De la Regla de sant Benet
Capítol 5
1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil•lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.
PROFESSIÓ REGULAR D’OBEDIÈNCIA DE FRA IURI I FRA LLORENÇ
Al·locució de l’Abat Octavi Vilà
Estimats fra Iuri i fra Llorenç, avui davant d’aquesta comunitat torneu a demanar la misericòrdia de Déu i de l’Orde, com vàreu fer en rebre l’hàbit de mans de l’estimat abat Josep. És a dir de nou us poseu confiadament davant del Senyor i davant d’aquesta pobre comunitat i ho feu després d’haver viscut uns anys de vida monàstica, després d’haver avançat per aquell camí que és inicialment estret. Val a dir que no heu acomplert la Regla, perquè sant Benet mana al qui està al noviciat d’estudiar, menjar i dormir, i certament heu fet alguna cosa més al llarg d’aquests anys i això ens ha permès conèixer la vostra gran disponibilitat envers els germans.
Demà us comprometéreu de manera solemne amb el Senyor i amb la comunitat i aquesta misericòrdia que demanareu fa uns anys i demaneu avui ha de guiar les vostres vides. Heu arribat lluny i no heu arribat enlloc; heu arribat lluny perquè heu superat les dificultats dels començaments, dels inicis de la vida monàstica; i no heu arribat enlloc perquè la vertadera professió solemne, la vertadera professió monàstica la farem davant del Pare, si Déu vol, en acabar la nostra estada terrenal. Al llarg d’aquest anys haureu trobat dificultats i alhora haureu trobat múltiples satisfaccions; de tot plegat heu conclòs que quan el Senyor us va cridar a la vida monàstica, en el clos d’aquest monestir concret, i vosaltres vàreu respondre afirmativament a la seva crida començava un camí que avui i demà tindrà un punt i seguit amb voluntat de perdurar fins a la mort.
En aquesta societat que ens envolta i de la que formem part, hi ha una certa por al compromís, bastanta por, siguem realistes. Tot és més o menys relatiu i provisional o respon al criteri del “mentre duri”; per això voler comprometre’s per tota la vida és un gest valent i poc adient als temps que corren. Hi ha un sol motiu que pot portar-nos a fer-lo, aquest motiu és el Crist; no ho oblideu mai. Ell ens ha cridat, Ell ens dona la força per superar les dificultats, Ell ens espera a la fi del camí. Som per això afortunats, però no us confieu, no afluixeu ni atureu la marxa confiats, ni encara menys satisfets del camí recorregut; contents sempre, satisfets mai.
Avui és un bon moment per mirar enrere, per pensar en la crida que vau escoltar i veure el camí recorregut; però sobretot és el moment de mirar endavant i de no baixar la guàrdia. La vocació monàstica, la vocació cristiana, cal mimar-la, regar-la perquè sinó s’asseca, no dona fruits i acaba per morir tot i que aparentment pugui semblar que la rutina la manté; però la rutina no és la vida monàstica, sinó viure-la a cada moment, en els bons moments i en els no tant bons, en les nits fosques, en els vespres grisos i en els matins assolellats; no desesperant mai de la misericòrdia de Déu, com ens diu sant Benet.
Les eines per mantenir la nostra vocació sempre a punt ens les dona el mateix sant Benet: la paciència, l’obediència, el zel per l’ofici diví o la disponibilitat, entre d’altres. El mateix sant Benet ens descriu els instruments de les bones obres i els graons de la humilitat. Avui destaqueu l’obediència, que és obediència al Crist, no pas una obediència cega al caprici de qualsevol home; sinó disponibilitat al Crist. En aquest sentit sant Pau, del que avui acaben de celebrar llur conversió, ens parla de l’obediència com a servei quan escriu: «Apreciant el vostre servei en allò que val, ells glorificaran Déu per l’obediència que professeu a l’evangeli del Crist i per la generositat que us fa solidaris amb ells i amb tothom.» (Co 9,13).
L’obediència és ofrena de la pròpia voluntat, però aquesta voluntat, aquesta capacitat fonamental no resta aniquilada sinó que és una renúncia voluntària per identificar-se de manera més ferma i més segura amb la voluntat del Crist. Una obediència que neix de l’amor perquè el nostre model és Crist, que identificà la seva voluntat amb la del Pare, fent-se servidor del seus germans, seguint el camí no pas fàcil de submissió a la voluntat del Pare per tal de redimir als homes.
La primera i única obediència del monjo és a Déu, escoltant i obeint la crida de la veu interior de l’Esperit, obeint per la fe i deixant-se guiar per aquesta en el servei als germans. La centralitat del Crist en la nostra vida no l’hem d’oblidar mai, no la podem oblidar mai perquè si l’oblidem perdem el rumb, perdem el sentit de tot. Crist ens estima, el Senyor us estima fra Iuri i fra Llorenç, per això us ha cridat; i en tant que ens estima vol que el seu amor ompli la nostra vida. No és sols teoria, és pràctica, és el dia a dia, des de la primera campanada a la darrera de al nostra jornada; Crist ens espera en l’Ofici Diví, en el treball, en els germans i essencialment en el contacte amb la seva Paraula i en l’Eucaristia. Per això no podem defallir en res, no podem deixar-nos endur per una vocació viscuda amb ensopiment, amb menyspreus, amb ànims de superioritat, amb manca de caritat. Sols així podem anar configurant-nos més i més al Crist humil i obedient, evitant apartar-nos d’Ell amb la desídia i la desobediència.
Que la vostra disposició no manqui mai i que l’ajut imprescindible i irrenunciable de la gràcia de Déu us acompanyi sempre a vosaltres i a nosaltres també.
dissabte, 25 de gener del 2020
diumenge, 19 de gener del 2020
LA HUMILITAT: EL NOVÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,56-58
56 El novè graó de la humilitat és quan el monjo reprimeix la llengua de parlar i, guardant silenci, no parla fins que és preguntat, 57 ja que l’Escriptura ensenya que «qui parla molt, no evita el pecat», 58 i que «l’home enraonador no encertarà el camí sobre la terra».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Les paraules silenci i taciturnitat apareixen diversos cops a la Regla de sant Benet. Com l’obediència o la paciència, el silenci i la taciturnitat són per a sant Benet unes eines, uns instruments, que ens permeten acostar-nos a Déu. Hi dedica tot el capítol VI a la taciturnitat i també fa un especial ressò al llarg de la Regla en la pràctica del silenci al refetor, per escoltar la lectura, a l’oratori, per pregar com cal amb la deguda atenció als salms o al que s’anomena gran silenci entre Completes i Laudes.
El silenci i la taciturnitat són un mitja per aconseguir l’objectiu que centra la nostra vida, no és altre que Crist i cercar-lo amb tota la intensitat de que en siguem capaços. El silenci està sovint contraposat per sant Benet a una paraula ociosa, vana, al perill de parlar per parlar amb el risc o bé de caure en la presumpció, la vanagloria, la mentirà o l’exageració per tal de centrar l’atenció; o bé, el que és molt pitjor, quan amb les paraules podem fer mal als germans. Per sant Benet més val callar que parlar, si aquest parlar pot comportar quelcom de perjudicial per a la nostra vida i la dels nostres germans.
Però el silenci no està fet, no ens ve donat, l’hem de construir, l’hem de fer. Sovint ens resulta molt més fàcil trencar-lo que construir-lo, és més fàcil dir quelcom que faci riure o que ens mostri com a enginyosos que no pas guardar silenci. Per això en la tradició monàstica el silenci constitueix un element de primera importància; no és només una necessitat per a la convivència, no és només una exigència per a la pau del claustre. El silenci és necessari per a escoltar a Déu, un silenci que ens porta al recolliment, a parar l’orella atentament a allò que Déu ens vol dir, un silenci que esdevé taciturnitat. Hi ha un silenci exterior, però sobretot hi ha un silenci interior; perquè un silenci que fos solament absència de sorolls i de paraules, estaria evidentment privat de tota utilitat espiritual.
La recerca de Déu porta en si mateixa la necessitat d’un silenci integral, la taciturnitat. El silenci exterior només pot ser fecund quan es reflexa en un silenci interior, ambdós estant estretament relacionats i són interdependents, esdevenint així un silenci de llavis, de cor i mental alhora. Si aquest silenci ens predisposa a abandonar, per exemple, la curiositat, a no centrar-nos en les coses materials, ens fa més disponibles per a viure en la presència de Déu.
El silenci interior consisteix en fer callar tot allò que ens pugui treure l’atenció de Déu. No és pas fàcil adquirir el silenci interior, aconseguir que amb la seva pràctica tota la nostra atenció, exterior i interior, se centri en Déu. Per això cal construir abans el silenci exterior, un silenci no viscut mai com a imposició sinó volgut, desitjat per deixar pas a la veu de Déu, per poder escoltar-la amb la major nitidesa possible. És dur restar sord pels sorolls interiors que ens atordeixen; siguin pensaments, sentiments, actituds, pors, judicis o complexos; tot allò que no ens agrada de nosaltres mateixos i que rebutgem de pla però que centra un cop i un altre la nostra atenció i ens impedeix d’escoltar a Déu amb nitidesa. Però potser és encara més dur que siguin els mals pensaments o els mals desitjos respecte als altres el que ens ensordeixi.
Sant Benet fa servir l’expressió taciturnitat que no és ben bé el mateix que silenci. Encara que la paraula taciturnitat en l’ús corrent tingui una nota pejorativa i adjectivar a una persona de taciturna, no és precisament avui un elogi; sant Benet empra el mot amb la nitidesa del seu origen. Ens parla alternativament de les paraules taciturnitat i silenci. Fa servir la paraula silenci amb un matís més disciplinari quan ens parla del silenci nocturn, del silenci durant els menjars; aquí vol dir silenci en sentit estricte, absència de tota paraula, un silenci exterior. En canvi taciturnitat denota sobrietat, sensatesa, moderació en l’ús de la paraula, i fins i tot algunes traduccions parlen d’amor al silenci. Quan parlem de silenci i de taciturnitat ens oblidem sovint del silenci com a tasca, com a exigència de treball interior, de canvi, de conversió.
Per als monjos, el silenci no és pròpiament una tècnica de distensió o d’aprofundiment com per d’altres espiritualitats, ni tampoc tant sols un mètode per a desconnectar-se de l’entorn. El silenci esdevé una exigència moral; eliminant les nostres actituds viciades, combatent el nostre egoisme, i així poder obrir-nos a Déu.
Sols esdevé un silenci fecund si fer silenci és deixar espai i lloc a la veu de Déu. Un silenci que esdevingut taciturnitat ens permet anar pujant amb més fermesa els graons de la humilitat.
Capítol 7,56-58
56 El novè graó de la humilitat és quan el monjo reprimeix la llengua de parlar i, guardant silenci, no parla fins que és preguntat, 57 ja que l’Escriptura ensenya que «qui parla molt, no evita el pecat», 58 i que «l’home enraonador no encertarà el camí sobre la terra».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Les paraules silenci i taciturnitat apareixen diversos cops a la Regla de sant Benet. Com l’obediència o la paciència, el silenci i la taciturnitat són per a sant Benet unes eines, uns instruments, que ens permeten acostar-nos a Déu. Hi dedica tot el capítol VI a la taciturnitat i també fa un especial ressò al llarg de la Regla en la pràctica del silenci al refetor, per escoltar la lectura, a l’oratori, per pregar com cal amb la deguda atenció als salms o al que s’anomena gran silenci entre Completes i Laudes.
El silenci i la taciturnitat són un mitja per aconseguir l’objectiu que centra la nostra vida, no és altre que Crist i cercar-lo amb tota la intensitat de que en siguem capaços. El silenci està sovint contraposat per sant Benet a una paraula ociosa, vana, al perill de parlar per parlar amb el risc o bé de caure en la presumpció, la vanagloria, la mentirà o l’exageració per tal de centrar l’atenció; o bé, el que és molt pitjor, quan amb les paraules podem fer mal als germans. Per sant Benet més val callar que parlar, si aquest parlar pot comportar quelcom de perjudicial per a la nostra vida i la dels nostres germans.
Però el silenci no està fet, no ens ve donat, l’hem de construir, l’hem de fer. Sovint ens resulta molt més fàcil trencar-lo que construir-lo, és més fàcil dir quelcom que faci riure o que ens mostri com a enginyosos que no pas guardar silenci. Per això en la tradició monàstica el silenci constitueix un element de primera importància; no és només una necessitat per a la convivència, no és només una exigència per a la pau del claustre. El silenci és necessari per a escoltar a Déu, un silenci que ens porta al recolliment, a parar l’orella atentament a allò que Déu ens vol dir, un silenci que esdevé taciturnitat. Hi ha un silenci exterior, però sobretot hi ha un silenci interior; perquè un silenci que fos solament absència de sorolls i de paraules, estaria evidentment privat de tota utilitat espiritual.
La recerca de Déu porta en si mateixa la necessitat d’un silenci integral, la taciturnitat. El silenci exterior només pot ser fecund quan es reflexa en un silenci interior, ambdós estant estretament relacionats i són interdependents, esdevenint així un silenci de llavis, de cor i mental alhora. Si aquest silenci ens predisposa a abandonar, per exemple, la curiositat, a no centrar-nos en les coses materials, ens fa més disponibles per a viure en la presència de Déu.
El silenci interior consisteix en fer callar tot allò que ens pugui treure l’atenció de Déu. No és pas fàcil adquirir el silenci interior, aconseguir que amb la seva pràctica tota la nostra atenció, exterior i interior, se centri en Déu. Per això cal construir abans el silenci exterior, un silenci no viscut mai com a imposició sinó volgut, desitjat per deixar pas a la veu de Déu, per poder escoltar-la amb la major nitidesa possible. És dur restar sord pels sorolls interiors que ens atordeixen; siguin pensaments, sentiments, actituds, pors, judicis o complexos; tot allò que no ens agrada de nosaltres mateixos i que rebutgem de pla però que centra un cop i un altre la nostra atenció i ens impedeix d’escoltar a Déu amb nitidesa. Però potser és encara més dur que siguin els mals pensaments o els mals desitjos respecte als altres el que ens ensordeixi.
Sant Benet fa servir l’expressió taciturnitat que no és ben bé el mateix que silenci. Encara que la paraula taciturnitat en l’ús corrent tingui una nota pejorativa i adjectivar a una persona de taciturna, no és precisament avui un elogi; sant Benet empra el mot amb la nitidesa del seu origen. Ens parla alternativament de les paraules taciturnitat i silenci. Fa servir la paraula silenci amb un matís més disciplinari quan ens parla del silenci nocturn, del silenci durant els menjars; aquí vol dir silenci en sentit estricte, absència de tota paraula, un silenci exterior. En canvi taciturnitat denota sobrietat, sensatesa, moderació en l’ús de la paraula, i fins i tot algunes traduccions parlen d’amor al silenci. Quan parlem de silenci i de taciturnitat ens oblidem sovint del silenci com a tasca, com a exigència de treball interior, de canvi, de conversió.
Per als monjos, el silenci no és pròpiament una tècnica de distensió o d’aprofundiment com per d’altres espiritualitats, ni tampoc tant sols un mètode per a desconnectar-se de l’entorn. El silenci esdevé una exigència moral; eliminant les nostres actituds viciades, combatent el nostre egoisme, i així poder obrir-nos a Déu.
Sols esdevé un silenci fecund si fer silenci és deixar espai i lloc a la veu de Déu. Un silenci que esdevingut taciturnitat ens permet anar pujant amb més fermesa els graons de la humilitat.
diumenge, 12 de gener del 2020
LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33
31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La vida monàstica està dominada per quelcom que li dona ple sentit, que és el seu centre; la recerca de Déu que se’ns revela especialment en la Paraula. Tot just encetada la pujada pels graons de la humilitat ens trobem amb tres mots importants: Voluntat, desig i fets. Si abordem la vida monàstica des de la seva vesant exterior, és a dir des de la pràctica, des dels fets, ens trobem que el monjo és aquell qui renuncia amb més o menys dificultat a diverses coses amb un objectiu clar, en expressió de Joan Baptista: «cal que ell creixi i que jo minvi» (Jo 3,30); és a dir adequar la nostra voluntat a la voluntat del Senyor. En aquest sentit de despreniment de la pròpia voluntat per acomodar-la a la voluntat de Déu, no es tracta pas d’una anul·lació del propi voler, tampoc d’acomodar-se al desig d’altri que no sigui el del Senyor.
Sant Benet no ens diu pas de renunciar a la pròpia voluntat sinó de que no l’estimem més, no la posem per damunt de la voluntat del Senyor, a qui hem vingut a seguir fent-ho a través de la Regla de sant Benet. Podem tenir el perill o la temptació de seguir els nostres propis desitjos, sant Benet ho sap prou bé, seguir el nostre propi voler i fins i tot d’emmascarar-ho, pensant o volent pensar que seguim la voluntat de Déu quan de fet ens hem fet una regla a mida o el nostre desig és el patró i la mesura d’aquesta i el menyspreu a la voluntat dels altres, a la del Senyor la primera, el gran pecat d’aquesta mena d’impostura espiritual.
Els monjos no renunciem pas a nosaltres mateixos, ni renunciem a res pel mer de fet de renunciar-hi; com expressa Louis Bouyer aquesta renuncia no implica condemnar res sinó crear un ordre de preferències. Al cap i a la fi l’objectiu és adequar la nostra voluntat a la del Senyor en la major mesura possible i això sols es pot fer estimant-lo a Ell i als altres com a nosaltres mateixos i per estimar-lo cal fer exercici de la seva presència, sentir-lo proper, al costat, per tal de que la nostra voluntat es vegi envigorida per adequar-se a la seva. Afirmar en la nostra societat que renunciar a la pròpia voluntat és bo pot semblar una anomalia; estem educats per exercir la independència de voluntats. Això seria si la concepció de la humilitat fos la de fa uns anys, aleshores humilitat podia ser sinònim de docilitat, de submissió, de manca d’iniciativa; i, com ser pietós de façana, podia esdevenir també signe de santedat; la imatge de ser persones invisibles, retirades, en absolut propenses a ocupar l’espai públic. No és ben bé això renunciar als propis volers, sinó més aviat posar els dons i talents al servei del Senyor i dels altres.
Situar correctament avui aquest segon graó de la humilitat pot no resultar fàcil a no ser que ho considerem en el seu just sentit, no pas com quelcom anihilador de la pròpia personalitat, dolorós; no pas com si es tractés de fer fallir la voluntat personal ja que aleshores ens hauríem de preguntar pel bé de qui i amb quin objecte i segurament ens n’adonaríem que seria en bé de la voluntat personal d’un altre, dels seus desitjos, del seu caprici i això no és en absolut acomodar la nostra voluntat a la del Senyor, ans al contrari, és allunyar-la més i més.
Els monjos venim al monestir per a seguir a Crist i tornar pel camí de l’obediència al Pare, de qui l’home s’ha allunyat per la desobediència (RB, Pròleg, 2). El Fill de Déu esdevé el model i Ell va aprendre l’obediència a través del sofriment «tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir» (He 5,8). Aquest és el camí per al cristià que vol seguir a Crist. Ell és molt explícit sobre les exigències del seguiment: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi.» (Mt 16,24). Aquesta és la primera actitud a contrastar per al monjo. Estem disposats a acceptar la creu? No és avui estranya en les nostres comunitats l’experiència de veure marxar, a un monjo que semblava un excel·lent candidat. Potser era feliç en la vida monàstica, però sols mentre hi trobava en ella un ambient agradable on realitzar-se, on es valoraven els seus talents o es desenvolupaven les seves capacitats o potser fins i tot, Déu no ho vulgui, se l’adulava. Però quan ens arriba una prova amb un cert grau de duresa, quan arriba la creu, tota la nostra vida córrer el risc d’afonar-se en el dubte, en la incertesa; aleshores potser la nostra voluntat vol imposar-se a la del Senyor.
Sense l’acceptació de la creu no té sentit la vida monàstica, la vida cristiana. Una creu que pot ser gran o petita que de tot hi ha, però carregar-nos-la de manera gratuïta no és la voluntat del Senyor; perquè inevitablement triem la que a nosaltres ens va bé, ens la fem a mida i rebutgem la que ens surt al pas. Perquè inevitablement ens surten al pas i és aleshores quan cal decidir-se a carregar-se-la o bé a deixar-la caure vora el camí i fugir el més ràpidament possible. No és una mera qüestió teòrica; el conflicte de voluntats, la lluita o la convivència amb els nostres desigs és un tema de cada dia, una lluita diària. Escoltar la Paraula de Déu en la Lectio, assaborir els Salms en la litúrgia; portar una vida equilibrada de pregària i de treball i fonamentalment nodrir-nos per la Eucaristia, ens pot ajudar a discernir que vol Déu de nosaltres i a veure que estem disposats nosaltres a donar-li a Déu, fins a quin punt estem disposats a donar-nos al Senyor.
Com escoltàvem del P. Jon Sobrino es tracta de mirar què ens manca de senzillesa i què ens sobra d’orgull. Preguntaren a L’Abba Poemen com cal actuar i ell respongué: «Sigueu discrets vers els estranys, respecteu als ancians i no imposeu el vostre propi punt de vista», és a dir actuar seguint la voluntat de Déu.
Aquest segon graó de la humilitat es deriva del primer; si estimem Déu per damunt de tot, si el temem en el sentit que dona al terme sant Benet i el tenim sempre present davant dels ulls; estimarem també la seva voluntat sobre la nostra. Renunciant a un excessiu afecte per la nostra voluntat, al desig imperiós d’imposar-la sobre qualsevol altre consideració; acomodant i conformant cada cop més el nostre desig a la voluntat de Déu i mirant al nostre entorn amb la mirada de Déu perquè tota la vida és voluntat de Déu i tots els homes imatge seva. Desitjar el que volem, voler el que vol Déu per a nosaltres i demostra-ho amb fets. Com ens deia sant Agustí aquesta setmana «És difícil que visqui malament el qui creu bé. Creieu de tot cor, sense claudicar, sense vacil·lar, sense argumentar contra aquesta mateixa fe amb sospites humanes. S’anomena fe, precisament perquè hom fa allò que diu.» (Sermó 49, 2-3).
Capítol 7,31-33
31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La vida monàstica està dominada per quelcom que li dona ple sentit, que és el seu centre; la recerca de Déu que se’ns revela especialment en la Paraula. Tot just encetada la pujada pels graons de la humilitat ens trobem amb tres mots importants: Voluntat, desig i fets. Si abordem la vida monàstica des de la seva vesant exterior, és a dir des de la pràctica, des dels fets, ens trobem que el monjo és aquell qui renuncia amb més o menys dificultat a diverses coses amb un objectiu clar, en expressió de Joan Baptista: «cal que ell creixi i que jo minvi» (Jo 3,30); és a dir adequar la nostra voluntat a la voluntat del Senyor. En aquest sentit de despreniment de la pròpia voluntat per acomodar-la a la voluntat de Déu, no es tracta pas d’una anul·lació del propi voler, tampoc d’acomodar-se al desig d’altri que no sigui el del Senyor.
Sant Benet no ens diu pas de renunciar a la pròpia voluntat sinó de que no l’estimem més, no la posem per damunt de la voluntat del Senyor, a qui hem vingut a seguir fent-ho a través de la Regla de sant Benet. Podem tenir el perill o la temptació de seguir els nostres propis desitjos, sant Benet ho sap prou bé, seguir el nostre propi voler i fins i tot d’emmascarar-ho, pensant o volent pensar que seguim la voluntat de Déu quan de fet ens hem fet una regla a mida o el nostre desig és el patró i la mesura d’aquesta i el menyspreu a la voluntat dels altres, a la del Senyor la primera, el gran pecat d’aquesta mena d’impostura espiritual.
Els monjos no renunciem pas a nosaltres mateixos, ni renunciem a res pel mer de fet de renunciar-hi; com expressa Louis Bouyer aquesta renuncia no implica condemnar res sinó crear un ordre de preferències. Al cap i a la fi l’objectiu és adequar la nostra voluntat a la del Senyor en la major mesura possible i això sols es pot fer estimant-lo a Ell i als altres com a nosaltres mateixos i per estimar-lo cal fer exercici de la seva presència, sentir-lo proper, al costat, per tal de que la nostra voluntat es vegi envigorida per adequar-se a la seva. Afirmar en la nostra societat que renunciar a la pròpia voluntat és bo pot semblar una anomalia; estem educats per exercir la independència de voluntats. Això seria si la concepció de la humilitat fos la de fa uns anys, aleshores humilitat podia ser sinònim de docilitat, de submissió, de manca d’iniciativa; i, com ser pietós de façana, podia esdevenir també signe de santedat; la imatge de ser persones invisibles, retirades, en absolut propenses a ocupar l’espai públic. No és ben bé això renunciar als propis volers, sinó més aviat posar els dons i talents al servei del Senyor i dels altres.
Situar correctament avui aquest segon graó de la humilitat pot no resultar fàcil a no ser que ho considerem en el seu just sentit, no pas com quelcom anihilador de la pròpia personalitat, dolorós; no pas com si es tractés de fer fallir la voluntat personal ja que aleshores ens hauríem de preguntar pel bé de qui i amb quin objecte i segurament ens n’adonaríem que seria en bé de la voluntat personal d’un altre, dels seus desitjos, del seu caprici i això no és en absolut acomodar la nostra voluntat a la del Senyor, ans al contrari, és allunyar-la més i més.
Els monjos venim al monestir per a seguir a Crist i tornar pel camí de l’obediència al Pare, de qui l’home s’ha allunyat per la desobediència (RB, Pròleg, 2). El Fill de Déu esdevé el model i Ell va aprendre l’obediència a través del sofriment «tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir» (He 5,8). Aquest és el camí per al cristià que vol seguir a Crist. Ell és molt explícit sobre les exigències del seguiment: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi.» (Mt 16,24). Aquesta és la primera actitud a contrastar per al monjo. Estem disposats a acceptar la creu? No és avui estranya en les nostres comunitats l’experiència de veure marxar, a un monjo que semblava un excel·lent candidat. Potser era feliç en la vida monàstica, però sols mentre hi trobava en ella un ambient agradable on realitzar-se, on es valoraven els seus talents o es desenvolupaven les seves capacitats o potser fins i tot, Déu no ho vulgui, se l’adulava. Però quan ens arriba una prova amb un cert grau de duresa, quan arriba la creu, tota la nostra vida córrer el risc d’afonar-se en el dubte, en la incertesa; aleshores potser la nostra voluntat vol imposar-se a la del Senyor.
Sense l’acceptació de la creu no té sentit la vida monàstica, la vida cristiana. Una creu que pot ser gran o petita que de tot hi ha, però carregar-nos-la de manera gratuïta no és la voluntat del Senyor; perquè inevitablement triem la que a nosaltres ens va bé, ens la fem a mida i rebutgem la que ens surt al pas. Perquè inevitablement ens surten al pas i és aleshores quan cal decidir-se a carregar-se-la o bé a deixar-la caure vora el camí i fugir el més ràpidament possible. No és una mera qüestió teòrica; el conflicte de voluntats, la lluita o la convivència amb els nostres desigs és un tema de cada dia, una lluita diària. Escoltar la Paraula de Déu en la Lectio, assaborir els Salms en la litúrgia; portar una vida equilibrada de pregària i de treball i fonamentalment nodrir-nos per la Eucaristia, ens pot ajudar a discernir que vol Déu de nosaltres i a veure que estem disposats nosaltres a donar-li a Déu, fins a quin punt estem disposats a donar-nos al Senyor.
Com escoltàvem del P. Jon Sobrino es tracta de mirar què ens manca de senzillesa i què ens sobra d’orgull. Preguntaren a L’Abba Poemen com cal actuar i ell respongué: «Sigueu discrets vers els estranys, respecteu als ancians i no imposeu el vostre propi punt de vista», és a dir actuar seguint la voluntat de Déu.
Aquest segon graó de la humilitat es deriva del primer; si estimem Déu per damunt de tot, si el temem en el sentit que dona al terme sant Benet i el tenim sempre present davant dels ulls; estimarem també la seva voluntat sobre la nostra. Renunciant a un excessiu afecte per la nostra voluntat, al desig imperiós d’imposar-la sobre qualsevol altre consideració; acomodant i conformant cada cop més el nostre desig a la voluntat de Déu i mirant al nostre entorn amb la mirada de Déu perquè tota la vida és voluntat de Déu i tots els homes imatge seva. Desitjar el que volem, voler el que vol Déu per a nosaltres i demostra-ho amb fets. Com ens deia sant Agustí aquesta setmana «És difícil que visqui malament el qui creu bé. Creieu de tot cor, sense claudicar, sense vacil·lar, sense argumentar contra aquesta mateixa fe amb sospites humanes. S’anomena fe, precisament perquè hom fa allò que diu.» (Sermó 49, 2-3).
diumenge, 5 de gener del 2020
COM HA DE SER L’ABAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 2,30-40
30 S’ha de recordar sempre l’abat del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot, que, desatenent o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són encomanades, no posi més afany en les coses transitòries, terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35 I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi’s que està escrit: «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat d’escreix»; 36 i encara: «Res no falta als qui el temen». 37 Que sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s’ha de preparar a donar-ne compte. 38 I tal com sigui el nombre de germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així, tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té encomanades, mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sembla que per sant Benet la salvació de les ànimes dels abats i abadesses està difícil, més difícil que la de qualsevol altre monjo o monja; o com a mínim no és més fàcil. Cap salvació de cap ànima és fàcil, però a qui a més se li confia més se li exigeix, tenint sempre present les limitacions, les flaqueses tant físiques com morals que fan la tasca més àrdua. Ens diu sant Benet que cal estar «tement sempre el futur examen»; aquesta frase molt sovint m’ha impactat perquè si ja tenim prou feina a salvar la nostra ànima com més per afegir-hi la responsabilitat sobre les ànimes d’altri davant del Senyor. Però sant Benet ajuda en aquesta doble responsabilitat en dir-nos també que tots junts anem cap a la vida eterna; junts però cadascú amb la nostra pròpia personalitat perquè el Senyor ens ha fet diferents, diversos i sobretot lliures; amb diferents temperaments, diferents intel·ligències i caràcters. D’aquí que calguin per a uns els afalacs, per a d’altres amenaces i per a d’altres persuasió; o també en alguns moments una cosa o altre per als mateixos depenent de les circumstàncies concretes. És la immensa riquesa d’una comunitat i alhora la major dificultat, perquè sovint no veiem en l’altre la imatge del Crist sinó que voldríem que l’altre fos com nosaltres voldríem que fos i això si no ens en n’adonem acaba per crear-nos problemes i a vegades no pas menors. Ja diu sant Benet també que si l’abat vol fregar massa pot córrer el risc de trencar el vas; i cal reconèixer que trobar un equilibri no és pas fàcil.
La comunitat la fem entre tots, per això no ens podem permetre de carregar la nostra responsabilitat personal sobre els altres més enllà del que pertoca, ni podem baixar la guàrdia, perquè la vida de la comunitat depèn de cadascun de nosaltres i del nostre grau de compliment, de compromís, de com visquem la nostra vida de monjos, de cristians compromesos. Això és important també per als petits detalls que potser no ho són tant, perquè tot ajuda. Si no acudim a una pregària, si hi fem tard, si no guardem el silenci quan toca i on toca, i molt més si no respectem a un germà i tantes altres coses estem fent un mal a la comunitat, també a nosaltres mateixos, però alhora i sobretot a la comunitat. Escrivia sant Bernat que «ens assetgen tres perills: «comparar-nos als altres, mirar enrere o intentar d’atura-nos (...) El qui s’atura, encara que no abandoni l’Orde i fingeixi desitjos de seguir endavant, acabarà essent tirat per terra (...) Per això no ens convé retardar el pas i encara menys fixar-nos en els altres i comparar-nos a ells. Correm humilment i avancem sense aturar-nos.» (Sermó als abats, 2)
Ja ens ho diu sant Benet que no és una cosa fàcil sinó àrdua i difícil i per damunt de tot cal tenir present la salvació de les nostres ànimes. Aquesta insistència de sant Benet en la salvació de les nostres ànimes, que no posa barata, per fer servir una idea del teòleg Dietrich Bonhoeffer, ens centra en el vertader i únic objectiu de la nostra vida monàstica en comunitat, hem vingut a cercar a Déu i a recórrer el camí cap a Ell al llarg de tota la nostra vida monàstica, per a la fi poder trobar-lo, poder veure la claror de la seva mirada. Si això no ho oblidéssim mai, els abats i abadesses els primers i a tots els monjos i monges, després ens seria més fàcil i planer ser sol·lícits, esmenar les faltes i mancances pròpies i ajudar a superar les dels altres.
Tot aquest capítol mou a una profunda reflexió, a un sentiment de no arribar al que ens demana i a un propòsit d’esmena, tot i saber que caiem un cop i un altre en els mateixos paranys. Perquè llegint aquest capítol un no pot fer res més que adonar-se de les immenses limitacions personals, demanar perdó i confiar-se a la gràcia del Senyor. Seria fàcil corregir als altres si no tinguéssim les nostres pròpies falles. Però el fet d’estar nosaltres mateixos encara lluny de l’objectiu d’aquest o altre aspecte de la vida cristiana i monàstica no pot ser un pretext per renunciar a indicar aquest objectiu als nostres germans. Per això sant Benet acaba aquest capítol recordant a l’abat que es tracta de dos aspectes de la mateixa responsabilitat; per als altres i alhora corregint les pròpies faltes. El fet que l’abat tingui les seves pròpies mancances no és, per tant, ni un legítim pretext per no exhortar a la conversió contínua ni per als germans una excusa per no parar atenció als ensenyaments i exhortacions, perquè tots tenim el mateix deure de conversió contínua.
Sant Benet subratlla de manera clara aquí la prioritat dels valors espirituals; tot i que no es pot defugir la responsabilitat sobre els béns materials, cosa que contempla al llarg de la Regla; tot ha d’estar encaminat cap a l’objectiu espiritual. Qualsevol altre valor hi està supeditat, en funció d’ajudar-nos a poder portar una vida centrada en la recerca de Déu. Tot plegat ens ha de portar a la purificació interior, aquella a la que podrem arribar a la fi de l’escala de la humilitat. Imperfectes com som Déu ens crida a caminar cap a la conversió, a caminar cap a Ell, no anteposant-li mai res.
Capítol 2,30-40
30 S’ha de recordar sempre l’abat del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot, que, desatenent o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són encomanades, no posi més afany en les coses transitòries, terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35 I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi’s que està escrit: «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat d’escreix»; 36 i encara: «Res no falta als qui el temen». 37 Que sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s’ha de preparar a donar-ne compte. 38 I tal com sigui el nombre de germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així, tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té encomanades, mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sembla que per sant Benet la salvació de les ànimes dels abats i abadesses està difícil, més difícil que la de qualsevol altre monjo o monja; o com a mínim no és més fàcil. Cap salvació de cap ànima és fàcil, però a qui a més se li confia més se li exigeix, tenint sempre present les limitacions, les flaqueses tant físiques com morals que fan la tasca més àrdua. Ens diu sant Benet que cal estar «tement sempre el futur examen»; aquesta frase molt sovint m’ha impactat perquè si ja tenim prou feina a salvar la nostra ànima com més per afegir-hi la responsabilitat sobre les ànimes d’altri davant del Senyor. Però sant Benet ajuda en aquesta doble responsabilitat en dir-nos també que tots junts anem cap a la vida eterna; junts però cadascú amb la nostra pròpia personalitat perquè el Senyor ens ha fet diferents, diversos i sobretot lliures; amb diferents temperaments, diferents intel·ligències i caràcters. D’aquí que calguin per a uns els afalacs, per a d’altres amenaces i per a d’altres persuasió; o també en alguns moments una cosa o altre per als mateixos depenent de les circumstàncies concretes. És la immensa riquesa d’una comunitat i alhora la major dificultat, perquè sovint no veiem en l’altre la imatge del Crist sinó que voldríem que l’altre fos com nosaltres voldríem que fos i això si no ens en n’adonem acaba per crear-nos problemes i a vegades no pas menors. Ja diu sant Benet també que si l’abat vol fregar massa pot córrer el risc de trencar el vas; i cal reconèixer que trobar un equilibri no és pas fàcil.
La comunitat la fem entre tots, per això no ens podem permetre de carregar la nostra responsabilitat personal sobre els altres més enllà del que pertoca, ni podem baixar la guàrdia, perquè la vida de la comunitat depèn de cadascun de nosaltres i del nostre grau de compliment, de compromís, de com visquem la nostra vida de monjos, de cristians compromesos. Això és important també per als petits detalls que potser no ho són tant, perquè tot ajuda. Si no acudim a una pregària, si hi fem tard, si no guardem el silenci quan toca i on toca, i molt més si no respectem a un germà i tantes altres coses estem fent un mal a la comunitat, també a nosaltres mateixos, però alhora i sobretot a la comunitat. Escrivia sant Bernat que «ens assetgen tres perills: «comparar-nos als altres, mirar enrere o intentar d’atura-nos (...) El qui s’atura, encara que no abandoni l’Orde i fingeixi desitjos de seguir endavant, acabarà essent tirat per terra (...) Per això no ens convé retardar el pas i encara menys fixar-nos en els altres i comparar-nos a ells. Correm humilment i avancem sense aturar-nos.» (Sermó als abats, 2)
Ja ens ho diu sant Benet que no és una cosa fàcil sinó àrdua i difícil i per damunt de tot cal tenir present la salvació de les nostres ànimes. Aquesta insistència de sant Benet en la salvació de les nostres ànimes, que no posa barata, per fer servir una idea del teòleg Dietrich Bonhoeffer, ens centra en el vertader i únic objectiu de la nostra vida monàstica en comunitat, hem vingut a cercar a Déu i a recórrer el camí cap a Ell al llarg de tota la nostra vida monàstica, per a la fi poder trobar-lo, poder veure la claror de la seva mirada. Si això no ho oblidéssim mai, els abats i abadesses els primers i a tots els monjos i monges, després ens seria més fàcil i planer ser sol·lícits, esmenar les faltes i mancances pròpies i ajudar a superar les dels altres.
Tot aquest capítol mou a una profunda reflexió, a un sentiment de no arribar al que ens demana i a un propòsit d’esmena, tot i saber que caiem un cop i un altre en els mateixos paranys. Perquè llegint aquest capítol un no pot fer res més que adonar-se de les immenses limitacions personals, demanar perdó i confiar-se a la gràcia del Senyor. Seria fàcil corregir als altres si no tinguéssim les nostres pròpies falles. Però el fet d’estar nosaltres mateixos encara lluny de l’objectiu d’aquest o altre aspecte de la vida cristiana i monàstica no pot ser un pretext per renunciar a indicar aquest objectiu als nostres germans. Per això sant Benet acaba aquest capítol recordant a l’abat que es tracta de dos aspectes de la mateixa responsabilitat; per als altres i alhora corregint les pròpies faltes. El fet que l’abat tingui les seves pròpies mancances no és, per tant, ni un legítim pretext per no exhortar a la conversió contínua ni per als germans una excusa per no parar atenció als ensenyaments i exhortacions, perquè tots tenim el mateix deure de conversió contínua.
Sant Benet subratlla de manera clara aquí la prioritat dels valors espirituals; tot i que no es pot defugir la responsabilitat sobre els béns materials, cosa que contempla al llarg de la Regla; tot ha d’estar encaminat cap a l’objectiu espiritual. Qualsevol altre valor hi està supeditat, en funció d’ajudar-nos a poder portar una vida centrada en la recerca de Déu. Tot plegat ens ha de portar a la purificació interior, aquella a la que podrem arribar a la fi de l’escala de la humilitat. Imperfectes com som Déu ens crida a caminar cap a la conversió, a caminar cap a Ell, no anteposant-li mai res.
diumenge, 22 de desembre del 2019
SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES
De la Regla de sant Benet
Capítol 68
1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Deia un polític fa uns mesos «se me pide algo que no quiero hacer, ni puedo hacer». (Mariano Rajoy a La Vanguardia 27 de maig de 2017). Com saber si som capaços de fer alguna cosa o bé aquesta supera les nostres forces, la nostra capacitat? Com saber si no és el nostre voler el que ens impossibilita de fer alguna cosa? Sant Benet s’ho planteja també això; primer que tot defineix com han de ser aquestes coses perquè puguem analitzar si superen les nostres forces o no; en segon lloc ens diu amb quina actitud ho hem d’afrontar, de rebre; en tercer lloc ens convida a fer un segon anàlisis de la situació abans d’exposar les nostres objeccions, fetes amb unes determinades actituds, que no ens poden sorprendre perquè estan ben presents al llarg de tota la Regla, i finalment si la cosa no té sortida, o al menys no té la sortida que nosaltres voldríem, ens demana d’obeir portats per la caritat, que és el que sempre ha de guiar la nostra vida de monjos i de cristians.
El que ens manin ha de ser tingut per feixuc o impossible. Aquests dos adjectius ens poden a vegades limitar la visió d’aquestes ordres a coses materials, físiques. Com si es tractés de que ens manessin d’agafar amb una sola mà la tomba del rei Martí i portar-la a la galilea, per dir un absurd. Però no ho hauríem de limitar a l’aspecte físic, hi ha moltes altres coses que se’ns presenten com a feixugues i impossibles i que provoquen en nosaltres reaccions diverses. A vegades podem optar per desobeir, fer com si no ho haguéssim sentit o no ho haguéssim entès o haguéssim interpretat que tal o tal altre cosa no van amb nosaltres, però sí amb la resta de la comunitat. D’altres vegades ens ho prenem en pla de resistència numantina, com si acceptar-ho impliqués la renuncia a la nostra llibertat, la més gran humiliació, no entesa en el sentit de la Regla sinó en el sentit més col·loquial del terme, com si ens hi anés la vida i no ens arribem ni a plantejar si en som de capaços o no de fer-ho, això passa en certa manera a ser secundari i podem fins i tot enviar a passeig, Déu no ho vulgui, de pensament, paraula, obra o omissió, a qui ens ho ha demanat.
Aquí és quan caiem en la mundanitat espiritual, quan cerquem la gloria humana enlloc de la gloria de Déu, quan exaltem el nostre ego fins a no deixar lloc per l’alteritat i sobretot sense deixar lloc a aquell que és el tot Altre, en expressió de sant Agustí referida a Déu. També podem optar per una tàctica més instrumental i fer una llista inestimable de requisits que creiem imprescindibles per afrontar-ho: sí, si tenim tal ajuda; sí, si se’ns proporciona o se’ns compra aquest o aquell altre mitjà; sí, si ho podem fer d’aquí a dues o tres setmanes, i així anem allargant el repertori d’arguments, per no dir d’excuses.
En tots els casos hem d’analitzar si el que ens afecta realment no és l’orgull i no ens deixem portar per la humilitat, que hauria de ser la nostra norma de conducta. Amb humilitat de ben segur que rebríem la petició amb tota mansuetud i obediència, com ens diu sant Benet. Deia ahir l’arquebisbe Joan a la cerimònia d’imposició del pali que «no ens refugiem en el passat, o en els nostres egos d’autosuficiència i d’espais aconseguits.». Això serveix per a tots, quantes vegades per exemple una cosa que podria ser tan simple com deixar el que estem fent per atendre tal o qual altre cosa no se’ns fa impossible i feixuc? Se’ns i fa i molt.
Però sant Benet no ens tanca la porta a que es reconegui la impossibilitat del que se’ns mana, de que se’ns doni la raó. Podem fer una apel·lació, això sí amb paciència i oportunament, no pas amb orgull i resistència o contradicció. Aquesta paraula, contradicció, pot ser un concepte també important alhora d’analitzar la nostra impossibilitat; potser veiem feixuc i impossible tal cosa i una altra, que pot ser-ho molt més de difícil, no se’ns presenta com a tal, perquè ens ve de gust o ens ajuda a aconseguir un objectiu que ens abelleix. Ens pot costar la rutina, el dia a dia, ser puntuals o acudir a l’ofici o atendre a aquella altra tasca i alhora no constar-nos gens si la motivació és anar a tal o qual altre lloc i trobar-nos amb aquella altra persona. Sant Benet ens diu que si aquesta apel·lació, per dir-ho amb llenguatge judicial tant de moda desgraciadament en aquests temps, tampoc prospera; ens cal acceptar-ho, perquè hem acabat el recorregut i potser ens convé i aleshores ens cal confiar en l’ajut de Déu. Si ens limitem a confiar en les nostres pròpies forces no anem massa bé, les nostres febleses tant físiques com morals ens poden dificultar el camí, tant més que un dia podem estar no tant predisposats a afrontar reptes. Sempre ens cal confiar-nos al Senyor, Ell sap el que ens convé i ho sap perquè ens estima, Ell sí que sempre és portat per la caritat. Ens deia l’altre dia el germà Lluís Serra, en la formació, que Déu no cura els problemes però dona força per a afrontar-los; és aquesta la confiança que ens ha de moure a avançar més i més en la nostra vida monàstica. Escrivia fa uns anys en un article un analista: «¿es cierto que querer es poder?, ¿realmente hace más el que quiere que el que puede?, ¿hasta qué punto la voluntad, la perseverancia, la fe y el propósito vencen a la adversidad y a las circunstancias desfavorables?» (Alex Rovira cuando querer es poder a El País Semanal 4 de juny de 2006). No sempre voler és poder, però si ni tant sols volem malament podrem. Són moltes les coses que sempre o a voltes se’ns presenten com a feixugues i impossibles: de físiques perquè ens cansem o també d’altres com per exemple l’assistència i puntualitat a l’Ofici Diví, a la lectura de col·lació, mantenir el silenci quan toca, no abordar als hostes sense permís, no sortir sense vertadera necessitat, i tantes altres.
No som perfectes, caiem un cop i un altre en els mateixos paranys, però si que hem d’intentar de cercar la voluntat suficient per aixecar-nos de nou i fer-nos el propòsit de no tornar a caure, encara que sabem que tard o d’hora hi tornarem; al menys intentar-ho i sempre confiats en l’ajut d’Aquell qui tant ens estima. Sols la confiança en Ell ens pot ajudar a la mansuetud, a l’obediència, a la paciència, a l’oportunitat, a la caritat.
Capítol 68
1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Deia un polític fa uns mesos «se me pide algo que no quiero hacer, ni puedo hacer». (Mariano Rajoy a La Vanguardia 27 de maig de 2017). Com saber si som capaços de fer alguna cosa o bé aquesta supera les nostres forces, la nostra capacitat? Com saber si no és el nostre voler el que ens impossibilita de fer alguna cosa? Sant Benet s’ho planteja també això; primer que tot defineix com han de ser aquestes coses perquè puguem analitzar si superen les nostres forces o no; en segon lloc ens diu amb quina actitud ho hem d’afrontar, de rebre; en tercer lloc ens convida a fer un segon anàlisis de la situació abans d’exposar les nostres objeccions, fetes amb unes determinades actituds, que no ens poden sorprendre perquè estan ben presents al llarg de tota la Regla, i finalment si la cosa no té sortida, o al menys no té la sortida que nosaltres voldríem, ens demana d’obeir portats per la caritat, que és el que sempre ha de guiar la nostra vida de monjos i de cristians.
El que ens manin ha de ser tingut per feixuc o impossible. Aquests dos adjectius ens poden a vegades limitar la visió d’aquestes ordres a coses materials, físiques. Com si es tractés de que ens manessin d’agafar amb una sola mà la tomba del rei Martí i portar-la a la galilea, per dir un absurd. Però no ho hauríem de limitar a l’aspecte físic, hi ha moltes altres coses que se’ns presenten com a feixugues i impossibles i que provoquen en nosaltres reaccions diverses. A vegades podem optar per desobeir, fer com si no ho haguéssim sentit o no ho haguéssim entès o haguéssim interpretat que tal o tal altre cosa no van amb nosaltres, però sí amb la resta de la comunitat. D’altres vegades ens ho prenem en pla de resistència numantina, com si acceptar-ho impliqués la renuncia a la nostra llibertat, la més gran humiliació, no entesa en el sentit de la Regla sinó en el sentit més col·loquial del terme, com si ens hi anés la vida i no ens arribem ni a plantejar si en som de capaços o no de fer-ho, això passa en certa manera a ser secundari i podem fins i tot enviar a passeig, Déu no ho vulgui, de pensament, paraula, obra o omissió, a qui ens ho ha demanat.
Aquí és quan caiem en la mundanitat espiritual, quan cerquem la gloria humana enlloc de la gloria de Déu, quan exaltem el nostre ego fins a no deixar lloc per l’alteritat i sobretot sense deixar lloc a aquell que és el tot Altre, en expressió de sant Agustí referida a Déu. També podem optar per una tàctica més instrumental i fer una llista inestimable de requisits que creiem imprescindibles per afrontar-ho: sí, si tenim tal ajuda; sí, si se’ns proporciona o se’ns compra aquest o aquell altre mitjà; sí, si ho podem fer d’aquí a dues o tres setmanes, i així anem allargant el repertori d’arguments, per no dir d’excuses.
En tots els casos hem d’analitzar si el que ens afecta realment no és l’orgull i no ens deixem portar per la humilitat, que hauria de ser la nostra norma de conducta. Amb humilitat de ben segur que rebríem la petició amb tota mansuetud i obediència, com ens diu sant Benet. Deia ahir l’arquebisbe Joan a la cerimònia d’imposició del pali que «no ens refugiem en el passat, o en els nostres egos d’autosuficiència i d’espais aconseguits.». Això serveix per a tots, quantes vegades per exemple una cosa que podria ser tan simple com deixar el que estem fent per atendre tal o qual altre cosa no se’ns fa impossible i feixuc? Se’ns i fa i molt.
Però sant Benet no ens tanca la porta a que es reconegui la impossibilitat del que se’ns mana, de que se’ns doni la raó. Podem fer una apel·lació, això sí amb paciència i oportunament, no pas amb orgull i resistència o contradicció. Aquesta paraula, contradicció, pot ser un concepte també important alhora d’analitzar la nostra impossibilitat; potser veiem feixuc i impossible tal cosa i una altra, que pot ser-ho molt més de difícil, no se’ns presenta com a tal, perquè ens ve de gust o ens ajuda a aconseguir un objectiu que ens abelleix. Ens pot costar la rutina, el dia a dia, ser puntuals o acudir a l’ofici o atendre a aquella altra tasca i alhora no constar-nos gens si la motivació és anar a tal o qual altre lloc i trobar-nos amb aquella altra persona. Sant Benet ens diu que si aquesta apel·lació, per dir-ho amb llenguatge judicial tant de moda desgraciadament en aquests temps, tampoc prospera; ens cal acceptar-ho, perquè hem acabat el recorregut i potser ens convé i aleshores ens cal confiar en l’ajut de Déu. Si ens limitem a confiar en les nostres pròpies forces no anem massa bé, les nostres febleses tant físiques com morals ens poden dificultar el camí, tant més que un dia podem estar no tant predisposats a afrontar reptes. Sempre ens cal confiar-nos al Senyor, Ell sap el que ens convé i ho sap perquè ens estima, Ell sí que sempre és portat per la caritat. Ens deia l’altre dia el germà Lluís Serra, en la formació, que Déu no cura els problemes però dona força per a afrontar-los; és aquesta la confiança que ens ha de moure a avançar més i més en la nostra vida monàstica. Escrivia fa uns anys en un article un analista: «¿es cierto que querer es poder?, ¿realmente hace más el que quiere que el que puede?, ¿hasta qué punto la voluntad, la perseverancia, la fe y el propósito vencen a la adversidad y a las circunstancias desfavorables?» (Alex Rovira cuando querer es poder a El País Semanal 4 de juny de 2006). No sempre voler és poder, però si ni tant sols volem malament podrem. Són moltes les coses que sempre o a voltes se’ns presenten com a feixugues i impossibles: de físiques perquè ens cansem o també d’altres com per exemple l’assistència i puntualitat a l’Ofici Diví, a la lectura de col·lació, mantenir el silenci quan toca, no abordar als hostes sense permís, no sortir sense vertadera necessitat, i tantes altres.
No som perfectes, caiem un cop i un altre en els mateixos paranys, però si que hem d’intentar de cercar la voluntat suficient per aixecar-nos de nou i fer-nos el propòsit de no tornar a caure, encara que sabem que tard o d’hora hi tornarem; al menys intentar-ho i sempre confiats en l’ajut d’Aquell qui tant ens estima. Sols la confiança en Ell ens pot ajudar a la mansuetud, a l’obediència, a la paciència, a l’oportunitat, a la caritat.
diumenge, 15 de desembre del 2019
COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS
De la Regla de sant Benet
Capítol 61
1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«En tot lloc se serveix un mateix Senyor i es milita per un mateix rei». Compartim la nostra vida monàstica dins d’un mateix Orde, alhora som diversos ordes els qui seguim la Regla de sant Benet; aleshores en certa manera vivim la nostra vida monàstica en una comunitat de comunitats; és l’Església. Això és bo, saber que no estem sols, que d’altres monjos, d’altres comunitats segueixen la nostra mateixa manera de viure, cadascú en un lloc concret, en una cultura concreta, però servint tots un mateix Senyor, com ens diu sant Benet. La Regla ens parla avui de compartir, per un temps, la vida en una altra comunitat, ens hi podem haver trobat per raons de formació o de realitzar un retir; sempre és una experiència positiva; ens fa apreciar la nostra pròpia vida, la nostra pròpia comunitat perquè es va descobrint que arreu hi ha certs arquetips monàstics, que no som peces úniques; aquí i allà hi ha el risc de la murmuració, del menyspreu als germans, de la lluita costant per centrar-nos en Crist i allunyar-nos del pecat.
En certa manera sant Benet ens parla avui de que és bo prendre distància, així pot ser que algú que ve de fora pugui detectar coses que nosaltres mateixos per una excessiva proximitat no veiem; pot ser tant en positiu com en negatiu. Per exemple si tenim dificultats de convivència amb un germà de comunitat ens pot costar i molt trobar-li qualitats o a l’inrevés si la nostra relació amb un altre germà ultrapassa la normalitat d’una relació comunitària per esdevenir una dependència afectiva excessiva, les anomenades en altres temps amistats particulars, ens poden impedir de veure-hi amb claredat. Perquè en qualsevol de nosaltres hi ha clars i obscurs, coses positives i d’altres que no ho són tant; d’això n’hem de ser sempre conscients, perquè perfecte sols ho és Déu; d’home o de dona no n’hi ha cap de perfecte, tots som perfectibles perquè caminem cap a la recuperació de la imatge perduda de Déu.
Aquest capítol està inserit entre d’altres que ens parlen de com admetre els germans, com fer-ho si són fills de nobles o de pobres, infants o sacerdots; per acabar parlant de l’orde dins la comunitat on sant Benet deixa clara la importància de l’antiguitat, de l’edat monàstica, dels ancians i dels joves, sempre monàsticament parlant. Ens trobem al darrer dels capítols que dedica a les diverses categories de candidats que es poden presentar al monestir. Sembla clar que sant Benet distingeix clarament aquests monjos peregrins dels giròvags dels que parla al capítol primer.
Aquest capítol està escrit en un moment en què la institució monàstica estava molt menys estructurada que avui en dia, no hi havia ordes monàstics i tant els llaços de pertinença a una comunitat com els lligams entre les comunitats eren més aviat febles. Sant Benet és molt coherent en totes les seves posicions; qualsevol que vulgui encaixar en la vida d’una comunitat cal que accepti totes les seves característiques, aleshores és benvingut; però aquest és un requisit previ. Això vol dir que no ha de molestar la comunitat que l’acull per les seves exigències i que cal tenir ben present el seu comportament durant la seva estada. No és una qüestió de reclutament o d’augment numèric de la comunitat, perquè la dimensió d’una comunitat no sembla important per a sant Benet, sinó més aviat la seva autenticitat, estar disposat a assumir de manera estable la manera de viure la Regla d’una comunitat concreta. Trobem aquí l’equilibri entre l’atenció al bé espiritual de l’individu i el respecte per la comunitat.
En alguna ocasió, aquí o en algun altre monestir amb el que puguem tenir una relació més o menys propera, podem escoltar la reflexió d’algú que s’acosta a una comunitat amb una voluntat d’incorporar-s’hi i que enlloc de centrar-se, abans que res, amb la seva relació bilateral amb Déu, és a dir discernint la seva vocació; cau en la rutina d’analitzar la possible comunitat acollidora amb una òptica que acaba esdevenint crítica quan no demolidora. És ben humà això, però potser hauríem de tenir sempre molt present que és Déu qui ens crida a nosaltres, no pas nosaltres a Déu; sempre respectant la nostra voluntat, la llibertat de la nostra resposta, això és ben cert. Per tant no es tracta tant de triar una comunitat, uns integrants de la mateixa al nostre gust, sinó de respondre a la crida de Déu en un lloc concret, perquè si ens crida ho fa a un lloc o a un altre, a una manera de viure la fe, la vida comunitària o la vida monàstica o a una altra. Potser seria el que avui també ens diu sant Benet, el risc d’acabar essent exigent o viciós, i en aquest cas veiem que recomana convidar a marxar, això sí amb delicadesa però amb claredat, fa servir una expressió prou contundent: «que se’n vagi» seguida d’una motivació clara per a aquesta invitació «que la seva misèria no viciï també als altres.»
Pot semblar que a sant Benet no li fa massa gràcia que un sacerdot o un monjo d’un altre monestir entri en una comunitat, en tot cas no ho posa fàcil, com tampoc no ho fa amb qualsevol que s’hi acosti amb la intenció d’entrar-hi. Segurament aquesta postura es basa en dos principis: la prudència i la reflexió. Sant Benet té clar, molt clar, que una vocació, tot i que vingui d’algú que ja n’ha destriada una d’anterior o potser precisament per això, necessita d’un procés de discerniment profund i clar.
També ens alerta sant Benet de no enviar a un monjo incòmode, per fer servir una expressió políticament correcte, a un altra monestir sense una explicació de la motivació, la Regla fa servir la frase «el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú», una reflexió que podríem aplicar a tota la nostra vida i això ens ajudaria a no sentir-nos en cap moment superiors als altres, respectant les pròpies singularitats, que és al que ens convida sempre sant Benet per avançar així tots junts cap a la vida eterna.
Capítol 61
1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«En tot lloc se serveix un mateix Senyor i es milita per un mateix rei». Compartim la nostra vida monàstica dins d’un mateix Orde, alhora som diversos ordes els qui seguim la Regla de sant Benet; aleshores en certa manera vivim la nostra vida monàstica en una comunitat de comunitats; és l’Església. Això és bo, saber que no estem sols, que d’altres monjos, d’altres comunitats segueixen la nostra mateixa manera de viure, cadascú en un lloc concret, en una cultura concreta, però servint tots un mateix Senyor, com ens diu sant Benet. La Regla ens parla avui de compartir, per un temps, la vida en una altra comunitat, ens hi podem haver trobat per raons de formació o de realitzar un retir; sempre és una experiència positiva; ens fa apreciar la nostra pròpia vida, la nostra pròpia comunitat perquè es va descobrint que arreu hi ha certs arquetips monàstics, que no som peces úniques; aquí i allà hi ha el risc de la murmuració, del menyspreu als germans, de la lluita costant per centrar-nos en Crist i allunyar-nos del pecat.
En certa manera sant Benet ens parla avui de que és bo prendre distància, així pot ser que algú que ve de fora pugui detectar coses que nosaltres mateixos per una excessiva proximitat no veiem; pot ser tant en positiu com en negatiu. Per exemple si tenim dificultats de convivència amb un germà de comunitat ens pot costar i molt trobar-li qualitats o a l’inrevés si la nostra relació amb un altre germà ultrapassa la normalitat d’una relació comunitària per esdevenir una dependència afectiva excessiva, les anomenades en altres temps amistats particulars, ens poden impedir de veure-hi amb claredat. Perquè en qualsevol de nosaltres hi ha clars i obscurs, coses positives i d’altres que no ho són tant; d’això n’hem de ser sempre conscients, perquè perfecte sols ho és Déu; d’home o de dona no n’hi ha cap de perfecte, tots som perfectibles perquè caminem cap a la recuperació de la imatge perduda de Déu.
Aquest capítol està inserit entre d’altres que ens parlen de com admetre els germans, com fer-ho si són fills de nobles o de pobres, infants o sacerdots; per acabar parlant de l’orde dins la comunitat on sant Benet deixa clara la importància de l’antiguitat, de l’edat monàstica, dels ancians i dels joves, sempre monàsticament parlant. Ens trobem al darrer dels capítols que dedica a les diverses categories de candidats que es poden presentar al monestir. Sembla clar que sant Benet distingeix clarament aquests monjos peregrins dels giròvags dels que parla al capítol primer.
Aquest capítol està escrit en un moment en què la institució monàstica estava molt menys estructurada que avui en dia, no hi havia ordes monàstics i tant els llaços de pertinença a una comunitat com els lligams entre les comunitats eren més aviat febles. Sant Benet és molt coherent en totes les seves posicions; qualsevol que vulgui encaixar en la vida d’una comunitat cal que accepti totes les seves característiques, aleshores és benvingut; però aquest és un requisit previ. Això vol dir que no ha de molestar la comunitat que l’acull per les seves exigències i que cal tenir ben present el seu comportament durant la seva estada. No és una qüestió de reclutament o d’augment numèric de la comunitat, perquè la dimensió d’una comunitat no sembla important per a sant Benet, sinó més aviat la seva autenticitat, estar disposat a assumir de manera estable la manera de viure la Regla d’una comunitat concreta. Trobem aquí l’equilibri entre l’atenció al bé espiritual de l’individu i el respecte per la comunitat.
En alguna ocasió, aquí o en algun altre monestir amb el que puguem tenir una relació més o menys propera, podem escoltar la reflexió d’algú que s’acosta a una comunitat amb una voluntat d’incorporar-s’hi i que enlloc de centrar-se, abans que res, amb la seva relació bilateral amb Déu, és a dir discernint la seva vocació; cau en la rutina d’analitzar la possible comunitat acollidora amb una òptica que acaba esdevenint crítica quan no demolidora. És ben humà això, però potser hauríem de tenir sempre molt present que és Déu qui ens crida a nosaltres, no pas nosaltres a Déu; sempre respectant la nostra voluntat, la llibertat de la nostra resposta, això és ben cert. Per tant no es tracta tant de triar una comunitat, uns integrants de la mateixa al nostre gust, sinó de respondre a la crida de Déu en un lloc concret, perquè si ens crida ho fa a un lloc o a un altre, a una manera de viure la fe, la vida comunitària o la vida monàstica o a una altra. Potser seria el que avui també ens diu sant Benet, el risc d’acabar essent exigent o viciós, i en aquest cas veiem que recomana convidar a marxar, això sí amb delicadesa però amb claredat, fa servir una expressió prou contundent: «que se’n vagi» seguida d’una motivació clara per a aquesta invitació «que la seva misèria no viciï també als altres.»
Pot semblar que a sant Benet no li fa massa gràcia que un sacerdot o un monjo d’un altre monestir entri en una comunitat, en tot cas no ho posa fàcil, com tampoc no ho fa amb qualsevol que s’hi acosti amb la intenció d’entrar-hi. Segurament aquesta postura es basa en dos principis: la prudència i la reflexió. Sant Benet té clar, molt clar, que una vocació, tot i que vingui d’algú que ja n’ha destriada una d’anterior o potser precisament per això, necessita d’un procés de discerniment profund i clar.
També ens alerta sant Benet de no enviar a un monjo incòmode, per fer servir una expressió políticament correcte, a un altra monestir sense una explicació de la motivació, la Regla fa servir la frase «el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú», una reflexió que podríem aplicar a tota la nostra vida i això ens ajudaria a no sentir-nos en cap moment superiors als altres, respectant les pròpies singularitats, que és al que ens convida sempre sant Benet per avançar així tots junts cap a la vida eterna.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)