LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48

44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li venen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La llavor de la humilitat està plantada en el nostre interior, forma part de la imatge de Déu que hi ha impresa dins nostre des de la mateixa concepció com a éssers humans, com a creatures de Déu, una imatge que recuperem pel baptisme. Però si aquesta imatge de Déu està enterbolida pel pecat, també la humilitat va creixent a vegades de manera esbiaixada i cal de tant en tant podar-la perquè creixi recte i ens sigui de profit. Sant Benet sap que aquesta poda no la podem fer pas nosaltres mateixos, que ens cal ajuda espiritual externa. L’Església Catòlica des d’antic ha establert una manera de mirar de recuperar un cop i un altre aquesta imatge de Déu que també un cop i un altre enterbolim, és el sagrament de la penitència. No és pas descobrir res, dir que aquest sagrament és probablement sinó el més devaluat, si que segurament el més discutit i poc freqüentat. Quantes vegades hem escoltat allò de que jo ja m’entenc amb Déu i no em cal la mediació de cap home tant o més pecador que jo mateix? Confonem sovint el missatger amb el missatge; qui celebra l’Eucaristia, qui confessa, qui bateja no és aquella o l’altra persona, pecadora, imperfecta i feble com qualsevol altra creatura, sinó un ministre consagrat i facultat per l’Església per a aquesta tasca.

La escassa idoneïtat del ministre d’un sagrament sovint ens serveix d’excusa per rebutjar la pràctica. I és que en el cas del sagrament de la penitència i per extensió per obrir-nos de cor a un altre, s’hi afegeix una dificultat que és el nostre temor, la nostra por a confrontar-nos a l’opinió d’altri. Ens és més fàcil acabar per creure’ns que Déu avala la nostra voluntat en la seva totalitat o el que és el mateix creure’ns que fent la nostra estem acomplint la voluntat de Déu. Sant Benet poua en l’Escriptura, com tantes altres vegades, per fer-nos veure com n’és d’absurd això i que implica a més un altre pecat, no pas lleu, i aquest és el de desconfiar de la misericòrdia de Déu. L’examen de consciència sembla avui per avui una pràctica si no obsoleta sí poc habitual, però és el pas previ i l’únic camí per aconseguir reconèixer les nostres faltes, els nostres pecats, fent propòsit d’esmena i poder obtenir així el perdó de Déu. A vegades escoltem com a retret que els creients ho tenim fàcil, perquè ens penedim, rebem el perdó i ja hi podem tornar amb la seguretat de que obtindrem de nou el perdó tantes vegades com caiguem. Això és cert en part, tant sols en part, perquè la voluntat de no tornar a caure en els mateixos paranys és part ineludible del sagrament. Deia un ancià al seu deixeble: «No facis res per ostentació dels homes, sinó considera’t el més pecador de tots; purifica els teus pensaments per mitjà de la confessió i amb fruits dignes de conversió; no odiïs a cap home en tota la teva vida, per a no ser odiat pel Senyor el teu Déu.» (Llibre dels ancians, 50).

Sant Benet ens diu avui que tots els pensaments dolents que ens venen al cor i les faltes comeses secretament les hem de confessar. Podem recordar les paraules del mateix Crist: «no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber.» (Mt 10,26). Això serveix per qualsevol tipus de pecat, els de pensament, els de paraula, els d’obra i els d’omissió. Quantes vegades puc tenir la temptació de no complir un servei amb la vana esperança de que ningú no se n’adonarà; i sí, sempre hi ha algú se n’adona perquè si jo tenia porteria i no hi he anat tal volta un altra germà esperava una visita i en no haver-hi ningú a la porteria ha hagut de ser avisat pels guies o pels qui estaven a la cuina i òbviament ha explicat que el qui tenia el servei l’ha omès. Si això passa, que passa i pot passar a vegades fins i tot per descuit, el propòsit d’esmena ha de sortir del cor i ràpidament. A vegades he recordat a algú per exemple que li tocava parar taula i no se n’havia adonat, no ho havia recordat, i immediatament hi ha anat agraint el recordatori. Aquesta és la bona actitud davant un mancament, no cal excedir-se en el reconeixement amb esclats de veu, que diria sant Benet, sinó rectificar. La dita habitual ens diu que “rectificar és de savis” sembla però com si poc a poc aquesta s’hagués transformat en un “equivocar-se és de savis”; i no és pas exactament així, equivocar-se és humà, forma part de la nostra naturalesa humana. Davant l’error, la falta, el mancament o el pecat el que toca és reconeix-lo i esmenar-se; no pas fer de l’error una norma de conducta. Però com escriu Francesc Torralba: «La humilitat és el reconeixement de la pròpia finitud, però també del valor que tenim. Consisteix en adonar-se que no som déus, però tampoc bèsties; que estem fets de necessitats i de mancances. Som instint, però podem transcendir-lo, disposem d’un univers de possibilitats per desenvolupar.» (Carta 26 d’octubre de 2019 a Teresa Forcades).

Va dir un ancià: «Tres són les forces de Satanàs que empenyen a tot pecat: la primera és l’oblit; la segona, la negligència; la tercera, la concupiscència. I l’home cau per causa de la concupiscència. Per consegüent, si l’esperit vigila contra l’oblit, no cau en la negligència; i si no és negligent no cau en la concupiscència; i si no té concupiscència, mai cau per la gràcia de Crist.» (Llibre dels ancians, 104). A no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra, a no tornar a pecar ens hi pot ajudar no tant sols analitzar el que hem fet malament sinó també tractar de cercar les causes de perquè hem obrat així. Poder ser banals com ara l’oblit, no tant lleus com la negligència i més greus com la concupiscència. Tot mirant de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu, Déu no ho vulgui, mirem de posar-hi de part nostra. Escriu Teresa Forcades a Francesc Torralba: «Benet considera la humilitat el valor central de la Regla. (…) Per a mi ser humil és confiar en la presència de Déu en mi no només en la intimitat i la quietud dels moments d’oració, sinó sempre, particularment en els moments de contradicció, quan les coses no van com esperava.» (Carta 10 de novembre de 2019 a Francesc Torralba)

LES MENES DE MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 1

1 És cosa sabuda que hi ha quatre menes de monjos. 2 La primera és la dels cenobites, o sigui la dels monestirs, que militen sota una regla i un abat. 3 Després, la segona mena és la dels anacoretes, és a dir, els ermitans; d’aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una llarga prova al monestir, 4 han après a lluitar contra el dimoni, un cop formats amb l’ajut de molts, 5 i, ben entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert, ja segurs sense l’ajuda d’altri, només amb la seva mà i el seu braç, es basten amb l’auxili de Déu per lluitar contra els vicis de la carn i dels pensaments. 6 La tercera i pèssima mena de monjos és la dels sarabaïtes, els quals, no pas provats per cap regla mestra de vida com l’or al gresol, sinó tous com si fossin plom, 7 guardant encara fidelitat al món amb les obres demostren que la seva tonsura és una mentida davant Déu. 8 De dos en dos o de tres en tres, o sols i tot, sense pastor, reclosos no pas a les cledes del Senyor, sinó a les seves pròpies, tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, 9 ja que tot allò que pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit. 10 La quarta mena de monjos és la que en diuen dels giròvags, els quals es passen tota la vida per diverses regions, albergant-se tres o quatre dies als diferents monestirs, 11 sempre rondant i mai quiets, servint els seus propis volers i els incentius de la gola, i en tot pitjors que els sarabaïtes. 12 Del miserable estil de vida de tots ells, més val no dir-ne res que parlar-ne. 13 Deixats, doncs, aquests de banda, posem-nos a ordenar amb l’ajut del Senyor el llinatge fortíssim dels cenobites.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Hi ha dues menes de monjos, dues maneres de viure la vida monàstica de manera correcta: els cenobites i els anacoretes. Per contra n’hi ha unes altres dues que són incorrectes i perilloses per a l’ànima: els sarabaïtes i els giròvags, amb una vida que sant Benet titlla de miserable i de la qual quasi no val la pena ni parlar. El cenobitisme es va anar imposant com la fórmula per excel·lència per a la vida monàstica i aquesta generalització es deu en gran part a la Regla amb la que sant Benet establí una norma rectíssima de vida per als monjos. Sant Benet no escriu un text, la Regla, com una mena de norma teòrica o abstracta, la seva Regla, que és la nostra, parteix i neix de l’experiència espiritual i vital. Hi ha aquí una primera contradicció ja que si sant Benet estableix que per viure la forma de vida monàstica de l’anacoreta cal passar primer per una llarga prova al monestir i ens parla dels perills de no fer-ho així, tots sabem que ell mateix ho feu a l’inrevés, visqué primer com a anacoreta i després en comunitat, precisament per això sabia molt bé de que parlava i dels perills que no són en cap cas teòrics sinó sempre ben reals. Segurament al llarg de la seva vida de recerca de Déu, partint de la seva pròpia experiència com a anacoreta, es degué topar amb sarabaïtes i amb giròvags que l’acabaren de convèncer de que aquells no eren bons camins per arribar a Déu, molt rectes potser però al cap i a la fi acabaven per portar quasi bé a l’infern.

I aquesta experiència vital de sant Benet va fins i tot més enllà de la vida monàstica i com digué el Papa Benet XVI: «l’obra de sant Benet, i especialment la seva Regla, van ser un autèntic llevat espiritual, que va canviar, amb el pas dels segles, molt més allà dels confins de la seva pàtria i de la seva època, el rostre d’Europa, suscitant després de la caiguda de la unitat política creada per l’Imperi Romà una nova unitat espiritual i cultural, la de la fe cristiana compartida pels pobles del continent. D’aquesta manera va néixer la realitat que anomenem Europa». (Audiència General, 9 d’abril de 2008). En el fons rau la qüestió de sotmetre’s a la voluntat de Déu o de tractar d’imposar de totes, totes la nostra pròpia voluntat. Per cercar Déu no hi ha capa altra camí que deixar-se portar per Ell, tot i que a vegades ens podem arribar a enganyar a nosaltres mateixos i ens arribem a creure que la voluntat de Déu coincideix exactament, fil per randa amb la nostra. Però desenganyem-nos perquè habitualment no és pas així malgrat que fins i tot puguem verbalitzar-ho o raonar-ho amb grandiloqüència i una certa radicalitat de façana; la voluntat de Déu sovint és una i la nostra amb sort no és coincident i sense tanta sort és contrària. Per aquesta raó sant Benet creu oportú plantejar-nos que per cercar a Déu amb certes garanties cal seguir una Regla, obeir un abat i viure-ho tot plegat en una comunitat. No vol pas dir això que així ja hagin de desaparèixer les dificultats, sinó que tal volta les podrem afrontar en millors condicions.

Sempre podem tenir la temptació de viure l’experiència dels sarabaïtes, malgrat viure en comunitat podem tenir la temptació i qui sap si l’oportunitat de mirar de viure en el monestir guardant fidelitat encara al món, portant una tonsura o un hàbit més com una aparença que com una realitat i ajuntar-nos amb dos o tres amics per recloure’ns en les cledes del nostre orgull, la nostra voluntat i el nostre egoisme i no tenir altra llei que la satisfacció dels nostres propis desitjos; és a dir viure una vida monàstica tova com el plom on és sant allò que diem nosaltres sant i il·lícit allò que no ens plau. També podem caure en la temptació de seguir al monestir vivint la vida monàstica des de l’òptica dels giròvags, tombant amunt i avall ja sigui físicament o mentalment i coincidint en la raó de fons de la vida dels sarabaïtes, servir els nostres propis volers i aquí fins i tot sucumbint en la gola. Com diria sant Benet no costa gaire de veure com és d’absurd això (cf. RB 65,4). Recollint la idea del Papa Benet XVI; l’objectiu de la vida del monjo era i és buscar a Déu. En temps de sant Benet es trobaven en la confusió d’un temps en què res semblava quedar en peus, i davant d’aquesta crisi de valors i de societat, els monjos volien dedicar-se a allò essencial, a treballar amb tenacitat per trobar el que vertaderament val i roman sempre, trobar aquell qui és la mateixa Vida. Els monjos buscaven i busquen a Déu. Volien i volen passar del secundari a l’essencial, al que és només i veritablement important i fiable. El Papa Benet parlava d’una orientació «escatològica» de la vida monàstica, que no cal entendre en el sentit cronològic del terme, com si miressin a l’altra part del món o a la pròpia mort, sinó existencialment; és a dir darrere del provisional buscar allò que és definitiu. Cercar Déu per als monjos i per a tots els cristians, no es tracta d’una expedició per un desert sense camins, una recerca cap al buit absolut. Déu mateix posa senyals de pista, fins i tot aplana un camí, i del que es tracta és de trobar-lo i de seguir-lo aquest camí. Que no és altra que la seva Paraula que, des de les Escriptures, s’obre al cor dels homes. (Discurs al Collège des Bernardins, 12 de setembre de 2008).

Sols cercant Déu, en contacte amb la seva Paraula i en el clos de monestir podrem aprendre a lluitar contra el maligne que pren formes agradables als nostres ulls i als nostres sentits, que sap molt bé com seduir-nos fins a fer-nos pensar que allò que ens proposa és el que toca i cal fer i massa sovint no caiem en que és el que ens ve de gust de fer i per tant moltes vegades no coincideix amb allò que Déu vol i demana de nosaltres. Arribar a bastar-nos sols amb la nostra mà i el nostre braç no és cosa fàcil i encara menys saber-nos bons discernidors dels vicis que ens assalten, siguin de pensament, de paraula, d’obra o d’omissió. En paraules de nou del Papa Benet XVI: «La nostra llum, la nostra veritat, la nostra meta, la nostra satisfacció, la nostra vida no és una doctrina religiosa, sinó una Persona: Jesucrist. Molt més allà de la nostra capacitat de buscar i desitjar a Déu, ja abans hem estat buscats i desitjats, més encara, trobats i redimits per ell. (...) Una vida en el seguiment de Crist no es pot fundar en criteris unilaterals; amb lliuraments a mitges, la persona quedaria insatisfeta i, en conseqüència, potser també espiritualment estèril.» (Heiligenkreuz 9 de setembre de 2007). Sant Benet ens vol radicalment monjos perquè sap per experiència pròpia i aliena que sols així lliurats en cos i ànima a la recerca del Crist podrem arribar tots junts a la vida eterna o al menys tindrem l’oportunitat d’arribar-hi. Quan els monjos vivim l’Evangeli de manera radical, quan conreem en profunditat la unió amb Crist, arribem a allò que és essencial i té la primacia cercar al Crist i no anteposar res al seu amor. (Cf. Benet XVI 20 de novembre de 2008). Com escriu el Papa Benet en el seu testament espiritual: «Jesucrist és veritablement el camí, la veritat i la vida, i l’Església, amb totes les seves insuficiències, és veritablement el seu cos.»

LA INSTITUCIÓ DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 64

1 En la institució de l’abat s’ha de tenir sempre per norma que sigui constituït aquell que tota la comunitat s’hagi elegit de comú acord segons el temor de Déu, o bé només una part de la comunitat, ni que sigui petita, però amb més bon criteri. 2 L’elecció es farà tenint en compte el mèrit de vida i la saviesa de doctrina del qui hagi de ser instituït, encara que sigui l’últim per ordre de comunitat. 3 Però fins en el cas que tota la comunitat elegís amb un mateix criteri una persona que consentís als seus desordres —Déu ens en guard—, 4 i aquests desordres arriben d’alguna manera a coneixença del bisbe de la diòcesi a la qual pertany aquell lloc, o dels abats o dels cristians veïns, 5 que impedeixin que prevalgui la conspiració dels dolents i estableixin un administrador digne per a la casa de Déu, 6 sabent que n’han de rebre una bona recompensa si ho fan amb intenció pura i per zel de Déu, i que, al contrari, cometran un pecat si ho negligeixen. 7 El qui ha estat instituït abat ha de pensar sempre quina càrrega no ha acceptat i a qui haurà de donar compte de la seva administració. 8 Que sàpiga que més li pertoca servir que manar. 9 Cal, doncs, que sigui docte en la llei divina, perquè sàpiga i tingui d’on treure coses noves i velles; desinteressat, sobri, misericordiós, 10 i que sempre faci prevaler la misericòrdia sobre la justícia, de manera que també ho obtingui per a ell. 11 Ha d’avorrir els vicis i estimar els germans. 12 En la correcció ha d’obrar amb prudència i no fer «de res massa», no sigui que, volent fregar massa el rovell, es trenqui el vas. 13 Que no perdi mai de vista la seva feblesa, i que es recordi que no s’ha de trencar la canya esquerdada. 14 Amb això no volem dir que hagi de deixar créixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que convé a cadascú, tal com ja hem dit. 15 I que miri de ser més estimat que temut. 16 Que no sigui turbulent ni neguitós, no sigui exagerat ni obstinat, no sigui gelós ni massa suspicaç; si no, mai no tindrà pau. 17 Ha de ser previsor i considerat en els seus manaments, i, tant si allò que mana es refereix a Déu com si es refereix a aquest món , que ho miri i ho temperi 18 pensant en la discreció del sant Jacob, que deia: «Si faig cansar els meus ramats, caminant massa, se’m moriran tots en un dia». 19 Prenent, doncs, aquests i altres exemples de discreció, que és mare de les virtuts, temperi-ho tot de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere. 20 I sobretot, que mantingui en tots els seus punts aquesta Regla, 21 per tal que, després d’haver administrat bé, senti del Senyor allò que sentí el bon servent que al moment degut havia distribuït el blat als seus companys: 22 «En veritat us dic -afirma- que el va posar al cap de tots els seus béns».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escrivia l’Abat Maur Esteva en el seu testament: «Ara no em queda altra cosa que acollir-me a la misericòrdia de Déu, ja que no puc fer cap acte de reparació. No hi ha temps per a rectificar, ni puc tornar enrere perquè la vida camina en sentit únic. Solament em queda assumir els meus desencerts, reconèixer la trama de miserables accions que preferiria no recordar, de tant defectuoses, imperfectes, errònies, nècies, ridícules com són, és a dir, palla seca, cremada lentament al caliu de Crist foc, i prou!».

Assumir la imperfecció, els defectes de fàbrica, les pròpies misèries no és tasca fàcil. Sant Benet ens posa el llistó molt alt i quan llegim o escoltem el capítol segon o aquest seixanta-quatre sembla com si demanés que l’abat hagués de ser algú amb unes virtuts tan excel·lents que tots sabem que no es poden donar en ningú en tant alta qualitat. Ja tant sols escoltar que l’elecció d’un abat sigui seguint les raons del mèrit de vida i la saviesa de doctrina ens pot posar alerta sobre el criteri de valoració que puguem tenir d’una persona, perquè més que mèrits el que hem de parlar i sobretot demanar és la misericòrdia de Déu, de la qual no hem mai de desesperar.

La figura de l’abat o millor dit l’estructura d’una comunitat, esdevé avui quasi bé una excepció dins de l’Església, però en els primers anys del cristianisme i fins entrada l’edat mitjana també s’elegien els bisbes i els capítols catedralicis eren quasi bé assimilables a una comunitat monàstica; un sistema ben bé diferent del que podem viure en els nostres dies amb seus episcopals vacants durant llarg temps i un procés de nomenament que molts qualifiquen d’opac. Abans de sant Benet els sistemes eren també diversos, així Aquinata Böckmann ens parla de que un superior era elegit per l’anterior superior, encara en vida com si elegís un hereu en línia amb certes monarquies de l’antiguitat o de l’alta edat mitjana, o bé era escollit pels superiors de les cases o monestirs més propers i fins i tot pel propietari o el donador de les terres del monestir; sembla que aquestes fórmules es prestaven a una certa manipulació. El risc de la manipulació no ha desaparegut pas i a vegades i amb sorpresa un se n’adona que determinada conversa amb determinada persona aliena al monestir s’encamina en una direcció que no és la més apropiada sobretot perquè des de fora es desconeixen moltes circumstàncies que impedeixen un anàlisis lúcid i real.

El que ens deixa clar sant Benet tant en aquest capítol com en el conjunt de la Regla, és que s’han d’impedir de totes, totes els desordres. Al desordre no s’hi arriba de manera directe, o al menys la major part de les vegades no s’hi arriba directament, al desordre correm el risc d’arribar-hi poc a poc, pas a pas. Vivim sempre en un equilibri inestable que a més de la gràcia divina precisa del nostres esforç per obrir-nos a ella. És humana, ben humana, la temptació d’anar provant diguem-ne que la resistència de l’abat o del prior; exemples d’accions més o menys puerils tots els podem tenir al cap. Per exemple arribo tard a l’Ofici Diví o a la lectura de col·lació i qui sap si no em diuen res i així poc a poc el retard esdevé costum i el costum acaba per generar l’absència. No hem d’arribar puntuals, no hem d’assistir i participar de la manera més participativa que puguem en la pregària o en el treball per evitar la reprensió del superior, que dit sigui de pas veiem que per sant Benet no és que en tingui el dret sinó que té el deure de reprendre d’una manera o altra al incomplidor; sinó que anem a l’Ofici Diví, anem al treball, a la recreació, a l’assaig de cant o a qualsevol lloc que toqui, quan toqui, perquè mirem sempre de ser fidels a la nostra vocació.

Hem vingut a ser monjos, o millor dit a mirar de viure com a monjos, a aquesta vocació ens hi sentim cridats pel mateix Senyor; però ja ens ho diu sant Benet, som ànimes malaltisses i la temptació del vici, sigui major o menor, no ens abandona mai. En la nostra vocació hi hem de posar cada dia el zel per Déu en un primer pla, aquell bon zel del que ens parla la Regla al capítol setanta-dos que és el que ha de guiar tota la nostra vida, dia a dia, hora a hora, sense fer mai vacances del zel per Déu; vivint aquesta relació nostra amb el Senyor no pas com una càrrega, ans al contrari, l’hem de viure com un regal que el mateix Senyor ens ha fet. Deixar de donar importància a petits vicis molts cops acaba per generar grans vicis i això sobretot genera en nosaltres, quan hi caiem, Déu no ho vulgui, una inestabilitat espiritual que acaba per fer perillar no ja la nostra vocació, sinó també la nostra ànima.

La turbulència, el neguit, l’exageració, l’obstinació, la suspicàcia acaben per generar la pèrdua de la pau. Ens ho diu sant Benet com un risc, no pas teòric sinó ben real per a l’abat, però també ho és per a qualsevol responsable d’una degania, si emprem el llenguatge de sant Benet, i també ho és per a qualsevol monjo. Perquè al cap i a la fi l’abat, el prior, el majordom o qualsevol degà no deixen de ser monjos, millor dit tenen una determinada responsabilitat pel fet de ser monjos i és aquesta seva condició de monjos la que han de preservar per damunt de qualsevol altra cosa. Com podem ajudar-nos a mantenir un bon nivell de vida monàstica? Si és que ho podem expressar així. Ens hi ajuda mantenir el ritme de vida, la jornada tant sàviament dissenyada per sant Benet. Pregària, treball, contacte amb la Paraula i descans; són quatre eixos que marquen o quatre pilars que sostenen la nostra vida de monjos; és a dir vida en i per Déu viscuda en comunitat. Descurar-ne un pot ser ocasió ja de neguit o de turbulència, fer-ho amb més d’un és ja entrar en situació de risc. I un monjo, sigui l’abat o sigui qui sigui, en situació de risc espiritual esdevé un risc per a tota la comunitat. Caure pel pendent de la indolència, de la rutina o de la banalització és el camí segur cap a la crisi. Viure la vida monàstica amb discreció, ens ho diu sant Benet, és viure-la virtuosament i és camí cap a la vida eterna.

Com escrivia l’abat Maur en el seu testament: «Fer la lectura del propi comportament de tota la vida, de les actituds mantingudes, dels sentiments que les han alimentat, de les motivacions que m’han dut a obrar gairebé per una mena de determinisme sota l’impuls del defecte de fàbrica, es començar la recapitulació en Crist i trobar noves motivacions, nous sentiments, noves actituds, nou comportament, en fi, la transformació en Crist.» El Crist com a punt de partida i com a meta, no n’hi pot haver altra de millor i amb aquesta centralitat en Crist, que està en cada capítol i en cada frase de la Regla de sant Benet, hem d’analitzar la nostra vida de monjos i de creients; conscients de la distància que ens separa del model, sabedors de que no podrem arribar mai ase com Ell; però també intentant sempre d’emmirallar-nos-hi per molt difícil que ho veiem d’acostar-nos-hi. Ens hi pot ben bé ajudar mantenir en tots els seus punts aquesta Regla, a tots els monjos i per suposat a l’abat que al cap a la fi és un monjo més; perquè com diu sant Bernat al monjo el fa la vocació, a l’abat el servei.

ELS ARTESANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 57

1 Si hi ha artesans al monestir, que amb tota humilitat exerceixin els seus oficis, si l’abat ho permet. 2 Però, si mai un d’ells s’envania per la seva traça en l’ofici, perquè li sembla que porta algun guany al monestir, 3 que aquest tal sigui tret de l’ofici, i que no s’hi torni a posar, si no és que l’abat li ho assenyala de nou, un cop s’hagi humiliat. 4 Si s’ha de vendre alguns dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar mirin de no atrevir-se a fer cap frau. 5 Que es recordin sempre d’Ananies i Safira, no fos cas que la mort que aquests van sofrir en el cos, 6 la pateixin en l’ànima ells i tots els qui facin algun frau amb els béns del monestir. 7 I que en els preus no s’infiltri el mal de l’avarícia, 8 sinó que sempre s’ha de donar a un preu una mica més baix que no ho poden donar els seglars, 9 «perquè en totes les coses Déu sigui glorificat».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La comunitat és com un sol cos amb molts membres, a imatge del Crist que és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, siguem molts o pocs, formem un sol cos. Tots nosaltres hem estat cridats per l’Esperit a la vocació monàstica per a formar un sol cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit. Ara bé com el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts; també una comunitat consta de membres diversos. Si el cuiner deia: «Com que no sóc porter, no sóc de la comunitat», no per això deixaria de ser-ho. I si l’hostatger deia: «Com que no sóc infermer, no sóc de la comunitat», no per això deixaria de ser-ho. Si tota la comunitat fos bugader, com podria obrir la porta? Si tot la comunitat fos majordom, com podria atendre als hostes? Però Déu ha distribuït en la comunitat cada un dels membres de la manera que li ha semblat. Si tota la comunitat es reduís a un sol membre, on seria la comunitat? Així, doncs, els membres són molts, però el cos, la comunitat, és una de sola. El cuiner no pot dir al infermer: «No em fas cap falta», ni tampoc l’hostatger al porter: «No em fas cap falta.» Ben al contrari, els membres de la comunitat que semblen més febles són els més necessaris; els que ens semblen poc preuats, tenen més honor; i els que tenim per menys necessaris han de ser els membres més reconeguts. Déu ha disposat la comunitat de tal manera que ha donat més honor als membres que més en necessiten, perquè en la comunitat no hi hagi divisions, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell, i quan un membre és honorat, tots els altres s’alegren amb ell. Doncs bé, nosaltres formem ara i aquí el cos de Crist, i cadascú n’és un membre. En la comunitat al cap i a la fi és Déu qui ha posat, en primer lloc uns, en segon lloc uns altres, en tercer lloc, aquells. Som tots cantors? O tots infermers? O tots sagristans? Tots cuinem? Tenim tots l’encàrrec d’atendre als hostes? Tots atenem l’hort? O tots rentem roba? Però sí que entre tots hem de procurar fer-ho tot de la millor manera possible i el que hem d’anhelar tots junts és aquell do més gran del que ens parla l’Apòstol: l’amor. (Cf. 1Co 12,12-31).

Sant Benet sap que un dels riscos dels artesans i qui diu artesans pot dir qualsevol dels oficis o responsabilitats que puguem tenir dins de la comunitat, és l’orgull. Tant malament veu aquesta falta sant Benet que parla de que aquest tal sigui tret de l’ofici i que no s’hi torni a posar sinó s’ha humiliat i l’abat li ho assenyala de nou. I és que a vegades perdem el nord, el rumb o oblidem la raó per la qual exercim una responsabilitat. Si el cuiner cuinés sols el que li agrada a ell o el que li plau a qui pugui tenir per més proper, Déu no ho vulgui, no serviria pas a la comunitat; si l’hostatger tant sols acollís als seus amics, no serviria a la comunitat; si el cantor tant sols cantés el que li plau tingui a veure amb el temps litúrgic o no, no serviria a la comunitat; si el mestre de novicis es mirés a qui truca a la porta del monestir com si cerqués un amic i no mirant d’esbrinar si cerca o pot cercar a Déu de veritat, no serviria a la comunitat; si el cellerer no volgués comprar allò que lli demanen raonablement, no serviria a la comunitat; si l’infermer canviés a consciència les medicacions, no serviria a la comunitat; i no cal dir-ho ja del majordom, el prior o l’abat.

Certament un artesà pot sucumbir a l’orgull o fins i tot a la temptació del frau; és allò que subliminalment es traspua de la frase “t’ho faig” o “t’ho dono”. És com si un administrador que amb diners de la comunitat, és a dir de tots, emprés aquesta frase no tat sols amb freqüència sinó a més amb total convenciment. Una altra manera de caure en l’orgull pot ser aquell artesà que supostament necessiti d’una quantitat enorme de mitjans, a totes llums desproporcionats en nombre per a la seva tasca; es tracta aquí d’una mena de síndrome de Diògenes on acumular el que altres poden rebutjar queda substituir aquí per acaparar tot el que es pugui treure de la comunitat, actua en aquest cas també aquella màxima del “per si de cas”; fins i tot en alguna ocasió algun artesà monàstic pot tenir la temptació de vantar-se de que de tal abat n’ha tret el que ha volgut, li fos necessari o no; i això no deixa de ser caure en l’orgull i en l’avarícia perquè potser altres monjos també necessiten coses i, prudentment, se n’estan.

És l’arrogància de la que parla sant Bernat quan escriu: «L’arrogant creu tot el que de positiu es diu d’ell. Elogia tot el que fa i no el preocupa el que pretén. S’oblida de les motivacions del seu obrar. Es deixa arrossegar per l’opinió dels altres. Es fia més de si mateix que dels altres; només quan es tracta de la seva persona creu més als altres que a si mateix. Encara que la seva vida és pura xerrameca i ostentació, es considera com l’encarnació mateixa de la vida monàstica, i en l’íntim del seu cor es té pel més sant de tots. Quan lloen algun aspecte de la seva persona, no l’atribueix a la ignorància o benevolència del qual l’encomia, sinó arrogantment als seus propis mèrits.» (Els graus de la humilitat i de l’orgull, 43,1). Un artesà o algú amb una tasca determinada legítimament encarregada, també s’ha de formar i és aquest un aspecte important i que pot significar per a la comunitat esmerçar molts recursos materials i temporals. I a vegades la formació és una inversió malmenada, si el monjo, Déu no ho vulgui, no persevera, ja que queda per un cantó el monjo format i per l’altra el material ingent a l’espera de que algun altra sigui format en aquell ofici, cosa que no es fa d’un dia per l’altre, i ni monjo per un cantó, ni per material per l’altre per separat tenen massa sentit. La formació, sigui per a la tasca o responsabilitat que sigui, cal que sigui d’alguna manera reglada perquè la formació autodidacta és una formació no contrastada, tot i que pugui tenir un punt de bona voluntat, no acaba passant pel sedàs d’una avaluació, no tant sols pel sentit estricte del terme, que pot ser útil ja de per si, sinó sobretot perquè no confrontar uns coneixements adquirits per un mateix, tot sol, sempre és un risc de fer-nos-els a mida i qui sap si a conveniència. Com diu la Declaració de l’Orde el que hem de procurar és «fer bé la feina de cada dia, la qual actualment moltes vegades ens demana tant de sacrifici, que amb raó la podem comparar amb les austeritats de la vida monàstica antiga.» (Declaració, 66)

Llegint alguns capítols de la Regla, podríem arribar a la conclusió de que sant Benet és un malpensat, un desconfiat, un profeta de calamitats que arreu veu perills i la realitat no és pas que sant Benet es malfiï, sinó que coneix molt bé la naturalesa humana i sap de les nostres febleses tant físiques com morals. I per reblar el clau afegeix que no hem de permetre que s’infiltri el mal de l’avarícia i que hem de donar les coses a un preu més baix que no ho poden donar els seglars. Aquí ja per a algun artesà pot arribar l’astorament en haver confiat que ho bé podria cobrar amb escreix materialment o bé se’n podria valdre per a comprar en certa manera favors a altri, es a dir cobrant en espècies. No és que sant Benet vulgui ofegar qualsevol vocació a l’artesanat, i qui diu a l’artesanat pot dir a qualsevol responsabilitat dins de la comunitat, ell vol tant sols advertir-nos dels riscos. I un altre risc no pas menor és el de fugir d’estudi davant la responsabilitat que se’ns pugui demanar. El principi de subsidiarietat, un principi fonamental en la doctrina social de l’Església, significa en la pràctica ser responsables del que ens pertoca fer, del que ens han manat de fer, en tots els seus matisos i el que és més important fer-ho sempre conscients de formar part d’un cos, sense el qual per nosaltres mateixos no seriem res o ben poca cosa. No aprofitant-nos, no oblidant que som monjos i que com a tals no tenim sentit aïllats, sols, malgrat l’etimologia del mateix terme.

ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 50

1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’Ofici Diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La professió monàstica no està qualificada com un dels set sagraments, ni encara menys com un dels tres que imprimeixen caràcter. Ens diu el Catecisme de l’Església Catòlica que «El caràcter sacramental és un segell espiritual, conferit pels sagraments del Baptisme, de la Confirmació i de l’Orde. Constitueix promesa i garantia de la protecció divina. En virtut d’aquest segell, el cristià queda configurat al Crist, participa de diverses maneres en el seu sacerdoci i forma part de l’Església segons estats i funcions diversos. Queda, per tant, consagrat al culte Diví i al servei de l’Església. Com que el caràcter és indeleble, els sagraments que l’imprimeixen només poden rebre’s una vegada en la vida.» (CEC, 1121). Aquesta configuració amb Crist i amb l’Església, realitzada per l’Esperit, és indeleble segons ja el Concili de Trento i és molt important l’afirmació de que els sagraments que imprimeixen caràcter no poden ser repetits o reiterats. Alguna cosa canvia per sempre en qui els rep; per tant, la seva eficàcia és de particular relleu per al bé de l’Església.

Doctrinalment doncs no podem dir que la professió monàstica sigui un sagrament, ni tampoc que imprimeixi caràcter, en el sentit teològic del terme. Mentre que una dispensa de vots pot acabar amb el compromís adquirit davant del Senyor i posat sobre l’altar amb la cèdula el dia de la nostra professió; tot i poder apostatar o ser suspès del ministeri, els efectes del sagrament del baptisme o de l’orde persisteixen en qui els ha rebut. No és pas que sant Benet vagi en contra d’aquest principi, tot i que ell no el veiés definit doctrinalment en la seva totalitat; però si que en aquest capítol que avui hem escoltat i en el següent, ens ve a dir que ser monjo no és quelcom que depengui del lloc on som, sempre temporal, o del que estiguem fent puntualment; som monjos sempre i en tot lloc i això és quelcom que s’ha de manifestar en dos aspectes: la pregària i el comportament, evitant els excessos, com diria el mateix sant Benet. La pregària ens ha de marcar la jornada tant si som al monestir, és a dir si podem anar a l’oratori, com si som fora o no podem anar-hi. No sempre és fàcil això, si el motiu és el treball costa deixar el que tenim entre mans per pregar a una hora determinada i si estem de viatge s’hi afegeix la dificultat de trobar un cert grau d’intimitat amb el Senyor, ja que això no és sempre fàcil en segons quins llocs. El mateix sant Benet ho veu així quan ens diu que fem l’Ofici com puguem i aquí el fonamental és no negligir-lo, evitant de pensar que si estem fora del monestir tampoc no ens cal resar-lo en privat i sobretot mirar de que no ens passi per alt aquest compliment. La raó de fons és que l’Ofici Diví és per a nosaltres quelcom com el contacte amb la Paraula de Déu, és a dir quelcom absolutament necessari per a poder viure cada dia com a monjos; és el nostre aliment espiritual. Tot i que ser monjo no imprimeixi caràcter, en el sentit teològicament estricte del terme; sí que modifica el nostre caràcter; tenim no ja una obligació, sinó sobretot una necessitat de pregar.

La Constitució Apostòlica Laudicus Canticum de sant Pau VI ens diu: «Aquells, malgrat això, que han rebut de l’Església el mandat de celebrar la Litúrgia de les Hores han de seguir tots els dies escrupolosament el curs de la pregària fent-lo coincidir, en la mesura que sigui possible, amb el temps veritable de cadascuna de les hores.» (LC, 8). No som doncs uns fidels que quan ho necessiten, els ve de gust o poden preguen l’Ofici Diví, cosa que està molt bé per a ells. Per a nosaltres pregar és quelcom necessari, quelcom que hem de desitjar en qualsevol situació i en qualsevol lloc, fent el que puguem per fer-ho a les hores prescrites, fent el que puguem per fer-ho amb respecte, sentint-nos sempre davant de Déu i sobretot no negligint-ho.

El capítol següent va en la mateixa línia, però en aquest cas ens parla de la contenció en hàbits com ara el menjar, evitant de menjar a fora, encara que algú ens ho pregui molt. I sant Benet no sembla que ho consideri un tema menor, ans al contrari, ja que parla d’excomunió en cas de fer-ho sense el permís de l’abat. Són dues cares de la mateixa moneda: la part interior o espiritual i la part exterior o corporal, que han de complementar-se; perquè evidentment que asseguts a taula davant un àpat suculent la nostra ment no anirà massa en la línia de pensar que hem de pregar.

A tot plegat el context social no ens hi ajuda, millor dit ens ho dificulta; a vegades amb una diguem-ne que desencaminada bona voluntat d’algú que pot pensar estar fent-nos un favor convidant-nos a taula forastera o aconsellant-nos que per fallar en una o dues pregàries un dia no passa res perquè “ja preguem prou” i “un dia és un dia”. Això neix d’un cert paternalisme mal entès, si és que hi pot haver un paternalisme ben entès fora del que ve de Déu Pare. Amics, companys o coneguts, com hauria dit algun membre de la nostra comunitat, creuen saber el que hem de fer millor que nosaltres, quan de fet el que demostren, per molt que creguin el contrari, és desconèixer dos trets fonamentals de la vida del monjo: la pregària i la sobrietat. No crec que ningú s’escandalitzés si declinéssim una invitació tot dient-li que gràcies per l’oferiment o la companyia, però que ens cal un temps de certa solitud i de silenci per poder assolir aquest respecte davant de Déu del que ens parla sant Benet. O potser encara millor, ser nosaltres qui convidem, convidant-lo a pregar amb nosaltres; mostrant-li que la pregària no és pas quelcom exòtic o puntual, sinó que per a nosaltres és un hàbit que en aquest cas sí que fa al monjo.

Escriu Aquinata Böckmann que sant Benet és ben conscient de la dificultat de recitar les hores quan estem de viatge tant per l’hora com per la manera de fer-ho. Aquí hem d’afegir que en temps de sant Benet era impensable poder-se endur un petit llibre, un breviari, sota el braç, i evidentment encara menys una aplicació al mòbil, i calia recitar de memòria l’Ofici. Afegeix Aquinata Böckmann que aquest capítol és important per a nosaltres perquè avui és més freqüent que en època de sant Benet desplaçar-se; però que ens cal tenir present un altre aspecte: La comunió. És a dir, que quan la comunitat prega al cor, a l’oratori, ho fa també en comunió amb els germans absents: malalts o de viatge; com nosaltres recordem a Matines i a Completes i d’altres comunitats ho fan en cada hora de l’Ofici. Estem en comunió els uns amb els altres; els que resten al monestir i preguen com cal l’Ofici Diví recorden als absents i aquests, estiguin onsevulla que estiguin, pregant en privat o amb el germà amb qui comparteixin sortida, estan en comunió amb la resta de la comunitat que s’ha quedat al monestir.

Certament la professió monàstica no imprimeix caràcter, en el sentit doctrinal del terme, però per ser sincera, per viure-la en profunditat, ha de modificar el nostre caràcter i modelar-lo al del Crist, tot i la distància abismal que ens hi separa, Ell és sempre el model, l’ideal del monjo. Ell s’apartava de la multitud, cercava un lloc solitari i es posava a pregar. Això és el que ens demana sant Benet que imitem, satisfent així la tasca d’aquesta servitud.