han de dir quatre divisions del salm cent divuit, 3 però a les altres hores, o sigui, a tèrcia, sexta i nona, es diran tres divisions de l’esmentat salm cent divuit. 4 A prima del dilluns s’han de dir tres salms: el primer, el segon i el sisè; 5 i així cada dia, fins al diumenge, es diran a prima tres salms, per ordre, fins al salm dinou, de manera, però, que el salm nou i el disset es parteixin en dos. 6 I així resulta que a les vigílies del diumenge es pot començar sempre pel vintè. 7 A tèrcia, sexta i nona del dilluns es diran les nou divisions restants del salm cent divuit, tres a cada hora. 8 Acabat així el salm cent divuit en dos dies, és a dir, entre el diumenge i el dilluns, 9 que a partir del dimarts, a tèrcia, sexta i nona es recitin tres salms, del cent dinou fins al cent vint-i-set, o sigui nou salms. 10 Aquests salms s’han de repetir sempre igualment a les mateixes hores fins al diumenge -conservant tanmateix cada dia una disposició uniforme d’himnes, lliçons i versets-, 11 de manera que el diumenge començaran sempre amb el cent divuit. 12 Les vespres es faran cada dia amb el cant de quatre salms. 13 Que aquests salms comencin pel cent nou fins al cent quaranta-set, 14 fora d’aquells que han estat presos per a d’altres hores, és a saber, del cent disset fins al cent vint-i-set, el cent trenta-tres i el cent quaranta dos. 15 Tots els que queden s’han de dir a vespres. 16 I com que així manquen tres salms, caldrà dividir els que són més llargs d’entre els indicats, o sigui, el cent trenta-vuit, el cent quaranta-tres i el cent quaranta-quatre. 17 En canvi, el cent setze, com que és curt, s’ajuntarà amb el cent quinze. 18 Establert, doncs, l’ordenament dels salms de vespres, la resta, això és, la lliçó, el responsori, l’himne, el verset i el càntic, que es faci tal com més amunt hem determinat. 19 A completes es repetiran cada dia els mateixos salms, o sigui, el quart, el noranta i el cent trenta-tres. 20 Disposat l’ordenament de la salmòdia diürna, que tots els salms que queden siguin repartits proporcionalment entre les set vigílies nocturnes, 21 dividint els salms més llargs d’entre ells i assignant-ne dotze a cada nit. 22 Sobretot advertim que, si per ventura a algú no li agradava aquesta distribució dels salms, ho ordeni, si creia que és millor, d’una altra manera, 23 mentre en tot cas observi això, que cada setmana es reciti el salteri amb tots els cent cinquanta salms, i que a les vigílies del diumenge es reprengui sempre per on s’ha començat. 24 Perquè els monjos que en el curs d’una setmana reciten menys d’un salteri, amb els càntics de costum, mostren una gran deixadesa en el servei a què estan dedicats, 25 quan podem llegir que els nostres sants Pares feien coratjosament en un sol dia el que tant de bo nosaltres, tebis, acomplim en tota una setmana.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet porta uns quants capítols, des del VIII, parlant de l’ofici diví i establint-ne les normes; encara resten els dos propers que en són la conclusió i estan dedicats a l’actitud en la salmòdia i a la reverència en la pregària. Malgrat tanta dedicació, tanta concreció, acaba dient-nos que si a algú no li agrada aquesta distribució que ho ordeni d’una altra manera; deixant, això si ben clar, que essent tebis com som recitem al menys el saltiri complet en una setmana, el que els nostres pares feien en un sol dia.
La pregària, l’ofici diví, és un dels centres de la nostra vida comunitària, no el podem negligir, no podem fer-lo objecte de la nostra deixadesa perquè és el servei al que estem dedicats. De la salut d’una comunitat n’és un bon indicador l’ofici diví: la regularitat, la puntualitat, l’assistència, la priorització, la qualitat, la dedicació o el sentit que donem al que estem fent, és a dir pregant, lloant al Senyor. Això ens obliga a ser en primer lloc generosos amb Déu, no anteposant-li res; i ser-ho també amb la comunitat, amb els germans. Tots els serveis de la comunitat, absolutament tots, són en benefici del conjunt. Si algú de nosaltres en un moment determinat ens creiem detentadors, posseïdors, propietaris o monopolitzem quelcom, sigui qui sigui, errem i ves que fins i tot al final no perjudiquem a la comunitat; com també ho podem fer si ens creiem detentadors dels valors monàstics en exclusiva, o dit d’una altra manera més monjos que cap altre o més perfectes que ningú; vivim la vida monàstica en comunitat per bé i per mal, fem camí junts. Viure-la vol dir disponibilitat que rima amb humilitat, caritat i generositat; i amb obediència que rima amb paciència. Escriu El P. Lorenzo Montecalvo que hi pot haver tres tipus de monjos que refusin el concepte de comunitat. Els uniformistes acèrrims que no contemplen la comunitat com una suma de persones amb llur llibertat individual i volen fer als altres a imatge seva i no hi reconeixen la de Déu. Uns altres són els que ell anomena «llogaters» o que estan amb un peu dins i un peu fora del monestir, que sols cerquen un plat a taula, un llit i un sostre però que no senten la comunitat com a cosa pròpia i tant sols els interessa la seva parcel·la, alhora que murmuren o fan morros quan veuen afectada la seva comoditat i el seu caprici. La tercera categoria són els aprofitats que no viuen per la comunitat sinó que creuen que la comunitat ha de viure per a ells.
Per entendre el significat de l’Ofici Diví, de l’Opus Dei, cal partir de l’obligació bàsica de la vida monàstica, el de l’oració contínua, són moments aquests de pregària comuna i si no hi ha a la nostra vida com a mínim un esforç per viure’ls el més constant possible en presència de Déu, aquests moments rituals de pregària comuna restaran buits i seran inútils. L’Opus Dei ha d’ocupar un lloc essencial en la nostra vida de monjos, ha de marcar la nostra jornada, reunint-nos a l’església del monestir, interrompent totes les altres obligacions. D’aquesta manera es desitja subratllar la primacia de la lloança divina, realitzant així l’ideal evangèlic de «que cal pregar sempre sense defallir» (Lc 18,1). Els monjos ens unim per mitjà de l’oració litúrgica a la intercessió i adoració de Crist, summe sacerdot de la nova i eterna aliança. D’aquesta manera la Litúrgia de les Hores no només marca el ritme de la jornada monàstica, sinó que permet al monjo participar espiritualment en els misteris de Senyor i dels seus sants, que celebra, canta i contempla durant tota la jornada i el conjunt la seva vida. I això cal fer-ho bé, centrats, no podem sentir-nos davant de la pregària comunitària com uns llogaters, com uns aprofitats o com uns autòmats. L’hem de viure amb intensitat, que rima amb llibertat. La pregària ens ha de fer veure i assaborir l’amor de Déu, malgrat els nostres defectes i imperfeccions, que tots tenim; ens ha de donar la força necessària per convertir-nos una mica més cada dia. L’Ofici Diví ha de ser realment un moment de gràcia, un encontre vital amb el Senyor; «Ell és la nostra pau» (Ef 2,14) per això tant sols en Ell una comunitat pot viure en la concòrdia; mai podrem tenir pau sinó recordem que cerquem junts al Senyor des de les nostres febleses i defectes de fàbrica. Certament no existeix la comunitat ideal, ni el monjo ideal, qui es cregui ser-ho erra i per sol fet de creure’s millor que ningú i jutjar als altres està ben lluny de ser-ho; som tant sols una comunitat de pecadors en camí de conversió; sols essent monjos pecadors en camí de conversió, sentint-nos pecadors i alhora estimats per Déu, podem caminar junts cercant al Senyor. Avui ens ho deia a Matines sant Agustí, en el decurs de la lectura que fem aquets dies de les Confessions: «Lloaran el Senyor els qui sincerament el busquen. Perquè els qui el busquen el troben i, en trobar-lo, el lloen.»
diumenge, 22 de juliol del 2018
COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES ELS DIUMENGES
De la Regla de sant Benet
Capítol 11
1 El diumenge, que es llevin més d’hora per a les vigílies. 2 En aquestes vigílies s’ha d’observar la mateixa norma, o sigui que, cantats com més amunt hem disposat sis salms i el verset, i estant tots asseguts convenientment i per ordre als seients, que es llegeixin al volum, com hem dit més amunt, quatre lliçons amb els seus responsoris, 3 però que només al quart el cantor digui el glòria; i, quan el comença, que a l’instant s’aixequin tots amb reverència. 4 Després d’aquestes lliçons, seguiran per ordre sis salms més amb antífones, com els anteriors, i el verset. 5 Després, es tornaran a llegir quatre lliçons més amb els seus responsoris, de la manera que hem dit. 6 Després d’això, es diran tres càntics del volum dels Profetes, els que estableixi l’abat, que s’han de salmejar amb al·leluia. 7 Un cop dit el verset i donada la benedicció per l’abat, es llegiran quatre lliçons més, del Nou Testament, de la manera que hem dit. 8 I després del quart responsori que l’abat comenci l’himne Te Deum laudamus. 9 Acabat l’himne, que l’abat llegeixi una lliçó del volum dels Evangelis, mentre tots estan a peu dret amb respecte i temor. 10 Un cop llegida, que tots responguin «Amén», i que tot seguit l’abat entoni l’himne Te decet laus, i, després de donar la benedicció, començaran les laudes. 11 Aquest ordenament de les vigílies del diumenge, s’ha de mantenir en tot temps, tant a l’estiu com a l’hivern; 12 fora del cas -Déu no ho vulgui- que es llevessin més tard i s’hagués d’escurçar quelcom de les lliçons o dels responsoris. 13 Però vigilin molt que això no passi; i, si mai succeïa, que el causant de la negligència doni una digna satisfacció a Déu a l’oratori.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Joan Pau II escrivia que «La resurrecció de Jesús és la dada originaria en què es fonamenta la fe cristiana (cf. 1Co 15,14): una joiosa realitat, percebuda plenament a la llum de la fe, però històricament testificada pels que van tenir el privilegi de veure al Senyor ressuscitat; esdeveniment que no només emergeix de manera absolutament singular en la història dels homes, sinó que està en el centre del misteri dels temps. En efecte, com ens recorda en la suggestiva litúrgia de la nit de Pasqua, el ritu de preparació del ciri pasqual, Crist «és el temps i l’eternitat». Per això, commemorant no només un cop l’any, sinó cada diumenge, el dia de la resurrecció de Crist, l’Església indica a cada generació el que constitueix l’eix central de la història, amb el qual es relacionen el misteri del principi i el del destí final del món.» (Dies Domini, 2)
Estem al cor de la llarga sèrie de capítols de la Regla que descriuen l’organització de l’Ofici Diví segons les diferents hores del dia i de la nit, els dies i les diferents estacions de l’any. En els tres primers capítols d’aquesta sèrie, en què sant Benet descriu la celebració de l’Ofici de la nit, a l’hivern i a l’estiu, i la forma en què distribueix els Salms, ara destaca la importància de la celebració en diumenge. Certament no hi ha cap capítol especial a la Regla dedicat al diumenge, però també és cert que hi ha diversos passatges a la Regla que ens permeten veure quina importància tenia el primer dia de la setmana per a sant Benet. En particular, hi ha el capítol 48, que tracta de fet de l’equilibri del dia monàstic, on sant Benet ens diu que el diumenge, tots es dedicaran a la lectura, excepte els que estan a càrrec de feines molt concretes. A les nostres societats modernes el diumenge es percep principalment com un dia de descans, en relació amb el que el llibre del Gènesi parla del setè dia i molt en línia amb la tradició jueva. Però si pel monjo, el diumenge també és un dia de descans, hem de tenir cura de que no sigui un dia com qualsevol, perquè no ho és; en aquest dia, que no és el setè sinó el vuitè; que no és darrer dia de la setmana sinó el primer, recordem i celebrem de manera molt especial la resurrecció del Senyor; en certa manera, com ens diu sant Joan Pau II, cada diumenge celebrem la Pasqua. Per això ha de ser un dia de descans, però contemplatiu, és a dir, descansar en Déu, no pas de Déu, que es concreta litúrgicament, en l’Eucaristia dominical i en la lectio divina. La lectura de la Paraula de Déu hauria de ser la nostra activitat principal, el dia del Senyor. Una lectura tastada en l’ofici diví, un ofici particularment ric.
La història de la litúrgia ens ensenya que, segons una antiga tradició monàstica, que encara estava en vigor en l’època de sant Benet, durant la nit de dissabte a diumenge, fins al primer cant del gall s’estava en oració. Sant Benet, destacant aquest ofici nocturn, fins i tot proposa d’aixecar-nos abans del que és habitual, precisament per permetre una salmodia i unes lectures bíbliques i patrístiques més llargues i més nombroses. Sant Benet, sempre tant pràctic i coneixedor de les nostres febleses, tenint en compte el sentit comú, ens recorda que de vegades no ens aixequem i que això és poc excusable en un dia especial com és el diumenge.
Sant Benet inclou breus expressions que revelen el significat de la presència de Déu per animar tot l’Ofici, per exemple quan ens diu que quan es canta el Glòria al final de la quarta lectura, tots s’aixequen amb reverència o que quan l’abat llegeix l’Evangeli tots estaran dempeus i escoltaran amb respecte la Paraula de Déu. De fet, al final del tercer nocturn ara nosaltres llegim l’Evangeli del diumenge però en l’època de sant Benet no era pas així, sinó que era habitualment un dels relats de la resurrecció, d’acord amb l’antiga tradició de l’Església primitiva; perquè segons la tradició, la lectura de l’Evangeli era una part molt important de l’ofici de la resurrecció que en un inici sembla estava separat de l’ofici nocturn. El Te Deum conclou aquesta ofici amb un esperit festiu, previ a la celebració de les Laudes que sant Benet pràcticament contemplava immediates a l’ofici nocturn. De tot plegat el primer que hem de tenir present és que el diumenge és el dia de la resurrecció de Crist i per tant ha de ser un dia festiu que ens recordi la nostra alegria de ser cristians i de ser monjos. El diumenge ha de ser, en primer lloc, un dia dedicat la Paraula de Déu, paraula que escoltem en la litúrgia i que meditem privadament.
Sant Joan Pau II en la seva Carta Apostòlica sobre el diumenge recalca aquest caràcter pasqual del diumenge dient: «Celebrem el diumenge la venerable resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist, ho fem no només per Pasqua, sinó cada setmana»: així escrivia, a principis del segle V, el Papa Inocenci I, testimoniant una pràctica ja consolidada que s’havia anat desenvolupant des dels primers anys després de la resurrecció del Senyor. Sant Basili parla del «sant diumenge, honorat per la resurrecció del Senyor, primícia de tots els altres dies». Sant Agustí anomena al diumenge «sagrament de la Pasqua». Aquesta profunda relació del diumenge amb la resurrecció del Senyor és posada en relleu amb força per totes les Esglésies, tant a Occident com a Orient. En la tradició de les Esglésies orientals, en particular, cada diumenge és el dia de la resurrecció, i precisament per això és el centre de tot el culte. A la llum d’aquesta tradició ininterrompuda i universal, es veu clarament que, tot i que el dia del Senyor té les seves arrels en l’obra mateixa de la creació i, més directament, en el misteri del «descans» bíblic de Déu, s’ha de fer referència específica a la resurrecció de Crist per comprendre plenament el seu significat. És el que passa amb el diumenge cristià, que cada setmana proposa a la consideració dels fidels l’esdeveniment pasqual, del qual brolla la salvació del món.» (Dies Domini, 19)
Capítol 11
1 El diumenge, que es llevin més d’hora per a les vigílies. 2 En aquestes vigílies s’ha d’observar la mateixa norma, o sigui que, cantats com més amunt hem disposat sis salms i el verset, i estant tots asseguts convenientment i per ordre als seients, que es llegeixin al volum, com hem dit més amunt, quatre lliçons amb els seus responsoris, 3 però que només al quart el cantor digui el glòria; i, quan el comença, que a l’instant s’aixequin tots amb reverència. 4 Després d’aquestes lliçons, seguiran per ordre sis salms més amb antífones, com els anteriors, i el verset. 5 Després, es tornaran a llegir quatre lliçons més amb els seus responsoris, de la manera que hem dit. 6 Després d’això, es diran tres càntics del volum dels Profetes, els que estableixi l’abat, que s’han de salmejar amb al·leluia. 7 Un cop dit el verset i donada la benedicció per l’abat, es llegiran quatre lliçons més, del Nou Testament, de la manera que hem dit. 8 I després del quart responsori que l’abat comenci l’himne Te Deum laudamus. 9 Acabat l’himne, que l’abat llegeixi una lliçó del volum dels Evangelis, mentre tots estan a peu dret amb respecte i temor. 10 Un cop llegida, que tots responguin «Amén», i que tot seguit l’abat entoni l’himne Te decet laus, i, després de donar la benedicció, començaran les laudes. 11 Aquest ordenament de les vigílies del diumenge, s’ha de mantenir en tot temps, tant a l’estiu com a l’hivern; 12 fora del cas -Déu no ho vulgui- que es llevessin més tard i s’hagués d’escurçar quelcom de les lliçons o dels responsoris. 13 Però vigilin molt que això no passi; i, si mai succeïa, que el causant de la negligència doni una digna satisfacció a Déu a l’oratori.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Joan Pau II escrivia que «La resurrecció de Jesús és la dada originaria en què es fonamenta la fe cristiana (cf. 1Co 15,14): una joiosa realitat, percebuda plenament a la llum de la fe, però històricament testificada pels que van tenir el privilegi de veure al Senyor ressuscitat; esdeveniment que no només emergeix de manera absolutament singular en la història dels homes, sinó que està en el centre del misteri dels temps. En efecte, com ens recorda en la suggestiva litúrgia de la nit de Pasqua, el ritu de preparació del ciri pasqual, Crist «és el temps i l’eternitat». Per això, commemorant no només un cop l’any, sinó cada diumenge, el dia de la resurrecció de Crist, l’Església indica a cada generació el que constitueix l’eix central de la història, amb el qual es relacionen el misteri del principi i el del destí final del món.» (Dies Domini, 2)
Estem al cor de la llarga sèrie de capítols de la Regla que descriuen l’organització de l’Ofici Diví segons les diferents hores del dia i de la nit, els dies i les diferents estacions de l’any. En els tres primers capítols d’aquesta sèrie, en què sant Benet descriu la celebració de l’Ofici de la nit, a l’hivern i a l’estiu, i la forma en què distribueix els Salms, ara destaca la importància de la celebració en diumenge. Certament no hi ha cap capítol especial a la Regla dedicat al diumenge, però també és cert que hi ha diversos passatges a la Regla que ens permeten veure quina importància tenia el primer dia de la setmana per a sant Benet. En particular, hi ha el capítol 48, que tracta de fet de l’equilibri del dia monàstic, on sant Benet ens diu que el diumenge, tots es dedicaran a la lectura, excepte els que estan a càrrec de feines molt concretes. A les nostres societats modernes el diumenge es percep principalment com un dia de descans, en relació amb el que el llibre del Gènesi parla del setè dia i molt en línia amb la tradició jueva. Però si pel monjo, el diumenge també és un dia de descans, hem de tenir cura de que no sigui un dia com qualsevol, perquè no ho és; en aquest dia, que no és el setè sinó el vuitè; que no és darrer dia de la setmana sinó el primer, recordem i celebrem de manera molt especial la resurrecció del Senyor; en certa manera, com ens diu sant Joan Pau II, cada diumenge celebrem la Pasqua. Per això ha de ser un dia de descans, però contemplatiu, és a dir, descansar en Déu, no pas de Déu, que es concreta litúrgicament, en l’Eucaristia dominical i en la lectio divina. La lectura de la Paraula de Déu hauria de ser la nostra activitat principal, el dia del Senyor. Una lectura tastada en l’ofici diví, un ofici particularment ric.
La història de la litúrgia ens ensenya que, segons una antiga tradició monàstica, que encara estava en vigor en l’època de sant Benet, durant la nit de dissabte a diumenge, fins al primer cant del gall s’estava en oració. Sant Benet, destacant aquest ofici nocturn, fins i tot proposa d’aixecar-nos abans del que és habitual, precisament per permetre una salmodia i unes lectures bíbliques i patrístiques més llargues i més nombroses. Sant Benet, sempre tant pràctic i coneixedor de les nostres febleses, tenint en compte el sentit comú, ens recorda que de vegades no ens aixequem i que això és poc excusable en un dia especial com és el diumenge.
Sant Benet inclou breus expressions que revelen el significat de la presència de Déu per animar tot l’Ofici, per exemple quan ens diu que quan es canta el Glòria al final de la quarta lectura, tots s’aixequen amb reverència o que quan l’abat llegeix l’Evangeli tots estaran dempeus i escoltaran amb respecte la Paraula de Déu. De fet, al final del tercer nocturn ara nosaltres llegim l’Evangeli del diumenge però en l’època de sant Benet no era pas així, sinó que era habitualment un dels relats de la resurrecció, d’acord amb l’antiga tradició de l’Església primitiva; perquè segons la tradició, la lectura de l’Evangeli era una part molt important de l’ofici de la resurrecció que en un inici sembla estava separat de l’ofici nocturn. El Te Deum conclou aquesta ofici amb un esperit festiu, previ a la celebració de les Laudes que sant Benet pràcticament contemplava immediates a l’ofici nocturn. De tot plegat el primer que hem de tenir present és que el diumenge és el dia de la resurrecció de Crist i per tant ha de ser un dia festiu que ens recordi la nostra alegria de ser cristians i de ser monjos. El diumenge ha de ser, en primer lloc, un dia dedicat la Paraula de Déu, paraula que escoltem en la litúrgia i que meditem privadament.
Sant Joan Pau II en la seva Carta Apostòlica sobre el diumenge recalca aquest caràcter pasqual del diumenge dient: «Celebrem el diumenge la venerable resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist, ho fem no només per Pasqua, sinó cada setmana»: així escrivia, a principis del segle V, el Papa Inocenci I, testimoniant una pràctica ja consolidada que s’havia anat desenvolupant des dels primers anys després de la resurrecció del Senyor. Sant Basili parla del «sant diumenge, honorat per la resurrecció del Senyor, primícia de tots els altres dies». Sant Agustí anomena al diumenge «sagrament de la Pasqua». Aquesta profunda relació del diumenge amb la resurrecció del Senyor és posada en relleu amb força per totes les Esglésies, tant a Occident com a Orient. En la tradició de les Esglésies orientals, en particular, cada diumenge és el dia de la resurrecció, i precisament per això és el centre de tot el culte. A la llum d’aquesta tradició ininterrompuda i universal, es veu clarament que, tot i que el dia del Senyor té les seves arrels en l’obra mateixa de la creació i, més directament, en el misteri del «descans» bíblic de Déu, s’ha de fer referència específica a la resurrecció de Crist per comprendre plenament el seu significat. És el que passa amb el diumenge cristià, que cada setmana proposa a la consideració dels fidels l’esdeveniment pasqual, del qual brolla la salvació del món.» (Dies Domini, 19)
diumenge, 8 de juliol del 2018
LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33
31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Llorenç Scupoli, un teatí que visqué al segle XVI, escriví a la seva obra Combat espiritual que necessitem governar la nostra voluntat de tal manera que lluny d’abandonar-la als seus capricis, s’emmotlli en tot a la voluntat de Déu. Sant Benet ens parla avui, en el segon graó de la humilitat, de voluntat, de desig i de resposta. «Cal prendre bona nota de que no n’hi ha prou amb voler i procurar les coses que a Déu li agraden, sinó que cal voler-les i fer-les com si fóssim moguts pel mateix Déu, amb la més pura i sincera intenció d’agradar-lo tan sols a Ell», afegeix Llorenç Scupoli. El model és el mateix Crist que el relat del quart Evangeli ens diu «no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat.» (Jn 6,38) una de les cites més emprades en la literatura monàstica i espiritual perquè conté en poques paraules tot el que va ser la missió de Jesús, del Fill de Déu, a la terra. Cal anar trobant gust en fer les coses que agraden a Déu, anar habituant-se de tal manera que ens hi trobem bé, de grat; que arribem a fer la voluntat de Déu pel propi voler, que identifiquem la nostra voluntat amb la voluntat de Déu. «Déu meu, vull fer la teva voluntat: guardo la teva llei al fons del cor» com ens diu el Salm 40. Els nostres desitjos són al cap i a la fi passatgers, temporals, fugissers, insignificants; i per això no han de guiar la nostra vida, no han de ser el nostre nord. El model és Crist i el nostre objectiu tractar d’imitar-lo amb els nostres actes, tenir-lo present en el nostre pensament, sempre. Perquè no es tracta d’una mera imitació exterior, mimètica, d’un ascetisme malsà, alienador; sinó de convertir-nos, de transformar-nos, de conformar-nos, d’inserir-nos; per l’obediència en el pla de Déu.
En paraules de Crist dues voluntats estan cara a cara, la seva voluntat i la voluntat del qui l’ha enviat, el Pare; la nostra voluntat i la de Déu, la voluntat humana i la voluntat divina. En l’angoixa de Jesús a Getsemaní hi veiem la seva pregària cimal, la raó per la qual dona la seva vida, per fer la voluntat del Pare que l’ha enviat, per tal d’acomplir el pla de salvació dissenyat per Déu. «Donat que estàs ple de tu mateix, per aconseguir la disposició adequada, procura despendre’t tant com et sigui possible, des del inici de les teves accions, de tota barreja en la que puguis sospitar que hi ha quelcom de teu; i no vulguis, no facis, no refusis res sense abans sentir que estàs mogut, atret pel pur i simple voler de Déu.» afegeix Llorenç Scupoli.
A partir d’aquest segon graó de la humilitat sant Benet posa davant dels nostres ulls a Crist humil i obedient fins a la mort, aquell qui «es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu.» com diu Filipencs (Fl 2,8). Tot plegat no és tant sols el nucli de l’espiritualitat monàstica, també ho és de la cristiana en el seu conjunt. Ni el simple, de fet no tant simple, ascetisme, ni l’observança monàstica, ni les virtuts morals tenen sentit sinó hi ha la voluntat de configurar-nos amb Jesús, d’esdevenir els seus germans. «El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare» (Mt 12,50). És el camí vers la plenitud de l’amor en Crist, però no és pas fàcil, és forçosament estret i no pas tant sols al començament, sinó que si ens aturem, si no progressem en aquest camí, l’herbassar de la nostra rutina o de la nostra mandra l’anirà fent cada cop més angost fins a fer-lo impracticable. Si aconseguim perseverar, anirem fent camí poc a poc, però com ens deia avui sant Efrem a Matines «alegra’t pel que has aconseguit, sense entristir-te pel que encara no has aconseguit. (...) El que has rebut és la teva part, el que ha quedat és la teva herència» (Comentari sobre el Diatéssaron, Cap. 1, 18-19)
El combat és sempre entre la nostra tendència a fer-nos forts en la suposada seguretat que creiem tenir i el que sant Benet ens proposa, seguir a Crist en la follia de la creu. Al llarg de tota la Regla sant Benet va desgranant invitacions a treballar, a discórrer i a meditar sobre com purificar el nostre judici sobre el que és realment útil per a la nostra vida de monjos, pel seguiment del Crist. Si no trobem, comenta l’abat Cassià Maria Just, el gest interior de despullament per obrir-nos a Crist, podem malversar any rere any, tota la vida, encallats en la mediocritat, en una vida fins i tot aparentment observant, però tocada, morta, sense il·lusió; «sense la configuració amb el Crist, la vida del monjo és fada, absurda. Aquesta és la feblesa, millor dit, el risc: sinó es va a fons, més val no començar l’aventura» conclou l’abat Cassià.
En aquest combat, la interiorització de la voluntat de Déu tant sols podem fer-la amb l’ajut de l’Esperit i des de la nostra llibertat. Perquè nosaltres no hem rebut un esperit d’esclaus que ens faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!» ens diu la Carta als Romans (Cf. Rm 8,15). La primera forma de llibertat coneguda és la llibertat d’elecció fonamentada sobre el lliure albir. Des del punt de vista espiritual l’elecció, la tria, ha d’estar orientada vers l’acompliment de la voluntat de Déu. Alhora podem considerar una altre tipus de llibertat, la llibertat d’adhesió; on de nou el model és Crist. «Us ben asseguro que el Fill no pot fer res pel seu compte, fora d’allò que veu fer al Pare: allò que fa el Pare, ho fa igualment el Fill. El Pare estima el Fill i li mostra tot el que fa.» ens diu el quart Evangeli (Jn 5,19-20). Dos models espirituals ens surten al pas. Per la llibertat d’elecció tenim un model en sant Ignasi, per a ell cal arribar a la plena llibertat de decisió, preparant l’ànima, apartant-la de les afeccions desordenades, per trobar la voluntat de Déu en la disposició de la nostra vida. Per la llibertat d’adhesió un altre model és sant Joan de la Creu, que veu la purificació dels sentits com un alliberament espiritual.
Voluntat, desig, resposta. Escriu Teòfanes el reclús, un mestre espiritual rus del segle XIX «Dius: “haig de fer alguna cosa”. I tant que has de fer alguna cosa. Fes el que estigui a la teva mà, en el teu ambient, en les teves circumstàncies i estigués segur de que aquesta serà la teva autèntica tasca i no se’t demanarà res més. És un gran error pensar que per guanyar el cel, o millor dit en llenguatge progressista, per contribuir al bé de la humanitat, cal portar a terme grans i renombrades empreses. No és així en absolut. Simplement cal fer-ho tot segons els manaments de Déu. I què en concret? Res en especial; tant sols allò que a cadascú li correspon segons les circumstàncies de la vida, allò que exigeixen les circumstàncies particulars en que es troba cadascun de nosaltres. Així de senzill. El destí de cadascú l’organitza Déu i tot el decurs vital de cadascú és també un assumpte de llur providència, plenament bondadosa. Això afecta a cada moment i a cada trobada amb Ell.» (Què és la vida espiritual i com perseverar en ella, carta 16).
Una voluntat, la de Déu, un desig, acomodar-nos-hi, una resposta, acomplir-la. Fer la nostra pròpia voluntat porta a la pena, mentre que acomplir la voluntat de Déu engendra la corona. Anem amb compte, no sigui que creient passar per camins rectes al final ens enfonsem fins al pregon de l’infern del nostre propi voler empesos per les nostres cobejances. Confiem-nos a Déu que tothora ens observa des del cel, tinguem-lo sempre present en els nostres pensaments, guardem-nos de la nostra iniquitat, sentim-nos sempre a la seva presencia.
Capítol 7,31-33
31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Llorenç Scupoli, un teatí que visqué al segle XVI, escriví a la seva obra Combat espiritual que necessitem governar la nostra voluntat de tal manera que lluny d’abandonar-la als seus capricis, s’emmotlli en tot a la voluntat de Déu. Sant Benet ens parla avui, en el segon graó de la humilitat, de voluntat, de desig i de resposta. «Cal prendre bona nota de que no n’hi ha prou amb voler i procurar les coses que a Déu li agraden, sinó que cal voler-les i fer-les com si fóssim moguts pel mateix Déu, amb la més pura i sincera intenció d’agradar-lo tan sols a Ell», afegeix Llorenç Scupoli. El model és el mateix Crist que el relat del quart Evangeli ens diu «no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat.» (Jn 6,38) una de les cites més emprades en la literatura monàstica i espiritual perquè conté en poques paraules tot el que va ser la missió de Jesús, del Fill de Déu, a la terra. Cal anar trobant gust en fer les coses que agraden a Déu, anar habituant-se de tal manera que ens hi trobem bé, de grat; que arribem a fer la voluntat de Déu pel propi voler, que identifiquem la nostra voluntat amb la voluntat de Déu. «Déu meu, vull fer la teva voluntat: guardo la teva llei al fons del cor» com ens diu el Salm 40. Els nostres desitjos són al cap i a la fi passatgers, temporals, fugissers, insignificants; i per això no han de guiar la nostra vida, no han de ser el nostre nord. El model és Crist i el nostre objectiu tractar d’imitar-lo amb els nostres actes, tenir-lo present en el nostre pensament, sempre. Perquè no es tracta d’una mera imitació exterior, mimètica, d’un ascetisme malsà, alienador; sinó de convertir-nos, de transformar-nos, de conformar-nos, d’inserir-nos; per l’obediència en el pla de Déu.
En paraules de Crist dues voluntats estan cara a cara, la seva voluntat i la voluntat del qui l’ha enviat, el Pare; la nostra voluntat i la de Déu, la voluntat humana i la voluntat divina. En l’angoixa de Jesús a Getsemaní hi veiem la seva pregària cimal, la raó per la qual dona la seva vida, per fer la voluntat del Pare que l’ha enviat, per tal d’acomplir el pla de salvació dissenyat per Déu. «Donat que estàs ple de tu mateix, per aconseguir la disposició adequada, procura despendre’t tant com et sigui possible, des del inici de les teves accions, de tota barreja en la que puguis sospitar que hi ha quelcom de teu; i no vulguis, no facis, no refusis res sense abans sentir que estàs mogut, atret pel pur i simple voler de Déu.» afegeix Llorenç Scupoli.
A partir d’aquest segon graó de la humilitat sant Benet posa davant dels nostres ulls a Crist humil i obedient fins a la mort, aquell qui «es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu.» com diu Filipencs (Fl 2,8). Tot plegat no és tant sols el nucli de l’espiritualitat monàstica, també ho és de la cristiana en el seu conjunt. Ni el simple, de fet no tant simple, ascetisme, ni l’observança monàstica, ni les virtuts morals tenen sentit sinó hi ha la voluntat de configurar-nos amb Jesús, d’esdevenir els seus germans. «El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare» (Mt 12,50). És el camí vers la plenitud de l’amor en Crist, però no és pas fàcil, és forçosament estret i no pas tant sols al començament, sinó que si ens aturem, si no progressem en aquest camí, l’herbassar de la nostra rutina o de la nostra mandra l’anirà fent cada cop més angost fins a fer-lo impracticable. Si aconseguim perseverar, anirem fent camí poc a poc, però com ens deia avui sant Efrem a Matines «alegra’t pel que has aconseguit, sense entristir-te pel que encara no has aconseguit. (...) El que has rebut és la teva part, el que ha quedat és la teva herència» (Comentari sobre el Diatéssaron, Cap. 1, 18-19)
El combat és sempre entre la nostra tendència a fer-nos forts en la suposada seguretat que creiem tenir i el que sant Benet ens proposa, seguir a Crist en la follia de la creu. Al llarg de tota la Regla sant Benet va desgranant invitacions a treballar, a discórrer i a meditar sobre com purificar el nostre judici sobre el que és realment útil per a la nostra vida de monjos, pel seguiment del Crist. Si no trobem, comenta l’abat Cassià Maria Just, el gest interior de despullament per obrir-nos a Crist, podem malversar any rere any, tota la vida, encallats en la mediocritat, en una vida fins i tot aparentment observant, però tocada, morta, sense il·lusió; «sense la configuració amb el Crist, la vida del monjo és fada, absurda. Aquesta és la feblesa, millor dit, el risc: sinó es va a fons, més val no començar l’aventura» conclou l’abat Cassià.
En aquest combat, la interiorització de la voluntat de Déu tant sols podem fer-la amb l’ajut de l’Esperit i des de la nostra llibertat. Perquè nosaltres no hem rebut un esperit d’esclaus que ens faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!» ens diu la Carta als Romans (Cf. Rm 8,15). La primera forma de llibertat coneguda és la llibertat d’elecció fonamentada sobre el lliure albir. Des del punt de vista espiritual l’elecció, la tria, ha d’estar orientada vers l’acompliment de la voluntat de Déu. Alhora podem considerar una altre tipus de llibertat, la llibertat d’adhesió; on de nou el model és Crist. «Us ben asseguro que el Fill no pot fer res pel seu compte, fora d’allò que veu fer al Pare: allò que fa el Pare, ho fa igualment el Fill. El Pare estima el Fill i li mostra tot el que fa.» ens diu el quart Evangeli (Jn 5,19-20). Dos models espirituals ens surten al pas. Per la llibertat d’elecció tenim un model en sant Ignasi, per a ell cal arribar a la plena llibertat de decisió, preparant l’ànima, apartant-la de les afeccions desordenades, per trobar la voluntat de Déu en la disposició de la nostra vida. Per la llibertat d’adhesió un altre model és sant Joan de la Creu, que veu la purificació dels sentits com un alliberament espiritual.
Voluntat, desig, resposta. Escriu Teòfanes el reclús, un mestre espiritual rus del segle XIX «Dius: “haig de fer alguna cosa”. I tant que has de fer alguna cosa. Fes el que estigui a la teva mà, en el teu ambient, en les teves circumstàncies i estigués segur de que aquesta serà la teva autèntica tasca i no se’t demanarà res més. És un gran error pensar que per guanyar el cel, o millor dit en llenguatge progressista, per contribuir al bé de la humanitat, cal portar a terme grans i renombrades empreses. No és així en absolut. Simplement cal fer-ho tot segons els manaments de Déu. I què en concret? Res en especial; tant sols allò que a cadascú li correspon segons les circumstàncies de la vida, allò que exigeixen les circumstàncies particulars en que es troba cadascun de nosaltres. Així de senzill. El destí de cadascú l’organitza Déu i tot el decurs vital de cadascú és també un assumpte de llur providència, plenament bondadosa. Això afecta a cada moment i a cada trobada amb Ell.» (Què és la vida espiritual i com perseverar en ella, carta 16).
Una voluntat, la de Déu, un desig, acomodar-nos-hi, una resposta, acomplir-la. Fer la nostra pròpia voluntat porta a la pena, mentre que acomplir la voluntat de Déu engendra la corona. Anem amb compte, no sigui que creient passar per camins rectes al final ens enfonsem fins al pregon de l’infern del nostre propi voler empesos per les nostres cobejances. Confiem-nos a Déu que tothora ens observa des del cel, tinguem-lo sempre present en els nostres pensaments, guardem-nos de la nostra iniquitat, sentim-nos sempre a la seva presencia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)