QUANTS SALMS S’HAN DE CANTAR A LES HORES ESMENTADES

De la Regla de sant Benet
Capítol 17

1 Ja hem determinat l’ordenament de la salmòdia per als nocturns i per a les laudes. Ocupem-nos ara de les altres hores. 2 A prima s’han de dir tres salms, separats i no amb un sol glòria; 3 l’himne d’aquesta hora després del verset «O Déu, sortiu al meu ajut», abans de començar els salms. 4 Acabats els tres salms, s’ha de recitar una lliçó, el verset, el Kyrie eleison i les pregàries finals. 5 A tèrcia, sexta i nona se celebrarà la pregària amb el mateix ordre, o sigui, el verset, l’himne de cada hora, tres salms, lliçó i verset, el Kyrie eleison, i les pregàries finals. 6 Si la comunitat és nombrosa, els salms es diran amb antífones; si és reduïda, seguits. 7 La sinaxi vespertina comprendrà quatre salms amb antífones. 8 Després d’aquests salms s’ha de recitar una lliçó; seguidament, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i amb l’oració dominical es fa el comiat. 9 Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s’han de dir seguits, sense antífona; 10 després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Les hores i el ritme de la vida monàstica de cada dia se’ns desplega amb la pregària comunitària.

Sant Benet després de l’ordenament de les matines i les laudes ara passa a establir l’ordenament de les hores dels oficis divins durant el dia.

Després del Concili Vaticà II es va suprimir prima. Crec que en alguns àmbits monàstics va romandre, si no m’equivoco la Cartoixa encara ho manté.

Ara bé, l’Església Catòlica manté tèrcia, sexta i nona. També en alguns monestirs ho han reduït, o bé ho han ajuntat sexta i nona, però la qüestió principal és que el dia, cada dia en la vida monàstica la pregaria té el seu pes principal.

Nosaltres encara no fa un any que vam tornar a establir el ventall de les hores de tèrcia, sexta i nona. Era una cosa que semblava impossible de fer-ho, d’encaixar en l’horari de la nostra comunitat, i feia anys que se’n parlava en cada visita canònica. Ara ja ve rodat i sembla el més normal.

De tot açò sols ens importa tenir clar que la nostra vida de monjos va lligada a la pregària de les hores. Cada moment del dia el monjo viu la tensió d’estar davant la presència de Déu

Unes hores son molt més curtes, perquè la salmòdia és més reduïda, però cal la nostra predisposició de tocar la presència de Déu.

Les Vespres ja són més extenses i recordem el dia transcorregut, donem gràcies i demanem per les necessitats de tot el món i els difunts, solemnement cantem el càntic de Maria, ens posem als llavis les paraules que l’evangelista Lluc li posa als llavis la lloança de Santa Maria, i cantem el Parenostre amb tot l’afecte de demanar la seva voluntat, el seu pa i el perdó i la reconciliació i així cada dia, per entrar a la nit disposats a descansar en la joia del Senyor Jesús.

Completes ho corrobora tot el transcurs del dia per anar a dormir en pau, i ens deixa al final l’acaronament de la nostra mare i Mare de Déu amb el cant de la Salve, per tenir bona nit.

COM S’HA DE CELEBRAR LA LLOANÇA NOCTURNA A L’ESTIU

De la Regla de sant Benet
Capítol 10

1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms més amunt esmentat, 2 llevat que no s’han de llegir les lliçons al volum, perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d’aquestes tres lliçons només se n’ha de dir una, de memòria, de l’Antic Testament, seguida d’un responsori breu. 3 Tota la resta, que es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys de dotze salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el noranta-quatre. Un cop pujats tots els graons de la humilitat sant Benet tracta de la lloança nocturna i presta una molt especial atenció a la distribució de la salmòdia. Per pregar amb els Salms ens cal doncs una doble disposició: Espiritual, l’escala de la humilitat, i corporal ja que en el primer capítol dedicat a l’ofici nocturn sant Benet ens parla de dormir una mica més de la meitat de la nit i d’aixecar-nos ben disposats.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Les Matines, la lloança nocturna, de bon matí, encara de nit i jo Senyor us cerco. Obriu-me els llavis Senyor i proclamaré la vostra lloança.

Que n’estem d’enamorats per obrir els nostres llavis a la lloança a Déu. El monjo en la seva unicitat sols està per viure de cara a lloar Déu. Sols pot ser monjo si no perd aquest enamorament de joventut que el porta a aplegar-se al cor, des del cor, amb el cor obert a la voluntat de Déu.

Els salms son el nostre instrument de treball en les nostres pregàries comunitàries. Sant Benet estableix un nombre de salms, sense comptar amb el tercer i el noranta-quatre.

Nosaltres sembla que sols arribem a la meitat, en lloc de dotze en fem sis a les vigílies nocturnes.

Però, crec que avui ens hem de fixar en la voluntat de com fem la pregària.

Crec que el primer verset ja ho diu tot, els llavis els tenim oberts per proclamar lloança, lloances al Senyor. Els salms ens posaran en oració de petició, de dol, de joia, d’acció de gràcies. Sigui el dia que sigui, també nosaltres podem estar joiosos o de dol. El salm sempre va llençant la seva veu cap al cel.

La intenció de llevar-nos a primera hora és precisament perquè ens n’adonem que la primera tasca del monjo és la pregària, és el trencar la nit per obrir-nos al dia que comença amb l’esperit renovellat i amb fortalesa de cor.

Son molts els qui ens demanen la nostra pregària, des de persones malaltes, o que tenen familiars malalts, a persones que viuen amb l’angoixa existencial de la desorientació, de l’ansietat de la vida i molts altres problemes del món i de la nostra societat.

La comunitat de Poblet és responsable de les alegries i de les penes de tots aquests que busquen un ajut, una pregària. Per això, no hem de defallir en obrir els llavis cada matí per proclamar a Déu el que es mereix.

Som servents del Senyor en aquesta casa de la Mare de Déu pels segles dels segles fins que Déu vulgui. El nostre servei s’esmuny entre verset i verset per arribar a l’orella del cor i tocar la voluntat de Déu cada dia.

LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,55

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El vuitè graó de l’escala de la humilitat és quan el monjo, ja avançant en el seu camí monàstic, no es distreu en res superflu ans més bé tot ho mesura amb la regla comuna.

La regla comuna l’anima a viure al seva relació personal i la seva relació comunitària amb Déu i amb els germans.

La Regla de sant Benet no és per tenir-la al prestatge omplint-se de pols. La Regla de sant Benet és per llegir-la i meditar-la, per guardar-la en el cor i per posar-la en pràctica.

El saber posar-la en pràctica és el que farà que el monjo visqui amb el cor eixamplat, lliure i alliberat de totes les rèmores que de vegades se’ns enganxen i no ens deixen avançar, sigui per un excés de narcisisme, sigui per un orgull malaltís, sigui pel que sigui.

Si ens posem sota la protecció de la Regla de sant Benet, si ens posem a viure-la amb aquest graons de la humilitat que se’ns proposen anirem deixant els nostres egocentrismes i ens centrarem no ja en el que em convé per a mi, sinó en el que és bo per a l’altre.

L’altre sempre és el Crist, que t’interpel·la. Viure per a l’altre és viure per al Crist.

La pregunta és: Realment t’anima la regla comuna del monestir?

O, intentes buscar qualsevol excusa per capbussar-te’n fins a la mort?

L’exemple dels majors, sempre el tindrem. L’exemple dels qui ja porten molts anys de vida comuna. Exemples que de vegades poden ser un poc incomprensibles però, rascant vas treien la pols dels anys.

Ara , també es veritat que hem de saber discernir si l’exemple és positiu o negatiu. És a dir, positiu perquè l’imiti; o bé negatiu, perquè no el segueixi.

De vegades sembla que no hi ha discerniment, i així el monjo pot caure en la carrera d’obtenir tots els bens materials que tal monjo tenia, o tal altre gaudia, i així sols perilla la seva ànima.

No hem vingut al monestir per tenir res de propi, sinó a ser deixebles del Crist que tant ens estima. La nostra dignitat de monjos no rau en el tenir, sinó en el ser. I el ser humils és la porta per a la vida amb Déu.

BENEDICCIÓ ABACIAL DEL P. RAFEL BARRUÈ BROCH, ABAT DE POBLET

AL·LOCUCIÓ FINAL

Déu és amor (1 Joan 4,8). No sé si ho entenem. Però, almenys avui podem fer un tast.

La benedicció de l’Abat, la benedicció de l’Abat de Poblet, de santa Maria de Poblet, ens ha aplegat en aquesta sagrada nau de la Basílica dedicada a honor i glòria de la Mare de Déu.

Un monestir de pel·lícula, d’història, sepulcre dels nostres reis, del rei Jaume I, que ara fa 750 anys va concedir la carta Pobla a la meua ciutat, Vila-real el meu poble.

Un monestir habitat, on viu una comunitat, i això és el més bo i millor. La comunitat monàstica que prega les hores, que lloa Déu, que intercedeix per cadascú de vosaltres, que prega per tot el món, que aspira a conèixer cada dia més i més Déu que és amor.

Per això, necessitem silenci, silenci monàstic, silenci de pau, que asserena l’ànima. I això val per a tothom.

Silenci ens cal, per poder tenir l’orella del cor ben atenta a l’escolta, l’escolta de la voluntat de Déu. Perquè, que n’és de bo viure tota la nostra existència lliurada a la voluntat de Déu.

Som terra i ell és el ceramista, deixem-nos modelar.

Crist va venir, no per fer la seua voluntat, sinó la del Pare. I el monjo ha de seguir les petjades de Crist amb la Regla de sant Benet. A l’Abat li pertoca ensenyar i a tots ens toca viure la voluntat de Déu.

Per això, l’escolta és tant necessària, l’escolta de la Paraula de Déu, l’escolta de la paraula dels altres.

El silenci fa créixer a les persones. L’escolta fa créixer la saviesa. La Paraula de Déu creix en la mesura que l’escoltes i la medites, la guardes en el teu cor i la poses en pràctica.

I la poses en pràctica en la mesura que t’obres, obres el teu cor a estimar. Estimar posant el Crist en el centre. No cal res més que estimar, estimar sense mesura a Déu i al proïsme. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor (1 Joan 4,8).

La benedicció d’avui, el tast de Déu, implica un reciclatge de la nostra vida, una conversió del nostre amor, del nostre cor de pedra en un cor de carn, de sentiments de caritat oferta, lliurada a la creu, la creu com Jesús, a la creu que cadascú portem en la nostra vida de pelegrins.

La benedicció de l’Abat de Poblet ens ha d’arribar a tots, tots hem de fer el tast de Déu, que és Pare misericordiós, Fill que ens vol per a ell i Esperit Sant que ens defensa, sempre i per tota l’eternitat. Amén.

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,23-29

23 En el seu mestratge, l’abat ha de seguir sempre el model de l’Apòstol, que diu: «Reprèn, exhorta, amenaça», 24 això és, combinant moments i moments, rigor i dolcesa, mostri adés severitat de mestre, adés bondat de pare; 25 és a dir, que ha de reprendre ben durament els indisciplinats i els inquiets; els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; els negligents i els menyspreadors, li advertim que els amenaci i els castigui. 26 I que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força, recordant el cas d’Helí, el sacerdot de Siló. 27 Els d’esperit més aviat delicat i intel·ligent, corregeixi’ls de paraula, amonestant-los una o dues vegades; 28 però els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, reprimeixi’ls així que pequin amb assots i amb altres càstigs corporals, sabent que està escrit: «El neci no s’esmena amb paraules»; 29 i encara: «Pega el teu fill amb la vara i deslliuraràs la seva ànima de la mort».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

L’Abat actua en lloc del Crist al monestir. Ha de seguir el model de l’Apòstol: Reprèn, interpel·la, exhorta.

Reprèn els indisciplinats i inquiets , els negligents els amenaci i els castigui. L’abat per sant Benet no pot dissimular els pecats dels qui falten, més bé li pertoca extirpar-los. Els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, els assots i els càstig corporals sembla que és la millor solució. Però ens els nostres dies això, no pot ser. És a dir, ara no es contemplen càstigs corporals. Ara bé, el que cal és deslliurar l’anima de la mort i això si que és necessari en els nostres dies. I de vegades és difícil perquè el superior es troba davant d’una muralla inexpugnable amb el deixeble, sigui postulant o profés solemne i ni pot reprendre’l, ni interpel·lar-lo, ni exhortar-lo.

Interpel·la els d’esperit delicat i intel·ligent. La correcció ha de ser de paraula, una o dues vegades. La correcció ha de ser entenedora per al deixeble, sabent que amb la humilitat podrà comprendre la correcció que li han fet.

Exhorta els obedients, els pacífics i els soferts. Cal amb molts d’ànims exhortar perquè progressin més en el camí cap a Crist.

L’abat delicadament ha d’aprendre a combinar en la relació amb el monjo moments de rigor, és a dir, severitat de mestre, i moments de dolcesa, és a dir, tendresa de pare.

La Regla posa en molt de relleu l’autoritat de l’abat, però al mateix temps se li exigeix molt a l’abat. Perquè sobre l’abat recau tota negligència que impedeixi al monjo, assolir la vida eterna.

Per això, és fonamental la necessitat de la correcció. Tota correcció ajuda a obrir-se al contacte amb Déu. I mai seran prou les correccions si ens mou un esperit de desig de Déu. Al cap i a la fi, el que ens interessa és l’assoliment de la glòria del cel.

PRÒLEG: ESCOLTA FILL

De la Regla de sant Benet
Pròleg 1-7

1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, 2 a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3 A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. 4 Primer de tot, en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme, 5 perquè qui ja s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s’ha de veure contristat per les nostres males obres: 6 Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna, com a servents malvats, els qui no l’hagin volgut seguir a la glòria.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Escolta, que bo que és saber escoltar. Que bo que és saber silenciar els sorolls, per així romandre amb l’orella del cor ben atenta a les prescripcions de la Paraula de Déu.

Avui ens hem e preguntar si tenim cor. I si en tenim, si el nostre cor té orelles per escoltar. Perquè moltes vegades es cau en la falsa saviesa que orgull alimenta i hom es creu que com tot ho sap no cal escoltar res de res. I així podem llançar fora del nostre cor qualsevol experiència de Déu. Per poder escoltar sant Benet ens ajuda amb els estris de l’obediència i la pregària. Hem de tenir els oïts ben disposats a l’escolta que ens arriba de Déu i dels homes que sofreixen. I ja sabem que Crist se’ns presenta en cada transeünt, perfectament per posar-nos a prova si l’estimem o no.

Moltes vegades ens envolta la desídia de la desobediència i sant Benet vol que retornem a prendre les fortíssimes armes de l’obediència.

I si la nostra vida, retorna a l’inici de la Regla, avui el pròleg se’ns fa present amb el nostre comportament des de l’oïda atenta, des del cor, des de la pregària, des de la filiació de cadascú amb el mestre i pare amorós.

La vida monàstica és un retorn a la casa del Pare, de la qual ens havíem allunyat. Per això, la pregària va solcant el nostre cor, assaonant-lo i fent-lo més propens a escoltar Déu.

També no ens hem d’oblidar que sempre hem d’estar ben cenyits per estar sempre apunts per a obeir. I sempre hem de saber que no s’obeeix al superior de torn, sinó a Déu mateix.

L’obediència o la desobediència està en les nostres mans. L’oïda l’hem de cuidar. El cor ha de funcionar amb la caritat.

Així el nostre camí de seguiment del Crist, anirà eixamplant-se i omplint-se d’esperança cap a la vida eterna.

Escolta, prega i obeeix. Estiguem tots junts sempre a punt per obeir-lo, amb els dons que ha posat en nosaltres.

Així seguint Crist amb humilitat anirem atansant-nos a la seva glòria