De la Regla de sant Benet
Capítol 22
1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet no deixa res a l’atzar; sap que els monjos han de descansar, que dormir és essencial per a tota persona perquè ens cansem i som febles físicament. El descans, com tot en la nostra vida, ha de ser auster, equilibrat, suficient i còmode. Un llit per a cadascú a l’època medieval era un luxe sols a l’abast de les classes més altes, la major part de la gent dormia en un terra de palla i prop de l’escalf del bestiar. Sant Benet ens mostra en aquest capítol que necessitem un mínim espai per a la nostra intimitat, avui seria la cel•la, un espai on els altres, excepte en cas de força major, no hi han d’entrar, però que alhora nosaltres hem de tenir endreçat i abillat amb una certa simplicitat, o almenys intentar-ho. Un espai per a pregar, estudiar i dormir en solitud, perquè la nostra vida monàstica es composa de moments de solitud i d’altres de vida comunitària, en un cert equilibri, ja que tant l’excés per un cantó com per l’altre pot ser dolent.
Fins i tot en el dormir el monjo ha d’estar en una actitud de servei, d’aquí que sant Benet li mani estar vestit i cenyit, sempre a punt amb un estil de vida suficient però auster, per no caure en la temptació de coses innecessàries. Viure sols per a Crist, sempre a punt per fer la seva voluntat, fins i tot en allò més petit com ara prestar un servei inesperat quan ens hem fet altres plans o deixar el que estem fent just tocar la campana que ens convoca a la pregària. Estar sempre a punt, en estat d’alerta i així estar lliures per servir Crist des de primera hora, sense trigar, competint per ser el primer d’arribar a l’ofici, certament amb gravetat i modèstia i ajudant-nos els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.
Excusar-nos, que temptador que és quan sentim la campana o els altres llevar-se i donar-nos mitja volta al llit i restar-hi un parell d’hores més; total, segur que algú a Matines hi haurà i jo no hi faig pas especial falta. La vida exigeix que ens anem adonant de mica en mica dels detalls. Fixem-nos que és en relació a l’ofici diví que sant Benet parla de com dormir; ens fa responsables a cadascun de nosaltres de l’ofici diví, perquè depèn de nosaltres, de la nostra promptitud, anticipació, atenció o oblit.
La primera pregària, diu l’abadessa Montserrat Viñas, és la punta de llança que el monjo dirigeix vers el dia que comença; la pregària que, desafiant les tenebres de la nit amb un ritme ferm i tranquil, apunta i s’encamina vers el matí; l’escletxa en la fosca perquè entri el nou dia. Del son de la nit passem a obrir els llavis per lloar Déu i conversar amb Ell; partint d’una consciència endormiscada acabem per viure en plenitud la relació amb Déu. Hem de viure com una joia començar un nou dia en comunió amb Crist ressuscitat, el vertader vencedor de les tenebres. Pensem que també molta gent, quan nosaltres anem a Matines, ha de deixar casa seva de nit per començar una esgotadora jornada de treball, amb un llarg desplaçament en transport públic; o gent que treballa tota la nit als hospitals, fàbriques o tants altres oficis. Quan anem a l’església a primera hora no som els únics que anem pel món però sí que ho podem fer en comunió amb tanta altra gent que en aquella hora treballa, pateix o simplement no pot dormir de tants maldecaps com la vida els dóna. Una hora per pregar i per estar en comunió amb el món, per lloar Déu i per pregar pels altres. Quan en acabar invoquem als germans absents, fem-ho extensiu a tanta gent que en aquella hora pateix la duresa de la vida que la nostra societat els fa viure sense haver-la triat.
Sant Benet sap prou bé que la temptació d’adormir-nos és ben present, que la d’excusar-nos també. Com sempre, revela una llarga experiència i un gran coneixement de la naturalesa humana i destaca de nou la importància absoluta de l’ofici diví, confirmada en diverses ocasions en la Regla, que vol deixar clara i fora de tot dubte.
Que el coltell de la mandra no ens talli la voluntat d’aixecar-nos a l’hora i de posar-nos al servei de Déu amb promptitud.
diumenge, 30 d’abril del 2017
diumenge, 23 d’abril del 2017
EN QUIN TEMPS S’HA DE DIR L’AL·LELUIA
De la Regla de sant Benet
Capítol 15
1 De la santa Pasqua fins a la Pentecosta, sense interrupció, s’ha de dir l’al·leluia, tant als salms com als responsoris; 2 però des de la Pentecosta fins al començament de la quaresma, es dirà cada nit només amb els sis darrers salms de l’ofici nocturn. 3 I, cada diumenge, fora de la quaresma, s’han de dir amb al·leluia els càntics, les laudes, prima, tèrcia, sexta i nona; les vespres, en canvi, reprenen l’antífona. 4 Els responsoris, que no es diguin mai amb l’al·leluia, sinó des de Pasqua fins a la Pentecosta.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En aquest breu capítol, sant Benet descriu en quin moment de l’any litúrgic cal dir l’Al·leluia; el text no parla sobre el significat de l’Al·leluia, però es pot deduir que es canta en certes èpoques de l’any litúrgic i en altres no. Per sant Benet podem dir que l’Al·leluia s’empra a l’Ofici durant el temps de Pasqua, així com els diumenges fora del temps pasqual, però mai durant la Quaresma. Perquè és bàsicament un cant d’alegria, lligat a la commemoració litúrgica de la resurrecció. Avui, fem servir el cant de l’Al·leluia molt intensament durant tot el temps de Pasqua, i de manera més sòbria els diumenges de la resta de l’any. També es pot fer servir cada dia, excepte durant la Quaresma, com a introducció a l’Evangeli, aquest ús ens ajuda a fer-nos-el escoltar amb atenció.
Val la pena recordar, que es tracta d’una paraula hebrea, que per tant ens connecta a la litúrgia del poble jueu de l’Antic Testament, i també, per descomptat, a la litúrgia jueva actual. Com també la paraula Amén, que és una paraula hebrea que les traduccions de la Bíblia grega i llatina mantenen en la seva mateixa forma hebrea; i el mateix s’ha mantingut en les llengües vernacles.
La paraula Al·leluia essencialment es troba en els salms, l’anomenat «petit Hallel» (113-118), per ser cantat en les grans festes, especialment la Pasqua, la Pentecosta i la dels Tabernacles, i Jesús probablement va cantar alguns d’aquests salms en el darrer sopar. La litúrgia cristiana va adoptar des dels primers segles aquest element de la litúrgia jueva. Sant Agustí en parla repetidament en els seus escrits, i diu que és «un cant d’alegria i lloança, per a tots els cristians». També ens diu que aquest càntic ens uneix a la litúrgia celestial. Una explicació sovint repetida pels escriptors cristians dels segles següents. La lectura d’aquest capítol, amb tota la seva sobrietat, és una ocasió per cridar-nos una mica més l’atenció sobre aquesta paraula. Molt més ara en el temps de Pasqua, i no hi ha dubte que ens ajuda a percebre i mantenir l’alegria d’aquest temps. El cant freqüent d’aquest crit d’alegria en tota la nostra litúrgia ens recorda que en la nostra vida cristiana i en la nostra vida monàstica vivim l’alegria del Crist ressuscitat. És una invitació a la lloança i literalment significa «lloeu el Senyor». Sant Benet té una especial preocupació perquè els monjos vivim sempre en aquesta actitud de lloança, ja que en la seva època hi havia molt diverses postures sobre l’ús de l’al·leluia, arribant alguns a defensar que només s’havia d’usar el dia de Pasqua.
La vida del monjo ha de ser una contínua lloança, segons la Regla. La lloança s’expressa i es viu. Hem de dir al·leluia amb goig i atenció; expressant en la nostra vida una plenitud joiosa. Cal viure-la, ja que potser amb la boca la podem dir; però la nostra forma de ser i d’afrontar la vida també ha de ser un reflex d’aquesta joia. L’experiència, la confiança, l’experiència del seu perdó, l’acolliment i la misericòrdia, és el que ens va transformant, una transformació a l’abast de tots.
Cal destacar també que l’al·leluia el mana cantar sant Benet diàriament en un moment precís. Es canta a la nit amb tot el simbolisme que té en la pròpia vida, en la foscor i ombres personals. És per això que es tracta d’un cant de fe i d’esperança. Un cant de confiança durant la nit en l’espera de l’esplendor del nou dia que està per venir. Cantant-lo just al final de vigílies, del segon nocturn, expressa que la nostra esperança no es veurà defraudada, que serem escoltats aviat, que la llum no trigarà a il·luminar la nostra nit. Cantar l’al·leluia confiats en la mateixa nit, símbol del sepulcre, com qui se sap confiat que la nova llum del dia ens portarà el record de la resurrecció.
Capítol 15
1 De la santa Pasqua fins a la Pentecosta, sense interrupció, s’ha de dir l’al·leluia, tant als salms com als responsoris; 2 però des de la Pentecosta fins al començament de la quaresma, es dirà cada nit només amb els sis darrers salms de l’ofici nocturn. 3 I, cada diumenge, fora de la quaresma, s’han de dir amb al·leluia els càntics, les laudes, prima, tèrcia, sexta i nona; les vespres, en canvi, reprenen l’antífona. 4 Els responsoris, que no es diguin mai amb l’al·leluia, sinó des de Pasqua fins a la Pentecosta.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En aquest breu capítol, sant Benet descriu en quin moment de l’any litúrgic cal dir l’Al·leluia; el text no parla sobre el significat de l’Al·leluia, però es pot deduir que es canta en certes èpoques de l’any litúrgic i en altres no. Per sant Benet podem dir que l’Al·leluia s’empra a l’Ofici durant el temps de Pasqua, així com els diumenges fora del temps pasqual, però mai durant la Quaresma. Perquè és bàsicament un cant d’alegria, lligat a la commemoració litúrgica de la resurrecció. Avui, fem servir el cant de l’Al·leluia molt intensament durant tot el temps de Pasqua, i de manera més sòbria els diumenges de la resta de l’any. També es pot fer servir cada dia, excepte durant la Quaresma, com a introducció a l’Evangeli, aquest ús ens ajuda a fer-nos-el escoltar amb atenció.
Val la pena recordar, que es tracta d’una paraula hebrea, que per tant ens connecta a la litúrgia del poble jueu de l’Antic Testament, i també, per descomptat, a la litúrgia jueva actual. Com també la paraula Amén, que és una paraula hebrea que les traduccions de la Bíblia grega i llatina mantenen en la seva mateixa forma hebrea; i el mateix s’ha mantingut en les llengües vernacles.
La paraula Al·leluia essencialment es troba en els salms, l’anomenat «petit Hallel» (113-118), per ser cantat en les grans festes, especialment la Pasqua, la Pentecosta i la dels Tabernacles, i Jesús probablement va cantar alguns d’aquests salms en el darrer sopar. La litúrgia cristiana va adoptar des dels primers segles aquest element de la litúrgia jueva. Sant Agustí en parla repetidament en els seus escrits, i diu que és «un cant d’alegria i lloança, per a tots els cristians». També ens diu que aquest càntic ens uneix a la litúrgia celestial. Una explicació sovint repetida pels escriptors cristians dels segles següents. La lectura d’aquest capítol, amb tota la seva sobrietat, és una ocasió per cridar-nos una mica més l’atenció sobre aquesta paraula. Molt més ara en el temps de Pasqua, i no hi ha dubte que ens ajuda a percebre i mantenir l’alegria d’aquest temps. El cant freqüent d’aquest crit d’alegria en tota la nostra litúrgia ens recorda que en la nostra vida cristiana i en la nostra vida monàstica vivim l’alegria del Crist ressuscitat. És una invitació a la lloança i literalment significa «lloeu el Senyor». Sant Benet té una especial preocupació perquè els monjos vivim sempre en aquesta actitud de lloança, ja que en la seva època hi havia molt diverses postures sobre l’ús de l’al·leluia, arribant alguns a defensar que només s’havia d’usar el dia de Pasqua.
La vida del monjo ha de ser una contínua lloança, segons la Regla. La lloança s’expressa i es viu. Hem de dir al·leluia amb goig i atenció; expressant en la nostra vida una plenitud joiosa. Cal viure-la, ja que potser amb la boca la podem dir; però la nostra forma de ser i d’afrontar la vida també ha de ser un reflex d’aquesta joia. L’experiència, la confiança, l’experiència del seu perdó, l’acolliment i la misericòrdia, és el que ens va transformant, una transformació a l’abast de tots.
Cal destacar també que l’al·leluia el mana cantar sant Benet diàriament en un moment precís. Es canta a la nit amb tot el simbolisme que té en la pròpia vida, en la foscor i ombres personals. És per això que es tracta d’un cant de fe i d’esperança. Un cant de confiança durant la nit en l’espera de l’esplendor del nou dia que està per venir. Cantant-lo just al final de vigílies, del segon nocturn, expressa que la nostra esperança no es veurà defraudada, que serem escoltats aviat, que la llum no trigarà a il·luminar la nostra nit. Cantar l’al·leluia confiats en la mateixa nit, símbol del sepulcre, com qui se sap confiat que la nova llum del dia ens portarà el record de la resurrecció.
dilluns, 17 d’abril del 2017
QUANTS SALMS S’HAN DE DIR A LA NIT
De la Regla de sant Benet
Capítol 9
1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: «Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al·leluia. 10 Després d’aquests, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les vigílies de la nit.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Cada dia la nostra jornada comença amb el nom del Senyor en els nostres llavis; així comencem les Matines. Fer-ho, poder fer-ho és un do, un regal de Déu que ens dóna un nou dia per lloar-lo, per cercar-lo. La Paraula, la salmòdia als nostres llavis ha de ser el reflex d’un estat interior que ens ajudi a pregar amb intensitat, posant-hi els cinc sentits. Ens diu sant Benet al capítol 19 «Creiem que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del Senyor en tot lloc esguarden els bons i els dolents”; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò que diu el profeta: “Serviu el Senyor amb temor”; 4 i encara: “Salmegeu amb gust”; 5 i: “En presència dels àngels us cantaré salms”. 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.»
Per aconseguir-ho també és important que tots hi aportem el millor de nosaltres mateixos, evitant distraccions, tensions o qualsevol altre estat d’ànim que ens destorbi d’allò que és realment important, pregar. Per pregar com cal, per viure la nostra vida de monjos com cal, no ajuda prendre’s la jornada monàstica a la carta, a no ser que hi hagi quelcom de molt important que ens ho impedeixi. Ens diu sant Benet al Capítol 43 que «A l’hora de l’ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’ofici diví.» Deixar-ho tot, anar-hi amb gravetat, ben disposats a estar pel que ens cal estar. Quantes vegades sucumbim a la temptació, anant al cor o al mateix cor, de mantenir converses més o menys petites, que ni ens aporten res ni són tan urgents com per posar-les per davant del necessari silenci que ens ha d’ajudar a pregar amb i pel Senyor.
Sentíem fa uns dies en la lectura de la col·lació dir a un cartoixà, a fray Juan Justo Lanspergio «Mai arribis tard al cor ni als altres actes conventuals (...) Quan preguis les hores tingues cura de no fer, revisar, tractar, mirar, fixar l’atenció en altra cosa que no sigui el que has de llegir (...) Tingues cura de no estalviar la teva veu al cor amb el pretext d’estar de mal humor, o per aparença de zel o perquè hagis estat corregit o quan no s’ha fet quelcom seguint el teu parer (...) actues [aleshores] contra la caritat no col·laborant amb la comunitat de la qual ets membre (...) guarda’t d’aquest tipus de venjança interrompent el que has de fer o fent-ho de manera descuidada. Tenint el costum de no sostreure res a Déu, mereixeràs ser il·luminat per Ell, conservaràs la pau i et lliuraràs d’altres temptacions.» Tanmateix això serveix també pel treball, pel refetor, per les recreacions. No sostreure’s a la vida comunitària, perquè un comença apartant-se d’alguna pregària, després d’algun àpat o el fa apart, després d’una altra cosa, corrent el risc d’acabar apartat de la comunitat i de Déu.
La pregària és un moment fort del nostre contacte directe amb Déu. Ens hi ajuda el costum de mantenir un gran silenci entre Completes i Laudes, en el cor, anant i venint de la pregària, al refetor; no és un costum capriciós, és cercar un silenci que ens ajudi a centrar-nos en el que és realment important.
Pregar, pregar l’ofici diví, dóna sentit a la nostra vida, l’omple, ens la fa centrar en Crist, ens dona forces per afrontar la jornada. Certament la vida monàstica no és fàcil, sant Benet no ho oculta pas, ans al contrari; per això buidar-la de part de la pregària és empobrir-la, fer-li perdre sentit, rigor, fortalesa. I quan ens afeblim interiorment el risc que aquesta debilitat espiritual afecti la resta de la comunitat és tant més alt com més ho sigui la nostra feblesa. Certament algú pot dir, jo ja ho faig en privat, però per això no ens cal viure en comunitat, podríem haver cercat altres camins.
L’essència, la dificultat i el vigor de la nostra vida és pregar en comunitat; cercar Déu tots junts, no entès com una mortificació, sinó com un ajut a la nostra feblesa; càrrega i virtut alhora. Per això sant Benet demana als monjos de participar-hi des del començament fins a la fi i preveu sancions contra els transgressors; no es tracta d’una simple mesura disciplinar, sinó d’una exigència que neix de la doctrina espiritual de la Regla. Tota la comunitat monàstica s’ha de reunir davant del Senyor, no per mitjà d’alguns membres que la representin, sinó en plenitud, ja s’encarrega la salut o l’edat de privar-nos-hi l’assistència; d’aquí el record a Matines o Completes dels germans absents, dels podríem dir “legítimament absents”.
La nostra jornada comença cada dia quan encara és fosc; com les dones que aquell primer dia de la setmana es dirigiren al sepulcre on havia estat dipositat el cos de Crist crucificat; i tingueren així l’oportunitat de trobar-lo gloriós i ressuscitat, perquè com es diu en castellà “a quién madruga Dios le ayuda”. Matines és doncs un moment per tenir el primer encontre amb Déu i per escoltar-lo, on cada dia la seva Paraula i el magisteri dels Pares de l’Església se’ns fan presents, com una mena de lligam amb la pregària que al llarg dels segles l’Església ha presentat a Déu. Demanem de cercar Déu de veritat, essent zelosos per l’ofici diví des de primera hora.
Capítol 9
1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: «Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al·leluia. 10 Després d’aquests, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les vigílies de la nit.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Cada dia la nostra jornada comença amb el nom del Senyor en els nostres llavis; així comencem les Matines. Fer-ho, poder fer-ho és un do, un regal de Déu que ens dóna un nou dia per lloar-lo, per cercar-lo. La Paraula, la salmòdia als nostres llavis ha de ser el reflex d’un estat interior que ens ajudi a pregar amb intensitat, posant-hi els cinc sentits. Ens diu sant Benet al capítol 19 «Creiem que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del Senyor en tot lloc esguarden els bons i els dolents”; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò que diu el profeta: “Serviu el Senyor amb temor”; 4 i encara: “Salmegeu amb gust”; 5 i: “En presència dels àngels us cantaré salms”. 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.»
Per aconseguir-ho també és important que tots hi aportem el millor de nosaltres mateixos, evitant distraccions, tensions o qualsevol altre estat d’ànim que ens destorbi d’allò que és realment important, pregar. Per pregar com cal, per viure la nostra vida de monjos com cal, no ajuda prendre’s la jornada monàstica a la carta, a no ser que hi hagi quelcom de molt important que ens ho impedeixi. Ens diu sant Benet al Capítol 43 que «A l’hora de l’ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’ofici diví.» Deixar-ho tot, anar-hi amb gravetat, ben disposats a estar pel que ens cal estar. Quantes vegades sucumbim a la temptació, anant al cor o al mateix cor, de mantenir converses més o menys petites, que ni ens aporten res ni són tan urgents com per posar-les per davant del necessari silenci que ens ha d’ajudar a pregar amb i pel Senyor.
Sentíem fa uns dies en la lectura de la col·lació dir a un cartoixà, a fray Juan Justo Lanspergio «Mai arribis tard al cor ni als altres actes conventuals (...) Quan preguis les hores tingues cura de no fer, revisar, tractar, mirar, fixar l’atenció en altra cosa que no sigui el que has de llegir (...) Tingues cura de no estalviar la teva veu al cor amb el pretext d’estar de mal humor, o per aparença de zel o perquè hagis estat corregit o quan no s’ha fet quelcom seguint el teu parer (...) actues [aleshores] contra la caritat no col·laborant amb la comunitat de la qual ets membre (...) guarda’t d’aquest tipus de venjança interrompent el que has de fer o fent-ho de manera descuidada. Tenint el costum de no sostreure res a Déu, mereixeràs ser il·luminat per Ell, conservaràs la pau i et lliuraràs d’altres temptacions.» Tanmateix això serveix també pel treball, pel refetor, per les recreacions. No sostreure’s a la vida comunitària, perquè un comença apartant-se d’alguna pregària, després d’algun àpat o el fa apart, després d’una altra cosa, corrent el risc d’acabar apartat de la comunitat i de Déu.
La pregària és un moment fort del nostre contacte directe amb Déu. Ens hi ajuda el costum de mantenir un gran silenci entre Completes i Laudes, en el cor, anant i venint de la pregària, al refetor; no és un costum capriciós, és cercar un silenci que ens ajudi a centrar-nos en el que és realment important.
Pregar, pregar l’ofici diví, dóna sentit a la nostra vida, l’omple, ens la fa centrar en Crist, ens dona forces per afrontar la jornada. Certament la vida monàstica no és fàcil, sant Benet no ho oculta pas, ans al contrari; per això buidar-la de part de la pregària és empobrir-la, fer-li perdre sentit, rigor, fortalesa. I quan ens afeblim interiorment el risc que aquesta debilitat espiritual afecti la resta de la comunitat és tant més alt com més ho sigui la nostra feblesa. Certament algú pot dir, jo ja ho faig en privat, però per això no ens cal viure en comunitat, podríem haver cercat altres camins.
L’essència, la dificultat i el vigor de la nostra vida és pregar en comunitat; cercar Déu tots junts, no entès com una mortificació, sinó com un ajut a la nostra feblesa; càrrega i virtut alhora. Per això sant Benet demana als monjos de participar-hi des del començament fins a la fi i preveu sancions contra els transgressors; no es tracta d’una simple mesura disciplinar, sinó d’una exigència que neix de la doctrina espiritual de la Regla. Tota la comunitat monàstica s’ha de reunir davant del Senyor, no per mitjà d’alguns membres que la representin, sinó en plenitud, ja s’encarrega la salut o l’edat de privar-nos-hi l’assistència; d’aquí el record a Matines o Completes dels germans absents, dels podríem dir “legítimament absents”.
La nostra jornada comença cada dia quan encara és fosc; com les dones que aquell primer dia de la setmana es dirigiren al sepulcre on havia estat dipositat el cos de Crist crucificat; i tingueren així l’oportunitat de trobar-lo gloriós i ressuscitat, perquè com es diu en castellà “a quién madruga Dios le ayuda”. Matines és doncs un moment per tenir el primer encontre amb Déu i per escoltar-lo, on cada dia la seva Paraula i el magisteri dels Pares de l’Església se’ns fan presents, com una mena de lligam amb la pregària que al llarg dels segles l’Església ha presentat a Déu. Demanem de cercar Déu de veritat, essent zelosos per l’ofici diví des de primera hora.
diumenge, 2 d’abril del 2017
LA PRÀCTICA DEL SILENCI
De la Regla de sant Benet
Capítol 6
1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Per sant Benet, el silenci l’hem de practicar, l’hem de construir. El silenci absolut és un mite, sant Benet ho sap i per això el que ens demana és construir-lo poc a poc per acollir la Paraula de Déu i deixar-li espai. Un silenci doncs per escoltar, per escoltar Déu. Sant Benet ens demana que estimem el silenci, que el desitgem, que com a bons deixebles estiguem sempre promptes a escoltar.
Altres religions cerquen el silenci interior per a crear un buit, per deixar la ment en blanc. El nostre ha de ser un silenci actiu per deixar espai a la Paraula, per obrir-li la porta i deixar-la que entri en el nostre interior. El silenci evita el pecat, diu sant Benet, i la paraula que pot ferir. Hi ha un lligam entre paraula i silenci, silenci i pecat, silenci i escolta, silenci i obediència. Per sant Benet sols la paraula nascuda del silenci pot donar vida; aquella altra que neix de la nostra desesperació, del nostre rancor, del nostre impuls visceral ha de ser apartada de la nostra boca perquè la paraula que neix del desbordament de les nostres passions sols fereix i destrueix, però sovint ens n’adonem quan ja ha sortit com un dard de la nostra boca, com una sageta mal tirada. Déu mateix no parla en la rauxa, ho fa com va parlar a Elies quan «s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada», perquè allí hi havia el Senyor (1Re 19,11-13).
La paraula nascuda del silenci és una paraula nascuda de l’escolta, de l’obediència, en el sentit etimològic del terme. El que vertaderament ens costa és aturar-nos a escoltar, escoltar Déu, als germans, fins i tot el nostre jo més profund, perquè totes aquestes veus les ofeguem amb les nostres paraules vanes. Podem fer silenci exterior però moltes vegades ens costa molt més aconseguir fer silenci interior i esdevenim sords per a nosaltres mateixos i aleshores és impossible deixar espai perquè la Paraula de Déu ens arribi amb claredat.
Per sant Benet el silenci té un pes mentre que la paraula es caracteritza per la seva lleugeresa perquè desestabilitza el caràcter més temperat per arrossegar-lo al pecat. L’enemic del monjo no és la paraula, sinó la paraula ociosa, sense pes. La Paraula, amb majúscules, és la que dona vida. I per Déu el silenci és la primera llengua, escriu Thomas Keating, i com en l’aprenentatge de tota altra llengua necessita d’una gramàtica, d’un vocabulari i de molta pràctica. Tots tenim l’experiència de l’enorme brogit que es pot generar al nostre cap més d’una vegada quan fem silenci.
El títol llatí del capítol De taciturnitate, difícil de traduir, vol expressar l’actitud d’algú per a qui el silenci és un tresor; la traducció més comuna: «des de l’amor al silenci» seria una mica més fidel a la paraula llatina originaria. Sant Benet, com sempre molt realista, comença aquest capítol convidant els seus deixebles, és a dir nosaltres, a fer alguna cosa; a fer el que diu el profeta seguint el salm 38 «Vigilaré els meus passos per no pecar amb la llengua; guardaré closos els meus llavis». D’aquí sant Benet n’extreu dues conclusions, La primera conclusió és que per preservar l’amor al silenci, no tan sols al silenci, però també al silenci, cal abstenir-nos fins i tot de paraules que són bones; quan més, i aquesta és la segona conclusió, abstenir-nos sempre de les vanes o males paraules. Abstenir-se de bones paraules hauria de ser suficient, però a nosaltres, peresosos, almenys ens cal abstenir-nos de les males paraules, d’aquelles que fan mal.
D’acord amb el nostre caràcter, el nostre estat d’ànim, la nostra psicologia, podem ser més xerraires o més inclinats al silenci. Però qualsevol que sigui la nostra naturalesa, si ens examinem amb sinceritat davant Déu veurem que si ens esforcem per viure una vida de pregària contínua i viure-la conscientment i coherentment podem ser portats, en comunió amb Déu, a l’amor al silenci. Si el nostre cor no està ple de la Paraula de Déu i va escoltant-la constantment tindrem necessitat de sentir, que no és pas el mateix que escoltar, converses superficials, o generar-les parlant incessantment. Per a sant Benet, l’enemic del monjo no és la paraula, sinó el discurs buit, sense pes.
El silenci no és un càstig, és el resultat del desig d’una paraula diferent, d’una paraula que dóna vida. Sovint parlem a tot arreu i a tota hora. Potser no ens n’adonen o ens costa molt canviar. Tampoc dir-nos que callem serveix a vegades de massa i pot causar-nos enuig. Tots, jo el primer, podem fer un esforç perquè al claustre, als corredors, al refetor, a l’església o a la sala de cogulles hi hagi més silenci; donar-li una oportunitat, sobretot entre Completes i Laudes.
Un apotegma explica: «Hi havia un home que semblava estar en silenci, però en el seu cor condemnava els altres; un home així parla sense parar. Però n’hi havia una altre que parlava tot el dia, però, romania en silenci: és a dir, no deia res d’inútil» (Apotegma 27). Una discussió amb un germà que remuga, un gest o una paraula que creiem ens ha perjudicat o simplement ha ferit la nostra susceptibilitat; tots aquests tipus de pensaments, que coneixem prou bé, poden arribar a ocupar tant la nostra ment, per exemple al cor durant l’ofici, a la lectura de la Paraula o en tants altres moments de la vida diària; que arribi a ofegar la Paraula de Déu. Potser no serveixi de massa lluitar contra aquests brogits i fins i tot pot succeir que com més hi lluitem més grans es facin. Ens cal sempre confiar-nos a Déu perquè ens ajudi per trobar-lo a Ell en el murmuri d’un ventijol suau, en el llenguatge del silenci.
Capítol 6
1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Per sant Benet, el silenci l’hem de practicar, l’hem de construir. El silenci absolut és un mite, sant Benet ho sap i per això el que ens demana és construir-lo poc a poc per acollir la Paraula de Déu i deixar-li espai. Un silenci doncs per escoltar, per escoltar Déu. Sant Benet ens demana que estimem el silenci, que el desitgem, que com a bons deixebles estiguem sempre promptes a escoltar.
Altres religions cerquen el silenci interior per a crear un buit, per deixar la ment en blanc. El nostre ha de ser un silenci actiu per deixar espai a la Paraula, per obrir-li la porta i deixar-la que entri en el nostre interior. El silenci evita el pecat, diu sant Benet, i la paraula que pot ferir. Hi ha un lligam entre paraula i silenci, silenci i pecat, silenci i escolta, silenci i obediència. Per sant Benet sols la paraula nascuda del silenci pot donar vida; aquella altra que neix de la nostra desesperació, del nostre rancor, del nostre impuls visceral ha de ser apartada de la nostra boca perquè la paraula que neix del desbordament de les nostres passions sols fereix i destrueix, però sovint ens n’adonem quan ja ha sortit com un dard de la nostra boca, com una sageta mal tirada. Déu mateix no parla en la rauxa, ho fa com va parlar a Elies quan «s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada», perquè allí hi havia el Senyor (1Re 19,11-13).
La paraula nascuda del silenci és una paraula nascuda de l’escolta, de l’obediència, en el sentit etimològic del terme. El que vertaderament ens costa és aturar-nos a escoltar, escoltar Déu, als germans, fins i tot el nostre jo més profund, perquè totes aquestes veus les ofeguem amb les nostres paraules vanes. Podem fer silenci exterior però moltes vegades ens costa molt més aconseguir fer silenci interior i esdevenim sords per a nosaltres mateixos i aleshores és impossible deixar espai perquè la Paraula de Déu ens arribi amb claredat.
Per sant Benet el silenci té un pes mentre que la paraula es caracteritza per la seva lleugeresa perquè desestabilitza el caràcter més temperat per arrossegar-lo al pecat. L’enemic del monjo no és la paraula, sinó la paraula ociosa, sense pes. La Paraula, amb majúscules, és la que dona vida. I per Déu el silenci és la primera llengua, escriu Thomas Keating, i com en l’aprenentatge de tota altra llengua necessita d’una gramàtica, d’un vocabulari i de molta pràctica. Tots tenim l’experiència de l’enorme brogit que es pot generar al nostre cap més d’una vegada quan fem silenci.
El títol llatí del capítol De taciturnitate, difícil de traduir, vol expressar l’actitud d’algú per a qui el silenci és un tresor; la traducció més comuna: «des de l’amor al silenci» seria una mica més fidel a la paraula llatina originaria. Sant Benet, com sempre molt realista, comença aquest capítol convidant els seus deixebles, és a dir nosaltres, a fer alguna cosa; a fer el que diu el profeta seguint el salm 38 «Vigilaré els meus passos per no pecar amb la llengua; guardaré closos els meus llavis». D’aquí sant Benet n’extreu dues conclusions, La primera conclusió és que per preservar l’amor al silenci, no tan sols al silenci, però també al silenci, cal abstenir-nos fins i tot de paraules que són bones; quan més, i aquesta és la segona conclusió, abstenir-nos sempre de les vanes o males paraules. Abstenir-se de bones paraules hauria de ser suficient, però a nosaltres, peresosos, almenys ens cal abstenir-nos de les males paraules, d’aquelles que fan mal.
D’acord amb el nostre caràcter, el nostre estat d’ànim, la nostra psicologia, podem ser més xerraires o més inclinats al silenci. Però qualsevol que sigui la nostra naturalesa, si ens examinem amb sinceritat davant Déu veurem que si ens esforcem per viure una vida de pregària contínua i viure-la conscientment i coherentment podem ser portats, en comunió amb Déu, a l’amor al silenci. Si el nostre cor no està ple de la Paraula de Déu i va escoltant-la constantment tindrem necessitat de sentir, que no és pas el mateix que escoltar, converses superficials, o generar-les parlant incessantment. Per a sant Benet, l’enemic del monjo no és la paraula, sinó el discurs buit, sense pes.
El silenci no és un càstig, és el resultat del desig d’una paraula diferent, d’una paraula que dóna vida. Sovint parlem a tot arreu i a tota hora. Potser no ens n’adonen o ens costa molt canviar. Tampoc dir-nos que callem serveix a vegades de massa i pot causar-nos enuig. Tots, jo el primer, podem fer un esforç perquè al claustre, als corredors, al refetor, a l’església o a la sala de cogulles hi hagi més silenci; donar-li una oportunitat, sobretot entre Completes i Laudes.
Un apotegma explica: «Hi havia un home que semblava estar en silenci, però en el seu cor condemnava els altres; un home així parla sense parar. Però n’hi havia una altre que parlava tot el dia, però, romania en silenci: és a dir, no deia res d’inútil» (Apotegma 27). Una discussió amb un germà que remuga, un gest o una paraula que creiem ens ha perjudicat o simplement ha ferit la nostra susceptibilitat; tots aquests tipus de pensaments, que coneixem prou bé, poden arribar a ocupar tant la nostra ment, per exemple al cor durant l’ofici, a la lectura de la Paraula o en tants altres moments de la vida diària; que arribi a ofegar la Paraula de Déu. Potser no serveixi de massa lluitar contra aquests brogits i fins i tot pot succeir que com més hi lluitem més grans es facin. Ens cal sempre confiar-nos a Déu perquè ens ajudi per trobar-lo a Ell en el murmuri d’un ventijol suau, en el llenguatge del silenci.
diumenge, 26 de març del 2017
COM HA DE SER L’ABAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 2,1-10
1 L’abat que és digne de regir el monestir s’ha de recordar sempre de com l’anomenen i ha d’acomplir amb fets el nom de superior. 2 Hom creu, en efecte, que fa les vegades del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix nom, 3 segons el que diu l’Apòstol: «Heu rebut l’esperit de fills adoptius que ens fa clamar: Abbà, Pare». 4 Per tant, l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor, 5 sinó que els seus manaments i la seva doctrina difonguin en els cors dels deixebles el llevat de la justícia divina. 6 Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu. 7 I que sàpiga l’abat que s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. 8 Però també, si ha esmerçat tota la diligència de pastor pel ramat inquiet i desobedient, i ha posat tota la cura en llurs accions malsanes, 9 el pastor, absolt en el judici del Senyor, li podrà dir amb el profeta: «No he amagat la vostra justícia en el meu cor, he proclamat la vostra veritat i la vostra salvació; però ells m’han desdenyat i m’han menyspreat». 10 I aleshores, finalment, que la mort prevalgui com a càstig sobre les ovelles indòcils a la seva cura.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet sap ben bé que l’abat és un home com qualsevol altre, que té simpaties i antipaties, fílies i fòbies, moments bons i mals moments i el que li demana és que intenti no oblidar a quin servei ha estat cridat pel Senyor a través de la seva mateixa comunitat.
El model de la comunitat monàstica és la primera comunitat apostòlica, sant Benet demana a l’abat que faci les vegades del Crist, i per tant que no faci distinció de persones, aquest potser és el primer problema de l’abat i de qualsevol altre monjo, que l’arbre de la visió personal no ens acaba de deixar veure el bosc dels nostres germans. «Ahí es nada» que dirien a Castella; ja que fins i tot Crist tenia un nucli més íntim amb Pere, Jaume i Joan.
L’abat òbviament no és Crist i per això si qualsevol cristià, si tot monjo, necessita interioritzar i aprofundir el contacte amb la Paraula de Déu, l’abat molt més. «Pel fet de ser abat no deixes de ser monjo. El monjo el fa la professió, i l’abat la necessitat. I perquè la necessitat no faci ombra a la professió, que la teva condició d’abat s’afegeixi, sense suplantar-la, a la teva condició de monjo» com escrivia sant Bernat a l’arquebisbe Enric. Deia el nostre Abat General en la meva benedicció que «L’abat, com Pere, ha de permetre que Crist tingui cura de la seva misèria. Ai dels superiors que es creuen obligats a ser perfectes! Pere és cridat a estimar Jesús més que els altres (cf. Jo 21,15), no perquè en sigui capaç o digne, sinó perquè Crist li ha perdonat molt més que a tots els altres, perquè Crist ha rentat els seus peus bruts del fang de la presumpció i de l’orgull molt més que els de tots els altres. A qui molt se li ha perdonat se li demana d’estimar més (cf. Lc 7,47). Quan un superior vol obtenir una gràcia per a la seva comunitat, el mètode més segur és recordar-se d’oferir al Senyor la seva pròpia misèria. Els millors administradors del tresor de Déu són els captaires».
L’abat no és mai prou digne de regir el monestir, com qualsevol altre monjo tampoc no n’és de creure’s o designar-se mestre; tant la comunitat com ell mateix han de demanar constantment al Senyor llum i preocupar-se i ocupar-se en no manar, ni establir, ni fer res al marge del precepte del Senyor. En certa manera es podria dir que l’abat no fa el que vol o el que li vindria de gust fer sinó allò que creu que ha de fer tot i que sovint li sembli que no li comporti alegries sinó tristesa i hagi de fer, com diu el cardenal Lluís Martínez Sistach citant al cardenal Jubany, la funció d’un guàrdia urbà que procura evitar col·lisions i enfrontaments.
El fonament de l’equilibri rau, ens ho diu clarament sant Benet, tant en la doctrina de l’abat, que no pot ser altra que la que ens explicita la Regla interpretant al seu torn allò que el Senyor demana a una comunitat, com en l’obediència dels deixebles; de totes dues coses, recalca sant Benet. Una doctrina que no pot allunyar-se de cap manera del que ens diu sant Benet com ara l’obediència, la pràctica del silenci, la reverència en la pregària, la mesura en el menjar i la beguda, no fer tard a l’ofici diví i a la taula, no atrevir-se a pegar-ne un altre, ocupar-se en el treball; i observar-ho tot «per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts» (RB 7,69).
Transmetre una doctrina com aquesta exigeix un treball previ d’estudi i reflexió; un mateix ha d’elaborar les seves pròpies idees per després exposar-les. Certament que aquest és un treball seriós, que queda en l’àmbit privat, però per guiar un altre no n’hi ha prou amb donar aliment, cal que l’altre vulgui aprofitar el que si li dona. Per això a l’hora de corregir els seus germans, sant Benet torna a manar a l’abat que s’adapti al temperament divers de cadascun. Aquí rau la major dificultat de la tasca abacial, saber a qui tractar amb afalacs, a qui amb reprensions, a qui amb persuasions; i conforme a la manera de ser de cadascun i segons el seu grau d’intel·ligència, emmotllant-se a tots sense haver de lamentar cap pèrdua en el ramat confiat.
Una de les coses més interessants de la vida comunitària, però també de les més difícils, és l’adaptació als altres cercant alhora el bé comú, deixant de banda els propis interessos. Potser l’adaptació al treball, a l’Ofici Diví i a la lectio són coses a les quals un es pot anar adequant amb més o menys facilitat, tot i que sempre convé no descuidar-ho per no caure a l’accídia. Però les relacions fraternes ens posen a prova de forma especial perquè toquen el nostre ego, tendeixen a descobrir-nos el que som veritablement i a despullar-nos de nosaltres mateixos.
Podem intentar fugir refugiant-nos en les nostres pròpies ocupacions o en la solitud, però en una vida comunitària mai ens podem amagar del tot. Hi ha una tendència natural a mirar les coses des d’un mateix i fer de la nostra visió el model que els altres haurien de seguir. Sempre cal fer un camí personal de sortida del nostre jo i d’obertura a l’altre. Potser sols li queda a l’abat el consol de que si ha esmerçat tota la diligència de la que és capaç i ha fet conèixer la veritat, pugui superar l’examen en el terrible judici de Déu on se li imputarà tot el que el bon pastor trobi de menys en el profit de les ovelles. Certament no seria cap consol que la mort prevalgués sobre cap de les ovelles a la seva cura per més indòcils que haguessin estat. La comunitat és una tasca de tots, tots junts fem camí i cap pèrdua no satisfà ningú sinó que empobreix i entristeix a tots. Esforcem-nos a fer camí junts, uns al costat dels altres, suportant-nos les nostres febleses tant físiques com morals però també intentant fer cada dia un pas endavant en la construcció de la comunitat; posant els nostres dons i carismes al servei dels altres amb generositat. Pensant sempre més en que podem fer nosaltres per la comunitat que no pas la comunitat per nosaltres, citant una frase històrica. Tots hem rebut l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: Abbà, Pare. Esmercem-nos doncs tots plegats amb la major diligència a rebre en els nostres cors el llevat de la justícia divina.
Capítol 2,1-10
1 L’abat que és digne de regir el monestir s’ha de recordar sempre de com l’anomenen i ha d’acomplir amb fets el nom de superior. 2 Hom creu, en efecte, que fa les vegades del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix nom, 3 segons el que diu l’Apòstol: «Heu rebut l’esperit de fills adoptius que ens fa clamar: Abbà, Pare». 4 Per tant, l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor, 5 sinó que els seus manaments i la seva doctrina difonguin en els cors dels deixebles el llevat de la justícia divina. 6 Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu. 7 I que sàpiga l’abat que s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. 8 Però també, si ha esmerçat tota la diligència de pastor pel ramat inquiet i desobedient, i ha posat tota la cura en llurs accions malsanes, 9 el pastor, absolt en el judici del Senyor, li podrà dir amb el profeta: «No he amagat la vostra justícia en el meu cor, he proclamat la vostra veritat i la vostra salvació; però ells m’han desdenyat i m’han menyspreat». 10 I aleshores, finalment, que la mort prevalgui com a càstig sobre les ovelles indòcils a la seva cura.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet sap ben bé que l’abat és un home com qualsevol altre, que té simpaties i antipaties, fílies i fòbies, moments bons i mals moments i el que li demana és que intenti no oblidar a quin servei ha estat cridat pel Senyor a través de la seva mateixa comunitat.
El model de la comunitat monàstica és la primera comunitat apostòlica, sant Benet demana a l’abat que faci les vegades del Crist, i per tant que no faci distinció de persones, aquest potser és el primer problema de l’abat i de qualsevol altre monjo, que l’arbre de la visió personal no ens acaba de deixar veure el bosc dels nostres germans. «Ahí es nada» que dirien a Castella; ja que fins i tot Crist tenia un nucli més íntim amb Pere, Jaume i Joan.
L’abat òbviament no és Crist i per això si qualsevol cristià, si tot monjo, necessita interioritzar i aprofundir el contacte amb la Paraula de Déu, l’abat molt més. «Pel fet de ser abat no deixes de ser monjo. El monjo el fa la professió, i l’abat la necessitat. I perquè la necessitat no faci ombra a la professió, que la teva condició d’abat s’afegeixi, sense suplantar-la, a la teva condició de monjo» com escrivia sant Bernat a l’arquebisbe Enric. Deia el nostre Abat General en la meva benedicció que «L’abat, com Pere, ha de permetre que Crist tingui cura de la seva misèria. Ai dels superiors que es creuen obligats a ser perfectes! Pere és cridat a estimar Jesús més que els altres (cf. Jo 21,15), no perquè en sigui capaç o digne, sinó perquè Crist li ha perdonat molt més que a tots els altres, perquè Crist ha rentat els seus peus bruts del fang de la presumpció i de l’orgull molt més que els de tots els altres. A qui molt se li ha perdonat se li demana d’estimar més (cf. Lc 7,47). Quan un superior vol obtenir una gràcia per a la seva comunitat, el mètode més segur és recordar-se d’oferir al Senyor la seva pròpia misèria. Els millors administradors del tresor de Déu són els captaires».
L’abat no és mai prou digne de regir el monestir, com qualsevol altre monjo tampoc no n’és de creure’s o designar-se mestre; tant la comunitat com ell mateix han de demanar constantment al Senyor llum i preocupar-se i ocupar-se en no manar, ni establir, ni fer res al marge del precepte del Senyor. En certa manera es podria dir que l’abat no fa el que vol o el que li vindria de gust fer sinó allò que creu que ha de fer tot i que sovint li sembli que no li comporti alegries sinó tristesa i hagi de fer, com diu el cardenal Lluís Martínez Sistach citant al cardenal Jubany, la funció d’un guàrdia urbà que procura evitar col·lisions i enfrontaments.
El fonament de l’equilibri rau, ens ho diu clarament sant Benet, tant en la doctrina de l’abat, que no pot ser altra que la que ens explicita la Regla interpretant al seu torn allò que el Senyor demana a una comunitat, com en l’obediència dels deixebles; de totes dues coses, recalca sant Benet. Una doctrina que no pot allunyar-se de cap manera del que ens diu sant Benet com ara l’obediència, la pràctica del silenci, la reverència en la pregària, la mesura en el menjar i la beguda, no fer tard a l’ofici diví i a la taula, no atrevir-se a pegar-ne un altre, ocupar-se en el treball; i observar-ho tot «per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts» (RB 7,69).
Transmetre una doctrina com aquesta exigeix un treball previ d’estudi i reflexió; un mateix ha d’elaborar les seves pròpies idees per després exposar-les. Certament que aquest és un treball seriós, que queda en l’àmbit privat, però per guiar un altre no n’hi ha prou amb donar aliment, cal que l’altre vulgui aprofitar el que si li dona. Per això a l’hora de corregir els seus germans, sant Benet torna a manar a l’abat que s’adapti al temperament divers de cadascun. Aquí rau la major dificultat de la tasca abacial, saber a qui tractar amb afalacs, a qui amb reprensions, a qui amb persuasions; i conforme a la manera de ser de cadascun i segons el seu grau d’intel·ligència, emmotllant-se a tots sense haver de lamentar cap pèrdua en el ramat confiat.
Una de les coses més interessants de la vida comunitària, però també de les més difícils, és l’adaptació als altres cercant alhora el bé comú, deixant de banda els propis interessos. Potser l’adaptació al treball, a l’Ofici Diví i a la lectio són coses a les quals un es pot anar adequant amb més o menys facilitat, tot i que sempre convé no descuidar-ho per no caure a l’accídia. Però les relacions fraternes ens posen a prova de forma especial perquè toquen el nostre ego, tendeixen a descobrir-nos el que som veritablement i a despullar-nos de nosaltres mateixos.
Podem intentar fugir refugiant-nos en les nostres pròpies ocupacions o en la solitud, però en una vida comunitària mai ens podem amagar del tot. Hi ha una tendència natural a mirar les coses des d’un mateix i fer de la nostra visió el model que els altres haurien de seguir. Sempre cal fer un camí personal de sortida del nostre jo i d’obertura a l’altre. Potser sols li queda a l’abat el consol de que si ha esmerçat tota la diligència de la que és capaç i ha fet conèixer la veritat, pugui superar l’examen en el terrible judici de Déu on se li imputarà tot el que el bon pastor trobi de menys en el profit de les ovelles. Certament no seria cap consol que la mort prevalgués sobre cap de les ovelles a la seva cura per més indòcils que haguessin estat. La comunitat és una tasca de tots, tots junts fem camí i cap pèrdua no satisfà ningú sinó que empobreix i entristeix a tots. Esforcem-nos a fer camí junts, uns al costat dels altres, suportant-nos les nostres febleses tant físiques com morals però també intentant fer cada dia un pas endavant en la construcció de la comunitat; posant els nostres dons i carismes al servei dels altres amb generositat. Pensant sempre més en que podem fer nosaltres per la comunitat que no pas la comunitat per nosaltres, citant una frase històrica. Tots hem rebut l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: Abbà, Pare. Esmercem-nos doncs tots plegats amb la major diligència a rebre en els nostres cors el llevat de la justícia divina.
diumenge, 19 de març del 2017
EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS
De la Regla de sant Benet
Capítol 72
1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 19 març 2017
Aquest capítol esdevé una síntesi doctrinal de tota la Regla de sant Benet i també hauria de ser el fil conductor de tota la nostra vida com a monjos, és a dir, conformar-nos a la voluntat del Senyor, tal era el propòsit del postulant definit en el pròleg, per arribar a la caritat perfecta. La caritat en el seu dia a dia es mesura en la nostra relació amb Déu i amb els altres. No exigir res a canvi de la nostra caritat ni a Déu ni als altres; preferir l’oblit d’un mateix i de les nostres pròpies necessitats o capricis davant dels interessos dels altres; arribant així a la plenitud de la caritat amb un amor humil i sincer vers els germans per damunt del nostre esperit a voltes mesquí, roí i contestatari. Fits els ulls en aquest objectiu assumirem els sofriments propis de la nostra condició humana i assaborirem la pau i el goig en profunditat en el nostre cor i no preferirem res absolutament al Crist.
Ens cal ser zelosos, amb aquest zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. Zelosos per l’assistència i la puntualitat a l’ofici diví amb aquell zel que sant Benet demana al monjo a qui s’encarregui de fer el senyal perquè tot es faci a les hores corresponents (RB 47). Zelosos per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions, com es demana al qui vol entrar a la comunitat (RB 58). Zelosos pel zel de Déu i amb intenció pura per no caure en desordres (RB 64). Zelosos amb aquell bon zel que féu que Jesús arremetés al temple contra els qui havien fet de la casa del Pare un lloc de mercadeig. Però també hi ha un zel dolent que ens consumeix i no ens deixa viure, que ens allunya de Déu i dels germans i que com diu sant Benet ens duu a l’infern; al nostre propi infern on som nosaltres mateixos els qui carreguem i atiem el foc que lentament va consumint la nostra vocació amb les feixes del nostre egoisme, de la nostra insolidaritat, de la nostra covardia a afrontar el nostre compromís amb Déu i la comunitat amb sinceritat i honradesa. Un infern particular que ens podem entestar a fer-ne infern per a tots els altres, fins arribar al punt en què qualsevol cosa que ens diguin i que creiem que contravé la nostra pròpia voluntat és causa de greuge creient-nos víctimes d’una persecució que no és res més que el nostre empobriment espiritual.
És el zel de Jaume i Joan que, en ser rebutjats en un poble de samaritans, demanen al Senyor que faci baixar foc del cel i consumeixi els qui no els han volgut acollir; però recordem la reacció de Jesús que es va girar i els renyà i se n’anaren en un altre poble (Lc 9,54). L’arrel del zel dolent també pot tenir un origen legítim, en haver estat víctimes d’alguna injustícia o del desamor dels germans de comunitat; sinó sublimem la situació concreta que ens dona amargor correm el risc aleshores d’anar-nos apartant del dia a dia de la comunitat i tancar-nos en nosaltres mateixos. On arrelen el bon zel i el zel dolent? Escriu l’abat Sighard Kleiner que «el monjo és com un arbre plantat a la vora de l’aigua les fulles del qual mai no moren i donen fruit al seu temps». Anem també amb compte de no tallar el pas de l’aigua i ser causa que les arrels dels qui ens envolten s’assequin. Com l’arbre els monjos hem de créixer absorbint la gràcia de l’Esperit per donar fruits de caritat, de goig i de pau; fruits en una paraula de totes les virtuts. Som com uns arbres plantats en un jardí clos, que és el monestir, on ens hem de deixar amarar de l’esperit de la Regla agafant de model els instruments de les bones obres (RB 4).
La simple i fidel observança ens permet als monjos d’arribar a un estat, on sense deixar de ser amos de les nostres accions, deixem lloc a l’Esperit; aquest és l’autèntic estat del bon zel. Certament la nostra fidelitat coneix eclipsis, la nostra vocació es refreda sovint i distraccions i banalitats ens tempten. Correm sempre el risc que la nostra vocació quedi eixarreïda. Ens deia avui sant Joan Crisòstom «que conservar és més admirable que crear, perquè conservar és lluitar contra la tendència de tornar al no res, i per això conservar és una cosa realment important i admirable». No ens hem de deixar arrossegar fora de l’engranatge de la Regla, si ens dediquem a seguir el camí que sant Benet ens proposa amb decisió i fidelitat, la nostra ànima se sentirà cridada a les profunditats de l’amor de l’Esperit que va del Fill al Pare i no deixarà de donar, al seu temps, els fruits de vida.
Deixem que l’aigua de l’Evangeli amari les arrels de la nostra vocació, no tanquem les portes dels nostres cors a la Paraula de Déu, ens hi ajudarà el mateix ritme pautat de la vida monàstica cercant de mantenir l’equilibri entre pregària i treball. L’objectiu no és tant intentar identificar-nos amb Crist, tractant sols d’imitar-lo, és a dir, actuar com pensem que ho faria si estigués en la nostra situació; l’objectiu és reconèixer-lo en els que ha escollit per identificar-s’hi; veure Crist en l’abat, en el sagristà, en el prior, en el porter, en el cuiner, en l’hostatger, en el bugader, en l’infermer i en el malalt; és a dir en cadascun dels nostres germans, especialment en aquells que més pateixen i també en els hostes i els qui s’apropen al monestir.
En aquest capítol sant Benet ens mostra que l’espiritualitat que ens transmet la Regla és sol·licitud vers els altres amb un amor a Déu superior al que puguem sentir per nosaltres mateixos. Estar a l’escolta de la Paraula en tots els moments i aspectes de la vida, però sobretot allí on ens costa més, que és en la relació amb els altres.
Sant Benet a les acaballes de la Regla ens planteja un viatge de retorn al seu pròleg, aprendre a escoltar Déu en la nostra simple, incerta i a voltes incomprensible vida de cada dia. El zel amarg ens encega i ens fa sords; el bon zel ens compromet amb Crist i amb els germans i ens ajuda a lliurar-nos dia a dia, minut a minut a cercar a Déu. La Regla no ens promet que observant-la aconseguim la felicitat, el que ens diu sant Benet és que la seva observança ens fa restar oberts a la voluntat de Déu; l’equilibri de la Regla fa possible un camí tranquil vers Déu on la pregària, arrelada en la Paraula, és llum pels nostres passos, la que ens il·lumina el camí. De l’aparent monotonia i quotidianitat en podem fer un mitjà que ens porti a descobrir la plenitud de la vida. És a les nostres mans que aquest camí senzill viscut amb coherència i profunditat ens canviï poc a poc la vida. La Quaresma que és un temps de conversió, de camí; ens ofereix cada any un temps, uns dies més privilegiats per fer camí, per dedicar-nos més intensament a cercar Déu. Preparem-nos per la Pasqua amb intensitat, com si fos la primera que vivim o la darrera que viurem, expectants i esperançats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)