De la Regla de sant Benet
Capítol 71
1 El bé de l’obediència, no sols l’han de prestar tots a l’abat, sinó que també els germans s’han d’obeir els uns als altres, 2 sabent que per aquest camí de l’obediència aniran cap a Déu. 3 Posant, doncs, en primer lloc el manament de l’abat o dels priors per ell constituïts, al qual no permetem que s’anteposin manaments particulars, 4 fora d’això, que tots els joves obeeixin els seus ancians amb tota caritat i sol·licitud. 5 Si es trobava algú que hi fos rebel, se l’ha de castigar. 6 I si cap germà per algun motiu, per petit que sigui, és corregit d’una manera o altra per l’abat o per qualsevol ancià seu, 7 o bé si nota que l’ànim de qualsevol ancià està mínimament irritat en contra seu o està disgustat, ni que sigui una mica, 8 a l’instant, sense esperar gens, que es prostri a terra, i així resti ajagut als seus peus donant satisfacció, fins que amb un mot de benedicció passi aquell enuig. 9 Si algú refusava de fer-ho, que se’l sotmeti a un càstig corporal, o bé, si és contumaç, que sigui expulsat del monestir.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Podríem dir que els capítols 71 i 72 de la Regla constitueixen el resum de tot el text, són el moll de l’os de la Regla; tal com Jesús resumí en estimar Déu i els altres com a un mateix tot el decàleg, sant Benet sintetitza en obeir els altres i tenir bon zel tot el que la Regla estableix. L’obediència és al centre del camí cap a Déu i sant Benet hi estableix una certa jerarquia: primer de tot cal obeir l’abat i aquells que ell ha instituït, després els ancians. Apareix però una qüestió de fons, sobre en quina mesura l’obediència és un camí que ens porta a Déu.
Al començament de la Regla, sant Benet diu que l’escriu per a aquells que volen tornar a Déu pel treball de l’obediència (Pròleg 2-3) i al capítol cinquè (v. 2) diu que aquesta és la característica d’aquells que no prefereixen res a Crist. Aquesta obediència, que sempre és una obediència a Déu, es val però de diverses mediacions, i no tan sols es deu a aquells que exerceixen diversos serveis d’autoritat en la comunitat, sinó a tots. Segons sant Benet aquesta obediència a Déu, aquest «bé de l’obediència», en l’original llatí, també s’exerceix quan els germans ens obrim als altres, sabent que és per aquest camí de l’obediència que anirem a Déu.
L’encapçalament mateix del capítol, titulat precisament obediència mútua, és una expressió de bell significat, profundament comunitari. Aquesta obediència no consisteix únicament a donar ordres, sinó sobretot en el respecte profund per als altres. Per això, sant Benet, sempre coherent amb ell mateix, afirma que els més joves obeeixin els més ancians, entenent sempre que és l’antiguitat corresponent al rang d’entrada a la comunitat i no la corresponent a l’edat. Per tant, tots, excepte els més joves monàsticament, tenen algú més jove que ells i d’altres de més grans que ells, és a dir obeeixen i són obeïts.
Aquesta obediència mútua no es realitza pas sense xocs ni tensions. Per això sant Benet parla sobre l’actitud que s’ha de prendre quan un ancià fa un retret o s’irrita i del càstig al rebel i contumaç. En aquest cas, el que rep el retret o la correcció l’accepta i el satisfà tirant-se als peus de l’anterior fins que aquell ha pronunciat una benedicció i es guareix, perquè de fet, és la ferida del més gran la que necessita de ser guarida. Perquè sempre podem disgustar, avui ens ho deia Orígenes a Matines parlant de l’episodi de Moisès, Aaron i Maria: «la primera lliçó que jo trec d’aquest episodi, lliçó ben útil i necessària, és que no haig de calumniar el meu germà ni parlar malament del proïsme, ni obrir la boca per criticar, ja no dic els ants, sinó ningú, perquè veig la magnitud de la indignació de Déu».
El capítol d’avui, si hom el llegeix superficialment i ràpidament, pot tenir la impressió que es tracta simplement d’un exercici de poder i d’autoritat per part de l’ancià que sols cerca un gest d’humiliació per part del jove. En realitat, és una relació mútua, i quan el primer es preocupa, ja sigui per ira, indignació o sorpresa, l’actitud respectuosa del jove i per la seva pròpia pregària de benedicció és guarit i obté satisfacció.
Venim al monestir a convertir-nos, a transformar-nos gradualment en imatge de Crist, per descobrir la seva voluntat i conformar la nostra a la seva. Reunits en comunitat per la crida de Crist, ens animem i ajudem mútuament en aquest viatge. Aquesta vida en comú, dia rere dia, any rere any, és possible tan sols si hi ha un gran respecte entre nosaltres. Aquest respecte no es limita als bons costums, tot i que també són importants. Aquest respecte implica l’atenció a l’altre, als seus desigs. Aquesta és la naturalesa profunda de l’obediència a tots els nivells, és a dir comunió de voluntats. Per això en aquesta relació, els enfrontaments i les friccions no tan sols són possibles, sinó inevitables.
L’amor fratern requereix respecte no únicament per a nosaltres mateixos i per als altres sinó també per les seves reaccions. Aquest respecte, que és una altra forma d’obediència, no és només simplement gest d’humilitat sinó també de comunió. Escrivia l’abat Sighard Kleiner, que la primera i més freqüent objecció que oposem a la formulació de l’obediència, tal com la planteja sant Benet, és si aquesta és realment humana. Cal que totes les nostres facultats, intel·lecte i voluntat, es concentrin a donar una resposta conscient i lliure, perquè l’home no es pot convertir en una mena d’autòmat, abdicant, renunciant a la seva dignitat. L’obediència del monjo és triada i volguda i oferta a Déu. Els monjos som homes que no vivim al nostre caprici ni obeïm els nostres propis desitjos i gustos, sinó que caminen sota el judici i imperi d’un altre, Crist, per això vivim en els monestirs i desitgem que ens governin.
Aquesta és una de les idees claus de la Regla, en plena harmonia amb l’Evangeli. Proposa a aquell que vol viure veritablement l’Evangeli, el mitjà molt particular d’una vida de comunitat, sota una regla i un abat, afavorint la sortida de nosaltres mateixos i l’obertura als altres. Aquest posar-se un mateix en mans d’uns altres era vist, en el desert, com el mitjà més radical per evitar les il·lusions de replegament que venen per l’egoisme o per l’orgull, i per assegurar-se de fer la voluntat de Déu i no la nostra pròpia. El que era docilitat espiritual en els pares del desert es converteix en una obediència en sentit estricte, però conservant la mateixa doctrina espiritual en sant Benet. Aparentment avui som més escèptics a aquesta presentació. Tota idea de posar-nos en mans d’un altre, ens xoca. Estem legítimament molt més atents a la consciència i a la responsabilitat personal. Un millor coneixement de les nostres motivacions inconscients ens torna desconfiats cap a un desig més espontani d’obediència, que amaga una certa renúncia o abdicació de les nostres responsabilitats.
Una crítica més atenta d’aquest desig és, per tant, necessària. L’obediència és presentada com aquella que ens assegura de fer la voluntat de Déu. Perquè «l’obediència que es presta als ancians, a Déu es presta», ens diu el capítol cinquè de la Regla (vv. 4 i 15). Ara, ja no veiem les coses tan simplement; tenim una concepció més àmplia de la voluntat de Déu i de la seva recerca. Ens cal una pobresa voluntària, que vagi més enllà del que demana una simple presa de distància davant dels béns materials per amor a la pobresa en si mateixa, ens cal també una obediència voluntària que vagi més enllà del que només necessita la vida comuna i la recerca d’un control per evitar els errors. Aquesta recerca voluntària pot ser un autèntic moviment espiritual. Aquesta obediència és la que convé a aquells que res estimen tant com al Crist (RB 5,2). Aquesta motivació, que apareix en les primeres línies del capítol cinquè, és la motivació última, sense la qual l’obediència no tindria cap sentit, o més aviat prendria un altre sentit i no pas positiu. L’obediència en si és només un mitjà, no és sinó el camí que condueix a la vertadera vida (RB 5,11), i ens fa participar en la mateixa vida de Crist, ens compromet en el seu seguiment, sense quedar reduïda a una simple saviesa humana sinó participant de la bogeria de l’Evangeli essent, per tant, obra de l’Esperit en nosaltres.
diumenge, 18 de març del 2018
diumenge, 25 de febrer del 2018
ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ
De la Regla de sant Benet
Capítol 50
1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’ofici diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Per sant Benet la pregària ha d’ocupar en la nostra vida un lloc fonamental: «que no s’anteposi res a l’ofici diví» ens diu a la Regla. Tant és així que fins i tot si som absents del monestir, si no podem participar de la litúrgia comunitària no ens han de passar per alt les hores prescrites. Sempre, ja s’encarrega de recordar-nos-ho sant Benet, la nostra absència ha de ser justificada per tenir la feina molt lluny o si som enviats de viatge, motius que per sant Benet l’abat comprèn.
Quan preguem fora del monestir estem en comunió amb Déu i també amb la resta de la comunitat. Aquest aspecte de pregar en comunió ens recorda, per exemple, els cartoixans, que fan una part del seu ofici diví sols a la cel·la; el primer que ensenyen a qui s’apropa a una cartoixa amb una intenció vocacional és a fer l’ofici a la cel·la a l’hora i amb els mateixos moviments que la resta de membres de llur comunitat; sols, però en comunió. De la mateixa manera sant Benet vol que quan preguem fora de casa estiguem en comunió espiritual amb la nostra comunitat. Tots n’hem fet experiència un dia o un altre i hem fet l’ofici diví dalt d’un avió, en un tren, en una estació o un aeroport, anant en cotxe o en una àrea de servei d’una autopista, al bosc o dalt una muntanya, en un hospital ingressats o acompanyant un germà o familiar malalt i, no cal dir-ho, en una capella o en una església.
Déu és present arreu i nosaltres, adreçant-nos-hi, no negligint mai la tasca de la nostra servitud, ens diu sant Benet, ho podem constatar. Tal com la Regla diu «que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents”; però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví»; això també ho hem de tenir present si preguem de fora el monestir estant. Perquè si som monjos, onsevulla que estiguem hem de ser també homes de pregària, homes assedegats pel contacte amb Déu i per tant delerosos de poder-nos-hi adreçar.
Déu es fa present en la nostra jornada diària de diverses maneres; en la mateixa comunitat, el Déu amagat del conte que ens explicava la Mare Montserrat aquests darrers dies, però està present especialment en l’Ofici Diví i de manera privilegiada en l’escolta de la seva Paraula, en la lectio, i en l’Eucaristia on es fa present en l’assemblea reunida, en el qui presideix, en la litúrgia de la Paraula i essencialment i fonamentalment en el pa i el vi transformats en cos i sang de Crist, presència real del Senyor entre nosaltres. Si en certa manera ens hauríem de definir com uns enamorats del Senyor, tanmateix, cercar-lo, lloar-lo, pregar-li no ens hauria de resultar, en qualsevol circumstància, feixuc sinó alliberador, reconfortant.
No fa massa setmanes un religiós, no pas de la nostra comunitat, em comentava que se sentia sec espiritualment, que l’ofici diví li pesava i la salmòdia havia perdut sentit per a ell. És una situació greu per a un consagrat, una vertadera crisi de vocació. Potser no ens la podem estalviar mai del tot ni la podem evitar, potser fins i tot sigui útil per créixer interiorment, però el que si hem d’intentar és posar-hi de la nostra part, pouant en la Paraula de Déu; mitjançant la lectio, posant els cinc sentits en l’Ofici Diví i en el treball, intentant de viure intensament la nostra relació amb Déu, àdhuc quan som fora del monestir.
Pregar per què? A qui? Pregar per parlar, per estar en contacte amb Déu. Explica un conte que «Un piadós musulmà resava tots els dies davant Déu, i tots els dies li suplicava una gràcia que desitjava li concedís. Es col·locava sempre, per a la seva oració, en el mateix racó de la mesquita i tants anys van passar i tantes vegades va repetir la seva oració que, segons expliquen, els senyals dels seus genolls i dels seus peus van quedar marcats sobre el marbre del sol sagrat. Però Déu semblava no sentir la seva oració, semblava no assabentar-se si més no que algú l’invocava. Un dia, per fi, es va aparèixer al devot musulmà un àngel de Déu i li va dir: “Déu ha decidit no concedir-te el que li demanes”. En sentir el missatge de l’àngel, el bon home va començar a donar veus d’alegria, a saltar de goig i a explicar el que li havia succeït a tots els que es reunien al seu voltant. La gent li va preguntar, sorpresa: “I de què t’alegres, si Déu no t’ha concedit el que li demanaves?” Ell va contestar, desbordant-li el goig sincer en cada paraula: “És veritat que m’ho ha negat, però, almenys, ara sé que la meva oració arriba fins a Déu! Què més puc desitjar? Què m’importa no haver rebut el que li demano a Déu? El que compta és que Déu m’ha escoltat, que l’oració m’ha posat en contacte amb ell”». Saber que ens escolta, que ens comuniquem amb Ell, amb això n’hi ha prou.
Però la constància, la perseverança han d’acompanyar la nostra pregària. Sols així, com les marques que deixà el piadós musulmà en el terra de la mesquita, la pregària les deixa en el nostre interior. Fidelitat a l’ofici diví fins i tot fora de casa, pregant en la mesura i de la manera més digna que puguem, sense interrompre-la mai perquè és massa preciosa per descuidar-la, per obviar-la. Preguem allí on ens trobem, sempre amb respecte davant de Déu, sense que ens passin per alt les hores prescrites per la pregària, fent-les com puguem si ens cal fer-les pel nostre compte, sense negligir-les mai, en comunió espiritual amb la comunitat.
«Demanem, i Déu ens donarà; cerquem, i trobarem; truquem, i Déu ens obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren», ens diu Jesús (cf. Lc 11,9-10).
Capítol 50
1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’ofici diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Per sant Benet la pregària ha d’ocupar en la nostra vida un lloc fonamental: «que no s’anteposi res a l’ofici diví» ens diu a la Regla. Tant és així que fins i tot si som absents del monestir, si no podem participar de la litúrgia comunitària no ens han de passar per alt les hores prescrites. Sempre, ja s’encarrega de recordar-nos-ho sant Benet, la nostra absència ha de ser justificada per tenir la feina molt lluny o si som enviats de viatge, motius que per sant Benet l’abat comprèn.
Quan preguem fora del monestir estem en comunió amb Déu i també amb la resta de la comunitat. Aquest aspecte de pregar en comunió ens recorda, per exemple, els cartoixans, que fan una part del seu ofici diví sols a la cel·la; el primer que ensenyen a qui s’apropa a una cartoixa amb una intenció vocacional és a fer l’ofici a la cel·la a l’hora i amb els mateixos moviments que la resta de membres de llur comunitat; sols, però en comunió. De la mateixa manera sant Benet vol que quan preguem fora de casa estiguem en comunió espiritual amb la nostra comunitat. Tots n’hem fet experiència un dia o un altre i hem fet l’ofici diví dalt d’un avió, en un tren, en una estació o un aeroport, anant en cotxe o en una àrea de servei d’una autopista, al bosc o dalt una muntanya, en un hospital ingressats o acompanyant un germà o familiar malalt i, no cal dir-ho, en una capella o en una església.
Déu és present arreu i nosaltres, adreçant-nos-hi, no negligint mai la tasca de la nostra servitud, ens diu sant Benet, ho podem constatar. Tal com la Regla diu «que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents”; però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví»; això també ho hem de tenir present si preguem de fora el monestir estant. Perquè si som monjos, onsevulla que estiguem hem de ser també homes de pregària, homes assedegats pel contacte amb Déu i per tant delerosos de poder-nos-hi adreçar.
Déu es fa present en la nostra jornada diària de diverses maneres; en la mateixa comunitat, el Déu amagat del conte que ens explicava la Mare Montserrat aquests darrers dies, però està present especialment en l’Ofici Diví i de manera privilegiada en l’escolta de la seva Paraula, en la lectio, i en l’Eucaristia on es fa present en l’assemblea reunida, en el qui presideix, en la litúrgia de la Paraula i essencialment i fonamentalment en el pa i el vi transformats en cos i sang de Crist, presència real del Senyor entre nosaltres. Si en certa manera ens hauríem de definir com uns enamorats del Senyor, tanmateix, cercar-lo, lloar-lo, pregar-li no ens hauria de resultar, en qualsevol circumstància, feixuc sinó alliberador, reconfortant.
No fa massa setmanes un religiós, no pas de la nostra comunitat, em comentava que se sentia sec espiritualment, que l’ofici diví li pesava i la salmòdia havia perdut sentit per a ell. És una situació greu per a un consagrat, una vertadera crisi de vocació. Potser no ens la podem estalviar mai del tot ni la podem evitar, potser fins i tot sigui útil per créixer interiorment, però el que si hem d’intentar és posar-hi de la nostra part, pouant en la Paraula de Déu; mitjançant la lectio, posant els cinc sentits en l’Ofici Diví i en el treball, intentant de viure intensament la nostra relació amb Déu, àdhuc quan som fora del monestir.
Pregar per què? A qui? Pregar per parlar, per estar en contacte amb Déu. Explica un conte que «Un piadós musulmà resava tots els dies davant Déu, i tots els dies li suplicava una gràcia que desitjava li concedís. Es col·locava sempre, per a la seva oració, en el mateix racó de la mesquita i tants anys van passar i tantes vegades va repetir la seva oració que, segons expliquen, els senyals dels seus genolls i dels seus peus van quedar marcats sobre el marbre del sol sagrat. Però Déu semblava no sentir la seva oració, semblava no assabentar-se si més no que algú l’invocava. Un dia, per fi, es va aparèixer al devot musulmà un àngel de Déu i li va dir: “Déu ha decidit no concedir-te el que li demanes”. En sentir el missatge de l’àngel, el bon home va començar a donar veus d’alegria, a saltar de goig i a explicar el que li havia succeït a tots els que es reunien al seu voltant. La gent li va preguntar, sorpresa: “I de què t’alegres, si Déu no t’ha concedit el que li demanaves?” Ell va contestar, desbordant-li el goig sincer en cada paraula: “És veritat que m’ho ha negat, però, almenys, ara sé que la meva oració arriba fins a Déu! Què més puc desitjar? Què m’importa no haver rebut el que li demano a Déu? El que compta és que Déu m’ha escoltat, que l’oració m’ha posat en contacte amb ell”». Saber que ens escolta, que ens comuniquem amb Ell, amb això n’hi ha prou.
Però la constància, la perseverança han d’acompanyar la nostra pregària. Sols així, com les marques que deixà el piadós musulmà en el terra de la mesquita, la pregària les deixa en el nostre interior. Fidelitat a l’ofici diví fins i tot fora de casa, pregant en la mesura i de la manera més digna que puguem, sense interrompre-la mai perquè és massa preciosa per descuidar-la, per obviar-la. Preguem allí on ens trobem, sempre amb respecte davant de Déu, sense que ens passin per alt les hores prescrites per la pregària, fent-les com puguem si ens cal fer-les pel nostre compte, sense negligir-les mai, en comunió espiritual amb la comunitat.
«Demanem, i Déu ens donarà; cerquem, i trobarem; truquem, i Déu ens obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren», ens diu Jesús (cf. Lc 11,9-10).
diumenge, 18 de febrer del 2018
L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA
De la Regla de sant Benet
Capítol 49 i 48,14-25
1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Ens deia aquesta setmana a Matines sant Joan Crisòstom que «convé que elevem el cor a Déu no solament quan ens dediquem expressament a la pregària, sinó també quan estem per altres coses (...) en les quals cal barrejar-hi l’anhel i el record de Déu, de manera que totes les nostres obres, com si fossin amanides amb la sal de l’amor de Déu, es converteixen en un aliment del tot agradable al Senyor. Però només podrem gaudir perpètuament de l’abundor que brolla de Déu, si li dediquem molt de temps».
Avui sant Benet ens diu que «la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal». Sant Benet ens diu que, ja que no tots tenim aquesta força, en llatí virtus, ens convida a tenir cura durant la Quaresma de certes coses les quals cal vigilar durant tot l’any, en la mesura del possible. Aquestes són, òbviament, coses que sant Benet considera com a elements essencials de la vida monàstica, i també de tota la vida cristiana.
El primer element, que inclou tots els altres, és la puresa de vida. Sant Benet ens demana als monjos que mantinguem la vida pura, encara més durant aquests dies, per tal d’esborrar la negligència d’altres ocasions. La paraula «puresa» aquí vol dir senzillesa, tenir una sola cosa com a important, Crist, sense distreure’ns ni negligir-la. Arribar a aquesta unitat, senzillesa i puresa de la vida significa, per descomptat, abstenir-se de tots els vicis. Això vol dir emprar mitjans com l’oració, la lectura i el dejuni i l’abstinència. El context en el qual sant Benet menciona aquests elements de l’ascetisme monàstic mostra clarament que només són mitjans per arribar a la puresa de cor, no pas objectius en si mateixos, ni encara menys gestos de cara a la galeria. Si, durant la Quaresma, aquests mitjans s’utilitzen més intensament, més enllà del que requereix la Regla, ha de ser una decisió personal lliure, pròpia i voluntària, és a dir, una ofrena sincera feta a Déu. De fet, l’únic que hem d’oferir a Déu és la nostra voluntat, el nostre amor, la simplicitat i la puresa del nostre cor. Aquesta ofrena només la podem fer amb joia, una joia que necessàriament prové de l’Esperit Sant, que és l’amor que uneix el Pare i el Fill, com ens diu sant Benet: «que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat amb goig de l’Esperit Sant».
Sant Benet convida el monjo a renunciar amb una mica més d’intensitat durant aquest temps a les coses que ens poden dispersar fàcilment o ens poden fer perdre la simplicitat i la puresa; per tal d’esperar la Pasqua amb l’alegria del deler espiritual. Per a sant Benet, tota la vida monàstica tendeix a la joia, a l’alegria d’un desig espiritual. El monjo ha de ser un ésser ple de desig, un ésser sempre obert a la plenitud de la vida, que només pot concebre com a regal gratuït. I no podem pas exigir un regal; només podem desitjar-lo. Aquest desig de la plenitud de la vida, aquesta aspiració a esdevenir cada vegada més transformats a la imatge de Crist, només pot créixer en nosaltres si disminueix el desig de satisfer les nostres necessitats secundàries. En aquesta recerca d’un creixement individual i comunitari sant Benet insisteix que fem un esforç especial, personal i voluntari que ha d’anar acompanyat del discerniment per tal d’arribar a la plena puresa del nostre cor.
Podríem dir avui també que celebrem el dia del llibre que sant Benet va crear avant la lettre, i que l’instituí el primer diumenge de Quaresma. En l’original sant Benet diu «lectioni vacent omnes» perquè per a ell quan el monjo entra en contacte directe amb la Paraula, amb els Pares, és com si estés alliberat de qualsevol altra cosa; buidant el seu cor de tota preocupació per deixar-se omplir per la Paraula de Déu. La lectio suposa un camí de vida i perquè ressoni en nosaltres la Paraula de Déu, perquè arreli en el nostre cor, cal desembarassar la nostra cambra interior amb el silenci, deixant-la buida de pensaments inoportuns i deixant que la Paraula arreli, s’assenti, ens ompli. Sant Benet estableix que el primer diumenge de Quaresma sigui el dia del llibre, el dia en què cadascun de nosaltres tria un llibre de la biblioteca no pas sols amb l’objectiu d’acomplir quelcom de prescrit. El llibre que avui rebrem no el rebem per deixar-lo mort de riure damunt la taula o en una lleixa fins que el descobrim, potser ja passada la Pasqua o fins i tot l’estiu. El llibre que avui rebem és perquè ens acompanyi en les hores de lectura, perquè el llegim per ordre i tot sencer.
Sant Benet sap que som febles i per això mateix estableix que un o dos ancians vetllin perquè ens dediquem a la lectura quan toca i no sucumbim a la peresa, a passar l’estona ociosos, enraonant, destorbant els altres alhora que la nostra negligència no ens és de profit; per a tals casos estableix que se’ns doni una feina per no restar ociosos. En els tractats sobre la vida dels monjos, el risc per excel·lència al que un monjo podia sucumbir és l’accídia, el dimoni meridià, la temptació més terrible que ens pot amenaçar i que es manifesta sobretot en la impossibilitat de llegir. Sant Nil la descriu així: «Quan el monjo atacat per l’accídia intenta llegir, inquiet, interromp la lectura i, un minut després, se submergeix en el somni; es toca el rostre amb les mans, estén els seus dits i llegeix algunes línies més, remugant el final de cada paraula que llegeix; i, mentrestant, s’omple el cap amb pensaments ociosos, mira el nombre de pàgines que li resten per llegir i els fulls dels quaderns, i comença a odiar les lletres i les belles miniatures que té davant els ulls, fins que a la fi tanca el llibre i el fa servir com a coixí per al seu cap, caient en un somni breu i profund».
Parem també esment als nostres moments de no lectura i d’opacitat, quan el llibre estigui a punt de caure’ns de les mans, perquè la impossibilitat de llegir no ens faci perdre el desig de lectura i, vencent la temptació de deixar-la, aprofitem-la, imposem-nos durant aquets dies de dedicar-hi una estona i que ens sigui de profit en el nostre camí vers la Pasqua.
Capítol 49 i 48,14-25
1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Ens deia aquesta setmana a Matines sant Joan Crisòstom que «convé que elevem el cor a Déu no solament quan ens dediquem expressament a la pregària, sinó també quan estem per altres coses (...) en les quals cal barrejar-hi l’anhel i el record de Déu, de manera que totes les nostres obres, com si fossin amanides amb la sal de l’amor de Déu, es converteixen en un aliment del tot agradable al Senyor. Però només podrem gaudir perpètuament de l’abundor que brolla de Déu, si li dediquem molt de temps».
Avui sant Benet ens diu que «la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal». Sant Benet ens diu que, ja que no tots tenim aquesta força, en llatí virtus, ens convida a tenir cura durant la Quaresma de certes coses les quals cal vigilar durant tot l’any, en la mesura del possible. Aquestes són, òbviament, coses que sant Benet considera com a elements essencials de la vida monàstica, i també de tota la vida cristiana.
El primer element, que inclou tots els altres, és la puresa de vida. Sant Benet ens demana als monjos que mantinguem la vida pura, encara més durant aquests dies, per tal d’esborrar la negligència d’altres ocasions. La paraula «puresa» aquí vol dir senzillesa, tenir una sola cosa com a important, Crist, sense distreure’ns ni negligir-la. Arribar a aquesta unitat, senzillesa i puresa de la vida significa, per descomptat, abstenir-se de tots els vicis. Això vol dir emprar mitjans com l’oració, la lectura i el dejuni i l’abstinència. El context en el qual sant Benet menciona aquests elements de l’ascetisme monàstic mostra clarament que només són mitjans per arribar a la puresa de cor, no pas objectius en si mateixos, ni encara menys gestos de cara a la galeria. Si, durant la Quaresma, aquests mitjans s’utilitzen més intensament, més enllà del que requereix la Regla, ha de ser una decisió personal lliure, pròpia i voluntària, és a dir, una ofrena sincera feta a Déu. De fet, l’únic que hem d’oferir a Déu és la nostra voluntat, el nostre amor, la simplicitat i la puresa del nostre cor. Aquesta ofrena només la podem fer amb joia, una joia que necessàriament prové de l’Esperit Sant, que és l’amor que uneix el Pare i el Fill, com ens diu sant Benet: «que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat amb goig de l’Esperit Sant».
Sant Benet convida el monjo a renunciar amb una mica més d’intensitat durant aquest temps a les coses que ens poden dispersar fàcilment o ens poden fer perdre la simplicitat i la puresa; per tal d’esperar la Pasqua amb l’alegria del deler espiritual. Per a sant Benet, tota la vida monàstica tendeix a la joia, a l’alegria d’un desig espiritual. El monjo ha de ser un ésser ple de desig, un ésser sempre obert a la plenitud de la vida, que només pot concebre com a regal gratuït. I no podem pas exigir un regal; només podem desitjar-lo. Aquest desig de la plenitud de la vida, aquesta aspiració a esdevenir cada vegada més transformats a la imatge de Crist, només pot créixer en nosaltres si disminueix el desig de satisfer les nostres necessitats secundàries. En aquesta recerca d’un creixement individual i comunitari sant Benet insisteix que fem un esforç especial, personal i voluntari que ha d’anar acompanyat del discerniment per tal d’arribar a la plena puresa del nostre cor.
Podríem dir avui també que celebrem el dia del llibre que sant Benet va crear avant la lettre, i que l’instituí el primer diumenge de Quaresma. En l’original sant Benet diu «lectioni vacent omnes» perquè per a ell quan el monjo entra en contacte directe amb la Paraula, amb els Pares, és com si estés alliberat de qualsevol altra cosa; buidant el seu cor de tota preocupació per deixar-se omplir per la Paraula de Déu. La lectio suposa un camí de vida i perquè ressoni en nosaltres la Paraula de Déu, perquè arreli en el nostre cor, cal desembarassar la nostra cambra interior amb el silenci, deixant-la buida de pensaments inoportuns i deixant que la Paraula arreli, s’assenti, ens ompli. Sant Benet estableix que el primer diumenge de Quaresma sigui el dia del llibre, el dia en què cadascun de nosaltres tria un llibre de la biblioteca no pas sols amb l’objectiu d’acomplir quelcom de prescrit. El llibre que avui rebrem no el rebem per deixar-lo mort de riure damunt la taula o en una lleixa fins que el descobrim, potser ja passada la Pasqua o fins i tot l’estiu. El llibre que avui rebem és perquè ens acompanyi en les hores de lectura, perquè el llegim per ordre i tot sencer.
Sant Benet sap que som febles i per això mateix estableix que un o dos ancians vetllin perquè ens dediquem a la lectura quan toca i no sucumbim a la peresa, a passar l’estona ociosos, enraonant, destorbant els altres alhora que la nostra negligència no ens és de profit; per a tals casos estableix que se’ns doni una feina per no restar ociosos. En els tractats sobre la vida dels monjos, el risc per excel·lència al que un monjo podia sucumbir és l’accídia, el dimoni meridià, la temptació més terrible que ens pot amenaçar i que es manifesta sobretot en la impossibilitat de llegir. Sant Nil la descriu així: «Quan el monjo atacat per l’accídia intenta llegir, inquiet, interromp la lectura i, un minut després, se submergeix en el somni; es toca el rostre amb les mans, estén els seus dits i llegeix algunes línies més, remugant el final de cada paraula que llegeix; i, mentrestant, s’omple el cap amb pensaments ociosos, mira el nombre de pàgines que li resten per llegir i els fulls dels quaderns, i comença a odiar les lletres i les belles miniatures que té davant els ulls, fins que a la fi tanca el llibre i el fa servir com a coixí per al seu cap, caient en un somni breu i profund».
Parem també esment als nostres moments de no lectura i d’opacitat, quan el llibre estigui a punt de caure’ns de les mans, perquè la impossibilitat de llegir no ens faci perdre el desig de lectura i, vencent la temptació de deixar-la, aprofitem-la, imposem-nos durant aquets dies de dedicar-hi una estona i que ens sigui de profit en el nostre camí vers la Pasqua.
diumenge, 11 de febrer del 2018
EL LECTOR SETMANER
De la Regla de sant Benet
Capítol 38
1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fóra feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
El capítol d’avui ens parla de la lectura durant els àpats. El segueixen dos capítols sobre la mesura del menjar i del beure i un altre sobre les hores en què cal menjar. Els àpats són doncs també un moment important en la vida comunitària. Sant Benet ens parla a més del silenci que hi ha d’haver al refetor; no és un silenci buit ni infecund sinó que té la finalitat de crear les condicions per escoltar la lectura, la Paraula del Senyor i, escoltant-la, canviar el nostre cor i fer-nos imitadors del Crist, que vingué a servir i no a ser servit. Sant Benet està preocupat pel silenci, per l’atenció a la lectura, perquè l’escolta d’aquesta ens aporti quelcom i no deixa de fer-nos present la discreció que ha de guiar tota la nostra vida.
Quan sant Benet ens parla de mesura, en aquest domini com en tots els altres, no parla d’una quantitat estàndard o objectiva a la qual tots hauríem de conformar-nos cegament, sinó que parla de la moderació i la sobrietat, que sempre han de guiar la nostra vida. Uns àpats que no són moment simplement d’alimentar el cos, de restaurar forces, sinó també de nodrir l’esperit escoltant una lectura, esdevenint així un exercici espiritual. Una part més de la jornada monàstica que tendeix tota ella a recuperar la unitat perduda de l’home amb Déu.
La lectura al refetor o a la col·lació persegueix també un altre fi, crear una cultura comunitària, com una biblioteca comuna a tots els membres de la comunitat. Per això és tan important compartir tots els actes comunitaris, perquè entre tots van formant el monjo i la comunitat a l’uníson.
Pregària, treball, lectio i àpats formen un conjunt; qui coixeja en el seu compliment coixeja en la seva vida monàstica. La pregària, el silenci, el treball, l’escolta de la Paraula, el compliment no són fins en si mateixos, són mitjans, instruments per crear les condicions necessàries per intentar arribar a Déu que és el que ens porta al monestir; si els menyspreem, si els oblidem, si els negligim, malament ho tenim per cercar Déu. D’aquí que sant Benet estableixi aquesta relació entre la pregària, la lectura i el servei a la comunitat quan parla de demanar la benedicció per tal d’acomplir fidelment el servei de lector.
Si la lectura no ha de mancar a la taula no és pas per ocupar el temps, per distreure, sinó per formar el monjo vers una escolta interior. El monjo és l’home sempre a l’escolta, en la pregària, en la salmòdia, especialment en la lectio escoltant la Paraula de Déu i també al refetor, atent a la lectura. Per això sant Benet demana un silenci absolut i que si cal demanar alguna cosa es faci amb un gest discret; perquè el silenci obert a la Paraula té en tota la nostra vida una posició central. Per aquesta raó demana sant Benet que no s’atreveixi qualsevol a llegir, sinó aquell qui pot ajudar a edificar-nos amb la seva lectura.
Paraula, escolta i servei es donen la mà. No hi ha vida comunitària sense servei a la comunitat. Si d’una banda tenim les responsabilitats encomanades a cadascú, tenim també els serveis setmanals i les tasques comunes que cadascun pot atendre. Ens diu sant Benet que s’han d’atribuir a aquells que siguin capaços d’atendre el servei, en aquests cas del lector que pugui edificar els oients. No tots som aptes per qualsevol servei, és ben cert, les nostres limitacions ens ho poden impedir; si hi ha impossibilitat no suposa pas cap deshonor ja que es pot atendre a la comunitat en qualsevol altra cosa. El que no hem de perdre mai és la voluntat de servir, d’atendre el que ens pertoca i podem amb la màxima diligència, generositat, perseverança i voluntat de servei. El pitjor és l’esperit de mesquinesa, de vigilància mútua, de càlcul que ens porti a expressions com les que descriu Bertrand Rollin monjo d’En-Calcat, «on són els altres?», «aquell es fa fonedís sempre que hi ha quelcom fer», «la propera vegada no vindré pas» o tants altres mal pensaments que ens poden venir al cap.
Pot arribar a existir com una llei en la vida de les comunitats, que estableix que sempre són els mateixos els qui defugen algun servei mentre que a d’altres sempre se’ls demana i l’acompleixen; però si és el cas no es tracta pas d’una penalització, ans al contrari, com deia un cartoixà «servir és regnar» i ai del qui renunciant al servei renuncia al Regne. Tots sabem que podem i que no podem fer i també quan la mandra o la negligència ens dominen. Ho sap la nostra consciència la qual no podem enganyar, ho sap sobretot Déu que llegeix al fons dels nostres cors.
Deia el Papa Francesc en un Àngelus dominical el novembre passat que: «si hem rebut qualitats del nostre Pare Celestial, hem de posar-les al servei dels germans, i no aprofitar-les per a la nostra satisfacció personal. No hem de considerar-nos superiors als altres; la modèstia és essencial per a una existència que vol estar conforme als ensenyaments de Jesús, que és mansuet i humil de cor; i ha vingut per servir i no a ser servit.» La disponibilitat i la responsabilitat són dos conceptes importants en la vida comunitària. Responsabilitat quan hom té una tasca concreta, el que en diríem els degans, o un servei setmanal encomanat. Disponibilitat davant els imprevistos per atendre el que ha quedat desatès. Deia el papa Benet l’abril de 2006: «Si pensem i vivim en virtut de la comunió amb Crist, llavors se’ns obren els ulls. Llavors no ens acomodarem més a seguir vivint preocupats solament per nosaltres mateixos, sinó que veurem on i com som necessaris. Vivint i actuant així ens adonarem ben ràpid que és molt més bell ser útils i estar a disposició dels altres que preocupar-se només de les comoditats que se’ns ofereixen».
Capítol 38
1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fóra feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
El capítol d’avui ens parla de la lectura durant els àpats. El segueixen dos capítols sobre la mesura del menjar i del beure i un altre sobre les hores en què cal menjar. Els àpats són doncs també un moment important en la vida comunitària. Sant Benet ens parla a més del silenci que hi ha d’haver al refetor; no és un silenci buit ni infecund sinó que té la finalitat de crear les condicions per escoltar la lectura, la Paraula del Senyor i, escoltant-la, canviar el nostre cor i fer-nos imitadors del Crist, que vingué a servir i no a ser servit. Sant Benet està preocupat pel silenci, per l’atenció a la lectura, perquè l’escolta d’aquesta ens aporti quelcom i no deixa de fer-nos present la discreció que ha de guiar tota la nostra vida.
Quan sant Benet ens parla de mesura, en aquest domini com en tots els altres, no parla d’una quantitat estàndard o objectiva a la qual tots hauríem de conformar-nos cegament, sinó que parla de la moderació i la sobrietat, que sempre han de guiar la nostra vida. Uns àpats que no són moment simplement d’alimentar el cos, de restaurar forces, sinó també de nodrir l’esperit escoltant una lectura, esdevenint així un exercici espiritual. Una part més de la jornada monàstica que tendeix tota ella a recuperar la unitat perduda de l’home amb Déu.
La lectura al refetor o a la col·lació persegueix també un altre fi, crear una cultura comunitària, com una biblioteca comuna a tots els membres de la comunitat. Per això és tan important compartir tots els actes comunitaris, perquè entre tots van formant el monjo i la comunitat a l’uníson.
Pregària, treball, lectio i àpats formen un conjunt; qui coixeja en el seu compliment coixeja en la seva vida monàstica. La pregària, el silenci, el treball, l’escolta de la Paraula, el compliment no són fins en si mateixos, són mitjans, instruments per crear les condicions necessàries per intentar arribar a Déu que és el que ens porta al monestir; si els menyspreem, si els oblidem, si els negligim, malament ho tenim per cercar Déu. D’aquí que sant Benet estableixi aquesta relació entre la pregària, la lectura i el servei a la comunitat quan parla de demanar la benedicció per tal d’acomplir fidelment el servei de lector.
Si la lectura no ha de mancar a la taula no és pas per ocupar el temps, per distreure, sinó per formar el monjo vers una escolta interior. El monjo és l’home sempre a l’escolta, en la pregària, en la salmòdia, especialment en la lectio escoltant la Paraula de Déu i també al refetor, atent a la lectura. Per això sant Benet demana un silenci absolut i que si cal demanar alguna cosa es faci amb un gest discret; perquè el silenci obert a la Paraula té en tota la nostra vida una posició central. Per aquesta raó demana sant Benet que no s’atreveixi qualsevol a llegir, sinó aquell qui pot ajudar a edificar-nos amb la seva lectura.
Paraula, escolta i servei es donen la mà. No hi ha vida comunitària sense servei a la comunitat. Si d’una banda tenim les responsabilitats encomanades a cadascú, tenim també els serveis setmanals i les tasques comunes que cadascun pot atendre. Ens diu sant Benet que s’han d’atribuir a aquells que siguin capaços d’atendre el servei, en aquests cas del lector que pugui edificar els oients. No tots som aptes per qualsevol servei, és ben cert, les nostres limitacions ens ho poden impedir; si hi ha impossibilitat no suposa pas cap deshonor ja que es pot atendre a la comunitat en qualsevol altra cosa. El que no hem de perdre mai és la voluntat de servir, d’atendre el que ens pertoca i podem amb la màxima diligència, generositat, perseverança i voluntat de servei. El pitjor és l’esperit de mesquinesa, de vigilància mútua, de càlcul que ens porti a expressions com les que descriu Bertrand Rollin monjo d’En-Calcat, «on són els altres?», «aquell es fa fonedís sempre que hi ha quelcom fer», «la propera vegada no vindré pas» o tants altres mal pensaments que ens poden venir al cap.
Pot arribar a existir com una llei en la vida de les comunitats, que estableix que sempre són els mateixos els qui defugen algun servei mentre que a d’altres sempre se’ls demana i l’acompleixen; però si és el cas no es tracta pas d’una penalització, ans al contrari, com deia un cartoixà «servir és regnar» i ai del qui renunciant al servei renuncia al Regne. Tots sabem que podem i que no podem fer i també quan la mandra o la negligència ens dominen. Ho sap la nostra consciència la qual no podem enganyar, ho sap sobretot Déu que llegeix al fons dels nostres cors.
Deia el Papa Francesc en un Àngelus dominical el novembre passat que: «si hem rebut qualitats del nostre Pare Celestial, hem de posar-les al servei dels germans, i no aprofitar-les per a la nostra satisfacció personal. No hem de considerar-nos superiors als altres; la modèstia és essencial per a una existència que vol estar conforme als ensenyaments de Jesús, que és mansuet i humil de cor; i ha vingut per servir i no a ser servit.» La disponibilitat i la responsabilitat són dos conceptes importants en la vida comunitària. Responsabilitat quan hom té una tasca concreta, el que en diríem els degans, o un servei setmanal encomanat. Disponibilitat davant els imprevistos per atendre el que ha quedat desatès. Deia el papa Benet l’abril de 2006: «Si pensem i vivim en virtut de la comunió amb Crist, llavors se’ns obren els ulls. Llavors no ens acomodarem més a seguir vivint preocupats solament per nosaltres mateixos, sinó que veurem on i com som necessaris. Vivint i actuant així ens adonarem ben ràpid que és molt més bell ser útils i estar a disposició dels altres que preocupar-se només de les comoditats que se’ns ofereixen».
diumenge, 4 de febrer del 2018
COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 31
1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet en aquest capítol exigeix molt al majordom, com exigeix molt a l’abat o al prior o a tots els qui se’ls confia la responsabilitat d’algun servei concret. A tots els monjos se’ns demana responsabilitat i comprensió, fermesa i delicadesa, ordre i humanitat. Com més important és la responsabilitat encomanada, més necessària és la disciplina personal i l’esforç de vida interior per tal de no allunyar-se de la veu de Déu.
El majordom, en concret, ha de tenir una visió de conjunt i al mateix temps atendre cada petició concreta amb la mirada posada sempre en Déu. Aquesta referència a Déu en totes les coses és el que li permetrà de poder jutjar les necessitats de cada germà. El que diu la Regla de les funcions d’aquests diversos col·laboradors, així com el vocabulari triat, indiquen que, en el pensament de sant Benet, s’ha de tenir sempre present la mirada de Déu i no tan sols en l’acompliment de tasques secundàries o purament materials.
Segons la nostra mentalitat pragmàtica, estem disposats a pensar que la tasca del majordom o de qualsevol altre és purament material. Però sant Benet no dubta a dir explícitament que ha de ser com un pare per a tota la comunitat. Quina tasca confia la Regla al majordom? Sant Benet no defineix el seu paper segons les necessitats materials del monestir, sinó segons les necessitats dels germans. Li confereix la responsabilitat de vetllar perquè se satisfacin les necessitats físiques dels germans, ja siguin aliments, roba o cura de la salut. Òbviament, això requereix que el monestir tingui tot el necessari i una economia sana. Un majordom que dirigís els seus afers com si d’empreses es tractés, com el gestor de qualsevol negoci, tenint en compte només els requisits de rendibilitat, òbviament, no ho faria segons l’esperit de la Regla. Per a sant Benet, de fet, la persona humana és indivisiblement cos, ànima i esperit, i no es pot cuidar l’ànima sense tenir cura del cos i viceversa.
Sant Benet preveu que el majordom pugui tenir ajudants, i fins i tot diversos, depenent de la importància numèrica de la comunitat, però considera encara més important que hi hagi una persona que, sempre sota l’autoritat de l’abat, exerceixi una atenció paterna pel que fa a totes les necessitats materials dels germans. En la visió de la Regla el majordom actua en comunió d’esperit amb l’abat, que ha de vigilar sempre la seva administració, no per desconfiança sinó per responsabilitat. Si la tasca no es dividís entre diverses persones, i per exemple fos l’abat sol qui realitzés aquesta activitat, no hi hauria qui vigilés la seva administració i el risc seria elevat.
Quan sant Benet demana que el majordom sigui pare per a la comunitat, exigeix precisament que pugui donar una bona paraula, sobretot quan no pot respondre a la petició que se li hagi fet. Les qualitats que la Regla espera trobar en el majordom són bastant similars a les que requereix de l’abat, o del prior o dels ancians; al cap i a la fi a tots els monjos. No tan sols actuar amb paciència i bondat amb tots, sinó prestar especial atenció als més febles, als malalts, als hostes i als pobres, que són, segons l’Evangeli, els privilegiats per Crist. Responent amablement fins i tot als qui li fan sol·licituds irracionals.
La seva tasca no és fàcil i pot arribar a ser intensa, especialment en una gran comunitat. Si cal se li donarà ajuda, si és necessari, però sempre evitarà de fer demandes en un moment inoportú. El que ens diu sant Benet en aquest capítol de l’actitud que el majordom ha de tenir es pot aplicar mutatis mutandis a qualsevol que tingui un servei per representar a la comunitat. La sentència final del capítol, aquí com en molts altres casos, dóna sentit adequat a tot: cal fer-ho tot de tal manera que ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.
És curiós que sant Benet no demani com a qualitat essencial del majordom la competència, la intel·ligència, l’esperit pràctic o la sagacitat comercial. Veu molt més necessària la humilitat perquè aquesta és la clau per no avergonyir-se de poder donar, per no excedir-se amb un poder que no es té, per viure feliç i intentar de fer feliços als altres. Quan sant Benet demana al majordom una bona paraula per a cadascú dona la regla d’or de la seva funció.
No és pas banal aquest capítol perquè succeeix sovint que el majordom o qualsevol altre degà acaba perdent el sentit de la seva tasca, acaba creient-se amo i senyor de l’economia de la casa i corre el risc de caure en el descontrol, en la prevaricació, en el caprici, deixant de vetllar per la seva ànima i perdent la discreció i posant-se en allò que no li han demanat. Molts monestirs són escenari d’aquest abús de poder, d’aquesta extralimitació de funcions que fa perdre més d’un monjo, perquè qui més i primer hi perd és l’interessat. Tenir sempre Déu present, no encongint els nostres cors.
Deia el passat 21 de gener el Papa Francesc a les contemplatives del Perú: «La vida de clausura no tanca ni encongeix el cor sinó que l’eixampla. Ai de la monja que té el cor encongit! Si us plau, busqueu-hi remei. No es pot ser monja contemplativa amb el cor encongit. Que torni a respirar, que torni a ser un cor gran. A més, les monges encongides són monges que han perdut la fecunditat i no són mares; es queixen de tot, sempre amargades, sempre buscant un “perepunyetes” per queixar-se. La santa Mare Teresa de Jesús deia: “!Ay! de la monja que dice: ‘hiciéronme sin razón, me hicieron una injusticia’”. En el convent no hi ha lloc per a les col·leccionistes d’injustícies, sinó que hi ha lloc per a aquelles que obren el cor i saben portar la creu, la creu fecunda, la creu de l’amor, la creu que dóna vida».
El remei contra tot això ens el dona avui sant Benet, maldar per no ser ni goluts, ni vanitosos, ni violents, ni injustos, ni cançoners, ni pròdigs, sinó esforçar-nos per ser assenyats, madurs, sobris i per damunt de tot temerosos de Déu.
Capítol 31
1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet en aquest capítol exigeix molt al majordom, com exigeix molt a l’abat o al prior o a tots els qui se’ls confia la responsabilitat d’algun servei concret. A tots els monjos se’ns demana responsabilitat i comprensió, fermesa i delicadesa, ordre i humanitat. Com més important és la responsabilitat encomanada, més necessària és la disciplina personal i l’esforç de vida interior per tal de no allunyar-se de la veu de Déu.
El majordom, en concret, ha de tenir una visió de conjunt i al mateix temps atendre cada petició concreta amb la mirada posada sempre en Déu. Aquesta referència a Déu en totes les coses és el que li permetrà de poder jutjar les necessitats de cada germà. El que diu la Regla de les funcions d’aquests diversos col·laboradors, així com el vocabulari triat, indiquen que, en el pensament de sant Benet, s’ha de tenir sempre present la mirada de Déu i no tan sols en l’acompliment de tasques secundàries o purament materials.
Segons la nostra mentalitat pragmàtica, estem disposats a pensar que la tasca del majordom o de qualsevol altre és purament material. Però sant Benet no dubta a dir explícitament que ha de ser com un pare per a tota la comunitat. Quina tasca confia la Regla al majordom? Sant Benet no defineix el seu paper segons les necessitats materials del monestir, sinó segons les necessitats dels germans. Li confereix la responsabilitat de vetllar perquè se satisfacin les necessitats físiques dels germans, ja siguin aliments, roba o cura de la salut. Òbviament, això requereix que el monestir tingui tot el necessari i una economia sana. Un majordom que dirigís els seus afers com si d’empreses es tractés, com el gestor de qualsevol negoci, tenint en compte només els requisits de rendibilitat, òbviament, no ho faria segons l’esperit de la Regla. Per a sant Benet, de fet, la persona humana és indivisiblement cos, ànima i esperit, i no es pot cuidar l’ànima sense tenir cura del cos i viceversa.
Sant Benet preveu que el majordom pugui tenir ajudants, i fins i tot diversos, depenent de la importància numèrica de la comunitat, però considera encara més important que hi hagi una persona que, sempre sota l’autoritat de l’abat, exerceixi una atenció paterna pel que fa a totes les necessitats materials dels germans. En la visió de la Regla el majordom actua en comunió d’esperit amb l’abat, que ha de vigilar sempre la seva administració, no per desconfiança sinó per responsabilitat. Si la tasca no es dividís entre diverses persones, i per exemple fos l’abat sol qui realitzés aquesta activitat, no hi hauria qui vigilés la seva administració i el risc seria elevat.
Quan sant Benet demana que el majordom sigui pare per a la comunitat, exigeix precisament que pugui donar una bona paraula, sobretot quan no pot respondre a la petició que se li hagi fet. Les qualitats que la Regla espera trobar en el majordom són bastant similars a les que requereix de l’abat, o del prior o dels ancians; al cap i a la fi a tots els monjos. No tan sols actuar amb paciència i bondat amb tots, sinó prestar especial atenció als més febles, als malalts, als hostes i als pobres, que són, segons l’Evangeli, els privilegiats per Crist. Responent amablement fins i tot als qui li fan sol·licituds irracionals.
La seva tasca no és fàcil i pot arribar a ser intensa, especialment en una gran comunitat. Si cal se li donarà ajuda, si és necessari, però sempre evitarà de fer demandes en un moment inoportú. El que ens diu sant Benet en aquest capítol de l’actitud que el majordom ha de tenir es pot aplicar mutatis mutandis a qualsevol que tingui un servei per representar a la comunitat. La sentència final del capítol, aquí com en molts altres casos, dóna sentit adequat a tot: cal fer-ho tot de tal manera que ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.
És curiós que sant Benet no demani com a qualitat essencial del majordom la competència, la intel·ligència, l’esperit pràctic o la sagacitat comercial. Veu molt més necessària la humilitat perquè aquesta és la clau per no avergonyir-se de poder donar, per no excedir-se amb un poder que no es té, per viure feliç i intentar de fer feliços als altres. Quan sant Benet demana al majordom una bona paraula per a cadascú dona la regla d’or de la seva funció.
No és pas banal aquest capítol perquè succeeix sovint que el majordom o qualsevol altre degà acaba perdent el sentit de la seva tasca, acaba creient-se amo i senyor de l’economia de la casa i corre el risc de caure en el descontrol, en la prevaricació, en el caprici, deixant de vetllar per la seva ànima i perdent la discreció i posant-se en allò que no li han demanat. Molts monestirs són escenari d’aquest abús de poder, d’aquesta extralimitació de funcions que fa perdre més d’un monjo, perquè qui més i primer hi perd és l’interessat. Tenir sempre Déu present, no encongint els nostres cors.
Deia el passat 21 de gener el Papa Francesc a les contemplatives del Perú: «La vida de clausura no tanca ni encongeix el cor sinó que l’eixampla. Ai de la monja que té el cor encongit! Si us plau, busqueu-hi remei. No es pot ser monja contemplativa amb el cor encongit. Que torni a respirar, que torni a ser un cor gran. A més, les monges encongides són monges que han perdut la fecunditat i no són mares; es queixen de tot, sempre amargades, sempre buscant un “perepunyetes” per queixar-se. La santa Mare Teresa de Jesús deia: “!Ay! de la monja que dice: ‘hiciéronme sin razón, me hicieron una injusticia’”. En el convent no hi ha lloc per a les col·leccionistes d’injustícies, sinó que hi ha lloc per a aquelles que obren el cor i saben portar la creu, la creu fecunda, la creu de l’amor, la creu que dóna vida».
El remei contra tot això ens el dona avui sant Benet, maldar per no ser ni goluts, ni vanitosos, ni violents, ni injustos, ni cançoners, ni pròdigs, sinó esforçar-nos per ser assenyats, madurs, sobris i per damunt de tot temerosos de Déu.
diumenge, 14 de gener del 2018
LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43
35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Explica un conte oriental que un mestre samurai passejava per un bosc amb el seu fidel deixeble, quan va veure de lluny estant un lloc d’aparença pobre, i va decidir de fer-hi una breu visita. Arribant al lloc va constatar la pobresa del mateix; els habitants, una parella i tres fills, vestits amb robes brutes, esquinçades i sense calçat; la casa, poc més que un rafal de fusta. Es va aproximar a l’home, que aparentment era el pare de família i li va preguntar: «En aquest lloc on no existeixen possibilitats de treball ni tampoc punts de comerç, com us ho feu per sobreviure?» L’home li va respondre: «amic meu, nosaltres tenim una vaca que dóna diversos litres de llet tots els dies. Una part del producte el venem o el canviem per altres tipus d’aliments a la ciutat veïna i amb l’altra part produïm formatge, quallada, etc., per al nostre consum. Així és com anem sobrevivint». El savi va agrair la informació, va contemplar el lloc per un moment, es va acomiadar i se’n va anar. A mig camí, es va girar cap al seu deixeble i li va ordenar: «Busca la vaca, porta-la al precipici que hi ha allà enfront i empeny-la pel barranc». El jove, espantat, va mirar al mestre i li va respondre que la vaca era l’únic mitjà de subsistència d’aquella família. El mestre va romandre en silenci i el deixeble capcot va anar a complir l’ordre. Va empènyer la vaca pel precipici i la va veure morir. Aquella escena li va quedar gravada en la memòria durant molts anys. Un bon dia, el jove corsecat per la culpa va decidir abandonar tot el que tenia entre mans i tornar a aquell lloc. Volia confessar a la família el que havia succeït, demanar-los perdó i ajudar-los. Així ho va fer. A mesura que s’aproximava al lloc, ho veia tot molt bonic, arbres florits, una bonica casa amb un cotxe a la porta i alguns nens jugant en el jardí. El jove es va sentir trist i desesperat imaginant que aquella humil família fins i tot hagués hagut de vendre el terreny per sobreviure. Va accelerar el pas i va ser rebut per un home molt simpàtic. El jove va preguntar-li per la família que vivia allí uns quatre anys abans. L’home li va respondre que seguien vivint allí. Aspectant, el jove va entrar corrent a la casa i va confirmar que era la mateixa família que havia visitat anys enrere amb el mestre. Va elogiar el lloc i li va preguntar a l’home, l’amo de la vaca: «Com us ho vàreu fer per millorar aquest lloc i canviar de vida?» L’home, entusiasmat, li va respondre: «Nosaltres teníem una vaca que va caure pel precipici i va morir. D’aquí en endavant ens vam veure en la necessitat de fer altres coses i desenvolupar altres habilitats que no sabíem que teníem. Així aconseguírem l’èxit que pots veure ara».
Què és en el nostre cas la vaca? Hi ha coses que ens proporcionen alguna satisfacció, però que a la llarga ens empobreixen, ens en fan ser dependents i no ens deixen avançar en el nostre camí monàstic, per l’escala de la humilitat. El nostre món es redueix aleshores a aquella vaca que a la fi no ens enriqueix sinó que ens deixa sobreviure, ens subjecta, ens limita. Les vaques poden ser la nostra voluntat, el nostre caprici, la nostra infidelitat, la nostra mandra, la nostra impaciència, la nostra supèrbia, la nostra mediocritat i tantes altres coses que no ens ajuden vertaderament, però de les quals seguim depenent i que som incapaços de canviar encara que potser ens agradaria fer-ho, i ens hi conformem, per comoditat o per rutina, ens hi refugiem i ens frenen.
Són al cap i a la fi les pors que ens porten a acomodar-nos, a estancar-nos, a tancar-nos en nosaltres mateixos. En elles ens fortifiquem davant de les dificultats, davant del que considerem injustícies i ens hi consolem falsament enlloc d’aguantar ferms, no defallint, no fent un pas enrere.
Perquè de la pràctica de la humilitat en sabem la teoria però quan ens cal posar-la en pràctica, emprar les eines de l’obediència i la paciència, sorgeixen les dificultats i les contradiccions, defallim, ens conformem amb la nostra migradesa. Sols esperançats en Crist, aquell qui ens estima, aconseguirem estimbar la nostra vaca particular i adonar-nos que tan sols aleshores podrem sortir vencedors, quan ens confiem al Senyor.
Sant Benet ens proposa, per aconseguir-ho, unes armes, l’obediència i la paciència; un escenari, el clos del monestir i uns actors, la comunitat. Per això sant Benet entén com la penitència més gran que es pugui imposar a un monjo l’excomunió que el priva de la vida comuna. Però certament ens podem excloure nosaltres mateixos, sovint per comoditat, per un tema banal, i aleshores correm el risc d’anar perdent l’esperit de la nostra vocació, aquella crida de l’Esperit que un dia ens portà al monestir. Per recuperar-la no hi ha mitjans més eficaços i poderosos que l’obediència, la constància i la paciència; imposar-nos l’obligació de no faltar a cap acte comunitari, o no demanar permís o no posar cap excusa per mancar-hi, si no és en cas d’absoluta necessitat.
Deixem-nos endur per l’exemple dels ancians de casa nostra que s’han convertit en regles vivents, en pilars del monestir; deixem-nos arrossegar pel seu exemple, perquè viuen la seva vida monàstica amb plenitud i joia. Per això quan arriben els moments, que inevitablement arriben, en els quals la vida ens sembla dura, fixem-nos en ells, en el seu somriure i sovint la seva simple presència ens pot donar la força necessària en el moment clau en que la nostra minva. També podem ensopegar, Déu no ho vulgui, amb exemples menys edificants, si n’hi hagués, és cert; però no serien mals exemples perquè al cap i a la fi també els podríem aprofitar mostrant-nos per oposició la necessitat de romandre sempre fidels, observants, amatents, i no caure en l’honesta mediocritat que potser practiquessin.
A la tercera part de l’escala de la humilitat, quan hem pujat quatre graons i ens en resten vuit més per endavant, pensem-hi uns minuts en tot plegat, dediquem una estona a pensar si tenim vaques en la vostra vida, en quines són i com podem estimbar-les, llançar-les escales avall, i així poder seguir pujant més lleugers. No fos que el feix de les nostres mancances se’ns faci insuportable, que el pes de la pròpia humanitat que porten sobre les nostres espatlles ens aclapari, més que cap altre que ens pugui pujar a sobre, que puguem o ens puguin carregar.
Pensem en com s’ho han fet els nostres ancians, esclafant de seguida contra el Crist els mals pensaments que els venien al cor (RB 4,50); perquè el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor. I aleshores amb temor del Senyor, que no ens envaneixi pas la nostra observança, considerant que tot allò de bo que hi ha en nosaltres mateixos, no és sinó obra del Senyor, i que a nosaltres ens pertoca glorificar-lo amb la nostra vida (cf. RB Pròleg 29). Ens ho diu també Climent de Roma en la seva Carta als cristians de Corint, que per la humilitat s’arriba a la pau, quan escriu als qui ja hi han arribat i els diu: «Tots vosaltres éreu humils, completament guarits de la vanaglòria, més amics d’obeir que de manar, més sol·lícits a donar que a rebre. Contents de la gràcia que Crist ens concedeix per al nostre viatge terrenal i atents de tot cor al seu ensenyament, havíeu acceptat amb diligència i amor les seves paraules, tenint sempre presents els seus sofriments. De tal manera que us fou atorgada a tots vosaltres una pau profunda i lluminosa, amb un desig insaciable de fer el bé».
Capítol 7,35-43
35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Explica un conte oriental que un mestre samurai passejava per un bosc amb el seu fidel deixeble, quan va veure de lluny estant un lloc d’aparença pobre, i va decidir de fer-hi una breu visita. Arribant al lloc va constatar la pobresa del mateix; els habitants, una parella i tres fills, vestits amb robes brutes, esquinçades i sense calçat; la casa, poc més que un rafal de fusta. Es va aproximar a l’home, que aparentment era el pare de família i li va preguntar: «En aquest lloc on no existeixen possibilitats de treball ni tampoc punts de comerç, com us ho feu per sobreviure?» L’home li va respondre: «amic meu, nosaltres tenim una vaca que dóna diversos litres de llet tots els dies. Una part del producte el venem o el canviem per altres tipus d’aliments a la ciutat veïna i amb l’altra part produïm formatge, quallada, etc., per al nostre consum. Així és com anem sobrevivint». El savi va agrair la informació, va contemplar el lloc per un moment, es va acomiadar i se’n va anar. A mig camí, es va girar cap al seu deixeble i li va ordenar: «Busca la vaca, porta-la al precipici que hi ha allà enfront i empeny-la pel barranc». El jove, espantat, va mirar al mestre i li va respondre que la vaca era l’únic mitjà de subsistència d’aquella família. El mestre va romandre en silenci i el deixeble capcot va anar a complir l’ordre. Va empènyer la vaca pel precipici i la va veure morir. Aquella escena li va quedar gravada en la memòria durant molts anys. Un bon dia, el jove corsecat per la culpa va decidir abandonar tot el que tenia entre mans i tornar a aquell lloc. Volia confessar a la família el que havia succeït, demanar-los perdó i ajudar-los. Així ho va fer. A mesura que s’aproximava al lloc, ho veia tot molt bonic, arbres florits, una bonica casa amb un cotxe a la porta i alguns nens jugant en el jardí. El jove es va sentir trist i desesperat imaginant que aquella humil família fins i tot hagués hagut de vendre el terreny per sobreviure. Va accelerar el pas i va ser rebut per un home molt simpàtic. El jove va preguntar-li per la família que vivia allí uns quatre anys abans. L’home li va respondre que seguien vivint allí. Aspectant, el jove va entrar corrent a la casa i va confirmar que era la mateixa família que havia visitat anys enrere amb el mestre. Va elogiar el lloc i li va preguntar a l’home, l’amo de la vaca: «Com us ho vàreu fer per millorar aquest lloc i canviar de vida?» L’home, entusiasmat, li va respondre: «Nosaltres teníem una vaca que va caure pel precipici i va morir. D’aquí en endavant ens vam veure en la necessitat de fer altres coses i desenvolupar altres habilitats que no sabíem que teníem. Així aconseguírem l’èxit que pots veure ara».
Què és en el nostre cas la vaca? Hi ha coses que ens proporcionen alguna satisfacció, però que a la llarga ens empobreixen, ens en fan ser dependents i no ens deixen avançar en el nostre camí monàstic, per l’escala de la humilitat. El nostre món es redueix aleshores a aquella vaca que a la fi no ens enriqueix sinó que ens deixa sobreviure, ens subjecta, ens limita. Les vaques poden ser la nostra voluntat, el nostre caprici, la nostra infidelitat, la nostra mandra, la nostra impaciència, la nostra supèrbia, la nostra mediocritat i tantes altres coses que no ens ajuden vertaderament, però de les quals seguim depenent i que som incapaços de canviar encara que potser ens agradaria fer-ho, i ens hi conformem, per comoditat o per rutina, ens hi refugiem i ens frenen.
Són al cap i a la fi les pors que ens porten a acomodar-nos, a estancar-nos, a tancar-nos en nosaltres mateixos. En elles ens fortifiquem davant de les dificultats, davant del que considerem injustícies i ens hi consolem falsament enlloc d’aguantar ferms, no defallint, no fent un pas enrere.
Perquè de la pràctica de la humilitat en sabem la teoria però quan ens cal posar-la en pràctica, emprar les eines de l’obediència i la paciència, sorgeixen les dificultats i les contradiccions, defallim, ens conformem amb la nostra migradesa. Sols esperançats en Crist, aquell qui ens estima, aconseguirem estimbar la nostra vaca particular i adonar-nos que tan sols aleshores podrem sortir vencedors, quan ens confiem al Senyor.
Sant Benet ens proposa, per aconseguir-ho, unes armes, l’obediència i la paciència; un escenari, el clos del monestir i uns actors, la comunitat. Per això sant Benet entén com la penitència més gran que es pugui imposar a un monjo l’excomunió que el priva de la vida comuna. Però certament ens podem excloure nosaltres mateixos, sovint per comoditat, per un tema banal, i aleshores correm el risc d’anar perdent l’esperit de la nostra vocació, aquella crida de l’Esperit que un dia ens portà al monestir. Per recuperar-la no hi ha mitjans més eficaços i poderosos que l’obediència, la constància i la paciència; imposar-nos l’obligació de no faltar a cap acte comunitari, o no demanar permís o no posar cap excusa per mancar-hi, si no és en cas d’absoluta necessitat.
Deixem-nos endur per l’exemple dels ancians de casa nostra que s’han convertit en regles vivents, en pilars del monestir; deixem-nos arrossegar pel seu exemple, perquè viuen la seva vida monàstica amb plenitud i joia. Per això quan arriben els moments, que inevitablement arriben, en els quals la vida ens sembla dura, fixem-nos en ells, en el seu somriure i sovint la seva simple presència ens pot donar la força necessària en el moment clau en que la nostra minva. També podem ensopegar, Déu no ho vulgui, amb exemples menys edificants, si n’hi hagués, és cert; però no serien mals exemples perquè al cap i a la fi també els podríem aprofitar mostrant-nos per oposició la necessitat de romandre sempre fidels, observants, amatents, i no caure en l’honesta mediocritat que potser practiquessin.
A la tercera part de l’escala de la humilitat, quan hem pujat quatre graons i ens en resten vuit més per endavant, pensem-hi uns minuts en tot plegat, dediquem una estona a pensar si tenim vaques en la vostra vida, en quines són i com podem estimbar-les, llançar-les escales avall, i així poder seguir pujant més lleugers. No fos que el feix de les nostres mancances se’ns faci insuportable, que el pes de la pròpia humanitat que porten sobre les nostres espatlles ens aclapari, més que cap altre que ens pugui pujar a sobre, que puguem o ens puguin carregar.
Pensem en com s’ho han fet els nostres ancians, esclafant de seguida contra el Crist els mals pensaments que els venien al cor (RB 4,50); perquè el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor. I aleshores amb temor del Senyor, que no ens envaneixi pas la nostra observança, considerant que tot allò de bo que hi ha en nosaltres mateixos, no és sinó obra del Senyor, i que a nosaltres ens pertoca glorificar-lo amb la nostra vida (cf. RB Pròleg 29). Ens ho diu també Climent de Roma en la seva Carta als cristians de Corint, que per la humilitat s’arriba a la pau, quan escriu als qui ja hi han arribat i els diu: «Tots vosaltres éreu humils, completament guarits de la vanaglòria, més amics d’obeir que de manar, més sol·lícits a donar que a rebre. Contents de la gràcia que Crist ens concedeix per al nostre viatge terrenal i atents de tot cor al seu ensenyament, havíeu acceptat amb diligència i amor les seves paraules, tenint sempre presents els seus sofriments. De tal manera que us fou atorgada a tots vosaltres una pau profunda i lluminosa, amb un desig insaciable de fer el bé».
Subscriure's a:
Missatges (Atom)