De la Regla de sant Benet
Capítol 65
1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet és un bon coneixedor de la psicologia humana, sap fefaentment que la vida comunitària no és que no sigui fàcil, sinó que és difícil i sap que aquesta dificultat no és teòrica sinó ben real; que es trasllueix en problemes concrets. Això ja era en temps de sant Benet i ho serà, de ben segur, fins a la fi del món; però potser ara en la nostra època la nostra societat, estigui especialment amarada d’un fort individualisme que fa que la vida en comunitat esdevingui encara més difícil. És cert, però pel que ens diu en concret sant Benet en aquest capítol, que en el seu temps hi havia l’agreujant de la intromissió dels bisbes, com era el cas quan aquest instituïa un prior.
El problema de fons no és la figura de l’abat, del prior, del degà o de qui sigui, ni potser tampoc la persona concreta que podem estar menys o més capacitats, més o menys encertats; sinó el risc d’escàndols i de discòrdies. Com diu el mateix sant Benet no costa gaire de crear-ne ni de veure com n’és d’absurd això i com es fa perillar així les ànimes i la comunitat amb aquestes discòrdies. En la nostra societat els valors del individualisme, podríem dir de l’egoisme directament, així com també la por al compromís, el recel a l’obediència i tantes altres coses que podem entendre com una amenaça a la nostra llibertat individual, ens fan reaccionar davant dels altres, tancar-nos en banda. No és tant sols una reacció infantil, com podríem definir de manera lleugera, sinó que ens afecta a tots, en totes les etapes de la vida humana. Coneixem, escoltem i fins i tot podem treballar i comentar la Regla, creure’l sincerament un text savi, com certament és, qui en pot dubtar? però en el moment concret, quan arriba l’hora de posar-ho negre sobre blanc en la nostra vida si el que ens diuen en un moment o altre no ens va bé, no tenim recança a tancar-nos en el nostre ego. I així la culpa d’aquests mals recau sobre els responsables de semblant desordre, que ho poden ser i ho són els superiors, però també cadascun de nosaltres; perquè hem estat cridats a seguir a Crist «amb les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència» (RB Pròleg, 3), no a fer la nostra voluntat malgrat que aquesta maldi per imposar-se, fins i tot a desgrat nostre, per damunt del que tenim més interioritzat que és el seguiment de Crist, que tantes voltes acaba enfosquit, tapat pels nostres capricis momentanis. El centre de la nostra vida ens el recorda avui l’Evangeli de Marc: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’Evangeli, la salvarà.»
La possible resposta que hi veu sant Benet és que encomanem les coses a molts, perquè així no ens en puguem enorgullir un de sol, i que les responsabilitats es compleixin amb respecte a allò que l’abat encomana, sense fer res contra la disposició de l’abat, que vol dir res contra la disposició de la comunitat, posant el bé comú de la comunitat al nostre particular. Tal volta és primer que tot una mesura de prudència perquè moltes vegades consultar una cosa ens fa reflexionar sobre aquesta, ens hem de plantejar com exposar-ho i quins arguments direm a favor i fins i tot quins en contra ens poden plantejar; fer les coses amb un impuls momentani pot no ser el millor camí; pensar-hi, deixar-ho reposar un mínim espai de temps i consultar-ho, en qüestions més o menys importants, sempre és una bona mesura. Com més se’ns confia, més risc tenim de creure’ns per damunt del bé i del mal. Aleshores correm el risc de que ens succeeixi el que sant Benet creu tant perniciós, fruit del vici i de l’orgull i punible, ser posseïts per una ambició que afecta, que fa mal, al conjunt de tota la comunitat. Prudent, com sempre, sant Benet parla d’amonestar fins a quatre vegades, d’aplicar la sanció del càstig regular, de destituir del càrrec i fins i tot, Déu vulgui que no calgui, de l’expulsió si s’ha trencat la tranquil·litat de la comunitat i s’ha obviat l’obediència. També de bona fe correm el risc de creure sempre que la nostra opinió és la millor, l’única vàlida. Sense caure en relativismes ens podem confiar en qui per exemple tria un llibre de lectura ho fa mogut per creure que pot ser interessant, en qui predica una homilia tot pensant que el que ens diu ens farà pensar o reflexionar i així tantes altres coses de la nostra vida de cada dia i no pensar d’antuvi que nosaltres ho hauríem fet millor perquè potser sols seria millor per a noslatres.
La perla final del capítol recull una idea ja ben present al llarg de tot el text de la Regla, i és la de que l’abat ha de ser conscient de les seves febleses i que de tot n’haurà de donar compte a Déu i que per això ha de vetllar per no fer accepció de persones (RB 4,16), no estimar-ne més un que a un altre, no moure’s per l’enveja o la gelosia. Una “demi-phrase”, la defineix Aquinata Böckmann, però que esdevé un advertiment sever en un capítol on el centre és la bona col·laboració entre l’abat i el prior, entre ells i els degans, entre els degans i els seus ajudants i a la fi entre tota la comunitat. Una invitació a no crear conflictes innecessaris i també a no malmetre la pau de la comunitat sembrant zitzània i «sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal» (RB 34,6). Per citar aquesta setmana un autor cartoixà, escrivia Joan Just Lanspergi: «Alegreu-vos d’estar on esteu i doneu gràcies a Déu que us ha fet un gran benefici sense que ho sabéssiu, malgrat vosaltres mateixos.»
diumenge, 16 de setembre del 2018
diumenge, 9 de setembre del 2018
LA MANERA D’ADMETRE ELS GERMANS
De la Regla de sant Benet
Capítol 58
1 Quan algú es presenta per primera vegada per fer-se monjo, que no l’admetin fàcilment; 2 ans, com diu l’Apòstol, «proveu els esperits per si són de Déu». 3 Si, doncs, el qui es presenta perseverava trucant i, després de quatre o cinc dies, es veia que suporta amb paciència els greuges que li han fet i la dificultat de l’admissió i que persisteix en la seva demanda, 4 que li concedeixin l’entrada, i que s’estigui uns quants dies a l’hostatgeria. 5 Després s’estarà al noviciat, on han d’estudiar, menjar i dormir. 6 Que se’ls destini un ancià que sigui capaç de guanyar les ànimes, el qual ha de vetllar damunt d’ells molt atentament. 7 Que es preocupi de veure si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions. 8 Se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu. 9 Si mantenia la promesa de lligar-se a la comunitat, al cap de dos mesos se li ha de llegir tota sencera aquesta Regla, 10 i dir-li: «Vet aquí la llei sota la qual vols militar: si pots observar-la, entra; i si no pots, vés-te’n lliurement». 11 Si encara persistia, aleshores que el duguin de nou al noviciat, i que es torni a provar fins on arriba la seva paciència. 12 I al cap de sis mesos se li ha de llegir la Regla, a fi que sàpiga a què es vol comprometre. 13 I si encara persisteix, al cap de quatre mesos, que se li torni a llegir una altra vegada la Regla. 14 I si, després d’haver-s’hi pensat, prometia de complir totes les coses i d’observar tot el que li manin, llavors sigui admès a la comunitat; 15 però ha de saber que la llei de la Regla estableix que a partir d’aquell dia no li serà lícit d’anar-se’n del monestir 16 ni de sostreure el coll al jou de la Regla, que després d’haver-s’ho pensat tant pogué refusar o acceptar. 17 El qui ha de ser admès, que prometi a l’oratori, davant de tothom, de lligar-se a la comunitat, de comportar-se com a monjo i de ser obedient, 18 davant de Déu i dels seus sants, perquè, si mai obrava altrament, sàpiga que ha de ser condemnat per aquell de qui es burla. 19 Farà d’això que ha promès una cèdula de petició a nom dels sants, les relíquies dels quals es troben allà, i de l’abat, que hi és present. 20 Aquesta cèdula, que l’escrigui de pròpia mà, o bé, si no sap de lletra, que demani a un altre que la hi escrigui, i que el novici hi faci un senyal i la posi ell mateix damunt l’altar. 21 Un cop la hi hagi dipositada, començarà tot seguit el novici aquest verset: «Rebeu-me, Senyor, segons la vostra paraula i viuré: que no em vegi confós en la meva esperança». 22 Tota la comunitat repetirà tres vegades aquest verset, i hi afegirà el «Glòria al Pare». 23 Aleshores el germà novici es prostrarà als peus de cada un, perquè preguin per ell; i que ja des d’aquell dia se’l consideri de la comunitat. 24 Si posseeix béns, o que abans els distribueixi als pobres, o que amb una donació legal els cedeixi al monestir, sense reservar-se res de res, 25 com qui sap que des d’aquell dia no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos. 26 Tot seguit, doncs, a l’oratori, li trauran els seus vestits que portava i el vestiran amb els del monestir. 27 Els vestits que li han tret, es conservaran guardats al vestuari; 28 perquè, si mai per instigació del dimoni consentia a anar-se’n del monestir —Déu no ho permeti—, aleshores, que el despullin dels vestits del monestir i que l’expulsin. 29 Però que no li donin aquella seva cèdula que l’abat prengué de damunt l’altar, sinó que es guardi al monestir.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aquest capítol el tenim tots ben present, segur que durant els nostres primers temps de vida monàstica hem recorregut sovint a la seva lectura. Convindria però que no l’oblidéssim, que en féssim una lectura atenta de tant en tant, com si anéssim a les fonts de la nostra vocació. Certament és un capítol ric que té dos protagonistes principals; el primer és aquell qui per primera vegada va al monestir per fer-se monjo i el segon la comunitat que, si és el cas, l’acull. Un guió de lectura del paper d’ambdues parts ens el proporcionen els verbs emprats, amb tota la reserva de la traducció al català de l’original llatí.
Primer que tot qui creu ser cridat a la vida monàstica cal que es presenti a la porta del monestir i hi truqui. Està clar que no es tracta de que se cerquin en llocs allunyats vocacions sinó que essent Déu qui crida a cadascú el cridat cerca un monestir i s’hi presenta. A partir de ser-li oberta la porta, després de quatre o cinc dies d’estar a la serena, el postulant, el qui demana de ser admès, inicia tot un procés, no pas fàcil ni tampoc breu. Un dels verbs més emprats per sant Benet en aquest capítol, referit al candidat, és perseverar. Tots tenim present com en els nostres temps la perseverança no és pas una virtut molt comuna; sembla que en la nostra societat abandonar de seguida, esfereïts de terror (Cf. RB, Pròleg 48) és més comú que no pas perseverar. Ho veiem en l’alt índex de parelles matrimonials que es desfan, en la inestabilitat laboral i en tants altres indicadors socials. Això ha fet parlar a vegades de la possibilitat d’estudiar algun tipus de monaquisme temporal, és un tema que surt també en les converses informals entre superiors, tot i que de moment no ha estat mai plantejat de manera formal. Segurament si el monaquisme esdevingués pretesament temporal perdria un element no ja sols important o fonamental, sinó consubstancial a ell, que és el lliurament de la vida a Déu que no pot ser iuxta modum sinó total. Perquè tota vocació sigui a la vida consagrada o matrimonial, és fruit de l’amor i aquest no pot ser volgudament limitat en el temps, nom pot tenir data de caducitat sinó que és més aviat un xec en blanc. La realitat a vegades és una altre, tots tenim presents al cap monjos que han donat per acabada la seva vida monàstica, ja sigui per incorporar-se de nou a la vida laïcal o bé com a preveres diocesans o creant comunitats més a mida amb un grup afí; tot opcions respectables però que ja no són ben bé la vida monàstica comunitària què segur que varen iniciar moguts per la crida i l’amor a Déu. Avui per avui recórrer al símil matrimonial o de l’enamorament potser ja no és un bon recurs per comparar-lo a la nostra vida que, malgrat els evidents i fins i tot necessaris alts i baixos, té vocació de perdurabilitat fins a la mort. Avui l’amor, o el que es creu o el que es diu que és l’amor, dura el que dura i marxa quan marxa. Quan jo era infant, si em permeteu la frivolitat, un dels famosos monòlegs de l’humorista Joan Capri parlava del matrimoni, evidentment no hi havia en aquell temps divorci a Espanya; Capri en un moment donat deia sobre el seu suposat matrimoni: “l’amor se’n va, però ella es queda; si de cas que se’n vagin tots dos”. L’amor se’n pot anar amb facilitat sinó el cuidem si no en tenim cura. Com ens deia avui sant Lleó el Gran «El qui estima Déu, amb ser-li plaent en té prou, perquè la recompensa més gran que podem desitjar és el mateix amor; l’amor, en efecte ve de Déu, de tal manera que Déu mateix és amor.» (Sermó 92 1,2)
Perseverar, persistir, mantenir la promesa, pensar-hi molt, observar el que li manin, són totes les accions que per sant Benet porten a complir, prometre, lligar-se fins a arribar a escriure de pròpia mà la cèdula de professió i a dipositar-la sobre l’altar, com una ofrena de la nostra pròpia vida, de tota la nostra vida, no d’una part o d’un temps. Acaba el capítol sant Benet fent dues fortes afirmacions; la primera és la que significa la postració davant de cada membre de la comunitat del nou vingut i l’acolliment que aquest gest representa. La segona, certament molt dura, la que ens diu que el monjo ja no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos.
El procés no el fa tant sols el qui es presenta a la porta del monestir, també l’ha de fer la comunitat que no el pot admetre fàcilment, que ha de vetllar-lo molt atentament, que ha de llegir-li al menys dos cops tota la Regla sencera, que li ha de manar les coses i per damunt de tot ha de preocupar-se per si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions dient-li per endavant totes les coses dures. Si perseverant acaba el camí d’inici, la comunitat el rep i prega per ell i si mai, Déu no ho vulgui, consentia en anar-se i abandonava el monestir li treu l’hàbit, retornant-li els vestits que portava quan va arribar, guardant-se això sí, la cèdula un dia dipositada sobre l’altar; perquè el que es dona a Déu no es pot obviar de la memòria. Li treu allò aparent, accessori i serva en l’arxiu del monestir allò de fonamental, la promesa escrita de la seva pròpia mà.
Aquest capítol té una vinculació molt directe amb el pròleg de la Regla, esdevenint la concreció del procés d’admissió d’aquell qui renunciant als propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, vol prendre les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència (cf. RB, Pròleg 3). Al llarg d’aquesta setmana hem escoltat en l’Eucaristia part de la Primera Carta de l’Apòstol als cristians de Corint. Aquest text ens pot fer recordar que també en la vida monàstica els ancians, com a bons arquitectes, amb la gràcia que Déu els ha donat ens han posat els fonaments de la vida monàstica però que som cadascun de nosaltres els qui hi construïm al damunt; per això hem de mirar bé com i amb quin material hi construïm. L’únic fonament és Jesucrist, a l’amor del qual no hem d’anteposar res (cf. RB, 4, 21); ningú no en pot posar cap altre de base fora d’Ell. Perquè no venim al monestir a fer tal o qual cosa, sinó a cercar-lo a Ell de veritat, essent zelosos per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions. Sobre aquest fonament, Crist, podem construir-hi amb l’or de la perseverança, amb la plata de la persistència i amb les pedres precioses de la observança d’una vida de pregària, treball i contacte amb la Paraula. Però també podem construir-hi amb la fusta de l’incompliment de la Regla, amb l’herba seca de la mandra o amb la palla de la murmuració, tants cops esmentada per sant Benet com el pitjor dels mals. Sigui com sigui, com diu l’Apòstol «ja es veurà què val l’obra de cadascú; el dia del judici la posarà en evidència, perquè es manifestarà (...) i comprovarà el valor de cada obra. Si l’obra resisteix, el qui l’ha construïda en rebrà la recompensa, mentre que, si crema, en sofrirà la pèrdua, tot i que ell se salvarà, però com qui s’escapa just del foc.» (1Co 3, 13-14).
«Allò mateix que un sembri, és el que collirà, i tal com sigui el treball de cadascú serà el seu guany; i on posi el cor la seva delectació, allí queda obligada la seva sol·licitud. Però atès que són moltes les menes de riquesa i diversos els objectes de plaer, el tresor de cadascun ve determinat per la tendència del seu desig, i si aquest desig es limita als béns terrens, no trobarà en ells la felicitat, sinó la dissort. En canvi, els qui posen el cor en les coses del cel, no en les de la terra, i la seva atenció en les coses eternes, no en les caduques, aconseguiran una riquesa incorruptible i amagada» ens deia avui també sant Lleó el Gran (Sermó 92 1,2).
Hem vingut al monestir per ser servidors de Crist i l’únic que s’espera de nosaltres és que li siguem fidels, no ens enganyem a nosaltres mateixos, no ens tinguem per savis «perquè, als ulls de Déu, la saviesa d’aquest món és un absurd» (1Co 3, 19) nosaltres, si els nostres esperits són de Déu, hem de cercar de ser de Crist, perquè Crist és de Déu a qui hem vingut a cercar de veritat.
Capítol 58
1 Quan algú es presenta per primera vegada per fer-se monjo, que no l’admetin fàcilment; 2 ans, com diu l’Apòstol, «proveu els esperits per si són de Déu». 3 Si, doncs, el qui es presenta perseverava trucant i, després de quatre o cinc dies, es veia que suporta amb paciència els greuges que li han fet i la dificultat de l’admissió i que persisteix en la seva demanda, 4 que li concedeixin l’entrada, i que s’estigui uns quants dies a l’hostatgeria. 5 Després s’estarà al noviciat, on han d’estudiar, menjar i dormir. 6 Que se’ls destini un ancià que sigui capaç de guanyar les ànimes, el qual ha de vetllar damunt d’ells molt atentament. 7 Que es preocupi de veure si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions. 8 Se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu. 9 Si mantenia la promesa de lligar-se a la comunitat, al cap de dos mesos se li ha de llegir tota sencera aquesta Regla, 10 i dir-li: «Vet aquí la llei sota la qual vols militar: si pots observar-la, entra; i si no pots, vés-te’n lliurement». 11 Si encara persistia, aleshores que el duguin de nou al noviciat, i que es torni a provar fins on arriba la seva paciència. 12 I al cap de sis mesos se li ha de llegir la Regla, a fi que sàpiga a què es vol comprometre. 13 I si encara persisteix, al cap de quatre mesos, que se li torni a llegir una altra vegada la Regla. 14 I si, després d’haver-s’hi pensat, prometia de complir totes les coses i d’observar tot el que li manin, llavors sigui admès a la comunitat; 15 però ha de saber que la llei de la Regla estableix que a partir d’aquell dia no li serà lícit d’anar-se’n del monestir 16 ni de sostreure el coll al jou de la Regla, que després d’haver-s’ho pensat tant pogué refusar o acceptar. 17 El qui ha de ser admès, que prometi a l’oratori, davant de tothom, de lligar-se a la comunitat, de comportar-se com a monjo i de ser obedient, 18 davant de Déu i dels seus sants, perquè, si mai obrava altrament, sàpiga que ha de ser condemnat per aquell de qui es burla. 19 Farà d’això que ha promès una cèdula de petició a nom dels sants, les relíquies dels quals es troben allà, i de l’abat, que hi és present. 20 Aquesta cèdula, que l’escrigui de pròpia mà, o bé, si no sap de lletra, que demani a un altre que la hi escrigui, i que el novici hi faci un senyal i la posi ell mateix damunt l’altar. 21 Un cop la hi hagi dipositada, començarà tot seguit el novici aquest verset: «Rebeu-me, Senyor, segons la vostra paraula i viuré: que no em vegi confós en la meva esperança». 22 Tota la comunitat repetirà tres vegades aquest verset, i hi afegirà el «Glòria al Pare». 23 Aleshores el germà novici es prostrarà als peus de cada un, perquè preguin per ell; i que ja des d’aquell dia se’l consideri de la comunitat. 24 Si posseeix béns, o que abans els distribueixi als pobres, o que amb una donació legal els cedeixi al monestir, sense reservar-se res de res, 25 com qui sap que des d’aquell dia no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos. 26 Tot seguit, doncs, a l’oratori, li trauran els seus vestits que portava i el vestiran amb els del monestir. 27 Els vestits que li han tret, es conservaran guardats al vestuari; 28 perquè, si mai per instigació del dimoni consentia a anar-se’n del monestir —Déu no ho permeti—, aleshores, que el despullin dels vestits del monestir i que l’expulsin. 29 Però que no li donin aquella seva cèdula que l’abat prengué de damunt l’altar, sinó que es guardi al monestir.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aquest capítol el tenim tots ben present, segur que durant els nostres primers temps de vida monàstica hem recorregut sovint a la seva lectura. Convindria però que no l’oblidéssim, que en féssim una lectura atenta de tant en tant, com si anéssim a les fonts de la nostra vocació. Certament és un capítol ric que té dos protagonistes principals; el primer és aquell qui per primera vegada va al monestir per fer-se monjo i el segon la comunitat que, si és el cas, l’acull. Un guió de lectura del paper d’ambdues parts ens el proporcionen els verbs emprats, amb tota la reserva de la traducció al català de l’original llatí.
Primer que tot qui creu ser cridat a la vida monàstica cal que es presenti a la porta del monestir i hi truqui. Està clar que no es tracta de que se cerquin en llocs allunyats vocacions sinó que essent Déu qui crida a cadascú el cridat cerca un monestir i s’hi presenta. A partir de ser-li oberta la porta, després de quatre o cinc dies d’estar a la serena, el postulant, el qui demana de ser admès, inicia tot un procés, no pas fàcil ni tampoc breu. Un dels verbs més emprats per sant Benet en aquest capítol, referit al candidat, és perseverar. Tots tenim present com en els nostres temps la perseverança no és pas una virtut molt comuna; sembla que en la nostra societat abandonar de seguida, esfereïts de terror (Cf. RB, Pròleg 48) és més comú que no pas perseverar. Ho veiem en l’alt índex de parelles matrimonials que es desfan, en la inestabilitat laboral i en tants altres indicadors socials. Això ha fet parlar a vegades de la possibilitat d’estudiar algun tipus de monaquisme temporal, és un tema que surt també en les converses informals entre superiors, tot i que de moment no ha estat mai plantejat de manera formal. Segurament si el monaquisme esdevingués pretesament temporal perdria un element no ja sols important o fonamental, sinó consubstancial a ell, que és el lliurament de la vida a Déu que no pot ser iuxta modum sinó total. Perquè tota vocació sigui a la vida consagrada o matrimonial, és fruit de l’amor i aquest no pot ser volgudament limitat en el temps, nom pot tenir data de caducitat sinó que és més aviat un xec en blanc. La realitat a vegades és una altre, tots tenim presents al cap monjos que han donat per acabada la seva vida monàstica, ja sigui per incorporar-se de nou a la vida laïcal o bé com a preveres diocesans o creant comunitats més a mida amb un grup afí; tot opcions respectables però que ja no són ben bé la vida monàstica comunitària què segur que varen iniciar moguts per la crida i l’amor a Déu. Avui per avui recórrer al símil matrimonial o de l’enamorament potser ja no és un bon recurs per comparar-lo a la nostra vida que, malgrat els evidents i fins i tot necessaris alts i baixos, té vocació de perdurabilitat fins a la mort. Avui l’amor, o el que es creu o el que es diu que és l’amor, dura el que dura i marxa quan marxa. Quan jo era infant, si em permeteu la frivolitat, un dels famosos monòlegs de l’humorista Joan Capri parlava del matrimoni, evidentment no hi havia en aquell temps divorci a Espanya; Capri en un moment donat deia sobre el seu suposat matrimoni: “l’amor se’n va, però ella es queda; si de cas que se’n vagin tots dos”. L’amor se’n pot anar amb facilitat sinó el cuidem si no en tenim cura. Com ens deia avui sant Lleó el Gran «El qui estima Déu, amb ser-li plaent en té prou, perquè la recompensa més gran que podem desitjar és el mateix amor; l’amor, en efecte ve de Déu, de tal manera que Déu mateix és amor.» (Sermó 92 1,2)
Perseverar, persistir, mantenir la promesa, pensar-hi molt, observar el que li manin, són totes les accions que per sant Benet porten a complir, prometre, lligar-se fins a arribar a escriure de pròpia mà la cèdula de professió i a dipositar-la sobre l’altar, com una ofrena de la nostra pròpia vida, de tota la nostra vida, no d’una part o d’un temps. Acaba el capítol sant Benet fent dues fortes afirmacions; la primera és la que significa la postració davant de cada membre de la comunitat del nou vingut i l’acolliment que aquest gest representa. La segona, certament molt dura, la que ens diu que el monjo ja no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos.
El procés no el fa tant sols el qui es presenta a la porta del monestir, també l’ha de fer la comunitat que no el pot admetre fàcilment, que ha de vetllar-lo molt atentament, que ha de llegir-li al menys dos cops tota la Regla sencera, que li ha de manar les coses i per damunt de tot ha de preocupar-se per si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions dient-li per endavant totes les coses dures. Si perseverant acaba el camí d’inici, la comunitat el rep i prega per ell i si mai, Déu no ho vulgui, consentia en anar-se i abandonava el monestir li treu l’hàbit, retornant-li els vestits que portava quan va arribar, guardant-se això sí, la cèdula un dia dipositada sobre l’altar; perquè el que es dona a Déu no es pot obviar de la memòria. Li treu allò aparent, accessori i serva en l’arxiu del monestir allò de fonamental, la promesa escrita de la seva pròpia mà.
Aquest capítol té una vinculació molt directe amb el pròleg de la Regla, esdevenint la concreció del procés d’admissió d’aquell qui renunciant als propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, vol prendre les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència (cf. RB, Pròleg 3). Al llarg d’aquesta setmana hem escoltat en l’Eucaristia part de la Primera Carta de l’Apòstol als cristians de Corint. Aquest text ens pot fer recordar que també en la vida monàstica els ancians, com a bons arquitectes, amb la gràcia que Déu els ha donat ens han posat els fonaments de la vida monàstica però que som cadascun de nosaltres els qui hi construïm al damunt; per això hem de mirar bé com i amb quin material hi construïm. L’únic fonament és Jesucrist, a l’amor del qual no hem d’anteposar res (cf. RB, 4, 21); ningú no en pot posar cap altre de base fora d’Ell. Perquè no venim al monestir a fer tal o qual cosa, sinó a cercar-lo a Ell de veritat, essent zelosos per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions. Sobre aquest fonament, Crist, podem construir-hi amb l’or de la perseverança, amb la plata de la persistència i amb les pedres precioses de la observança d’una vida de pregària, treball i contacte amb la Paraula. Però també podem construir-hi amb la fusta de l’incompliment de la Regla, amb l’herba seca de la mandra o amb la palla de la murmuració, tants cops esmentada per sant Benet com el pitjor dels mals. Sigui com sigui, com diu l’Apòstol «ja es veurà què val l’obra de cadascú; el dia del judici la posarà en evidència, perquè es manifestarà (...) i comprovarà el valor de cada obra. Si l’obra resisteix, el qui l’ha construïda en rebrà la recompensa, mentre que, si crema, en sofrirà la pèrdua, tot i que ell se salvarà, però com qui s’escapa just del foc.» (1Co 3, 13-14).
«Allò mateix que un sembri, és el que collirà, i tal com sigui el treball de cadascú serà el seu guany; i on posi el cor la seva delectació, allí queda obligada la seva sol·licitud. Però atès que són moltes les menes de riquesa i diversos els objectes de plaer, el tresor de cadascun ve determinat per la tendència del seu desig, i si aquest desig es limita als béns terrens, no trobarà en ells la felicitat, sinó la dissort. En canvi, els qui posen el cor en les coses del cel, no en les de la terra, i la seva atenció en les coses eternes, no en les caduques, aconseguiran una riquesa incorruptible i amagada» ens deia avui també sant Lleó el Gran (Sermó 92 1,2).
Hem vingut al monestir per ser servidors de Crist i l’únic que s’espera de nosaltres és que li siguem fidels, no ens enganyem a nosaltres mateixos, no ens tinguem per savis «perquè, als ulls de Déu, la saviesa d’aquest món és un absurd» (1Co 3, 19) nosaltres, si els nostres esperits són de Déu, hem de cercar de ser de Crist, perquè Crist és de Déu a qui hem vingut a cercar de veritat.
diumenge, 2 de setembre del 2018
ELS GERMANS QUE NO VAN GAIRE LLUNY
De la Regla de sant Benet
Capítol 51
1 El germà que és enviat per qualsevol encàrrec i espera retornar el mateix dia al monestir, que no gosi menjar a fora, encara que algú li ho pregui molt, 2 llevat del cas que el seu abat li ho indiqui. 3 Si obrava altrament, que sigui excomunicat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aquest aspecte de la vida del monjo, les sortides a l’exterior, són tractades amb bastant més amplitud en la Regla del Mestre, el seu autor distingeix entre les invitacions que venen d’un altre monjo, d’un laic o d’una persona pietosa; també el Mestre parla de la diferència en ser convidat un dia de la setmana o un altre. Sant Benet, com fa habitualment, va a allò més essencial. En primer lloc les sortides del monestir han de ser per a realitzar un encàrrec, breus i concretes en tant que es pugui i no aprofitar-les per anar a menjar a casa d’altri; un dels meus antecessors ho resumia en una frase que es va fer famosa: «no aneu per les cases». I és que en una època durant el passeig comunitari havia esdevingut costum anar a berenar a casa d’algun conegut i aquesta rutina no era massa edificant. Certament aquesta tendència a aprofitar les sortides per visitar coneguts s’ha anat perdent en certa manera. Potser una de les causes sigui que les comunicacions són més fàcils i ja no costa tant anar i venir de Tarragona, Reus o Barcelona i a més disposem de més mitjans de transport i més conductors que en temps passat.
Però el tema essencial per sant Benet és que la vida del monjo es desenvolupa en l’àmbit del monestir, ja sabem com considera d’important que a dins del monestir es disposi del màxim de mitjans per a viure sense necessitat de cercar-los a fora. Sant Benet, bon coneixedor de la nostra feblesa, es mostra especialment exigent en les sortides a indrets propers. La fidelitat a viure establement dintre del monestir, escriu l’abat Cassià, és una de les exigències més senzilles però alhora més dures a llarg termini per als monjos. Potser és un tema d’hàbits, d’habituar-se o acostumar-se a una determinada praxis; per exemple anar a fer el que cal fer per part de qui ho té encomanat i retornar sense sucumbir a la temptació de visites innecessàries, que més tard o més d’hora s’acaben sabent i també sovint són causa de queixes per part dels visitats quan se supera una certa mesura i prudència.
També avui aquest curt text se’ns presenta com un advertiment per tal de que no degradem la intensitat del nostre ritme monàstic amb sortides, “escapatòries” diu l’abat Cassià, que sovint desorienten els amics i familiars i fan perdre mordent a la nostra vida de pregària, treball i servei. Hi ha monjos modèlics en aquest punt, que quan els veus passar per exemple pel pati de les cases noves quasi no cal que miris el rellotge perquè saps que acaba de tocar la campana que indica la fi del treball. A d’altres potser ens costa més obeir la campana que regula la nostra vida, el nostre horari. Per exemple en la vida cartoixana la guarda de la cel·la és un eix fonamental, però que costa molt de mantenir, sobretot en els primers anys, cal habituar-s’hi, practicar-ho. Hem d’intentar de no sucumbir a la temptació de fer de l’excepcionalitat la nostra quotidianitat, prioritzant allò que és fonamental i valorant allò que no ho és; potser sovint ens podem estar d’una cosa o esperar un dia o dos a tenir-ho i descobrirem que no n’hi havia per ant, que no era tant urgent o necessari com pensàvem.
Si vivim amb generositat la nostra opció de vida, la monàstica, ens podrem mantenir lliures sense deixar per això de mantenir una relació humana i càlida vers familiars i amics. Certament els temps de sant Benet fins avui han canviat força, fins i tot en pocs anys han canviat; potser avui a la frase «no aneu per les cases» caldria afegir-hi o substituir-la per «no aneu per les xarxes». Realment és un tema de reflexió com fer-nos presents en el món d’avui tant hipercomunicat sense perdre la nostra identitat, la riquesa que suposa un cert apartament del món, no com un rebuig sinó com un prendre distància perquè ens permeti reflexionar amb serenor i més llibertat, al redós de la pregària i de la Paraula de Déu.
Destaca sant Benet que el germà surt del monestir a fer un encàrrec per obediència, no pas per caprici sinó per fer un servei de manera ràpida i eficaç. Potser aquest capítol, com alguns d’altres, ens pugui semblar sever, poc adequat als nostres temps; però ens destaca la importància de la comunió, de la vida en comunitat, de la necessitat d’evitar al màxim les singularitzacions, les excepcions. També quan tenim una responsabilitat aquest aspecte pot ser important, intentant d’evitar sortides excessives en freqüència o en durada sense caure en situacions de descortesia per exemple vers els qui ens envolten. En el cas del nostre monestir aquest aspecte pot ser un xic més complicat i mirar de trobar l’equilibri un poc difícil. En la pràctica mirem d’evitar sortides innecessàries, d’acudir als germans que tenen aquesta tasca encomanada en cas de necessitar quelcom i d’estar disponibles sempre per ajudar o acompanyar a un germà si així se’ns demana. I mirem d’aplicar la idea central d’aquest capítol tant físicament com virtualment. Per exemple seria rar que una persona relacionada amb el monestir veiés connectat a les xarxes socials algun membre de la comunitat en unes hores que per a nosaltres són de descans, i encara més si el tal monjo no acudis per exemple a Matines; aquest seria, si es produís, Déu no ho vulgui, un clar exemple d’anteposar el nostre caprici o la nostra voluntat a la tasca a la que el Senyor ens ha cridat. Segur que és més edificant per a qui ens tracta, interrompre una conversa telefònica quan la campana ens convoca per exemple a la col·lació o dir a un hoste, a qui l’hostatger ens ha dit de parlar-hi, que hi parlarem en un altre moment si hem de rentar plats.
Quan l’abat de Saint-Wandrille, Dom Jean-Charles Nault, parla del dimoni meridià, de l’accedia com el mal fosc del nostre temps ens diu que sant Benet insisteix tant en l’estabilitat perquè el monestir és el taller on hem de posar en pràctica els instruments de l’art espiritual. Escriu «aquestes compensacions també es manifesten en petits incompliments, relatius a la pobresa, al dejuni, al silenci i a l’obediència: faltes insignificants, en un principi, que es van fent grans de manera progressiva, sense que el monjo se n’adoni, sinó està alerta.» Mirem d’aturar-ho quan encara hi som a temps per tal d’evitar mals pitjors i arribar a assecar la nostra vocació o al menys a posar-la en perill o en crisi.
Capítol 51
1 El germà que és enviat per qualsevol encàrrec i espera retornar el mateix dia al monestir, que no gosi menjar a fora, encara que algú li ho pregui molt, 2 llevat del cas que el seu abat li ho indiqui. 3 Si obrava altrament, que sigui excomunicat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aquest aspecte de la vida del monjo, les sortides a l’exterior, són tractades amb bastant més amplitud en la Regla del Mestre, el seu autor distingeix entre les invitacions que venen d’un altre monjo, d’un laic o d’una persona pietosa; també el Mestre parla de la diferència en ser convidat un dia de la setmana o un altre. Sant Benet, com fa habitualment, va a allò més essencial. En primer lloc les sortides del monestir han de ser per a realitzar un encàrrec, breus i concretes en tant que es pugui i no aprofitar-les per anar a menjar a casa d’altri; un dels meus antecessors ho resumia en una frase que es va fer famosa: «no aneu per les cases». I és que en una època durant el passeig comunitari havia esdevingut costum anar a berenar a casa d’algun conegut i aquesta rutina no era massa edificant. Certament aquesta tendència a aprofitar les sortides per visitar coneguts s’ha anat perdent en certa manera. Potser una de les causes sigui que les comunicacions són més fàcils i ja no costa tant anar i venir de Tarragona, Reus o Barcelona i a més disposem de més mitjans de transport i més conductors que en temps passat.
Però el tema essencial per sant Benet és que la vida del monjo es desenvolupa en l’àmbit del monestir, ja sabem com considera d’important que a dins del monestir es disposi del màxim de mitjans per a viure sense necessitat de cercar-los a fora. Sant Benet, bon coneixedor de la nostra feblesa, es mostra especialment exigent en les sortides a indrets propers. La fidelitat a viure establement dintre del monestir, escriu l’abat Cassià, és una de les exigències més senzilles però alhora més dures a llarg termini per als monjos. Potser és un tema d’hàbits, d’habituar-se o acostumar-se a una determinada praxis; per exemple anar a fer el que cal fer per part de qui ho té encomanat i retornar sense sucumbir a la temptació de visites innecessàries, que més tard o més d’hora s’acaben sabent i també sovint són causa de queixes per part dels visitats quan se supera una certa mesura i prudència.
També avui aquest curt text se’ns presenta com un advertiment per tal de que no degradem la intensitat del nostre ritme monàstic amb sortides, “escapatòries” diu l’abat Cassià, que sovint desorienten els amics i familiars i fan perdre mordent a la nostra vida de pregària, treball i servei. Hi ha monjos modèlics en aquest punt, que quan els veus passar per exemple pel pati de les cases noves quasi no cal que miris el rellotge perquè saps que acaba de tocar la campana que indica la fi del treball. A d’altres potser ens costa més obeir la campana que regula la nostra vida, el nostre horari. Per exemple en la vida cartoixana la guarda de la cel·la és un eix fonamental, però que costa molt de mantenir, sobretot en els primers anys, cal habituar-s’hi, practicar-ho. Hem d’intentar de no sucumbir a la temptació de fer de l’excepcionalitat la nostra quotidianitat, prioritzant allò que és fonamental i valorant allò que no ho és; potser sovint ens podem estar d’una cosa o esperar un dia o dos a tenir-ho i descobrirem que no n’hi havia per ant, que no era tant urgent o necessari com pensàvem.
Si vivim amb generositat la nostra opció de vida, la monàstica, ens podrem mantenir lliures sense deixar per això de mantenir una relació humana i càlida vers familiars i amics. Certament els temps de sant Benet fins avui han canviat força, fins i tot en pocs anys han canviat; potser avui a la frase «no aneu per les cases» caldria afegir-hi o substituir-la per «no aneu per les xarxes». Realment és un tema de reflexió com fer-nos presents en el món d’avui tant hipercomunicat sense perdre la nostra identitat, la riquesa que suposa un cert apartament del món, no com un rebuig sinó com un prendre distància perquè ens permeti reflexionar amb serenor i més llibertat, al redós de la pregària i de la Paraula de Déu.
Destaca sant Benet que el germà surt del monestir a fer un encàrrec per obediència, no pas per caprici sinó per fer un servei de manera ràpida i eficaç. Potser aquest capítol, com alguns d’altres, ens pugui semblar sever, poc adequat als nostres temps; però ens destaca la importància de la comunió, de la vida en comunitat, de la necessitat d’evitar al màxim les singularitzacions, les excepcions. També quan tenim una responsabilitat aquest aspecte pot ser important, intentant d’evitar sortides excessives en freqüència o en durada sense caure en situacions de descortesia per exemple vers els qui ens envolten. En el cas del nostre monestir aquest aspecte pot ser un xic més complicat i mirar de trobar l’equilibri un poc difícil. En la pràctica mirem d’evitar sortides innecessàries, d’acudir als germans que tenen aquesta tasca encomanada en cas de necessitar quelcom i d’estar disponibles sempre per ajudar o acompanyar a un germà si així se’ns demana. I mirem d’aplicar la idea central d’aquest capítol tant físicament com virtualment. Per exemple seria rar que una persona relacionada amb el monestir veiés connectat a les xarxes socials algun membre de la comunitat en unes hores que per a nosaltres són de descans, i encara més si el tal monjo no acudis per exemple a Matines; aquest seria, si es produís, Déu no ho vulgui, un clar exemple d’anteposar el nostre caprici o la nostra voluntat a la tasca a la que el Senyor ens ha cridat. Segur que és més edificant per a qui ens tracta, interrompre una conversa telefònica quan la campana ens convoca per exemple a la col·lació o dir a un hoste, a qui l’hostatger ens ha dit de parlar-hi, que hi parlarem en un altre moment si hem de rentar plats.
Quan l’abat de Saint-Wandrille, Dom Jean-Charles Nault, parla del dimoni meridià, de l’accedia com el mal fosc del nostre temps ens diu que sant Benet insisteix tant en l’estabilitat perquè el monestir és el taller on hem de posar en pràctica els instruments de l’art espiritual. Escriu «aquestes compensacions també es manifesten en petits incompliments, relatius a la pobresa, al dejuni, al silenci i a l’obediència: faltes insignificants, en un principi, que es van fent grans de manera progressiva, sense que el monjo se n’adoni, sinó està alerta.» Mirem d’aturar-ho quan encara hi som a temps per tal d’evitar mals pitjors i arribar a assecar la nostra vocació o al menys a posar-la en perill o en crisi.
diumenge, 19 d’agost del 2018
LA MESURA DEL MENJAR
De la Regla de sant Benet
Capítol 39
1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Qui no vulgui treballar, que no mengi» (2Te 3,10). Si la setmana passada ens tocava el capítol dedicat a les eines del monestir i aquesta ens surt al pas el que parla del menjar, la famosa frase de l’apòstol Pau a la segona carta als Tessalonicencs ens hi pot fer de pont. Perquè les eines són per treballar, no pas per acaparar-les o fer-nos-en una col·lecció; i el treball, a part de fer-nos sentir part del món i ser un dels tres pilars de la nostra vida, serveix per guanyar-nos el pa, o al menys hauria de servir per això.
La moderació és el lema present en tota la Regla; moderació, austeritat, autenticitat. San Benet es preocupa de que els monjos estiguin alimentats, vestits, amb un llit a la seva disposició, tot un luxe a la seva època; però sense excessos ja que no hi ha res tan contrari a un cristià com la disbauxa i als monjos com un enfit. No és un tema exclusiu de sant Benet, preocupa i ocupa als pares i això vol dir que és un risc evident, present en la nostra vida.
En la vida monàstica es pot descobrir, Déu no ho vulgui, com la importància de l’alimentació deriva en gastimargia i gola, en expressió de sant Joan Clímac; és a dir descobrir l’acte de menjar com un vici molt lligat a d’altres. Així el mateix sant Joan Clímac hi dedica el catorze graó de la seva escala espiritual; on entre altres coses ens diu que la gola obnubila la raó, de manera que ens fa creure en la necessitat de menjar tot el que ens passa pel davant, i alhora s’empassa en l’home la temprança, la penitència i la compassió. Afegeix dient que «les filles de la gola són la mandra, la murmuració, l’excessiva confiança en nosaltres mateixos, les grolleries i els riures, la porfídia, l’apatia per escoltar la paraula de Déu, la insensibilitat per les coses espirituals, la presó de l’ànima, les despeses supèrflues i excessives, la supèrbia, la gosadia i l’afició a les coses mundanes. A elles els segueixen l’oració impura i tot tipus de calamitats i desastres no previstos, bestretes de la desesperació, que és el major dels mals.» És certament una reflexió que ens pot fer perdre la gana.
Una de les frases que del P. Rosavini ja fa uns anys, quan recordava per a una entrevista els primers anys de la restauració de la vida monàstica a Poblet, era la resposta a la pregunta de si en aquells primers anys havien passat fam, va dir que «no teníamos hambre, pero si apetito»; la podríem aplicar a aquest capítol; per sant Benet es tracta de satisfer la nostra fam, no la nostra gola. Menjar serveix per refer les nostres forces, com dormir; són dues coses necessàries per a viure. Un estomac afamat no escolta però un de massa ple tampoc, perquè té tendència a la són. La finalitat dels àpats és restar de nou disponibles per al Senyor amb forces i voluntat renovades i no cap altre. La nostra vida espiritual es pot veure afeblida certament per un estomac excessivament famolenc, però molt més per una digestió pesada deguda a la gola. Altra cosa és la gola espiritual; el perill d’habituar-se i complaure’s massa en la gratificació que pot venir de la pregària personal, com si fos una fi en sí mateixa i no un mitjà; és el que sant Joan de la Creu defineix com la gola espiritual, un inconscient orgull sobre les coses espirituals, en considerar inferiors als altres; però aquesta no ocupa avui a sant Benet.
Sant Benet ens dona d’alguna manera fet el menú ideal i notem que fins i tot contempla que si algun monjo no pot prendre d’un cert plat en mengi de l’altre, que siguin tots dos cuits i que en qualsevol cas siguin suficients i si poden tenir quelcom del propi hort se’n afegeixi un tercer. També regula el pa i demana al majordom que administri la ració amb equitat. I, fidel a la seva sensibilitat contempla que si el treball és més feixuc, cal tenir-ho en compte alhora de refer forces.
Els trets fonamentals d’aquest capítol són la sobrietat i l’economia, evitar excessos; això ha de ser sempre una norma de conducta rectíssima en la nostra vida de monjos. Sant Benet no tem tant la diversitat lligada als temperaments, a la cultura, als hàbits de vida; sinó els excessos que ens arribin a impedir d’obrir-nos a la gràcia de Déu. Riscos en tenim: el menjar, la beguda, la dependència d’altri, l’excessiu contacte amb l’exterior, sigui presencial o sigui virtual, i tantes altres coses. La clau per sant Benet està en l’equilibri i en la mesura. El monaquisme és una vida cristiana intensiva, escriu Aquinata Böckmann, d’aquí la importància de vigilar els excessos; és l’excés el que fa perdre l’equilibri, la temprança. Ens cal una vida intensiva i regulada per un horari i uns costums; no perquè sí, sinó per permetre’ns de centrar-nos en allò que cal: la Paraula de Déu, la pregària i el treball. La Paraula i la pregària ens alimenten espiritualment; el treball ens ha de permetre alimentar-nos materialment, sense caure ni en la gola espiritual ni en la material.
Escrivia sant Joan Clímac que «si la gola tracta de dominar-te, doma-la treballant; i si flaqueges en això tracta de dominar-la amb oracions i vigílies».
Capítol 39
1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Qui no vulgui treballar, que no mengi» (2Te 3,10). Si la setmana passada ens tocava el capítol dedicat a les eines del monestir i aquesta ens surt al pas el que parla del menjar, la famosa frase de l’apòstol Pau a la segona carta als Tessalonicencs ens hi pot fer de pont. Perquè les eines són per treballar, no pas per acaparar-les o fer-nos-en una col·lecció; i el treball, a part de fer-nos sentir part del món i ser un dels tres pilars de la nostra vida, serveix per guanyar-nos el pa, o al menys hauria de servir per això.
La moderació és el lema present en tota la Regla; moderació, austeritat, autenticitat. San Benet es preocupa de que els monjos estiguin alimentats, vestits, amb un llit a la seva disposició, tot un luxe a la seva època; però sense excessos ja que no hi ha res tan contrari a un cristià com la disbauxa i als monjos com un enfit. No és un tema exclusiu de sant Benet, preocupa i ocupa als pares i això vol dir que és un risc evident, present en la nostra vida.
En la vida monàstica es pot descobrir, Déu no ho vulgui, com la importància de l’alimentació deriva en gastimargia i gola, en expressió de sant Joan Clímac; és a dir descobrir l’acte de menjar com un vici molt lligat a d’altres. Així el mateix sant Joan Clímac hi dedica el catorze graó de la seva escala espiritual; on entre altres coses ens diu que la gola obnubila la raó, de manera que ens fa creure en la necessitat de menjar tot el que ens passa pel davant, i alhora s’empassa en l’home la temprança, la penitència i la compassió. Afegeix dient que «les filles de la gola són la mandra, la murmuració, l’excessiva confiança en nosaltres mateixos, les grolleries i els riures, la porfídia, l’apatia per escoltar la paraula de Déu, la insensibilitat per les coses espirituals, la presó de l’ànima, les despeses supèrflues i excessives, la supèrbia, la gosadia i l’afició a les coses mundanes. A elles els segueixen l’oració impura i tot tipus de calamitats i desastres no previstos, bestretes de la desesperació, que és el major dels mals.» És certament una reflexió que ens pot fer perdre la gana.
Una de les frases que del P. Rosavini ja fa uns anys, quan recordava per a una entrevista els primers anys de la restauració de la vida monàstica a Poblet, era la resposta a la pregunta de si en aquells primers anys havien passat fam, va dir que «no teníamos hambre, pero si apetito»; la podríem aplicar a aquest capítol; per sant Benet es tracta de satisfer la nostra fam, no la nostra gola. Menjar serveix per refer les nostres forces, com dormir; són dues coses necessàries per a viure. Un estomac afamat no escolta però un de massa ple tampoc, perquè té tendència a la són. La finalitat dels àpats és restar de nou disponibles per al Senyor amb forces i voluntat renovades i no cap altre. La nostra vida espiritual es pot veure afeblida certament per un estomac excessivament famolenc, però molt més per una digestió pesada deguda a la gola. Altra cosa és la gola espiritual; el perill d’habituar-se i complaure’s massa en la gratificació que pot venir de la pregària personal, com si fos una fi en sí mateixa i no un mitjà; és el que sant Joan de la Creu defineix com la gola espiritual, un inconscient orgull sobre les coses espirituals, en considerar inferiors als altres; però aquesta no ocupa avui a sant Benet.
Sant Benet ens dona d’alguna manera fet el menú ideal i notem que fins i tot contempla que si algun monjo no pot prendre d’un cert plat en mengi de l’altre, que siguin tots dos cuits i que en qualsevol cas siguin suficients i si poden tenir quelcom del propi hort se’n afegeixi un tercer. També regula el pa i demana al majordom que administri la ració amb equitat. I, fidel a la seva sensibilitat contempla que si el treball és més feixuc, cal tenir-ho en compte alhora de refer forces.
Els trets fonamentals d’aquest capítol són la sobrietat i l’economia, evitar excessos; això ha de ser sempre una norma de conducta rectíssima en la nostra vida de monjos. Sant Benet no tem tant la diversitat lligada als temperaments, a la cultura, als hàbits de vida; sinó els excessos que ens arribin a impedir d’obrir-nos a la gràcia de Déu. Riscos en tenim: el menjar, la beguda, la dependència d’altri, l’excessiu contacte amb l’exterior, sigui presencial o sigui virtual, i tantes altres coses. La clau per sant Benet està en l’equilibri i en la mesura. El monaquisme és una vida cristiana intensiva, escriu Aquinata Böckmann, d’aquí la importància de vigilar els excessos; és l’excés el que fa perdre l’equilibri, la temprança. Ens cal una vida intensiva i regulada per un horari i uns costums; no perquè sí, sinó per permetre’ns de centrar-nos en allò que cal: la Paraula de Déu, la pregària i el treball. La Paraula i la pregària ens alimenten espiritualment; el treball ens ha de permetre alimentar-nos materialment, sense caure ni en la gola espiritual ni en la material.
Escrivia sant Joan Clímac que «si la gola tracta de dominar-te, doma-la treballant; i si flaqueges en això tracta de dominar-la amb oracions i vigílies».
diumenge, 12 d’agost del 2018
LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 32
1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet recomana en el capítol anterior a aquest al majordom que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; que res no tingui per negligible, que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir. Ara, com a complement d’això, aquest capítol estableix que l’administració dels béns mobles, de les eines, dels objectes, es confiï per part de l’abat a monjos de qui es pugui refiar, demostrades per endavant les seves qualitats per llur vida i costums. El que vol sant Benet és que no negligim la cura dels estris i de les coses que tenim al monestir a l’abast de tots. Per una banda procura el manteniment de les coses, però per l’altra, encara més important, remarca l’esperit comunitari. Perquè compartir les coses no és fàcil i no vol dir pas que ja que les compartim les puguem tractar com vulguem, entén-t’ho sempre en el sentit de que ho tractarem malament o de forma descuidada o maldestrament. Tenim totes les coses que emprem uns i altres, per això cal sempre tenir-ne cura de la forma més rigorosa possible.
Aquest esperit, afirma l’abat Cassià, es nodreix i es manifesta a través de gestos concrets d’atenció i de delicadesa. A voltes aquets poden ser ben simples; per exemple encenem un llum per baixar una escala o d’alguna dependència, aleshores cal tenir cura de tancar-lo si ja no el necessitem i no pas deixar-lo obert fins que un altre més tard que d’hora se’l trobi i s’avingui a tancar-lo ell. És un gest simple però que alhora demostra dues coses: consciència d’evitar una despesa innecessària i respecte cap als altres no deixant l’acció en mans del «ja s’ho farà qui s’ho trobi». Gestos tant simples com deixar una porta tancada, i fer-ho sense sorolls que inoportunin als altres; si se’ns trenca quelcom, per exemple un vidre, recollir-ne els trossos; si hem utilitzat un vehicle deixar-lo al seu garatge, si pot ser amb benzina i tantes altres petites coses que costen ben poc de fer. Podríem dir que es tracta d’aplicar el principi de subsidiarietat, tant present en la doctrina social de l’Església i també de deixar-ho tot net, endreçat i digne perquè, com apunta l’abadessa Montserrat Viñas, qui no es capaç de tractar bé tot el que toca és probable que en el tracte amb els altres tampoc sigui gaire delicat.
És el que Aquinata Böckmann defineix com la fidelitat de les petites coses; que no deixa de ser un reflex de com ens comportem amb nosaltres mateixos i de com respectem als altres, a la comunitat. La comunió de béns és una de les característiques de la vida monàstica, a imitació de la primera comunitat cristiana on «la multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots» (Ac 4,32).
És en aquest esperit que hem d’entendre aquest capítol de la Regla que parla sobretot de les eines, de la vida i de la conducta dels germans i parla també de confiança. Confiar alguna cosa a algú significa confiar en ell. El text llatí diu que es confia la custodienda atque recoligenda, per tant, en confia la cura perquè els estris no es perdin o es dispersen i es mantinguin en bones condicions.
Sant Benet també estableix que es porti un inventari del que es dóna i que cal retornar al finalitzar la tasca encomanada. Rebre una càrrega, un encàrrec, al monestir, és assumir-ne la responsabilitat, és a dir que cal respondre a aquesta confiança dipositada amb fets. Sant Benet és sever amb els germans que fan un ús de les coses a ells encomanades per a la satisfacció personal, emprant amb caràcter individual allò que pertany al col·lectiu. Com a bon romà, curós pel dret que havia estudiat de jove, sant Benet no presenta una mancança en una tasca sense penalització en cas de no observar-ne les condicions en que ha estat encomanada. Però és interessant observar la raó adduïda per la que un germà que ha rebut l’encàrrec respecte a alguns objectes del monestir ha de ser castigat si en fa un ús desordenat o negligent. Per exemple un altre indicador n’és la neteja dels llocs comunitaris perquè ens mostra la cura que intentant acomplir amb bon zel un encàrrec donem a la nostra vida espiritual i per extensió a la de la comunitat. Aquí una preocupació per la neteja és una actitud de respecte no només a les coses i als llocs, sinó a un mateix i als altres, a tota la comunitat. El mateix passa quan ens envien a estudiar, o tenim una responsabilitat que suposa rebre diners de l’exterior i tantes coses similars; estem fent un servei a tota la comunitat i no ens n’hem d’apropiar.
Responsabilitat i generositat en l’ús de les eines del monestir que estan al servei de tots com també nosaltres hi estem. Per extensió respectuosos amb la natura. Com escriu Aquinata Böckmann aquest capítol que pot semblar anodí ens deixa clar un missatge Crist no és pas lluny de la manera que emprem les coses, aquestes poden esdevenir un lligam d’amor fraternal i contribuir a refermar-lo o a destruir-lo. El respecte als objectes i a la creació comença en les petites coses i l’espiritualitat està en relació directa amb com vivim la vida quotidiana perquè tot en el nostre viure humà és expressió d’espiritualitat.
Capítol 32
1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet recomana en el capítol anterior a aquest al majordom que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; que res no tingui per negligible, que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir. Ara, com a complement d’això, aquest capítol estableix que l’administració dels béns mobles, de les eines, dels objectes, es confiï per part de l’abat a monjos de qui es pugui refiar, demostrades per endavant les seves qualitats per llur vida i costums. El que vol sant Benet és que no negligim la cura dels estris i de les coses que tenim al monestir a l’abast de tots. Per una banda procura el manteniment de les coses, però per l’altra, encara més important, remarca l’esperit comunitari. Perquè compartir les coses no és fàcil i no vol dir pas que ja que les compartim les puguem tractar com vulguem, entén-t’ho sempre en el sentit de que ho tractarem malament o de forma descuidada o maldestrament. Tenim totes les coses que emprem uns i altres, per això cal sempre tenir-ne cura de la forma més rigorosa possible.
Aquest esperit, afirma l’abat Cassià, es nodreix i es manifesta a través de gestos concrets d’atenció i de delicadesa. A voltes aquets poden ser ben simples; per exemple encenem un llum per baixar una escala o d’alguna dependència, aleshores cal tenir cura de tancar-lo si ja no el necessitem i no pas deixar-lo obert fins que un altre més tard que d’hora se’l trobi i s’avingui a tancar-lo ell. És un gest simple però que alhora demostra dues coses: consciència d’evitar una despesa innecessària i respecte cap als altres no deixant l’acció en mans del «ja s’ho farà qui s’ho trobi». Gestos tant simples com deixar una porta tancada, i fer-ho sense sorolls que inoportunin als altres; si se’ns trenca quelcom, per exemple un vidre, recollir-ne els trossos; si hem utilitzat un vehicle deixar-lo al seu garatge, si pot ser amb benzina i tantes altres petites coses que costen ben poc de fer. Podríem dir que es tracta d’aplicar el principi de subsidiarietat, tant present en la doctrina social de l’Església i també de deixar-ho tot net, endreçat i digne perquè, com apunta l’abadessa Montserrat Viñas, qui no es capaç de tractar bé tot el que toca és probable que en el tracte amb els altres tampoc sigui gaire delicat.
És el que Aquinata Böckmann defineix com la fidelitat de les petites coses; que no deixa de ser un reflex de com ens comportem amb nosaltres mateixos i de com respectem als altres, a la comunitat. La comunió de béns és una de les característiques de la vida monàstica, a imitació de la primera comunitat cristiana on «la multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots» (Ac 4,32).
És en aquest esperit que hem d’entendre aquest capítol de la Regla que parla sobretot de les eines, de la vida i de la conducta dels germans i parla també de confiança. Confiar alguna cosa a algú significa confiar en ell. El text llatí diu que es confia la custodienda atque recoligenda, per tant, en confia la cura perquè els estris no es perdin o es dispersen i es mantinguin en bones condicions.
Sant Benet també estableix que es porti un inventari del que es dóna i que cal retornar al finalitzar la tasca encomanada. Rebre una càrrega, un encàrrec, al monestir, és assumir-ne la responsabilitat, és a dir que cal respondre a aquesta confiança dipositada amb fets. Sant Benet és sever amb els germans que fan un ús de les coses a ells encomanades per a la satisfacció personal, emprant amb caràcter individual allò que pertany al col·lectiu. Com a bon romà, curós pel dret que havia estudiat de jove, sant Benet no presenta una mancança en una tasca sense penalització en cas de no observar-ne les condicions en que ha estat encomanada. Però és interessant observar la raó adduïda per la que un germà que ha rebut l’encàrrec respecte a alguns objectes del monestir ha de ser castigat si en fa un ús desordenat o negligent. Per exemple un altre indicador n’és la neteja dels llocs comunitaris perquè ens mostra la cura que intentant acomplir amb bon zel un encàrrec donem a la nostra vida espiritual i per extensió a la de la comunitat. Aquí una preocupació per la neteja és una actitud de respecte no només a les coses i als llocs, sinó a un mateix i als altres, a tota la comunitat. El mateix passa quan ens envien a estudiar, o tenim una responsabilitat que suposa rebre diners de l’exterior i tantes coses similars; estem fent un servei a tota la comunitat i no ens n’hem d’apropiar.
Responsabilitat i generositat en l’ús de les eines del monestir que estan al servei de tots com també nosaltres hi estem. Per extensió respectuosos amb la natura. Com escriu Aquinata Böckmann aquest capítol que pot semblar anodí ens deixa clar un missatge Crist no és pas lluny de la manera que emprem les coses, aquestes poden esdevenir un lligam d’amor fraternal i contribuir a refermar-lo o a destruir-lo. El respecte als objectes i a la creació comença en les petites coses i l’espiritualitat està en relació directa amb com vivim la vida quotidiana perquè tot en el nostre viure humà és expressió d’espiritualitat.
diumenge, 5 d’agost del 2018
LES FALTES GREUS
De la Regla de sant Benet
Capítol 25
1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Culpabilitat, faltes, exclusió; no és pas un llenguatge fàcil ni planer. Un dels pilars de la vida comunitària és la correcció, la correcció fraterna. Ens ho diu el mateix Jesús a l’Evangeli de Mateu «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà.» (Mt 18,15). Però la correcció té un enemic molt poderós, el podem anomenar orgull, supèrbia o ego, per dir-ne tant sols alguns dels seus noms. És aquell que ens fa sovint corregir de bon grat i acceptar de mal grat la correcció. Quan el patim no acceptem de ser corregits; sovint al·leguem un defecte de forma: el to, el moment, el lloc, la persona. Però també el podem patir si som nosaltres els correctors i lluny de fer-ho per amor, cerquem la humiliació, la mortificació; al cap i a la fi cerquem de satisfer el nostre caprici i d’intentar remoure l’obstacle que veiem en l’altre i que pensem que ens fa nosa i ens barra el pas. Tot motivacions ben humanes, que podem reconèixer o no, potser de les que ni tant sols ens n’adonem i no en som conscients però que existeixen. El sentit de la correcció ha de ser no voler que ningú camini en el que tot indica que és un camí equivocat; el sentit de la correcció ha de ser fer canviar el rumb per retornar al bon camí.
Per ajudar-nos a tot plegat el primer que ens cal fer és vigilar i prestar una gran atenció a la nostra pròpia salut espiritual. Aquests dies ens ha sortit al pas a Matines algun fragment de les Instruccions de sant Doroteu de Gaza, abat, un text que dedica el capítol 7 a l’acusació de nosaltres mateixos, molt ric i un bon punt de partida per la nostra reflexió. Ens parla de que hem d’esbrinar el motiu principal d’un fet que s’esdevé sovint. A vegades quan sentim una paraula molesta fem com si no l’haguéssim escoltat, no ens sentim molestats, no ens donem per al·ludits; en canvi en altres ocasions així que la nostra orella l’ha escoltada ens sentim contorbats i afligits. Sant Doroteu distingeix una causa d’aquest fet per damunt de tota altre, el nostre estat d’ànim. Si estem enfortits per la pregària i la meditació ens costa més perdre la calma, fins i tot si un germà, Déu no ho vulgui, ens insulta o ens fereix.
Qui està enfortit per l’oració o la meditació tolera fàcilment, sense perdre la calma, a un germà que li falta, tot i que també altres vegades suportarà amb paciència al seu germà, perquè es tracta d’algú a qui professa un gran afecte o, al contrari, també per menyspreu, perquè té en res al qui vol pertorbar-lo i no es digna prendre´l en consideració, com si es tractés del més menyspreable dels homes i aleshores ni es digna a respondre-li de paraula, ni esmentar als altres les seves malediccions i injúries i així no es torba ni afligeix. Lorenzo Montecalvo es pregunta a qui considerem i amb quin criteri el nostre enemic en una comunitat, Déu no ho vulgui; potser al qui malparla de nosaltres, al qui ens calumnia, al qui no ens defensa quan ens sentim injustament acusats, al qui no s’interessa prou per nosaltres, al qui creiem ens mortifica, al qui murmura sobre nosaltres o al qui no ens riu les gràcies tant com voldríem.
Al cap i a la fi la torbació o l’aflicció per les paraules o els actes d’un germà prové d’una mala disposició momentània o de l’odi cap al germà fruit de la pobresa de la nostra pròpia pau interior. Per Doroteu de Gaza veurem que la causa de tota pertorbació consisteix en que ningú s’acusa a si mateix. D’aquí deriva tota molèstia i aflicció, d’aquí deriva que mai trobem descans; i això no ha d’estranyar-nos, ja que aquesta acusació de nosaltres mateixos és l’únic camí que ens pot portar a la pau. Per més virtuts que posseeixi un home, encara que siguin innombrables, si s’aparta d’aquest camí, mai trobarà el repòs, sinó que estarà sempre afligit o afligirà als altres, perdent així el mèrit de totes les seves fatigues.
El que s’acusa a si mateix accepta amb alegria tota classe de molèsties, danys, ultratges, ignomínies i qualsevol altra aflicció que hagi de suportar, ja que es considera mereixedor de tot això, i de cap manera perd la pau. Però, diu sant Doroteu, potser algú objectarà: «Si un germà m’afligeix, i jo, examinant-me a mi mateix, no trobo que li hagi donat cap ocasió, per què haig d’acusar-me?» Ens respon que en realitat, el que s’examina amb diligència i amb temor de Déu mai es trobarà del tot innocent, i s’adonarà que ha donat alguna ocasió, per petita que sigui, bé d’obra, de paraula o de pensament. I si en res es troba culpable, segur que en un altre temps haurà estat motiu d’aflicció per a aquell germà, per la mateixa o per diferent causa; o potser haurà causat molèstia a algun altre en aquella o altra matèria. Afegeix encara Doroteu de Gaza que potser un altre preguntarà per què s’ha d’acusar si, estant assegut amb tota pau i tranquil·litat, ve un germà i el molesta amb una paraula desagradable o ignominiosa i, sentint-se incapaç d’aguantar-la, creu que té raó a alterar-se i enfadar-se amb el seu germà; perquè, si aquest no hagués vingut a molestar-lo, no hagués pecat. Afegeix que també el que està assegut en pau i tranquil·litat, segons creu, amaga, malgrat tot, en el seu interior una passió que ell no veu. Ve el germà, li diu una paraula molesta i, al moment, aquell tira fora el pitjor que porta amagat en el seu interior, perquè no està en pau amb sí mateix. Per sant Doroteu si volem aconseguir misericòrdia, mirem d’esmenar-nos, de purificar-nos, procurant perfeccionar-nos, i veurem que, més que atribuir a un altre una injúria, potser donarem gràcies a aquell germà, ja que ens ha estat motiu de tan gran profit. Així aquestes proves no ens causaran tanta aflicció, sinó que, com més es anem perfeccionant, més lleus ens semblaran. Diu sant Doroteu que l’ànima, com més avança en la perfecció, tant més forta i valerosa es torna amb vista a suportar les penalitats que ens puguin sobrevenir. Certament no es tracta de suportat penalitats perquè sí, ni menys de cercar-les o de provocar-les; però també és cert que al llarg de la jornada ens surten al pas situacions molestes, que un dia suportem amb paciència i resignació i un altre rebutgem amb contundència. Sant Benet ens proposa avui per als qui falten greument solitud, silenci, penitència i quelcom encara molt més important, la manca de benedicció. De tot plegat ens en podem sortir o ho podem evitar, com diu Doroteu de Gaza, alimentant-nos espiritualment i res millor per fer-ho que seguir i gaudir de la jornada monàstica en plenitud: pregària, lectura de la Paraula i treball; tenint present sempre a Déu en els nostres pensaments i en els nostres actes.
Capítol 25
1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Culpabilitat, faltes, exclusió; no és pas un llenguatge fàcil ni planer. Un dels pilars de la vida comunitària és la correcció, la correcció fraterna. Ens ho diu el mateix Jesús a l’Evangeli de Mateu «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà.» (Mt 18,15). Però la correcció té un enemic molt poderós, el podem anomenar orgull, supèrbia o ego, per dir-ne tant sols alguns dels seus noms. És aquell que ens fa sovint corregir de bon grat i acceptar de mal grat la correcció. Quan el patim no acceptem de ser corregits; sovint al·leguem un defecte de forma: el to, el moment, el lloc, la persona. Però també el podem patir si som nosaltres els correctors i lluny de fer-ho per amor, cerquem la humiliació, la mortificació; al cap i a la fi cerquem de satisfer el nostre caprici i d’intentar remoure l’obstacle que veiem en l’altre i que pensem que ens fa nosa i ens barra el pas. Tot motivacions ben humanes, que podem reconèixer o no, potser de les que ni tant sols ens n’adonem i no en som conscients però que existeixen. El sentit de la correcció ha de ser no voler que ningú camini en el que tot indica que és un camí equivocat; el sentit de la correcció ha de ser fer canviar el rumb per retornar al bon camí.
Per ajudar-nos a tot plegat el primer que ens cal fer és vigilar i prestar una gran atenció a la nostra pròpia salut espiritual. Aquests dies ens ha sortit al pas a Matines algun fragment de les Instruccions de sant Doroteu de Gaza, abat, un text que dedica el capítol 7 a l’acusació de nosaltres mateixos, molt ric i un bon punt de partida per la nostra reflexió. Ens parla de que hem d’esbrinar el motiu principal d’un fet que s’esdevé sovint. A vegades quan sentim una paraula molesta fem com si no l’haguéssim escoltat, no ens sentim molestats, no ens donem per al·ludits; en canvi en altres ocasions així que la nostra orella l’ha escoltada ens sentim contorbats i afligits. Sant Doroteu distingeix una causa d’aquest fet per damunt de tota altre, el nostre estat d’ànim. Si estem enfortits per la pregària i la meditació ens costa més perdre la calma, fins i tot si un germà, Déu no ho vulgui, ens insulta o ens fereix.
Qui està enfortit per l’oració o la meditació tolera fàcilment, sense perdre la calma, a un germà que li falta, tot i que també altres vegades suportarà amb paciència al seu germà, perquè es tracta d’algú a qui professa un gran afecte o, al contrari, també per menyspreu, perquè té en res al qui vol pertorbar-lo i no es digna prendre´l en consideració, com si es tractés del més menyspreable dels homes i aleshores ni es digna a respondre-li de paraula, ni esmentar als altres les seves malediccions i injúries i així no es torba ni afligeix. Lorenzo Montecalvo es pregunta a qui considerem i amb quin criteri el nostre enemic en una comunitat, Déu no ho vulgui; potser al qui malparla de nosaltres, al qui ens calumnia, al qui no ens defensa quan ens sentim injustament acusats, al qui no s’interessa prou per nosaltres, al qui creiem ens mortifica, al qui murmura sobre nosaltres o al qui no ens riu les gràcies tant com voldríem.
Al cap i a la fi la torbació o l’aflicció per les paraules o els actes d’un germà prové d’una mala disposició momentània o de l’odi cap al germà fruit de la pobresa de la nostra pròpia pau interior. Per Doroteu de Gaza veurem que la causa de tota pertorbació consisteix en que ningú s’acusa a si mateix. D’aquí deriva tota molèstia i aflicció, d’aquí deriva que mai trobem descans; i això no ha d’estranyar-nos, ja que aquesta acusació de nosaltres mateixos és l’únic camí que ens pot portar a la pau. Per més virtuts que posseeixi un home, encara que siguin innombrables, si s’aparta d’aquest camí, mai trobarà el repòs, sinó que estarà sempre afligit o afligirà als altres, perdent així el mèrit de totes les seves fatigues.
El que s’acusa a si mateix accepta amb alegria tota classe de molèsties, danys, ultratges, ignomínies i qualsevol altra aflicció que hagi de suportar, ja que es considera mereixedor de tot això, i de cap manera perd la pau. Però, diu sant Doroteu, potser algú objectarà: «Si un germà m’afligeix, i jo, examinant-me a mi mateix, no trobo que li hagi donat cap ocasió, per què haig d’acusar-me?» Ens respon que en realitat, el que s’examina amb diligència i amb temor de Déu mai es trobarà del tot innocent, i s’adonarà que ha donat alguna ocasió, per petita que sigui, bé d’obra, de paraula o de pensament. I si en res es troba culpable, segur que en un altre temps haurà estat motiu d’aflicció per a aquell germà, per la mateixa o per diferent causa; o potser haurà causat molèstia a algun altre en aquella o altra matèria. Afegeix encara Doroteu de Gaza que potser un altre preguntarà per què s’ha d’acusar si, estant assegut amb tota pau i tranquil·litat, ve un germà i el molesta amb una paraula desagradable o ignominiosa i, sentint-se incapaç d’aguantar-la, creu que té raó a alterar-se i enfadar-se amb el seu germà; perquè, si aquest no hagués vingut a molestar-lo, no hagués pecat. Afegeix que també el que està assegut en pau i tranquil·litat, segons creu, amaga, malgrat tot, en el seu interior una passió que ell no veu. Ve el germà, li diu una paraula molesta i, al moment, aquell tira fora el pitjor que porta amagat en el seu interior, perquè no està en pau amb sí mateix. Per sant Doroteu si volem aconseguir misericòrdia, mirem d’esmenar-nos, de purificar-nos, procurant perfeccionar-nos, i veurem que, més que atribuir a un altre una injúria, potser donarem gràcies a aquell germà, ja que ens ha estat motiu de tan gran profit. Així aquestes proves no ens causaran tanta aflicció, sinó que, com més es anem perfeccionant, més lleus ens semblaran. Diu sant Doroteu que l’ànima, com més avança en la perfecció, tant més forta i valerosa es torna amb vista a suportar les penalitats que ens puguin sobrevenir. Certament no es tracta de suportat penalitats perquè sí, ni menys de cercar-les o de provocar-les; però també és cert que al llarg de la jornada ens surten al pas situacions molestes, que un dia suportem amb paciència i resignació i un altre rebutgem amb contundència. Sant Benet ens proposa avui per als qui falten greument solitud, silenci, penitència i quelcom encara molt més important, la manca de benedicció. De tot plegat ens en podem sortir o ho podem evitar, com diu Doroteu de Gaza, alimentant-nos espiritualment i res millor per fer-ho que seguir i gaudir de la jornada monàstica en plenitud: pregària, lectura de la Paraula i treball; tenint present sempre a Déu en els nostres pensaments i en els nostres actes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)