De la Regla de sant Benet
Capítol 69
1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aquest capítol i el següent de la Regla s’atribueixen en exclusiva a sant Benet. Formen part d’una secció que comença amb el capítol sobre el lloc en la comunitat i acaba amb els dos bells capítols sobre l’obediència mútua i el bon zel.
Hem de veure-hi, per tant, una advertència contra dues possibles desviacions per defecte o per excés de la caritat i l’amistat, i no pas un rebuig. El monjo no deixa pas de ser un home com qualsevol altre, la vida comunitària ens porta a viure la nostra afectivitat d’una manera poc convencional i correm el risc de caure en certes desviacions.
Els tractats sobre els aspectes psicològics de la vida en comú ens alerten que hi ha maneres de viure les nostres relacions interpersonals que no són sanes. La necessitat d’afectivitat ens pot portar a cercar constantment o de forma més o menys habitual el reconeixement d’altri. Ens pot succeir que quan fem quelcom cerquem de manera més o menys conscient complicitats que afalaguin el nostre jo. Les relacions entre nosaltres han de ser sempre lliures, no basar-se en la prepotència d’una part i la submissió d’una altra, ha de ser una relació entre iguals però no orientada a satisfer el nostre egoisme sinó a enriquir-nos mútuament.
En un moment o altre tots correm el risc de caure en aquesta dependència, ja sigui per compartir tasques, ser semblants en un punt de vista de la vida comunitària, o fins i tot pot ser que l’únic que ens uneixi, Déu no ho vulgui, sigui un pessimisme apocalíptic que estem necessitats de predicar.
Escriu Alessandro Manenti que si necessitem constantment el somriure de la mare per tirar endavant no ens serà pas fàcil acceptar el missatge de la creu. Destaca tres punts en la vertadera amistat: En primer lloc la finalitat que ha de ser estimular la major comunió amb Déu; en segon lloc el mitjà que és la renúncia a la gratificació d’aquelles coses que entorpeixen el camí vers Déu; en tercer lloc el discerniment entre fi i mitjans, saber si els mitjans ens apropen o allunyen del nostre fi, cercar Déu en el clos del monestir.
Al llarg de la seva Regla sant Benet ens mostra que la comunitat s’ha de basar en vincles de comunió, en l’amor i l’afecte entre germans i entre ells i l’abat. Algú podria tenir més fidelitat als compromisos personals que no pas als que ha assumit lliurement i per tant això afectaria a la qualitat de vida de la comunitat. Pot succeir que un germà tingui un afecte excessiu o mal orientat vers un altre que el porti a defensar-lo per sobre de la comunitat. Si una amistat és madura i les persones adultes que en participen segueixen essent independents i saben mirar objectivament les situacions en les que l’altra persona és veu immersa, aleshores si l’altre necessita una correcció, estarem afligits pel que aquesta situació comporta, però ens alegrarem, al mateix temps, perquè se li dóna una oportunitat per al seu creixement humà i espiritual.
Quan una amistat no és realment adulta, condueix a una mena de fusió emocional més que a una relació entre dos individus autònoms. Aleshores hi ha més distància crítica i tot el que succeeix de dolorós a l’amic es percep com un atac personal. Llavors la persona, en sentir-se amenaçada pel que passa a l’altre pot portar-lo a defensar-lo en contra de la comunitat. Si aquests llaços emocionals no tenen la suficient maduresa i s’uneixen a un grup de germans, sorgeixen grups de pressió que poden acabar amb una comunitat, destruir la vida comunitària. Sant Benet sembla haver experimentat aquest tipus de situacions i per això ens adverteix contra aquesta desviació de l’amistat.
Es refereix també als lligams familiars perquè tots pertanyem a famílies. Primer hi ha el cercle familiar on vam néixer, compost de la nostra mare, el nostre pare, i, possiblement, els nostres germans i germanes. Després hi ha la família extensa, composta de tots els nostres parents propers. El grup social, ètnic o nacional al qual pertanyem que són també grans famílies. Una comunitat monàstica no és de fet una família ni la comunitat de les comunitats, que és un orde monàstic, és un tipus diferent de família; tot i que avui parlem de la gran família cistercenca, franciscana, carmelita o cartoixana, que comprèn diversos ordes legalment separats. Fins i tot, Pau VI va anomenar gran «família de nacions» la comunitat humana.
El missatge de l’Evangeli és que la intensitat de la comunió dins d’una comunitat està en estreta proporció a la seva capacitat d’obrir-se als altres. Cada vegada que un grup humà, ja sigui una parella, una família, una comunitat o una nació, es tanca sobre si mateixa de forma egoista, els conflictes interns es tornen ingovernables i poden conduir a la desintegració del grup. Per contra, cada vegada que un grup humà està obert a la comunió amb Crist i amb altres grups i el compromís amb ells és un projecte comú, fàcilment es poden administrar els seus conflictes interns. La comunitat monàstica no es basa en lligams familiars, ni d’amistat, ni de pertinença social o ètnica. Es fonamenta sobre la pertinença a Crist que supera tota frontera humana i tot egoisme personal.
Oblidar això pot provocar greus dificultats a una comunitat; esdevé quan rebutgem de reconèixer la nostra precarietat, la nostra indigència moral i humana, una de les formes de replegament pot ésser formar parelles o grups d’amics, un clan dins d’una comunitat. Cap de nosaltres no està exempt d’aquest risc, som humans i tenim afinitats més amb uns que amb d’altres. Hi ha qui, per exemple, es mira la llista de serveis o de vacances més amb el recel de amb qui li tocarà que amb una voluntat de servei o de convivència.
La unitat de la comunitat és fràgil i fer-la trontollar sempre és perillós, ho hem vist en aquesta casa al llarg dels anys i no cal concretar més, tot plegat potser perquè en algun moment certes persones han posat per sobre les amistats i afinitats personals a la mateixa comunitat, i succeeix que a la fi abandonen la vida monàstica regular per fer-se una comunitat a mida.
Aquest punt com tots està a les nostres mans, ens cal esforç i treball per tots junts construir i mantenir dia a dia la vida comunitària. «Suportant-nos amb gran paciència les febleses, tan físiques com morals, no cercant allò que ens sembli útil per a nosaltres sinó el que ho sigui per als altres, practicant desinteressadament la caritat fraterna, tement Déu amb amor, no anteposant res absolutament al Crist» (cf. RB 72,5-11).
diumenge, 18 de juny del 2017
diumenge, 11 de juny del 2017
ELS SACERDOTS DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 62
1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La qüestió de la presència i el paper dels sacerdots en una comunitat monàstica és tan antiga com el mateix monacat cristià. El monaquisme i el sacerdoci pertanyen a dos ordres diversos de la realitat eclesial, de manera que la vocació a la vida monàstica i la vocació al sacerdoci són dues vocacions diferents que poden però coexistir en una mateixa persona. L’experiència dels segles, així com la de cada sacerdot monjo, mostra que aquestes dues vocacions poden enriquir-se mútuament, però també alguns cops entrar en conflicte entre si.
La vida monàstica és una manera concreta de viure la vida cristiana, de viure el sacerdoci comú. Qualsevol cristià és lliure, seguint una crida, d’adoptar un determinat tipus de vida i entrar en una comunitat monàstica, que l’accepta, per militar sota una regla comuna aprovada per l’Església. Pel que fa al sacerdoci la seva vocació és a més un ministeri al qual hom hi és cridat per l’autoritat competent, és a dir pel bisbe. El monjo viu en una comunitat sota una regla i un abat; el sacerdot per la seva part és l’ajudant del bisbe, que està revestit de la plenitud del Sagrament de l’Orde (Cf. LG, 26), per això el prevere exerceix el seu ministeri sota l’autoritat d’aquest últim. Certament la consagració episcopal confereix la plenitud del Sagrament de l’Orde, que, en la comunitat eclesial, és posat al servei del sacerdoci comú dels fidels, del seu creixement espiritual i de la seva santedat. El sacerdoci ministerial, de fet, té l’objectiu i la missió de fer viure el seu sacerdoci comú o universal als fidels, que, en virtut del Baptisme, participen a la seva manera en l’únic sacerdoci de Crist, com afirma la constitució conciliar Lumen Gentium quan diu: «El sacerdoci comú dels fidels i el sacerdoci ministerial o jeràrquic, estan ordenats l’un a l’altre; tots dos, en efecte, participen cadascun a la seva manera, de l’únic sacerdoci de Crist. La seva diferència, malgrat això, és essencial i no només de grau» (LG 10).
Del sacerdoci baptismal en participa qualsevol cristià, òbviament també els monjos, i el monjo, que té per centre de llur vida Crist, que vingué a servir i no a ser servit, quan és cridat al sacerdoci ministerial, esdevé encara més un servidor de la comunitat en tant que posa el seu ministeri al servei dels seus germans. Escriu Dom Leclercq que el sacerdoci dins del monacat es pot presentar també com una ofrena, como el cimal de l’oferiment de la pròpia vida en el qual la pregària i l’ascesi de la vida del monjo adquireixen una eficàcia eclesial.
Consideracions teològiques a banda la Regla preveu tan sols el sacerdoci en dos casos: el del sacerdot que ve al monestir per a ser monjo i el del monjo ordenat de prevere per tal d’assegurar el servei sagramental del monestir. Per tant el ministeri sacerdotal del monjo queda inscrit dins del que podríem anomenar com l’església particular que forma una comunitat monàstica, si més no en la majoria dels casos fora del cas que el monestir hagués assumit compromisos pastorals. Sant Benet insisteix que el ministeri no implica pas una posició superior a la resta de la comunitat, i ni tan sols altera el lloc i posició del monjo prevere dins d’ella.
Com serveix un monjo prevere la seva comunitat? Amb les facultats pròpies del seu ministeri, com també ho fa el diaca. En l’administració dels sagraments, i en particular la celebració de l’Eucaristia centre litúrgic de la nostra jornada diària. Dins de la celebració eucarística cal destacar l’homilia, molt especialment la dominical. Recordo que el nostre P. Robert comentava sovint, amb el seu peculiar estil, que les homilies de la Missa conventual van dirigides primordialment a la comunitat. Cadascú té un estil propi, hi ha qui destaca amb èmfasi una frase perquè ens arribi i ens interrogui o hi ha qui situa les lectures dins del context de l’any litúrgic, cosa molt bona perquè tot l’any litúrgic forma un conjunt i les lectures triades ens proposen un itinerari personal.
Ens convindria rellegir de tant en tant el segon punt del capítol tercer de l’Exhortació apostòlica del Papa Francesc Evangelii gaudium. Ens hi recorda per exemple que l’homilia no pot ser pas un espectacle entretingut (cf. EG 138) i que cal preparar-la, dedicar-hi un temps perllongat d’estudi, de pregària, de reflexió i aportar-hi creativitat personal; perquè aquell qui predica i no es prepara no és espiritual; i alhora és deshonest i irresponsable amb els dons que ha rebut (cf. EG 145). Homilies no massa llargues, clares i ben estructurades, aconsella el Papa. Un aspecte fonamental és la relació directa, estreta i fontal del que es predica amb la Paraula de Déu, és a dir amb les lectures que l’assemblea acaba d’escoltar. A aprofundir-hi ens hi pot ajudar relacionar-les amb el magisteri i la tradició de l’Església, per exemple per a nosaltres, els Pares de l’Església, que són un bon recurs perquè l’Esperit ens inspiri, i a més tenim un temps privilegiat per fer-ho en la nostra trobada personal amb la Paraula dos cops cada dia.
El sacerdoci en comunitat és servei als germans i a l’Església. El nostre arquebisbe Jaume deia en la meva ordenació com a prevere: «Tot cristià, pel fet d’haver rebut en el baptisme el sacerdoci comú, i també en virtut de la comunió dels sants, ha de sentir el pes de portar la humanitat sencera a Déu i de viure el gran manament de l’amor al proïsme. Però qui a més queda ungit amb el Sagrament de l’Orde, adquireix una nova responsabilitat, derivada de la seva nova configuració amb Crist, que no és només més intensa, sinó essencialment diferent de la dels altres fidels. Està cridat a ser un servidor fidel dels seus germans de comunitat en primer lloc i servidor també de tots els homes» (1 de maig 2015).
Capítol 62
1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La qüestió de la presència i el paper dels sacerdots en una comunitat monàstica és tan antiga com el mateix monacat cristià. El monaquisme i el sacerdoci pertanyen a dos ordres diversos de la realitat eclesial, de manera que la vocació a la vida monàstica i la vocació al sacerdoci són dues vocacions diferents que poden però coexistir en una mateixa persona. L’experiència dels segles, així com la de cada sacerdot monjo, mostra que aquestes dues vocacions poden enriquir-se mútuament, però també alguns cops entrar en conflicte entre si.
La vida monàstica és una manera concreta de viure la vida cristiana, de viure el sacerdoci comú. Qualsevol cristià és lliure, seguint una crida, d’adoptar un determinat tipus de vida i entrar en una comunitat monàstica, que l’accepta, per militar sota una regla comuna aprovada per l’Església. Pel que fa al sacerdoci la seva vocació és a més un ministeri al qual hom hi és cridat per l’autoritat competent, és a dir pel bisbe. El monjo viu en una comunitat sota una regla i un abat; el sacerdot per la seva part és l’ajudant del bisbe, que està revestit de la plenitud del Sagrament de l’Orde (Cf. LG, 26), per això el prevere exerceix el seu ministeri sota l’autoritat d’aquest últim. Certament la consagració episcopal confereix la plenitud del Sagrament de l’Orde, que, en la comunitat eclesial, és posat al servei del sacerdoci comú dels fidels, del seu creixement espiritual i de la seva santedat. El sacerdoci ministerial, de fet, té l’objectiu i la missió de fer viure el seu sacerdoci comú o universal als fidels, que, en virtut del Baptisme, participen a la seva manera en l’únic sacerdoci de Crist, com afirma la constitució conciliar Lumen Gentium quan diu: «El sacerdoci comú dels fidels i el sacerdoci ministerial o jeràrquic, estan ordenats l’un a l’altre; tots dos, en efecte, participen cadascun a la seva manera, de l’únic sacerdoci de Crist. La seva diferència, malgrat això, és essencial i no només de grau» (LG 10).
Del sacerdoci baptismal en participa qualsevol cristià, òbviament també els monjos, i el monjo, que té per centre de llur vida Crist, que vingué a servir i no a ser servit, quan és cridat al sacerdoci ministerial, esdevé encara més un servidor de la comunitat en tant que posa el seu ministeri al servei dels seus germans. Escriu Dom Leclercq que el sacerdoci dins del monacat es pot presentar també com una ofrena, como el cimal de l’oferiment de la pròpia vida en el qual la pregària i l’ascesi de la vida del monjo adquireixen una eficàcia eclesial.
Consideracions teològiques a banda la Regla preveu tan sols el sacerdoci en dos casos: el del sacerdot que ve al monestir per a ser monjo i el del monjo ordenat de prevere per tal d’assegurar el servei sagramental del monestir. Per tant el ministeri sacerdotal del monjo queda inscrit dins del que podríem anomenar com l’església particular que forma una comunitat monàstica, si més no en la majoria dels casos fora del cas que el monestir hagués assumit compromisos pastorals. Sant Benet insisteix que el ministeri no implica pas una posició superior a la resta de la comunitat, i ni tan sols altera el lloc i posició del monjo prevere dins d’ella.
Com serveix un monjo prevere la seva comunitat? Amb les facultats pròpies del seu ministeri, com també ho fa el diaca. En l’administració dels sagraments, i en particular la celebració de l’Eucaristia centre litúrgic de la nostra jornada diària. Dins de la celebració eucarística cal destacar l’homilia, molt especialment la dominical. Recordo que el nostre P. Robert comentava sovint, amb el seu peculiar estil, que les homilies de la Missa conventual van dirigides primordialment a la comunitat. Cadascú té un estil propi, hi ha qui destaca amb èmfasi una frase perquè ens arribi i ens interrogui o hi ha qui situa les lectures dins del context de l’any litúrgic, cosa molt bona perquè tot l’any litúrgic forma un conjunt i les lectures triades ens proposen un itinerari personal.
Ens convindria rellegir de tant en tant el segon punt del capítol tercer de l’Exhortació apostòlica del Papa Francesc Evangelii gaudium. Ens hi recorda per exemple que l’homilia no pot ser pas un espectacle entretingut (cf. EG 138) i que cal preparar-la, dedicar-hi un temps perllongat d’estudi, de pregària, de reflexió i aportar-hi creativitat personal; perquè aquell qui predica i no es prepara no és espiritual; i alhora és deshonest i irresponsable amb els dons que ha rebut (cf. EG 145). Homilies no massa llargues, clares i ben estructurades, aconsella el Papa. Un aspecte fonamental és la relació directa, estreta i fontal del que es predica amb la Paraula de Déu, és a dir amb les lectures que l’assemblea acaba d’escoltar. A aprofundir-hi ens hi pot ajudar relacionar-les amb el magisteri i la tradició de l’Església, per exemple per a nosaltres, els Pares de l’Església, que són un bon recurs perquè l’Esperit ens inspiri, i a més tenim un temps privilegiat per fer-ho en la nostra trobada personal amb la Paraula dos cops cada dia.
El sacerdoci en comunitat és servei als germans i a l’Església. El nostre arquebisbe Jaume deia en la meva ordenació com a prevere: «Tot cristià, pel fet d’haver rebut en el baptisme el sacerdoci comú, i també en virtut de la comunió dels sants, ha de sentir el pes de portar la humanitat sencera a Déu i de viure el gran manament de l’amor al proïsme. Però qui a més queda ungit amb el Sagrament de l’Orde, adquireix una nova responsabilitat, derivada de la seva nova configuració amb Crist, que no és només més intensa, sinó essencialment diferent de la dels altres fidels. Està cridat a ser un servidor fidel dels seus germans de comunitat en primer lloc i servidor també de tots els homes» (1 de maig 2015).
diumenge, 4 de juny del 2017
EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS
De la Regla de sant Benet
Capítol 55
1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 —la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu—, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que «es donava a cadascú segons el que li calia». 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La humanitat de la Regla es desprèn de tot el text fins i tot en recomanacions ben puntuals com aquestes que fan referència al vestit i al calçat. D’una banda sant Benet te presents les circumstàncies dels diversos climes, en un lloc pot fer més fred que en un altre; de l’altra aconsella no fer-ne un tema principal, no fer-ne un problema. Queda ben clar que no ens hem de preocupar obsessivament dels temes materials com aquest, però també hi queda que n’hem de tenir cura, que cal anar millor quan sortim de viatge i que la roba i el calçat no han de ser una excusa per satisfer el nostre afany de possessió mentre les nostres necessitats quedin cobertes.
En concloure el Concili Vaticà II el tema del vestit estigué ben present. En els ordes monàstics que seguim la Regla de sant Benet el punt de partida fou en molts casos el consell de la Regla que no en fem un problema els monjos, sinó que ens acontentem amb el que es pot trobar a la regió on vivim i amb allò que es pot adquirir a més bon preu. A partir d’aquí es va fer la reflexió que avui per avui els nostres hàbits estaven passats de moda i que certament és més fàcil trobar a millor preu una samarreta i uns texans. El Concili Vaticà II afirma que l’hàbit religiós, com a signe que és de la consagració, sigui senzill i modest, pobre i decent al mateix temps, que s’adapti també a les exigències de la salut i a les circumstàncies de temps i lloc i s’acomodi a les necessitats del ministeri. L’hàbit, tant d’homes com de dones, que no s’ajusti a aquestes normes, ha de ser modificat, diu el Decret Perfectae Caritatis. Un text ben en clara sintonia amb la Regla (PC 17).
La descripció que sant Benet dóna dels costums dels monjos del seu monestir mostra que aquest vestit no era diferent del de la gent normal del seu temps. Aquests temes donaren lloc a un cert vaivé; per exemple l’abadessa Joan Chittister explica en el seu llibre Tal com érem: Una història de canvi i de renovació, on analitza l’aplicació del Concili al seu monestir i al seu Orde als Estats Units, que la mateixa necessitat de gastar tant de temps en el tema de les peces de vestir deixava poca energia per a assumptes més importants de la renovació; recull el comentari d’una germana de la seva comunitat que deia que equiparaven en importància peces de vestir i pregària. Així, un any, en arribar les vacances de Nadal, les germanes s’acomiadaren vestides amb l’hàbit negre per reaparèixer a començaments d’any amb bruses, faldilles i pentinats diversos. Colors i estils havien quedat a la discreció de cada germana i aleshores la uniformitat havia desaparegut. Veiem doncs que no és sols una especulació sinó que algunes comunitats ho varen portar a la pràctica.
En definitiva, aquest capítol de la Regla és un altre d’aquells on els detalls concrets estan lligats a un context cultural distant del nostre, però el que és sorprenent és la preocupació fonamental de sant Benet per la pobresa i la simplicitat. La primera cosa en què insisteix és la simplicitat. Per descomptat, que la roba s’ha d’adaptar al clima, ja que el seu objectiu principal és protegir el cos, d’aquí que hagi de ser més gruixuda per a l’hivern i més lleugera per a l’estiu i també seran de mida adequada per a la persona. Però a part d’això, diu sant Benet, que els germans no s’han de preocupar del color o de la tosquedat de la roba; que els cal prendre el que poden comprar a bon preu a la zona on viuen. El segon aspecte important és per evitar l’esperit d’acumulació. Potser sigui un recurs o algun tipus de compensació de coses més importants que trobem a faltar. Bon psicòleg sant Benet recorda a l’abat l’obligació d’assegurar-se que tots tinguin el que necessiten, però evitar sempre l’excusa de precarietat per acumular en previsió d’una suposada falta. La igualtat no vol dir que tots tinguin exactament el mateix, però si que tothom tingui exactament el que necessita.
Per als viatges, sant Benet estableix que un faci servir roba de millor qualitat, es tracta d’una actitud de respecte a les persones que surten. Alguns monjos prefereixen viatjar amb el seu hàbit monàstic; d’altres prefereixen viatjar vestits com tots els altres homes; altres prefereixen una roba lleugerament civil amb un aire monàstic o bé el clergyman. Hi ha raons per a cada postura. Una cosa és certa, que allò important per sant Benet, en aquest com en molts altres casos, és practicar la major senzillesa possible, tenint en compte el clima, així com el context social. De fet tota la Regla ens parla de mesura i la roba i el calçat no en són pas una excepció.
Capítol 55
1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 —la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu—, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que «es donava a cadascú segons el que li calia». 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La humanitat de la Regla es desprèn de tot el text fins i tot en recomanacions ben puntuals com aquestes que fan referència al vestit i al calçat. D’una banda sant Benet te presents les circumstàncies dels diversos climes, en un lloc pot fer més fred que en un altre; de l’altra aconsella no fer-ne un tema principal, no fer-ne un problema. Queda ben clar que no ens hem de preocupar obsessivament dels temes materials com aquest, però també hi queda que n’hem de tenir cura, que cal anar millor quan sortim de viatge i que la roba i el calçat no han de ser una excusa per satisfer el nostre afany de possessió mentre les nostres necessitats quedin cobertes.
En concloure el Concili Vaticà II el tema del vestit estigué ben present. En els ordes monàstics que seguim la Regla de sant Benet el punt de partida fou en molts casos el consell de la Regla que no en fem un problema els monjos, sinó que ens acontentem amb el que es pot trobar a la regió on vivim i amb allò que es pot adquirir a més bon preu. A partir d’aquí es va fer la reflexió que avui per avui els nostres hàbits estaven passats de moda i que certament és més fàcil trobar a millor preu una samarreta i uns texans. El Concili Vaticà II afirma que l’hàbit religiós, com a signe que és de la consagració, sigui senzill i modest, pobre i decent al mateix temps, que s’adapti també a les exigències de la salut i a les circumstàncies de temps i lloc i s’acomodi a les necessitats del ministeri. L’hàbit, tant d’homes com de dones, que no s’ajusti a aquestes normes, ha de ser modificat, diu el Decret Perfectae Caritatis. Un text ben en clara sintonia amb la Regla (PC 17).
La descripció que sant Benet dóna dels costums dels monjos del seu monestir mostra que aquest vestit no era diferent del de la gent normal del seu temps. Aquests temes donaren lloc a un cert vaivé; per exemple l’abadessa Joan Chittister explica en el seu llibre Tal com érem: Una història de canvi i de renovació, on analitza l’aplicació del Concili al seu monestir i al seu Orde als Estats Units, que la mateixa necessitat de gastar tant de temps en el tema de les peces de vestir deixava poca energia per a assumptes més importants de la renovació; recull el comentari d’una germana de la seva comunitat que deia que equiparaven en importància peces de vestir i pregària. Així, un any, en arribar les vacances de Nadal, les germanes s’acomiadaren vestides amb l’hàbit negre per reaparèixer a començaments d’any amb bruses, faldilles i pentinats diversos. Colors i estils havien quedat a la discreció de cada germana i aleshores la uniformitat havia desaparegut. Veiem doncs que no és sols una especulació sinó que algunes comunitats ho varen portar a la pràctica.
En definitiva, aquest capítol de la Regla és un altre d’aquells on els detalls concrets estan lligats a un context cultural distant del nostre, però el que és sorprenent és la preocupació fonamental de sant Benet per la pobresa i la simplicitat. La primera cosa en què insisteix és la simplicitat. Per descomptat, que la roba s’ha d’adaptar al clima, ja que el seu objectiu principal és protegir el cos, d’aquí que hagi de ser més gruixuda per a l’hivern i més lleugera per a l’estiu i també seran de mida adequada per a la persona. Però a part d’això, diu sant Benet, que els germans no s’han de preocupar del color o de la tosquedat de la roba; que els cal prendre el que poden comprar a bon preu a la zona on viuen. El segon aspecte important és per evitar l’esperit d’acumulació. Potser sigui un recurs o algun tipus de compensació de coses més importants que trobem a faltar. Bon psicòleg sant Benet recorda a l’abat l’obligació d’assegurar-se que tots tinguin el que necessiten, però evitar sempre l’excusa de precarietat per acumular en previsió d’una suposada falta. La igualtat no vol dir que tots tinguin exactament el mateix, però si que tothom tingui exactament el que necessita.
Per als viatges, sant Benet estableix que un faci servir roba de millor qualitat, es tracta d’una actitud de respecte a les persones que surten. Alguns monjos prefereixen viatjar amb el seu hàbit monàstic; d’altres prefereixen viatjar vestits com tots els altres homes; altres prefereixen una roba lleugerament civil amb un aire monàstic o bé el clergyman. Hi ha raons per a cada postura. Una cosa és certa, que allò important per sant Benet, en aquest com en molts altres casos, és practicar la major senzillesa possible, tenint en compte el clima, així com el context social. De fet tota la Regla ens parla de mesura i la roba i el calçat no en són pas una excepció.
diumenge, 28 de maig del 2017
EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA
De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Lectura i treball són els eixos de la nostra vida. Per sant Benet la vida del monjo hauria de ser sempre una quaresma, un camí constant vers la Pasqua definitiva i personal; una vida viscuda amb intensitat i regularitat. En aquest camí cal no aturar-se i cal nodrir-se espiritualment i materialment. La lectura ens ajuda en el nostre camí; en primer lloc la de la Paraula de Déu i amb ella les lectures dels pares, que ens van formant una mica cada dia, ens van alimentant espiritualment. Sant Benet sap que la constància no és massa sovint una qualitat dels homes, àdhuc dels monjos, per això estableix que un o dos ancians facin la ronda pel monestir per pescar els peresosos, els que no fan res o els que, encara pitjor, no sent de profit per a si mateixos destorben els altres. Ens cal un esforç per respectar els temps dedicats a la lectio, al matí ens pot venir la son i si no anem a Matines evidentment el risc és molt més elevat de no dedicar-li el temps que cal. A la tarda sempre podem trobar dificultats per acabar una tasca concreta, donar per acabada una visita o tantes altres coses. La regularitat en la nostra vida no és un esclavatge sinó un mitjà que ens ajuda a centrar-nos en el Crist, que ha der ser l’objecte de la nostra atenció. Sant Benet sap bé que l’ociositat és l’enemiga de l’ànima, per això estableix que si algú per peresa no pot dedicar al temps a la lectura se li adjudiqui un treball que li eviti de mantenir-se ociós.
En l’actualitat també podríem dir que la hiperactivitat és enemiga de l’ànima. La nostra societat, el nostre món està centrat en l’activitat. Un monestir ha de ser un lloc on la vida transcorri pautadament i pausadament, propiciant així que hi hagi temps per a cada cosa: Per pregar, per treballar, per llegir. I tot tingui com a centre Crist. Certament la nostra casa crea obligacions, un a la cuina, l’altre a la bugaderia, l’altre a l’hostatgeria o l’altre estudiant; tots correm el risc que l’activisme envaeixi la nostra vida i acabi afectant la nostra vocació. Quan un va uns dies a un altre monestir, com ha estat el meu cas aquesta darrera setmana, en certa manera redescobreix els moments que tenim a la nostra disposició per assaborir pausadament la Paraula de Déu, si deixem de banda una estona les nostres ocupacions.
L’expressió popular diu que les paraules se les emporta el vent i això és molt fàcil si deixem la finestra o la porta oberta a les nostres distraccions, fins i tot legítimes, i aquestes acaben per fer-nos oblidar el que estem realment fent, estar en contacte amb la Paraula o amb pares o autors que la interpreten o treballen, és a dir en certa manera estem en contacte amb Déu. Hauríem de tenir necessitat, fam i set de la Paraula, com també de l’Eucaristia. Per exemple no és freqüent que als monestirs hi hagi una segona oportunitat de participar en l’Eucaristia si per una raó important o de força major no podem acudir a la Missa conventual. Aquí la tenim de participar en la celebració de la infermeria, i massa sovint qui no ha pogut legítimament participar en la Missa conventual tampoc no va a la de la infermeria. La peresa o un excés de zel activista ens ho impedeix i ni un ni altre motiu són raó suficient.
Som responsables de l’acompliment de l’horari comunitari, del nostre primer que tot, i com deixa ben clar en aquest capítol sant Benet, també del dels altres ja que els podem ser causa de destorb si ens ajuntem, Déu no ho vulgui, a un germà a hores indegudes; perquè hi ha hores degudes i hores indegudes per a una o altra activitat. Quan toca pregar en comunitat toca pregar; quan cal treballar hem de treballar, quan ens toca restar a la cel·la en privat dedicats a la lectura, allí hem d’estar sols. El temps que hem de dedicar personalment a la lectio a la nostra cel·la en privat o a l’escriptori el noviciat, l’hem de preservar amb autèntic zel perquè el risc que correm de no ser regulars pot comportar deshabituar-nos-hi i a la fi perdre una part fonamental del nostre aliment espiritual com a monjos.
Un monjo no ha acabat la seva cursa amb la professió temporal o la solemne, el monjo es va fent cada dia, i si negligim aquest aspecte fonamental de la nostra vida, que és el contacte amb la Paraula, la nostra vocació corre el risc d’assecar-se. Ens podem dir que per un dia o una setmana no passa res, i a poc a poc anem perdent l’hàbit i cada cop ens costa més recuperar l’habitud fins a arribar a perdre’l de manera irreparable. Nulla die sine linea deien els antics llatins, cap dia sense línia; la constància és un valor afegit, un mitjà en el nostre camí monàstic. Al cap i a la fi sant Benet ens demana lleialtat al nostre horari, a la lectio divina, a l’oració i al treball; fidelitat a la nostra vocació i responsabilitat en el nostre dia a dia.
Capítol 48,14-25
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Lectura i treball són els eixos de la nostra vida. Per sant Benet la vida del monjo hauria de ser sempre una quaresma, un camí constant vers la Pasqua definitiva i personal; una vida viscuda amb intensitat i regularitat. En aquest camí cal no aturar-se i cal nodrir-se espiritualment i materialment. La lectura ens ajuda en el nostre camí; en primer lloc la de la Paraula de Déu i amb ella les lectures dels pares, que ens van formant una mica cada dia, ens van alimentant espiritualment. Sant Benet sap que la constància no és massa sovint una qualitat dels homes, àdhuc dels monjos, per això estableix que un o dos ancians facin la ronda pel monestir per pescar els peresosos, els que no fan res o els que, encara pitjor, no sent de profit per a si mateixos destorben els altres. Ens cal un esforç per respectar els temps dedicats a la lectio, al matí ens pot venir la son i si no anem a Matines evidentment el risc és molt més elevat de no dedicar-li el temps que cal. A la tarda sempre podem trobar dificultats per acabar una tasca concreta, donar per acabada una visita o tantes altres coses. La regularitat en la nostra vida no és un esclavatge sinó un mitjà que ens ajuda a centrar-nos en el Crist, que ha der ser l’objecte de la nostra atenció. Sant Benet sap bé que l’ociositat és l’enemiga de l’ànima, per això estableix que si algú per peresa no pot dedicar al temps a la lectura se li adjudiqui un treball que li eviti de mantenir-se ociós.
En l’actualitat també podríem dir que la hiperactivitat és enemiga de l’ànima. La nostra societat, el nostre món està centrat en l’activitat. Un monestir ha de ser un lloc on la vida transcorri pautadament i pausadament, propiciant així que hi hagi temps per a cada cosa: Per pregar, per treballar, per llegir. I tot tingui com a centre Crist. Certament la nostra casa crea obligacions, un a la cuina, l’altre a la bugaderia, l’altre a l’hostatgeria o l’altre estudiant; tots correm el risc que l’activisme envaeixi la nostra vida i acabi afectant la nostra vocació. Quan un va uns dies a un altre monestir, com ha estat el meu cas aquesta darrera setmana, en certa manera redescobreix els moments que tenim a la nostra disposició per assaborir pausadament la Paraula de Déu, si deixem de banda una estona les nostres ocupacions.
L’expressió popular diu que les paraules se les emporta el vent i això és molt fàcil si deixem la finestra o la porta oberta a les nostres distraccions, fins i tot legítimes, i aquestes acaben per fer-nos oblidar el que estem realment fent, estar en contacte amb la Paraula o amb pares o autors que la interpreten o treballen, és a dir en certa manera estem en contacte amb Déu. Hauríem de tenir necessitat, fam i set de la Paraula, com també de l’Eucaristia. Per exemple no és freqüent que als monestirs hi hagi una segona oportunitat de participar en l’Eucaristia si per una raó important o de força major no podem acudir a la Missa conventual. Aquí la tenim de participar en la celebració de la infermeria, i massa sovint qui no ha pogut legítimament participar en la Missa conventual tampoc no va a la de la infermeria. La peresa o un excés de zel activista ens ho impedeix i ni un ni altre motiu són raó suficient.
Som responsables de l’acompliment de l’horari comunitari, del nostre primer que tot, i com deixa ben clar en aquest capítol sant Benet, també del dels altres ja que els podem ser causa de destorb si ens ajuntem, Déu no ho vulgui, a un germà a hores indegudes; perquè hi ha hores degudes i hores indegudes per a una o altra activitat. Quan toca pregar en comunitat toca pregar; quan cal treballar hem de treballar, quan ens toca restar a la cel·la en privat dedicats a la lectura, allí hem d’estar sols. El temps que hem de dedicar personalment a la lectio a la nostra cel·la en privat o a l’escriptori el noviciat, l’hem de preservar amb autèntic zel perquè el risc que correm de no ser regulars pot comportar deshabituar-nos-hi i a la fi perdre una part fonamental del nostre aliment espiritual com a monjos.
Un monjo no ha acabat la seva cursa amb la professió temporal o la solemne, el monjo es va fent cada dia, i si negligim aquest aspecte fonamental de la nostra vida, que és el contacte amb la Paraula, la nostra vocació corre el risc d’assecar-se. Ens podem dir que per un dia o una setmana no passa res, i a poc a poc anem perdent l’hàbit i cada cop ens costa més recuperar l’habitud fins a arribar a perdre’l de manera irreparable. Nulla die sine linea deien els antics llatins, cap dia sense línia; la constància és un valor afegit, un mitjà en el nostre camí monàstic. Al cap i a la fi sant Benet ens demana lleialtat al nostre horari, a la lectio divina, a l’oració i al treball; fidelitat a la nostra vocació i responsabilitat en el nostre dia a dia.
diumenge, 14 de maig del 2017
ELS GERMANS MALALTS
De la Regla de sant Benet
Capítol 36
1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Com sempre sant Benet és molt directe, no parla de la malaltia, sinó que parla dels germans malalts, de persones, es preocupa pel pacient en tant que el germà malalt és un d’aquells petits amb els qui Jesús es va identificar, com el que tenia fam, tenia set, era foraster, anava despullat o era a la presó.
No hi ha pas a la Regla de sant Benet, ni de fet tampoc a l’Evangeli, un culte del sofriment pel sofriment. Cada cop que Jesús es troba davant del sofriment s’afanya a alleujar-lo. Aquesta és la raó de fons per sant Benet, fidel a tota la gran tradició monàstica, per la gran atenció que cal oferir a qualsevol persona que pateix una malaltia. Fins i tot les exigències comunes de la regla es mitiguen davant la malaltia; així els germans malalts tindran una cel·la separada i no seran obligats a l’abstinència de carn; tant el cellerer com els servidors han de tenir una cura especial per a ells; i és l’abat qui en última instància és responsable d’assegurar-se que siguin atesos amb totes les atencions.
Sant Benet sap dels estralls que la malaltia pot fer en una persona. És difícil de predir com reacciona algú quan es posa malalt. La persona més forta pot reaccionar amb consternació i una persona feble pot acceptar el repte amb gran valor. També sant Benet, en la seva llista de consells, ofereix totes les situacions. Ho hem vist prou en els nostres germans que en els darrers anys han caigut malalts, cadascú ha tingut una manera diferent d’afrontar-ho. En primer lloc, el pacient, que és l’objecte de tota l’atenció, no s’ha d’oblidar que ho és perquè encarna d’alguna manera Crist, i ha d’evitar sobrecarregar els altres amb exigències poc raonables, el pacient ha de tenir paciència i no és pas fàcil. Alhora els germans, quan el malalt és exigent, ho hem de portar amb paciència i comprensió, i això tampoc no és fàcil. I tot això pot venir complicat per un deteriorament de la capacitat psicològica del germà malalt.
Malalts en un moment o altre ho som tots, més tard o més d’hora, per més o per menys temps, amb més o menys esperances de guarició a curt, mig o llarg termini.
Ens trobem davant del problema del sofriment humà en una de les seves formes més exigents. El sofriment, encara que sigui molt intens, per exemple, causat per una lesió, si saps que es cura al cap d’un temps més llarg o més curt, dóna lloc a suportar-lo amb més facilitat. Si saps que la lluita pot portar a la victòria contra la malaltia les forces són més fàcils d’aconseguir. Però quan una malaltia, especialment una malaltia greu o crònica, només ens fa conscients de les nostres limitacions humanes i especialment de la nostra finitud, el sofriment entra en un nivell més profund. En primer lloc cal acceptar-lo, saber que hi haurà un temps de lluita com el de Job i que cal deixar que en aquest temps el pacient pugui lluitar al seu propi ritme.
Sovint hi ha una primera pregunta que sorgeix: «¿per què a mi?»; aquest plantejament implica una no acceptació de la malaltia, sobretot perquè no té resposta o si la té probablement no ens reconforti, perquè la genètica o els factors de risc són sempre respostes imprecises i poc consoladores. No patir és en certa manera una forma de no fer patir els altres; però les malalties es poden allargar, fer-se cròniques, anant poc a poc de mal en pitjor i aleshores cal molt de suport i escalf dels germans. Una visita, ni que sigui curta, un compartir-hi l’Eucaristia o tantes altres coses. Certament la malaltia pot arribar a qualsevol hora, però sovint en avançar l’edat sorgeix al pas amb més facilitat i uneix a la certesa del davallament físic per l’edat, la concreció de les xacres que ens provoquen dolor o limiten els moviments i ens anuncien una fi més pròxima.
Deia la meva àvia «que trist és fer-se vell» i també «és trist no fer-s’hi, perquè en el primer cas anirem davallant i en el segon la nostra vida no serà massa llarga». Potser algú quan succeeix allò que diem morir de repent, no visqui el que la malaltia porta sobre seu. Quan a vegades preguem que el Senyor ens alliberi d’una mort sobtada penso si és realment una cosa dolenta, suposo que la pregària es planteja en tant que tinguem temps de si és el cas, que ho és sempre, de reconciliar-nos amb Déu; però pel que fa al sofriment, si poguéssim triar, que millor que girar el cap i lliurar l’ànima a Déu sense ni un gest de dolor.
Perquè certament no hi ha en la paraula sofriment massa cosa de digne; el sofriment redemptor, com el de Crist, és l’únic que s’usa amb valor positiu i no de depressió. Quan sorgeix una malaltia, especialment si apareix de sobte i de manera inesperada, sovint cal un temps per ser assumida amb tot el que comporta com a consciència del nostre caràcter temporal i de la nostra feblesa humana. Sant Benet planteja sense fer-ne problema que el pacient, fruit d’aquesta inicial rebel·lió, pot fer-ser exigent, i després anar mica en mica, poc a poc suportant-ho amb caritat, reconeixent-hi la presència de Crist. El temps en que la recerca del patiment es creia virtut o generositat ha passat fa molt de temps, alguns segles. Avui això ho considerem una desviació de l’espiritualitat, deguda potser a una mala concepció teològica i una desviació de la cristologia, que sembla haver produït en el seu moment algunes neurosis. Cercar el sofriment amb petites mortificacions, cilicis o disciplines està superat; val més cercar paciència en la vida comunitària que posar-se pedretes a les sabates.
Potser avui dia la temptació seria tot el contrari, defugir totes les formes de sofriment, ja sigui espiritual, psicològic o físic, o bé amagar-lo, com sovint s’amaga la mateixa mort en la nostra societat. I aquest escapar del patiment també pot ser font d’una neurosi generacional. Uns i altres excessos són oposats a la humilitat en què sant Benet basa la seva espiritualitat. Per a la persona veritablement humil, no té sentit cercar la humiliació; tampoc el té sentir-se humiliat per perdre una petita o gran part dels nostres mitjans físics, o fins i tot psíquics. Cal acceptar cada moment de la nostra vida no sentint en cap moment la necessitat d’humiliar-nos de manera artificiosa, per un patiment fet ad hoc.
Cal aprendre de la malaltia i dels malalts. Certament la cosa canvia quan un passa de ser acompanyant a ser acompanyat en la malaltia, ho podem experimentar sovint; un dels avantatges, si així es pot dir, de ser acompanyat és que saps de primera mà com et trobes i aquell recel que l’acompanyant té sempre de si el malalt li diu que està bé com a mentida pietosa desapareix. També sents l’escalf de la comunitat de primera mà i això és una experiència del tot enriquidora i que un no agraeix mai prou als germans. La malaltia ens canvia i en certa manera els malalts també i fins i tot ens preparen per aquest mateix canvi nostre arribat el moment. Ho hem vist amb germans aquí a casa, puc recordar tot un dissabte de conversa intensa amb un germà nostre a urgències, germà que poques hores després perdria la capacitat de conversar i potser la consciència al menys en part per un ictus. Molts cops hi he pensat en tot allò que amb tantes hores em va dir com si es tractés d’un llegat comprimit, al cap i a la fi la darrera lliçó d’un monjo amb molts anys de vida monàstica a sobre a un pobre novell. Tots o molts tenim experiències similars de germans que ens han comunicat la seva angoixa o la seva serenor al llarg de la seva malaltia. Els malalts ens parlen, ho fan amb la seva manera d’afrontar la malaltia, amb la seva veu i amb els seus silencis, amb la seva mirada. També els parla i ens parla el servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit a qui se li ha confiat llur cura de manera especial o de manera temporal i del que haurem de parlar potser ja en una altra ocasió, però ja ara podem aprofitar per donar gràcies als germans que tenen cura directa dels nostres malalts o de tots aquells que un cop o un altre els acompanyen a l’hospital o en les visites mèdiques, o també els companys que a taula o a la cel·la ajuden el qui ha caigut, i resta en part impedit. Vertaders gestos de fraternitat.
Capítol 36
1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Com sempre sant Benet és molt directe, no parla de la malaltia, sinó que parla dels germans malalts, de persones, es preocupa pel pacient en tant que el germà malalt és un d’aquells petits amb els qui Jesús es va identificar, com el que tenia fam, tenia set, era foraster, anava despullat o era a la presó.
No hi ha pas a la Regla de sant Benet, ni de fet tampoc a l’Evangeli, un culte del sofriment pel sofriment. Cada cop que Jesús es troba davant del sofriment s’afanya a alleujar-lo. Aquesta és la raó de fons per sant Benet, fidel a tota la gran tradició monàstica, per la gran atenció que cal oferir a qualsevol persona que pateix una malaltia. Fins i tot les exigències comunes de la regla es mitiguen davant la malaltia; així els germans malalts tindran una cel·la separada i no seran obligats a l’abstinència de carn; tant el cellerer com els servidors han de tenir una cura especial per a ells; i és l’abat qui en última instància és responsable d’assegurar-se que siguin atesos amb totes les atencions.
Sant Benet sap dels estralls que la malaltia pot fer en una persona. És difícil de predir com reacciona algú quan es posa malalt. La persona més forta pot reaccionar amb consternació i una persona feble pot acceptar el repte amb gran valor. També sant Benet, en la seva llista de consells, ofereix totes les situacions. Ho hem vist prou en els nostres germans que en els darrers anys han caigut malalts, cadascú ha tingut una manera diferent d’afrontar-ho. En primer lloc, el pacient, que és l’objecte de tota l’atenció, no s’ha d’oblidar que ho és perquè encarna d’alguna manera Crist, i ha d’evitar sobrecarregar els altres amb exigències poc raonables, el pacient ha de tenir paciència i no és pas fàcil. Alhora els germans, quan el malalt és exigent, ho hem de portar amb paciència i comprensió, i això tampoc no és fàcil. I tot això pot venir complicat per un deteriorament de la capacitat psicològica del germà malalt.
Malalts en un moment o altre ho som tots, més tard o més d’hora, per més o per menys temps, amb més o menys esperances de guarició a curt, mig o llarg termini.
Ens trobem davant del problema del sofriment humà en una de les seves formes més exigents. El sofriment, encara que sigui molt intens, per exemple, causat per una lesió, si saps que es cura al cap d’un temps més llarg o més curt, dóna lloc a suportar-lo amb més facilitat. Si saps que la lluita pot portar a la victòria contra la malaltia les forces són més fàcils d’aconseguir. Però quan una malaltia, especialment una malaltia greu o crònica, només ens fa conscients de les nostres limitacions humanes i especialment de la nostra finitud, el sofriment entra en un nivell més profund. En primer lloc cal acceptar-lo, saber que hi haurà un temps de lluita com el de Job i que cal deixar que en aquest temps el pacient pugui lluitar al seu propi ritme.
Sovint hi ha una primera pregunta que sorgeix: «¿per què a mi?»; aquest plantejament implica una no acceptació de la malaltia, sobretot perquè no té resposta o si la té probablement no ens reconforti, perquè la genètica o els factors de risc són sempre respostes imprecises i poc consoladores. No patir és en certa manera una forma de no fer patir els altres; però les malalties es poden allargar, fer-se cròniques, anant poc a poc de mal en pitjor i aleshores cal molt de suport i escalf dels germans. Una visita, ni que sigui curta, un compartir-hi l’Eucaristia o tantes altres coses. Certament la malaltia pot arribar a qualsevol hora, però sovint en avançar l’edat sorgeix al pas amb més facilitat i uneix a la certesa del davallament físic per l’edat, la concreció de les xacres que ens provoquen dolor o limiten els moviments i ens anuncien una fi més pròxima.
Deia la meva àvia «que trist és fer-se vell» i també «és trist no fer-s’hi, perquè en el primer cas anirem davallant i en el segon la nostra vida no serà massa llarga». Potser algú quan succeeix allò que diem morir de repent, no visqui el que la malaltia porta sobre seu. Quan a vegades preguem que el Senyor ens alliberi d’una mort sobtada penso si és realment una cosa dolenta, suposo que la pregària es planteja en tant que tinguem temps de si és el cas, que ho és sempre, de reconciliar-nos amb Déu; però pel que fa al sofriment, si poguéssim triar, que millor que girar el cap i lliurar l’ànima a Déu sense ni un gest de dolor.
Perquè certament no hi ha en la paraula sofriment massa cosa de digne; el sofriment redemptor, com el de Crist, és l’únic que s’usa amb valor positiu i no de depressió. Quan sorgeix una malaltia, especialment si apareix de sobte i de manera inesperada, sovint cal un temps per ser assumida amb tot el que comporta com a consciència del nostre caràcter temporal i de la nostra feblesa humana. Sant Benet planteja sense fer-ne problema que el pacient, fruit d’aquesta inicial rebel·lió, pot fer-ser exigent, i després anar mica en mica, poc a poc suportant-ho amb caritat, reconeixent-hi la presència de Crist. El temps en que la recerca del patiment es creia virtut o generositat ha passat fa molt de temps, alguns segles. Avui això ho considerem una desviació de l’espiritualitat, deguda potser a una mala concepció teològica i una desviació de la cristologia, que sembla haver produït en el seu moment algunes neurosis. Cercar el sofriment amb petites mortificacions, cilicis o disciplines està superat; val més cercar paciència en la vida comunitària que posar-se pedretes a les sabates.
Potser avui dia la temptació seria tot el contrari, defugir totes les formes de sofriment, ja sigui espiritual, psicològic o físic, o bé amagar-lo, com sovint s’amaga la mateixa mort en la nostra societat. I aquest escapar del patiment també pot ser font d’una neurosi generacional. Uns i altres excessos són oposats a la humilitat en què sant Benet basa la seva espiritualitat. Per a la persona veritablement humil, no té sentit cercar la humiliació; tampoc el té sentir-se humiliat per perdre una petita o gran part dels nostres mitjans físics, o fins i tot psíquics. Cal acceptar cada moment de la nostra vida no sentint en cap moment la necessitat d’humiliar-nos de manera artificiosa, per un patiment fet ad hoc.
Cal aprendre de la malaltia i dels malalts. Certament la cosa canvia quan un passa de ser acompanyant a ser acompanyat en la malaltia, ho podem experimentar sovint; un dels avantatges, si així es pot dir, de ser acompanyat és que saps de primera mà com et trobes i aquell recel que l’acompanyant té sempre de si el malalt li diu que està bé com a mentida pietosa desapareix. També sents l’escalf de la comunitat de primera mà i això és una experiència del tot enriquidora i que un no agraeix mai prou als germans. La malaltia ens canvia i en certa manera els malalts també i fins i tot ens preparen per aquest mateix canvi nostre arribat el moment. Ho hem vist amb germans aquí a casa, puc recordar tot un dissabte de conversa intensa amb un germà nostre a urgències, germà que poques hores després perdria la capacitat de conversar i potser la consciència al menys en part per un ictus. Molts cops hi he pensat en tot allò que amb tantes hores em va dir com si es tractés d’un llegat comprimit, al cap i a la fi la darrera lliçó d’un monjo amb molts anys de vida monàstica a sobre a un pobre novell. Tots o molts tenim experiències similars de germans que ens han comunicat la seva angoixa o la seva serenor al llarg de la seva malaltia. Els malalts ens parlen, ho fan amb la seva manera d’afrontar la malaltia, amb la seva veu i amb els seus silencis, amb la seva mirada. També els parla i ens parla el servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit a qui se li ha confiat llur cura de manera especial o de manera temporal i del que haurem de parlar potser ja en una altra ocasió, però ja ara podem aprofitar per donar gràcies als germans que tenen cura directa dels nostres malalts o de tots aquells que un cop o un altre els acompanyen a l’hospital o en les visites mèdiques, o també els companys que a taula o a la cel·la ajuden el qui ha caigut, i resta en part impedit. Vertaders gestos de fraternitat.
diumenge, 7 de maig del 2017
SI S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 29
1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Per sant Benet la vocació monàstica, tota vocació eclesial, es composa de dos elements, d’una banda la crida del Senyor, sense defecte a la que la gràcia acompanya i precedeix. De l’altra la nostra resposta que no sempre està a l’alçada d’aquesta crida. La fragilitat de la resposta humana ens fa posar la crida de Déu en perill i per sant Benet hi ha un sol camí per retornar-hi, i aquest és el de la humilitat. Tots en un moment o altre o en diversos moments del nostre camí monàstic tornem en certa manera a la casella de sortida després d’alguna crisi. Podem abandonar el monestir o podem romandre-hi com a hostes privilegiats. Al cap i a la fi el que cal es adonar-se que la nostra vida és un constant camí de conversió; no ha de canviar Déu o han de canviar o hem de canviar els altres, sinó que hem de canviar nosaltres. Romandre en la vida monàstica, al monestir, sols és possible si acceptem de convertir-nos cada dia i aquesta conversió sols és possible des de la humilitat, des de l’acceptació de les nostres febleses tant físiques com morals, de l’assumpció dels nostres defectes de fàbrica i a partir d’aquí conscienciar-nos que els altres tampoc són perfectes ni estan fets a imatge i semblança nostra, sinó de Déu que ens ha fet diferents.
La vocació monàstica, tota vocació, és una aventura complexa, amb passes endavant i passes endarrere; ningú està lliure d’aquesta fluctuació; mai no ho tenim tot clar ni del tot. Existeix la temptació de defensar i preservar la pròpia tranquil·litat, la pròpia seguretat, evitant o eliminant tot risc de destorb, de turbulència. Però això pot limitar-se tan sols a l’aspecte superficial i formal. Sovint no es tracta que algunes coses o persones ens destorbin sinó que Déu no és el centre del nostre camí, no el tenim present en el dia a dia, de continu.
Sant Benet preveu que un germà abandoni la vida monàstica. Si prenem el llibre del P. Jordi sobre la restauració de la vida monàstica a Poblet veurem al final, en la relació de membres que inclou, com un elevat nombre dels que han entrat a Poblet en un moment o altre, per una o altra raó l’han abandonat. Uns per anar a la vida secular, altres incorporant-se a un altre orde o monestir, altres per donar servei com a preveres a una església particular i potser alguns també iniciant una vida de giròvags cercant una comunitat a mida que sempre és diversa i plural i per tant ens presenta la problemàtica de la convivència. El que cal que no perilli mai és la visió de l’objectiu comú que ens uneix: seguir el Crist no anteposant-li mai res. La inestabilitat no és pas una malaltia moderna, sant Benet ja la preveu, forma part de la naturalesa humana. El nostre desig de Déu pot estar també subjecte al nostre estat d’ànim. Augmentar o disminuir víctima dels nostres estats d’ànim.
Realment el que ens falla és la relació amb Déu? Si i no. No en tant que els problemes que tenim són majoritàriament de convivència fraterna, i si en tant que no veiem en l’altre germà el Crist. També ens afecta la insatisfacció en tant que no acabem de trobar en el monestir aquell ideal de vida que ens havíem construït en entrar-hi i que ha topat amb la realitat. Per Joan Cassià aquestes turbulències del nostre desig de Déu s’han de combatre amb el discerniment, és a dir prendre distància davant d’allò que sentim. Un art espiritual que poc a poc ens porta a la llibertat interior i a la pau d’esperit.
Sant Benet té en aquest capítol una gran comprensió de la debilitat humana, i sobretot per la persona que en un moment donat de la seva vida pot prendre una decisió o una altra. Quan algú arriba al monestir i desitja entrar-hi, sant Benet insisteix que se li pregunti què vol, i si realment ho vol. També quan un germà vol tornar, cal provar-lo. Veure si realment vol tornar, si vertaderament és la seva voluntat, si el que el va portar a abandonar el monestir s’ha esmenat, i ell s’ha convertit, i ara vol viure de nou amb il·lusió la vida monàstica. El que sorprèn és que sant Benet plantegi el retorn, no una, sinó tres vegades. Aquesta actitud, que segueix sent vàlida avui en dia, només demana, i no és pas poc, una gran misericòrdia, a més del respecte per cada camí individual. La lluita que cadascú ha de portar amb si mateix i la seva relació amb Déu, també possiblement, amb l’abat i la comunitat, és un camí humà i espiritual, un camí únic per a cadascú, personal i intransferible.
Aquest capítol demostra, un veritable realisme i una gran misericòrdia. Un realisme per la dificultat de l’estabilitat de la vida al monestir per dedicar-se a la recerca de Déu. Misericòrdia per deixar la porta oberta al possible retorn d’un germà. Retorn possible per la llibertat del germà: «si ell vol tornar». «Si ell vol tornar» és inseparable aquí del «si es vol quedar». Perquè si es tracta de tornar, és per quedar-se. Tot està sotmès a la voluntat del germà. En aquesta situació extrema és sempre possible qüestionar la nostra pròpia estabilitat al monestir. Si em quedo aquí, és perquè vull, o és per simple costum per esdevenir un subjecte passiu, incapaç de fer altra cosa? Al monestir hi som lliurement; per respondre a la crida rebuda i intentar portar a terme en la seva plenitud la crida a seguir Crist. Una resposta renovada cada dia per voler seguir sent monjos. Ens comprometem lliurement pels vots monàstics, la clau de la nostra vocació és, sens dubte, aquesta elecció cada dia. En la resposta diària rau el secret del creixement de la nostra llibertat.
Capítol 29
1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Per sant Benet la vocació monàstica, tota vocació eclesial, es composa de dos elements, d’una banda la crida del Senyor, sense defecte a la que la gràcia acompanya i precedeix. De l’altra la nostra resposta que no sempre està a l’alçada d’aquesta crida. La fragilitat de la resposta humana ens fa posar la crida de Déu en perill i per sant Benet hi ha un sol camí per retornar-hi, i aquest és el de la humilitat. Tots en un moment o altre o en diversos moments del nostre camí monàstic tornem en certa manera a la casella de sortida després d’alguna crisi. Podem abandonar el monestir o podem romandre-hi com a hostes privilegiats. Al cap i a la fi el que cal es adonar-se que la nostra vida és un constant camí de conversió; no ha de canviar Déu o han de canviar o hem de canviar els altres, sinó que hem de canviar nosaltres. Romandre en la vida monàstica, al monestir, sols és possible si acceptem de convertir-nos cada dia i aquesta conversió sols és possible des de la humilitat, des de l’acceptació de les nostres febleses tant físiques com morals, de l’assumpció dels nostres defectes de fàbrica i a partir d’aquí conscienciar-nos que els altres tampoc són perfectes ni estan fets a imatge i semblança nostra, sinó de Déu que ens ha fet diferents.
La vocació monàstica, tota vocació, és una aventura complexa, amb passes endavant i passes endarrere; ningú està lliure d’aquesta fluctuació; mai no ho tenim tot clar ni del tot. Existeix la temptació de defensar i preservar la pròpia tranquil·litat, la pròpia seguretat, evitant o eliminant tot risc de destorb, de turbulència. Però això pot limitar-se tan sols a l’aspecte superficial i formal. Sovint no es tracta que algunes coses o persones ens destorbin sinó que Déu no és el centre del nostre camí, no el tenim present en el dia a dia, de continu.
Sant Benet preveu que un germà abandoni la vida monàstica. Si prenem el llibre del P. Jordi sobre la restauració de la vida monàstica a Poblet veurem al final, en la relació de membres que inclou, com un elevat nombre dels que han entrat a Poblet en un moment o altre, per una o altra raó l’han abandonat. Uns per anar a la vida secular, altres incorporant-se a un altre orde o monestir, altres per donar servei com a preveres a una església particular i potser alguns també iniciant una vida de giròvags cercant una comunitat a mida que sempre és diversa i plural i per tant ens presenta la problemàtica de la convivència. El que cal que no perilli mai és la visió de l’objectiu comú que ens uneix: seguir el Crist no anteposant-li mai res. La inestabilitat no és pas una malaltia moderna, sant Benet ja la preveu, forma part de la naturalesa humana. El nostre desig de Déu pot estar també subjecte al nostre estat d’ànim. Augmentar o disminuir víctima dels nostres estats d’ànim.
Realment el que ens falla és la relació amb Déu? Si i no. No en tant que els problemes que tenim són majoritàriament de convivència fraterna, i si en tant que no veiem en l’altre germà el Crist. També ens afecta la insatisfacció en tant que no acabem de trobar en el monestir aquell ideal de vida que ens havíem construït en entrar-hi i que ha topat amb la realitat. Per Joan Cassià aquestes turbulències del nostre desig de Déu s’han de combatre amb el discerniment, és a dir prendre distància davant d’allò que sentim. Un art espiritual que poc a poc ens porta a la llibertat interior i a la pau d’esperit.
Sant Benet té en aquest capítol una gran comprensió de la debilitat humana, i sobretot per la persona que en un moment donat de la seva vida pot prendre una decisió o una altra. Quan algú arriba al monestir i desitja entrar-hi, sant Benet insisteix que se li pregunti què vol, i si realment ho vol. També quan un germà vol tornar, cal provar-lo. Veure si realment vol tornar, si vertaderament és la seva voluntat, si el que el va portar a abandonar el monestir s’ha esmenat, i ell s’ha convertit, i ara vol viure de nou amb il·lusió la vida monàstica. El que sorprèn és que sant Benet plantegi el retorn, no una, sinó tres vegades. Aquesta actitud, que segueix sent vàlida avui en dia, només demana, i no és pas poc, una gran misericòrdia, a més del respecte per cada camí individual. La lluita que cadascú ha de portar amb si mateix i la seva relació amb Déu, també possiblement, amb l’abat i la comunitat, és un camí humà i espiritual, un camí únic per a cadascú, personal i intransferible.
Aquest capítol demostra, un veritable realisme i una gran misericòrdia. Un realisme per la dificultat de l’estabilitat de la vida al monestir per dedicar-se a la recerca de Déu. Misericòrdia per deixar la porta oberta al possible retorn d’un germà. Retorn possible per la llibertat del germà: «si ell vol tornar». «Si ell vol tornar» és inseparable aquí del «si es vol quedar». Perquè si es tracta de tornar, és per quedar-se. Tot està sotmès a la voluntat del germà. En aquesta situació extrema és sempre possible qüestionar la nostra pròpia estabilitat al monestir. Si em quedo aquí, és perquè vull, o és per simple costum per esdevenir un subjecte passiu, incapaç de fer altra cosa? Al monestir hi som lliurement; per respondre a la crida rebuda i intentar portar a terme en la seva plenitud la crida a seguir Crist. Una resposta renovada cada dia per voler seguir sent monjos. Ens comprometem lliurement pels vots monàstics, la clau de la nostra vocació és, sens dubte, aquesta elecció cada dia. En la resposta diària rau el secret del creixement de la nostra llibertat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)