COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,1-10

1 L’abat que és digne de regir el monestir s’ha de recordar sempre de com l’anomenen i ha d’acomplir amb fets el nom de superior. 2 Hom creu, en efecte, que fa les vegades del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix nom, 3 segons el que diu l’Apòstol: «Heu rebut l’esperit de fills adoptius que ens fa clamar: Abbà, Pare». 4 Per tant, l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor, 5 sinó que els seus manaments i la seva doctrina difonguin en els cors dels deixebles el llevat de la justícia divina. 6 Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu. 7 I que sàpiga l’abat que s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. 8 Però també, si ha esmerçat tota la diligència de pastor pel ramat inquiet i desobedient, i ha posat tota la cura en llurs accions malsanes, 9 el pastor, absolt en el judici del Senyor, li podrà dir amb el profeta: «No he amagat la vostra justícia en el meu cor, he proclamat la vostra veritat i la vostra salvació; però ells m’han desdenyat i m’han menyspreat». 10 I aleshores, finalment, que la mort prevalgui com a càstig sobre les ovelles indòcils a la seva cura.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Hom creu que l’abat actua en efecte en lloc del Crist en el monestir. Com fer-ho? Escoltant la veu de Déu. Déu ens parla, certament tots ho creiem així i és cert; però cal saber quan ens parla, a través de qui, que ens diu realment. Avui sant Benet ens diu que en qualsevol cas, si ho fa per mitjà de l’abat, el que aquest digui no ha de ser res al marge del precepte del Senyor, que ha de ser sempre quelcom que respongui als manaments i a la doctrina; tot plegat per tal de difondre el llevat de la justícia divina. Per tant l’abat ha d’anar ben bé amb compte de no manar ni establir res al marge del precepte del Senyor, recordant sempre que tot el que el Senyor trobi per culpa seva de menys en el profit dels altres li serà imputat.

On pouar els preceptes del Senyor? Déu ens parla i ho fa per mitja de la seva Paraula, ho fa per mitjà dels altres, ho fa a voltes per sorpresa i ho fa en la quotidianitat. Per escoltar-lo hem d’esmerçar tota la nostra diligència per tal d’obeir la seva veu. A voltes distingir entre els nostres desitjos i els del Senyor ens costa; la temptació d’ofegar la veu del Senyor amb la nostra pròpia moltes vegades s’imposa; la temptació d’interpretar el que nosaltres volem com a veu del Senyor, com la seva voluntat, se’ns fa present. Paral·lelament potser quant ens surten entrebancs, contratemps per fer el que ens és més plaent, tendim aleshores a interpretar-los com a barreres per fer la voluntat de Déu, com si estiguéssim certs de que en elles ja no actua el Senyor. Avui sant Joan Crisòstom ens donava la clau dient-nos «Que totes les nostres obres, com si fossin amanides amb la sal de l’amor de Déu, es converteixin en un aliment del tot agradable al Senyor. Però només podrem gaudir perpètuament de l’abundor que brolla de Déu, si li dediquem molt de temps» (Homilia 6), si li dediquem més temps que a les nostres cabòries, a les nostres murmuracions; si no fem accepció de persones, si no anteposem res al Crist, fits els ulls en la vida eterna.

Les nostres comunitats estan afectades per la malaltia del individualisme, i això tant mateix, apunta Aquinata Böckmann, no ajuda a desenvolupar un sentit de la responsabilitat comunitària. L’individualisme ens mou a aixecar barreres a la voluntat de Déu. El brogit de la nostra voluntat, del nostre caprici, ofega la veu del Senyor que està més sovint en el silenci que en grans manifestacions. Com en l’episodi d’Elies que ens diu:

«Aleshores s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada.» (1 Re, 19,11-13)

Davant de Déu pot haver-hi un vent huracanat i violent que esberli les muntanyes i esmicoli les roques; l’huracà del menyspreu als altres; un sentiment que fa inviable l’escolta. Podem arribar a retreure-li als altres tot allò que ens passa i veiem dolent per a nosaltres, com si fos un atac; a voltes podem arribar a creure que el món sencer ha fet aliança contra nosaltres. Aquest huracà ens impedeix d’escoltar al Senyor, perquè esdevé una actitud de retret, que crea distàncies i elimina qualsevol contacte amb Déu. Un cor disgustat contra els altres amb el neguit sovint del rancor, de l’empipament per alguna cosa o contra algú; si no l’eliminem a temps, es pot convertir en quelcom que acabi essent no tant sols negatiu per la nostra vida monàstica, sinó que arribi a perjudicar la nostra salut física i psicològica. És quan diem “així, no puc viure” perquè en el nostre interior bull constantment la llavor del retret. Potser el que realment succeeix és que l’orgull; un excés d’amor propi, un amor desmesurat cap als propis mèrits fa que ens creiem superiors als altres o no necessitats d’ells. Una condició necessària per poder escoltar la veu de Déu és tenir un cor reconciliat (Mt 5, 24).

Davant de Déu pot haver-hi el terratrèmol de l’enveja, que fa que no pensem o parlem bé de ningú, que murmurem, que desconeguem la imatge de Déu en els altres i a la fi els propis talents, negant l’acció de Déu en la nostra pròpia vida. Aleshores sorgeix el soroll de la por, de la inseguretat, de la manca de confiança en els altres, en nosaltres mateixos i en Déu; creiem que no importem res a ningú, sinó és per al nostre propi mal. És el terratrèmol de les preocupacions que absorbeixen tota la nostra atenció; perquè les preocupacions generen inquietud i aleshores ens sentim febles, impotents.

Davant de Déu pot haver-hi el foc de la vanitat; de la inclinació a emmotllar-nos al que tenim impedint-nos per això mateix de sortir de nosaltres mateixos a l’encontre dels altres i a l’encontre de Déu. S’hi poden afegir les brases del propi passat personal, de les ferides que la vida ens ha anat donant i que mai hem recosit, que mai han acabat per cicatritzar amb la sutura del vertader perdó; un foc en el que també ens podem sentir culpables dels errors del passat i caure així en el desassossec i la inquietud interior.

El vertader pare de la comunitat és el Senyor, aquell qui fou enviar per fer-se home com nosaltres, aquell qui ens cridà a la comunitat, concebuda com un ramat d’ovelles, d’acord amb la imatge bíblica tradicional. En la comunitat hi ha un abat, que no actua en nom propi, sinó en nom de Crist. Precisament per això un dia serà cridat a respondre de la seva administració, i se li passarà comptes de qualsevol deficiència que es trobi en les ovelles. Sant Benet s’afanya a atenuar aquesta responsabilitat, dient que el pastor serà responsable de les falles de la seva comunitat, tant sols si no ha ensenyat valentament el camí de la justícia i de la salvació; si no ha escoltat la veu del Senyor, si no l’ha sabut interpretar. És una pregunta que ens podem fer sovint, com reconèixer la veu, la voluntat de Déu en el dia a dia de la nostra vida. Com saber l’abat si el que va a dir i a fer, perquè no pot dir sense fer, és realment interpretació de la voluntat del Senyor? Sant Benet marca unes pautes, la recta doctrina i els manaments; i uns objectius la salvació no s’ha de callar, no es pot callar, s’ha de donar a conèixer la veritat de la salvació de Déu, d’aquell de qui tots som fills. Tant de bo tots i cadascun de nosaltres siguem capaços de reconèixer la veu de Déu en el murmuri del ventijol sua del nostra dia a dia, de la nostra pregària comunitària i personal, i que en reconèixer-lo sortim de la cova del nostre individualisme i tapada la cara per vergonya de les nostres mancances, restem drets atenta l’orella a la seva veu.

Avui ens ho deia sant Joan Crisòstom: «Quan vulguis reconstruir en tu aquella mansió que Déu s’edificà en el primer home, adorna’t amb la modèstia i la humilitat i fes-te resplendent amb la llum de la justícia; guarneix el teu ésser amb bones obres, com amb or acendrat, i embelleix-lo amb la fe i la grandesa d’esperit, com si fossin murs i pedres; i, damunt de tot, com aquell qui posa la cúspide per coronar l’edifici, col·loca la pregària, a fi de preparar a Déu una casa perfecta on poder-lo rebre, com si fos una mansió règia i esplèndida, ja que, per gràcia de Déu, és com si posseïssis la mateixa imatge de Déu col·locada en el temple de l’ànima.» (Homilia 6)