L’ACTITUD EN LA SALMÒDIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 19

1 Creiem que Déu és present a tot arreu i que «els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents»; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò que diu el profeta: «Serviu el Senyor amb temor»; 4 i encara: «Salmegeu amb gust»; 5 i: «En presència dels àngels us cantaré salms». 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Vivim a la presència de Déu. Encara que de vegades ens oblidem la nostra vida està lliurada a la presència de Déu. Per això, hauríem de tenir molt clar com vivim la nostra resposta a aquesta presència de Senyor sobre les nostres vides.

La mirada del Senyor no defuig la nostra mirada. Perquè el seu amor dura per sempre i ens ressegueix cada moment, en el nostre quefer diari.

Per això, nosaltres ens hem de comportar bé, conscients que estem sota la supervisió del Senyor.

Ara bé, hi ha moments especials durant el dia, que tot el nostre cos, tota la nostra ànima s’aboca a la pregària del cor. Des del cor alcem les nostres veus suplicants, les nostres llàgrimes de perdó, la nostra joia espiritual agraint el do de la bondat que en té el Senyor.

Per això, no hem d’oblidar de servir el Senyor amb amor. És a dir l’amor ha de surar en la nostra ànima perquè la nostra pregària pugui arribar com l’encens al cel.

L’amor és clau per a viure la nostra vida de pregària, l’amor és clau per poder atansar-nos a Déu. Per això, l’amor és la base per poder salmejar amb gust, amb gust espiritual.

De vegades necessitem recuperar el gust per salmejar, per això, és bo repassar els llibres, preparar-se’ls en temps i veure que va darrera de què, sobretot en els temps forts com ara a Pasqua.

Els llibres els hem de cuidar, però els hem d’usar com una eina, com un instrument que hem rebut per cantar a la presència dels àngels. Tenim cada dia el perill de deixar-nos portar pel cansament i tancar els ulls mentre ja canten els altres per mi. Això, no val, cantem i lloem tota la comunitat de monjos, cada monjo amb la seva veu, ordenadament, seguint un mateix ritme, perquè la direcció del cant litúrgic sempre és una la que llença la pregària com una fletxa cap a Déu.

Per això, ens cal estar ben atents perquè realment el nostre cor estigui on ha d’estar, el nostre pensament estigui d’acord amb la veu i tot el nostre ésser com a persona s’elevi cap a Déu.

COM S’HAN DE CELEBRAR LES LAUDES ELS DIES D’ENTRE SETMANA

De la Regla de sant Benet
Capítol 13

1 Els dies d’entre setmana, en canvi, l’ofici de laudes se celebrarà així: 2 Que es digui el salm seixanta-sis, sense antífona, una mica lent com el diumenge, a fi que tots hi siguin per al cinquanta, que s’ha de dir amb antífona. 3 Després d’aquest, es diran dos altres salms segons costum, això és: 4 el dilluns, el cinquè i el trenta-cinc; 5 el dimarts, el quaranta-dos i el cinquanta-sis; 6 el dimecres, el seixanta-tres i el seixanta-quatre; 7 el dijous, el vuitanta-set i el vuitanta-nou; 8 el divendres, el setanta-cinc i el noranta-u; 9 i el dissabte, el cent quaranta-dos i el càntic del Deuteronomi, dividit en dos glòries. 10 Els altres dies s’ha de dir un càntic tret dels Profetes, cada dia el seu, segons l’ús de l’Església romana. 11 Després d’això, seguiran els Laudate; en acabat, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de recitar de memòria, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i així s’acaba. 12 Que la celebració de les laudes i de les vespres mai no s’acabi sense que al final el superior digui segons costum l’oració dominical, escoltant-la tots, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, 13 a fi que, invitats pel compromís de la mateixa Oració, per la qual diuen: «perdoneu-nos així com nosaltres perdonem», es purifiquin de semblant defecte. 14 A les altres celebracions, en canvi, que es digui només l’última part de l’Oració de manera que tots responguin: «Ans deslliureu-nos del mal».

Comentari de l'Abat Rafel Barruè

Ens proposa sant Benet uns salms, el seixanta-sis i el cinquanta que s’han de dir cada dia, a l’hora de Laudes i, uns altres que cada dia tindrà els seus. A més un càntic del Deuteronomi, dels Profetes, segons l’Església romana. Podem dir que tot i que la litúrgia monàstica té les seves particularitats també s’interrelaciona amb la litúrgia romana.

Avui tenim un ordre diferent, en la celebració dels oficis. L’Himne sempre el posem a l’inici, encara que els diumenge sempre tenim un salm al davant, el tercer a Matines i el seixanta-sis a Laudes. Però, tant els monestirs com la litúrgia romana l’himne és al principi.

També, les lliçons de l’Apòstol recitades de memòria ens seria un mica difícil, no estem avesats.

Ara bé, malgrat les diferencies que hi pugui haver-hi. El fonamental és que s’ha d’acabar amb l’oració del Senyor. L’oració del Senyor, recitada pel superior, escoltant-la tots.

L’oració, la cantem amb diverses músiques. Però, ens cal escoltar el que cantem, ens cal aprofundir el que diem: perdoneu-nos així com nosaltres perdonem. El perdó i la reconciliació ens farà començar el dia amb un esperit rejovenit.

Per això, si hi ha espines de les desavinences entre els germans l’oració del Senyor ens purificarà d’aquest defecte. Necessitem el perdó de Déu de bon matí, necessitem els perdó de Déu tot el dia. Per això, abans d’acabar la pregària se’ns invita, sens proposa, ordenar el nostre esperit.

Ens cal aprendre a perdonar per ser perdonats, per rebre la gràcia de Déu cada dia de la nostra vida.

LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,59

59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La preciosa escala que ens proposa sant Benet, en aquests darrers esglaons de la humilitat vol ajudar-nos en el nostre quefer diari, en el nostre comportament, en la nostra manera de ser.

Vol ajudar-nos, perquè cada persona, cada monjo ha estat tallat amb un patró diferent.

Algú pot ser més callat, més seriós, més tímid. Algú pot ser més rialler, més xerraire, més extravertit.

Però, encara que cadascú som d’una manera, sant Benet ens vol ajudar a comportar-nos amb discreció i sobrietat. Per això, trobem com el monjo ha de parlar, o bé en el cas del desè graó que avui ens toca el tema del riure.

Perquè evidentment el que riu de seguida per qualsevol cosa i aixecant la veu és neci. Tal vegada seria millor que practiqués la humilitat de ser en qualsevol cas més discret.

Perquè una cosa és riure aixecant la veu i amb uns esclats que tothom se n’adona que riu; però altra cosa serà amb discreció viure amb un somriure a la cara.

Ens cal somriure davant de Déu, davant de la nostra relació amb Déu. Déu no ens vol amb cares amargues.

Per suposat també és molt saludable somriure als nostres germans, als qui treballen al monestir, als qui venen al monestir per qualsevol motiu a trobar-nos, a parlar amb nosaltres, cal rebre’ls amb un discret somriure.

Perquè el somriure indica que hi ha felicitat en l’interior de la persona. Si vivim una vida monàstica interior amb la pau de Déu, el somriure sortirà sense cap esforç, i mai per mai serà un riure desbocat, sinó un somriure de felicitat. Un somriure ens diu molt més que mil paraules.

LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: «Es feu obedient fins a la mort».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La preciosa escala de la humilitat que ens proposa sant Benet no està construïda perquè quedi com un ornament de la seva Regla, com una decoració que dona goig de veure, sinó més bé com una norma a tenir en compte, com un codi de circulació, on sempre és greu i perillós saltar-se les directrius.

En aquest tercer graó de la humilitat ens trobem amb la perla de l’obediència. Una perla preciosa que el monjo ha de fer seva. És a dir, ha de tenir clar que l’obediència és fonamental en la seva vida, i fonament de l’existència com a persona consagrada a Déu.

El monjo imita el Crist. El Crist es feu obedient fins a la mort. El monjo ha de seguir les mateixes petjades del Crist.

Per això, l’obediència, o si vols dir-ho amb altres paraules, l’escolta, el saber escoltar, el saber escoltar bé el que ens diuen i posar en pràctica el que hem escoltat, sempre serà la millor manera d’obeir, és a dir, una bona imitació de Crist.

Perquè al superior es fa per amor, per amor a Déu. Crec que tot el que una persona cristiana fa, ho hauria de fer per amor a Déu. Aleshores el monjo encara més, s’hauria de sentir encoratjat a viure per amor a Déu, a escoltar per amor a Déu, a obeir per amor a Déu, tot per amor a Déu.

Com no és de joiosa la vida, quan tot es fa per amor a Déu?

De fet la humilitat, la pràctica de la humilitat sols pot conduir-nos a Déu.