A QUINES HORES S’HA DE MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 41

1 Des de la santa Pasqua fins a la Pentecosta, que dinin els germans a l’hora sisena i que sopin al vespre. 2 A partir de la Pentecosta, durant tot l’estiu, si els monjos no tenen feina al camp o l’excés de calor no és un destorb, han de dejunar el dimecres i el divendres fins a l’hora novena. 3 Els altres dies, que dinin a la sisena. 4 Aquest dinar a l’hora sisena s’haurà de continuar fent si tenen feines al camp o la calor de l’estiu és massa forta, i que estigui a la providència de l’abat. 5 I que ell ho reguli i ho disposi tot de manera que les ànimes se salvin i que, allò que fan els germans, ho facin sense murmuració justificada. 6 Des del tretze de setembre fins al començament de la quaresma han de menjar sempre a l’hora novena. 7 Però durant la quaresma, fins a Pasqua, que mengin al vespre. 8 Les vespres, tanmateix, s’han de celebrar de manera que per a menjar no necessitin d’encendre les llànties, sinó que tot s’acabi encara amb claror de dia. 9 I fins en tot temps cal regular tant el sopar com l’hora de l’únic àpat de manera que tot es faci amb claror.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Pasqua, Pentecosta, Quaresma, són moments que ens serveixen, almenys en el temps de sant Benet a ordenar les hores dels àpats. Així, sant Benet fa diferència entre períodes més penitencials i períodes menys penitencials. És a dir, distribueix uns temps per a l’únic àpat a l’hora novena; o bé, moments de l’any en què hi ha dinar i sopar.

Sembla una estructuració de les hores de menjar molt regulada. Sí, però té tot el sentit quan veiem que viuen en l’horari solar. Tot s’ha d’acabar amb claror de dia.
La providència de l’abat, farà veure les necessitats de la comunitat, si hi ha excessiva claror a l’estiu, o qualsevol altra inclemència, o les feines encomanades.

Tot però, ha d’ésser regular per a que les ànimes se salvin. Perquè menjar per menjar no va en lloc. Hem de menjar per a viure, no viure per a menjar. Per això, ara encara tenim uns horaris per a la pregària en el cor, unes hores determinades per a menjar.

Hem de saber-ho i complir-ho. A la taula ens concentrem a unes hores per refer-nos del nostre cansament.

També ens adverteix sant Benet del mal de la murmuració, encara que deixa un marge, parlant de murmuració justificada. De tota manera ens hem de cuidar de no menjar murmuració.

Cal veure que encara ens queda la diferència de divendres i dimecres, com a més penitencial, en comparació a la resta dels dies de la setmana.

I tot això, ens queda per regular els nostres menjars, perquè ens centrem en el Crist i no en la nostra gola.

Perquè tot el nostre que fer diari va sempre en direcció a la pregària, a la unió amb el Crist. El monjo és l’home de pregària i no necessita cap mena més d’aliment per saciar-se de la seva unió amb Jesucrist.

El menjar i les seves hores son a banda. Cal menjar, lo suficient sense murmurar, ni en les hores ni en el contingut dels àpats. Més discreció i menys murmuració ens cal davant de les hores en que s’ha de menjar. A més mengem escoltant la lectura de la Sagrada Escriptura, o d’alguna altra lectura en la que diguem també ens serveix per anar edificant el nostre esperit.

Nosaltres tenim a taula un plat. Moltes persones en el nostre món tan comunicat no tenen plat, no tenen res per posar-se a la boca.

De vegades és el mateix Crist el qui truca a la porta del monestir, el qui ens truca a la porta el nostre cor. La nostra tasca benedictina és l’acollida.

Crec que de part nostra està el ser agraïts pel que tenim a taula i la nostra pregària per aquells que avui no podran posar-se res a la boca.

LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 27

1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè

L’abat ha de tenir una sol·licitud extrema envers els germans excomunicats. L’abat ha d’imitar l’exemple del bon pastor. L’abat ha de fer de bon metge.

Tot sembla que recau sobre les espatlles de l’abat, però, no pot fer res sol l’abat, ha de tenir aquesta ajuda que ve de dalt, amb la pregària, aquesta ajuda que ve de la comunitat amb els germans ancians i de seny, que com d’amagat ajudin al germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, perquè ajudin a l’excomunicat.

Les menes d’excomunicats podrien ser quatre:

Excomunicats de pensament, de paraula, d’obra i d’omissió.

De pensament podem excomunicar-nos sense adonar-nos pensant tal vegada en una vida ideal en un altre lloc, en una altra comunitat, en un altre estat, de manera que el nostre pensament es desmarca del pensament de la nostra vida de pregària i vola pels cels més llunyans, fora de la comunitat; així ens podem caure sense voler en una excomunió de pensament.

De paraula ens podem excomunicar quan per la nostra boca pronunciem paraules, comentaris, murmuracions, crítiques que no van en l’àmbit de l’amor a Crist i els germans. Estem sense adonar-nos excomunicant-nos de paraula.

D’obra ens excomuniquem, cau l’excomunió sobre nosaltres quan toquem el que no s’ha de tocar, quan les nostres mans s’atansin al que no pots ni deus fer. Alguna cosa molt mal feta haurà fet el monjo que ha quedat excomunicat.

D’omissió ens podem excomunicar fàcilment quan no vaig a la pregària, perquè tinc altres coses que fer, no vaig a la recreació perquè tinc que descansar o trucar precisament en eixe moment, no vaig a sopar perquè no m’agrada i tal vegada ja m’he fet portar avitualles de fora, i així poc a poc encara que ni me n’adono ja visc excomunicat de la comunitat i pitjor encara de la meva relació amb Déu.

Perquè si soc monjo la meva relació amb Déu està pautada per la meva actitud en la pregària i en cada moment de l’horari del nostre monestir.

L’abat no és un superheroi dels còmics, no. L’abat ha de tenir una compassió infinita per les febleses de cada monjo. Cada monjo té les pròpies febleses. Cal anar descobrint en la nostra vida les febleses i intentar guarir-les. Crec que ha de ser una tasca de l’abat juntament amb el monjo, amb pregària i amb humilitat. Només així es podrà ajudar l’excomunicat de pensament, paraula, obra i omissió.

Cal paciència perquè tampoc amb un cop de vareta màgica es pot transformar una persona dreta i feta als seus costums.

Cal la col·laboració de tota la comunitat, la pregària, l’ajuda d’alguns germans que tal vegada, per tenir més confiança o amistat pot ajudar al monjo excomunicat a baixar del burro podríem dir.

LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 20

1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè

Humilitat i reverència, humilitat i donació pura, sant Benet segueix agafant-nos de la mà de la humilitat. Què n’és de gran el fer-se petit.

Hem de reconèixer la nostra petitesa. I en la mesura que la reconeixem anirem coneixent-nos més i més.

Així, podrem anar netejant les impureses, purificant el nostre cor, per poder donar-nos amb una donació pura a la pregària.

Els nostres neguits, les nostres inquietuds, les nostres manies, les nostres cabòries, el nostre cansament, el nostre estat anímic, tot pot posar-se en contra de nosaltres davant de la pregària.

Fins i tot quan busques el silenci apareix tot aquest soroll.

Per això, la pregària feta en comú que sigui breu i pura. És un instant d’unió de la meva ànima amb Déu, com un toc d’atenció, en el qual reconeixem la nostra relació amb Déu. És el moment en que ens n’adonem que estem a les seves mans, que la seva misericòrdia és infinita, que el seu amor dura per sempre, i que soc indigne per l’acumulació dels meus pecats, però que Ell m’ha donat la dignitat de fill.

Per això, les llàgrimes de compunció son necessàries.

Per tenir aquesta unió pura amb la pregària ens cal presentar-nos davant Déu nus, és a dir sense cap protecció, a la intempèrie. Ell ja ens cobrirà amb la seva ombra per guardar-nos com la nineta dels seus ulls.

Tinguem sempre present la puresa de cor, si ens cal puresa davant la nostra obertura cap a Déu.

Les llàgrimes de compunció ja sorgiran soles, quan ens n’adonem com ens acull Déu amb el seu amor, malgrat la meva indignitat.

Posem l’accent en la pregaria, tant en la comunitària com en la nostra més particular.

LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,60-61

60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: «El savi es fa conèixer per les poques paraules».

Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet

“L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo en parlar”. Pensem en l’economia en el parlar. Parlar molt esgarria, pots fàcilment caure en la murmuració, la crítica, la burla, la broma pesada, l’insult i el maltractament. I això, és més l’escala de la supèrbia que la de la humilitat.

De vegades els monjos sembla que ens equivoquem d’escala sense adonar-nos. Per això, ens cal romandre desperts. Desperts al que ens ve al davant.

El qui es presenta davant nostre sempre hem de pensar que és el Crist, que ve al nostre encontre, i ens vol bé, ens vol donar la pau i beneir.

Per això, per al monjo és tant fontal el tenir Crist sempre present en la persona inesperada que de cop i volta ens sobta al davant.

Cal acceptar-la, parlar suaument, amb gravetat, dir les coses clares i netes.

Els graons de la humilitat ens ensenyen a seguir el Crist. Sempre serà el nostre model d’humilitat i d’obediència fins a la mort.

Nosaltres no podem ser humils sense una obediència sense espera. I quan hom obeeix sense ganes d’obeir, això encara el fa créixer en humilitat.

Perquè de vegades caiem en una mena d’autoafirmació, que ens fa oblidar humilitat i obediència, i ens porta a realitzar-nos a nosaltres mateixos caient en una mena de sarabaïtes del segle XXI, que com els antics tenen per llei la satisfacció dels seus desigs.

Evidentment aquestes persones no poden obeir ningú, fan el que els dona la gana. Però això sempre comporta el risc d’abandonar la Regla per la qual hem professat, per viure com a monjos.

I això, comporta una sortida espiritual del monestir primerament i després de vegades es materialitza en un abandonament de la vida comunitària. Perquè la persona ha mort a la vida que havia vingut a viure.

Cal romandre desperts i no equivocar-nos d’escala. Amb l’escala de la humilitat tots guanyem, amb l’escala de la supèrbia tots perdem.

LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència».

En aquest quart graó sant Benet ens porta a la nostra vida pràctica, la vida pràctica de cada dia, en el quefer diari del monjo, en la pràctica de l’obediència. Perquè, el monjo viu una vida d’obediència. Obediència a Déu, sempre, mani qui mani.

Però, de vegades en la nostra vida ens podem sentir ofesos, humiliats, mal tractats, i ací entra el treball del monjo amb l’actitud de la paciència, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència.

És a dir, el monjo ha d’entrenar-se a no perdre el do de la pau, que Jesús ens està dient en cada evangeli de la resurrecció. Cada vegada davant els deixebles Jesús els dona la pau: «la pau sigui amb vosaltres».

Nosaltres podem perdre la pau amb facilitat, per això ens convé practicar la paciència assíduament, sense dir res, amb convicció. Sant Benet ens diu: «i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: El qui es mantindrà ferm fins a la fi, se salvarà. I també: que el teu cor no defalleixi, i aguanta el Senyor.»

Tot ha de ser per el Senyor. La nostra vida és per el Senyor, amb el Senyor, en el Senyor. El nostre treball és per al Senyor, la nostra pregària és per al Senyor. I és per el Senyor que tenim l’esperança, l’esperança de la recompensa divina.

Perquè aquesta vida és de pas cap a la casa del Pare. I ara ens convé la prova. «Ens heu provat. Déu nostre, com la plata, ens depuràveu al foc». Aquests dies de la nostra vida són per depurar les nostres mancances i hem de ser conscients que de mancances en tenim a desdir.

Per això, ens hem d’alegrar quan sofrim humiliacions perquè és la porta per on podrem accedir al Pare del cel.

Aquests dies de Setmana Santa cantàvem: Crist patí per nosaltres, es feu obedient fins a la mort i una mort de creu. Aquest és l’exemple a seguir si volem viure aquesta escala de la humilitat que sant Benet ens proposa.

Mai per mai, el monjo ha de fer el paper de botxí, amb la burla, l’insult, maltractant al seu germà.

I per això també, hem d’aprendre a beneir tothom, i els qui ens volen mal més encara. Així amb l’apòstol sant Pau aguanten els falsos germans i la persecució i beneeixen els qui els maleeixen.

Paciència, obediència, fermesa, benedicció per viure en el camp de la humilitat. La humilitat que és la nostra porta del cel.

L’OBEDIÈNCIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 5

1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.

Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Pare nostre, que esteu en el cel: sigui santificat el vostre nom; vingui a nosaltres el vostre Regne; faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Facis la vostra voluntat. No la meva, ni la del veí, la vostra voluntat. Ací rau l’obediència que sant Benet ens està exhortant. Obediència que si ens endinsem en la seva arrel llatina amb el verb oboedio (obeir) ens trobem amb un ventall de significats que ens ajuden a entendre més la qüestió de l’obediència en la Regla de sant Benet.

El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, el verb oboedio (obeir), ens ho tradueix amb aquests significats:

1. Donar escolta a, prestar crèdit a (algú).
2. Obeir, acatar, creure, fer cas de, ajustar-se a, respondre a.
3. Plegar-se a, estar sotmès a, ésser esclau de.

Així, l’ obediència sempre és a algun altre, i es troba íntimament unida a l’escolta. Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica. Ja en el primer verset del pròleg sant Benet ens introdueix al camí de l’escolta lligat amb l’obediència, l’obediència a la voluntat de Déu. Facis la vostra voluntat.

El monjo ha de ser responsable de saber parar-hi l’orella del cor. El monjo ha de ser responsable d’acollir de bon grat allò que és la voluntat de Déu. El monjo ha de ser responsable en posar en pràctica la veu del qui mana. I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu.

Tot això, podrà ser així, si hi ha deler per la vida eterna, si vivint en comunitat, ens escoltem, i no volem posar per endavant els nostres propis gustos i desigs, sinó que entenem que l’obediència que es presta als superiors és a Déu a qui s’obeeix.
I la pregària és un molt bon instrument per discernir la voluntat de Déu, per no dir l’únic.

Faci’s la vostra voluntat Senyor, i que mai caigui en l’enduriment del meu cor, sinó que sempre sigui prompte a escoltar, acollir i respondre de bon grat tots els vostres manaments.