LA PRÀCTICA DEL SILENCI

De la Regla de sant Benet
Capítol 6

1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Les paraules del vostre xiuxiueig només es poden escoltar en un gran silenci» escrivia Guiu el cartoixà inspirant-se en el llibre de Job, la lectura del qual aquests dies hem escoltat a l’Eucaristia i al refetor. Sant Benet ens parla avui tant més de refrenar la nostra llengua que del silenci. Ambdós conceptes ajuden a la solitud, a la conversió, a la pau, a la tranquil·litat. Són oposats al brogit, a les grolleries, a les paraules ocioses. Hi ha «un temps de callar i un temps de parlar» escriu Cohelet (Ecl 3,7b). Certament vivim en una època de contaminació sonora, el soroll s’ha fet l’amo del nostre entorn, un soroll que ens aïlla molt més que no pas ens comunica. Perquè tant se val si el que es diu és interessant o no, cert o fals; tant se val si ens enriqueix o ens empobreix el que sentim; és la por al silenci, la por a estar sols amb nosaltres mateixos, la por a escoltar la veu de la nostra consciència, d’aquella “inquilina” que deia la Mafalda, que tots tenim al nostre interior.

Por de fet a una solitud que no és tal, perquè Déu està sempre amb nosaltres, al nostre costat. Per això la por al silenci, al cap i a la fi, és por a restar sols amb Déu. S’explica d’un postulant cartoixà que en quedar-se sol per primer cop a la desangelada cel·la que li havien assignat es va dir a sí mateix «Jo sol i, amb una mica de sort, amb Déu.» Sí, és una sort, un gran regal, una enorme realitat. Escrivia Thomas Merton «quan et trobes realment sol, estàs amb Déu» (Pensaments en la solitud, 15). Déu sempre és al nostre abast i sovint és el soroll que ens envolta, el nostre propi soroll, qui ens impedeix d’escoltar-lo i ni tant sols de sentir-lo. El soroll pot ser exterior però pot ser també interior. Sant Benet ens prevé de parlar per parlar, d’estar-nos de paraules ocioses, però no ens en podem estar; i son sovint paraules d’aquelles que sant Benet condemna en tot lloc a eterna reclusió i que a nosaltres ens costa excloure-les al menys de determinats llocs, en determinats moments de la nostra jornada, perquè potser sovint, com en tota la nostra societat succeeix, ens neguiteja el silenci, ens incomoda.

El vertader silenci és aquell que és exterior, però també interior, no és un silenci perquè sí, és un silenci amb un únic objectiu que és deixar espai, donar pas a la veu de Déu quan ens parla des del silenci, com ens parla en la salmodia, en la Paraula, en l’Eucaristia. Ens enfrontem cada dia amb les vel·leïtats de la nostra imaginació, de les seves fluctuacions, de la sensibilitat que assalta el nostre pensament. El nostre soroll interior és el que molt sovint ens impedeix de fer silenci per deixar lloc a la veu de Déu; un soroll que neix dels records, de la curiositat i de les inquietuds. Sovint recordar és un goig però també sovint ens fa mal bufar sobre les brases d’aquells records que són dolents, potser amargs, i ens arriba a mortificar més que ajudar. La generositat de l’amor ha de superar els fets concrets que ens han fet mal i recordar-los sempre sota el prisma de que Déu és al nostre costat i que ens parla i que tot parlant-nos ens recorda la seva eterna i infinita misericòrdia i ens demana que també ho siguem nosaltres de misericordiosos amb els nostres germans. Que bonic i que difícil passar pàgina, esborrar el rancor. Tenim sempre la temptació de cridar ben fort: “ni oblit, ni perdó”; quan mai un cristià, mai un creient en la infinita misericòrdia de Déu pot subscriure aquesta frase, perquè aleshores ens tancaríem les portes al perdó de Déu. Ens diu el llibre del Siràcida, que avui hem encetat a Matines: «No es pot pas aprovar la indignació injusta, perquè l’impuls de la indignació porta a la ruïna. L’home pacient se sap controlar fins al moment oportú, i a la fi li ve l’alegria; es guarda les paraules fins a l’hora justa, i tothom celebra el seu seny.» (Sir 1,22-24)

Un altre obstacle pel silenci interior és la curiositat, tantes voltes la mateixa xafarderia, la tafaneria. No podem estar-nos-en de saber i ens aniria sovint molt bé resistir-nos a la curiositat de les noticies vanes, de voler saber-ho tot sobre la conducta dels altres. Escrivia un monjo «sinó no et comuniquen noticies de quelcom o d’algú, no les demanis.» Quina sort poder-se estar del vaivé, de l’onatge de les noticies. Preocupar-nos fonamentalment del que està a càrrec nostre i estimar a tots els germans amb un mateix amor. No cercant de saber per saber qui va i ve, qui passa, perquè aquell fa aquesta o aquella altra cosa, qui és aquest hoste i de què treballa o d’on és. Estimem i valorem als qui fan les coses de les que tots ens beneficiem. Qui ens cuina o qui ens serveix, qui ens renta la roba o qui ens reparteix el correu, qui fa de porter i atén les trucades o qui acull als forasters, qui té cura de l’església amb la porta oberta a l’hora i amb tot a punt per celebra-hi o qui porta els comptes, qui te cura i acompanya als malalts o qui cuida de l’hort o dels jardins, qui té cura de la litúrgia o qui fa de cantor, qui fa els encàrrecs o qui té cura de la biblioteca, qui té sempre a punt el refetor o qui renta plats, qui para taula o qui llegeix; i així tantes altres petites coses que no ho són tant perquè fan rutllar la comunitat. Sí, certament, nosaltres potser pensem que ho faríem diferent; però els qui ho fan, si ho fan amb responsabilitat i dedicació, això és d’agrair i mereix respecte. Per tant lluny de nosaltres tota temptació a la murmuració i si cal n’informem sense cercar d’una manera malsana els defectes dels altres, sovint ignorant els nostres propis.

Si tot això ho anem aconseguint deixarem més espai a Déu, el silenci serà més ampli i la veu de Déu hi ressonarà amb més intensitat, amb més profunditat. També ens hi pot ajudar fer callar la nostra inquietud, el nostre neguit, que a voltes pot arribar a enverinar la nostra existència. Siguin quines siguin les nostres responsabilitats, no deixem que el neguit ens destorbi. Ens hi ajudarà fer les coses amb generositat, amb el cor després, no cercant pas la nostra comoditat ni la nostra pròpia satisfacció, sinó la dels altres, la de la comunitat. Posant els cinc sentits en el que fem; però fer el que toca quan toca intentant d’evitar que el neguit de les nostres ocupacions ens impedeixi de pregar amb tota la intensitat de la que siguem capaços. Per damunt de tot centrar-nos en Crist, en els moments que al llarg de la jornada pertanyen d’una manera més especial a Ell. Com escrivia Origenes «pensem en Déu amb qui parlem humilment i reverentment, en la certesa de ser escoltats» (Opuscle sobre la pregària). La pregària, la lectura de la Paraula o el gran silenci entre Completes i Laudes. Tot plegat ens ajudarà a asserenar la nostra ànima i estar més pendents de Déu. Escrivia Thomas Merton: «Un silenci que ja no procura a Déu, deixa de parlar-nos d’Ell. (...) A Ell se’l troba quan se’l procura, i quan deixem de cercar-lo s’esmuny de nosaltres. El sentim tant sols quan anhelem d’escoltar-lo i si, pensant que la nostra esperança està satisfeta, deixem d’escoltar, ell deixa d’expressar-se.» (Pensaments en la solitud, 5)