EL SENYAL QUE S’HA DE FER PER A L’HORA DE L’OFICI DIVÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 47

1 Que estigui a càrrec de l’abat, tant de dia com de nit, de fer el senyal per a l’hora de l’ofici diví, de fer-lo ell mateix o que encomani aquesta missió a un germà prou zelós perquè tot es faci a les hores corresponents. 2 Els salms i les antífones, que els recitin després de l’abat, per ordre aquells que en tinguin l’encàrrec. 3 Però a cantar i a llegir, que no s’hi atreveixi sinó aquell que pot complir aquest ofici de manera que s’edifiquin els oients. 4 I s’ha de fer amb humilitat, amb gravetat i amb respecte, i aquell a qui ho encarregui l’abat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El senyal de les campanes ens convoca a llevar-nos, ens convoca a Matines, a Laudes, a Missa, a Tèrcia, a Sexta, a Nona, a Vespres, a Completes, i la darrera campana després de Completes ens convida al descans.

Aquest senyal de l’ofici està programat, és l’horari de la comunitat. Però, també en el moment de l’inici de la pregària l’abat fa el senyal per començar. Fa un temps que en la comissió litúrgica vam decidir d’esperar tot el toc de les campanes, abans de fer el senyal.

Aquest moment ens ha de servir per posar-nos a to, relaxats per començar l’ofici. Per tant, no ens entretinguem, ni pensem que ara hi ha més temps per arribar, no. Estiguem a punt en el suficient temps per poder gaudir de la presència de Déu i amb serenor començar la litúrgia.

Jo ja sabeu, i m’acuso que de vegades no he arribat a temps. Perdoneu, però cadascú hem de fer l’esforç d’anar en temps.

També, hem de tenir molta cura en els oficis que tenim assignats, de lector primer, de lector segon, de lector del tercer nocturn. No ens em d’esmunyir-nos quan tenim el compromís d’un d’aquests oficis, perquè això percudeix en tot el conjunt de la comunitat, el qui hom no fa, ho ha de fer un altre.

Hem d’estar disposats al servei diví les venti-quatre hores del dia, que per això som monjos. Hem de preparar les lectures perquè des de la nostra petitesa hem d’edificar els oients.

I com no, tot s’ha de fer amb humilitat, gravetat i respecte, perquè estem transmeten amb la nostra veu a tothom qui ens escolta, la Paraula de Déu amb les lectures, la pregària de la comunitat i el prec de tota la humanitat.

Per això, ens cal molt de respecte, gravetat i sobretot humilitat davant de Déu que ens escolta i escolta la nostra súplica, els nostres desigs, la nostra acció de gràcies, el nostre amor donat a ell i als altres.

LA MESURA DE LA BEGUDA

De la Regla de sant Benet
Capítol 40

1 «Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una altra». 2 Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. 3 Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5 Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, 7 perquè «el vi fa claudicar fins i tot els savis». 8 Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Mesura, moderació i sobretot que no murmuren; tres aspectes que hem de tenir presents en la vida monàstica.

En tot, en la nostra vida hi ha d’haver una mesura. És veritat que cadascú ha rebut el propi do de part de Déu. I establir la mesura dels aliments dels altres sembla que pot ser atemptar contra la llibertat dels fills de Déu.

Però, la Regla de sant Benet és la mesura clau per a la nostra vida monàstica. Per això, ens trobem sempre en el judici del superior, que sempre ha de vigilar perquè tot es faci amb mesura, moderació i sense murmurar.

La mesura ens pot anar molt bé a tots, per viure una vida sòbria, que és la vida que hem elegit voluntàriament al entrar al monestir. Hem de recordar també, com diu la Regla que tot el superflu s’ha de suprimir.

Ara bé, sant Benet en aquest capítol ens posa al davant la mesura del vi, una hèmina per a cadascú. Però, tot i donar-nos una mesura, també ho deixa a judici del superior, la quantitat, si per cas en calgui més.

Ara bé, la mesura ha de permetre que no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. Ja sabem que el vi esgarria fins i tot els homes intel·ligents. Per això, ens cal moderació, molta moderació en la beguda i per extensió en el menjar i en tot el que pugui ser un excés, gens propi del monjo.

Cal assenyalar també en aquest capítol la recompensa especial per als qui Déu dona de poder-se’n estar. Perquè no és cap obligació beure vi, fins i tot en l’època de sant Benet podria ser més habitual que actualment.

Actualment hauríem d’afegir en problema de salut que pot tenir una persona si es medica i a més beu vi. S’ha d’anar en compte, en molta mesura i ser moderat en el vi.

Si pel que sigui en la comunitat, no hi ha la quantitat esmentada, si sols en algunes ocasions especials hi ha vi, si manca la beguda establerta, però també el menjar, o altres mancances que hi poden haver en una comunitat, el que ens cal és no murmurar, evitar la murmuració que és la pitjor beguda que podem beure en la vida monàstica, i en qualsevol vida.

La murmuració no ens fa profit a ningú, perquè sols és una beguda destructora i desintegradora. Per tant mesurem la nostra vida i moderem-nos en la beguda i en el menjar, però sobretot evitem caure en la greu falta de la murmuració.

ELS QUI SENSE PERMÍS S’AJUNTEN ALS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 26

1 Si algun germà, sense ordre de l’abat, s’atreveix a ajuntar-se, de la manera que sigui, a un germà excomunicat, o a parlar amb ell, o a passar-li algun encàrrec, 2 que el castiguin amb una excomunió semblant.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La primera paraula de la regla ens hauria de servir com a guia de la nostra vida monàstica. Sant Benet ens ha deixat la seva Regla com a herència que hem de fer fructificar. És a dir, com uns talents que ha de donar el seu guany.

Si volem començar almenys un principi de vida monàstica en aquest món, la primera lliçó que hem d’aprendre és la importància cap dalt de saber escoltar.

Com deia el Papa Francesc una cosa és sentir i una altra escoltar. Podem sentir moltes noticies, moltes informacions. Però, el que ens convé és escoltar, escoltar té un sentit molt mes profund que simplement sentir. Escoltar ens pot ajudar a viure amb serenor la nostra vida monàstica.

L’Escolta va molt unit a saber complir el que s’ha escoltat. Per això, escoltar i obeir, aquestes dues accions sempre aniran interrelacionades.

La Regla ens diu avui l’existència del excomunicats. Monjos que pel que sigui han comés una falta greu, que la Regla contempla i l’abat els ha excomunicat durant un temps.

Aquest monjo hauria d’aprendre del seu error i no negligir encara més en la situació que es troba.

Per això, la Regla insisteix en què ningun altre monjo s’hi ajunti a la persona excomunicada, que està complint el seu càstig. Per tant no fa gens bé el que si li ajunta a aquest germà excomunicat.

Així, el qui no escolta, el qui no obeeix acabarà en la mateixa pena que l’excomunicat.

És molt fonamental per a la vida comunitària el saber escoltar, el saber obeir i el saber estimar.