De la Regla de sant Benet
Capítol 29
1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.
Comentari l’Abat Octavi Vilà
Estem a la part de la Regla que hom anomena codi penal. Sant Benet sempre tan realista sap que malgrat tot faltem i que segons quines faltes poden afectar a tota la comunitat. Per això en casos puntuals, extrems podríem dir, es pot produir l’abandó del monestir. Però ni tant sols així sant Benet tanca la porta al retorn, un retorn condicionat per dos factors: en primer lloc l’esmena d’allò per què es va sortir i de l’altra ser rebut en el darrer lloc per comprovar la humilitat. Aquest capítol ens parla de deixar la comunitat per la nostra pròpia culpa i després d’un procés de penediment, demanar-ne la tornada. Certament no ho cita pas però podríem fer un paral·lelisme amb la paràbola del capítol 15 de l’Evangeli de Lluc; marxar, penedir-se i retornar amb el mateix pensament del fill pròdig «aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta’m com un dels teus jornalers» (Lc 15,18-19). Aleshores demana a la comunitat la generositat del pare de la paràbola per acollir-lo de nou. La falta comesa pot ser de molts tipus, i marxar després d’un dels processos descrits per sant Benet en els capítols anteriors, Déu vulgui que no ens calgui mai, després d’exhortacions, el cauteri de l’excomunió, la pregària o dels cops dels assots. En qualsevol cas l’estranyament de la comunitat apareix com una mesura extrema i alhora reversible, hi ha possibilitat d’indult, de retorn, condicionat a un propòsit d’esmena i tot plegat fins a tres vegades.
Deixar una comunitat no és que sigui quelcom generalitzat però no és pas una acció infreqüent en la vida de les nostres comunitats; tots n’hem conegut casos que ens han tocat més o menys de prop segons la relació o la proximitat vocacional, pel temps d’entrada al monestir, que tinguéssim amb el monjo que ha abandonat. Una marxa en general sempre fa mal, més si els motius han estat ja de per si dolorosos per la comunitat, però també si el motiu és un malestar del qui marxa, una dificultat personal amb algun altre o amb una part o tota la comunitat. Això ve donat perquè l’estabilitat és una característica de la nostra vocació monàstica, una característica important. Una estabilitat en el lloc i també en el temps.
A la nostra societat actual tot es té per temporal, per provisional; un matrimoni moltes vegades es contrau ja amb la idea de que “duri el que hagi de durar”; encara més una feina, una llar o tantes altres coses. Com viure avui la nostra vocació i concretament l’estabilitat i la perdurabilitat fins a la mort, enmig d’aquesta societat relativista, és un repte, tot un repte. Si partim de la base que és Déu qui ens crida, perquè sinó partim d’aquí malament rai, com pensar que ens crida per un temps concret, amb data de caducitat? Fins que diguem o pensem “ja en tic prou”, “fins aquí i no més” o “per aquí ja no hi passo pas”, fins que ens en cansem. S’ha parlat moltes vegades de si seria possible un monaquisme temporal, per uns mesos o uns anys. Si tornem a l’arrel que cal que hi hagi a la nostra vocació, la crida de Déu, aquesta es correspon amb una relació d’amor, ens enamorem de Déu i això de racionalitat en té ben poc. Talment com l’enamorament en la vida de parella que no respon a enamorar-se d’una noia, en el nostre cas, a la manera de fer un concurs oposició, amb uns barems com a criteri de selecció; sinó que darrera hi ha quelcom d’inexplicable de per què aquesta sí i aquella altra no, tot i ser potser més maca, simpàtica, eixerida o amb una feina millor. Aleshores si hi ha amor aquest per definició té vocació de perdurabilitat fins a la mort, en el cas de Déu evidentment més enllà de la mort perquè més enllà de la mort creiem que podrem gaudir de manera plena de la proximitat de l’amor de Déu si ens trobem entre els salvats per la seva gràcia. Sembla que una temporalitat no escau a aquest tipus de relació que maldem per viure en una comunitat concreta. Ens enamorem de Déu i no pas d’una comunitat, això és cert, però ens comprometem a viure aquesta relació d’amor en un lloc concret, amb uns vots o compromisos ben concrets.
Podem ser infidels a aquest compromís d’amor amb Déu viscut en una comunitat i un lloc concret, exteriorment, abandonant el monestir amb el desig de no tornar-hi més; anant a un altre monestir, amb la intenció de no retornar a la comunitat on vàrem professar; o de tornar-hi després d’un temps mancant temporalment a l’estabilitat i motivats potser per trobar un lloc millor amarats d’un cert romanticisme. Escriu el P. Agustí Roberts de l’abadia d’Azul a Argentina, que el monjo inquiet creu que ha de canviar de lloc per ser més perfecte però que potser al cap i a la fi sols demostra així la seva infecunditat en la comunitat a la que pertany; si no ha donat fruit i creu que la solució és canviar l’escenari potser també és el mateix monestir en el fons el qui actua sobre d’ell per motivar-lo a marxar a fora i aleshores es pot produir una situació crítica amb un risc de perdre la vocació o fins i tot el sentit religiós de la seva vida. Pel beat Guerric en general el desig de canvi ve donat per la impaciència, la inquietud o les il·lusions, que són sols fruit de la nostra imaginació. Sant Bernat escriu: «és una temeritat deixar allò cert i conegut per allò dubtós i desconegut (...) Desconfio de la lleugeresa que sempre ens fa somiar en el que no tenim, mentre rebutgem el que tenim. Perquè casi al uníson desitgem quelcom i ho rebutgem lleugerament i irracionalment.» (Sant Bernat, El precepte i la dispensa, 46).
També podem ser infidels interiorment, Déu no ho vulgui, en una mena d’exili o exclaustració interior, apartant-nos de la pregària comuna en tot o en part, del contacte amb la Paraula, del treball, o mantenint una aparença de vida monàstica, en les formes però buidant-la de tot altre amor que no sigui al de nosaltres mateixos i els nostres capricis; en definitiva desenamorant-nos de Déu.
El fi d’una comunitat és la transformació en Crist de cadascun dels seus membres; aquest és el bé comú i no cap altre; arrelar als integrants en la recerca de Déu, de qui ens hem enamorat tots plegats i cadascun en particular. No és pas això el producte d’un egoisme individualista sinó que ha de ser conseqüència d’una vocació al servei de Déu. Ens unim a un grup de persones amb un mateix enfoc de la vida i és en aquest marc en el que hem de trobar l’equilibri just entre la dignitat personal, sempre irrenunciable, i la societat estructurada en la que vivim; entre la nostra vocació a una relació més íntima amb Déu i els deures vers els germans. Cridats individualment pel Senyor però per fer camí junts, en un monestir concret perseverant en l’amor al Crist, a la comunitat i també als qui no perseveren o als qui surten del monestir. Potser perquè igual nosaltres mateixos som causa de les dificultats que els ha fet pensar a prendre una decisió tan radical, la portin a terme o no, potser per la nostra manca de caritat, pel nostre orgull o per la duresa del nostre cor o el nostre mal exemple; al cap i a la fi tots participem de l’estabilitat o la inestabilitat dels membres de la nostra comunitat.
Ens calen fe i humilitat per acceptar la nostra pròpia situació i la de la nostra comunitat, amb les nostres i les seves febleses i imperfeccions humanes inevitables; per vèncer-les ens cal alimentar amb la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula la nostra vocació cada dia. Ens diu sant Benet al pròleg de la Regla: «Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.» (RB Pròleg 19-20).
diumenge, 11 de novembre del 2018
diumenge, 4 de novembre del 2018
COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS
De la Regla de sant Benet
Capítol 22
1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.
Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Dues idees centren aquest capítol, en primer lloc la humanitat i concreció amb que sant Benet regula la vida dels monjos, ens parla de dormir, de descansar a les hores que toca per tal d’estar ben disposats per cada jornada. La segona idea és la disponibilitat, estar sempre a punt. Dues idees ben lligades, cal descansar per poder estar a punt.
En temps de sant Benet els monestirs havien patit un canvi i s’havia anat del eremitisme al cenobitisme. Si en el monaquisme egipci la cel·la era el lloc on dormir, pregar i treballar, amb la idea de que facilitava la pregària continua i la dimensió contemplativa de la vida monàstica; quan el monaquisme esdevingué cenobita les cel·les foren ocupades per un, dos o tres monjos, Pacomi i Cassià en parlen d’aquest us. Certament el monjo en la cel·la d’una banda està més exposat a l’accídia, però de l’altra la solitud a la cel·la pot esdevenir una bona escola pel monjo, idea de la que són hereus els cartoixans i altres formes de vida monàstica similars. En expandir-se el cenobitisme el treball compartit i la pregària en comunitat, fan que cada cop s’estigui menys temps a la cel·la i en aquesta els pares del monaquisme hi veuen aleshores certs perills com ara acaparar coses, menjar sense permís i tots els riscos relacionats amb la castedat; les regles ens mostren com en són de conscients els pares del monaquisme de tot plegat en establir per exemple que no s’entri a la cel·la d’altri, en guardar una certa distància física entre els monjos i d’altres consells similars.
El dormitori comú apareix com una mesura davant d’aquestes situacions i per conservar la disciplina i els bons costums dins del monestir. És curiós com al voltant de l’any 535 el mateix emperador Justinià estableix que hi ha d’haver dormitoris comuns als monestirs per tal de permetre una certa vigilància. El que sant Benet ens diu en aquest capítol està en aquesta línia i ha ocupat a alguns comentaristes, així per exemple Aldalbert de Vogüé hi veu no tant un progrés com una mesura preventiva davant de problemes existents en les comunitats de l’època. D’aquí les concrecions de sant Benet en parlar de que al dormitori hi cremi sempre un llum fins a la matinada o que els monjos dormin vestits i cenyits o que hi hagi ancians entre els joves; amb el detall curiós que ens revela que l’ús del coltell estava molt estès entre els monjos. Hi ha certament en aquest capítol dos punts curiosos en la vida de les comunitats; tenir cadascun un llit, no pas del tot habitual en la major part de la població de l’època que dormia en comú a la palla, i els coltells com a estris que segurament es deurien emprar també per a menjar enlloc dels actuals coberts.
Però el realment important d’aquest capítol és la disponibilitat que ens demana als monjos. I és curiós que aquest diumenge precisament ens surti al pas aquest text de sant Benet que parla d’estar sempre a punt, de no trigar a llevar-se, d’anticipar-se amb gravetat i modèstia.
No puc deixar de concretar i personalitzar el que tot plegat ens diu avui sant Benet sobre estar a punt en aquestes hores en que acomiadem i encomanem al Senyor de manera ben especial al nostre fra Ricard, veient en ell un exemple de vida sempre disponible pel Senyor i pels germans, sempre a punt per a servir, a punt per anar a la pregària; en definitiva a punt per trobar-se en qualsevol moment amb el Senyor. Tant és així que ja entrà al monestir amb la idea de que aquest encontre havia de ser imminent, però el Senyor d’una banda no té cap presa i de l’altra segur que volia que generacions de monjos gaudíssim amb la seva convivència, perquè fou d’aquells monjos que amb l’exemple, sobretot, i amb una paraula senzilla però que li sortia del cor i de la seva immensa fe, que estava arrelada en la Paraula de Déu que tant conreà, ens tocà a tots l’ànima. I així l’ha agafat la mort, servint, posant coberts i ajudant a parar taula, servint fins al darrer moment abans de caure de daltabaix de les escales. Pertanyia a una generació de germans amb una vocació i una fe sòlides com la roca, monjos de pedra picada, i ens ha deixat el millor que ens podia deixar, l’exemple.
Sant Benet ens parla de disponibilitat, d’estar sempre a punt; ens en parla al llarg de tota la Regla però aquí ens la demana ja a punta de dia, per aixecar-nos del repòs i començar la tasca que tenim encomanada que a primera hora és l’ofici diví i per fer-ho cal descansar el suficient quan toca i així poder llevar-se també quan cal. L’actitud de servei humil és fonamental en la nostra vida i és alhora una eina molt vàlida per sortir del nostre egocentrisme. El P. Miquel Estradé, tarragoní i monjo de Montserrat, escrivia en un text entre divertit i encertat que sovint creiem erròniament «que és compatible un esperit de servei en unes coses, amb un egoisme en altres» i posava com a exemple. «En el menjar, prendre la millor part; procurar ser dels primers, perquè, si no, ja no trobaré allò que m’agrada; agafar dos diaris, perquè sinó en acabar-ne un altre ja estarà agafat; tenir un lloc o un estri com a propi.», coses que no crec que siguin habituals entre nosaltres, Déu no ho vulgui. Deia que fins i tot «la mateixa compassió pot ser tenyida d’egoisme: no puc sofrir que un altre sofreixi! Però si ho podia sofrir, si la meva sensibilitat no se’m molestés, potser tant se me’n donaria que sofrís!»
Davant d’això la vida monàstica ens exigeix d’anar donant de mica en mica, en els detalls, en les coses insignificants. Aquesta ha estat la vida del nostre fra Ricard plena de detalls que podrien semblar insignificants, però que no ho han estat pas, la seva ha estat vertaderament una vida de monjo plena, farcida d’humanitat i de fe. Segur que tots tenim mil i una anècdotes, centenars d’històries sobre ell, però no són aquestes en concret el realment important sinó el que hi ha al darrera, el conjunt de la seva vida, perquè darrera hi ha la recerca de Déu. És la santedat de la “porta del costat” o “la classe mitjana de la santedat” de la que ens parla el Papa Francesc; al cap i a la fi la tenim a vegades ben al costat. Sant Benet ens parla en aquest capítol de detalls de la vida dels monjos i de disponibilitat, d’estar sempre a punt. Dues idees que ens poden resumir perfectament la vida del nostre estimat fra Ricard que al cel sigui, ell que de tants anys l’ha esperat i desitjat.
Capítol 22
1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.
Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Dues idees centren aquest capítol, en primer lloc la humanitat i concreció amb que sant Benet regula la vida dels monjos, ens parla de dormir, de descansar a les hores que toca per tal d’estar ben disposats per cada jornada. La segona idea és la disponibilitat, estar sempre a punt. Dues idees ben lligades, cal descansar per poder estar a punt.
En temps de sant Benet els monestirs havien patit un canvi i s’havia anat del eremitisme al cenobitisme. Si en el monaquisme egipci la cel·la era el lloc on dormir, pregar i treballar, amb la idea de que facilitava la pregària continua i la dimensió contemplativa de la vida monàstica; quan el monaquisme esdevingué cenobita les cel·les foren ocupades per un, dos o tres monjos, Pacomi i Cassià en parlen d’aquest us. Certament el monjo en la cel·la d’una banda està més exposat a l’accídia, però de l’altra la solitud a la cel·la pot esdevenir una bona escola pel monjo, idea de la que són hereus els cartoixans i altres formes de vida monàstica similars. En expandir-se el cenobitisme el treball compartit i la pregària en comunitat, fan que cada cop s’estigui menys temps a la cel·la i en aquesta els pares del monaquisme hi veuen aleshores certs perills com ara acaparar coses, menjar sense permís i tots els riscos relacionats amb la castedat; les regles ens mostren com en són de conscients els pares del monaquisme de tot plegat en establir per exemple que no s’entri a la cel·la d’altri, en guardar una certa distància física entre els monjos i d’altres consells similars.
El dormitori comú apareix com una mesura davant d’aquestes situacions i per conservar la disciplina i els bons costums dins del monestir. És curiós com al voltant de l’any 535 el mateix emperador Justinià estableix que hi ha d’haver dormitoris comuns als monestirs per tal de permetre una certa vigilància. El que sant Benet ens diu en aquest capítol està en aquesta línia i ha ocupat a alguns comentaristes, així per exemple Aldalbert de Vogüé hi veu no tant un progrés com una mesura preventiva davant de problemes existents en les comunitats de l’època. D’aquí les concrecions de sant Benet en parlar de que al dormitori hi cremi sempre un llum fins a la matinada o que els monjos dormin vestits i cenyits o que hi hagi ancians entre els joves; amb el detall curiós que ens revela que l’ús del coltell estava molt estès entre els monjos. Hi ha certament en aquest capítol dos punts curiosos en la vida de les comunitats; tenir cadascun un llit, no pas del tot habitual en la major part de la població de l’època que dormia en comú a la palla, i els coltells com a estris que segurament es deurien emprar també per a menjar enlloc dels actuals coberts.
Però el realment important d’aquest capítol és la disponibilitat que ens demana als monjos. I és curiós que aquest diumenge precisament ens surti al pas aquest text de sant Benet que parla d’estar sempre a punt, de no trigar a llevar-se, d’anticipar-se amb gravetat i modèstia.
No puc deixar de concretar i personalitzar el que tot plegat ens diu avui sant Benet sobre estar a punt en aquestes hores en que acomiadem i encomanem al Senyor de manera ben especial al nostre fra Ricard, veient en ell un exemple de vida sempre disponible pel Senyor i pels germans, sempre a punt per a servir, a punt per anar a la pregària; en definitiva a punt per trobar-se en qualsevol moment amb el Senyor. Tant és així que ja entrà al monestir amb la idea de que aquest encontre havia de ser imminent, però el Senyor d’una banda no té cap presa i de l’altra segur que volia que generacions de monjos gaudíssim amb la seva convivència, perquè fou d’aquells monjos que amb l’exemple, sobretot, i amb una paraula senzilla però que li sortia del cor i de la seva immensa fe, que estava arrelada en la Paraula de Déu que tant conreà, ens tocà a tots l’ànima. I així l’ha agafat la mort, servint, posant coberts i ajudant a parar taula, servint fins al darrer moment abans de caure de daltabaix de les escales. Pertanyia a una generació de germans amb una vocació i una fe sòlides com la roca, monjos de pedra picada, i ens ha deixat el millor que ens podia deixar, l’exemple.
Sant Benet ens parla de disponibilitat, d’estar sempre a punt; ens en parla al llarg de tota la Regla però aquí ens la demana ja a punta de dia, per aixecar-nos del repòs i començar la tasca que tenim encomanada que a primera hora és l’ofici diví i per fer-ho cal descansar el suficient quan toca i així poder llevar-se també quan cal. L’actitud de servei humil és fonamental en la nostra vida i és alhora una eina molt vàlida per sortir del nostre egocentrisme. El P. Miquel Estradé, tarragoní i monjo de Montserrat, escrivia en un text entre divertit i encertat que sovint creiem erròniament «que és compatible un esperit de servei en unes coses, amb un egoisme en altres» i posava com a exemple. «En el menjar, prendre la millor part; procurar ser dels primers, perquè, si no, ja no trobaré allò que m’agrada; agafar dos diaris, perquè sinó en acabar-ne un altre ja estarà agafat; tenir un lloc o un estri com a propi.», coses que no crec que siguin habituals entre nosaltres, Déu no ho vulgui. Deia que fins i tot «la mateixa compassió pot ser tenyida d’egoisme: no puc sofrir que un altre sofreixi! Però si ho podia sofrir, si la meva sensibilitat no se’m molestés, potser tant se me’n donaria que sofrís!»
Davant d’això la vida monàstica ens exigeix d’anar donant de mica en mica, en els detalls, en les coses insignificants. Aquesta ha estat la vida del nostre fra Ricard plena de detalls que podrien semblar insignificants, però que no ho han estat pas, la seva ha estat vertaderament una vida de monjo plena, farcida d’humanitat i de fe. Segur que tots tenim mil i una anècdotes, centenars d’històries sobre ell, però no són aquestes en concret el realment important sinó el que hi ha al darrera, el conjunt de la seva vida, perquè darrera hi ha la recerca de Déu. És la santedat de la “porta del costat” o “la classe mitjana de la santedat” de la que ens parla el Papa Francesc; al cap i a la fi la tenim a vegades ben al costat. Sant Benet ens parla en aquest capítol de detalls de la vida dels monjos i de disponibilitat, d’estar sempre a punt. Dues idees que ens poden resumir perfectament la vida del nostre estimat fra Ricard que al cel sigui, ell que de tants anys l’ha esperat i desitjat.
dijous, 1 de novembre del 2018
LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ
RENOVACIÓ DE LA PROFESSIÓ DE FRA JOAQUIM CERVERA
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54
51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Agustí escrivia que la humilitat és la mare de totes les virtuts. Fa pocs dies el filòsof Francesc Torralba deia que la humilitat no és pas falta d’autoestima i encara menys humiliació, sinó ser conscient de les pròpies limitacions i a partir d’aquí ser capaç de cercar la manera de pal·liar-les, és a dir de millorar, d’avançar. Avançar per a nosaltres monjos és caminar cap a la nostra meta i la meta de tot cristià és la santedat, que és Crist mateix. Intentem resoldre la frustració que a voltes ens produeix la limitació, la fragilitat intentant de canviar les circumstàncies ja que pensem que així podrem eliminar les dificultats i els obstacles; però el que hem de canviar és a nosaltres mateixos, arribant a veure que els entrebancs i les dificultats no són obstacles per la unió amb Déu, ans al contrari, són graons que ens hi porten.
Avui estimat fra Joaquim renoves el teu compromís amb aquesta comunitat, certament, però sobretot el renoves amb Crist. Promets de nou, davant de tota la comunitat, de lligar-t’hi, de viure com a monjo, de ser obedient i ho fas posant de testimonis als sants, a tots els sants que avui celebrem d’una manera especialíssima. Tots els batejats estem convidats a la santedat, és possible aconseguir-la i també reconèixer els signes de santedat en els qui viuen al nostre costat, en la nostra comunitat i potser avui de manera especial pensem en un monjo en concret al qui tots estimem per la seva humilitat i el seu amor total a Crist.
Tots participem de la funció profètica de Crist, que és la santedat de la “porta del costat” com l’anomena el Papa Francesc, aquells qui al nostre voltant reflecteixen la presència de Déu, els qui composen, en una altra expressió del Papa Francesc, “la classe mitjana de la santedat”. Tots estem cridats a ser evangelitzadors, a ser portadors de la bona nova, a caminar vers la santedat. Ens ho diu el Concili Vaticà II «Tots els fidels cristians, de qualsevol condició i estat, son cridats a la santedat, cadascun pel seu camí, a la perfecció d’aquella santedat amb que és perfecte el mateix Pare» (Lumen Gentium 40). Per assolir-la ens cal viure amb amor i oferir el nostre testimoni en les tasques, en la nostra vida de cada dia, allí on ens trobem. El camí de la santedat és particular, propi per a cadascun de nosaltres, és una crida individual per donar el millor de nosaltres mateixos i no cal fer-ho emulant gestes heroiques sinó amb l’heroïcitat humil del dia a dia, i recórrer-lo ens correspon a cadascun. Però el camí de la santedat és alhora col·lectiu i fer-lo correspon també a la nostra comunitat, correspon a tota l’Església.
Al llarg de teu postulantat, estimat fra Joaquim, del teu noviciat i d’aquests tres anys de professió temporal, has tingut ocasió de conèixer les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu des del clos del monestir i nosaltres, a l’ensems, d’anar veient que et preocupes de cercar Déu de veritat, que ets zelós per l’Ofici Diví, per l’obediència i per les humiliacions. Has tingut temps, en definitiva, d’haver-t’hi pensat i per això, perquè t’ho has pensat bé, perquè creus sincerament que Déu et crida a seguir-lo en aquesta comunitat, tornes a prometre de complir el teu compromís expressant-lo amb els teus vots. Estàs a punt d’acabar una etapa important, fonamental, de la teva formació com a monjo; però tingués present que no has acabat el camí ni l’acabaràs pas amb la professió solemne que potser ja tens pròxima. Perquè el camí que emprenem els monjos, el que emprèn tot cristià sols pot portar a la santedat, a la vida eterna, a l’encontre amb Crist; sinó és així és un fracàs.
Per emprendre’l i continuar-lo tenim algunes esplèndides armes com ara la paciència, l’obediència i, sobretot la humilitat. Això en aquest temps que portes al monestir ho has comprés molt bé i per això has triat aquest graó de la humilitat, un graó farcit de cites bíbliques perquè ja has copsat també que l’Ofici Diví, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu són els tres pilars de la nostra vida. La Paraula ens alimenta espiritualment perquè mitjançant ella Déu ens parla i nosaltres l’escoltem. En aquest graó l’Escriptura ens mostra que el seu sentit més profund crea en nosaltres una confiança total en el Senyor; fins i tot en l’adversitat o preferentment en la dificultat hi ha sempre una llavor d’esperança. Aquest graó és un pas més vers el propi coneixement de la nostra vulnerabilitat i petitesa, de la nostra fragilitat i alhora una acceptació serena dels sofriments i dels entrebancs. No acceptant-los sense més, sinó penetrant en el més profund de la nostra misèria, sense voler pas instal·lar-nos-hi ni amb un menyspreu vers nosaltres mateixos, sinó com un mitjà per adquirir la saviesa de cor i l’obertura vers Déu que actua en la feblesa. La vocació no l’escollim nosaltres, no es tracta de fer un anàlisis de riscos, sinó de deixar-se endur per Déu, d’enamorar-se de Déu. La vida monàstica no és una segona opció, sinó un lliurament radical a cercar a Crist des del clos del monestir. Si no es viu amb radicalitat, amb apassionament, no és vertadera vocació.
Som cridats, tots i cadascun de nosaltres a la santedat, i tot responent a aquesta crida hi ha una manera de viure-la per a cada vocació, sigui el matrimoni, el sacerdoci o la vida consagrada. Això és el lliurament de la nostra voluntat a la voluntat de Déu, en tant que no fem la nostra pròpia voluntat sinó que demanem al Senyor que es faci la seva voluntat en nosaltres per tal de que puguem viure com el Fill.
La humilitat està en el centre mateix de la nostra experiència de vida en Crist. En la vida monàstica renunciem a la nostra antiga manera de viure; a les idees i desitjos de la nostra vida anterior; és el que anomenem conversatio morum o viure com a monjo. Aquesta tasca estimat fra Joaquim és feina per tota una vida i a portar-la a terme t’hi ha d’ajudar la comunitat, viure aquest camí en comunitat, fer-lo al costat d’altres germans; tot i que cadascun potser el recorri a la seva manera, però al cap i a la fi en la mateixa direcció. Estàs proper a plantejar-te el teu lliurament al Senyor per sempre, el Senyor t’hi empenyi i t’hi has d’anar apropant cada dia més amb humilitat; perquè la nostra experiència diària d’ineptitud i de feblesa, ens mou a ser humils i la humilitat és la base de la vida espiritual, base entesa com a principi per a centrar-nos en cercar a Crist, pobre i humil.
Que el Senyor et beneeixi i t’acompanyin sempre i a nosaltres amb tu ens concedeixi acabada la cursa d’arribar a la meta, a Crist.
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54
51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Agustí escrivia que la humilitat és la mare de totes les virtuts. Fa pocs dies el filòsof Francesc Torralba deia que la humilitat no és pas falta d’autoestima i encara menys humiliació, sinó ser conscient de les pròpies limitacions i a partir d’aquí ser capaç de cercar la manera de pal·liar-les, és a dir de millorar, d’avançar. Avançar per a nosaltres monjos és caminar cap a la nostra meta i la meta de tot cristià és la santedat, que és Crist mateix. Intentem resoldre la frustració que a voltes ens produeix la limitació, la fragilitat intentant de canviar les circumstàncies ja que pensem que així podrem eliminar les dificultats i els obstacles; però el que hem de canviar és a nosaltres mateixos, arribant a veure que els entrebancs i les dificultats no són obstacles per la unió amb Déu, ans al contrari, són graons que ens hi porten.
Avui estimat fra Joaquim renoves el teu compromís amb aquesta comunitat, certament, però sobretot el renoves amb Crist. Promets de nou, davant de tota la comunitat, de lligar-t’hi, de viure com a monjo, de ser obedient i ho fas posant de testimonis als sants, a tots els sants que avui celebrem d’una manera especialíssima. Tots els batejats estem convidats a la santedat, és possible aconseguir-la i també reconèixer els signes de santedat en els qui viuen al nostre costat, en la nostra comunitat i potser avui de manera especial pensem en un monjo en concret al qui tots estimem per la seva humilitat i el seu amor total a Crist.
Tots participem de la funció profètica de Crist, que és la santedat de la “porta del costat” com l’anomena el Papa Francesc, aquells qui al nostre voltant reflecteixen la presència de Déu, els qui composen, en una altra expressió del Papa Francesc, “la classe mitjana de la santedat”. Tots estem cridats a ser evangelitzadors, a ser portadors de la bona nova, a caminar vers la santedat. Ens ho diu el Concili Vaticà II «Tots els fidels cristians, de qualsevol condició i estat, son cridats a la santedat, cadascun pel seu camí, a la perfecció d’aquella santedat amb que és perfecte el mateix Pare» (Lumen Gentium 40). Per assolir-la ens cal viure amb amor i oferir el nostre testimoni en les tasques, en la nostra vida de cada dia, allí on ens trobem. El camí de la santedat és particular, propi per a cadascun de nosaltres, és una crida individual per donar el millor de nosaltres mateixos i no cal fer-ho emulant gestes heroiques sinó amb l’heroïcitat humil del dia a dia, i recórrer-lo ens correspon a cadascun. Però el camí de la santedat és alhora col·lectiu i fer-lo correspon també a la nostra comunitat, correspon a tota l’Església.
Al llarg de teu postulantat, estimat fra Joaquim, del teu noviciat i d’aquests tres anys de professió temporal, has tingut ocasió de conèixer les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu des del clos del monestir i nosaltres, a l’ensems, d’anar veient que et preocupes de cercar Déu de veritat, que ets zelós per l’Ofici Diví, per l’obediència i per les humiliacions. Has tingut temps, en definitiva, d’haver-t’hi pensat i per això, perquè t’ho has pensat bé, perquè creus sincerament que Déu et crida a seguir-lo en aquesta comunitat, tornes a prometre de complir el teu compromís expressant-lo amb els teus vots. Estàs a punt d’acabar una etapa important, fonamental, de la teva formació com a monjo; però tingués present que no has acabat el camí ni l’acabaràs pas amb la professió solemne que potser ja tens pròxima. Perquè el camí que emprenem els monjos, el que emprèn tot cristià sols pot portar a la santedat, a la vida eterna, a l’encontre amb Crist; sinó és així és un fracàs.
Per emprendre’l i continuar-lo tenim algunes esplèndides armes com ara la paciència, l’obediència i, sobretot la humilitat. Això en aquest temps que portes al monestir ho has comprés molt bé i per això has triat aquest graó de la humilitat, un graó farcit de cites bíbliques perquè ja has copsat també que l’Ofici Diví, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu són els tres pilars de la nostra vida. La Paraula ens alimenta espiritualment perquè mitjançant ella Déu ens parla i nosaltres l’escoltem. En aquest graó l’Escriptura ens mostra que el seu sentit més profund crea en nosaltres una confiança total en el Senyor; fins i tot en l’adversitat o preferentment en la dificultat hi ha sempre una llavor d’esperança. Aquest graó és un pas més vers el propi coneixement de la nostra vulnerabilitat i petitesa, de la nostra fragilitat i alhora una acceptació serena dels sofriments i dels entrebancs. No acceptant-los sense més, sinó penetrant en el més profund de la nostra misèria, sense voler pas instal·lar-nos-hi ni amb un menyspreu vers nosaltres mateixos, sinó com un mitjà per adquirir la saviesa de cor i l’obertura vers Déu que actua en la feblesa. La vocació no l’escollim nosaltres, no es tracta de fer un anàlisis de riscos, sinó de deixar-se endur per Déu, d’enamorar-se de Déu. La vida monàstica no és una segona opció, sinó un lliurament radical a cercar a Crist des del clos del monestir. Si no es viu amb radicalitat, amb apassionament, no és vertadera vocació.
Som cridats, tots i cadascun de nosaltres a la santedat, i tot responent a aquesta crida hi ha una manera de viure-la per a cada vocació, sigui el matrimoni, el sacerdoci o la vida consagrada. Això és el lliurament de la nostra voluntat a la voluntat de Déu, en tant que no fem la nostra pròpia voluntat sinó que demanem al Senyor que es faci la seva voluntat en nosaltres per tal de que puguem viure com el Fill.
La humilitat està en el centre mateix de la nostra experiència de vida en Crist. En la vida monàstica renunciem a la nostra antiga manera de viure; a les idees i desitjos de la nostra vida anterior; és el que anomenem conversatio morum o viure com a monjo. Aquesta tasca estimat fra Joaquim és feina per tota una vida i a portar-la a terme t’hi ha d’ajudar la comunitat, viure aquest camí en comunitat, fer-lo al costat d’altres germans; tot i que cadascun potser el recorri a la seva manera, però al cap i a la fi en la mateixa direcció. Estàs proper a plantejar-te el teu lliurament al Senyor per sempre, el Senyor t’hi empenyi i t’hi has d’anar apropant cada dia més amb humilitat; perquè la nostra experiència diària d’ineptitud i de feblesa, ens mou a ser humils i la humilitat és la base de la vida espiritual, base entesa com a principi per a centrar-nos en cercar a Crist, pobre i humil.
Que el Senyor et beneeixi i t’acompanyin sempre i a nosaltres amb tu ens concedeixi acabada la cursa d’arribar a la meta, a Crist.
diumenge, 28 d’octubre del 2018
EN QUIN TEMPS S’HA DE DIR L’AL·LELUIA
De la Regla de sant Benet
Capítol 15
1 De la santa Pasqua fins a la Pentecosta, sense interrupció, s’ha de dir l’al·leluia, tant als salms com als responsoris; 2 però des de la Pentecosta fins al començament de la quaresma, es dirà cada nit només amb els sis darrers salms de l’ofici nocturn. 3 I, cada diumenge, fora de la quaresma, s’han de dir amb al·leluia els càntics, les laudes, prima, tèrcia, sexta i nona; les vespres, en canvi, reprenen l’antífona. 4 Els responsoris, que no es diguin mai amb l’al·leluia, sinó des de Pasqua fins a la Pentecosta.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
D’una banda pot sorprendre que sant Benet dediqui un capítol concret a l’Al·leluia; però de l’altra si parem esment a la quantitat de vegades que diem aquesta paraula al llarg del dia, de la setmana i de l’any; ens n’adonem de que aquesta expressió té en la nostra vida, en la nostra litúrgia una importància molt especial ja sigui per la seva presència o per la seva absència en Quaresma. Escrivia sant Agustí que Al·leluia vol dir lloança a Déu; un mot que expressa la joia pasqual, que esdevé un tast de la litúrgia celestial, una paraula que fins i tot serví per reconèixer-se entre els cristians com a pertanyents a una mateixa fe. Segurament sant Benet l’ha situat al bell mig dels capítols dedicats a les Vigílies i a les Laudes, que hem escoltat al llarg d’aquesta darrera setmana, d’una banda, i la composició de l’Ofici Diví, de l’altra, no pas de manera casual. El capítol s’inicia i s’acaba amb un record del temps pasqual; subratllant així que aquest temps és el temps central de la nostra vida litúrgica; un temps del que fem memòria de manera especial cada diumenge, tot remarcant el caràcter pasqual de la celebració dominical, on l’Al·leluia acompanya els cants de les hores centrals del dia, aleshores Laudes, Prima, Tèrcia, Sexta i Nona. Sant Benet gradua les celebracions i en destaca el record pasqual en cada dia i de manera especial cada setmana en la celebració dominical. Aquesta relació entre el ritme de la nostra pregària i el ritme de la natura, de la creació de Déu, no es estranya a sant Benet; la nit ens recorda la mort, en fem referència concreta a Completes; la matinada a la vetlla al sepulcre de Crist i Laudes, amb la sortida del sol, a la resurrecció i a la creació representada per un nou dia. Així s’esdevé que cada dia fem memòria d’una banda del gran misteri de la redempció, i de l’altra de la nostra pròpia vida. Aquest caràcter de memorial s’accentua al llarg de la setmana i té el seu cimal en l’any litúrgic amb la Pasqua com a centre veritable.
També per això, com per moltes altres coses, l’Ofici Diví adquireix ple sentit participat i viscut en la seva totalitat; si deixem de participar en un o altre moment, Déu no ho vulgui, la nostra vida de pregària esdevé incompleta, mancada de la totalitat del seu sentit. Evidentment hi ha causes que ens poden impedir de participar-hi de manera puntual, com la salut, però deixar-nos endur pel risc a caure en una absència ja no tant justificada i més indefinida ens deixa orfes de la plenitud de la nostra vida que té en l’Ofici Diví, pregat en comunitat, un eix fonamental. Sant Benet ens hi ha insistit al llarg dels capítols que hem escoltat aquesta setmana: ell sap molt bé que correm el risc de caure en l’abandó i com de perillós és això per a la nostra vida de monjos.
Escriu sant Joan Clímac: «Parem esment, i notarem que en sentir el senyal de la trompeta celestial cridant a les oracions matinals, els monjos es reuneixen visiblement; però els dimonis es reuneixen invisiblement; alguns d’ells es col·loquen al costat del nostre llit i ens inciten a reposar una mica més. “Espera — ens diuen — a que acabin l’introit i podràs anar a l’església.” Uns altres s’ocupen de provocar-nos el son quan entrem en oració; uns altres ens porten mals de panxa per distreure’ns; uns altres ens mouen a parlar a l’església; uns altres ens omplen de pensaments vergonyosos; uns altres fan que ens reclinem contra la paret i comencem a badallar sovint; uns altres ens mouen a riure durant l’oració; uns altres ens inciten a pregar precipitadament i uns altres a fer-ho molt lentament, no per devoció sinó per delit, i enganxant-se a la nostra boca, de tal manera la tanquen, que amb prou feines la podem obrir. Tant sols el que pensa que està en presència de Déu i prega amb veritable sentiment, es mantindrà immòbil com una columna, i cap dels dimonis dels quals hem parlat podrà escarnir-lo.» (Escala espiritual, 18,3).
Segurament sant Joan Clímac té raó, degut als dimonis oblidem amb massa freqüència que quan preguem estem en presència de Déu, que parlem amb Déu; sovint deixem de banda la idea de que quan sona la campana, de la primera a la darrera hora, qui ens convoca a la l’església, a la pregària no és altre que Crist, el nostre model, aquell a qui ens hem compromès a no anteposar-hi res, absolutament res. De fet podríem dir que la nostra professió la renovem cada matinada en escoltar, perquè escoltar-la l’escoltem tots, la campana, i fem l’opció de donar mitja volta i moguts pel dimoni, diria sant Joan Clímac, seguir dormint o d’alçar-nos i acudir l’encontre del Senyor. Cadascun de nosaltres pot valorar-ho personalment si pot o no pot, si la seva absència és voluntària u obligada i Déu sap la veritat. Sorprèn com alguns germans nostres d’edat suficient per justificar la seva absència o bé no fallen mai o bé, si per salut així se’ls hi ha manat, porten la seva absència com una mena d’amputació, de limitació a la seva vida de monjos.
Sant Benet ens parla avui de l’Al·leluia, de joia, d’alegria. És aquesta joia de sentir-nos cridats per Déu al clos del monestir la que ens ha de fer delir per anar al seu encontre de manera privilegiada quan ens hi convoca per mitjà d’aquesta seva veu que és la campana i de participar en la pregària amb la màxima plenitud que puguem.
Capítol 15
1 De la santa Pasqua fins a la Pentecosta, sense interrupció, s’ha de dir l’al·leluia, tant als salms com als responsoris; 2 però des de la Pentecosta fins al començament de la quaresma, es dirà cada nit només amb els sis darrers salms de l’ofici nocturn. 3 I, cada diumenge, fora de la quaresma, s’han de dir amb al·leluia els càntics, les laudes, prima, tèrcia, sexta i nona; les vespres, en canvi, reprenen l’antífona. 4 Els responsoris, que no es diguin mai amb l’al·leluia, sinó des de Pasqua fins a la Pentecosta.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
D’una banda pot sorprendre que sant Benet dediqui un capítol concret a l’Al·leluia; però de l’altra si parem esment a la quantitat de vegades que diem aquesta paraula al llarg del dia, de la setmana i de l’any; ens n’adonem de que aquesta expressió té en la nostra vida, en la nostra litúrgia una importància molt especial ja sigui per la seva presència o per la seva absència en Quaresma. Escrivia sant Agustí que Al·leluia vol dir lloança a Déu; un mot que expressa la joia pasqual, que esdevé un tast de la litúrgia celestial, una paraula que fins i tot serví per reconèixer-se entre els cristians com a pertanyents a una mateixa fe. Segurament sant Benet l’ha situat al bell mig dels capítols dedicats a les Vigílies i a les Laudes, que hem escoltat al llarg d’aquesta darrera setmana, d’una banda, i la composició de l’Ofici Diví, de l’altra, no pas de manera casual. El capítol s’inicia i s’acaba amb un record del temps pasqual; subratllant així que aquest temps és el temps central de la nostra vida litúrgica; un temps del que fem memòria de manera especial cada diumenge, tot remarcant el caràcter pasqual de la celebració dominical, on l’Al·leluia acompanya els cants de les hores centrals del dia, aleshores Laudes, Prima, Tèrcia, Sexta i Nona. Sant Benet gradua les celebracions i en destaca el record pasqual en cada dia i de manera especial cada setmana en la celebració dominical. Aquesta relació entre el ritme de la nostra pregària i el ritme de la natura, de la creació de Déu, no es estranya a sant Benet; la nit ens recorda la mort, en fem referència concreta a Completes; la matinada a la vetlla al sepulcre de Crist i Laudes, amb la sortida del sol, a la resurrecció i a la creació representada per un nou dia. Així s’esdevé que cada dia fem memòria d’una banda del gran misteri de la redempció, i de l’altra de la nostra pròpia vida. Aquest caràcter de memorial s’accentua al llarg de la setmana i té el seu cimal en l’any litúrgic amb la Pasqua com a centre veritable.
També per això, com per moltes altres coses, l’Ofici Diví adquireix ple sentit participat i viscut en la seva totalitat; si deixem de participar en un o altre moment, Déu no ho vulgui, la nostra vida de pregària esdevé incompleta, mancada de la totalitat del seu sentit. Evidentment hi ha causes que ens poden impedir de participar-hi de manera puntual, com la salut, però deixar-nos endur pel risc a caure en una absència ja no tant justificada i més indefinida ens deixa orfes de la plenitud de la nostra vida que té en l’Ofici Diví, pregat en comunitat, un eix fonamental. Sant Benet ens hi ha insistit al llarg dels capítols que hem escoltat aquesta setmana: ell sap molt bé que correm el risc de caure en l’abandó i com de perillós és això per a la nostra vida de monjos.
Escriu sant Joan Clímac: «Parem esment, i notarem que en sentir el senyal de la trompeta celestial cridant a les oracions matinals, els monjos es reuneixen visiblement; però els dimonis es reuneixen invisiblement; alguns d’ells es col·loquen al costat del nostre llit i ens inciten a reposar una mica més. “Espera — ens diuen — a que acabin l’introit i podràs anar a l’església.” Uns altres s’ocupen de provocar-nos el son quan entrem en oració; uns altres ens porten mals de panxa per distreure’ns; uns altres ens mouen a parlar a l’església; uns altres ens omplen de pensaments vergonyosos; uns altres fan que ens reclinem contra la paret i comencem a badallar sovint; uns altres ens mouen a riure durant l’oració; uns altres ens inciten a pregar precipitadament i uns altres a fer-ho molt lentament, no per devoció sinó per delit, i enganxant-se a la nostra boca, de tal manera la tanquen, que amb prou feines la podem obrir. Tant sols el que pensa que està en presència de Déu i prega amb veritable sentiment, es mantindrà immòbil com una columna, i cap dels dimonis dels quals hem parlat podrà escarnir-lo.» (Escala espiritual, 18,3).
Segurament sant Joan Clímac té raó, degut als dimonis oblidem amb massa freqüència que quan preguem estem en presència de Déu, que parlem amb Déu; sovint deixem de banda la idea de que quan sona la campana, de la primera a la darrera hora, qui ens convoca a la l’església, a la pregària no és altre que Crist, el nostre model, aquell a qui ens hem compromès a no anteposar-hi res, absolutament res. De fet podríem dir que la nostra professió la renovem cada matinada en escoltar, perquè escoltar-la l’escoltem tots, la campana, i fem l’opció de donar mitja volta i moguts pel dimoni, diria sant Joan Clímac, seguir dormint o d’alçar-nos i acudir l’encontre del Senyor. Cadascun de nosaltres pot valorar-ho personalment si pot o no pot, si la seva absència és voluntària u obligada i Déu sap la veritat. Sorprèn com alguns germans nostres d’edat suficient per justificar la seva absència o bé no fallen mai o bé, si per salut així se’ls hi ha manat, porten la seva absència com una mena d’amputació, de limitació a la seva vida de monjos.
Sant Benet ens parla avui de l’Al·leluia, de joia, d’alegria. És aquesta joia de sentir-nos cridats per Déu al clos del monestir la que ens ha de fer delir per anar al seu encontre de manera privilegiada quan ens hi convoca per mitjà d’aquesta seva veu que és la campana i de participar en la pregària amb la màxima plenitud que puguem.
diumenge, 14 d’octubre del 2018
LA HUMILITAT: EL SISÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,49-50
49 El sisè graó de la humilitat és quan el monjo s’acontenta amb la cosa més baixa i més abjecta, i, per a tot allò que li encomanen, es té per un operari inhàbil i indigne, 50 dient-se a si mateix amb el profeta: «He quedat reduït a no res i no sé res; m’he tornat davant vostre com un animal de càrrega, però jo sóc sempre amb vós».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Som al bell mig de l’escala de la humilitat i el llenguatge de sant Benet ens sorprèn, ens pot semblar feréstec, passat de moda. Ens parla en un llenguatge que podríem definir avui com a políticament incorrecte, dur; perquè ens parla de coses baixes i abjectes, d’inhabilitat i d’indignitat, de ser no res i de no saber res, d’esdevenir com un animal de càrrega. De manera semblant ens parlava avui sant Basili el Gran a Matines «després, que cadascú, havent renunciat a totes les realitats presents i a si mateix, i havent-se apartat de les preocupacions de la vida, ha de fer-se deixeble del Senyor» (Tractat sobre el baptisme, atribuït a sant Basili el Gran, bisbe). Tot plegat no ens ha de fer fugir esfereïts, tot i que certament ens pot temptar a fer-ho. No es refereix a cap altre cosa que al nostre model, a aquell a qui hem vingut a cercar, a seguir, a Crist, aquell amb qui som sempre, ens recorda sant Benet. També els sants estant amb Ell, no varen pas estimar el sofriment, no el cercaren perquè sí; podria no semblar heroic ni digne d’exaltació afirmar-ho, però ells foren pareguts a nosaltres, humans; no estimaren el sofriment per ell mateix, però si que estimaren d’una manera apassionada la creu de Crist, perquè estimaren allò que salva. No pas allò que altera, que ataca, que anorrea, que mata. Tots ells coneixien prou bé que allò que ataca i destrueix l’home és el pecat i el pecat és el que engendra el vertader sofriment. La creu salva del pecat, amb ella el mal esdevé bé, ens dona la veritable llibertat, que és donar espai a Déu en la nostra vida per seguir-lo amb alegria en tota circumstància, també en el sofriment, en la creu. Per això, compromesos en cor i ànima a seguir a Crist, no hem de rebutjar les contrarietats, els sacrificis, la impotència; perquè sovint en tot això hi ha el poder redemptor de la creu, hi ha la salvació de Crist. No es tracta de desitjar la cosa més baixa i abjecte, per masoquisme o exhibicionisme espiritual, ni de dir-nos a cada instant com en som d’inútils amb l’afany de que els qui tenim al costat ens ho desmenteixin. Tampoc es tracta de pura aparença. No va de tot això, perquè això esdevindria simple folklore monàstic. El sofriment que fa créixer no és aquell que ens busquem nosaltres mateixos amb les nostres susceptibilitats i la nostra particular manera de complicar-nos la vida i de complicar-la als altres. És aquell sofriment que Déu disposa de manera providencial en el camí de la nostra vida i que nosaltres, de manera instintiva per pur sentit de supervivència, a voltes mirem d’evitar. Per assumir les dificultats ens cal humilitat, primer que tot davant de Déu i després davant dels altres i fins i tot davant de nosaltres mateixos. És en aquest sentit que sant Benet ens parla avui de considerar-nos operaris inhàbils i indignes, besties de càrrega.
El model és sempre Crist, com ens diu la Carta als Hebreus: «Així, doncs, ja que els fills tenen en comú la mateixa condició humana, també Jesús va compartir aquesta condició (...) calia que es fes en tot semblant als germans i així fos davant de Déu un gran sacerdot compassiu i digne de confiança que expiés els pecats del poble. I havent passat ell mateix la prova del sofriment, ara pot ajudar els qui són provats» (He 2,14-18). Ens ho deia també aquesta setmana a Matines Siràcida; ens hem de preparar per la prova i quan arribi ser valents, no espantar-nos en els moments difícils, confiar sempre en el Senyor, acceptant tot el que ens pugui venir a sobre, essent pacients quan ens creguem humiliats injustament, perquè com el foc prova l’or, en la fornal de la humiliació serem provats també nosaltres (Cf. Sir 2-1-5a).
Si la maduresa de la persona passa a voltes pel sofriment, tant més la nostra com a monjos. En els monestirs, malgrat que tot estigui estructurat perquè la vida comunitària tendeixi a crear un clima d’ordre, d’harmonia, de serenor i de pau (Cf. RB 3,31.63) no ens manquen les ocasions de prova, fins i tot amb duresa. Són els moments en que el seguiment de Crist se’ns fa dur, feixuc, la càrrega que ens cau a sobre se’ns fa insuportable de dur, ens costa abraçar la creu, conformar-nos a ella moguts per l’amor. Les causes del sofriment físic, moral o espiritual poden ser diverses, i ens porten davant de situacions que veiem baixes i abjectes; tot depèn de la sensibilitat de cadascú, de la manera que tenim d’enfrontar-nos a la realitat i als obstacles que se’ns presenten en el camí. Aquesta és la manera real de participar en la humanitat de Crist, moguts sempre per l’amor a Ell que és el fonament de la nostra vida de monjos, de cristians. Escollim estimar fins a les darreres conseqüències, com Crist, és a dir fins a la creu, perquè Ell, tot i ser de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva divinitat, sinó que es va fer no res, com un esclau, semblant a un home qualsevol, semblant a nosaltres (Cf. Fl 2, 6-11).
Sant Benet ja ens ho diu al pròleg, participem per la paciència dels sofriments de Crist per poder participar a la fi del seu Regne. És la renúncia diària a nosaltres mateixos, en les situacions de dificultat, portant-les en silenci i solitud. Escriu la Mare Anna Maria Cànopi que s’entra al monestir no tant sols per ser feliç, sinó més aviat per fer feliços als altres, als cors ferits arreu del món per la infelicitat. Ho deia el qui avui serà canonitzat, el beat Pau VI, al Capítol General del nostre Orde l’any 1968, fa cinquanta anys, a aquell Capítol del que sortí la Declaració de l’Orde: «Si us deixeu conduir per aquest ardent desig i per l’afany de la perfecció cristiana, procureu conformar-vos de la manera més perfecte vosaltres mateixos i totes les vostres coses a aquella caritat que se us va encomanar com a norma característica de la vostra primera Constitució. Aquella norma volem dir, anomenada Carta de Caritat, que el nostre predecessor Calixte II va aprovà amb llur autoritat, i que lliurà al vostre Orde, aleshores recentment fundat, perquè la servés. Que la vostra vida estigui fonamentada per la caritat, perquè sols ella us mantindrà constants i fidels en el deure que se us ha confiat, tant sols ella us acompanyarà de manera eficacíssima en la vostra litúrgia, com si hi fos alè i ànima; tant sols ella us unirà amb vincles estrets a Crist», el nostre model, l’únic model (14 d’octubre de 1968).
Capítol 7,49-50
49 El sisè graó de la humilitat és quan el monjo s’acontenta amb la cosa més baixa i més abjecta, i, per a tot allò que li encomanen, es té per un operari inhàbil i indigne, 50 dient-se a si mateix amb el profeta: «He quedat reduït a no res i no sé res; m’he tornat davant vostre com un animal de càrrega, però jo sóc sempre amb vós».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Som al bell mig de l’escala de la humilitat i el llenguatge de sant Benet ens sorprèn, ens pot semblar feréstec, passat de moda. Ens parla en un llenguatge que podríem definir avui com a políticament incorrecte, dur; perquè ens parla de coses baixes i abjectes, d’inhabilitat i d’indignitat, de ser no res i de no saber res, d’esdevenir com un animal de càrrega. De manera semblant ens parlava avui sant Basili el Gran a Matines «després, que cadascú, havent renunciat a totes les realitats presents i a si mateix, i havent-se apartat de les preocupacions de la vida, ha de fer-se deixeble del Senyor» (Tractat sobre el baptisme, atribuït a sant Basili el Gran, bisbe). Tot plegat no ens ha de fer fugir esfereïts, tot i que certament ens pot temptar a fer-ho. No es refereix a cap altre cosa que al nostre model, a aquell a qui hem vingut a cercar, a seguir, a Crist, aquell amb qui som sempre, ens recorda sant Benet. També els sants estant amb Ell, no varen pas estimar el sofriment, no el cercaren perquè sí; podria no semblar heroic ni digne d’exaltació afirmar-ho, però ells foren pareguts a nosaltres, humans; no estimaren el sofriment per ell mateix, però si que estimaren d’una manera apassionada la creu de Crist, perquè estimaren allò que salva. No pas allò que altera, que ataca, que anorrea, que mata. Tots ells coneixien prou bé que allò que ataca i destrueix l’home és el pecat i el pecat és el que engendra el vertader sofriment. La creu salva del pecat, amb ella el mal esdevé bé, ens dona la veritable llibertat, que és donar espai a Déu en la nostra vida per seguir-lo amb alegria en tota circumstància, també en el sofriment, en la creu. Per això, compromesos en cor i ànima a seguir a Crist, no hem de rebutjar les contrarietats, els sacrificis, la impotència; perquè sovint en tot això hi ha el poder redemptor de la creu, hi ha la salvació de Crist. No es tracta de desitjar la cosa més baixa i abjecte, per masoquisme o exhibicionisme espiritual, ni de dir-nos a cada instant com en som d’inútils amb l’afany de que els qui tenim al costat ens ho desmenteixin. Tampoc es tracta de pura aparença. No va de tot això, perquè això esdevindria simple folklore monàstic. El sofriment que fa créixer no és aquell que ens busquem nosaltres mateixos amb les nostres susceptibilitats i la nostra particular manera de complicar-nos la vida i de complicar-la als altres. És aquell sofriment que Déu disposa de manera providencial en el camí de la nostra vida i que nosaltres, de manera instintiva per pur sentit de supervivència, a voltes mirem d’evitar. Per assumir les dificultats ens cal humilitat, primer que tot davant de Déu i després davant dels altres i fins i tot davant de nosaltres mateixos. És en aquest sentit que sant Benet ens parla avui de considerar-nos operaris inhàbils i indignes, besties de càrrega.
El model és sempre Crist, com ens diu la Carta als Hebreus: «Així, doncs, ja que els fills tenen en comú la mateixa condició humana, també Jesús va compartir aquesta condició (...) calia que es fes en tot semblant als germans i així fos davant de Déu un gran sacerdot compassiu i digne de confiança que expiés els pecats del poble. I havent passat ell mateix la prova del sofriment, ara pot ajudar els qui són provats» (He 2,14-18). Ens ho deia també aquesta setmana a Matines Siràcida; ens hem de preparar per la prova i quan arribi ser valents, no espantar-nos en els moments difícils, confiar sempre en el Senyor, acceptant tot el que ens pugui venir a sobre, essent pacients quan ens creguem humiliats injustament, perquè com el foc prova l’or, en la fornal de la humiliació serem provats també nosaltres (Cf. Sir 2-1-5a).
Si la maduresa de la persona passa a voltes pel sofriment, tant més la nostra com a monjos. En els monestirs, malgrat que tot estigui estructurat perquè la vida comunitària tendeixi a crear un clima d’ordre, d’harmonia, de serenor i de pau (Cf. RB 3,31.63) no ens manquen les ocasions de prova, fins i tot amb duresa. Són els moments en que el seguiment de Crist se’ns fa dur, feixuc, la càrrega que ens cau a sobre se’ns fa insuportable de dur, ens costa abraçar la creu, conformar-nos a ella moguts per l’amor. Les causes del sofriment físic, moral o espiritual poden ser diverses, i ens porten davant de situacions que veiem baixes i abjectes; tot depèn de la sensibilitat de cadascú, de la manera que tenim d’enfrontar-nos a la realitat i als obstacles que se’ns presenten en el camí. Aquesta és la manera real de participar en la humanitat de Crist, moguts sempre per l’amor a Ell que és el fonament de la nostra vida de monjos, de cristians. Escollim estimar fins a les darreres conseqüències, com Crist, és a dir fins a la creu, perquè Ell, tot i ser de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva divinitat, sinó que es va fer no res, com un esclau, semblant a un home qualsevol, semblant a nosaltres (Cf. Fl 2, 6-11).
Sant Benet ja ens ho diu al pròleg, participem per la paciència dels sofriments de Crist per poder participar a la fi del seu Regne. És la renúncia diària a nosaltres mateixos, en les situacions de dificultat, portant-les en silenci i solitud. Escriu la Mare Anna Maria Cànopi que s’entra al monestir no tant sols per ser feliç, sinó més aviat per fer feliços als altres, als cors ferits arreu del món per la infelicitat. Ho deia el qui avui serà canonitzat, el beat Pau VI, al Capítol General del nostre Orde l’any 1968, fa cinquanta anys, a aquell Capítol del que sortí la Declaració de l’Orde: «Si us deixeu conduir per aquest ardent desig i per l’afany de la perfecció cristiana, procureu conformar-vos de la manera més perfecte vosaltres mateixos i totes les vostres coses a aquella caritat que se us va encomanar com a norma característica de la vostra primera Constitució. Aquella norma volem dir, anomenada Carta de Caritat, que el nostre predecessor Calixte II va aprovà amb llur autoritat, i que lliurà al vostre Orde, aleshores recentment fundat, perquè la servés. Que la vostra vida estigui fonamentada per la caritat, perquè sols ella us mantindrà constants i fidels en el deure que se us ha confiat, tant sols ella us acompanyarà de manera eficacíssima en la vostra litúrgia, com si hi fos alè i ànima; tant sols ella us unirà amb vincles estrets a Crist», el nostre model, l’únic model (14 d’octubre de 1968).
diumenge, 7 d’octubre del 2018
LA PRÀCTICA DEL SILENCI
De la Regla de sant Benet
Capítol 6
1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Les paraules del vostre xiuxiueig només es poden escoltar en un gran silenci» escrivia Guiu el cartoixà inspirant-se en el llibre de Job, la lectura del qual aquests dies hem escoltat a l’Eucaristia i al refetor. Sant Benet ens parla avui tant més de refrenar la nostra llengua que del silenci. Ambdós conceptes ajuden a la solitud, a la conversió, a la pau, a la tranquil·litat. Són oposats al brogit, a les grolleries, a les paraules ocioses. Hi ha «un temps de callar i un temps de parlar» escriu Cohelet (Ecl 3,7b). Certament vivim en una època de contaminació sonora, el soroll s’ha fet l’amo del nostre entorn, un soroll que ens aïlla molt més que no pas ens comunica. Perquè tant se val si el que es diu és interessant o no, cert o fals; tant se val si ens enriqueix o ens empobreix el que sentim; és la por al silenci, la por a estar sols amb nosaltres mateixos, la por a escoltar la veu de la nostra consciència, d’aquella “inquilina” que deia la Mafalda, que tots tenim al nostre interior.
Por de fet a una solitud que no és tal, perquè Déu està sempre amb nosaltres, al nostre costat. Per això la por al silenci, al cap i a la fi, és por a restar sols amb Déu. S’explica d’un postulant cartoixà que en quedar-se sol per primer cop a la desangelada cel·la que li havien assignat es va dir a sí mateix «Jo sol i, amb una mica de sort, amb Déu.» Sí, és una sort, un gran regal, una enorme realitat. Escrivia Thomas Merton «quan et trobes realment sol, estàs amb Déu» (Pensaments en la solitud, 15). Déu sempre és al nostre abast i sovint és el soroll que ens envolta, el nostre propi soroll, qui ens impedeix d’escoltar-lo i ni tant sols de sentir-lo. El soroll pot ser exterior però pot ser també interior. Sant Benet ens prevé de parlar per parlar, d’estar-nos de paraules ocioses, però no ens en podem estar; i son sovint paraules d’aquelles que sant Benet condemna en tot lloc a eterna reclusió i que a nosaltres ens costa excloure-les al menys de determinats llocs, en determinats moments de la nostra jornada, perquè potser sovint, com en tota la nostra societat succeeix, ens neguiteja el silenci, ens incomoda.
El vertader silenci és aquell que és exterior, però també interior, no és un silenci perquè sí, és un silenci amb un únic objectiu que és deixar espai, donar pas a la veu de Déu quan ens parla des del silenci, com ens parla en la salmodia, en la Paraula, en l’Eucaristia. Ens enfrontem cada dia amb les vel·leïtats de la nostra imaginació, de les seves fluctuacions, de la sensibilitat que assalta el nostre pensament. El nostre soroll interior és el que molt sovint ens impedeix de fer silenci per deixar lloc a la veu de Déu; un soroll que neix dels records, de la curiositat i de les inquietuds. Sovint recordar és un goig però també sovint ens fa mal bufar sobre les brases d’aquells records que són dolents, potser amargs, i ens arriba a mortificar més que ajudar. La generositat de l’amor ha de superar els fets concrets que ens han fet mal i recordar-los sempre sota el prisma de que Déu és al nostre costat i que ens parla i que tot parlant-nos ens recorda la seva eterna i infinita misericòrdia i ens demana que també ho siguem nosaltres de misericordiosos amb els nostres germans. Que bonic i que difícil passar pàgina, esborrar el rancor. Tenim sempre la temptació de cridar ben fort: “ni oblit, ni perdó”; quan mai un cristià, mai un creient en la infinita misericòrdia de Déu pot subscriure aquesta frase, perquè aleshores ens tancaríem les portes al perdó de Déu. Ens diu el llibre del Siràcida, que avui hem encetat a Matines: «No es pot pas aprovar la indignació injusta, perquè l’impuls de la indignació porta a la ruïna. L’home pacient se sap controlar fins al moment oportú, i a la fi li ve l’alegria; es guarda les paraules fins a l’hora justa, i tothom celebra el seu seny.» (Sir 1,22-24)
Un altre obstacle pel silenci interior és la curiositat, tantes voltes la mateixa xafarderia, la tafaneria. No podem estar-nos-en de saber i ens aniria sovint molt bé resistir-nos a la curiositat de les noticies vanes, de voler saber-ho tot sobre la conducta dels altres. Escrivia un monjo «sinó no et comuniquen noticies de quelcom o d’algú, no les demanis.» Quina sort poder-se estar del vaivé, de l’onatge de les noticies. Preocupar-nos fonamentalment del que està a càrrec nostre i estimar a tots els germans amb un mateix amor. No cercant de saber per saber qui va i ve, qui passa, perquè aquell fa aquesta o aquella altra cosa, qui és aquest hoste i de què treballa o d’on és. Estimem i valorem als qui fan les coses de les que tots ens beneficiem. Qui ens cuina o qui ens serveix, qui ens renta la roba o qui ens reparteix el correu, qui fa de porter i atén les trucades o qui acull als forasters, qui té cura de l’església amb la porta oberta a l’hora i amb tot a punt per celebra-hi o qui porta els comptes, qui te cura i acompanya als malalts o qui cuida de l’hort o dels jardins, qui té cura de la litúrgia o qui fa de cantor, qui fa els encàrrecs o qui té cura de la biblioteca, qui té sempre a punt el refetor o qui renta plats, qui para taula o qui llegeix; i així tantes altres petites coses que no ho són tant perquè fan rutllar la comunitat. Sí, certament, nosaltres potser pensem que ho faríem diferent; però els qui ho fan, si ho fan amb responsabilitat i dedicació, això és d’agrair i mereix respecte. Per tant lluny de nosaltres tota temptació a la murmuració i si cal n’informem sense cercar d’una manera malsana els defectes dels altres, sovint ignorant els nostres propis.
Si tot això ho anem aconseguint deixarem més espai a Déu, el silenci serà més ampli i la veu de Déu hi ressonarà amb més intensitat, amb més profunditat. També ens hi pot ajudar fer callar la nostra inquietud, el nostre neguit, que a voltes pot arribar a enverinar la nostra existència. Siguin quines siguin les nostres responsabilitats, no deixem que el neguit ens destorbi. Ens hi ajudarà fer les coses amb generositat, amb el cor després, no cercant pas la nostra comoditat ni la nostra pròpia satisfacció, sinó la dels altres, la de la comunitat. Posant els cinc sentits en el que fem; però fer el que toca quan toca intentant d’evitar que el neguit de les nostres ocupacions ens impedeixi de pregar amb tota la intensitat de la que siguem capaços. Per damunt de tot centrar-nos en Crist, en els moments que al llarg de la jornada pertanyen d’una manera més especial a Ell. Com escrivia Origenes «pensem en Déu amb qui parlem humilment i reverentment, en la certesa de ser escoltats» (Opuscle sobre la pregària). La pregària, la lectura de la Paraula o el gran silenci entre Completes i Laudes. Tot plegat ens ajudarà a asserenar la nostra ànima i estar més pendents de Déu. Escrivia Thomas Merton: «Un silenci que ja no procura a Déu, deixa de parlar-nos d’Ell. (...) A Ell se’l troba quan se’l procura, i quan deixem de cercar-lo s’esmuny de nosaltres. El sentim tant sols quan anhelem d’escoltar-lo i si, pensant que la nostra esperança està satisfeta, deixem d’escoltar, ell deixa d’expressar-se.» (Pensaments en la solitud, 5)
Capítol 6
1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Les paraules del vostre xiuxiueig només es poden escoltar en un gran silenci» escrivia Guiu el cartoixà inspirant-se en el llibre de Job, la lectura del qual aquests dies hem escoltat a l’Eucaristia i al refetor. Sant Benet ens parla avui tant més de refrenar la nostra llengua que del silenci. Ambdós conceptes ajuden a la solitud, a la conversió, a la pau, a la tranquil·litat. Són oposats al brogit, a les grolleries, a les paraules ocioses. Hi ha «un temps de callar i un temps de parlar» escriu Cohelet (Ecl 3,7b). Certament vivim en una època de contaminació sonora, el soroll s’ha fet l’amo del nostre entorn, un soroll que ens aïlla molt més que no pas ens comunica. Perquè tant se val si el que es diu és interessant o no, cert o fals; tant se val si ens enriqueix o ens empobreix el que sentim; és la por al silenci, la por a estar sols amb nosaltres mateixos, la por a escoltar la veu de la nostra consciència, d’aquella “inquilina” que deia la Mafalda, que tots tenim al nostre interior.
Por de fet a una solitud que no és tal, perquè Déu està sempre amb nosaltres, al nostre costat. Per això la por al silenci, al cap i a la fi, és por a restar sols amb Déu. S’explica d’un postulant cartoixà que en quedar-se sol per primer cop a la desangelada cel·la que li havien assignat es va dir a sí mateix «Jo sol i, amb una mica de sort, amb Déu.» Sí, és una sort, un gran regal, una enorme realitat. Escrivia Thomas Merton «quan et trobes realment sol, estàs amb Déu» (Pensaments en la solitud, 15). Déu sempre és al nostre abast i sovint és el soroll que ens envolta, el nostre propi soroll, qui ens impedeix d’escoltar-lo i ni tant sols de sentir-lo. El soroll pot ser exterior però pot ser també interior. Sant Benet ens prevé de parlar per parlar, d’estar-nos de paraules ocioses, però no ens en podem estar; i son sovint paraules d’aquelles que sant Benet condemna en tot lloc a eterna reclusió i que a nosaltres ens costa excloure-les al menys de determinats llocs, en determinats moments de la nostra jornada, perquè potser sovint, com en tota la nostra societat succeeix, ens neguiteja el silenci, ens incomoda.
El vertader silenci és aquell que és exterior, però també interior, no és un silenci perquè sí, és un silenci amb un únic objectiu que és deixar espai, donar pas a la veu de Déu quan ens parla des del silenci, com ens parla en la salmodia, en la Paraula, en l’Eucaristia. Ens enfrontem cada dia amb les vel·leïtats de la nostra imaginació, de les seves fluctuacions, de la sensibilitat que assalta el nostre pensament. El nostre soroll interior és el que molt sovint ens impedeix de fer silenci per deixar lloc a la veu de Déu; un soroll que neix dels records, de la curiositat i de les inquietuds. Sovint recordar és un goig però també sovint ens fa mal bufar sobre les brases d’aquells records que són dolents, potser amargs, i ens arriba a mortificar més que ajudar. La generositat de l’amor ha de superar els fets concrets que ens han fet mal i recordar-los sempre sota el prisma de que Déu és al nostre costat i que ens parla i que tot parlant-nos ens recorda la seva eterna i infinita misericòrdia i ens demana que també ho siguem nosaltres de misericordiosos amb els nostres germans. Que bonic i que difícil passar pàgina, esborrar el rancor. Tenim sempre la temptació de cridar ben fort: “ni oblit, ni perdó”; quan mai un cristià, mai un creient en la infinita misericòrdia de Déu pot subscriure aquesta frase, perquè aleshores ens tancaríem les portes al perdó de Déu. Ens diu el llibre del Siràcida, que avui hem encetat a Matines: «No es pot pas aprovar la indignació injusta, perquè l’impuls de la indignació porta a la ruïna. L’home pacient se sap controlar fins al moment oportú, i a la fi li ve l’alegria; es guarda les paraules fins a l’hora justa, i tothom celebra el seu seny.» (Sir 1,22-24)
Un altre obstacle pel silenci interior és la curiositat, tantes voltes la mateixa xafarderia, la tafaneria. No podem estar-nos-en de saber i ens aniria sovint molt bé resistir-nos a la curiositat de les noticies vanes, de voler saber-ho tot sobre la conducta dels altres. Escrivia un monjo «sinó no et comuniquen noticies de quelcom o d’algú, no les demanis.» Quina sort poder-se estar del vaivé, de l’onatge de les noticies. Preocupar-nos fonamentalment del que està a càrrec nostre i estimar a tots els germans amb un mateix amor. No cercant de saber per saber qui va i ve, qui passa, perquè aquell fa aquesta o aquella altra cosa, qui és aquest hoste i de què treballa o d’on és. Estimem i valorem als qui fan les coses de les que tots ens beneficiem. Qui ens cuina o qui ens serveix, qui ens renta la roba o qui ens reparteix el correu, qui fa de porter i atén les trucades o qui acull als forasters, qui té cura de l’església amb la porta oberta a l’hora i amb tot a punt per celebra-hi o qui porta els comptes, qui te cura i acompanya als malalts o qui cuida de l’hort o dels jardins, qui té cura de la litúrgia o qui fa de cantor, qui fa els encàrrecs o qui té cura de la biblioteca, qui té sempre a punt el refetor o qui renta plats, qui para taula o qui llegeix; i així tantes altres petites coses que no ho són tant perquè fan rutllar la comunitat. Sí, certament, nosaltres potser pensem que ho faríem diferent; però els qui ho fan, si ho fan amb responsabilitat i dedicació, això és d’agrair i mereix respecte. Per tant lluny de nosaltres tota temptació a la murmuració i si cal n’informem sense cercar d’una manera malsana els defectes dels altres, sovint ignorant els nostres propis.
Si tot això ho anem aconseguint deixarem més espai a Déu, el silenci serà més ampli i la veu de Déu hi ressonarà amb més intensitat, amb més profunditat. També ens hi pot ajudar fer callar la nostra inquietud, el nostre neguit, que a voltes pot arribar a enverinar la nostra existència. Siguin quines siguin les nostres responsabilitats, no deixem que el neguit ens destorbi. Ens hi ajudarà fer les coses amb generositat, amb el cor després, no cercant pas la nostra comoditat ni la nostra pròpia satisfacció, sinó la dels altres, la de la comunitat. Posant els cinc sentits en el que fem; però fer el que toca quan toca intentant d’evitar que el neguit de les nostres ocupacions ens impedeixi de pregar amb tota la intensitat de la que siguem capaços. Per damunt de tot centrar-nos en Crist, en els moments que al llarg de la jornada pertanyen d’una manera més especial a Ell. Com escrivia Origenes «pensem en Déu amb qui parlem humilment i reverentment, en la certesa de ser escoltats» (Opuscle sobre la pregària). La pregària, la lectura de la Paraula o el gran silenci entre Completes i Laudes. Tot plegat ens ajudarà a asserenar la nostra ànima i estar més pendents de Déu. Escrivia Thomas Merton: «Un silenci que ja no procura a Déu, deixa de parlar-nos d’Ell. (...) A Ell se’l troba quan se’l procura, i quan deixem de cercar-lo s’esmuny de nosaltres. El sentim tant sols quan anhelem d’escoltar-lo i si, pensant que la nostra esperança està satisfeta, deixem d’escoltar, ell deixa d’expressar-se.» (Pensaments en la solitud, 5)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)